Àlex Montoya

¡Ya tenemos la programación del Cinema Lliure a la Platja de 2026! Como cada año el ciclo ameniza las noches de verano con títulos recientes que vale la pena ver en pantalla grande y con el aliciente añadido de hacerlo a la fresca, una actividad gratuita que los barceloneses esperamos con ganas cuando llega el buen tiempo. Este año, la muestra se celebra del 16 de julio al 6 de agosto y además de poder disfrutarla en la playa de Sant Sebastià de Barcelona, frente a la plaza del Mar, a lo largo del verano también habrá sesiones en Pollença, Palma, Sitges, Tarragona, Tossa de Mar, Arenys de Mar, Alcúdia, Palamós y Manacor (podéis consultar las proyecciones en todas estas localidades en la web del ciclo). Estas proyecciones al aire libre son gratuitas y comenzarán cuando se ponga el sol, normalmente entre las 21.30 y las 22 h, para asegurar una buena visibilidad. Antes de cada película se proyectarán curtos seleccionados dentro de las secciones FILMETS (Festival internacional de cortometrajes de Badalona) y Nou Talent. 🍿 Lo mejor del mes en la cartelera de cine de Barcelona   Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Ja tenim la programació del Cinema Lliure a la Platja de 2026! Com cada any el cicle amenitza les nits d'estiu amb títols recents que val la pena veure en pantalla gran i amb l'al·licient afegit de fer-ho a la fresca, una activitat gratuïta que els barcelonins esperem amb candeletes quan arriba el bon temps. Enguany, la mostra se celebra del 16 de juliol al 6 d'agost i a banda de poder-la gaudir a la platja de Sant Sebastià de Barcelona, davant la plaça del Mar, al llarg de l’estiu també hi haurà sessions a Pollença, Palma, Sitges, Tarragona, Tossa de Mar, Arenys de Mar, Alcúdia, Palamós i Manacor (podeu consultar les projeccions en totes aquestes localitats al web del cicle). Aquestes projeccions a l'aire lliure són gratuïtes i començaran quan es pongui el sol, normalment entre les 21.30 i les 22 h, per assegurar una bona visibilitat. Abans de cada pel·lícula es projectaran curts seleccionats dins de les seccions FILMETS (Festival internacional de curtmetratges de Badalona) i Nou Talent. 🍿El millor de la cartellera del mes als cinemes de Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut. 

Hemos buceado en la agenda cultural de Barcelona para traeros una elección de lo mejorcito que podréis hacer este fin de semana en la ciudad. ¿Queréis saber qué hacer este viernes, sábado y domingo? Aquí tenéis actividades para todos los gustos y bolsillos (¡incluso gratis!). Disfrutad del tiempo libre con exposiciones, obras de teatro, mercados, fiestas, conciertos, actividades con los peques... Os espera un fin de semana increíble sin moveros de Barcelona. Pero si queréis hacer una mini escapada, podéis visitar alguno de los pueblos más bonitos que tenemos cerca de casa. NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes para hacer gratis en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

¿Mayo es vuestro mes preferido del año? ¿Sentís el verano cada vez más cerca? La programación cultural de la ciudad sigue en marcha y estos planes que os hemos seleccionado son buena muestra de ello. ¿Qué hacer en Barcelona en mayo? ¡Tomad nota y no os perdáis nada! NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes gratis en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Maig és el vostre mes preferit? Sentiu l'estiu cada vegada més a prop? La programació cultural de la ciutat segueix viva i aquests plans que us hem seleccionat en són una bona mostra. Què fer i què veure a Barcelona el maig? Preneu nota i no us perdeu res! NO T'HO PERDIS: Els millors concerts del 2026 Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Què fer al juny a Barcelona? El juny és un gran mes. Comença l'estiu –i queda menys per a les vacances–, arriba la revetlla de Sant Joan, hi ha més activitats a l'aire lliure, i tenim més ganes de sortir de casa! Si us falten idees, aquí teniu un centenar entre exposicions, festivals, fires, festes i concerts i moltes són gratis! NO T'HO PERDES: Els millor plans del pròxim cap de setmana Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Junio es un gran mes. Empieza el verano –y queda menos para las vacaciones–, se celebra la verbena de San Juan, hay más actividades al aire libre y tenemos más ganas de salir de casa. Si os faltan ideas, aquí tenéis un centenar entre exposiciones, festivales, ferias, fiestas y conciertos, ¡y muchas de ellas son gratis! NO TE LO PIERDAS: Las mejores cosas para hacer el próximo fin de semana en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

¿Qué películas hay ahora en la cartelera? Si quieres saber qué ver cada mes en los cines de Madrid, estás en el sitio adecuado. Y si os cuesta decidiros a la hora de elegir una película, os lo queremos poner más fácil. Aquí tenéis lo mejor que llega este mes a las salas madrileñas (también para ir en familia), si además está entre los cines más bonitos, mejor. Unos cuantos buenos motivos para ir a ver películas en pantalla grande y con todas las comodidades.  RECOMENDADO: 50 películas que hay que ver al menos una vez en la vida.

