Aquesta exposició conté tants cops amagats que se’n podria fer una sèrie d’èxit. El protagonista, fotògraf militar, és José Ortiz Echagüe (Guadalajara, 1886 – Madrid, 1980). Fill d’una nissaga de militars, exercí al nord del Marroc, al Rif, com a pilot –el tercer a obtenir la titulació oficial a Espanya–. Quan abandonà l’Exèrcit, fundà CASA, empresa aeronàutica que avui dia forma part del complex militar industrial espanyol. A la dècada del 1950 va ser director de la SEAT. I, pel camí, fotògraf pictorialista interessat en tipus populars. Déu n’hi do, oi?
De la seva primera etapa com a fotògraf, se n’exposen al MNAC els fons dipositats al Museo de la Universidad de Navarra i d’altres pertanyents a l’Exèrcit espanyol. Es tracta de fotografies de personatges i paisatges al Rif. Si sou aficionats a la lectura, us podeu ambientar amb les Cartas marruecas de un soldado, de Giménez Caballero, o el cèlebre Imán de Ramón J. Sender. En fi, un mata-degolla de pobres espanyols enviats a dit per defensar les possessions mineres de la mateixa classe dirigent que encara controla l’estat actual.
Ortiz Echagüe pujava a un globus captiu –primer– o a un avió, i retratava el terreny. L’objectiu era clar, confegir mapes topogràfics per controlar millor el territori. La presència de l’Exèrcit espanyol modificà substancialment usos, costums i paisatges humans del Rif i, curiosament, Ortiz Echagüe, soldat i agent transformador d’aquest procés, va ser qui, per compte propi, registrà aquest món a punt de desaparèixer.
Amb aquest objectiu, va emprar la tècnica del carbó, fet que l’obligà a retocar i a intervenir notablement en el resultat de les fotografies. De vegades en rascava el fons fins a deixar el paper a la vista. D’altra banda, va enquadrar i compongué amb tècniques alhora pictorialistes i veristes. No va usar models ni va donar ordres com si fos un director de cinema, però va tenir una cura de la composició que el va allunyar del treball tòpic dels reporters gràfics.
Davant la gairebé vuitantena de fotografies d’Ortiz Echagüe, hom no pot deixar de pensar, més enllà de la qualitat pictòrica de les composicions i textures, en una Espanya que tampoc no devia ser, en alguns indrets, tan diferent del Rif. Feia 400 anys de l’expulsió dels musulmans de la Península i els avantpassats eren comuns. Sense anar tan lluny, aleshores les dones espanyoles encara es tapaven el cabell als pobles...
