[title]
Fa uns anys que l’avantguarda artística fuig de Barcelona. El rovell de l’ou creatiu s’ha desplaçat a l’Hospitalet de Llobregat: la ciutat més densa d’Europa ha vist néixer espais de creació, tallers d’artistes i galeries d’art i el seu paper de ciutat creativa està consolidat. No ho diem nosaltres, sinó la Rosalía. A finals de l’any passat, l’estrella de Sant Esteve de Ses Rovires explicava que ha comprat un edifici a l’Hospitalet on té pensat construir-hi un estudi de gravació. Ella és la cirereta d’un pastís que fa molts anys que es cuina a foc lent.
A diferència de la Rosalía, els primers artistes que van anar a parar a l’Hospitalet i aterraven per motius econòmics. Per un preu radicalment més baix que a Barcelona hi podien llogar espais més grans i més lluminosos, dues condicions molt necessàries per a aquells que treballen amb material pesant o obres de gran format. Els primers van agrupar-se en una nau industrial del carrer Salamina, i no eren desconeguts sinó creadors de la talla de Pere Llobera, Ramsus Nilausen, Lúa Coderch i David Bestué.
Això era cap al 2014, quan també començava un projecte de l’ajuntament de l’Hospitalet per dinamitzar-hi la cultura. Volien aprofitar l’onada d’artistes i les naus industrials buides d’algunes àrees de la ciutat per transformar-les en un ‘Districte Cultural’. La iniciativa partia dels equipaments culturals que ja existien a la zona, com el Centre d’Art Tecla Sala i la Fundació Arranz-Bravo, però va impulsar festivals com el CREA, d’art i creació contemporània, i va vetllar perquè els artistes de l’Hospitalet participessin d’iniciatives com els Tallers Oberts, el festival Art Nou, el BCN Gallery Weekend i la Biennal d’Art Manifesta, entre d’altres. A més, per afavorir encara més l’arribada de creadors, el Districte Cultural oferia subvencions per a la creació d’entitats ciutadanes i bonificacions per als professionals de la cultura.
Des de la primera nau d’artistes al carrer Salamina, els espais dedicats a la cultura no han parat de créixer. El 2018, Eudard Escoffet, Jordi Colomer i Carolina Olivares van fundar La Infinita, un laboratori de creació, investigació i producció artística amb seu a l’Hospitalet d’on han sortit alguns dels noms més interessants del panorama cultural actual. També hi ha galeries com l’Ana Mas Projects, etHall i Alegria.
Però, i els artistes? Qui són aquests creadors que viuen o es desplacen cada dia a l’Hospitalet? L’ecosistema artístic n'és divers i n'hi ha de tota mena: des d’escultors consolidats i artesans de la fusta a noves promeses de la pintura i col·lectius d’artistes. Hem parlat amb alguns d’ells perquè ens expliquin què fan i, sobretot, que ens responguin: per què han fet de l’Hospitalet el seu refugi creatiu?
1. Tenir contacte directe amb treballadors industrials
“L’Hospitalet és un lloc que guarda l’essència de les zones industrials. Hi treballa gent que ja s’hauria d’haver jubilat”, expliquen els integrants de Lolo & Sosaku. Aquest duo artístic argentí-japonès, de gran renom internacional, té la seva base a l’Hospitalet de Llobregat. Les instal·lacions incorporen escultures que es mouen atzarosament i artefactes que sembla que tinguin vida pròpia. I per construir tot aquest món alternatiu els va molt bé ser a l’Hospitalet, on tenen contacte directe amb artesans i industrials que els proveeixen de materials i serveis. “Fent cantonada amb el nostre estudi hi ha un taller de ferro i forja, que són oficis en perill d’extinció. El regenta el Siscu i parlem amb ell molt sovint! L’altre dia ens deia que la intel·ligència artificial mai podrà doblegar un martell com ho fa ell”, riuen. Les creacions de Lolo & Sosaku han fet la volta al món (del MACBA, el Sónar i el Liceu a São Paulo, Shanghai, Milan, Taipei i Los Angeles) però no existirien, diuen, sense la possibilitat de trencar barreres entre els artistes i els treballadors industrials que els ofereix la ciutat on treballen.
