[title]
A Haneke l’hi perdonem, perquè a banda de sang austríaca les seves venes porten una violència freda com el metall que et deixa d’una sola peça. Però no tothom sap exorcitar els diables de Weimar amb tan bon pols. I menys una cineasta com Bettina Oberli, que fins ara amb prou feines s’havia prodigat amb una comedieta, de títol 'Les noies de la llenceria'. Aquest any s’ha passat a l’altra banda, amb una faula de dolents i pitjors, situada en una comunitat rural marcada pel record de l’assassinat d’una família sencera. Té altes pretensions d’agafar el to d’una al·legoria sobre l’ascens del nacionalsocialisme, tot i que en realitat no és més que un cementiri de vaques sacrificades amb la llengua penjant, oracions fanàtiques amb el rosari cenyit al puny i les estampetes del Sagrat Cor penjades a la paret menys beata. Ens trobem davant d’un reliquiari fetitxista entre la mística elevada i un sadomasoquisme poc subtil, on el morbo guanya l’elegància de bon tros. –Josep Lambies.