Soc barceloní i vell com l'arbre de David el Gnomo. Escrivint sobre cinema des que tenia cabells. Crec en Billy Wilder i en Groucho Marx, en Epi i Blas, i en Pepe Rubianes. Guardo com un tresor una xapa que em va regalar l'Agnès Varda. Hauria volgut compartir pis amb Jack Lemmon i Walter Matthau. Reivindico rondinar. Cruyffista, guardiolista i messista, nostàlgic, suposo...

Àlex Montoya

Àlex Montoya

Editor de cine

Follow Àlex Montoya:

Articles (81)

Cosas para hacer en Barcelona este fin de semana

Cosas para hacer en Barcelona este fin de semana

Hemos buceado en la agenda cultural de Barcelona para traeros una elección de lo mejorcito que podréis hacer este fin de semana en la ciudad. ¿Queréis saber qué hacer este viernes, sábado y domingo? Aquí tenéis actividades para todos los gustos y bolsillos (¡incluso gratis!). Disfrutad del tiempo libre con exposiciones, obras de teatro, mercados, fiestas, conciertos, actividades con los peques... Os espera un fin de semana increíble sin moveros de Barcelona. Pero si queréis hacer una mini escapada, podéis visitar alguno de los pueblos más bonitos que tenemos cerca de casa. NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes para hacer gratis en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido
Las mejores cosas para hacer en Barcelona en enero

Las mejores cosas para hacer en Barcelona en enero

Enero es un mes mágico y, en esta ocasión, parece que un poco más. Tenemos todos nuestros deseos y esperanzas puestos en 2026, con muchas cosas interesantes que van a pasar en Barcelona durante los siguientes meses.  De momento, en este primer mes del nuevo año podremos disfrutar de obras de teatro y danza, conciertos de pop y de música clásica, exposiciones, mercados... Un montón de propuestas culturales para hacer en Barcelona durante estos días de frío. ¿Con poco dinero después de las fiestas? ¡No pasa nada: todos estos planes son gratis! Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido
Les millors coses per fer a Barcelona al gener

Les millors coses per fer a Barcelona al gener

El gener és un mes màgic i en aquesta ocasió, sembla que una mica més. Tenim tots els nostres desitjos i esperances posades en el 2026: aquest any passaran una pila de coses interessants a Barcelona. De moment, en aquest primer mes del nou any tenim obres de teatre i dansa, concerts de pop, música clàssica, mercats i exposicions, si res altera els plans. Un munt de propostes culturals per fer a Barcelona durant aquests dies de fred. Sense diners després de les festes? No pateixis: tots aquests plans a Barcelona són gratis Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.
Los mejores estrenos de cine de este mes en Madrid

Los mejores estrenos de cine de este mes en Madrid

¿Qué películas hay ahora en la cartelera? Si quieres saber qué ver cada mes en los cines de Madrid, estás en el sitio adecuado. Y si os cuesta decidiros a la hora de elegir una película, os lo queremos poner más fácil. Aquí tenéis lo mejor que llega este mes a las salas madrileñas (también para ir en familia), si además está entre los cines más bonitos, mejor. Unos cuantos buenos motivos para ir a ver películas en pantalla grande y con todas las comodidades.  RECOMENDADO: 50 películas que hay que ver al menos una vez en la vida.
Las mejores actividades en Barcelona en Navidad

Las mejores actividades en Barcelona en Navidad

Durante casi un mes, la ciudad hierve de actividades para todo el mundo (¡y, alerta, que también las hay gratis!). Mercados, regalos, obras de teatro, cosas por hacer con los peques, conciertos, espectáculos de luces... ¿Queréis saber lo mejor de la agenda de Navidad de Barcelona? Echad un vistazo a nuestra selección y sacad todo el jugo a vuestro tiempo libre haciendo planes divertidos: ¡con estas 20 ideas disfrutaréis de las fiestas y os lo pasaréis mejor que nunca! NO TE LO PIERDAS: Guía completa Navidad 2025 en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido
El top 10 de la cartellera de cinema a Barcelona aquest gener

