Feia sis anys, des d''Una gossa en un descampat', que no vèiem Vicky Luengo dalt d'un escenari a Barcelona. Un temps en què s'ha fet un nom amb majúscula a Madrid, fins al punt que l'any passat hi va estrenar l'obra del moment, el 'Prima facie' de Suzie Miller que es va alçar amb el premi Olivier al millor nou text britànic de 2022. Una peça exigent, dura, que demana una 'prima donna' capaç de recórrer el camí espinós de la Tessa Ensler, una advocada litigant avesada a sortir-se amb la seva defensant agressors sexuals i que haurà de passar el mateix calvari que les dones contra les quals actua.
No és gens fàcil, el que fa Luengo durant més d'hora i mitja de funció. I arriba un moment en què aconsegueix aquella cosa tan difícil en un teatre, que és fer-te oblidar que ets en una platea amb gent al voltant, fer-te creure que el que veus és només per a tu. 'Prima facie' és trepidant, magnètica i fa que no només la Tess hagi de fer front als seus fantasmes, sinó que obliga tots i cadascun dels espectadors a preguntar-se si el sistema funciona, si les dones estan prou protegides davant de l'abús. Tothom és innocent fins que es demostri el contrari, cert, però per què sembla tan fàcil no pagar pel que has fet, sobretot si tens diners i poder?
