Amanecidos

El subtítol d’aquest migmetratge, 'Coses que fan els amics escollides a l’atzar', descriu amb encert la superfície d’aquest maldestre intent de cinema domèstic, que recull desenes d’allò que els francesos anomenen tranches de vie, gestos congelats, acudits vagament enginyosos o anecdòtics, que volen copsar el pas de la joventut a l’edat adulta sense cap mena d’ànim narratiu. La intenció és bona: apropar-se a un moment de transició muntant un rosari d’escenes de transició. Però el resultat final té l’aroma inconfusible de les pràctiques de primer curs d’escola de cinema, vídeos 'ready-made' que, editats aleatòriament, volen emmascarar la fragilitat del concepte amb dosis d’espontaneïtat. Al seu costat, les confessions d’Oliveira al curt documental '101', que acompanya Amanecidos, ens descobreixen que filmar és com respirar, que filmem per comprovar què hi ha més enllà de la mort. Els nois d’'Amanecidos' deuen haver vist 'L’estrany cas d’Angèlica'? –Sergi Sánchez.