Coses per fer a Barcelona al maig

De què va? Suzanne Valadon va ser pintora, dibuixant i gravadora al Montmartre bohemi d’inicis del segle XX. Ara, el MNAC ofereix un viatge per la seva trajectòria artística trepidant que es plasma entre línies sinuoses, una empremta cromàtica intensíssima i unes pintures plenes a vessar d’objectes i figures. 

Per què hi heu d'anar? La mostra t’acompanya a poc a poc per la transició de musa a artista única en el Montmartre de les avantguardes per la seva mirada singular als temes de moda. Els retrats a les prostitutes de París o els nus femenins demostren que va retratar amb cura un món que coneixia de prop i que no volia tractar ni amb distància ni amb condescendència. La mostra també dedica un espai a la relació de sis mesos que Valadon va tenir amb el compositor Erik Satie, després que ella trenqués amb Miquel Utrillo, i de la qual n’han quedat un retrat que ella va fer d’ell i un dibuix que ell va fer de la pintora, amb un traç infantil, sobre una partitura. 

De què va? Jordi Colomer és un artista barceloní reconegut pel seu treball en el món de l'escenografia, la fotografia i la videoinstal·lació. Les seves obres ens conviden a pensar, a través de l'humor i l'imaginari popular, conceptes com la perifèria, el nomadisme, la comunitat, la provisionalitat, la ficció i la utopia. Ara el MACBA li dedica una exposició amb un ambient "profundament nòmada".

Per què hi heu d'anar? Per passejar entre el desplegament de 50 obres (escultures, collages, instal·lacions, fotografies, vídeos i accions en viu que l'artista ha anat creant des dels anys 80) que el comissari Martí Peran ha desplegat en un recorregut sense una entrada i sortida definida, que ofereix rutes diferents. 

De què va? Aquesta gran instal·lació comprèn quatre dècades de treball amb 'fotocollage' de l'artista Pep Duran Esteva. Totes les obres que podem veure a l’exposició són inèdites i estan fetes amb papers que el creador ha anat intervenint al llarg de tots aquests anys.

Per què hi heu d'anar? Perquè l'artista, que ve del món de l’escenografia, transforma el museu en un escenari on el públic pot trobar petites intervencions, al llarg del recorregut de la mostra, que actuen com escenes, diàlegs o monòlegs oberts. 

De què va? L’accés a la planta -2 de la Fundació Tàpies s’ha llevat cobert d’un fil vermell que teixeix una immensa teranyina. Les escales que ens condueixen a les sales d’exposició ara semblen una cova cap a l’infern, però en realitat només ens donen la benvinguda a les creacions de Chiharu Shiota, una artista japonesa que presenta aquesta mostra sorprenent i plena de simbolismes. 

Per què hi heu d'anar? Perquè l’obra de Chiharu Shiota ens parla de la fragilitat de la vida, de la memòria i del vincle amb la terra a través d’aquestes teranyines de color carmí que, a dins, atrapen objectes quotidians com unes sabates o unes claus. 

De què va? Una casa unifamiliar de propietat, envoltada de gespa, amb piscina al jardí del darrere i un parell de cotxes dormint al garatge. Segurament aquesta és la idea que aflora al cap de la majoria quan sent l’expressió “somni americà”. El CCCB dedica una mostra als reptes de la ciutat agafant d’excusa aquest model urbanístic suburbial.

Per què hi heu d'anar? Des de l’inici dels suburbis amb la revolució industrial, passant per l’auge de la vida en urbanitzacions perifèriques després de la Segona Guerra Mundial, l’exposició explora també la part fosca de la vida residencial i els futurs postsuburbials que ens esperen.

De què va? Aquesta mostra del CaixaForum és un recorregut pels 5.000 anys de pensament espiritual, però fixant-nos en el poder femení i la seva materialització en escultures, objectes sagrats i obres d’art de diversos continents, des del món antic fins a l’actualitat.

Per què hi heu d'anar? Per gaudir de 154 peces del British Museum, que entren en diàleg amb obres contemporànies per fer-nos reflexionar sobre el poder femení i la feminitat, i la seva relació històrica amb ideals com la saviesa, la passió, el desig, la guerra, la justícia o la misericòrdia.

