Àlex Montoya

Juliol és aquell moment de l'any en què Barcelona sembla dir-te: “Va, surt al carrer, que no t'avorriràs”. La calor es passa amb cervesa freda, una ombra ben triada i un pla rere l'altre. El Festival Grec s’apodera de sales i altres racons amb teatre, dansa i música (atenció a l’escenari de Montjuïc), la Sala Montjuïc que aquest any porta el seu cinema a la fresca a les Tres Xemeneies de Sant Adrià, i els grans concerts no es fan esperar: Aitana i Kendrick Lamar amb SZA a l'Estadi Olímpic, Robert Plant al Liceu, i Jennifer Lopez i Carlos Santana al Palau Sant Jordi. Tot sona a estiu, i tot convida a viure la ciutat una mica més cap enfora, amb roba lleugera i l’agenda ben plena. Però no tot són grans noms. També hi ha les festes del Raval, amb menjar, cultura i ritmes per a tots els gustos; els mercats d’estiu com La Canya, al Moll de la Fusta, amb moda local i ambient relaxat; o els cicles de música al capvespre en llocs com el jardí de la UB. Fins i tot les terrasses semblen posar-se més guapes al juliol, amb sessions de DJ, vistes i mojitos que entren millor amb la posta de sol. Si ets a Barcelona aquest mes, prepara’t: aquí et deixem una selecció amb alguns dels millors plans perquè aprofitis el juliol com cal. NO T'HO PERDIS: Les millors coses que pots fer gratis a Barcelona

Julio es ese momento del año en que Barcelona parece decir: “Venga, sal a la calle, que no te vas a aburrir”. El calor se lleva mejor con cerveza fría, una sombra bien elegida y un plan tras otro. El Festival Grec se adueña de salas y otros rincones con teatro, danza y música; la Sala Montjuïc que este año lleva su cine al aire libre a las Tres Chimeneas de Sant Adrià y hay grandes conciertos para todos los gustos: Aitana y Kendrick Lamar con SZA en el Estadi Olímpic, Robert Plant en el Liceu, y Jennifer Lopez y Carlos Santana en el Palau Sant Jordi. Todo suena a verano, y todo invita a vivir la ciudad un poco más hacia fuera, con ropa ligera y agenda llena. Pero no todo son grandes nombres. También están las fiestas del Raval, con comida, cultura y ritmos para todos los gustos; los mercados de verano como La Canya, en el Moll de la Fusta, con moda local y ambiente relajado; o los ciclos de música al atardecer en lugares como el jardín de la UB. Incluso las terrazas parecen ponerse más guapas en julio, con sesiones de DJ, vistas y mojitos que saben mejor con la puesta de sol. Si estás en Barcelona este mes, prepárate: aquí te dejamos una selección con algunos de los mejores planes para que aproveches julio como se merece. NO TE LO PIERDAS: Las mejores cosas para hacer gratis en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Hemos buceado en la agenda cultural de Barcelona para traeros una elección de lo mejorcito que podréis hacer este fin de semana en la ciudad. ¿Queréis saber qué hacer este viernes, sábado y domingo? Aquí tenéis actividades para todos los gustos y bolsillos (¡incluso gratis!). Disfrutad del tiempo libre con exposiciones, obras de teatro, mercados, fiestas, conciertos, actividades con los peques... Os espera un fin de semana increíble sin moveros de Barcelona. Pero si queréis hacer una mini escapada, podéis visitar alguno de los pueblos más bonitos que tenemos cerca de casa. NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes para hacer gratis en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

A l'estiu, quan cau la nit i les temperatures baixen, Barcelona desplega un dels seus plans més màgics de l’estiu: el cinema a l’aire lliure. Amb escenaris que van des de platges i parcs fins a recintes arquitectònics emblemàtics, la ciutat es converteix en una gran sala de projeccions sota les estrelles. Aquest any, l’agenda estival arriba carregada de propostes per a tots els gustos, des de pel·lícules de culte i clàssics del cinema fins a estrenes recents i cinema independent, en una programació que combina entreteniment, cultura i entorn urbà d’una manera única. Entre les opcions més destacades, el clàssic Sala Montjuïc torna al Fossat de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc, després que el 2025 traslladés la seva pantalla a l’espai de les Tres Xemeneies, amb sessions del 10 de juny al 5 d’agost, combinant cinema, música en directe i la possibilitat de fer pícnic abans de cada projecció. També torna el Cinema Lliure a la Platja, gratuït i amb sessions a la platja de Sant Sebastià del 16 de juliol al 6 d’agost, ideal per veure bon cinema amb els peus a la sorra. I també s'estrena un nou cicle de films musicals a la Sala Apolo, CineClub113, en col·laboració amb l'In-edit. A més d’aquests espais emblemàtics, altres racons de la ciutat com centres cívics, places i jardins també s’afegeixen a la programació amb cicles especials i activitats paral·leles. Des de Time Out hem recollit tota l’agenda de cinema a l’aire lliure a Barcelona perquè puguis organitzar el teu estiu amb l

En verano, cuando cae la noche y las temperaturas bajan, Barcelona despliega uno de sus planes más mágicos del estío: el cine al aire libre. Con escenarios que van desde playas y parques hasta recintos arquitectónicos emblemáticos, la ciudad se convierte en una gran sala de proyecciones bajo las estrellas. Este año, la agenda estival llega cargada de propuestas para todos los gustos, desde películas de culto y clásicos del cine hasta estrenos recientes y cine independiente, en una programación que combina entretenimiento, cultura y entorno urbano de una manera única. Entre las opciones más destacadas, el clásico Sala Montjuïc vuelve al Foso de Santa Eulàlia del Castillo de Montjuïc, después de que en 2025 trasladara su pantalla al espacio de las Tres Xemeneies, con sesiones del 10 de junio al 5 de agosto, combinando cine, música en directo y la posibilidad de hacer pícnic antes de cada proyección. También vuelve el Cinema Lliure a la Platja, gratuito y con sesiones en la playa de Sant Sebastià del 16 de julio al 6 de agosto, ideal para ver buen cine con los pies en la arena. Y también se estrena un nuevo ciclo de films musicales en la Sala Apolo, CineClub 113, en colaboración con In-edit. Además de estos espacios emblemáticos, otros rincones de la ciudad como centros cívicos, plazas y jardines también se suman a la programación con ciclos especiales y actividades paralelas. Desde Time Out hemos recopilado toda la agenda de cine al aire libre en Barcelona para que puedas organ