2. Fer art amb els amics i teixir xarxa
La Rita Sala va començar a pintar de molt petita. “Amb la pintura es poden fer imatges des de zero. Això la fa complicada, però lliure”, explica. Pintar, per ella, sempre és una lluita: “Començo intentant configurar una imatge sense la càrrega de tot el que he vist, de les imatges que ja existeixen”. Ella va arribar a l’Hospitalet després de la pandèmia. Amb uns amics van buscar una nau industrial i, sota el nom La butxaca màgica, hi organitzen saraus culturals, concerts i exposicions. L’espai, però, també és el seu taller. És un lloc de grans dimensions i llum natural on la Rita pot treballar els formats de pintura que ella prefereix. Ser a l’Hospitalet també l’ha portada a relacionar-se amb l’ecosistema artístic de la zona. De cara al juny ha preparat la seva primera exposició individual a la galeria Ana Mas Projects, una de les primeres que es van instal·lar a la ciutat. La mostra formarà part del festival d’Art Nou 2024 i es dirà ‘Dalt la serra’. Hi haurà peces que reflexionen sobre com els humans ens relacionem amb l’espai i com els llocs que ocupem donen significat a les nostres vides.
3. No haver d’escollir entre l’art i l’artesania
Fernando Setien és un creador singular: fa miniatures de mobles aplicant les tècniques d’ebenisteria tradicional. El resultat són cadires, taules i escriptoris de mides gairebé microscòpiques, que recorden els mobles d’una casa de nines tradicional, però amb l’afegit que són peces que s’inspiren en el moble danès, anglès i americà dels anys 30 als anys 50. Setien era fuster i es va dedicar a la fusteria durant 20 anys, però la crisi econòmica del 2008 el va deixar amb menys feina i més temps lliure a les mans: “Em vaig tirar a la piscina”, explica, i la seva obra va començar a cridar l’atenció dels col·leccionistes internacionals.
El que li agrada de reproduir mobles de l’estil nòrdic i mid-century és que “són objectes molt càlids i esculturis, però a la vegada funcionals”. Ell també treballa des de l’Hospitalet en una antiga fàbrica que ara acull artistes i artesans que fugen de la massificació barcelonina. Quan li demanes si el que ell fa és art o artesania, diu que “és la pregunta del milió”. “Tècnicament, soc artesà, faig peces amb les mans. Però el resultat final del meu treball pot arribar a transmetre alguna cosa. I si un objecte transmet un sentiment o una idea, també podríem dir que és art”, reflexiona.
4. Pensar i crear des de la calma
La Laia Noal treballa des de l’Edifici Freixas, una de les construccions més reconeixibles del paisatge de l’Hospitalet. Construït als anys 60 durant el boom industrial, ara acull petits industrials, artistes i artesans que hi treballen a gust perquè l’espai és d’allò més agradable. Els creadors comparteixen diverses sales diàfanes i lluminoses que converteixen en els seus tallers, i Noal hi treballa les seves investigacions sobre el paisatge. “M’agrada pensar que la línia entre allò artificial i allò natural és inexistent”, explica, “i a partir d’aquí he fet projectes artístics que exploren l’impacte de l’home a la ciutat de Barcelona”. Des d’un treball sobre les herbes silvestres de la ciutat o un altre sobre els incendis de Portbou, les obres de Laia Noal parteixen de la noció del tercer paisatge de Gilles Clément, segons la qual la natura és intel·ligent. “L’ésser humà s’esforça per ordenar la natura, però en els descampats urbans que tenim a Barcelona, si no hi féssim res, d’aquí a 10 o 20 anys hi tindríem un bosc amb molta més biodiversitat que la que podríem aconseguir intervenint-hi”.
5. Tenir espai per créixer
TAKK és un duo d’arquitectes que crea arquitectures efímeres partint de criteris sostenibles, feministes i queers. Al darrere hi ha els noms de Mireia Luzárraga i Alejandro Muiño, i han fet instal·lacions que segur que heu vist per la ciutat (com aquest refugi climàtic de color rosa a la terrassa del Santa Mònica), però que també han traspassat fronteres. Tot i que treballen junts des del 2010, no va ser fins al 2019 que es van instal·lar a l’Hospitalet: “Abans teníem un despatx preciós a l’Eixample, però el nostre treball implica ocupar tanta superfície que ràpidament se’ns va quedar petit!”, explica Luzárraga. Ara treballen un espai industrial de 400 metres quadrats, lluminós i amb un gran muntacàrregues que estava buit perquè l’empresa que l’ocupava va haver de tancar després de la crisi. “L’espai té moltes facilitats per nosaltres: els nostres clients són museus i ajuntaments, que no permeten dedicar tot el temps del molt al muntatge. I per aquest motiu els metres quadrats són valuosíssims per nosaltres”.