De què va? Una investigació sobre la vida i obra de Carles Santos feta per Ona Balló i Elena Lasala en col·laboració amb la Filmoteca de Catalunya i el Museu de la Música de Barcelona. La mostra, que es pot veure del 14 de març al 21 de juliol al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa, ofereix una visió completa de la figura de l'artista i la trasllada al moment actual. 

Per què hi heu d'anar? La idea de l'exposició neix de l'estreta relació que van mantenir Joan Brossa i Santos durant la seva joventut i de com aquest vincle va influir positivament a la trajectòria artística d'ambdós.

De què va? Maquinal és el projecte artístic de Sofia Montenegro que inaugurarà el Barcelona Producció 2023-2024, el programa de creació emergent del Centre d’Art La Capella. 

Per què hi heu d'anar? Aquesta singular exposició es produeix a temps real i juga amb la percepció de l'espectador. Sofia ha decidit experimentar amb les llums, les ombres i la il·luminació per tal de destapar detalls que conté la Capella i que fan que sigui un edifici amb vida pròpia.

De què va? L’exposició de ceràmiques de Miquel Barceló a La Pedrera duu un nom que fa referència a l’admiració que l’artista sent per les civilitzacions que van viure i crear abans que nosaltres. La mostra comprèn tres dècades de treball, des de les primeres obres africanes, de 1994, fins a la producció més recent. 

Per què hi heu d'anar? Per ser rebuts, a l'entrada, per una paret blava d'on treuen el cap peixos salvatges, que són alguns dels animals presents a les creacions del mallorquí. A través de la ceràmica, que per l'artista és només una altra forma de pintura, conviureu amb tonyines, toros, crancs, cérvols, calaveres i pedres volcàniques, tot endinsant-vos en l'imaginari natural i primitiu de l'artista mallorquí.  

De què va? Del paper que va jugar l'art en l'antijudaïsme, durant l'època medieval.

Per què hi heu d'anar? Per entendre que si bé la diferència existeix, l'alteritat es construeix, a través d'un recull obres d'art de tota mena que ens permeten conèixer quin retrat se'n va fer, dels jueus i els conversos, per part dels cristians, a l'Espanya d'entre el 1285 i el 1492. 

La reconeguda novel·la gràfica homònima de Paco Roca arriba al cinema per commoure els espectadors i posar un mirall al seu davant. Perquè, d'alguna manera, tots ens podem sentir reflectits en aquesta història familiar de dol i memòria emocional, de retrets i abraçades de set segons. Tres germans es reuneixen amb les seves parelles i fills a la casa d'estiueig després de la mort del pare, amb la idea de vendre's aquell espai que desperta tants records. Des de la senzillesa del plantejament, i amb la cura d'una adaptació que mai cau en el sentimentalisme, 'La casa' es converteix en un relat d'enorme poder catàrtic, on brillen tots els actors d'una proposta tan coral: David Verdaguer, Óscar de la Fuente, Olivia Molina, Marta Belenguer, Lorena López, María Romanillos, Jordi Aguilar, Tosca Montoya, Luis Callejo i Miguel Rellán.

Dir. Álex Montoya (Espanya, 2024). 83 min. Estrena: 1 de maig.

El vermell de la sang, d'un vestit o d'un pintallavis marca la pauta visual d'una història de revenja, de culpes col·lectives, d'abusos sexuals i reflexions sobre el consentiment, d'identitats partides per la meitat. I de sang. Andrea Jaurrieta ('Ana de día') dibuixa un entorn opressiu, un poble d'Euskadi, i segueix el retorn a casa d'una dona amb un trauma per enfrontar. Almodovariana en l'estètica, seca com un western desèrtic, estructurada en una doble línia temporal que ens ajuda a comprendre les intencions de la seva protagonista, Nina es posa a les mans d'una de les millors actrius del país, Patricia López Arnaiz. I la veu de la seva directora fuig dels clixés i obre perspectives noves, sense deixar d'abraçar la iconografia d'alguns clàssics com 'Duelo al sol' i 'Johnny Guitar'. El vermell de la sang i, encara que amagat, el verd de l'esperança a l'hora de fer les paus i tancar ferides obertes.