El top 10 de la cartellera de cinema a Barcelona aquest gener

Us costa decidir-vos a l'hora d'anar al cinema? Perquè us ho volem posar més fàcil, aquí teniu el millor cine que arriba a les sales de Barcelona i Catalunya aquest mes. 'Blockbusters', cinema d'autor, comèdies esbojarrades, musicals i molt més, per veure només en pantalla gran i amb un gran bol de crispetes. N'hi ha per a tots els gustos! Quin és el dia de l'espectador? Si voleu estalviar-vos uns calerons, aneu als cinemes el dia de l'espectador (sempre que no sigui festiu o vigília de festiu), que és el dimecres als cinemes del Grup Balañà i als Cinesa; els dimecres i dilluns als cinemes Renoir; dimarts als cinemes Girona, i diumenges i dilluns als Verdi (aplicable a només a l'última sessió).     🍿 Les 50 millors pel·lícules de la història del cine (i les plataformes on les pots veure) Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut. 
El top 10 de la cartelera de cine de Barcelona este enero

El top 10 de la cartelera de cine de Barcelona este enero

¿Os cuesta decidiros a la hora de ir al cine? Porque os lo queremos poner más fácil, aquí tenéis el mejor cine que llega a las salas de Barcelona y Cataluña este mes. 'Blockbusters', cine de autor, comedias alocadas, musicales y mucho más, para ver sólo en pantalla grande y con un gran cuenco de palomitas. ¡Hay para todos los gustos! ¿Cuál es el día del espectador? Si queréis ahorraros un dinerito, id al cine el día del espectador (siempre que no sea festivo o víspera de festivo), que es el miércoles en los cines del Grup Balañà y los Cinesa; los miércoles y lunes en los cines Renoir; los martes en los cines Girona, y domingos y lunes en los Verdi (aplicable a solo en la última sesión). 🍿 Las 50 mejores películas de la historia (y en que plataforma las puedes ver) Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido
Les millors pel·lícules infantils de la cartellera de Barcelona

Les millors pel·lícules infantils de la cartellera de Barcelona

Quines pel·lícules infantils s'estrenen aquests dies a la cartellera de Barcelona? Els nens (i els adults també) gaudiran amb aquesta selecció de pel·lícules per al públic familiar que podreu trobar a les sales de Barcelona, i de passada agafaran gust per veure cinema en pantalla gran, amb un gran bol de crispetes a la falda i un sistema d'àudio que els farà caure de la butaca. Que no tot han de ser mòbils i tauletes, a la vida! NO T'HO PERDIS: 🍿 Les millors estrenes de cinema del mes 🍿 Les 50 millors pel·lícules de la història del cine Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.
Las mejores películas infantiles de la cartelera de Barcelona

Las mejores películas infantiles de la cartelera de Barcelona

¿Qué películas infantiles se pueden ver en la cartelera de Barcelona los próximos días? Los más pequeños (y los adultos también) disfrutarán con esta selección de películas para el público familiar que podréis encontrar en las salas de Barcelona, y de paso le cogerán el gusto a ver cine en pantalla grande, con un gran bol de palomitas en la falda y un sistema de audio que les hará caer de la butaca. ¡Que en la vida no todo tienen que ser móviles y tabletas! NO TE LO PIERDAS: 🍿 Los mejores estrenos de cine del mes 🍿 Las 50 mejores películas de la historia Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido.
Què fer a Barcelona el desembre

Què fer a Barcelona el desembre

L'últim mes del 2025. L'esperit nadalenc es respirarà vagis on vagis, però la ciutat no atura la resta de propostes de plans, exposicions, obres de teatre, concerts i experiències que ens mantenen vius durant tot l'any. L'agenda traurà fum! NO T'HO PERDIS: 50 coses que has de fer a Barcelona. Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.
Qué hacer en Barcelona en diciembre

Qué hacer en Barcelona en diciembre

El último mes de 2025 (y de todos los años, claro está). El espíritu navideño será evidente, vayas donde vayas, pero la ciudad no detiene el resto de propuestas de planes, exposiciones, obras de teatro, conciertos y experiencias que nos mantienen vivos durante todo el año. ¡La agenda sacará humo! NO TE LO PIERDAS: La guía más completa de la Navidad en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido
Cosas para hacer en Barcelona en noviembre

Cosas para hacer en Barcelona en noviembre

Un mes por estrenar, lleno de cosas nuevas y experiencias por vivir. Y también lleno de ocio y cultura que os recogemos aquí mismo. Tenéis exposiciones de las que todo el mundo hablará, festivales y ciclos de cine, actividades para hacer en familia, estrenos de teatro, conciertos.... Esta es la agenda cultural imprescinidble de nuestra ciudad. NO TE LO PIERDAS: 50 lugares para ir con niños. Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Listings and reviews (4)

