Les 50 millors pel·lícules catalanes

Una selecció dels films més emblemàtics de la història del cine català

1/10

Està entre ‘Fanny i Alexander’ i una novel·la de Dickens amb aires ibèrics, amb un Fernando Fernán Gómez de 28 anyets de prota. Explica la història d'un home criat a la barraca d’uns firaires ambulants que en el tombant de segle ensenyaven les bondats del cinematògraf a les gents d’arreu de la península. La gran pena d'aquesta pel·lícula és que la censura franquista li va fotre clatellada, i la va tancar amb pany i forrellat durant més de tres dècades. No va ser fins a principis dels 80 que es va reestrenar, i l'any 2008 la Mostra de Venècia li va fer un homenatge a bombo i plateret. Més val tard que mai.

2/10

No us confongueu, no té res a veure amb aquella cosa d'Steven Seagal fent de gàngster pistoler addicte a les cartes. Tot i que sí que hi ha una banda d'atracadors, estil 'Quartet de la mort', que actuen a mà armada. En el moment en què Mario Monicelli dirigia 'I soliti ignoti' a Itàlia i Jean-Pierre Melville revolucionava el 'polar' francès, n'hi havia uns quants que des de la Costa Brava fins a les terres de l'Ebre es dedicaven a revolucionar el cine negre català. Pérez-Dolz és, d’aquesta fornada, el més gran.

3/10

Abans que arribessin Fernando León de Aranoa i tots els de la seva casta, hi va haver un cinema social espanyol amb poc a envejar als estudis de Cinecittà, i Josep Maria Forn va ser un dels seus abanderats representants. En aquesta pel·lícula, amb una posició innegociable en el nostre top 10, va fer un excel·lent retrat de la vida als pobles de costa i els seus contrastats ambients: des de les galdoses llars dels immigrants andalusos que vivien de la pesca, fins a l’arribada del turisme europeu, el que va portar-nos el ‘destape’ i les sueques.

4/10

La cosa comença amb dos col·legues, Pere Portabella i el poeta Joan Brossa, que tenien un tercer amic, el cineasta Jess Franco, a qui a principis dels 70 la Hammer va produir una singular adaptació del ‘Dràcula’ de Bram Stoker, amb Christopher Lee d’estrella de les catacumbes. Portabella i Brossa eren molt llestos, i com que tenien tanta confiança amb el seu camarada madrileny, es van plantar al rodatge d’acoplats, amb tota la barra del món, assegurant que li farien un ‘making of’. Potser només volien passar una bona estona entre taüts i estaques, però el que van gravar en aquells dies de diversió és, a hores d’ara, el millor que ha donat el cinema experimental català.

5/10

Feia dos anys que Bigas Luna ho havia deixat tot de banda per rodar ‘Tatuatge’, el seu debut en el llarg. Havia dimitit com a professor d’Eina i Elisava, havia renunciat a la seva primera vocació, el disseny industrial, i s’havia desentès d’aquell projecte de joventut que es deia Estudi Gris. Tot, per ser cineasta. Amb ‘Tatuatge’ li va anar prou bé, però va ser aquesta, ‘Bilbao’, la que va confirmar que el seu cop de cap no havia estat una bogeria etílica qualsevol. La pel·lícula es va poder veure a la Quinzena de Realitzadors de Canes i és, encara ara, una obra mestra.

6/10

Sembla que tothom hagi oblidat que Agustí Villaronga ja exisitia abans de ‘Pa negre’ i sobretot d’aquella història sobre la correspondència d’Evita Perón que va presentar a Sant Sebastià fa dos festivals. Alguns sí que recorden que l’any 2000 va adaptar ‘El mar’, de Blai Bonet, amb la protecció de la seva companya de fatigues Isona Passola. Però no són tants els que encara tenen en ment els seus primers treballs, com ‘El nen de la Lluna’ o, molt especialment, ‘Tras el cristal’, una pel·lícula de terror amb totes les de la llei. El seu protagonista era un antic metge dels camps de concentració nazis que havia torturat i violat dotzenes de nens, i que després de la guerra havia continuat la seva carrera de pederasta assassí. Pèls de punta.

