Oldboy

Després de 'Stoker', decebedor debut del realitzador coreà Park Chan-Wook al cinema nord-americà, el 'remake' d’una de les seves pel·lícules més populars –però no la millor: recordem l’extraordinari díptic format per 'Sympathy for Mr.Vengeance' i 'Sympathy for Lady Vengeance'– no s’ha fet esperar. L’original 'Oldboy' (2003), adaptació d’un manga dels japonesos Garon Tsuchiya i Nobuaki Minegishi, estava destinat en un principi a ser una superproducció dirigida per Steven Spielberg i protagonitzada per Will Smith, però després de diverses consideracions d’índole comercial, va anar a parar a mans de Spike Lee en qualitat de film independent.

Com al film original, l’Oldboy made in USA gira al voltant d’un home –Josh Brolin, aquí anomenat Joe– que es desperta després d’una borratxera i es troba empresonat en el que sembla una habitació d’hotel de mala mort, sense finestres, alimentat a través d’un forat que hi ha en una porta tancada amb clau. Aïllat del món durant 20 anys, Joe té temps de tramar la seva venjança... Els fans dels aspectes més espectaculars i trivials del film de Park Chan-Wook estaran encantats en comprovar que Spike Lee ha mantingut la inoblidable escena de la lluita al passadís, rodada en pla fix amb una càmera que va seguint els lluitadors. Aquí, l’estil de Lee és més naturalista, menys formal.

Algunes de les alteracions argumentals, d’altra banda, són una millora. Lee i el seu guionista, Mark Protosevic, han intentat, per exemple, rebaixar el to psicològicament fals, o potser massa opac per a mentalitats occidentals, de l’'Oldboy' del 2003. Aquest nou 'Oldboy', però, conserva les pinzellades dostoievskianes entorn de la desesperació i la redempció. Els lletjos secrets que, a la llarga, surten a la llum, i en què estan implicats Joe i els seus torturadors, posseeixen una nitidesa en les motivacions dels personatges que ajuden a fer digerible tan delirant història.

Per descomptat, Spike Lee no té l’ombrívola sofisticació visual de Park Chan-Wook, el seu retorçat sentit de l’humor. Per sort, a fi de dignificar la seva pel·lícula, el realitzador afroamericà té a la seva disposició el talent d’un Josh Brolin en estat de gràcia que converteix el film en un (simple) thriller inusualment aspre.