Tots els reportatges d'art i museus

Una llista amb totes les entrevistes i reportatges del món de l'art que hem publicat al web de Time Out Barcelona

Reportatges més recents

Últims dies: les expos que acaben

Si encara no les heu vistes, se us acumula feina: correu als museus, centres d'art i galeries abans que finalitzin algunes de les exposicions de referència de la temporada. No badeu, darrera oportunitat!

Llegir-ne més
Per Eugènia Sendra

Mostres d'escultura

Si teniu debilitat per l'escultura, esteu de sort; aquestes són algunes de les exposicions que coincideixen al calendari, monografies i mostres col·lectives que us faran viatjar per diferents períodes artístics, estils i figures de l'art.

Llegir-ne més
Per Eugènia Sendra

Art al carrer!

No cal anar al MACBA per veure art del segle XXI, la ciutat és plena d'obres mestres a diferents racons!

Llegir-ne més
Mostra'n més

Altres reportatges

L'art més subversiu del 2013

Repassem les exposicions que ens han posat la pell de gallina durant aquest any Busquem els més insolents i impúdics de l'any, els més deliciosament aberrants, els que han fet guerrilla artística, els mal educats. No parlem de rebels de pamflet, d'emissaris d'ideologia barata ni d'aspirants a Che Guevara amb pinzell. Parlem dels que aquest 2013 han arriscat el coll per la seva obra. LITA CABELLUTÉs una rockera de pura raça, de les que no tenen por de pelar-se les cames i, si cal, perdre un parell de dents pel camí. El que passa és que en comptes de derrapar mentre rasca una guitarra, Lita Cabellut es deixa la salut pintant quadres. Ara que té 52 anys assisteix a un osteòpata que l'obliga a posar-se genolleres i una cotilla amb vares metàl·liques per evitar lesions a la columna. Perquè ella es nega a domar la fera que porta a dins. I això és bo: les seves teles són d'una energia que et talla la pixera. Abans de l'estiu, a can Vol-Art, li vam veure la 'Trilogia del dubte', i ens va agradar tant que no podem fer més que desitjar que segueixi fent-se sang molts anys més. L'ESCULTURA VA A MÉSUna autèntica animalada, el que ha passat aquest any en matèria d'escultura. Començant pels homenets despilotats que Samuel Salcedo va portar a la galeria 3 Punts, uns pobres miserables de carn blanca com un botifarró cru, efebs sense un sol pèl. I acabant amb l'Andrea de Javier Vázquez, una mena d'Afrodita de la generació de l'electrònica que va estar asseguda durant

Llegir-ne més

Lita Cabellut, la rockera de les genolleres

L'artista gitana Lita Cabellut ens explica com s'ho manega per fer quadres tan grans Lita Cabellut va néixer als baixos fons de Barcelona -que als anys 60 eren molt baixos- i va passar la seva infància demanant almoina entre la Boqueria i el Port Vell. Les seves primeres pintures eren retrats de proxenetes i prostitutes que havia vist quan era nena. Ara, acomodada i resident a Holanda des de fa molt de temps, encara conserva l'energia gitana de la seva infància: "Abans que pintora, jo sóc una rockera".Per què ho dius això?Imagina't: el taller és territori prohibit per a les meves presumptes cites, perquè faig una fila espantosa. Porto una cotilla molt collada, perquè quan pinto faig uns moviments que són pura modern dance, i m'he de protegir els genolls per poder derrapar sense lesionar-me. Tinc 51 anys, i hi ha coses que ja no puc fer sense precaució. Però els homes no ho entendrien. ¿Es pot fer un art tan salvatge en un taller ple d'assistents?Jo necessito tenir gent que em doni un cop de mà. Fa anys que vaig crear la meva matèria artística, i és laboriosa: colors, guix, pigments, fase d'assecat... Tinc dues persones que treballen en el procés. I un aprenent, que és el meu fill gran, un street artist de raça. Ell em prepara els colors mentre jo descarrego la fúria.Si féssim cas del que dius, semblaria que el teu és un art abstracte. I no, és figuratiu.Perquè em penso molt bé les coses abans de passar a l'acció. La sèrie que veureu a l'espai VolArt em va estar rondant durant