Dir. Andrea Jaurrieta (Espanya, 2024). 105 min. Estrena: 10 de maig.

La saga va començar, sense consciència de la porta que obria, l'any 1968: 'El planeta dels simis' (Franklyn J. Schaffner) és una obra mestra de la ciència-ficció, i té un dels millors finals de la història del cinema, amb un Charlton Heston maleint un descobriment fatal a la vora del mar. L'èxit de la pel·lícula va provocar quatre continuacions a inicis dels anys 70. Molts anys més tard, i amb aquell fallit reboot de Tim Burton pel mig, la franquícia es va reiniciar amb 'El origen del planeta de los simios' (2011) i dos films més. Ara Hollywood continua estirant el xiclet, obrint un nou arc narratiu en el qual els micos dominen el planeta, amb un nou i tirànic líder que fa empal·lidir aquell Cèsar “interpretat” per Andy Serkis, i els humans segueixen vivint en la clandestinitat. I un jove simi qüestionarà totes aquelles veritats absolutes que els han obligat a creure's. Pur espectacle sense coartades per amants del cinema fantàstic.

Dir. Wes Ball (EUA, 2024). 145 min. Estrena: 10 de maig.

Després del seu estimulant debut amb 'Falling' (2020), Viggo Mortensen torna a posar-se darrere la càmera per signar un western romàntic i tràgic, i amb ànima feminista. Una aproximació al gènere singular, amb una orgànica successió de flashbacks i flashforwards, però també plena de respecte, amb moltes de les seves constants. Vicky Krieps ('El fil invisible') n'és la protagonista, i en la seva fortalesa s'edifica una història d'amor, absències, abusos, malsons, revenja i esperança. Viggo Mortensen no en té prou amb la direcció de la pel·lícula, i es multiplica en tasques d'actor i compositor de la banda sonora, i és l'autor del guió. Un projecte ben personal que respira aires de clàssic.

Dir. Viggo Mortensen (EUA, 2023). 129 min. Estrena: 10 de maig.

Després d'anys desapareguda en un parèntesi que ella mateixa celebra, Meg Ryan torna amb una pel·lícula que té elements de comèdia i molt d'amor, però que no acabaria d'encaixar en les rom-com, que la tenen com a reina absoluta. A 'Lo que sucede después' es passen comptes, es responen preguntes incòmodes, es balla i es fa broma de l'edat i dels dolors del cos. Ja ho diu la dita: a partir dels 50, si no et fa mal res, és que estàs mort. Els dos protagonistes estan atrapats una nit de tempesta en un aeroport, a punt per fer un canvi d'avió que mai no s'enlairarà, s'han trobat per casualitat, després de més de dues dècades sense veure's. Fou llavors quan van trencar la seva relació, i la vida els brinda una oportunitat per tancar velles ferides. Ryan es mostra en plena forma, dirigint i entrant en combustió amb David Duchovny, així funciona la química. I amb valentia i tocs de realisme màgic, la pel·lícula trenca algunes expectatives que l'allunyen de 'Quan en Harry va trobar la Sally' o 'Alguna cosa per recordar'.

Dir. Meg Ryan (EUA, 2023). 105 min. Estrena: 17 de maig.

El seu impacte va durar el mateix que un caramel a la porta d'una escola, però, durant una estona, Locomía va ser un fenomen bestial devorat per la inconsciència dels seus membres i, sobretot, del seu líder, Xavi Font. Les sabates punxegudes, els vestits coloristes, les muscleres infinites i els ventalls gegantins que movien al ritme de cançons impossibles que ells ni tan sols cantaven, perquè no en sabien, van construir la imatge d'una època: després d'una dècada de llibertats postdictadura, Eivissa es va convertir en el Shangri-La de l'hedonisme. I els components de Locomía s'hi van llençar de cap: sexe lliure, drogues, festes passades de rosca... van preferir viure sense normes que aprofitar les fissures d'una indústria musical que es va posar als seus peus. Jaime Lorente, Blanca Suárez i Alberto Ammann protagonitzen la crònica d'un auge, i la seva corresponent caiguda lliure, en un retrat de la peripècia de la banda que el cineasta Kike Maíllo ('Eva', 'Toro') fa amb simpatia, sense jutjar-la, per oferir també una mirada a aquell moment d'efervescència creativa.

