Àlex Montoya

En verano, cuando cae la noche y las temperaturas bajan, Barcelona despliega uno de sus planes más mágicos del estío: el cine al aire libre. Con escenarios que van desde playas y parques hasta recintos arquitectónicos emblemáticos, la ciudad se convierte en una gran sala de proyecciones bajo las estrellas. Este año, la agenda estival llega cargada de propuestas para todos los gustos, desde películas de culto y clásicos del cine hasta estrenos recientes y cine independiente, en una programación que combina entretenimiento, cultura y entorno urbano de una manera única. Entre las opciones más destacadas, el clásico Sala Montjuïc vuelve al Foso de Santa Eulàlia del Castillo de Montjuïc, después de que en 2025 trasladara su pantalla al espacio de las Tres Xemeneies, con sesiones del 10 de junio al 5 de agosto, combinando cine, música en directo y la posibilidad de hacer pícnic antes de cada proyección. También vuelve el Cinema Lliure a la Platja, gratuito y con sesiones en la playa de Sant Sebastià del 16 de julio al 6 de agosto, ideal para ver buen cine con los pies en la arena. Y también se estrena un nuevo ciclo de films musicales en la Sala Apolo, CineClub 113, en colaboración con In-edit. Además de estos espacios emblemáticos, otros rincones de la ciudad como centros cívicos, plazas y jardines también se suman a la programación con ciclos especiales y actividades paralelas. Desde Time Out hemos recopilado toda la agenda de cine al aire libre en Barcelona para que puedas organ

A l'estiu, quan cau la nit i les temperatures baixen, Barcelona desplega un dels seus plans més màgics de l’estiu: el cinema a l’aire lliure. Amb escenaris que van des de platges i parcs fins a recintes arquitectònics emblemàtics, la ciutat es converteix en una gran sala de projeccions sota les estrelles. Aquest any, l’agenda estival arriba carregada de propostes per a tots els gustos, des de pel·lícules de culte i clàssics del cinema fins a estrenes recents i cinema independent, en una programació que combina entreteniment, cultura i entorn urbà d’una manera única. Entre les opcions més destacades, el clàssic Sala Montjuïc torna al Fossat de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc, després que el 2025 traslladés la seva pantalla a l’espai de les Tres Xemeneies, amb sessions del 10 de juny al 5 d’agost, combinant cinema, música en directe i la possibilitat de fer pícnic abans de cada projecció. També torna el Cinema Lliure a la Platja, gratuït i amb sessions a la platja de Sant Sebastià del 16 de juliol al 6 d’agost, ideal per veure bon cinema amb els peus a la sorra. I també s'estrena un nou cicle de films musicals a la Sala Apolo, CineClub113, en col·laboració amb l'In-edit. A més d’aquests espais emblemàtics, altres racons de la ciutat com centres cívics, places i jardins també s’afegeixen a la programació amb cicles especials i activitats paral·leles. Des de Time Out hem recollit tota l’agenda de cinema a l’aire lliure a Barcelona perquè puguis organitzar el teu estiu amb l

Hemos buceado en la agenda cultural de Barcelona para traeros una elección de lo mejorcito que podréis hacer este fin de semana en la ciudad. ¿Queréis saber qué hacer este viernes, sábado y domingo? Aquí tenéis actividades para todos los gustos y bolsillos (¡incluso gratis!). Disfrutad del tiempo libre con exposiciones, obras de teatro, mercados, fiestas, conciertos, actividades con los peques... Os espera un fin de semana increíble sin moveros de Barcelona. Pero si queréis hacer una mini escapada, podéis visitar alguno de los pueblos más bonitos que tenemos cerca de casa. NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes para hacer gratis en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Junio es un gran mes. Empieza el verano –y queda menos para las vacaciones–, se celebra la verbena de San Juan, hay más actividades al aire libre y tenemos más ganas de salir de casa. Si os faltan ideas, aquí tenéis un centenar entre exposiciones, festivales, ferias, fiestas y conciertos, ¡y muchas de ellas son gratis! NO TE LO PIERDAS: Las mejores cosas para hacer el próximo fin de semana en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

¿Qué películas hay ahora en la cartelera? Si quieres saber qué ver cada mes en los cines de Madrid, estás en el sitio adecuado. Y si os cuesta decidiros a la hora de elegir una película, os lo queremos poner más fácil. Aquí tenéis lo mejor que llega este mes a las salas madrileñas (también para ir en familia), si además está entre los cines más bonitos, mejor. Unos cuantos buenos motivos para ir a ver películas en pantalla grande y con todas las comodidades.  RECOMENDADO: 50 películas que hay que ver al menos una vez en la vida.