Què fer al juny a Barcelona? El juny és un gran mes. Comença l'estiu –i queda menys per a les vacances–, arriba la revetlla de Sant Joan, hi ha més activitats a l'aire lliure, i tenim més ganes de sortir de casa! Si us falten idees, aquí teniu un centenar entre exposicions, festivals, fires, festes i concerts i moltes són gratis! NO T'HO PERDES: Els millor plans del pròxim cap de setmana Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Junio es un gran mes. Empieza el verano –y queda menos para las vacaciones–, se celebra la verbena de San Juan, hay más actividades al aire libre y tenemos más ganas de salir de casa. Si os faltan ideas, aquí tenéis un centenar entre exposiciones, festivales, ferias, fiestas y conciertos, ¡y muchas de ellas son gratis! NO TE LO PIERDAS: Las mejores cosas para hacer el próximo fin de semana en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Us costa decidir-vos a l'hora d'anar al cinema? Perquè us ho volem posar més fàcil, aquí teniu el millor cine que arriba a les sales de Barcelona i Catalunya aquest mes. 'Blockbusters', cinema d'autor, comèdies esbojarrades, musicals i molt més, per veure només en pantalla gran i amb un gran bol de crispetes. N'hi ha per a tots els gustos! Quin és el dia de l'espectador? Si voleu estalviar-vos uns calerons, aneu als cinemes el dia de l'espectador (sempre que no sigui festiu o vigília de festiu), que és el dimecres als cinemes del Grup Balañà i als Cinesa; els dimecres i dilluns als cinemes Renoir; dimarts als cinemes Girona, i diumenges i dilluns als Verdi (aplicable a només a l'última sessió).     🍿 Les 50 millors pel·lícules de la història del cine (i les plataformes on les pots veure) Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut. 

¿Qué películas hay ahora en la cartelera? Si quieres saber qué ver cada mes en los cines de Madrid, estás en el sitio adecuado. Y si os cuesta decidiros a la hora de elegir una película, os lo queremos poner más fácil. Aquí tenéis lo mejor que llega este mes a las salas madrileñas (también para ir en familia), si además está entre los cines más bonitos, mejor. Unos cuantos buenos motivos para ir a ver películas en pantalla grande y con todas las comodidades.  RECOMENDADO: 50 películas que hay que ver al menos una vez en la vida.

¿Os cuesta decidiros a la hora de ir al cine? Porque os lo queremos poner más fácil, aquí tenéis el mejor cine que llega a las salas de Barcelona y Cataluña este mes. 'Blockbusters', cine de autor, comedias alocadas, musicales y mucho más, para ver sólo en pantalla grande y con un gran cuenco de palomitas. ¡Hay para todos los gustos! ¿Cuál es el día del espectador? Si queréis ahorraros un dinerito, id al cine el día del espectador (siempre que no sea festivo o víspera de festivo), que es el miércoles en los cines del Grup Balañà y los Cinesa; los miércoles y lunes en los cines Renoir; los martes en los cines Girona, y domingos y lunes en los Verdi (aplicable a solo en la última sesión). 🍿 Las 50 mejores películas de la historia (y en que plataforma las puedes ver) Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

¡Ya tenemos la programación del Cinema Lliure a la Platja de 2026! Como cada año el ciclo ameniza las noches de verano con títulos recientes que vale la pena ver en pantalla grande y con el aliciente añadido de hacerlo a la fresca, una actividad gratuita que los barceloneses esperamos con ganas cuando llega el buen tiempo. Este año, la muestra se celebra del 16 de julio al 6 de agosto y además de poder disfrutarla en la playa de Sant Sebastià de Barcelona, frente a la plaza del Mar, a lo largo del verano también habrá sesiones en Pollença, Palma, Sitges, Tarragona, Tossa de Mar, Arenys de Mar, Alcúdia, Palamós y Manacor (podéis consultar las proyecciones en todas estas localidades en la web del ciclo). Estas proyecciones al aire libre son gratuitas y comenzarán cuando se ponga el sol, normalmente entre las 21.30 y las 22 h, para asegurar una buena visibilidad. Antes de cada película se proyectarán curtos seleccionados dentro de las secciones FILMETS (Festival internacional de cortometrajes de Badalona) y Nou Talent. 🍿 Lo mejor del mes en la cartelera de cine de Barcelona   Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Ja tenim la programació del Cinema Lliure a la Platja de 2026! Com cada any el cicle amenitza les nits d'estiu amb títols recents que val la pena veure en pantalla gran i amb l'al·licient afegit de fer-ho a la fresca, una activitat gratuïta que els barcelonins esperem amb candeletes quan arriba el bon temps. Enguany, la mostra se celebra del 16 de juliol al 6 d'agost i a banda de poder-la gaudir a la platja de Sant Sebastià de Barcelona, davant la plaça del Mar, al llarg de l’estiu també hi haurà sessions a Pollença, Palma, Sitges, Tarragona, Tossa de Mar, Arenys de Mar, Alcúdia, Palamós i Manacor (podeu consultar les projeccions en totes aquestes localitats al web del cicle). Aquestes projeccions a l'aire lliure són gratuïtes i començaran quan es pongui el sol, normalment entre les 21.30 i les 22 h, per assegurar una bona visibilitat. Abans de cada pel·lícula es projectaran curts seleccionats dins de les seccions FILMETS (Festival internacional de curtmetratges de Badalona) i Nou Talent. 🍿El millor de la cartellera del mes als cinemes de Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut. 