7/10

No, no és ‘Ordet’ de Dreyer, ni el remake d’un film de Victor Sjöström, ni cap altra joia del cinema nòrdic, encara que ho sembli. A mitjan anys 90, José Luis Guerin es va ajustar la seva inseparable boina de ‘tweed’ a la closca i va fer rumb a l’Alta Normandia, al llac Le Thuit, on va engegar una prodigiosa reflexió sobre la llum i la boira que ni Monet davant de la catedral de Rouen. Sabem que les seves feines més conegudes són posteriors, que si Guerin ha guanyat fama internacional és gràcies a ‘En construcción’, ‘En la ciudad de Sylvia’ i ‘Guest’. Però nosaltres, des d’aquí, volem reivindicar les seves primeres pel·lícules. Són meravelloses!

8/10

Això són paraules majors. Joaquim Jordà va ser el pare del documental català, de l’Escola de Barcelona i, en els últims anys de vida, de molts joves cineastes a qui rebia com a deixebles en el seu pis del carrer de la Cera, número 23. Si el voleu conèixer de prop, mireu-vos la seva última pel·lícula, ‘Més enllà del mirall’, estrenada pòstumament, on parlava a cor obert de com va ser la seva vida després de l’embòlia que li va deixar, de seqüela, una agnòsia que el va acompanyar fins al final. Si el que voleu és saber quina és la seva obra imprescindible, a gustos colors, però nosaltres ens quedem amb ‘De nens’.

9/10

És aquella peculiar adaptació del ‘Quixot’ de Cervantes que va dirigir Albert Serra, la més recent de les vaques sagrades de la nostra cultura, un dels individus més controvertits i polèmics de la societat catalana, dandi de Banyoles i molts altres atributs més que ara costaria enumerar. Per a informació ampliada del personatge, no deixeu de llegir ‘Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)’, del jove i simpàtic Albert Forns, on també trobareu algunes consideracions trepidants al voltant d’‘Honor de cavalleria’. Per cert, ¿sabíeu que aquest llibre s’havia de dir ‘Sanxo, posa’m crema’?

10/10

Aviat farà 35 anys que Camarón de la Isla va publicar el seu desè àlbum, ‘La leyenda del tiempo’, que es deia igual que un poema de Federico García Lorca. I aviat en farà vuit que Isaki Lacuesta va rodar una pel·lícula, la segona de la seva filmografia, amb el mateix títol que poema i disc. Era un film d’històries paral·leles, ambientat entre San Fernando i Jerez de la Frontera, on Lacuesta seguia el recorregut de dos personatges: Israel, un cantaor andalús, i Makiko, una jove japonesa obsessionada amb el flamenc.

Qui ho diu, que el nostre és un cinema de cama fluixa i acomplexat? A Time Out Barcelona estem disposats a demostrar que hi ha hagut bones pel·lis catalanes des de molt abans que se celebrés la primera gala dels Gaudí, fins i tot des d'abans que en Bayona es matriculés a l'Escac i que Emili Teixidor publiqués 'Pa negre'. Per això hem elaborat una llista amb els 50 millors títols de la nostra cinematografia, per ordre cronològic, i amb un top 10 on trobareu destacades les nostres favorites.
Aquesta selecció ha estat feta amb la participació d'alguns dels nostres crítics de cinema habituals: Gerard Casau, Eulàlia Iglesias, Violeta Kovacsics, Carlos Losilla i Sergi Sánchez. Els seus noms mereixen ser esmentats, ara i sempre.