Què fer al juny a Barcelona? El juny és un gran mes. Comença l'estiu –i queda menys per a les vacances–, arriba la revetlla de Sant Joan, hi ha més activitats a l'aire lliure, i tenim més ganes de sortir de casa! Si us falten idees, aquí teniu un centenar entre exposicions, festivals, fires, festes i concerts i moltes són gratis! NO T'HO PERDES: Els millor plans del pròxim cap de setmana Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

¿Os cuesta decidiros a la hora de ir al cine? Porque os lo queremos poner más fácil, aquí tenéis el mejor cine que llega a las salas de Barcelona y Cataluña este mes. 'Blockbusters', cine de autor, comedias alocadas, musicales y mucho más, para ver sólo en pantalla grande y con un gran cuenco de palomitas. ¡Hay para todos los gustos! ¿Cuál es el día del espectador? Si queréis ahorraros un dinerito, id al cine el día del espectador (siempre que no sea festivo o víspera de festivo), que es el miércoles en los cines del Grup Balañà y los Cinesa; los miércoles y lunes en los cines Renoir; los martes en los cines Girona, y domingos y lunes en los Verdi (aplicable a solo en la última sesión). 🍿 Las 50 mejores películas de la historia (y en que plataforma las puedes ver) Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Us costa decidir-vos a l'hora d'anar al cinema? Perquè us ho volem posar més fàcil, aquí teniu el millor cine que arriba a les sales de Barcelona i Catalunya aquest mes. 'Blockbusters', cinema d'autor, comèdies esbojarrades, musicals i molt més, per veure només en pantalla gran i amb un gran bol de crispetes. N'hi ha per a tots els gustos! Quin és el dia de l'espectador? Si voleu estalviar-vos uns calerons, aneu als cinemes el dia de l'espectador (sempre que no sigui festiu o vigília de festiu), que és el dimecres als cinemes del Grup Balañà i als Cinesa; els dimecres i dilluns als cinemes Renoir; dimarts als cinemes Girona, i diumenges i dilluns als Verdi (aplicable a només a l'última sessió).     🍿 Les 50 millors pel·lícules de la història del cine (i les plataformes on les pots veure) Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut. 

¡Ya tenemos la programación del Cinema Lliure a la Platja de 2026! Como cada año el ciclo ameniza las noches de verano con títulos recientes que vale la pena ver en pantalla grande y con el aliciente añadido de hacerlo a la fresca, una actividad gratuita que los barceloneses esperamos con ganas cuando llega el buen tiempo. Este año, la muestra se celebra del 16 de julio al 6 de agosto y además de poder disfrutarla en la playa de Sant Sebastià de Barcelona, frente a la plaza del Mar, a lo largo del verano también habrá sesiones en Pollença, Palma, Sitges, Tarragona, Tossa de Mar, Arenys de Mar, Alcúdia, Palamós y Manacor (podéis consultar las proyecciones en todas estas localidades en la web del ciclo). Estas proyecciones al aire libre son gratuitas y comenzarán cuando se ponga el sol, normalmente entre las 21.30 y las 22 h, para asegurar una buena visibilidad. Antes de cada película se proyectarán curtos seleccionados dentro de las secciones FILMETS (Festival internacional de cortometrajes de Badalona) y Nou Talent. 🍿 Lo mejor del mes en la cartelera de cine de Barcelona   Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Ja tenim la programació del Cinema Lliure a la Platja de 2026! Com cada any el cicle amenitza les nits d'estiu amb títols recents que val la pena veure en pantalla gran i amb l'al·licient afegit de fer-ho a la fresca, una activitat gratuïta que els barcelonins esperem amb candeletes quan arriba el bon temps. Enguany, la mostra se celebra del 16 de juliol al 6 d'agost i a banda de poder-la gaudir a la platja de Sant Sebastià de Barcelona, davant la plaça del Mar, al llarg de l’estiu també hi haurà sessions a Pollença, Palma, Sitges, Tarragona, Tossa de Mar, Arenys de Mar, Alcúdia, Palamós i Manacor (podeu consultar les projeccions en totes aquestes localitats al web del cicle). Aquestes projeccions a l'aire lliure són gratuïtes i començaran quan es pongui el sol, normalment entre les 21.30 i les 22 h, per assegurar una bona visibilitat. Abans de cada pel·lícula es projectaran curts seleccionats dins de les seccions FILMETS (Festival internacional de curtmetratges de Badalona) i Nou Talent. 🍿El millor de la cartellera del mes als cinemes de Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut. 