¿Os cuesta decidiros a la hora de ir al cine? Porque os lo queremos poner más fácil, aquí tenéis el mejor cine que llega a las salas de Barcelona y Cataluña este mes. 'Blockbusters', cine de autor, comedias alocadas, musicales y mucho más, para ver sólo en pantalla grande y con un gran cuenco de palomitas. ¡Hay para todos los gustos! ¿Cuál es el día del espectador? Si queréis ahorraros un dinerito, id al cine el día del espectador (siempre que no sea festivo o víspera de festivo), que es el miércoles en los cines del Grup Balañà y los Cinesa; los miércoles y lunes en los cines Renoir; los martes en los cines Girona, y domingos y lunes en los Verdi (aplicable a solo en la última sesión). 🍿 Las 50 mejores películas de la historia (y en que plataforma las puedes ver) Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Us costa decidir-vos a l'hora d'anar al cinema? Perquè us ho volem posar més fàcil, aquí teniu el millor cine que arriba a les sales de Barcelona i Catalunya aquest mes. 'Blockbusters', cinema d'autor, comèdies esbojarrades, musicals i molt més, per veure només en pantalla gran i amb un gran bol de crispetes. N'hi ha per a tots els gustos! Quin és el dia de l'espectador? Si voleu estalviar-vos uns calerons, aneu als cinemes el dia de l'espectador (sempre que no sigui festiu o vigília de festiu), que és el dimecres als cinemes del Grup Balañà i als Cinesa; els dimecres i dilluns als cinemes Renoir; dimarts als cinemes Girona, i diumenges i dilluns als Verdi (aplicable a només a l'última sessió).     🍿 Les 50 millors pel·lícules de la història del cine (i les plataformes on les pots veure) Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut. 

Ja hem entrat a la primavera i es nota en el clima i en les activitats que omplen Barcelona aquest mes d'abril. Aquí teniu una bona tria entre coses per fer a la ciutat, mercats, exposicions, les obres de teatre més esperades, els concerts del mes i molts més plans per a tots els gustos.  NO T'HO PERDIS:  50 llocs perfectes per anar amb nens a Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Le damos la bienvenida al mes de marzo. Con él llega la primavera y un montón de actividades maravillosas para exprimir al máximo la ciudad. Entre muchas otras cosas, tenemos planes al aire libre, nuevas e importantes exposiciones, estrenos de teatro, conciertos y películas para disfrutar en pantalla grande. Sean cuales sean vuestros gustos, seguro que encontraréis el plan ideal.      No te lo pierdas: Las mejores cosas para hacer este fin de semana Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Alquimistas, califas, una niña obsesionada con los fuegos artificiales y un libro robado que contiene secretos que pueden acabar con el mundo conocido. Un coming-of-age lleno de peligros situado en Al-Andalús, en el siglo XI, que es también una suma de talentos de todo el mundo: numerosos profesionales de nuestra casa (los guionistas son Xavier Romero y Llorenç Español), directora iraní, director de animación con el prestigio del madrileño Raúl García (con experiencia en Disney y en Gaumont) y coproducción alemana, singapurense y catalana. Todo ello para ofrecer una de las películas de animación más ambiciosas de los últimos años hechas fuera de Hollywood. Una apuesta que mezcla la belleza de sus imágenes con el sentido de la aventura más pura, perfectamente adecuada para disfrutar en familia. Dirección: Shadi Adib (España, 2025). 90 minutos. Animación. Castalán. Apta para todos los públicos y especialmente recomendada para la infancia. Cortometraje previo: Plazer bat

El nombre de Gerard Oms salió del anonimato cuando, en el año 2021, se citó por partida doble en dos entregas de premios cuando el mundo vivía los efectos de la pandemia y el confinamiento: por un lado, Mario Casas le agradecía la complicidad y la ayuda cuando ganaba el Goya por No matarás. Por el otro, los fontaneros de Sis dies corrents, de Neus Ballús, destacaban su papel fundamental cuando recogían el premio de interpretación en el Festival de Locarno. La cuestión es que Oms era, y es, coach de actores. Y justamente cuando rodaba No matarás, recibió los ánimos de Mario Casas para lanzarse a plasmar en un guion sus inquietudes creativas: “Si lo haces, yo la protagonizaré”, le dijo.  Dicho y hecho, Molt lluny supone una apertura en canal del cineasta novel, un viaje de autodescubrimiento inspirado en lo que él mismo vivió hace unos años. Rodada en los Países Bajos y definida por Gerard Oms como un "late coming-of-age", la película va más allá para reflexionar sobre la identidad, el privilegio y las minorías. Con la complicidad de un Casas que nunca ha estado mejor ante una cámara (ya fue reconocido en el Festival de Málaga, también el film, ganador del Premio del Jurado de la Crítica), y de un David Verdaguer que hace un relevante papel secundario, los magníficos resultados de Molt lluny demuestran que la potente voz de Gerard Oms ha llegado para quedarse. Dirección: Gerard Oms (España, Países Bajos, 2025). 100 minutos. Con Mario Casas, David Verdaguer, Ilyass El Ouahdani,