Sala Montjuïc 2025:  Emilia Pérez

Sala Montjuïc 2025: Emilia Pérez

Dir.: Jacques Audiard (Francia, 2024). 130 min. Versión original en castellano e inglés, con subtítulos en castellano Podría caer en lo más espantoso del ridículo, pero pisa con firmeza la cuerda floja por la que transita desde el primer minuto para hipnotizar al espectador con una mezcla aparentemente imposible: con su nueva película, Jacques Audiard (director de títulos como Un profeta y París, distrito 13) propone lo que se ha definido como un narcomusical queer, y navega constantemente entre la genialidad y el disparate, saliendo airoso de cada reto que asume. La película sigue la peripecia de un poderoso y temido jefe de un cártel de la droga mexicano que decide dar el paso que ha soñado desde pequeño: Manitas del Monte siempre se ha sentido una mujer y secuestra a una abogada para que le organice un cambio de sexo con la máxima discreción. Entre el corrido, la ópera y el folletín, Audiard llena de canciones y música esta trama, y nos convence de una tesis que podría parecer discutible: la transición es también la del asesino sanguinario redimido y convertido en una mujer que trabaja por la comunidad. Todo un descubrimiento, el de la madrileña Karla Sofía Gascón, interpretando el doble papel de narcotraficante y benefactora de las familias que ella misma había destrozado en su vida anterior. La acompañan en el reparto Selena Gomez, Zoe Saldaña y Adriana Paz (ganadoras ex aequo del premio de interpretación en el Festival de Cannes), y juntas contribuyen a hacer de Emilia
Sala Montjuïc 2025:  Emilia Pérez

Sala Montjuïc 2025: Emilia Pérez

Dir.: Jacques Audiard (França, 2024). 130 min. Versió original en castellà i anglès, amb subtítols en castellà  Podria caure en el més espantós dels ridículs, però trepitja ferma la corda fluixa per la qual transita des del minut u per hipnotitzar l'espectador amb una barreja aparentment impossible: amb la seva nova pel·lícula, Jacques Audiard (director de títols com Un profeta i París, distrito 13) proposa el que defineixen com a narcomusical queer, i navega constantment entre la genialitat i el disbarat, sortint airosa de cadascun dels reptes que entoma. La pel·lícula ressegueix la peripècia d'un poderós i temut cap d'un càrtel de la droga mexicà que decideix fer el pas que somia des de petit: Manitas del Monte s'ha sentit sempre una dona, i segresta una advocada perquè li organitzi un canvi de sexe amb la màxima discreció. Entre el corrido, l'òpera i el fulletó, Audiard omple de cançons i música aquesta trama, i ens convenç d'una tesi que podria ser discutible: la transició és també la de l'assassí sanguinari redimit i convertit en una dona que treballa per la comunitat. Quin descobriment el de la madrilenya Karla Sofía Gascón, interpretant el doble paper de narcotraficant i de benefactora de les famílies que ella mateixa havia destrossat en la seva vida anterior. L'acompanyen al repartiment Selena Gomez, Zoe Saldaña i Adriana Paz (guanyadores ex aequo del premi d'interpretació al Festival de Canes), i juntes contribueixen a convertir Emilia Pérez en una de les incontestab
Cinema Lliure a la Platja: Salve Maria

Cinema Lliure a la Platja: Salve Maria

¡Qué inicio para la carrera de la nueva película de Mar Coll, con presencia en el palmarés del prestigioso Festival de Locarno! La cineasta catalana, que deslumbró con su debut Tres días con la familia (2009) y que no firmaba un largometraje desde Todos queremos lo mejor para ella (2013), regresa ahora con una mirada insólita y radical sobre la maternidad, centrando el foco en el arrepentimiento y el rechazo tras tener un hijo. Basada en el libro de Katixa Agirre Las madres no, Coll y su coguionista habitual Valentina Viso ofrecen el retrato de una escritora que acaba de tener un bebé y, obsesionada con un caso real de infanticidio, empieza a fantasear con la posibilidad. Entre el drama y el terror, Salve Maria presenta el primer papel protagonista en cine de Laura Weissmahr (miembro del colectivo teatral VVAA, Goya a Mejor actriz revelación y Gaudí a Mejor interpretación revelación), acompañada por Oriol Pla. Se proyecta en Barcelona el jueves 17 de julio.  Dirección: Mar Coll (España, 2024), 111 min. Con Laura Weissmahr, Oriol Pla, Giannina Fruttero, Belén Cruz, Julie Maes. En catalán con subtítulos en inglés. No recomendada para menores de 16 años. Cortomoetraje previo: Paumo d’amour.  
Cinema Lliure a la Platja: Salve Maria