Belles i eternes és el títol del Gandules 2026. El cicle de cinema a l’aire lliure del CCCB, que torna al Pati de les Dones els dimarts, dimecres i dijous del 28 de juliol al 13 d’agost, presenta un programa comissariat per l’escriptora i crítica de cinema Desirée de Fez al voltant de la representació de la bellesa al cinema a través de gèneres com la fantasia, el terror i la ciència-ficció i que dialoga amb l’exposició que actualment es pot veure al centre, El culte a la bellesa.   Dimecres 5 d'agost és el torn de La substància, el film amb què Demi Moore va tornar al cinema per la porta gran. A les ordres de la cineasta francesa Coralie Fargeat, l'actriu posa tota la carn a la graella en aquesta faula gore, a estones repugnant, sempre divertida, que parla del pànic al pas del temps. I més quan la protagonista pateix insuportables pressions i maltractaments pel simple fet de bufar espelmes. Com el seu personatge a la ficció, una famosíssima actriu que ha acabat com a conductora d'un programa televisiu de fitness per senyores, també Demi Moore ha patit els efectes de fer-se gran en una indústria que penalitza fonamentalment les dones que passen dels 40. Amb tones de sang i d'humor negríssim, La substància proposa una mena de variació femenina i feminista d'El retrat de Dorian Gray, mostrant els perills de buscar, com es diu al film, "la millor versió de tu mateixa" Margaret Qualley (la filla d'Andie MacDowell) dona una magnífica rèplica a Moore en una pel·lícula tan provocad

Bellas y eternas es el título del Gandules 2026. El ciclo de cine al aire libre del CCCB, que vuelve al Pati de les Dones los martes, miércoles y jueves del 28 de julio al 13 de agosto, presenta un programa comisariado por la escritora y crítica de cine Desirée de Fez en torno a la representación de la belleza en el cine a través de géneros como la fantasía, el terror y la ciencia ficción y que dialoga con la exposición que actualmente se puede ver en el centro, El culto a la belleza.   El miércoles 5 de agosto es el turno de La sustancia, el film con el que Demi Moore volvió al cine por la puerta grande. A las órdenes de la cineasta francesa Coralie Fargeat, la actriz pone toda la carne en el asador en esta fábula gore, a ratos repugnante, siempre divertida, que habla del pánico al paso del tiempo. Y más cuando la protagonista sufre insoportables presiones y maltratos por el simple hecho de soplar velas. Como su personaje en la ficción, una famosísima actriz que ha acabado como conductora de un programa televisivo de fitness para señoras, también Demi Moore ha sufrido los efectos de hacerse mayor en una industria que penaliza fundamentalmente a las mujeres que pasan de los 40. Con toneladas de sangre y de humor negrísimo, La sustancia propone una especie de variación femenina y feminista de El retrato de Dorian Gray, mostrando los peligros de buscar, como se dice en el film, "la mejor versión de ti misma". Margaret Qualley (la hija de Andie MacDowell) da una magnífica répli

Un director de cinema que viu distanciat de les seves dues filles des del seu divorci, quan elles eren nenes. Ara, amb la mort de la mare, reapareix a les seves vides i arriba amb una proposta per a una d'elles, una actriu teatral que pateix atacs d'ansietat cada vegada que ha de sortir a l'escenari: que sigui la protagonista de la seva nova pel·lícula, un projecte per a Netflix amb evidents tocs autobiogràfics. Al voltant d'aquesta premissa, Valor sentimental proposa una intel·ligent i profunda disecció de la família i tot allò que la pot conformar: els traumes, els comptes pendents, les ferides obertes…En la història de Gustav i les seves filles hi ha espai per parlar del perdó, de la soledat, de les malalties mentals i del pes de l'herència. I amb l'ombra allargadíssima d'Ingmar Bergman, que és present en cadascun dels plans, de les decisions de guió i del mateix dibuix del protagonista masculí: és fàcil reconèixer trets de l'immortal director de Fanny i Alexander i El setè segell en la figura del personatge que interpreta Stellan Skarsgård. Ell és el director de cinema respectat i valorat, obsessiu i egocèntric, a estones cruel i sense filtres, emocionalment distant, que tracta de reconciliar-se amb les filles que va abandonar molts anys enrere.Després de La peor persona del mundo el cineasta norueg Joachim Trier repeteix amb una magnífica Renate Reinsve i afegint al repartiment a tot un descobriment com Inga Ibsdotter Lilleaas (elles interpreten les dues germanes), Trier

En John és diagnosticat amb la Síndrome de Tourette en la seva adolescència, després de ser assenyalat pels seus companys d'institut com un alumne boig. A partir d'aquí, el noi creix convençut  de la necessitat de fer campanya per visibilitzar i desestigmatitzar un trastorn neuropsiquiàtric crònic caracteritzat per tics motors i vocals, moltes vegades paraules i expressions obscenes, que es manifesten de forma involuntària i repetitiva. Per la seva descomplexada condició de feel-good movie que, amb un altíssim percentatge d'èxit, farà sortir els espectadors de les sales amb un enorme somriure de satisfacció. El seu director, Kirk Jones, ja ho va fer amb la magnífica Despertando a Ned (1998), i torna a apostar per la suma de rialles i llagrimots com a combinació invencible per explicar la història real de l'activista escocès John Davidson, que es va donar a conèixer l'any 1989, quan, amb només 16 anys, va protagonitzar el documental de la BBC John's not mad. A més, la pel·lícula suposa un cop a l'esquena per l'actor Robert Aramayo (vist a Joc de Trons), flamant guanyador del premi Bafta a millor actor per la seva feina. Dir.: Kirk Jones (Regne Unit, 2025). 120 min.