Llegir-ne més

A la recerca de l'autèntic Mickey Mouse

Samuel Salcedo exposa les seves escultures a la 3 Punts En algun moment del dia, aquells capgrossos que van per Disneylàndia repartint felicitat s'han de treure la carcassa i ensenyar les vergonyes. Per norma general, un cos escanyolit i deixat, amb un floc de pèls entre pit i pit i una panxeta que apunta a massa hores mamant llúpol a la barra del bar. Samuel Salcedo ha nascut per destruir fantasies infantils. Fa un parell de mesos, tafanejant la rebotiga de la nova seu de la 3 Punts, vaig trobar una de les seves figuretes de mascle nu amb carns flàccides aguantant el pes d'un sobredimensionat cap de Mickey Mouse sobre les espatlles. Encara em dura el calfred.Avui he anat a visitar en Samuel al seu estudi de Sants, i me l'he trobat al costat d'un home de pedra despullat que seia sobre uns graons de fusta, amb el cap encaixat en una galleda plena de pintura blanca. "Ah, és una gamberrada- em deia, amb els braços plegats al costat del seu Gòlem-. Què et sembla? Primer em curro una escultura i després li llenço un cubell de pintura". Ho reconec: la seva marmòria víctima m'ha fet pena. Saltava a la vista que passava fred. Igual que un arsenal de criatures indefenses que formaven sobre la taula magna tal com van arribar al món. Podia sentir com els petaven les dents.A l'entrada, per espantar els curiosos de torn que fiquen el nas on no els demanen, hi havia un cabàs ple de caps humans fets de resina, apilats com patates en un cistell del mercat. O com alls en una finestra de Trans

Llegir-ne més

Javier Vázquez, un 'partyman' incansable

A 'Make some noise' ens demostra qui és l'ànima de la festa Si algú inventés una màquina dispensadora de flautes de rom Arehucas amb glaçons li podria posar el nom de Javier Vázquez. El paio és pura dinamita. I les seves pintures són una metrallada de 'folie' postadolescent, amb noies guapes, sol de mitja tarda i 'sex on the beach'. Barregen la pertorbadora carnassa australiana de les escultures de Ron Mueck amb el pols muscular del techno i el 'kitsch' sense complexes amb què Harmony Korine va vestir les mosquetes mortes de Disney Chanel amb biquinis fluorescents a 'Springbreakers'. "Oh, encara no he vist la pel·lícula, però tothom me l'ha recomanat molt", rebla en Javier. Per alguna cosa serà, dic jo.La seva obra és un cant als de la seva casta, els parroquians de les discos de platja, festivals d'electrònica amb psicòtrops de consum obligat i saraus d'aquells en què tothom porta barret de 'cowboy' i acaba rebolcat per una gran massa d'escuma blanca. "La meva intenció és situar l'espectador entre la multitud descontrolada de gent jove -aclareix-, en un lloc on, per una raó o altra, es desprèn molta energia". Feromona de la lleva dels 80 i tuf d'aixella sense desodorant, heus aquí la química perfecta que aquest xaval natural d'Albacete ha elevat fins a l'enèsima potència. "Aquí neix tot, la sensació de força, la indignació, el que et fa vibrar i t'accelera les pulsacions".No som al 1968. Aquesta no és una història de guitarres, petards de maria i claus sobre l'herba amb coro