Cinema Lliure a la Platja: Salve Maria

Quin començament, el de la carrera de la nova pel·lícula de Mar Coll, amb presència al palmarès del prestigiós Festival de Locarno. La cineasta catalana, que va enlluernar amb el seu debut amb Tres dies amb la família (2009), i que no signava un llarg des de Tots volem el millor per a ella (2013), torna ara amb una mirada insòlita i radical a la maternitat, posant el focus en el penediment i rebuig després de tenir un fill. Sobre el llibre de Katixa Agirre Les mares no, Coll i la seva coguionista habitual Valentina Viso mostren el retrat d'una escriptora que acaba de tenir un nadó i, obsessionada amb un cas real d'infanticidi, comença a fantasiejar en la possibilitat. Entre el drama i el terror, Salve Maria presenta el primer rol protagonista al cinema de Laura Weissmahr (membre del col·lectiu teatral VVAA, Goya a Millor actriu revelació i Gaudí a Millor interpretació revelació), acompanyada d'Oriol Pla. Es projecta a Barcelona el dijous 17 de juliol.  Direcció: Marc Coll (Espanya 2024), 111 min. Amb Laura Weissmahr, Oriol Pla, Giannina Fruttero, Belén Cruz, Julie Maes. En català i subtítols en anglès. No recomanada per a menors de 16 anys. Curtmetratge previ: Paumo d’amour.

News (88)

Les 10 millors pel·lícules del 2025

Les 10 millors pel·lícules del 2025

Històries intimistes i superproduccions, drames i comèdies, terror sobrenatural i pel·lícules-abraçada, cine d'aquí i d'allà. L'any 2025 ens ha regalat moments per somiar, per flipar, per patir, per reflexionar, per plorar i per riure, per gaudir. Fer llistats mai no és fàcil, sempre queda la sensació d'injustícia, de deixar fora títols que molt bé podrien ser-hi presents, però aquests deu llargmetratges exemplifiquen talent, risc, emocions i pur cinema. 1. Valor sentimental  Foto: Elastica FilmsValor sentimental Secrets i conflictes de família, un cineasta egocèntric i manipulador i les seves dues filles, depressions i atacs d'ansietat, traumes heretats i responsabilitats mai assumides, Ingmar Bergman i Henrik Ibsen, darrere les càmeres i entre bambolines, Europa i Hollywood (i Netflix), homenatges i retrets, una casa i mil records. Després d'enamorar-nos amb La peor persona del mundo, Joachim Trier i la seva musa Renate Reinsve superen amb nota l'expectació al voltant de la seva nova proposta, un poderós drama tocat de brillants tocs d'humor amb el qual el cineasta noruec ens fa mirar pel forat del pany en la intimitat d'un nucli familiar desestructurat: el pare, reconegudíssim director de cinema, va fotre el camp dècades enrere. Ara, amb la mort de la mare, es retroba amb les dues filles: més que recuperar el temps perdut i connectar-hi emocionalment, sembla desitjar només que una, actriu teatral amb problemes de salut mental, sigui la protagonista del seu retorn als rod
Las 10 mejores películas de 2025

Las 10 mejores películas de 2025

Historias intimistas y superproducciones, dramas y comedias, terror sobrenatural y películas-abrazo, cine de aquí y de allá. El año 2025 nos ha regalado momentos para soñar, para alucinar, para sufrir, para reflexionar, para llorar y para reír, para disfrutar. Hacer listas nunca es fácil, siempre queda la sensación de injusticia, de dejar fuera títulos que muy bien podrían estar presentes, pero estos diez largometrajes ejemplifican talento, riesgo, emociones y puro cine. 1. Valor sentimental  Foto: Elastica FilmsValor sentimental Secretos y conflictos de familia, un cineasta egocéntrico y manipulador y sus dos hijas, depresiones y ataques de ansiedad, traumas heredados y responsabilidades nunca asumidas, Ingmar Bergman y Henrik Ibsen, detrás de las cámaras y entre bambalinas, Europa y Hollywood (y Netflix), homenajes y reproches, una casa y mil recuerdos. Tras enamorarnos con La peor persona del mundo, Joachim Trier y su musa Renate Reinsve superan con nota la expectación alrededor de su nueva propuesta: un poderoso drama tocado con brillantes toques de humor con el que el cineasta noruego nos hace mirar por el ojo de la cerradura la intimidad de un núcleo familiar desestructurado. El padre, reconocidísimo director de cine, se largó décadas atrás. Ahora, tras la muerte de la madre, se reencuentra con sus dos hijas: más que recuperar el tiempo perdido y conectar emocionalmente, parece desear solo que una, actriz teatral con problemas de salud mental, sea la protagonista de s
Maria Rodríguez Soto: "La ultraderecha va subiendo entre los más jóvenes, porque seguramente no se les ha explicado bien qué es el fascismo"

