Pròxima parada, Antònia Font

Els mallorquins presenten nou disc al Primavera Sound

© Scott Chasserot

A Pau Debon se'l veu content. La causa immediata és que acabem de dinar en un restaurant thai que li ha agradat prou com per fer-li dentetes a la seva dona. "Des que ha parit -fa sis mesos, explica- que no tenim temps d'anar a dinar o a sopar perquè es nino és un dimoni, no se sap dormir tot sol, sempre l'has de tenir a coll". Però segur que el bon humor del cantant d'Antònia Font té alguna cosa a veure amb el que acaben de parir ell i els seus companys, Vostè és aquí, el vuitè disc dels mallorquins, que arriba només 18 mesos després que el seu germà gran, Lamparetes (2011).

"Allò habitual és gravar un disc, assajar gira i presentar-lo, i els dies que no toques, descansar o fer altres coses. Però en aquest cas, tant en Joan Miquel (Oliver, compositor i guitarra del grup) com naltros teníem ganes de seguir fent feina". No cal que recordem que no sempre ha estat així: després de la gira de Coser i cantar (2007) van quedar tan esgotats que van deixar Antònia Font en guaret una bona temporada. "Vàrem estar aturats, i quan vàrem tornar amb Lamparetes mos va pegar una pujada d'adrenalina de veure que mos havia sortit un disc molt bo, que tornàvem a estar allà dalt tot d'una, que a sa gent li agradava, que cada vegada n'hi havia més als concerts i que hi havia possibilitat d'anar a tocar a fora. Això te fa tenir ganes de seguir i de fer feina. Es moments que tens lliures, quan no estàs girant, no tens ganes cercar bolets, tens ganes de fer un altre disc".

"Sa primera idea era treure un disc entre discos -un disc menor, vaja-, però no hem estat capaços. Ens és inevitable arribar a es màxim de perfecció possible, mos agrada fer feina així, i fins que no hem tingut una cosa que mos ha agradat del tot no ens hem aturat, mos hi hem passat una burrada d'hores". El que tenien clar era que volien experimentar: "No estàvem obligats a fer un disc perquè acabàvem de fer Lamparetes, així que vàrem dir, cony, mos hem de divertir un poc. Teníem ganes de fer alguna cosa nova, diferent, a veure si sortia alguna cosa interessant". I no en va sortir una, no. En van sortir 40.

"Una de ses idees era fer una cançó molt llarga de 45 minuts. Però el Joan Miquel es va posar amb la guitarra i li sortien cançonetes, cançons curtes. I va sorgir la idea de fer una cinquantena de cançons, que al final han estat 40", quatre desenes de píndoles de minut i mig en què el grup assaja les diferents possibilitats dels seus instruments i la manera de fer-los servir, inclosa la veu de Pau Debon. "No és un disc experimental perquè són cançons, però en té un punt", diu el cantant, que explica que al disc hi han tingut cabuda "qualque so, qualque ritme, qualque manera de cantar". Emular el codi morse o una màquina d'escriure. Fer servir ritmes de la música llatina, cavalcar onades surf. Atrevir-se amb un falset que ni els Bee Gees o cantar sense escurar-se la gola. A Vostè és aquí tot està permès. I és així, segons Debon, perquè el format de cançó curta ho fa possible. "Una cançó convencional cantada en falset seria insuportable, jo no m'hi atreviria. En canvi, en una cançoneta de minut i mig, té el seu riure".

El grup no va tenir dubtes artístics, però sí que tenia certa preocupació per com el públic rebria el format de l'àlbum. "S'expressió més emprada en es local d'assaig era ningú entendrà res, sa gent escoltarà això i pensarà que mos hem tornat bojos". Per això van trobar convenient posar-hi un mapa a la portada. "Hi havia aquesta cançó per allà al mig, Vostè és aquí, que és una icona de situació. Ens va agradar com a títol, per situar a la gent. I arran d'això va sortir s'idea de fer un mapa aclaridor per situar-te en es disc, de fer un mapa de metro i que cada parada fos una cançó".