Les millores pel·lícules catalanes per dècades

Dels orígens als anys 70

Les 50 millors pel·lícules catalanes Baralla en un cafè Fructuós Gelabert (1897) A Catalunya també vam tenir els nostres pioners. Mentre Méliès començava a fer els seus experiments a Montreuil, Fructuós Gelabert va muntar aquí mateix, al barri de Sants, La Casa de Vidre, els estudis on va rodar el primer film català de la història. L’hereu de ca’n Pruna Segundo de Chomón (1902) Aquest cineasta aragonès, director d’‘El hotel eléctrico’, a qui la Filmoteca ha consagrat la seva sala gran, va venir a fer carrera a Barcelona. I així va néixer aquest curtmetratge amb nom de cançó popular catalana. Los Tarantos Francisco Rovira Beleta (1963) En aquesta versió gitana de Romeu i Julieta els Montagut es diuen Tarantos i els Capulet Zorongos. Ni ‘West Side Story’ ni Baz Luhrman i les seves anades de pinça a Verona Beach van donar tant la volta a Shakespeare! Vida de família José Luis Font (1963) La pel·lícula que hauria dirigit Mar Coll si hagués viscut als anys 60. Hi trobareu l’‘star system’ de l’època al complet: Montserrat Carulla, Fernando Guillén i –agafeu-vos!– Maria Aurèlia Capmany. Un gran precedent de ‘Tres dies amb la família’. Las crueles Vicente Aranda (1969) Abans d’entregar-se al pit i cuixa, Vicente Aranda va fer aquesta magnífica adaptació del ‘Bailando para Parker’ de l’asturià Gonzalo Suárez. I li va costar suor i esforços. Durant la producció, Aranda va patir un accident i va haver de dirigir mitja pel·li estirat en una llitera. Quina fila! Umbracle Pere Portabella (

Llegir-ne més

Dels anys 80 a finals dels 90

Les 50 millors pel·lícules catalanes Los motivos de Berta José Luis Guerin (1985) Com heu vist al top 10, el que més ens agrada de Guerin és ‘Tren de sombras’, però ens semblava injust no fer un llogarret a la nostra llista per a la seva ‘opera prima’, ‘Los motivos de Berta’, que va ser un brillant debut.  El encargo del cazador Joaquim Jordà (1990) La carrera de Jacinto Esteva, director de ‘Lejos de los árboles’, era prometedora, però es va veure estroncada massa aviat. Va morir amb només 45 anys. Per sort, els seus companys de l’Escola de Barcelona no van deixar mai d’homenatjar-lo. Joaquim Jordà, sense anar més lluny, li va dedicar aquest magnífic ‘in memoriam’. La teta i la Lluna Bigas Luna (1995) Aquesta és la pel·lícula en què Biel Duran, d’un pam d’alçada, va fer d’aspirant a enxaneta, poc abans que Benet i Jornet el fes participar en els castells de Vilafranca del Penedès a ‘Nissaga de poder’. És una altra preciositat de Bigas Luna, rascant-li els talons a ‘Bilbao’. Antártida Manuel Huerga (1995) No ens sap greu reivindicar el treball de Huerga –per cert, aquest va ser el seu debut en el llargmetratge!–, però encara ens fa més il·lusió trencar una llança a favor del record de Francesc Casavella, que va firmar-ne el guió. És per això que consta entre les nostres 50 preferides. El árbol de las cerezas Marc Recha (1998) Si algú li fa l’efecte que el cinema català ha estat una potència menor, ja es pot anar retractant. Qui pensi que Abbas Kiarostami és un dels pesos pesan

Llegir-ne més

La primera dècada dels 2000

Les 50 millors pel·lícules catalanes Fuente Álamo, la caricia del tiempo Pablo García (2001) Era un jove trempat, en Pablo García, quan va dirigir aquesta pel·lícula sobre els seus records d’infància: els estius al poble, les festes majors, les trapelleries i totes aquelles coses que de tant en tant ens fan venir sentiment de paradís perdut. Ja que hi sou, recupereu ‘Bolboreta, papallona, mariposa’, la seva segona pel·li, que també ens entusiasma. El mar Agustí Villaronga (2000) Com dèiem, no tot Villaronga és ‘Pa negre’. Aquí la seva adaptació de la novel·la de Blai Bonet, aquella que passa en un sanatori per a tuberculosos on encara se sent l’eco de les misèries de la Guerra Civil. Llibre i pel·li, dos ‘musts’ sense data de caducitat. En construcción José Luis Guerin (2001) Abans que s’inaugurés la Rambla del Raval, davant del Marsella, allà on ara trobareu la Filmoteca, hi havia un edifici escrostonat que queia a trossos. Hi vivien unes persones, que amb la remodelació del barri van haver de marxar. Guerin va filmar els seus últims dies en aquell immoble tan rònec i malbaratat. Cravan versus Cravan Isaki Lacuesta (2002) Farà uns 90 anys, en un ring instal·lat a la Monumental, l’invencible Jack Johnson va lluitar contra Arthur Cravan, un poeta que es dedicava a la boxa, i que un bon dia va desaparèixer al Golf de Mèxic sense deixar rastre. Aquest misteriós personatge, convertit en fum, va animar Isaki Lacuesta a rodar la seva primera pel·lícula. Crespià Albert Serra (2003)