Per primera vegada a la seva contrastada trajectòria, el barceloní Cesc Gay escriu un personatge protagonista femení sobre el que giren tot un seguit de casualitats i una rellevant decisió vital: a punt de fer 50 anys, l'Eva, mare de dos fills i en un matrimoni que no és infeliç però sí ha estat devorat per la rutina, decideix separar-se. I no només, també s'atreveix a manifestar que vol tornar al joc de l'amor. Amb un entorn d'amics i familiars trasbalsats per la notícia, la protagonista entra llavors en un camí insospitat que, en mans de Cesc Gay i amb la complicitat d'una sensacional Nora Navas, desperta els riures de l'espectador. I és que l'aposta per una comicitat sempre subtil, sempre finíssima, sempre continguda, fa volar la pel·lícula, com també ho aconsegueixen l'exèrcit de fabulosos personatges secundaris, del marit desconcertat als amics més o menys íntims que envolten l'Eva, passant per l'atractiu escriptor argentí que acaba de conèixer. Juan Diego Botto, Àgata Roca, Marian Álvarez, Miki Esparbé, Lluís Villanueva, Francesco Carril i Rodrigo de la Serna completen un repartiment de campanetes per una comèdia amb tocs dramàtics que es col·loca entre les millors propostes del seu director. Dir.: Cesc Gay (Espanya, 2025). 100 min.

Hamnet, i no Hamlet, adapta el llibre homònim de Maggie O'Farrell, i no l'obra immortal de William Shakespeare. Tot i que l'escriptor més famós de la història no és aliè al relat que s'explica, perquè n'és el protagonista. Hamnet, que no Hamlet, fabula sobre el suposat procés, tràgic i dolorós, pel qual l'autor i la seva dona Agnes van passar quan un dels seus fills va morir per culpa de la pesta. Va ser llavors quan, mentre Agnes s'enfonsava pel dolor, Shakespeare es va submergir en el desenvolupament de la seva obra més coneguda, aquesta vegada sí, Hamlet. Són motius per gaudir-la la bellesa de les imatges i el pols narratiu amarat d'emocions d'una Chloé Zhao que compta amb la complicitat a la producció d'Steven Spielberg, i la seva fabulosa parella protagonista, formada per Paul Mescal i una Jessie Buckley que centra el punt de vista d'un commovedor, i a estones devastador, relat d'amor i de mort. Una de les millors propostes cinematogràfiques de la temporada. Dir.: Chloé Zhao (Regne Unit, 2025). 119 min.

Hamnet, y no Hamlet, adapta el libro homónimo de Maggie O'Farrell, y no la obra inmortal de William Shakespeare. Aunque el escritor más famoso de la historia no es ajeno al relato que se cuenta, porque es su protagonista. Hamnet, que no Hamlet, fabula sobre el supuesto proceso, trágico y doloroso, por el que el autor y su esposa Agnes pasaron cuando uno de sus hijos murió por culpa de la peste. Fue entonces cuando, mientras Agnes se hundía por el dolor, Shakespeare se sumergió en el desarrollo de su obra más conocida, esta vez sí, Hamlet. Son motivos para disfrutar la belleza de las imágenes y el pulso narrativo empapado de emociones de una Chloé Zhao que cuenta con la complicidad en la producción de Steven Spielberg, y su fabulosa pareja protagonista, formada por Paul Mescal y una Jessie Buckley que centra el punto de vista de un conmovedor, y por momentos devastador, relato de amor y de muerte. Una de las mejores propuestas cinematográficas de la temporada. Dir.: Chloé Zhao (Reino Unido, 2025). 119 min.

Un director de cine que vive distanciado de sus dos hijas desde su divorcio, cuando ellas eran niñas. Ahora, con la muerte de la madre, reaparece en sus vidas y llega con una propuesta para una de ellas, una actriz teatral que sufre ataques de ansiedad cada vez que tiene que salir al escenario: que sea la protagonista de su nueva película, un proyecto para Netflix con evidentes toques autobiográficos. Alrededor de esta premisa, Valor sentimental propone una inteligente y profunda disección de la familia y todo aquello que la puede conformar: los traumas, las cuentas pendientes, las heridas abiertas… En la historia de Gustav y sus hijas hay espacio para hablar del perdón, de la soledad, de las enfermedades mentales y del peso de la herencia. Y con la sombra alargadísima de Ingmar Bergman, que está presente en cada uno de los planos, de las decisiones de guion y del propio dibujo del protagonista masculino: es fácil reconocer rasgos del inmortal director de Fanny y Alexander y El séptimo sello en la figura del personaje que interpreta Stellan Skarsgård. Él es el director de cine respetado y valorado, obsesivo y egocéntrico, por momentos cruel y sin filtros, emocionalmente distante, que trata de reconciliarse con las hijas que abandonó muchos años atrás. Después de La peor persona del mundo, el cineasta noruego Joachim Trier repite con una magnífica Renate Reinsve y, añadiendo al reparto a todo un descubrimiento como Inga Ibsdotter Lilleaas (ellas interpretan a las dos hermanas)

John es diagnosticado con el Síndrome de Tourette en su adolescencia, después de ser señalado por sus compañeros de instituto como un alumno loco. A partir de aquí, el chico crece convencido de la necesidad de hacer campaña para visibilizar y desestigmatizar un trastorno neuropsiquiátrico crónico caracterizado por tics motores y vocales, muchas veces palabras y expresiones obscenas, que se manifiestan de forma involuntaria y repetitiva. Por su desacomplejada condición de feel-good movie que, con un altísimo porcentaje de éxito, hará salir a los espectadores de las salas con una enorme sonrisa de satisfacción. Su director, Kirk Jones, ya lo hizo con la magnífica Despertando a Ned (1998), y vuelve a apostar por la suma de risas y lagrimones como combinación invencible para contar la historia real del activista escocés John Davidson, que se dio a conocer en el año 1989, cuando, con solo 16 años, protagonizó el documental de la BBC John's not mad. Además, la película supone una palmada en la espalda para el actor Robert Aramayo (visto en Juego de Tronos), flamante ganador del premio Bafta a mejor actor por su trabajo. Dir.: Kirk Jones (Reino Unido, 2025). 120 min.

