Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Vashti Bunyan
Vashti Bunyan

Vashti Bunyan salta al buit

La cantautora britànica ens parla de 'Heartleap' (2014), el seu tercer àlbum des del 1970, que ha gravat i produït tota sola. Diu que serà l'últim

Escrit per
Time Out Barcelona Editors
Publicitat

Es va estrenar amb 'Some things just stick in your mind', un 'single' signat per Mick Jagger i Keith Richards el 1965. Però no va ser fins que 'Just another diamond day', l'LP de debut, ignorat quan es va publicar el 1970, es va convertir en clàssic de culte i es va reeditar el 2000, que Vashti Bunyan va tornar amb 'Lookaftering' (2005). El següent, 'Heartleap' (2014), diu que serà l'últim. Ens en parla.

Has tornat a desaparèixer, aquest cop durant 9 anys.

És veritat! S'ha convertit en una mena d'hàbit. Crec que va ser perquè no tenia res de nou. Vaig fer molts concerts amb la meva banda durant els tres anys després de la publicació de 'Lookaftering' (2005). No podia tenir-los tocant el mateix una vegada i una altra, perquè no tenia gaire repertori. Havia d'esperar a tenir alguna cosa nova, però vaig trigar més del que em pensava. Al final vaig decidir que en tenia prou per a un nou àlbum i per a un directe, aquest cop només amb Garreth Dixon. Fa 9 anys que toca amb mi les meves cançons, i serà genial tornar a toca junts, en tinc moltes ganes. Toquem bé junts, perquè és tranquil de la mateixa manera que ho sóc jo. És un intèrpret molt sensible, que no aclapara.

T'has fet un fart de desmentir que siguis una cantant de folk.

Sí, la meva música no és folk. Al Regne Unit la música folk es considera tradicional, i jo sento que no sóc tradicional. Que segui amb una guitarra, quan toco, no em fa folk. Mai no ho vaig ser, ni als inicis, però se'm va etiquetar com a cantant folk perquè 'Just another diamond day' (1970), el disc que em va donar a conèixer, va sortir en un moment molt pastoral de la meva vida. Però he canviat i he passat pàgina.

Has enregistrat el teu últim disc, 'Heartleap' (2014), tota sola perquè volies que les cançons fossin exactament com volies que fossin?

No tinc cap mena de ressentiment amb els productors amb què he treballat, han estat fantàstics. No és que no m'entenguessin, és que jo mai no vaig aixecar prou la veu per dir què volia, sobretot quan era molt jove. Aquest cop no volia demanar ajuda a ningú, volia fer-ho jo sola per saber de què era capaç i per no poder culpar a ningú, a banda de a mi mateixa (riu). I volia prendre'm tot el temps que em fas falta, no volia les restriccions temporals de l'estudi ni les de ningú més, volia fer-ho al meu ritme.

T'agraden els reptes?

Sí, crec que sí. El repte va ser aprendre a fer servir un programa musical amb l'ordinador sense que ningú no m'ensenyés. N'haig d'aprendre molt, encara, però vaig dominar els bàsics. Va ser una revelació, per a mi, em vaig sentir molt poderosa, podent fer-ho tota sola. L'altre repte va ser que sóc molt lenta.

Va ser més gratificant, treballar en aquest disc?

Sí, molt gratificant i molt frustrant, a estones. A casa tothom em sentia cridant i maleïnt, i de tant a tant una explosió de triomf.

Sentint la teva música costa imaginar-te cridant i maleint!

Oh, ho faig, ho faig!

Va sentir pressió després de l'èxit de 'Lookaftering'?

I tant! Durant tots els anys en què he estat treballant en aquestes cançons, de tant en tant volia enviar-ho a rodar. 'Just another diamond day' mirava cap endavant i 'Lookaftering' cap enrere, feien una bona parella per deixar al darrere i vaig pensar que potser no ho havia d'espatllar. Vaig dir tot el que volia dir amb 'Lookaftering'. Però de sobte, tot va començar a venir-me una altra vegada, i el repte d'aprendre a fer-ho tota sola em va portar fins al final.