Llegir-ne més

Del 2010 a l'actualitat

Les 50 millors pel·lícules catalanes Els films imprescindibibles de la indústria catalana del cinema Pa negre Agustí Villaronga (2010) Déu ens lliuri d’oblidar-nos de ‘Pa negre’, la pel·lícula catalana més celebrada de la història amb diferència, la que va donar nova pistonada a la novel·la d’Emili Teixidor, la que va donar a conèixer el talent de Francesc Colomer i Marina Comas, la que va rellançar la carrera de Nora Navas, la que va convertir en Villaronga en un tòtem per a la posteritat. Chico y Rita Fernando Trueba i Javier Mariscal (2010) 2010 és l’any en què el cinema català perd els pocs complexes que encara arrossegava i es fa l’ambiciós propòsit de guanyar una altra batalla: la de l’animació. Trueba i Mariscal disparen el tret de sortida amb aquest musical d’increïble factura. Arrugas Ignacio Ferreras (2011) I uns mesos després que la societat Trueba-Mariscal recollís els seus fruits, Ignacio Ferreras es va proposar portar un còmic il·lustrat per Paco Roca a la gran pantalla. 'Arrugas' era una història d’amistat aventurera i tendra, sobretot tendra. Havia de funcionar a la força. I el cas és que li va sortir rodó. Los pasos dobles Isaki Lacuesta (2011) Nou anys després d’investigar de manera obsessiva els misteris de la vida de Cravan el boxejador, Lacuesta va descobrir una nova fixació: François Augiéras, un pintor que havia cobert un búnker militar de pintures i l’havia fet enterrar. Amb la col·laboració de Miquel Barceló, li va dedicar aquesta pel·lícula, Conxa d’

Llegir-ne més

També t'agradarà

Les millors escenes de sexe del cine

La relació especial que té el cine amb l'erotisme –que situa l'espectador a la posició privilegiada del 'voyeur'– ha estat objecte de diversos estudis acadèmics, sobretot per part de feministes. Tal com es va veure amb el rebombori creat per 'Nymphomaniac', la línia que separa les escenes de sexe de la pornografia és molt fina i, en algunes ocasions, poc definida. Però deixem-nos de teories per una estona i observem com fer l'amor –hetero, gai, bi...– s'ha portat a la gran pantalla durant tots els temps. Aquí teniu les escenes que han fet pujar la temperatura als cinemes. També t'agradarà... Restaurants romàntics 13 restaurants per impressionar noves conquestes i conquerir parelles poc impressionables El Pla Tan sols fa falta que hi passeu per davant per comprovar que el Pla és el restaurant íntim per definició. L’arribada entre carrerons foscos i humits del Gòtic ens prepara per a un local dibuixat amb llum tènue i ben dirigida, decoració infor- mal però elegant i una cuina de criteris similars. Els vins i les postres no desentonen i superen el nivell. Le Cucine Mandarosso Dinar sí, però sopar al Cucine Mandarosso amb un amic o familiar pot resultar estrany. Molt estrany. Perquè emana un no sé què íntim i acollidor que sembla fet per a una cita romàntica. Però tot subtil, casual, amb mobiliari retro, productes i llibres a les prestatgeries. I una cuina italiana que és per si mateixa el súmmum de la sensualitat. Si encara no han quedat clares les teves inten

