[title]
Al cinema de Hollywood hi ha hagut des de sempre una sèrie de films que d’alguna manera han volgut demostrar el seu respecte per la cultura japonesa i el seu dolor pel que va passar al final de la Segona Guerra Mundial. Són pel·lícules on es reivindica el valor de les persones per sobre de la guerra. Recordo 'Cartes des de Iwo Jima' (2006) de Clint Eastwood, o molt més enrere 'Sayonara' (1957), de Joshua Logan. 'Emperador' pertany a aquesta mena de films.
Basat en una novel·la de Shiro Okamoto, que recrea els deu dies durant els quals el General MacArthur va haver de prendre una decisió importantíssima, el film planteja un dilema moral molt seriós: què s’havia de fer amb l’emperador Hirohito després de la rendició del Japó? ¿Considerar-lo un criminal de guerra i matar-lo, o convertir-lo en un aliat per a la reconstrucció del país i de tot l’Orient? El film de Peter Webber es mou entre els matisos de grisos, deixant que tot el pes de la narració recaigui en un home, el General Bonner Fellers (Matthew Fox), un personatge intel·ligent i amant de la cultura japonesa, entestat a demostrar la viabilitat de la col·laboració més que la pura revenja.
Dues línies narratives s’entrecreuen constantment. Per un costat la Història amb majúscules en què Fellers ha de trobar, en una lluita contrarellotge, els arguments necessaris per aconseguir una reunió entre l’emperador japonès i el general americà; per l’altre, la història petita que porta Fellers a intentar esbrinar què ha passat amb Aya Shimada, una noia japonesa que va conèixer als EUA i de la qual va perdre el rastre en començar la guerra. Fox dóna vida al personatge de Fellers amb un xic d’ambigüitat, mentre que Tommy Lee Jones encarna MacArthur amb la seva contundència habitual.
Webber realitza un film clàssic i previsible, potser perquè és conscient que no només està parlant de personatges reals, sinó que està explicant quelcom més important, que és, en definitiva, la necessitat de tenir una visió històrica mes enllà del benefici polític immediat, de ser capaç de no caure en la solució fàcil del moment. Una idea molt necessària tant en aquells moments com ara.