Quan 'Lookaftering' va sortir em vaig amagar dins del llit durant tres setmanes perquè no sabia com s'hi reaccionaria. Fa molta por, treure una cosa, i no saber què passarà. Amb aquest vaig tornar a patir-ho, terror de veritat d'haver-me equivocat, que fos una merda. Però estic contenta d'haver-ho fet, cosa que no em va passar amb 'Just another diamond day', del qual em vaig penedir. Tenia por que tornés a passar el mateix, que ningú l'entengués, que no fos ben rebut. Però m'alegro d'haver pres la decisió de tornar a exposar-me.

Què et va decidir a fer-ho: les cançons et demanaven sortir?


És una bona manera de dir-ho. També hi va tenir a veure la joia de fer música, i el temps que hi havia invertit. Però també vaig estar temptada de llençar-ho tot al fons del mar i que ningú mai no ho sentís. Hagués sigut molt covard. Cal atrevir-se a ser valent per treure coses a fora i ensenyar-les als altres.

Què feia més força, les lletres o la música?

De vegades hi ha un vers que no em surt de cap de les maneres i de sobte em ve en plena nit i m'haig d'aixecar del llit. Sóc molt lenta i puc passar-me molt de temps treballant en una cançó per sortir-me'n amb la lletra. D'altres em vénen sense cap dificultat. Quan això passa, no sé d'on surt, i tant de bo ho sabés, perquè així ho faria més sovint. No entenc el meu propi procés creatiu. Sovint quan acabo una cançó no sé com la vaig començar.

'Heartleap', l'última cançó del disc, et va venir de cop, oi?

Això mateix. La meva filla va pintar fa cinc anys el cérvol blanc saltant de la portada (la pintura es diu 'Hart's leap') i el tenia a l'ordinador. Me l'estava mirant pensant com n'era de maco i la cançó va aparèixer de sobte. Fins al punt que vaig pensar que potser l'havia escrit fa anys o que l'havia robada, no podia entendre com de sobte hi era. Potser fa temps que rondava, sota la superfície, i de sobte s'havia donat a conèixer. Però és un procés molt estrany que no acabo d'entendre.

Has dit que podria ser la teva última cançó, i també el teu últim àlbum.

Crec que és possible que sigui el meu últim disc, perquè com et deia sóc molt lenta. Quan vaig acabar aquella cançó vaig tenir la sensació que podia ser l'última perquè encapsulava tot el que he volgut dir sempre i no sabia si podria fer-ne una altra. Crec que sempre voldré estar involucrada en la música i estic segura que hi haurà altres cançons o peces de música, però no crec que vulgui fer un altre disc. El que faci en el futur no crec que tingui forma d'àlbum. No crec que en faci cap més.

Per què dius que encapsula tot el que has volgut dir sempre?

M'agrada mira el cercle de les coses, i aquesta cançó em va semblar que expressava el cicle de la joia de l'amor, del cor trencat, de l'enfonsar-se i tornar-se a aixecar, un cicle de desastre i recuperació. 'Heartleap' expressa que sempre hi ha una oportunitat per a la felicitat. Volia descriure-ho. 

També t'agradarà

José González contra la puresa
  • Música
  • Pop

El cantautor suec ens explica per què multiplica per dos els ingredients de la seva estricta cançó d’autor amb veu i guitarra a ‘Vestiges & claws’ Un altre s'hauria ofès, però José González celebra que l'expressió 'filosofia barata' es coli a la nostra conversa -ep, tot i que no referida a les seves cançons-. "La música, la poesia i les pel·lícules són llocs òptims per a aquests tipus de frases que tenen alguna cosa de veritat però que són clixés -diu el cantautor suec d'origen argentí, en un castellà decent però amb calcs de l'anglès-. Moltes de les meves lletres, quan me les miro en la forma de text, tenen alguna cosa d'això", etziba. Segur que el publicista de 'Vestiges & claws', el seu tercer àlbum, no ho celebra tant. González no publicava un disc amb el seu nom i cognom des d''In our nature' (2007), però tampoc no s'ha estat amb els braços plegats: ha editat els dos discos de Junip, el trio (ara duo) rock que lidera, 'Fields' (2010) i 'Junip' (2013). "Vaig pensar que seria maco mesclar la meva vida musical, i després de Fields estàvem tan ficats en la música que semblava més maco continuar amb Junip. Va ser després que vaig tenir ganes de tornar al meu projecte en solitari", i que va començar a muntar cançons com trencaclosques amb les idees que havia anat recollint en tot aquest temps, "riffs de guitarra, melodies, harmonies...". D'això, en fa menys d'un any. Una fórmula que ara li anava petitaAmb Junip, González es va acostumar a pintar amb més colors, i l'estricta f