Por primera vez en su contrastada trayectoria, el barcelonés Cesc Gay escribe un personaje protagonista femenino sobre el que giran toda una serie de casualidades y una relevante decisión vital: a punto de cumplir 50 años, Eva, madre de dos hijos y en un matrimonio que no es infeliz pero sí ha sido devorado por la rutina, decide separarse. Y no solo eso, también se atreve por fin a manifestar que quiere volver al juego del amor. Con un entorno de amigos y familiares trastornados por la noticia, la protagonista entra entonces en un camino insospechado que, en manos de Cesc Gay y con la complicidad de una sensacional Nora Navas, despierta las risas del espectador. Y es que la apuesta por una comicidad siempre sutil, siempre finísima, siempre contenida, hace volar la película, como también lo consigue el ejército de fabulosos personajes secundarios, desde el marido desconcertado a los amigos más o menos íntimos que rodean a Eva, pasando por el atractivo escritor argentino que acaba de conocer. Juan Diego Botto, Àgata Roca, Marian Álvarez, Miki Esparbé, Lluís Villanueva, Francesco Carril y Rodrigo de la Serna completan un reparto de campanillas para una comedia con toques dramáticos que se coloca entre las mejores propuestas de su director. Dir.: Cesc Gay (España, 2025). 100 min.

El nom de Gerard Oms va sortir de l'anonimat quan, l'any 2021, es va citar per partida doble en dues entregues de premis quan el món vivia els efectes de la pandèmia i el confinament: per una banda, Mario Casas li agraïa la complicitat i l'ajuda quan guanyava el Goya per No matarás. De l'altra, els lampistes de Sis dies corrents, de Neus Ballús, destacaven el seu paper fonamental quan recollien el premi d'interpretació al Festival de Locarno. La qüestió és que Oms era, i és, coach d'actors. I justament quan rodava No matarás, va rebre els ànims de Mario Casas per llençar-se a plasmar en un guió les seves inquietuds creatives: “Si ho fas, jo la protagonitzaré”, li va dir.  Dit i fet, Molt lluny suposa una obertura en canal del cineasta novell, un viatge d'autodescobriment inspirat en el què ell mateix va viure fa uns anys. Rodada als Països Baixos i definida per Gerard Oms com un "late coming-of-age", la pel·lícula va més enllà per reflexionar sobre la identitat, el privilegi i les minories. Amb la complicitat d'un Casas que mai ha estat millor davant d'una càmera (ja va ser reconegut al Festival de Málaga, també el film, guanyador del Premi del Jurat de la Crítica), i d'un David Verdaguer que fa un rellevant paper secundari, els magnífics resultats de Molt lluny demostren que la potent veu de Gerard Oms ha arribat per quedar-se. Direcció: Gerard Oms (Espanya, Països Baixos, 2025). 100 minuts

Després d'uns quants anys penjant el cartell de sold out a pràcticament tots els muntatges teatrals que protagonitza (amb fenòmens com El curiós incident del gos a mitjanit, Hamlet i El Misantrop),  Pol López comença a consolidar-se també en l'audiovisual, sobretot gràcies a Suro i a la sèrie Nos vemos en otra vida. Ara és el protagonista quasi absolut d'aquesta La furgo, que adapta la novel·la gràfica homònima de Ramon Pardina i Martín Tognola, també guionistes del film, debut darrere la càmera del director Eloy Calvo. A partir de la història d'un pare divorciat que, enmig d'una pèssima ratxa, malviu dins la seva furgoneta mentre intenta no perdre la custòdia de la seva filla, la pel·lícula reflexiona sobre la precarietat i el problema de la vivenda, també sobre la salut mental. I ho fa amb un to de conte que utilitza la tendresa i l'empatia com a armes, i que deixa una finestra oberta a l'esperança. Dir.: Eloy Calvo (EUA, 2025). 88 min.

Se enamoró de la interpretación cuando era muy jovencita y compartía escenas con monstruos del oficio como Josep Maria Pou, Carme Elías o Lluís Homar en la icónica Estació d'enllaç, que marcó a toda una generación de catalanes. Desde entonces ha mantenido una sólida trayectoria como actriz de cine, con películas como Elisa K, Rastros de sándalo y La hija de alguien. Pero Aina Clotet (Barcelona, 1982) siempre había tenido el gusanillo de la creación, siempre había sentido la pasión de la escritura y, en algún momento, vio despertar también la necesidad de dirigir sus propias historias. Hace tres años estrenó la serie Això no és Suècia, y ahora presenta su primer largometraje, Viva: escrito, protagonizado, coproducido y dirigido por Clotet, plantea el viaje de liberación de una dona de 40 años que, en pleno proceso de superación de un cáncer de mama, planta cara a sus miedos a una recaída lanzándose a un carpe diem radical, con decisiones que dejan boquiabiertos a sus amigos y a su familia. Mezclando el drama propio de la experiencia de la protagonista con toneladas de humor, Viva llega a las salas el viernes 17 de junio con el aval de haber sido seleccionada en la Semana de la Crítica, una de las secciones más prestigiosas del Festival de Cannes, de donde regresó con un premio a su trabajo interpretativo. ¿Aún te dura el estallido de energía y alegría que ha significado pasar por el Festival de Cannes? Estoy muy cansada, porque estoy viajando mucho con la película, pero nunca