Carla Simón cierra su trilogía sobre la identidad y la memoria y vuelve a mirar hacia su propia experiencia dentro de una familia que, según dice ella misma, está llena de historias que se han convertido en su principal fuente de inspiración creativa. Lo hizo con Estiu 1993 (2017), con Alcarràs (2022) y, ahora, con esta Romería en la que explica cómo recosió hilos emocionales con la rama paterna de su árbol genealógico.  La cineasta catalana más internacional sigue al personaje de Marina, su álter ego, una joven que aterriza en Vigo para hacerse con los certificados de defunción de sus padres para conseguir una beca que le permita estudiar cine, y se reencuentra con abuelos, tíos y primos. Será entonces cuando, tras encontrar el diario de su madre, reconstruya la historia de amor de sus progenitores y su caída en el infierno de la heroína y del sida.  Simón innova narrativamente haciendo una sorprendente y orgánica mezcla de aquel costumbrismo de las dos primeras películas con poderosas escenas poéticas y oníricas que ayudan a conformar los orígenes familiares de la protagonista. Cuenta con la magnética pareja protagonista, una recién llegada sin experiencia como Llúcia Garcia, y el casi debutante Mitch. Romería, además, llega con el aval de su histórica selección en la Sección Oficial del Festival de Cannes. Dirección: Carla Simón (España, Alemania, 2025). 115 minutos. Con Llúcia Garcia, Mitch, Tristán Ulloa, Alberto Gracia, Miryam Gallego, Janet Novás, José Ángel Egido, Mar

Alquimistes, califes, una nena obsessionada amb els focs artificials i un llibre robat que conté secrets que poden acabar amb el món conegut. Un coming-of-age ple de perills situat a l'Al-Andalús, al segle XI, que és també una suma de talents d'arreu del món: nombrosos professionals de casa nostra (els guionistes són Xavier Romero i Llorenç Español), directora iraniana, director d'animació amb el prestigi del madrileny Raúl García (amb experiència a Disney i a Gaumont) i coproducció alemanya, singapuresa i catalana. Tot plegat per oferir una de les pel·lícules d'animació més ambicioses dels darrers anys fetes fora de Hollywood. Una aposta que barreja la bellesa de les seves imatges amb el sentit de l'aventura més pura, perfectament adequada per gaudir en família. Direcció: Shadi Adib (Espanya, 2025). 90 minuts. Animació. Català. Apta per a tots els públics i especialment recomanada per a la infància. Curtmetratge previ: Plazer bat

Carla Simón tanca la seva trilogia sobre la identitat i la memòria i torna a mirar cap a la seva pròpia experiència dins d'una família que, segons diu ella mateixa, està plena d'històries que s'han convertir en la seva principal font d'inspiració creativa. Ho va fer amb Estiu 1993 (2017), amb Alcarràs (2022) i, ara, amb aquesta Romería en la qual explica com va recosir fils emocionals amb la branca paterna del seu arbre genealògic.  La cineasta catalana més internacional segueix el personatge de la Marina, el seu alter ego, una jove que aterra a Vigo per fer-se amb els certificats de defunció dels seus pares per aconseguir una beca que li permeti estudiar cinema, i es retroba amb avis, tiets i cosins. Serà llavors quan, després de trobar el diari de la seva mare, reconstruiexi la història d'amor dels seus progenitors i la seva caiguda en l'infern de l'heroïna i de la sida.  Simón innova narrativament fent una sorprenent i orgànica barreja d'aquell costumisme de les dues primeres pel·lícules amb poderoses escenes poètiques i oníriques que ajuden a conformar els orígens familiars de la protagonista. Compte amb la magnètica parella protagonista, una nouvinguda sense experiència com Llúcia Garcia, i el quasi debutant Mitch. Romería, a més, arriba amb l'aval de la seva històrica selecció a la Secció Oficial del Festival de Canes. Direcció: Carla Simón (Espanya, Alemanya, 2025). 115 minuts. Amb Llúcia Garcia, Mitch, Tristán Ulloa, Alberto Gracia, Miryam Gallego, Janet Novás, José Á

El nom de Gerard Oms va sortir de l'anonimat quan, l'any 2021, es va citar per partida doble en dues entregues de premis quan el món vivia els efectes de la pandèmia i el confinament: per una banda, Mario Casas li agraïa la complicitat i l'ajuda quan guanyava el Goya per No matarás. De l'altra, els lampistes de Sis dies corrents, de Neus Ballús, destacaven el seu paper fonamental quan recollien el premi d'interpretació al Festival de Locarno. La qüestió és que Oms era, i és, coach d'actors. I justament quan rodava No matarás, va rebre els ànims de Mario Casas per llençar-se a plasmar en un guió les seves inquietuds creatives: “Si ho fas, jo la protagonitzaré”, li va dir.  Dit i fet, Molt lluny suposa una obertura en canal del cineasta novell, un viatge d'autodescobriment inspirat en el què ell mateix va viure fa uns anys. Rodada als Països Baixos i definida per Gerard Oms com un "late coming-of-age", la pel·lícula va més enllà per reflexionar sobre la identitat, el privilegi i les minories. Amb la complicitat d'un Casas que mai ha estat millor davant d'una càmera (ja va ser reconegut al Festival de Málaga, també el film, guanyador del Premi del Jurat de la Crítica), i d'un David Verdaguer que fa un rellevant paper secundari, els magnífics resultats de Molt lluny demostren que la potent veu de Gerard Oms ha arribat per quedar-se. Direcció: Gerard Oms (Espanya, Països Baixos, 2025). 100 minuts. Amb Mario Casas, David Verdaguer, Ilyass El Ouahdani, Jetty Mathurin, Hanneke van de

