La vida perdurable

©Adolf Alcanyiz

El director rus establert a Barcelona Boris Rotenstein ha recuperat una de les primeres obres teatrals del poeta Narcís Comadira, 'La vida perdurable', que ell mateix va estrenar l’any 1991 en el desaparegut Teatre Malic. Teresa Cunillé i Lluís Soler n’eren els protagonistes i la funció va ser ben rebuda pel públic i la crítica. Ara hi torna amb Mercè Managuerra i Emilià Carilla.

La vida perdurable és un text que ha envellit malament. La societat ha canviat. Una conversa entre una mare, conservadora fins al moll de l’os, una burgesa que sempre ha tapat amb la hipocresia el que no li agradava, i un dels seus fills, el be negre de la família, al voltant d’un suquet de peix. És cert que l’única intenció del fill i el motiu de la visita i la conversa, al llarg de la qual sortiran traumes i dolors familiars, és aconseguir que la seva mare accepti la seva condició homosexual. La recerca imposa al fill, i a l’intèrpret, una posició de tolerància, de raonament, de súplica a la fi per remoure la consciència, el cor de la mare. I aquí creiem que rau el problema de la funció. Boris Rotenstein ha deixat que el dolor del suplicant impregni el personatge sense manifestar cap altra passió, cap altre estat anímic. Amb la derrota assumida només li queda el lament. No hi ha ni discussió. No hi ha tensió. I es fa reiteratiu. Mercè Managuerra aporta un posat perfecte per definir la fredor d’una dona que mai no va ser una dona del tot.

 

LiveReviews|0
1 person listening