Maria Rodríguez Soto: "La ultraderecha va subiendo entre los más jóvenes, porque seguramente no se les ha explicado bien qué es el fascismo"

La de Maria Rodríguez Soto ha sido una trayectoria profesional de hormiguita, con algunos picos encaminados a una explosión que llegó hace ahora un año, cuando el fenómeno Casa en flames y el premio en el South By Southwest de Austin con Mamífera la pusieron bajo unos focos que, hasta aquel momento, apenas la habían iluminado gracias a su trabajo en el teatro. El cine la abrazó el año 2019, convirtiendo su embarazo en la narrativa de la magnífica Els dies que vindran con David Verdaguer, padre de su hija Lupe, y a las órdenes de un Carlos Marques-Marcet que construyó una ficción alrededor de una maternidad inminente, aquella película le dio el Gaudí a Mejor Protagonista, pero también provocó una histórica injusticia (si esta fuera una sección deportiva futbolera la llamaríamos un robo a mano armada) cuando las nominaciones a los Goya la ignoraron. Ella siguió su camino, y el año pasado le llegó el momento: "2024 fue un momento de recoger frutos. Estrené Casa en flames y Mamífera, que para mí eran muy importantes, y entonces fue un año de hacer muchas entrevistas, de estar mucho en el ojo del huracán. Con las nominaciones a los Goya, a los Gaudí y a los Feroz, y también para recibir más llamadas con proyectos y castings, y de estar más presente a nivel nacional español", recuerda. Ahora prepara dos proyectos teatrales que le hacen mucha ilusión, acaba de rodar para Movistar+ la serie Matar a un oso, nueva producción de los hermanos Sánchez-Cabezudo (después de la reconocidísim
Maria Rodríguez Soto: "L'ultradreta va pujant entre els més joves, perquè segurament no se'ls ha explicat bé el què és el feixisme"

Maria Rodríguez Soto: "L'ultradreta va pujant entre els més joves, perquè segurament no se'ls ha explicat bé el què és el feixisme"

La de Maria Rodríguez Soto ha estat una trajectòria professional de formigueta, amb alguns pics encaminats a una explosió que va arribar ara fa un any, quan el fenomen Casa en flames i el premi al South By Southwest d'Austin amb Mamífera la van posar sota uns focus que, fins aquell moment, tot just l'havien il·luminat gràcies a la seva feina sobre els escenaris. L'audiovisual la va abraçar l'any 2019, convertint el seu embaràs en la narrativa de la magnífica Els dies que vindran: amb David Verdaguer, pare de la seva filla Lupe, i a les ordres d'un Carlos Marques-Marcet que va construir una ficció al voltant d'una maternitat imminent, aquella pel·lícula li va donar el Gaudí a Millor Protagonista, però també va provocar una històrica injustícia (si aquesta fos una secció esportiva futbolera en diríem un robatori a mà armada) quan les nominacions als Goya la van ignorar. Ella va seguir el seu camí, i l'any passat li va arribar el moment: "2024 va ser un moment de recollir fruits. Vaig estrenar Casa en flames i Mamífera, que per a mi eren molt importants, i llavors va ser un any de fer moltes entrevistes, d'estar molt en l'ull de l'huracà. Amb les nominacions als Goya, als Gaudí i als Feroz, i també per rebre més trucades amb projectes i càstings, i d'estar més present a nivell nacional espanyol", recorda. Ara prepara dos projectes teatrals que li fan molta il·lusió, acaba de rodar per Movistar+ la sèrie Matar a un oso, nova producció dels germans Sánchez-Cabezudo (després de la
'Ruido', una pel·lícula sobre batalles de galls rejoveneix el cinema català