Dir.: Jacques Audiard (Francia, 2024). 130 min. Versión original en castellano e inglés, con subtítulos en castellano Podría caer en lo más espantoso del ridículo, pero pisa con firmeza la cuerda floja por la que transita desde el primer minuto para hipnotizar al espectador con una mezcla aparentemente imposible: con su nueva película, Jacques Audiard (director de títulos como Un profeta y París, distrito 13) propone lo que se ha definido como un narcomusical queer, y navega constantemente entre la genialidad y el disparate, saliendo airoso de cada reto que asume. La película sigue la peripecia de un poderoso y temido jefe de un cártel de la droga mexicano que decide dar el paso que ha soñado desde pequeño: Manitas del Monte siempre se ha sentido una mujer y secuestra a una abogada para que le organice un cambio de sexo con la máxima discreción. Entre el corrido, la ópera y el folletín, Audiard llena de canciones y música esta trama, y nos convence de una tesis que podría parecer discutible: la transición es también la del asesino sanguinario redimido y convertido en una mujer que trabaja por la comunidad. Todo un descubrimiento, el de la madrileña Karla Sofía Gascón, interpretando el doble papel de narcotraficante y benefactora de las familias que ella misma había destrozado en su vida anterior. La acompañan en el reparto Selena Gomez, Zoe Saldaña y Adriana Paz (ganadoras ex aequo del premio de interpretación en el Festival de Cannes), y juntas contribuyen a hacer de Emilia

Dir.: Jacques Audiard (França, 2024). 130 min. Versió original en castellà i anglès, amb subtítols en castellà  Podria caure en el més espantós dels ridículs, però trepitja ferma la corda fluixa per la qual transita des del minut u per hipnotitzar l'espectador amb una barreja aparentment impossible: amb la seva nova pel·lícula, Jacques Audiard (director de títols com Un profeta i París, distrito 13) proposa el que defineixen com a narcomusical queer, i navega constantment entre la genialitat i el disbarat, sortint airosa de cadascun dels reptes que entoma. La pel·lícula ressegueix la peripècia d'un poderós i temut cap d'un càrtel de la droga mexicà que decideix fer el pas que somia des de petit: Manitas del Monte s'ha sentit sempre una dona, i segresta una advocada perquè li organitzi un canvi de sexe amb la màxima discreció. Entre el corrido, l'òpera i el fulletó, Audiard omple de cançons i música aquesta trama, i ens convenç d'una tesi que podria ser discutible: la transició és també la de l'assassí sanguinari redimit i convertit en una dona que treballa per la comunitat. Quin descobriment el de la madrilenya Karla Sofía Gascón, interpretant el doble paper de narcotraficant i de benefactora de les famílies que ella mateixa havia destrossat en la seva vida anterior. L'acompanyen al repartiment Selena Gomez, Zoe Saldaña i Adriana Paz (guanyadores ex aequo del premi d'interpretació al Festival de Canes), i juntes contribueixen a convertir Emilia Pérez en una de les incontestab

¡Qué inicio para la carrera de la nueva película de Mar Coll, con presencia en el palmarés del prestigioso Festival de Locarno! La cineasta catalana, que deslumbró con su debut Tres días con la familia (2009) y que no firmaba un largometraje desde Todos queremos lo mejor para ella (2013), regresa ahora con una mirada insólita y radical sobre la maternidad, centrando el foco en el arrepentimiento y el rechazo tras tener un hijo. Basada en el libro de Katixa Agirre Las madres no, Coll y su coguionista habitual Valentina Viso ofrecen el retrato de una escritora que acaba de tener un bebé y, obsesionada con un caso real de infanticidio, empieza a fantasear con la posibilidad. Entre el drama y el terror, Salve Maria presenta el primer papel protagonista en cine de Laura Weissmahr (miembro del colectivo teatral VVAA, Goya a Mejor actriz revelación y Gaudí a Mejor interpretación revelación), acompañada por Oriol Pla. Se proyecta en Barcelona el jueves 17 de julio.  Dirección: Mar Coll (España, 2024), 111 min. Con Laura Weissmahr, Oriol Pla, Giannina Fruttero, Belén Cruz, Julie Maes. En catalán con subtítulos en inglés. No recomendada para menores de 16 años. Cortomoetraje previo: Paumo d’amour.  