Llegir-ne més

Les butxaques de Chema Madoz

El fotògraf exposa les seves últimes obres a la Joan Prats Llepafils i pencaire. Així se'm presenta Chema Madoz, un artesà de tècnica afinada que no es conforma amb qualsevol resultat. A la retrospectiva que des de fa unes setmanes li dedica La Pedrera hi ha un vídeo en què explica com de magres les va passar per fer aquella famosa foto del misto coŀlocat sobre les vetes d'una planxa de fusta amb forma de flama. Va haver de furgar pels magatzems d'un bon munt de serradores abans no va trobar un taulell amb el dibuix adequat per fer l'efecte. I l'opció Photoshop estava descartada des de bon començament. "Potser ningú se n'hauria adonat, però a mi no m'agrada fer trampa", rebla.Tinc molt present aquesta anècdota mentre en Chema em planta davant la imatge d'un estruç que enfonsa el cap dins d'un ou, una de les millors obres de l'exposició que aquesta setmana ha inaugurat a la Joan Prats. "El bitxo és de plàstic, d'aquests que venen a les botigues de joguines -il·lustra-. Va ser més delicat del que sembla, perquè resulta que ningú fabrica estruços amb el cap acotat. Tots van ben rectes!". El que aquestes sibiŀlines paraules volen insinuar és que es va haver de carregar la bèstia, tallant-li el coll d'arrel per poder-lo torçar cap baix i després decapitar-la. Resultat: una mutilació digna d'orfebre. Més impressionant encara és el que hi ha a l'altra banda: un gronxador fet amb dues cadenes i un cinturó de castedat. "Un objecte estrany, aquest -diu, una mica gèlid-. El vaig trobar

Llegir-ne més

John Law, l'art sense llei

El festival d'art guerriller torna al CCCB i nosaltres hem parlat amb John Law, el més irreverent del cartell Tot va començar amb el Suicide Club, una societat subterrània i paranoica que devia el seu nom a un relat de R. L. Stevenson i que es dedicava a donar sostre a tots els joves descastats, orfes d'autoritat moral que els fes de guia en aquell dur tràngol de convertir-se en homes. Havia estat invenció d'un tal Gary Warne. John Law era un bala perduda quan s'hi va iniciar en el ja llunyà 1977. Tenia 18 anys i en portava un parell aficionant-se a les festes de pijames que s'organitzaven cada nit als calabossos de Califòrnia. "Tot apuntava que em convertiria en un delinqüent -diu-. I al club em van ensenyar a no fer res que no fos ètic". Il·legal potser sí, però sempre dins d'una disciplina de ferro. Això és el que en aquells temps daurats desconcertava el cos de policia de San Francisco.Calculo que amb prou feines ha sortit el sol a la Costa Oest quan el tal Law despenja el telèfon. Ara té 65 anys, porta pel cap baix dues cafeteres carregades, i xerra pels colzes. M'explica que en el lustre que el Suicide Club va estar en actiu va escalar els mastelers del Golden Gate Bridge, que va fer d'actor a l'Òpera i que va interceptar la comparsa del nou any xinès, drac inclòs. "Una vegada vam fer una festa en un dipòsit de cadàvers abandonada -recorda-. Anàvem disfressats de vampirs i portàvem un taüt i tot. En acabat, encara que aquell lloc estava ple de merda, vam netejar tot el

Llegir-ne més

Eulàlia Grau no pintarà àngels al Macba

El museu dedica una retrospectiva a l'artista catalana Eulàlia Grau me n'ha explicat una de bona. No fa gaire va fer el trajecte Bilbao-Lleó en un tren de via estreta de l'any de la quica. Li va tocar el vagó de luxe, que en temps pretèrits era el reservat del bisbe de Calahorra. Imagineu-vos-ho amb aquell tel boirós que suaven les màquines de fum dels primers temps de la Hammer: cortines de vellut granat, un vàter de porcellana brillant i el taulell d'interruptors per cridar el servei. És cert que si hem quedat és per parlar de la retrospectiva que li dediquen al Macba, 'Mai no he pintat àngels daurats'. Però no m'hi resisteixo: M'ho expliques perquè serà el tema de la propera obra? Dins de l'església hi ha moltes coses truculentes. Ja ho deus saber, que al Vaticà s'hi fan orgies. Fa poc va desaparèixer una nena que després va ser trobada a la tomba d'un cardenal. Però anys enrere aquestes coses no sortien a la llum. Aquest bisbe el van acusar de ser un home luxuriós que freqüentava un prostíbul del carrer Aribau, i el Folies Bergère. Es veu que entrava als lavabos públics per canviar-se la sotana per roba de carrer. Ara per ara estic reunint proves. Per fer un collage, suposo? És el mitjà d'expressió que em resulta més útil. Quan era petita m'agradava molt dibuixar, i em van portar a fer classes amb una monja que me'n va treure les ganes. A més, la pintura em posa molts problemes. Fixa't en aquell quadre de Murillo, el del nen que es menja un m