'Ruido', una pel·lícula sobre batalles de galls rejoveneix el cinema català

Amb aquesta pel·lícula, i fent honor al seu títol, tenen ganes de fer soroll. Ens ho diuen en un moment d'una entrevista que vol celebrar l'arribada al cinema català de dues nouvingudes amb moltes coses a dir: l'actriu Latifa Drame i la cineasta Ingride Santos –nouvinguda si parlem de llargmetratges, perquè té moltíssima experiència en el camp de la publicitat i en el món dels curts–. Per tal de xerrar amb elles, ens porten fins al Parc de l'Espanya Industrial de Barcelona, un dels llocs que serveixen de plató a Ruido, i l'escenari que, fins fa no gaire, reunia centenars de persones per assistir a espectaculars batalles de galls: la música urbana i el rap d'estil lliure, improvisat, amb competidors que juguen amb paraules i sinònims sobre un beat, i fan servir les rimes com a arma llancívola, com si fossin aprenents de Cyrano de Bergerac. El freestyle és el gran protagonista d'una pel·lícula que ens acosta un univers quotidià molt poc vist al cinema, el musical però també el vital de joves de la perifèria a la recerca de la seva identitat. Ruido ressegueix la peripècia de la Lati, una afrodescendent aspirant a rapera que somia petar-ho en aquest masculinitzat món del freestyle. Marcada per la mort del pare, troba refugi en la música, malgrat l'oposició de la mare, una dona musulmana que representa els valors tradicionals que no veuen amb bons ulls la vida desitjada per la seva filla. Explica Ingride Santos, la directora del film, que va descobrir aquest món de les batalles de
'Ruido', una película sobre batallas de gallos rejuvenece el cine catalán

'Ruido', una película sobre batallas de gallos rejuvenece el cine catalán

Con esta película, y haciendo honor a su título, tienen ganas de hacer ruido. Nos lo dicen en un momento de una entrevista que quiere celebrar la llegada al cine catalán de dos recién llegadas con muchas cosas que decir: la actriz Latifa Drame y la cineasta Ingride Santos –recién llegada si hablamos de largometrajes, porque tiene muchísima experiencia en el campo de la publicidad y en el mundo de los cortos–. Para charlar con ellas, nos llevan hasta el Parc de l'Espanya Industrial de Barcelona, uno de los lugares que sirven de plató a Ruido, y el escenario que, hasta hace no mucho, reunía a cientos de personas para asistir a espectaculares batallas de gallos: la música urbana y el rap de estilo libre, improvisado, con competidores que juegan con palabras y sinónimos sobre un beat, y usan las rimas como arma arrojadiza, como si fueran aprendices de Cyrano de Bergerac. El freestyle es el gran protagonista de una película que nos acerca un universo cotidiano muy poco visto en el cine, el musical pero también el vital de jóvenes de la periferia en busca de su identidad. Ruido recorre la peripecia de Lati, una afrodescendiente aspirante a rapera que sueña con triunfar en este mundo masculinizado del freestyle. Marcada por la muerte de su padre, encuentra refugio en la música, a pesar de la oposición de su madre, una mujer musulmana que representa los valores tradicionales que no ven con buenos ojos la vida deseada por su hija. Ingride Santos, la directora del filme, explica que de
Alba Flores: "Me dicen que me parezco a mi abuelo, que era bastante más reservado"

Alba Flores: "Me dicen que me parezco a mi abuelo, que era bastante más reservado"

Cuenta que, cuando murió, ella estaba un poco enfadada con su padre. Alba no pudo despedirse, ni siquiera acudió a su funeral. Tenía ocho años, y el revuelo mediático hizo que protegerla fuera una obligación. En solamente quince días había perdido al pilar de la familia, la abuela “Oleole”, como ella la llamaba; Lola Flores, como la llamábamos los demás. Devastado por la tristeza, y mientras su álbum Cosas mías parecía hacerle imparable en el mundo de la música, Antonio no pudo soportarlo. Han pasado tres décadas, y Alba Flores (Madrid, 1986) ha recorrido un largo camino de reconciliación, de autoconocimiento, de poner las cosas en su sitio y de atreverse a decir en voz alta lo que nunca había osado preguntar. El Festival In-Edit de Barcelona estrena un documental que es, al mismo tiempo, un ejercicio catártico para la familia González Flores –y en especial para Alba– y un luminoso homenaje-celebración del arte de un hombre único que se fue demasiado pronto. Es imposible salir de la proyección de Flores para Antonio sin que alguna lágrima cruce la mejilla de un espectador removido por dentro. Pero el efecto de esta película, codirigida por Isaki Lacuesta y Elena Molina, es también el de un sentido y amoroso abrazo. Es a través de la mirada de Alba, de sus charlas con sus tías Lolita y Rosario o con viejos amigos de su padre, de sus descubrimientos, de las cajas de fotografías, de las grabaciones de maquetas, de los vídeos caseros y también de muchísimas imágenes televisivas,
Alba Flores: "L’essencial de la meva família té a veure amb l’art, no tant amb la fama"