Dir. Kike Maíllo (Espanya, 2024). 104 min. Estrena: 17 de maig.

La mirada humanista del cineasta i metge Thomas Lilti va trobar magnífics altaveus en pel·lícules com 'Hipócrates' (2014), 'Un doctor en la campiña' (2016) i 'Mentes brillantes' (2018). Totes elles situades en un món que coneix bé, el dels hospitals i la medicina. Ara canvia d'entorn per seguir parlant de sectors fonamentals, i que haurien de ser intocables, a la nostra societat. 'Los buenos profesores' parla d'aquelles persones entregades a l'ensenyament, a l'educació, seguint la peripècia d'un jove mestre en un entorn caracteritzat per la manca de recursos i les retallades pressupostàries. Lilti compta amb dos dels seus actors habituals, Vincent Lacoste i François Cluzet, i continua sabent equilibrar humor i reflexió social amb una d'aquelles pel·lícules que fan tan bé els francesos.

Dir. Thomas Lilti (França, 2023). 101 min. Estrena: 17 de maig.

Quan George Miller va ressuscitar aquella vella trilogia protagonitzada per Mel Gibson amb una nova versió de Mad Max en la que Tom Hardy recuperava el personatge icònic, l'altra protagonista del film va acaparar quasi tota l'atenció dels espectadors: la Imperator Furiosa interpretada per Charlize Theron era una guerrera en un desèrtic món postapocalíptic dominat per la violència i la mort. Ara, Miller torna a la distopia i a l'heroïna d'acció amb una preqüela que abunda en els orígens de Furiosa, ara interpretada per Anya Taylor-Joy ('Gambito de dama'). Acció desenfrenada, amor pel gènere fantàstic i un dolent a qui dona vida un Chris Hemsworth que s'ho passa pipa oblidant-se de Thor i entregant-se al Mal.

Dir. George Miller (Austràlia, 2024). Estrena: 24 de maig.

Aquesta no és una pel·lícula sobre Los Planetas, ens diuen. Però, una mica, sí. La cosa és que 'Segundo premio', títol de la pel·lícula i d'una de les cançons més importants de la banda, ens condueix a la Granada efervescent dels anys 90, i al moment en què el grup treballa en el disc 'Una semana en el motor de un autobús': creació i desercions, addiccions i drogues, ambicions i amistats traïdes, autodestruccions i ferides per tancar, i música que va passar a la història... Amb la col·laboració indispensable del seu codirector Pol Rodríguez, la mirada del grandíssim Isaki Lacuesta és tan revolucionària com ho foren moltes de les cançons de Los Planetas. Sensorial, emocional, lírica, simbòlica, a estones lisèrgica, respectuosa, però mai rendida a la llegenda, aquesta no és una pel·lícula sobre Los Planetas, ens diuen. Més aviat ho és sobre l'imaginari col·lectiu de la banda, i sobre les llums i ombres de tota una generació.

Dir. Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez (Espanya, 2024). 109 min. Estrena: 24 de maig.

A mig camí entre 'L'exorcista' (1973) i 'Network' (1977), aquesta pel·lícula, beneïda per Stephen King i guanyadora del premi a Millor Guió a Sitges, és un festival pels amants del cinema de terror. Però també és una ferotge sàtira dels espectacles televisius que busquen audiència a qualsevol preu. Situada a finals dels anys 70, ens porta agafats per la mà fins al plató televisiu on s'emet en directe un 'late night' en hores baixes, que busca agafar aire amb un especial de Halloween. Entrevistar una noia posseïda pel Diable, una d'aquelles idees que haurien fet trempar a Pepe Navarro i Xavier Sardà, convertirà el programa en l'eix del Mal. Els germans Cameron i Colin Cairnes ofereixen, doncs, una d'aquelles experiències que passen a la història del gènere.

Dir. Cameron i Colin Cairnes (Austràlia, 2024). 93 min. Estrena: 24 de maig.