¿Mayo es vuestro mes preferido del año? ¿Sentís el verano cada vez más cerca? La programación cultural de la ciudad sigue en marcha y estos planes que os hemos seleccionado son buena muestra de ello. ¿Qué hacer en Barcelona en mayo? ¡Tomad nota y no os perdáis nada! NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes gratis en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Maig és el vostre mes preferit? Sentiu l'estiu cada vegada més a prop? La programació cultural de la ciutat segueix viva i aquests plans que us hem seleccionat en són una bona mostra. Què fer i què veure a Barcelona el maig? Preneu nota i no us perdeu res! NO T'HO PERDIS: Els millors concerts del 2026 Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Un director de cine que vive distanciado de sus dos hijas desde su divorcio, cuando ellas eran niñas. Ahora, con la muerte de la madre, reaparece en sus vidas y llega con una propuesta para una de ellas, una actriz teatral que sufre ataques de ansiedad cada vez que tiene que salir al escenario: que sea la protagonista de su nueva película, un proyecto para Netflix con evidentes toques autobiográficos. Alrededor de esta premisa, Valor sentimental propone una inteligente y profunda disección de la familia y todo aquello que la puede conformar: los traumas, las cuentas pendientes, las heridas abiertas… En la historia de Gustav y sus hijas hay espacio para hablar del perdón, de la soledad, de las enfermedades mentales y del peso de la herencia. Y con la sombra alargadísima de Ingmar Bergman, que está presente en cada uno de los planos, de las decisiones de guion y del propio dibujo del protagonista masculino: es fácil reconocer rasgos del inmortal director de Fanny y Alexander y El séptimo sello en la figura del personaje que interpreta Stellan Skarsgård. Él es el director de cine respetado y valorado, obsesivo y egocéntrico, por momentos cruel y sin filtros, emocionalmente distante, que trata de reconciliarse con las hijas que abandonó muchos años atrás. Después de La peor persona del mundo, el cineasta noruego Joachim Trier repite con una magnífica Renate Reinsve y, añadiendo al reparto a todo un descubrimiento como Inga Ibsdotter Lilleaas (ellas interpretan a las dos hermanas)

Entre el thriller político afilado y punzante y el poderoso ejercicio de memoria histórica que retrata a un Brasil en plena dictadura militar (el filme se sitúa en el año 1977, en el ecuador de un régimen que duró entre 1964 y 1985), El agente secreto sigue la peripecia de un profesor que huye de su pasado y de la persecución de las tropas gubernamentales mientras intenta volver a Recife para reencontrarse con su hijo y comenzar una nueva vida. El cineasta brasileño Kleber Mendonça Filho, habitual en los festivales cinematográficos gracias a títulos como Bacurau (2019) y Doña Clara (2016), propone una carta de amor a su país y al cine de los años 70, y nos recuerda la importancia de no olvidar nuestra historia ante las amenazas de repetirla. Narrativamente compleja, juguetona con los géneros (encontramos elementos de drama familiar, de terror e, incluso, pinceladas de comedia), visualmente impactante y con un buen puñado de secuencias magníficamente dibujadas, El agente secreto cuenta, además, con toda una exhibición interpretativa de un Wagner Moura (el Pablo Escobar de la serie Narcos) que ganó el premio al Mejor Actor en el pasado Festival de Cannes. Magistral. Dir.: Kleber Mendonça Filho (Brasil, 2025). 158 min.