Alba Flores: "L’essencial de la meva família té a veure amb l’art, no tant amb la fama"

Explica que, quan va morir, ella estava una mica enfadada amb el seu pare. L’Alba no es va poder acomiadar, ni tan sols va assistir al funeral. Tenia 8 anys, i el rebombori mediàtic va fer que protegir-la fos una obligació. En només quinze dies havia perdut el pilar de la família, l’àvia “Oleole”, com ella l’anomenava; la Lola Flores, com l’anomenàvem la resta. Devastat per la tristesa, i mentre el seu àlbum Cosas mías semblava fer-lo imparable en el món de la música, l’Antonio no ho va poder suportar. Han passat tres dècades, i l’Alba Flores (Madrid, 1986) ha recorregut un llarg camí de reconciliació, d’autoconeixement, de posar les coses al seu lloc i d’atrevir-se a dir en veu alta allò que mai no havia gosat preguntar. El Festival In-Edit de Barcelona acaba d'estrenar un documental que arribarà a les sales el proper 28 de novembre i que és, al mateix temps, un exercici catàrtic per a la família González Flores –i en especial per a l’Alba– i un lluminós homenatge-celebració de l’art d’un home únic que va marxar massa aviat. És impossible sortir de la projecció de Flores para Antonio sense que alguna llàgrima travessi la galta d’un espectador remogut per dins. Però l’efecte d’aquesta pel·lícula, codirigida per Isaki Lacuesta i Elena Molina, és també el d’una abraçada sentida i amorosa. És a través de la mirada de l’Alba, de les seves xerrades amb les tietes Lolita i Rosario o amb vells amics del seu pare, dels descobriments, de les capses de fotografies, de les gravacions de
Alauda Ruiz de Azúa: “¿Que deje de petarlo? No pude hacer mi primera película hasta los 40 años”

Alauda Ruiz de Azúa: “¿Que deje de petarlo? No pude hacer mi primera película hasta los 40 años”

En solo tres años ha pasado de ser una desconocida aspirante a directora de cine, curtida en cortometrajes y en el mundo de la publicidad, a convertirse en uno de los nombres clave de la ficción audiovisual española actual. Con Cinco lobitos (2022), una mirada a la maternidad y a la conciliación que ponía el foco en las sombras más que en las luces, ganó Goyas, Feroces y Biznagas. Con Querer (2024), una de las mejores series originales de Movistar Plus+, puso sobre la mesa un tema como el consentimiento dentro del matrimonio. Y ahora, con Los domingos, se llevó el premio gordo en el último Festival de San Sebastián contando la historia de una adolescente que recibe la llamada del Señor, convencida de dedicarle su vida como monja de clausura. Tres producciones que han situado a Alauda Ruiz de Azúa entre las voces más relevantes de nuestro cine. Y tres producciones que coinciden en diseccionar y cuestionar la institución de la familia, que tantas veces nada tiene que ver con el confortable retrato que mandan los cánones. En el caso de Los domingos, la cineasta plantea un escenario que puede resultar un tanto, como ella dice, exótico (¿quién, en pleno siglo XXI, se plantea abandonarlo todo y retirarse a un convento?) para reflexionar sobre la libertad a la hora de tomar según qué decisiones y sobre el papel de la religión y las vocaciones en nuestras vidas. Es una película compleja, sensible, austera y extraordinariamente inteligente, que muestra el conflicto y a los personajes
Alauda Ruiz de Azúa: “Que deixi de petar-ho? No vaig poder fer la meva primera pel·lícula fins ja passats els 40 anys”

Alauda Ruiz de Azúa: “Que deixi de petar-ho? No vaig poder fer la meva primera pel·lícula fins ja passats els 40 anys”

