Àlies Gospodin

Àlies Gospodin

El cicle dramàtic de Gospodin comença amb la tragèdia de perdre la seva llama domesticada (mascota i modus vivendi) i acaba amb la felicitat de sentir-se lliure en una presó. Pel camí ha perdut propietats, família, xicota, amics, i ha trobat el que no vol: ofertes de treball i molts diners. No exhibeix etiquetes, però s'ha pres al peu de la lletra el lema hippie "parin el món, que baixo". Com que Gospodin és una criatura de Philipp Lohlé, un dramaturg alemany, la seva opció de vida té una irritant radicalitat. Un primitivista com li agradaria a Rousseau però matisat per la tossuderia germànica. Una comèdia filosòfica protagonitzada per un "torracollons". ¿Humor i reflexió?: Una dificultat afegida no resolta pels nostres creadors locals. Aquí costa trobar el to adequat quan el riure sorgeix del pensament.

La proposta de Moisès Maicas aconsegueix entretenir, però no tanca el dubte que podria ser més incisiva, més misantropa. Divertir sent més antipàtica. Els personatges no deixen de tenir un punt entranyable que potser no els convé del tot. Gospodin encara pot conservar una mica d'innocència –conscient, si es vol–, però la resta d'éssers humans que troba en la seva campanya antisistema són una autèntica colla de cínics. Un perfil molt suavitzat en el muntatge de la Sala Beckett d'Àlies Gospodin. Mireia Aixalà, Pau Sastre i Jacob Torres (Gospodin) compleixen amb les indicacions de la direcció. Estan bé, però com tota la funció, podrien estar millor.