Es va enamorar de la interpretació quan era ben joveneta i compartia escenes amb monstres de l'ofici com Josep Maria Pou, l'Arànega i en Madaula a la icònica Estació d'enllaç, que va marcar tota una generació de catalans. I des de llavors ha mantingut una sòlida trajectòria com a actriu al cinema, amb pel·lícules com Elisa K, Rastres de sàndal i La filla d'algú. Però l'Aina Clotet (Barcelona, 1982) sempre havia tingut el cuquet de la creació, sempre havia sentit la passió de l'escriptura i, en algun moment, va veure despertar també una necessitat de dirigir les seves pròpies històries. Fa tres anys va estrenar la sèrie Això no és Suècia, i ara presenta el primer llargmetratge, Viva: escrit, protagonitzat, coproduït i dirigit per Clotet, planteja el viatge d'alliberament d'una dona de 40 anys que, en ple procés de superació d'un càncer de pit, planta cara a les seves pors de recaiguda llançant-se a un carpe diem radical, amb decisions que deixen bocabadats els amics i la família. Barrejant el drama propi de l'experiència de la protagonista amb tones d'humor, Viva arriba a les sales divendres 17 de juny, amb l'aval de la selecció a la Setmana de la Crítica, una de les seccions més prestigioses del Festival de Canes, d'on va tornar amb un premi a la seva feina interpretativa. Encara et dura l'esclat d'energia i alegria que ha significat passar pel Festival de Canes? Estic molt cansada, perquè estic viatjant molt amb la pel·lícula, però mai havia estat tan feliç estant tan cansa

Deia Steve Martin que la millor comèdia no es planifica. Possiblement sigui una veritat a mitges, però del terreny de la improvisació, de reaccionar a les energies que sobrevolen en l'audiència, d'això en sap molt la Judit Martín. “M'agrada aquest vertigen, és el que em dona vidilla”, ens confessa quan li preguntem si l'anarquia és l'arma còmica que millor la defineix: “Tant de bo!”, afirma. Els mil i un personatges que li hem vist fer a l'Està passant i al Polònia de 3Cat, o que li hem escoltat al programa de Toni Clapés Versió RAC1 (amb la irresistible Vane al capdavant), demostren que la nostra entrevistada es troba molt a gust surfejant l'onada de l'imprevist. Tants anys fent impro en un escenari –continua vinculada a la companyia Impro Barcelona i, de tant en tant, apareix damunt l'escenari de l’Espai Texas–, o fent de pallassa per a un públic tan exigent i també tan agraït com els nens malalts ingressats a hospitals infantils, deixen petjada. En tot cas, si avui xerrem amb la Judit Martín és perquè ha fet el salt al cinema, i aquí no hi ha improvisacions que valguin. Si de cas, si el director hi confia, hi ha marge per a la composició lliure d'un personatge. Així ha passat amb Pizza Movies, la pel·lícula que protagonitza al costat de Berto Romero i sota les ordres de Carlo Padial. Una comèdia romàntica que no s'assembla a cap altra comèdia romàntica, i que neix d'un running gag casolà: la parella de Padial, Desirée de Fez –periodista cultural, crítica de cinema, program

Decía Steve Martin que la mejor comedia no se planifica. Posiblemente sea una verdad a medias, pero del terreno de la improvisación, de reaccionar a las energías que sobrevuelan en la audiencia, de eso sabe mucho Judit Martín. “Me gusta este vértigo, es lo que me da vidilla”, nos confiesa cuando le preguntamos si la anarquía es el arma cómica que mejor la define: “¡Ojalá!”, afirma. Los mil y un personajes que le hemos visto hacer en Està passant y en Polònia de 3Cat, o que le hemos escuchado en el programa de Toni Clapés Versió RAC1 (con la irresistible Vane al frente), demuestran que nuestra entrevistada se encuentra muy a gusto surfeando la ola de lo imprevisto. Tantos años haciendo impro en un escenario –continúa vinculada a la compañía Impro Barcelona y, de vez en cuando, aparece sobre el escenario del Espai Texas–, o haciendo de payasa para un público tan exigente y también tan agradecido como los niños enfermos ingresados en hospitales infantiles, dejan huella. En todo caso, si hoy charlamos con Judit Martín es porque ha dado el salto al cine, y aquí no hay improvisaciones que valgan. Si acaso, si el director confía en ello, hay margen para la composición libre de un personaje. Así ha pasado con Pizza Movies, la película que protagoniza junto a Berto Romero y bajo las órdenes de Carlo Padial. Una comedia romántica que no se parece a ninguna otra comedia romántica, y que nace de un running gag casero: la pareja de Padial, Desirée de Fez –periodista cultural, crítica de c

Una película sobre jóvenes hecha por jóvenes. Así se presenta Dies d'estiu i de pluja, o la más que notable carta de presentación del Col·lectiu Espurnes, un grupo de jóvenes cineastas surgidos de la Universitat Pompeu Fabra que se estrena el 15 de mayo. A nosotros nos ha encantado. 1 - Porque es un cuento de verano Biel, Abril y Gerard son amigos. Pero, como pasa en la vida de manera inevitable, algo parece haberlos distanciado. Les hace mucha ilusión su reencuentro para pasar unos días de verano en un pueblito del Pirineo de Huesca. Pero, entre excursiones, baños en el río, alguna fiesta y algún jo mai-mai, la comunicación parece no fluir como antes. Los tres guardan secretos, y los tres quieren reconectar, explicar qué les inquieta, pero parecen incapaces de conseguirlo. 2 - Para dar voz a los jóvenes. Explica Eva Picazo, protagonista y coguionista de Dies d'estiu i de pluja, que la película surge de una pulsión y de una carencia: "Queríamos hablar de lo que nos atormentaba, de nuestras dudas. Lo que me encontraba es que esto les pasa a muchos jóvenes pero no lo veía reflejado en el mundo audiovisual”. Y es que el cine no suele representar con rigor las inquietudes y vulnerabilidades, los conflictos emocionales, la esencia de las relaciones y las dudas existenciales, de toda una generación. Y, cuando lo hace, se pasa por el filtro de adultos que quizá no logran conectar del todo. El equipo creativo de este relato pone manos a la obra y habla sin intermediarios de aquello

