Grec 2013: La banqueta

Recomanat

De: Gérald Sibleyras (adaptació de Paco Mir). Dir: Paco Mir. Amb: Ricard Borràs, Pep Ferrer.

No sabem si La banqueta és la millor comèdia de la temporada parisenca com ens diu la publicitat, però sens dubte l’obra del francès Gèrald Sibleyras és un text d’humor intel·ligent, subtil, molt ben construït que amb un embolcall comediogràfic ens parla de l’amistat, del deteriorament de les relacions humanes i, en definitiva, de l’ésser humà. Perquè el que estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. Un adolescent que va veure la funció la va resumir així: quan les coses no van bé tot es fa petit. Just a la fusta.

La banqueta ens arriba amb traducció de Ricard Borràs i versió i direcció de Paco Mir, qui ha fet una magnifica feina. D’enorme pulcritud en la versió i excel·lent direcció d’uns actors que han entès perfectament quina era la mirada de Mir. I és que l’obra admet altres mirades  perquè els protagonistes tenen dosis de clown. Mir, sense renunciar als gags, bàsicament verbals,  defuig la pallassada, el traç gruixut i exagerat, una opció possible i que hagués estat totalment lícita, per abundar en la naturalitat, la credibilitat dels personatges. I és d’agrair.  Estem  davant d’una comèdia per somriure i riure relaxadament sobre la relació de dos músics components d’un duo de piano a quatre mans i que porten 25 anys de carrera. Una fundació els convida a fer un stage en un preciós parador en una vall austríaca per preparar la seva nova gira pel Japó. Pau, bon menjar i solitud per dialogar amb la música. Però el lloc ideal es converteix en l’espai on es alliberen els dimonis de cadascú  i surt la humaníssima enveja, l’inalienable narcissisme dels artistes, l’enfrontament entre dos maneres d’entendre la vida i, en definitiva, l’erosió d’una parella que ha compartit durant tant temps la mateixa banqueta.

I la música? Per allà corre el fantasma de Rostropóvitx amb el seu violoncel, i entre els diàlegs surten algunes referències a la interpretació musical, però con passava a Art, de Yasmina Reza, amb la pintura, la música és el pretext perfecte per a una funció basada en els actors, el ritme i l’encert en la col·locació dels gags. Ricard Borràs, solitari i acadèmic,  i Pep Ferrer, més alegre i vividor, es fan entranyables, propers sense forçar l’humor d’una funció que corre amb suavitat com si passegés sobre el núvols del cims de les muntanyes.  

I la banqueta? Un  fet extraordinari, metàfora de tot plegat. Obra molt recomanable per passar-ho bé sense aguantar bajanades.

Average User Rating

5 / 5

Rating Breakdown

  • 5 star:2
  • 4 star:0
  • 3 star:0
  • 2 star:0
  • 1 star:0
LiveReviews|2
1 person listening
Jaume Campmany

Estem desitjan poder veure aquesta obra, i disfrutar de la interpretació de Ricard Borras i Pep Ferrer, dimonis que tots mes o menys tenim dintre , , fins aviat