En només tres anys ha passat de ser una desconeguda aspirant a directora de cinema, bregada en curtmetratges i en el món de la publicitat, a convertir-se en un dels noms clau de la ficció audiovisual espanyola actual. Amb Cinco lobitos (2022), una mirada a la maternitat i a la conciliació que posava el focus més en les ombres que no pas en les llums, va guanyar Goya, Feroz i Biznagas. Amb Querer (2024), una de les millors sèries originals de Movistar Plus+, va posar sobre la taula un tema com el del consentiment dins del matrimoni. I ara, amb Los domingos, s’ha endut el premi gros a l’últim Festival de Sant Sebastià explicant la història d’una adolescent que rep la crida del Senyor, convençuda de dedicar-li la vida com a monja de clausura. Tres produccions que han situat Alauda Ruiz de Azúa entre les veus més rellevants del cinema espanyol. I tres produccions que coincideixen a disseccionar i qüestionar la institució de la família, que tantes vegades no té res a veure amb el retrat confortable que marquen els cànons. En el cas de Los domingos, la cineasta planteja un escenari que pot resultar una mica, com ella diu, exòtic (qui, en ple segle XXI, es planteja abandonar-ho tot i retirar-se a un convent?) per reflexionar sobre la llibertat a l’hora de prendre segons quines decisions i sobre el paper de la religió i les vocacions en les nostres vides. És una pel·lícula complexa, sensible, austera i extraordinàriament intel·ligent, que mostra el conflicte i els personatges sense j
Leticia Dolera: "Pretendemos que los adolescentes entiendan qué es el consentimiento, cuando nosotros todavía tenemos el debate abierto"

Leticia Dolera: "Pretendemos que los adolescentes entiendan qué es el consentimiento, cuando nosotros todavía tenemos el debate abierto"

Una denuncia pública de una agresión sexual supuestamente cometida por tres adolescentes dentro de una colla castellera. Un caso con una víctima de solo 13 años que pondrá en cuestión los valores de toda una comunidad y confrontará a los adultos con sus responsabilidades hacia estos menores, colocándolos contra las cuerdas: ¿descubrir la verdad o proteger a los tuyos? Con esta premisa, Pubertad pone el dedo en varias llagas, planteando preguntas incómodas en torno a la educación y la exploración sexual, al consentimiento, al fin de la inocencia infantil, a la intimidad de niños y adultos, a las dinámicas familiares, a las herencias patriarcales, al machismo y a la toxicidad de las redes sociales. La colla castellera convertida en perfecta metáfora de una sociedad que, quizá porque no quiere o quizá porque no es capaz, no parece tener las herramientas necesarias para plantar cara a una situación como esta. La colla castellera como destino de un viaje al corazón de la cultura popular en el que a menudo chocan las tradiciones y el progreso. Durante un tiempo, se difuminaron los límites entre la profesional del audiovisual y la activista. Entre charlas, tuits en las redes, reivindicaciones en galas de premios y alfombras rojas y declaraciones públicas en mil y una entrevistas, Leticia Dolera (Barcelona, 1981) se convirtió en una voz de referencia del feminismo. Pero también fue víctima de su compromiso y de su propia sinceridad, o más bien de la violencia de aquellos que todavía
Leticia Dolera: "Pretenem que els adolescents entenguin què és el consentiment, quan nosaltres encara tenim el debat obert"

Leticia Dolera: "Pretenem que els adolescents entenguin què és el consentiment, quan nosaltres encara tenim el debat obert"

Una denúncia pública d'una agressió sexual suposadament comesa per tres adolescents dins d'una colla castellera. Un cas amb una víctima de només 13 anys que posarà en qüestió els valors de tota una comunitat i confrontarà els adults amb les seves responsabilitats envers aquests menors, col·locant-los contra les cordes: descobrir la veritat o protegir els teus? Amb aquesta premissa, Pubertat posa els dits en diverses nafres, plantejant preguntes incòmodes al voltant de l'educació i l'exploració sexual, del consentiment, de la fi de la innocència infantil, de la intimitat de nens i grans, de les dinàmiques familiars, de les herències patriarcals, del masclisme i de la toxicitat de les xarxes socials. La colla castellera convertida en perfecta metàfora d'una societat que, potser perquè no vol o potser perquè no és capaç, no sembla tenir les eines necessàries per plantar cara a una situació com aquesta. La colla castellera com a destí d'un viatge al cor de la cultura popular en què sovint xoquen les tradicions i el progrés. Durant una època, es van difuminar els límits entre la professional de l'audiovisual i l'activista. Entre xerrades, piulades a les xarxes, reivindicacions en gales de premis i catifes vermelles i declaracions públiques en mil i una entrevistes, Leticia Dolera (Barcelona, 1981) va esdevenir veu de referència del feminisme. Però també va ser víctima del seu compromís i de la seva pròpia sinceritat, o més aviat de la violència d'aquells que encara es resisteixen