D''Entrevistes breus amb dones excepcionals' a 'Breu introducció al western'. De les històries de cinc dones nord-americanes a la vida d'una família masculina amb tres generacions d'homes. De la Sala Petita del TNC a la minúscula Sala Flyhard. I un mateix autor, Joan Yago, que aquesta primavera està vivint el seu desvetllament com a autor dramàtic més enllà de la seva companyia, La Calòrica, a través de dos textos bessons que va escriure fa uns anys i que, per fi, han tocat escenari.

Entre l'una i l'altra, entre 'Entrevistes breus' i 'Breu introducció', no hi ha gaires punts de connexió més enllà de l'adjectiu. La peça que s'acaba d'estrenar a la Flyhard té més a veure, potser, amb 'Tot el que passarà a partir d'ara', el text que va arribar al Lliure el 2023. Perquè hi ha un dol. Aquí, un dol que ja ha arribat, ja que fa dos anys que va morir la mare. Allà, un dol que està venint, perquè la peça parlava d'un noi que viu els últims dies del seu pare.

El pretext de l'obra frega gairebé la ridiculesa: quatre amics es troben per fer canviar d'opinió un d'ells, que fa mesos que està convençut que la Terra és plana. Però el resultat final és magnífic. Perquè l'obra va fent giragonses, se salta semàfors en vermell i efectua salts al buit brillants. La peça que han escrit Marc Angelet i Jordi Casanovas és d'una reeixida orfebreria dramàtica i els intèrprets que la fan possible ens ho fan creure tot, fins i tot, sí, que la Terra té la forma d'una pizza.

A 'Conspiranoia' no hi ha cap gest que sigui debades. Per què en Roger (Eduard Farelo), la parella de la terraplanista (Clara, Àurea Márquez), col·loca les cadires com si es tractés d'imitar un tribunal? Per què ella apareix en escena amb un vestit com d'anar a pescar al riu? Per què l'Àlex (David Vert) vesteix una camisa de lleopard? Per què la Sònia (Mia Esteve) és tan visceral en la seva primera intervenció davant la Clara? Tot acaba tenint una resposta i mai no és la que ens podem imaginar d'entrada.

'Acorar' és una paraula mallorquina que significa ficar alguna cosa fins al cor i, també, aniquilar. Acorador és el ganivet que es fa servir per degollar els porcs o una altra bèstia. Un títol prou indicatiu, una vegada explicat el seu significat per nosaltres, d’un excel·lent espectacle escrit i interpretat per Toni Gomila i dirigit per Rafel Duran que ara torna al teatre de l'Espai Texas.

L’obra és una reflexió contemporània sobre la identitat dels pobles que perden les arrels envaïts per un procés de modernització, de canvis socials i de costums que remeten a l’oblit tantes i tantes coses. L’embolcall, l’excusa dramàtica de la qual emergeixen aquestes reflexions, és l’acurada descripció de l’ancestral matança del porc, un ritual que l’autor coneix perfectament i, per tant, el que explica són retalls de la memòria, imatges de la seva pròpia història. No estem, però, davant d’un exercici de nostàlgia, ni tan sols davant de la reivindicació d’un passat que podia tenir coses bones, però que, com es diu molt clarament durant la funció, estava immers en una societat tancada i pobre a on accedir a un metge era poc més que una quimera.

És curiós, el teatre. Pots tenir un text contrastat per 25 segles de tradició, dos dels millors intèrprets del país, unes possibilitats espaterrants, i sortir-te'n només a mitges. Perquè la 'Ifigènia' d'Alícia Gorina al Teatre Lliure és això, un muntatge que promet, que exclama bellesa, que sol·licita una mirada atenta, però que acaba en una destral que tots saben on és i volen desenterrar, actors i actrius pujant i baixant escales i un cor que canta els peus de pàgina.

El dramaturg Albert Arribas ha fusionat les dues parts de la història escrita per Eurípides al segle V aC, 'Ifigènia a l'Àulida' i 'Ifigènia entre els taures', en una proposta coherent, sintètica, que es posa en marxa amb l'anunci del sacrifici de la filla d'Agamèmnon i Clitemnestra perquè els vaixells grecs puguin atacar Troia per rescatar Helena i acaba amb el retrobament d'Ifigènia amb el seu germà Orestes en territori dels bàrbars, amb l'objectiu de tornar a Grècia. Res a dir. El problema passa entremig, fins i tot abans, quan l'espectacle comença i tenim un cor de cinc noies que ens va oferint informació que no ens cal, un curset accelerat de mitologia grega.

