[title]
“On són els homes?”, crida el primogènit que acaba de sortir de la presó, després de quinze anys a la garjola. És una pregunta retòrica, un clamor tribal, que identifica la masculinitat amb l’aventura, el risc, el perill, la violència i, per què no, la mort. És un crit que podríem sentir al 'saloon' d’un 'western' clàssic o a les trinxeres d’una pel·lícula bèŀlica de Sam Fuller. El sentim, a 'Clan salvaje', en un descampat envaït de caravanes esgavellades, allà on viuen un grup de gitanos yeniches que tant poden consumir les hores fent peses com convertint-se al cristianisme.
La primera part de 'Clan salvaje' demostra la fascinació gairebé etnogràfica que Jean-Charles Hue té per aquesta comunitat gitana, a la qual havia filmat el 2010 a 'La BM du seigneur'. De l’amistat amb el no-actor Frédéric Dorkel i la seva família sorgeix la necessitat de gravar-los una altra vegada en el seu món, i el resultat és, parcialment, un documental sobre la versió europea de la 'white trash' americana.
Quan el film es transforma en cinema de gènere, perd interès. L’amateurisme de les interpretacions es baralla amb les aspiracions d’Hue de fer una pel·lícula d’atracaments convencional, passada pel filtre de 'La ley de la calle' (1985). De vegades, el contrast porta implícita una veritat més estimulant que la que aparenten les imatges: la d’un poble que busca la seva identitat imitant el cinema –el polar francès, les 'road movies' o els thrillers nocturns dels 80– que ha calat el seu imaginari, una mica com si el Jean Rouch que va fer 'Moi, un noir' (1958) s’hagués reencarnat en els desèrtics paisatges industrials, les inquietants rotondes i les carreteres secundàries mal iŀluminades del nord de França.