Las brujas de Zugarramurdi

'Las brujas de Zugarramurdi' comença segrestant l’espectador amb l’atracament a una casa de penyores, una seqüència on allò esperpèntic (els lladres van disfressats d’estàtues humanes: un Crist platejat, un soldadet, un sòsies de Bob Esponja...) s’entrellaça amb una violència brutal, i el conjur ens retorna l’Álex de la Iglesia més dotat; aquell capaç d’arrossegar-nos en el seu deliri sense que ens preguntem com hem arribat fins allà. El film no es desempallega dels problemes habituals del seu cinema –els desequilibris de ritme, la gruixuda verbalització dels temes que tracta–, però troba el to adient per desplegar un encadenat de situacions exagerades fins a arribar a un clímax monstruós. Per altra banda, l’arquetip de la bruixa serveix al director per proposar una guerra de sexes còsmica on, sota les capes de bilis misògina, De la Iglesia acaba confessant que, com a tants altres autors, les dones li fan una por tremebunda.