Ferdinand Bruckner, a finals dels anys 20 del segle XX, ja sabia el que li venia a sobre: el desencís, la barbàrie nazi. Primer va escriure 'El mal de la joventut' i, poc després, 'Els criminals', una peça molt moderna per al seu temps i que avui ens arriba amb unes possibilitats tècniques que ell ja devia imaginar. El primer acte, quan ens fica dins una escala de veïns, com Georges Perec a 'La vida, manual d'ús', és excepcional. I quan desplega totes les malifetes que s'hi cometen, de pis en pis, de llar en llar, ens hipnotitza.

Aixecar 'Els criminals' requereix un prodigi, un gran teatre. I el muntatge que ha ideat Jordi Prat i Coll al TNC és estèticament imbatible, amb, d'entrada, el perfil d'un edifici amb diferents habitatges on els intèrprets desenvolupen totes les microtrames d'aquest trencaclosques. Li cal, tanmateix, certa proximitat, una certa amplificació, un zoom cinematogràfic, perquè l'espectador no es perdi. Una cosa que la funció no té.

“Què és la vida?”, li pregunta la Fujiko al Tetsuo. Fa sis anys que són en una residència per a gent gran i ella té Alzheimer. S'acaba de despertar i no ha reconegut el seu marit com a tal. Diu que encara no s'han casat, que és el seu promès i demana a la direcció del centre que posin un biombo entre els dos llits, per pudor. Ell intenta seguir-li el corrent, no trasbalsar-la ni contradir-la. Per això, quan li llança la pregunta, ell li demana que la contesti ella. “La vida és l'amor”, li diu la Fujiko.

Blai Bonet, als seus dietaris, va deixar anotada una frase determinant: “A l'horabaixa de la vida, serem jutjats sobre l'amor”. I 'Lluna plena', la novel·la d'Aki Shimazaki que Àlex Rigola ha adaptat al teatre, parla d'això. Perquè la Fujiko (Lluïsa Castell) i el Tetsuo (Andreu Benito) han passat tota la vida junts, des que els van arranjar el casament. Van tenir dos fills, van patir el tràngol de perdre una filla. Però, s'han estimat?

El de Mick Harvey és un dels concerts que s'han hagut de reubicar mentre no acaben les obres de Sidecar i en aquest cas s'ha emplaçat a la Sala Upload. Reconegut internacional pel seu treball amb Nick Cave com a membre de Birthday Party i dels Bad Seeds, i per les seves col·laboracions amb PJ Harvey, el músic australià es troba a punt de publicar el novè àlbum en solitari el primer en més de 10 anys. Es titula 'Five ways to say goodbye' i surt el 10 de maig amb el segell Mute. 

El cantant, compositor, productor i multinstrumentista visita Barcelona amb Amanda Acevedo, l'artista multidisciplinàriamexicana amb qui va enregistrar 'Phantasmagoria in blue' el 2023, que l'acompanya en tota la gira que fa pel Regne Unit i per Europa entre maig i juny.

Poques coses hi ha tan dinàmiques i divertides en directe com el boogie rock dels Diamond Dogs, grup suec amb nom de disc de David Bowie que ja porta a l'esquena més de 30 anys de carrera sense que això hagi erosionat les seves ganes i la seva capacitat de fer-la grossa en directe. Si sou fans del glam, del rock’n’roll clàssic, dels New York Dolls, de Rod Stewart i de T. Rex, no us perdeu el grup de Sulo Karlsson i The Duke of Honk (vocalista de veu aspra, escola Jagger/Stewart i teclista tant vibrant com alopècic que es passa les actuacions amb el teclat ballant als genolls, respectivament).

Gorka Urbizu ha estat durant més de 25 anys al capdavant de Berri Txarrak, un dels grups més importants de la història del rock cantat en euskera. Ara, sense canviar de llengua, el músic navarrès es mostra nu i vulnerable en el seu debut en solitari, el magnètic 'Hasiera bat' ('Un començament'). El disc, que despulla les cançons de tot artifici i les mostra en tota la seva puresa, ha estat gravat al Teatre de Cal Eril, produït per Jordi Matas i coproduït per Joan Pons (El Petit de Cal Eril), que també ha assistit Matas en la gravació i les mescles. 