Llegir-ne més

Ferran Garcia Sevilla, obra inèdita a la Joan Prats

És una retrospectiva? No ben bé... Ferran Garcia Sevilla no ha perdut retòrica, segueix sent l'artista àgil i un punt desvergonyit que als 80 va col·laborar amb el retorn a la pintura, un personatge que pensa molt i ràpid, tant que en cinc minuts podria desmantellar l'exposició que estem a punt de visitar -la seva reaparició després d'anys de silenci- per muntar-ne una de nova, diferent de cap a peus. "Ho he fet dos o tres cops a la vida", se sincera. De moment s'està de tocar 'La teoria de l'evolució. L'evolució de la teoria', un recull de pintures, instaŀ·lacions, fotografies i làmines que mai no havien sortit de l'estudi i que ens apropen al primer Garcia Sevilla (el de finals dels 60), a l'artista inspirat pel viatge i la iconografia del Tibet, i a les seves darreres creacions pictòriques. Retrospectiva?, el tantegem. Fred, fred; la paraula adequada és evolució. "He rebut garrotades per la voluntat d'ampliar el món", diu. L'artista explora nous confins i proposa un sistema expositiu que advoca per un recés, l'oposat als canvis continus que es produeixen en el món de l'art, els pensaments mastegats i la dependència respecte el copiercoller. Potser per això Garcia Sevilla no tolera les reflexions ni les preguntes memes, el neologisme que Richard Dawkins va encunyar per definir el sistema de transmissió cultural entre individus. àvid lector de manuals de neobiologia, Garcia Sevilla ens recorda

Llegir-ne més

Retrospectiva d'Ahlam Shibli al Macba

'La casa fantasmal' és la primera exposició retrospectiva que es dedica a Ahlam Shibli, una increïble fotògrafa palestina. Em diu que se'n va a fer una cigarreta a l'escala d'incendis i que en cinc minuts torna a estar amb mi. Però passa ben bé mitja hora fins que la veig arribar abraçada al seu 'dewar' transparent ple d'un te escumós que assegura que ve de Taiwan. "Perdona, estic rebentada -es disculpa-. Ahir vam estar treballant fins més tard de la una, i aquest matí a primera hora arribaven els tècnics a penjar les fotos. No he dormit gens". Ja m'havien advertit que Ahlam Shibli és del morro fort, fa i desfà com vol, té caràcter i una desbordant necessitat de control. Potser, per tot això, és la gran aposta del Macba aquesta temporada. "En vols un got?", em pregunta, sacsejant la infusió d'importació fins que treu bombolles.Si ets palestí només pots parlar d'una cosa. O això pensa la gent. "Sembla que no tinguem dret a preocupar-nos per res que no siguin les bombes de Gaza -es queixa l'Ahlam-. Jo he tractat molt el conflicte amb Israel, d'aquí a una estona ho veuràs. Però per començar et vull ensenyar una altra cosa". Mentre entrem a la primera sala em parla de les dificultats de ser homosexual a Palestina. Els gais, m'explica, estalvien per passar una nit al mes a Tel Aviv i anar de 'night clubs'. "És l'únic lloc on se senten com a casa", diu mentre m'ensenya la primera sèrie de retrats. Durant dos anys, aquest altre conflicte ha estat la seva gran preo

Llegir-ne més

Els museus més curiosos

Si ja has visitat el Picasso, la Fundació Miró o el MACBA... Quins altres museus t'ofereix Barcelona? Fora dels circuits turístics podreu trobar estranys i meravellosos museus, poc coneguts, però que també mereixen que els dediquem una oportunitat.

Llegir-ne més
Mostra'n més

Comentaris

0 comments