Llegir-ne més

20 pel·lícules de vampirs

Els films més reeixits de la història del cinema sobre el mite del comte Dràcula i els xuclasangs. Compte amb el coll! Últimes crítiques de cine Oldboy Després de 'Stoker', decebedor debut del realitzador coreà Park Chan-Wook al cinema nord-americà, el 'remake' d’una de les seves pel·lícules més populars –però no la millor: recordem l’extraordinari díptic format per 'Sympathy for Mr.Vengeance' i 'Sympathy for Lady Vengeance'– no s’ha fet esperar. L’original 'Oldboy' (2003), adaptació d’un manga dels japonesos Garon Tsuchiya i Nobuaki Minegishi, estava destinat en un principi a ser una superproducció dirigida per Steven Spielberg i protagonitzada per Will Smith, però després de diverses consideracions d’índole comercial, va anar a parar a mans de Spike Lee en qualitat de film independent. Com al film original, l’Oldboy made in USA gira al voltant d’un home –Josh Brolin, aquí anomenat Joe– que es desperta després d’una borratxera i es troba empresonat en el que sembla una habitació d’hotel de mala mort, sense finestres, alimentat a través d’un forat que hi ha en una porta tancada amb clau. Aïllat del món durant 20 anys, Joe té temps de tramar la seva venjança... Els fans dels aspectes més espectaculars i trivials del film de Park Chan-Wook estaran encantats en comprovar que Spike Lee ha mantingut la inoblidable escena de la lluita al passadís, rodada en pla fix amb una càmera que va seguint els lluitadors. Aquí, l’estil de Lee és més naturalista, menys

Llegir-ne més

10 films per entendre els zombis

Un repàs fílmic a l'evolució de l'ésser més putrefacte i demacrat a la història del cine En termes marxistes, el zombi és escoria social, la més baixa representació del proletariat, un 'blue collar' analfabet i sense cap mena d'elegància, mecànic i alienat, condemnat a una existència miserable fins a la fi dels seus dies. El vampir és una altra cosa. El vampir és pulcre i aristocràtic. Beu en copes de cristall, du camises immaculades, brillantina fins als pèls de l'aixella, i passa les seves hores de son en un taüt d'atzabeja revestit de vellut. Però el zombi no. El zombi és un mort de gana que porta robes estripades i no ha conegut dentista ni manicura en la vida. El zombi és un vagabund que ha d'anar pidolant a cada cantonada, nòmada erràtic, per aconseguir una llenca de carn humana. Fem una revisió fílmic a l'evolució d'aquset ésser putrefacte i demacrat al llarg de la història del cine. 'White zombie' (1932) Parlant amb propietat, aquesta és la primera pel·lícula de zombis de la història. La van dirigir els germans Halperin, inspirant-se en una obra de Kenneth Webb que poc abans s'havia estrenat a Broadway sense pena ni glòria. Béla Lugosi era un tirà resident a Haití, coneixedor del vudú i la màgia negra, que es dedicava a despertar els morts amb l'única finalitat de tenir a disposició un ésser manipulable a qui tractar a cops de fuet; un ésser amb tan poques llums que ningú imaginava que pogués arribar a adquirir consciència de classe. 'Yo anduve con un zombi' (1943) I

Llegir-ne més

Els documentals més animals

Inspirats per les balenes de 'Blackfish', fem un repàs de les millors bestioles del cel·luloide Es diu Tilikum, i és una orca assassina. Va ser capturada a Islàndia al novembre del 83 i transportada en una gàbia de lona fins a una de les peixeres del SeaWorld d'Orlando, Florida, on va ser atracció per a tots els públics fins que al febrer del 2010 va atacar Dawn Brancheau, la domadora més experimentada del parc, que va perdre la vida entre les seves dents. D'aquesta tragèdia va néixer 'Blackfish', el brutal documental de Gabriela Cowperthwaite, l'última d'una extensa tradició de cineastes fascinats pel món animal. El caiman de Flaherty Ah, Flaherty, el pobre Robert Flaherty, eterna diana de gent amb males puces que es pensa que ho sap tot sobre com s'ha de fer el cinema. Amic meu, d'on t'ha vingut la mala reputació? La polèmica es va destapar l'any 1922 -mira si en fa de temps!- quan se'n va anar a l'Àrtic de Canadà a rodar 'Nanuk, l'esquimal', un documental sobre la tribu dels inuit, de tradició pesquera, que es veu que no era del tot fidel a la realitat. Ras i curt, la meitat d'escenes estaven més preparades i assajades que un sainet victorià. Però, i què? Això va dir Flaherty. I l'any 48 va rodar 'Louisiana', la història d'un jove 'cadien' habitant de Nova Orleans que es dedica a la caça de caimans. Sembla tan real que, si jo no us ho estigués advertint, mai no hauríeu arribat a saber que es tracta d'una ficció, amb guió i actors. Menys pels rèptils, que són tots salvatges

Llegir-ne més

Comentaris

0 comments