Quin començament, el de la carrera de la nova pel·lícula de Mar Coll, amb presència al palmarès del prestigiós Festival de Locarno. La cineasta catalana, que va enlluernar amb el seu debut amb Tres dies amb la família (2009), i que no signava un llarg des de Tots volem el millor per a ella (2013), torna ara amb una mirada insòlita i radical a la maternitat, posant el focus en el penediment i rebuig després de tenir un fill. Sobre el llibre de Katixa Agirre Les mares no, Coll i la seva coguionista habitual Valentina Viso mostren el retrat d'una escriptora que acaba de tenir un nadó i, obsessionada amb un cas real d'infanticidi, comença a fantasiejar en la possibilitat. Entre el drama i el terror, Salve Maria presenta el primer rol protagonista al cinema de Laura Weissmahr (membre del col·lectiu teatral VVAA, Goya a Millor actriu revelació i Gaudí a Millor interpretació revelació), acompanyada d'Oriol Pla. Es projecta a Barcelona el dijous 17 de juliol.  Direcció: Marc Coll (Espanya 2024), 111 min. Amb Laura Weissmahr, Oriol Pla, Giannina Fruttero, Belén Cruz, Julie Maes. En català i subtítols en anglès. No recomanada per a menors de 16 anys. Curtmetratge previ: Paumo d’amour.

Deia Steve Martin que la millor comèdia no es planifica. Possiblement sigui una veritat a mitges, però del terreny de la improvisació, de reaccionar a les energies que sobrevolen en l'audiència, d'això en sap molt la Judit Martín. “M'agrada aquest vertigen, és el que em dona vidilla”, ens confessa quan li preguntem si l'anarquia és l'arma còmica que millor la defineix: “Tant de bo!”, afirma. Els mil i un personatges que li hem vist fer a l'Està passant i al Polònia de 3Cat, o que li hem escoltat al programa de Toni Clapés Versió RAC1 (amb la irresistible Vane al capdavant), demostren que la nostra entrevistada es troba molt a gust surfejant l'onada de l'imprevist. Tants anys fent impro en un escenari –continua vinculada a la companyia Impro Barcelona i, de tant en tant, apareix damunt l'escenari de l’Espai Texas–, o fent de pallassa per a un públic tan exigent i també tan agraït com els nens malalts ingressats a hospitals infantils, deixen petjada. En tot cas, si avui xerrem amb la Judit Martín és perquè ha fet el salt al cinema, i aquí no hi ha improvisacions que valguin. Si de cas, si el director hi confia, hi ha marge per a la composició lliure d'un personatge. Així ha passat amb Pizza Movies, la pel·lícula que protagonitza al costat de Berto Romero i sota les ordres de Carlo Padial. Una comèdia romàntica que no s'assembla a cap altra comèdia romàntica, i que neix d'un running gag casolà: la parella de Padial, Desirée de Fez –periodista cultural, crítica de cinema, program

Decía Steve Martin que la mejor comedia no se planifica. Posiblemente sea una verdad a medias, pero del terreno de la improvisación, de reaccionar a las energías que sobrevuelan en la audiencia, de eso sabe mucho Judit Martín. “Me gusta este vértigo, es lo que me da vidilla”, nos confiesa cuando le preguntamos si la anarquía es el arma cómica que mejor la define: “¡Ojalá!”, afirma. Los mil y un personajes que le hemos visto hacer en Està passant y en Polònia de 3Cat, o que le hemos escuchado en el programa de Toni Clapés Versió RAC1 (con la irresistible Vane al frente), demuestran que nuestra entrevistada se encuentra muy a gusto surfeando la ola de lo imprevisto. Tantos años haciendo impro en un escenario –continúa vinculada a la compañía Impro Barcelona y, de vez en cuando, aparece sobre el escenario del Espai Texas–, o haciendo de payasa para un público tan exigente y también tan agradecido como los niños enfermos ingresados en hospitales infantiles, dejan huella. En todo caso, si hoy charlamos con Judit Martín es porque ha dado el salto al cine, y aquí no hay improvisaciones que valgan. Si acaso, si el director confía en ello, hay margen para la composición libre de un personaje. Así ha pasado con Pizza Movies, la película que protagoniza junto a Berto Romero y bajo las órdenes de Carlo Padial. Una comedia romántica que no se parece a ninguna otra comedia romántica, y que nace de un running gag casero: la pareja de Padial, Desirée de Fez –periodista cultural, crítica de c