Jeff Tweedy, pare modèlic
  • Música
  • Rock i indie

El líder de Wilco ens parla de 'Sukierae', l'àlbum que ha gravat amb el seu fill Spencer, i ens dóna consells de paternitat Si heu vist 'I am trying to break your heart' (2002), el documental sobre Wilco, recordareu l'escena en què el seu líder, Jeff Tweedy, i el seu fill Spencer, aleshores un marrec, juguen al bus que els porta de gira: en el joc l'Spencer fa un ritme picant de mans i son pare ha d'endevinar quina cançó és. Resulta ser 'Heavy metal drummer', himne quasi techno-pop nostàlgic inspirat en els bateries de heavy metal inclòs al 'Yankee Hotel Foxtrot' (2002) dels nord-americans. Dotze anys després, és aquell marrec qui branda les baquetes. Amb Wilco en guaret i els seus membres embolicats en altres projectes, Jeff va decidir-se a fer un disc en solitari, encarregant-se ell mateix de tocar tots els instruments. Però al final del ritme se'n va acabar encarregant l'Spencer -que ja havia tocat la bateria a 'One true vine' (2013), el segon disc que en Jeff va produir a Mavis Staples-, i el disc en solitari es va convertir en el d'un duo. Per rematar l'afer de família, el disc dels Tweedy té una foto de l'Spencer a la portada -de l'època en què jugaven a endevinar cançons amb el ritme-, i un títol, 'Sukierae', que és el sobrenom de la seva mare, la dona d'en Jeff, qui durant la producció del disc es va tractar amb èxit d'un càncer. En Jeff ens parla de tot plegat. Riu sovint: li cau la bava amb son fill. Tweedy, 'Sukierae' Wilco - "Heavy Metal Drummer" (Jeff Tweedy's

Publicitat
Entrevista a Angel Olsen
  • Música
  • Rock i indie

La cantautora nord-americana ens parla de 'Burn your fire for no witness' Independitzada de Bonnie Prince Billy, qui la va fitxar per a la seva banda, el segon LP de la cantautora nord-americana, 'Burn your fire for no witness', és un dels millors discos del 2014. La teva música sona antiga. Vaig créixer escoltant molta música, però va ser la més antiga la que va quallar. No és que ara sigui fàcil, però abans requeria més esforç fer-ne. M'hauria encantat ser entre el públic en un concert de Nina Simone.¿Costa ser honesta i mantenir la privacitat a les lletres? D'alguna manera totes les meves cançons estan directament relacionades amb la meva vida. Però mencionar un nom o una data em costa. Com dónes sentit a les cançons quan les cantes en viu? Em poso en la pell dels personatges que hi ha en les cançons, i així prenen vida. Ara tens la teva pròpia banda. És estrany recordar-me cantant 'Creator/Destroyer' –del debut 'Strange cacti' (2011)– en un apartament merdós de Chicago. Ara la música és més real, m'envolta, hi estic fins al coll.Què vas aprendre de Bonnie Prince Billy? Jo sempre havia tocat en solitari i amb ell vaig aprendre el sentit d'anar junts. Sense això potser ara no tindria el meu grup. Vaig deixar-lo perquè havia tret un disc i volia tenir el valor de sortir a tocar-lo. Era el moment. Compra entrades També t'agradarà Comet Gain fan la Ronda Comet Gain: "Veig la melancolia com un col·lega que s’ofereix a comprar-me una cervesa” David Feck parla de 'Paperback gho

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat