Dallas Buyers Club

Recordareu que l’any 1980 Robert De Niro es va haver de posar com un botifarró per fer de Jake LaMotta a 'Toro salvatge', i que va perdre per sempre el tipus fideuenc del Talkin’ to me de 'Taxi driver'. Això sí, la indústria va compensar-lo amb un Òscar, el segon de la seva carrera. Les cúpules de Hollywood sempre s’han mostrat esplèndides amb els que s’hi juguen la salut, herència dels temps en què debutar sota l’estrella de l’Actors Studio era garantia d’èxit. Aquest any han fet el mateix amb Matthew McConaughey. Mai un home s’havia apropat tant a la forma d’un bolet deshidratat.
No fa gaire tots pensàvem en Jean-Marc Vallée com un cineasta adventista que ens feia arrufar el nas, farts d’aquella estranya combinació d’esteticisme techno i filosofia new age que havia esgrimit des de C.R.A.Z.Y. fins a Café de Flore. Ara, per a sorpresa de tots, Vallée s’ha inscrit a les files d’un cine físic, agressiu, que l’ha convertit en el primer que s’atreveix a parlar de l’epidèmia de sida dels 80 sense guarnicions melodramàtiques ni heroïcitats estil Philadelphia.

No és una pel·lícula rodona. No és un guió impecable. Però hi ha una incomoditat estripada i agònica que s’estén pel film com una metàstasi en expansió accelerada, un virus que neix als redols texans de perifèria, als claus a mig gas en un campament de rulots, i arriba fins als llits de pal·liatius senyalats per la mort. El que hem d’agrair a Dallas Buyers Club és, sobretot, l’absència de retòrica caritativa, de pietat cristiana, de noblesa, moral i condol. Això, i la brutalitat actoral, el tour de force de McConaughey, Jared Leto i companyia. Per perdre l’alè.

Detalls de l'estrena

Durada 117 mins

Repartiment i equip

Director Jean-Marc Vallée
Repartiment Matthew McConaughey
Jennifer Garner
Jared Leto
LiveReviews|0
2 people listening