Una película sobre jóvenes hecha por jóvenes. Así se presenta Dies d'estiu i de pluja, o la más que notable carta de presentación del Col·lectiu Espurnes, un grupo de jóvenes cineastas surgidos de la Universitat Pompeu Fabra que se estrena el 15 de mayo. A nosotros nos ha encantado. 1 - Porque es un cuento de verano Biel, Abril y Gerard son amigos. Pero, como pasa en la vida de manera inevitable, algo parece haberlos distanciado. Les hace mucha ilusión su reencuentro para pasar unos días de verano en un pueblito del Pirineo de Huesca. Pero, entre excursiones, baños en el río, alguna fiesta y algún jo mai-mai, la comunicación parece no fluir como antes. Los tres guardan secretos, y los tres quieren reconectar, explicar qué les inquieta, pero parecen incapaces de conseguirlo. 2 - Para dar voz a los jóvenes. Explica Eva Picazo, protagonista y coguionista de Dies d'estiu i de pluja, que la película surge de una pulsión y de una carencia: "Queríamos hablar de lo que nos atormentaba, de nuestras dudas. Lo que me encontraba es que esto les pasa a muchos jóvenes pero no lo veía reflejado en el mundo audiovisual”. Y es que el cine no suele representar con rigor las inquietudes y vulnerabilidades, los conflictos emocionales, la esencia de las relaciones y las dudas existenciales, de toda una generación. Y, cuando lo hace, se pasa por el filtro de adultos que quizá no logran conectar del todo. El equipo creativo de este relato pone manos a la obra y habla sin intermediarios de aquello

Una pel·lícula sobre joves feta per joves. Així es presenta Dies d'estiu i de pluja, o la més que notable carta de presentació del Col·lectiu Espurnes, un grup de joves cineastes sorgits de la Universitat Pompeu Fabra que s'estrena el 15 de maig. A nosaltres ens ha encantat. 1 - Perquè és un conte d'estiu En Biel, l'Abril i en Gerard són amics. Però, com passa a la vida de manera inevitable, alguna cosa sembla haver-los distanciat. Els fa molta il·lusió el seu retrobament per pasar uns dies d'estiu a un poblet del Pirineu d'Osca. Però, entre excursions, banys al riu, alguna festa i algun jo mai-mai, la comunicació sembla no fluir com abans. Tots tres guarden secrets, i tots tres volen reconnectar, explicar què els amoïna, però semblen incapaços d'aconseguir-ho. 2 - Per donar veu als joves. Explica Eva Picazo, protagonista i coguionista de Dies d'estiu i de pluja, que la pel·lícula sorgeix d'una pulsió i d'una manca: "Volíem parlar del que ens turmentava, dels nostres dubtes. El que em trobava és que això passa a molts joves però no ho veia reflectit en el món audiovisual”. I és que el cinema no acostuma a representar amb rigor les inquietuds i vulnerabilitats, els conflictes emocionals, l'essència de les relacions i els dubtes existencials, de tota una generació. I, quan ho fa, es passa pel filtre d'adults que potser no aconsegueixen connectar-hi del tot. L'equip creatiu d'aquest relat posen fil a l'agulla i parlen sense intermediaris d'allò que coneixen de primera mà. 3 - P

En un momento de la mañana que compartimos paseando por el barrio del Raval, bromeamos con la cantinela de "actriz del momento" que, hace apenas un par de años, parecía inseparable de su nombre. “¿Quizá el momento se está haciendo demasiado largo, no?”, responde entre carcajadas. Ya te has instalado en el lugar donde estás, Maria, esto ya no es puntual, ni ninguna moda. “¡Ojalá! Es verdad que estoy currando mucho, pero quizá después vendrá una racha peor y no trabajaré tanto. O quizá sigo así, no lo sé... Todo esto también me ha llegado con suficiente bagaje como para ser previsora, y para ser consciente de que la vida no siempre te sonríe. Está muy bien que me haya llegado en un momento de seguridad y de conciencia plena”, remata la actriz. La reflexión viene a cuento porque, en los últimos años, Maria Rodríguez Soto (Barcelona, 1986) se ha convertido en una de las actrices más solicitadas del país. Aquella carrera de hormiguita que vivió un punto de inflexión cuando protagonizó Els dies que vindran (Carlos Marques–Marcet, 2019), explotó definitivamente con los premios por Mamífera (Liliana Torres, 2024) y con el éxito arrollador de Casa en flames (Dani de la Orden, 2024), de la que pronto rodará una segunda parte. Si antes era un rostro conocido por los teatreros de Cataluña, el salto mediático ha sido más que evidente. Hace unos meses la veíamos en Frontera (Judith Colell, 2025) y, en el momento de protagonizar la portada de Time Out de este mes, coinciden la serie Ravalej

