[title]
El cinema és estrany, i els gustos encara més. Per la meva part, mai no desmentiria ningú que digués que La sombra de los otros és un despropòsit, una pel·lícula de terror feta a trossos, com tallada amb una destral. Però tampoc discutiria a aquell altre que la consideri alguna cosa així com un laberint sense sortida, una paròdia del gènere que deixa de banda el seu costat irònic per fer una mena de resum agosarat, salvatge, esbojarrat, però també que aconsegueix –o almenys ho ha aconseguit amb mi– un objectiu molt difícil: mantenir alerta l’espectador durant dues hores sense aportar res de nou, si no és la seva manera d’acumular trucs i cops d’efecte a la mínima que la cosa no li funciona.
I això passa molt sovint. 'La sombra de los otros' comença amb dos personatges atractius, que fan preveure un 'tête-à-tête' més o menys interessant. D’una banda, una doctora (Julianne Moore, com sempre fascinant) que no creu en res. D’una altra, un pacient (Jonathan Rhys Meyers) que sembla un cas de personalitat múltiple però acaba plantejant enigmes més enllà d’això. A poc a poc, el film se’n va d’aquest territori per endinsar-se en un terror ancestral, en esdeveniments que van succeir fa molt de temps i que ara desencadenen conseqüències. Tot això, esclar, il·lustrat amb escenes impactants, ensurts subratllats per la banda sonora i amb un esperit gamberro que pot irritar i divertir a parts iguals.
Una cosa és segura: no ens hem de prendre seriosament una pel·lícula com aquesta. I una altra també: que no sigui seriosa no vol dir que sigui una ximpleria. Perquè 'La sombra de los otros' és una mena de metàfora d’un cinema postmodern que es resisteix a desaparèixer. El seu estil és la fragmentarietat, la barreja de terror psicològic i terror físic, i això també parla dels nostres temps. Perquè el tema que de veritat importa al film és l’epidèmia, el contagi, la descomposició dels cossos i de les ments. Una altra cosa és que acabi plantejant la superioritat d’allò sobrenatural per sobre d’allò científic. Però el seu 'crescendo' llunàtic i irracional cap a universos cada cop més rars no es basa únicament en les ganes d’enlluernar, sinó també en l’intent de donar forma a una mena de malson amb molt poca lògica i molta gosadia. –Carlos Losilla
.