Núria Feliu al Palau (Robert)
L'homenatge que Núria Feliu (1941-2022) mereixia ha arribat en forma d'una gran exposició al Palau Robert comissariada per Òscar Dalmau i amb guió de Julià Guillamon. Aneu-hi, perquè sovint la importància musical i artística de la Feliu en aquest país ha quedat una mica tapada pel personatge. Organitzada en cinc sales i per ordre cronològic, la mostra comença al seu barri de Sants, on venia llegums al mercat, però de seguida descobrim la Feliu que s'inicia amb la companyia Teatre Experimental Català i amb el grup de música ie-ie Donald Duc. Ben aviat, el 1965, fitxa per Edigsa i esdevé una pionera del jazz no només a Catalunya sinó a tot l'Estat. En l'interval de dos anys publica sis discos del gènere amb músics de primera fila (i Tete Montoliu, esclar) i adaptant el repertori nord-americà. Aquí resulta impressionant veure alguns dels discos de la seva col·lecció personal (de Sinatra amb Count Basie, Coltrane i Johnny Hartman, Duke Ellington, Ella Fitzgerald...). A l'exposició també veiem el seu vessant d'activista i d'icona pop Però no només de jazz s'alimentava la Feliu, sinó també de musicals (viatjava a Londres, Nova York i París a veure'ls i tornava amb els discos per adaptar-los) i música de cinema (va fer un single amb 'Jesus Christ superstar' a la cara A i 'Emmanuelle' a la B), però també va recuperar el bolero i el cuplet i va ser una gran emprenedora (no us heu inventat res Bad Gyal i Rosalía): Després d'aconseguir fitxar per Hispavox cantant en català, decideix tr