En un moment del matí que compartim passejant pel barri del Raval, fem broma amb la cantarella 'd'actriu del moment' que, fa tot just un parell d'anys, semblava inseparable del seu nom. “Potser el moment s'està fent massa llarg, oi?”, respon enmig d'una riallada. Ja t'has instal·lat al lloc on ets, Maria, això ja no és puntual, ni cap moda. “Tant de bo! És veritat que estic currant molt, però potser després vindrà una ratxa pitjor i no treballaré tant. O potser segueixo així, no ho sé... Tot això també m'ha arribat amb prou bagatge com per ser previsora, i per ser conscient que la vida no sempre et somriu. Està molt bé que m'hagi arribat en un moment de seguretat i de consciència plena”, rebla l'actriu. La reflexió ve a tomb perquè, en els darrers anys, Maria Rodríguez Soto (Barcelona, 1986) s'ha convertit en una de les actrius més sol·licitades del país. Aquella carrera de formigueta que va viure un punt d'inflexió quan va protagonitzar Els dies que vindran (Carlos Marques-Marcet, 2019), va explotar definitivament amb els premis per Mamífera (Liliana Torres, 2024) i amb l'èxit espaterrant de Casa en flames (Dani de la Orden, 2024), de la qual aviat en rodarà una segona part. Si abans era un rostre conegut pels teatrerus de Catalunya, el salt mediàtic ha estat més que evident. Fa uns mesos la vèiem a Frontera (Judith Colell, 2025) i, en el moment de protagonitzar la portada de Time Out d'aquest mes, coincideixen la sèrie Ravalejar amb les funcions de Permagel, l'adaptació tea

Què és violència i qui n'és víctima? És la justícia justa quan ha de gestionar situacions de conflicte familiar amb menors implicats? Se'ls escolta, se'ls té realment presents? De quina manera afecta una separació dels progenitors en la construcció de la identitat d'una adolescent? A La buena hija, el periple que porta una jove a prendre consciència de la veritable cara d'un pare violent, la cineasta Júlia de Paz Solvas no pretén tant donar respostes com fer-nos reflexionar com a individus i com a societat. Amb l'imprescindible complicitat de la seva coguionista Núria Dunjó, la directora ens explica la història de la Carmela (quin debut el de Kiara Arancibia; els seus ulls i els seus silencis són un prodigi d'expressivitat), una noia de 12 anys que, al principi de la pel·lícula, no acaba d'entendre per què no pot seguir veient el seu pare (magnífic Julián Villagrán) amb plena normalitat, sense la mediació de les treballadores socials d'un punt de trobada destinat a garantir els drets dels menors en situacions d'alta conflictivitat familiar. A poc a poc, la protagonista anirà descobrint les capes menys visibles d'un home a qui ha idealitzat. D'alguna manera, La buena hija és, també, un cant a la sororitat: en el viatge de la Carmela resulta fonamental el suport silenciós d'una mare a qui d'entrada culpa per la situació que viu i d'una àvia que evoca experiències probablement ja viscudes: tres generacions que juntes, ballant la cúmbia de Los hijos del sol, són més fortes. Despr

¿Qué es violencia y quién es su víctima? ¿Es la justicia justa cuando tiene que gestionar situaciones de conflicto familiar con menores implicados? ¿Se les escucha, se les tiene realmente presentes? ¿De qué manera afecta una separación de los progenitores en la construcción de la identidad de una adolescente? En La buena hija, el periplo que lleva a una joven a tomar conciencia de la verdadera cara de un padre violento, la cineasta Júlia de Paz Solvas no pretende tanto dar respuestas como hacernos reflexionar como individuos y como sociedad. Con la imprescindible complicidad de su coguionista Núria Dunjó, la directora nos cuenta la historia de Carmela (qué debut el de Kiara Arancibia; sus ojos y sus silencios son un prodigio de expresividad), una chica de 12 años que, al principio de la película, no termina de entender por qué no puede seguir viendo a su padre (magnífico Julián Villagrán) con plena normalidad, sin la mediación de las trabajadoras sociales de un punto de encuentro destinado a garantizar los derechos de los menores en situaciones de alta conflictividad familiar. Poco a poco, la protagonista irá descubriendo las capas menos visibles de un hombre al que ha idealizado. De alguna manera, La buena hija es, también, un canto a la sororidad: en el viaje de Carmela resulta fundamental el apoyo silencioso de una madre a la que de entrada culpa por la situación que vive y de una abuela que evoca experiencias probablemente ya vividas: tres generaciones que juntas, bailand

"Ostras, Bruna, estás en todas partes", nos cuenta que escucha a menudo. Y es comprensible que esta sea la sensación de los amigos, conocidos y saludados de Bruna Cusí (Barcelona, 1986). Aún no hace dos meses que levantaba un premio Gaudí por su interpretación en Frontera, e inmediatamente después estrenaba Balandrau, viento salvaje, un fenómeno de público que ha llevado al cine a 150.000 catalanes. Otro dato más: hace pocas semanas presentaba hasta tres largometrajes en un mismo festival, el de Málaga. Así que convendremos en que los amigos, conocidos y saludados de Bruna tienen algo de razón. Pero solo un poco, porque si algo caracteriza el oficio de la protagonista son los altibajos, y el contraste entre los momentos de máxima exposición y los de recogimiento y reflexión. De eso hablaremos en esta charla que mantenemos en la redacción de Time Out, la misma semana que presenta Pizza movies en el Festival D'A y que llega a las salas Un altre home, el segundo largometraje de David Moragas. El film arranca cuando, en el piso de enfrente de donde viven Eudald y Marc, la pareja protagonista, se instala un nuevo vecino, 'el otro hombre' del título. Este hecho, aparentemente trivial, se convertirá en el clic que dispara un trastorno casi existencial para Marc. Y, en medio de la inevitable crisis de una pareja que parecía muy sólida, aparece ella, Bruna. En Un altre home eres la tercera en discordia, o la cuarta si contamos al vecino que aparece como un inesperado terremoto en la,

