El atlas de las nubes

Hi ha llibres que semblen impossibles d’adaptar al cinema, i un d’ells és El atlas de las nubes, de David Mitchell. Com es pot traduir a la pantalla sense perdre’n el sentit, el ritme, el karma? Sí, el karma, perquè d’això parla el film, del mite de l’etern retorn, de com el que va passar influeix en el que passarà; de per què el que fem pot ser producte del que van fer o del que farem. Sis moments temporals: mitjan segle XIX; els anys 30 en l’Europa convulsa; els anys 70 a la Califòrnia de la contracultura; ara mateix al Regne Unit; un futur mecanitzat i orwellià a Corea, i un d’encara més llunyà que es refugia als estels. Sis històries entrellaçades amb actors que repeteixen d’una a l’altra. Dirigit a tres mans, el film és apassionant però irregular. La llarga durada fa que en alguns moments decaigui, però un final perfecte el redimeix. S’ha de veure amb la ment i els ulls ben oberts.