Una pel·lícula sobre joves feta per joves. Així es presenta Dies d'estiu i de pluja, o la més que notable carta de presentació del Col·lectiu Espurnes, un grup de joves cineastes sorgits de la Universitat Pompeu Fabra que s'estrena el 15 de maig. A nosaltres ens ha encantat. 1 - Perquè és un conte d'estiu En Biel, l'Abril i en Gerard són amics. Però, com passa a la vida de manera inevitable, alguna cosa sembla haver-los distanciat. Els fa molta il·lusió el seu retrobament per pasar uns dies d'estiu a un poblet del Pirineu d'Osca. Però, entre excursions, banys al riu, alguna festa i algun jo mai-mai, la comunicació sembla no fluir com abans. Tots tres guarden secrets, i tots tres volen reconnectar, explicar què els amoïna, però semblen incapaços d'aconseguir-ho. 2 - Per donar veu als joves. Explica Eva Picazo, protagonista i coguionista de Dies d'estiu i de pluja, que la pel·lícula sorgeix d'una pulsió i d'una manca: "Volíem parlar del que ens turmentava, dels nostres dubtes. El que em trobava és que això passa a molts joves però no ho veia reflectit en el món audiovisual”. I és que el cinema no acostuma a representar amb rigor les inquietuds i vulnerabilitats, els conflictes emocionals, l'essència de les relacions i els dubtes existencials, de tota una generació. I, quan ho fa, es passa pel filtre d'adults que potser no aconsegueixen connectar-hi del tot. L'equip creatiu d'aquest relat posen fil a l'agulla i parlen sense intermediaris d'allò que coneixen de primera mà. 3 - P

En un momento de la mañana que compartimos paseando por el barrio del Raval, bromeamos con la cantinela de "actriz del momento" que, hace apenas un par de años, parecía inseparable de su nombre. “¿Quizá el momento se está haciendo demasiado largo, no?”, responde entre carcajadas. Ya te has instalado en el lugar donde estás, Maria, esto ya no es puntual, ni ninguna moda. “¡Ojalá! Es verdad que estoy currando mucho, pero quizá después vendrá una racha peor y no trabajaré tanto. O quizá sigo así, no lo sé... Todo esto también me ha llegado con suficiente bagaje como para ser previsora, y para ser consciente de que la vida no siempre te sonríe. Está muy bien que me haya llegado en un momento de seguridad y de conciencia plena”, remata la actriz. La reflexión viene a cuento porque, en los últimos años, Maria Rodríguez Soto (Barcelona, 1986) se ha convertido en una de las actrices más solicitadas del país. Aquella carrera de hormiguita que vivió un punto de inflexión cuando protagonizó Els dies que vindran (Carlos Marques–Marcet, 2019), explotó definitivamente con los premios por Mamífera (Liliana Torres, 2024) y con el éxito arrollador de Casa en flames (Dani de la Orden, 2024), de la que pronto rodará una segunda parte. Si antes era un rostro conocido por los teatreros de Cataluña, el salto mediático ha sido más que evidente. Hace unos meses la veíamos en Frontera (Judith Colell, 2025) y, en el momento de protagonizar la portada de Time Out de este mes, coinciden la serie Ravalej

En un moment del matí que compartim passejant pel barri del Raval, fem broma amb la cantarella 'd'actriu del moment' que, fa tot just un parell d'anys, semblava inseparable del seu nom. “Potser el moment s'està fent massa llarg, oi?”, respon enmig d'una riallada. Ja t'has instal·lat al lloc on ets, Maria, això ja no és puntual, ni cap moda. “Tant de bo! És veritat que estic currant molt, però potser després vindrà una ratxa pitjor i no treballaré tant. O potser segueixo així, no ho sé... Tot això també m'ha arribat amb prou bagatge com per ser previsora, i per ser conscient que la vida no sempre et somriu. Està molt bé que m'hagi arribat en un moment de seguretat i de consciència plena”, rebla l'actriu. La reflexió ve a tomb perquè, en els darrers anys, Maria Rodríguez Soto (Barcelona, 1986) s'ha convertit en una de les actrius més sol·licitades del país. Aquella carrera de formigueta que va viure un punt d'inflexió quan va protagonitzar Els dies que vindran (Carlos Marques-Marcet, 2019), va explotar definitivament amb els premis per Mamífera (Liliana Torres, 2024) i amb l'èxit espaterrant de Casa en flames (Dani de la Orden, 2024), de la qual aviat en rodarà una segona part. Si abans era un rostre conegut pels teatrerus de Catalunya, el salt mediàtic ha estat més que evident. Fa uns mesos la vèiem a Frontera (Judith Colell, 2025) i, en el moment de protagonitzar la portada de Time Out d'aquest mes, coincideixen la sèrie Ravalejar amb les funcions de Permagel, l'adaptació tea