Potser és perquè estan cansats de les etiquetes de 'boy band' i de grup sorgit de la factoria Disney, però sembla que els Jonas Brothers han decidit reivindicar-se com a músics amb un nou disc, 'The album' (2023), i una nova gira que promet incloure cinc discos cada nit. Ho van fer a l'inici de gira a l'estadi dels Yankees de Nova York, però no deixen clar si aquest repertori de quasi cinquanta cançons es repetirà a cada concert i si serà el que ens trobarem al Palau Sant Jordi el dissabte 25 de maig de 2024.

J Balvin cantarà el 28 de maig al Palau Olímpic de Badalona amb el tour 'Que bueno volver a verte'. L'últim cop que el cantant de música urbana va visitar la ciutat va ser al Primavera Sound del 2019. La gira de l'artista arriba després d'haver actuat a diferents festivals d'estiu, on va encapçalar diverses actuacions amb entrades exhaurides a París, Suïssa, Singapur, Austràlia i molts altres països. Aquesta gira portarà el cantant als escenaris de 20 ciutats europees.

El Mas i Mas Festival va néixer per omplir de música l'agost a Barcelona, un mes en què gairebé ningú més s'atrevia a programar concerts. 20 anys més tard, creix per convertir-se en una temporada de sis mesos, en la qual, del 4 de maig al 27 de novembre es podran veure 24 actuacions d'artistes d'aquí i internacionals a sales com les sales Jamboree 1 i 3, Paral·lel 62, la Sala Apolo i La Paloma. La inauguració anirà a càrrec del supergrup de jazz fusió Bill Evans All Stars i tancarà amb el soulman Myles Sanko. Pel camí, trobarem noms internacionals tan espaterrants com José James, Cécile McLorin Salvant i Cyrille Aimée, entre molts altres.

En realitat no existeixen. O sí? Stella Maris és el grup de pop cristià sorgit de la ficció dels Javis 'La Mesías' (Movistar+) que arran de l'èxit de la sèrie s'ha anat popularitzant fins al punt de convertir-se en un projecte real, que fa concerts reals com el de la jornada inaugural gratuïta del Primavera Sound 2024, el dimecres 29 de maig al Parc del Fòrum, juntament amb Phoenix, Tropical Fuck Storm, Ratboys i Maria Jaume. 

Lana del Rey, SZA, Pulp, Vampire Weeekend, Mitski, Charli XCX, Justice i PJ Harvey encapçalen la 22a edició del Primavera Sound al Parc del Fòrum del 30 de maig a l'1 de juny del 2024. A la lletra mitjana i petita hi trobem Arca, Amyl and the Sniffers, BadBadNotGood, Guillem Gisbert, FKA Twigs, Beth Gibbons, Deftones, Bikini Kill, Lambchop, Mitski, The National, Phoenix, Rels B, Róisín Marie Murphy, Stella Maris, Yo La Tengo i, esclar, Shellac, entre molts d'altres.

Un centenar d'actuacions conformaran el programa del Barnasants 2024, que s'inicia el 26 de gener al Teatre Joventut de L'Hospitalet i que s'allargarà fins a finals de maig. Les Kol·lontai seran les encarregades de donar el tret de sortida a aquesta nova edició, que commemora el 50è aniversari de la Revolució dels Clavells amb un concert col·lectiu el 13 d'abril dirigit per Núria Piferrer 'Névoa' i també amb un cartell commemoratiu de Julia Solans. 

Ladilla Rusa, que acaben de publicar la hilarant 'Madre mía el asco que me das', inauguren el 24 de febrer la 12a edició del Curtcircuit, el cicle de concerts de l'ASACC que reivindica la música en directe en la proximitat de les sales de concerts. De moment, hi ha 32 artistes confirmats que faran una quarantena llarga de concerts a 30 sales de Catalunya, Menorca, València i el País Basc, durant la primavera i la tardor del 2024.