Els quaranta temes es divideixen en tres línies, que són tot el que ha quedat d'una idea descartada de dividir l'àlbum en tres CD. Però no busqueu un fil conductor entre les cançons que podreu escoltar sense canviar de vagó. L'ordre en què es disposen és, a grans trets, l'ordre en què Joan Miquel Oliver les va compondre, i si heu trobat un leitmotiv comú a cada línia, és perquè l'heu volgut trobar, ens desenganya Debon. "En es discos d'Antònia Font ses cançons sempre tenen un fil argumental, un tema principal que s'hi desenvolupa, però en aquest no". Però no ens culpa si ens hem trencat la closca per arribar a la conclusió que la línia AF1 és la més subjectiva, la AF2 la més violenta i americana, i la AF3 la més balear, per exemple. "Es format des disc t'hi du, és normal", concedeix. I ells, encantats de jugar amb l'oient: "Per a naltros collonut, posem proves a sa gent que escolta es disc", admet. Però els punts de contacte entre els temes d'una línia, diu, responen segurament a la proximitat temporal entre la seva composició. "En Joan Miquel també és persona -menys mal-, i si un dia fa una cançó i l'endemà en fa una altra, és normal que s'assemblin més que amb una que va fer fa dos mesos".

Amb la mateixa voluntat de provar coses, presenten el disc amb un format de directe original que arriba a Barcelona el proper 25 de maig, dins del Primavera Sound. La preestrena va ser a Porreres, a Mallorca, en el seu banc de proves particular. "Volíem fer un espectacle diferent, i vam tenir la sort de comptar durant un mes amb el teatre de Porreres, on vam poder fer mil proves, tant de llum com de so, d'escenografia, de situació des músics... Vam poder assajar sa gira damunt d'un escenari que s'assemblava al dels teatres allà on tocarem. I mos va anar súper bé. Moltes vegades, es canvi de passar d'un local d'assaig a un auditori de 700 persones no té res a veure. I ses dues primeres vegades que ho presentes, és molt rar. Aquest cop no va ser així".

La innovació més important és la inversió de la disposició dels músics: amb el cantant al darrera de tot, sobre una tarima, piano i bateria al davant, i guitarra i baix al mig. "Té el seu punt", diu Debon, quan se li pregunta com se sent a la fila dels mancs. "Jo sempre ho he dit: m'encantaria anar a un concert d'Antònia Font i vore-mos com a públic. I això és el més a prop que hi puc arribar: ho veig tot i ho control tot des d'una posició privilegiada".

Ara, el que crida més l'atenció és l'escenografia: una cortina de 25 bicicletes que pengen al fons de l'escenari i que el mateix quintet va desenvolupar a base d'assaig i error i -confessa Debon- en xandall. És la segona referència al velocípede de dues rodes vinculada a Vostè és aquí després del primer senzill de l'àlbum, Per jo i tots es ciclistes. Tant els agrada anar en bici? "A tots no, però a sa gran majoria sí", diu Debon, que diu que no pot fer un altre esport perquè té els genolls fotuts. "És un transport que tenim molt present, com a grup", etziba solemne.
La cançó que dóna títol a l'àlbum conté un peculiar solo de piano de Jaume Manresa que repeteix un missatge en codi morse. El desxifrem: diu "vostè és aquí".

En la maqueta de Polaris Joan Miquel Oliver va pujar dues octaves la seva veu amb l'ajuda d'una màquina. Pau Debon ho fa a pèl, amb un falset que ni els Bee Gees.

Per aconseguir la veu ronca de Punyeta món Oliver proposava distorsionar-la. Però Debon en va tenir prou de cantar-la sense escurar-se el coll. La va clavar a la primera.

Comentaris

0 comments