“Ostres, Bruna, ets a tot arreu”, ens diu que escolta sovint. I és comprensible que aquesta sigui la sensació dels amics, coneguts i saludats de la Bruna Cusí (Barcelona, 1986). Encara no fa dos mesos que aixecava un premi Gaudí per la seva interpretació a Frontera, i immediatament després estrenava Balandrau, vent salvatge, un fenomen de públic que ha portat al cinema 150.000 catalans. Encara una altra dada: fa poques setmanes presentava fins a tres llargmetratges en un mateix festival, el de Màlaga. Així que convindrem que els amics, coneguts i saludats de la Bruna tenen una mica de raó. Però només una mica, perquè si alguna cosa caracteritza l'ofici de la protagonista són els alts i baixos, i el contrast entre els moments de màxima exposició i els de recolliment i reflexió. D'això parlarem en aquesta xerrada que mantenim a la redacció de Time Out, la mateixa setmana que presenta Pizza movies al Festival D'A i que arriba a les sales Un altre home, el segon llargmetratge de David Moragas. El film arrenca quan, al pis del davant d'on viuen l'Eudald i el Marc, la parella protagonista, s'hi instal·la un nou veí, l'altre home del títol. Aquest fet, aparentment trivial, es convertirà en el clic que dispara un trasbals quasi existencial per al Marc. I, enmig de la inevitable crisi d'una parella que semblava ben sòlida, apareix ella, la Bruna. A Un altre home ets la tercera en discòrdia, o la quarta si comptem el veí que apareix com un inesperat terratrèmol en la, fins llavors plàc

¡Qué año el de Álvaro Cervantes! Desde la presentación de Sorda en el Festival de Berlín de 2025, los premios en el Festival de Málaga (compartidos con el de su hermana, Ángela, por La furia), el impacto de su estreno, las llegadas a las salas de cine de Desayuna conmigo y de Ramón y Ramón, y, ahora, el premio como mejor actor secundario, categoría en la que también está nominado a los Goya. “No había vivido un año como este”, reconoce el actor. La rueda no se detiene, y el año Cervantes continúa con una nueva película que promete tener, también, un largo recorrido. Es Balandrau, infierno helado, o la traducción en imágenes de una tragedia que golpeó a la sociedad catalana hace ya veinte años. Era el 30 de diciembre de 2000 cuando un grupo de amigos aficionados a la montaña decidió subir los poco más de 2.500 metros del Balandrau, en el Ripollès. En pocos minutos, un violento ventisquero transformó un día de sol y cielo azul en una pesadilla, con unas temperaturas que descendieron 30 grados y vientos que superaron los 140 km/h. Solo hubo un superviviente, Josep Maria Vilà, a quien, en la película, interpreta Álvaro Cervantes. Dirigida por Fernando Trullols, Balandrau, infierno helado cuenta también con intérpretes como Marc Martínez, Bruna Cusí, Anna Moliner, Eduardo Lloveras y Pep Ambrós. 'Balandrau' es uno de esos proyectos que exigen una responsabilidad añadida con los supervivientes y las familias de las víctimas. El trabajo se tiene que hacer muy bien hecho... Totalmen

Quin any, el de l'Álvaro Cervantes! Des de la presentació de Sorda al Festival de Berlín de 2025, els premis al Festival de Màlaga (compartits amb el de la seva germana, l'Ángela, per La furia), l'impacte de la seva estrena, les arribades a les sales d'Esmorza amb mi i de Ramón y Ramón, i, ara, el premi com a millor actor secundari, categoria en què també està nominat als Goya. “No havia viscut un any com aquest”, reconeix l'actor. La roda no s'atura, i l'any Cervantes continua amb una nova pel·lícula que promet tenir, també, un llarg recorregut. És Balandrau, vent salvatge, o la traducció en imatges d'una tragèdia que va colpejar la societat catalana ara fa vint anys. Era el 30 de desembre del 2000 quan un grup d'amics aficionats a la muntanya va decidir pujar els poc més de 2.500 metres del Balandrau, al Ripollès. En pocs minuts, un violent torb va transformar un dia de sol i cel blau en un malson, amb unes temperatures que van descendir 30 graus i vents que van superar els 140 km/h. Només hi va haver un supervivent, en Josep Maria Vilà, a qui, a la pel·lícula, interpreta l'Álvaro Cervantes. Dirigida per Fernando Trullols, Balandrau, vent salvatge compta també amb intèrprets com Marc Martínez, Bruna Cusí, Anna Moliner, Eduardo Lloveras i Pep Ambrós. 'Balandrau' és un d'aquells projectes que demanen una responsabilitat afegida amb els supervivents i les famílies de les víctimes. La feina s'ha de fer molt ben feta... Totalment, la responsabilitat és màxima, en el sentit que