Què és violència i qui n'és víctima? És la justícia justa quan ha de gestionar situacions de conflicte familiar amb menors implicats? Se'ls escolta, se'ls té realment presents? De quina manera afecta una separació dels progenitors en la construcció de la identitat d'una adolescent? A La buena hija, el periple que porta una jove a prendre consciència de la veritable cara d'un pare violent, la cineasta Júlia de Paz Solvas no pretén tant donar respostes com fer-nos reflexionar com a individus i com a societat. Amb l'imprescindible complicitat de la seva coguionista Núria Dunjó, la directora ens explica la història de la Carmela (quin debut el de Kiara Arancibia; els seus ulls i els seus silencis són un prodigi d'expressivitat), una noia de 12 anys que, al principi de la pel·lícula, no acaba d'entendre per què no pot seguir veient el seu pare (magnífic Julián Villagrán) amb plena normalitat, sense la mediació de les treballadores socials d'un punt de trobada destinat a garantir els drets dels menors en situacions d'alta conflictivitat familiar. A poc a poc, la protagonista anirà descobrint les capes menys visibles d'un home a qui ha idealitzat. D'alguna manera, La buena hija és, també, un cant a la sororitat: en el viatge de la Carmela resulta fonamental el suport silenciós d'una mare a qui d'entrada culpa per la situació que viu i d'una àvia que evoca experiències probablement ja viscudes: tres generacions que juntes, ballant la cúmbia de Los hijos del sol, són més fortes. Despr

¿Qué es violencia y quién es su víctima? ¿Es la justicia justa cuando tiene que gestionar situaciones de conflicto familiar con menores implicados? ¿Se les escucha, se les tiene realmente presentes? ¿De qué manera afecta una separación de los progenitores en la construcción de la identidad de una adolescente? En La buena hija, el periplo que lleva a una joven a tomar conciencia de la verdadera cara de un padre violento, la cineasta Júlia de Paz Solvas no pretende tanto dar respuestas como hacernos reflexionar como individuos y como sociedad. Con la imprescindible complicidad de su coguionista Núria Dunjó, la directora nos cuenta la historia de Carmela (qué debut el de Kiara Arancibia; sus ojos y sus silencios son un prodigio de expresividad), una chica de 12 años que, al principio de la película, no termina de entender por qué no puede seguir viendo a su padre (magnífico Julián Villagrán) con plena normalidad, sin la mediación de las trabajadoras sociales de un punto de encuentro destinado a garantizar los derechos de los menores en situaciones de alta conflictividad familiar. Poco a poco, la protagonista irá descubriendo las capas menos visibles de un hombre al que ha idealizado. De alguna manera, La buena hija es, también, un canto a la sororidad: en el viaje de Carmela resulta fundamental el apoyo silencioso de una madre a la que de entrada culpa por la situación que vive y de una abuela que evoca experiencias probablemente ya vividas: tres generaciones que juntas, bailand

"Ostras, Bruna, estás en todas partes", nos cuenta que escucha a menudo. Y es comprensible que esta sea la sensación de los amigos, conocidos y saludados de Bruna Cusí (Barcelona, 1986). Aún no hace dos meses que levantaba un premio Gaudí por su interpretación en Frontera, e inmediatamente después estrenaba Balandrau, viento salvaje, un fenómeno de público que ha llevado al cine a 150.000 catalanes. Otro dato más: hace pocas semanas presentaba hasta tres largometrajes en un mismo festival, el de Málaga. Así que convendremos en que los amigos, conocidos y saludados de Bruna tienen algo de razón. Pero solo un poco, porque si algo caracteriza el oficio de la protagonista son los altibajos, y el contraste entre los momentos de máxima exposición y los de recogimiento y reflexión. De eso hablaremos en esta charla que mantenemos en la redacción de Time Out, la misma semana que presenta Pizza movies en el Festival D'A y que llega a las salas Un altre home, el segundo largometraje de David Moragas. El film arranca cuando, en el piso de enfrente de donde viven Eudald y Marc, la pareja protagonista, se instala un nuevo vecino, 'el otro hombre' del título. Este hecho, aparentemente trivial, se convertirá en el clic que dispara un trastorno casi existencial para Marc. Y, en medio de la inevitable crisis de una pareja que parecía muy sólida, aparece ella, Bruna. En Un altre home eres la tercera en discordia, o la cuarta si contamos al vecino que aparece como un inesperado terremoto en la,

“Ostres, Bruna, ets a tot arreu”, ens diu que escolta sovint. I és comprensible que aquesta sigui la sensació dels amics, coneguts i saludats de la Bruna Cusí (Barcelona, 1986). Encara no fa dos mesos que aixecava un premi Gaudí per la seva interpretació a Frontera, i immediatament després estrenava Balandrau, vent salvatge, un fenomen de públic que ha portat al cinema 150.000 catalans. Encara una altra dada: fa poques setmanes presentava fins a tres llargmetratges en un mateix festival, el de Màlaga. Així que convindrem que els amics, coneguts i saludats de la Bruna tenen una mica de raó. Però només una mica, perquè si alguna cosa caracteritza l'ofici de la protagonista són els alts i baixos, i el contrast entre els moments de màxima exposició i els de recolliment i reflexió. D'això parlarem en aquesta xerrada que mantenim a la redacció de Time Out, la mateixa setmana que presenta Pizza movies al Festival D'A i que arriba a les sales Un altre home, el segon llargmetratge de David Moragas. El film arrenca quan, al pis del davant d'on viuen l'Eudald i el Marc, la parella protagonista, s'hi instal·la un nou veí, l'altre home del títol. Aquest fet, aparentment trivial, es convertirà en el clic que dispara un trasbals quasi existencial per al Marc. I, enmig de la inevitable crisi d'una parella que semblava ben sòlida, apareix ella, la Bruna. A Un altre home ets la tercera en discòrdia, o la quarta si comptem el veí que apareix com un inesperat terratrèmol en la, fins llavors plàc