[title]
Amb l’excepció de ‘Toy story’, les històries de joguines animades no han tingut mai el pedigrí gaire elevat. Si els productors de ‘Lego. La pel·lícula’haguessin pres les derives habituals del gènere hauria estat un trasbals general. Aquests ninotets de totxanes de plàstic són massa icònics i estimats per sotmetre’s a les lleis d’aquella delegació de Hollywood que funciona com una fàbrica de salsitxes. Per sort, algú va tenir la pensada de cridar Phil Lord i Chris Miller –sí, els de ‘Pluja de mandonguilles’– per liderar el projecte. I és així que el resultat ha quedat valent, perspicaç i, sobretot, conscient de l’amor que inspiren els seus cúbics personatges. El guió és agut, la sàtira afilada –per a gaudi de tots els públics– i l’estètica fina. I el clímax, estrany i emotiu, és un gran homenatge a la materia base de la factoria Lego. S’ha de ser brillant per arribar a crear una anada d’olla d’aquestes dimensions.