Que Paul Thomas Anderson estrene una película siempre es noticia. Director de clásicos contemporáneos como Boogie Nights (1997), Magnolia (1999) y Pozos de ambición (2007), ahora vuelve a la literatura de Thomas Pynchon, a quien ya adaptó en Puro vicio (2015), para trasladar a la actualidad las páginas de Vineland. Si el escritor situaba su trama durante la presidencia de Reagan, a mediados de los 80, para mostrar las consecuencias de los movimientos radicales y contraculturales de la América de los 60, Paul Thomas Anderson ha decidido romper con su tendencia a hacer cine de época. El cineasta parece tener claro que, a día de hoy, muchas de aquellas luchas deberían seguir vigentes. Entre el thriller político y la aventura de espías y persecuciones, Una batalla tras otra supone el primer encuentro de Anderson con Leonardo DiCaprio, quien interpreta a un revolucionario fracasado que ha terminado apartando el idealismo y que intenta borrar su pasado, desaparecer y procurar vivir de manera normal criando a su hija. Sean Penn y Benicio Del Toro también forman parte del reparto de un filme que muy probablemente estará en todas las galas de premios del próximo año. Dir.: Paul Thomas Anderson (EE. UU., 2025). 170 min.

Ha sido una de las grandes sensaciones del último Festival de Cannes y, de hecho, se llevó el Premio del Jurado. No era la primera presencia del cine de Oliver Laxe en el palmarés del certamen, ya que antes había sido premiado por Todos vós sodes capitans (2010), Mimosas (2016) y O que arde (2019), pero el galardón conseguido este año por la explosiva Sirât es el primero participando en Sección Oficial. Los méritos del cineasta son indiscutibles: la potencia estética del filme va de la mano de una historia que mezcla elementos de road-movie con un aire de wéstern existencial, rematado con dos o tres escenas que dejan al espectador boquiabierto. La trama de Sirât nos presenta a un hombre (extraordinario Sergi López) que, acompañado de su hijo pequeño, llega hasta el desierto de Mauritania, donde se celebra una rave. El protagonista busca a su hija, desaparecida meses atrás, y las pistas lo han llevado hasta allí. No la encuentra a la primera, pero decide seguir a un grupo de participantes que conducen sus camiones hacia una segunda fiesta techno. Y es en este trayecto donde las vidas de todos ellos se transformarán de maneras que no imaginan. La radicalidad de la propuesta de Laxe y su capacidad hipnótica, tanto por las imágenes como por la música que las acompaña, consiguen que Sirât sea una de esas experiencias que van más allá de la sala de cine; y damos fe de que las imágenes y las sorpresas que se esconden en ella acompañan al público días, semanas, después de su visionad

Hamnet, y no Hamlet, adapta el libro homónimo de Maggie O'Farrell, y no la obra inmortal de William Shakespeare. Aunque el escritor más famoso de la historia no es ajeno al relato que se cuenta, porque es su protagonista. Hamnet, que no Hamlet, fabula sobre el supuesto proceso, trágico y doloroso, por el que el autor y su esposa Agnes pasaron cuando uno de sus hijos murió por culpa de la peste. Fue entonces cuando, mientras Agnes se hundía por el dolor, Shakespeare se sumergió en el desarrollo de su obra más conocida, esta vez sí, Hamlet. Son motivos para disfrutar la belleza de las imágenes y el pulso narrativo empapado de emociones de una Chloé Zhao que cuenta con la complicidad en la producción de Steven Spielberg, y su fabulosa pareja protagonista, formada por Paul Mescal y una Jessie Buckley que centra el punto de vista de un conmovedor, y por momentos devastador, relato de amor y de muerte. Una de las mejores propuestas cinematográficas de la temporada. Dir.: Chloé Zhao (Reino Unido, 2025). 119 min.

Cine de terror y de gánsteres, blaxploitation pulp a ritmo de blues. Vampiros y sensualidad, vudú y ley seca, casquería, Ku Klux Klan y clubs clandestinos. Dos, tres o cuatro películas en una. Ryan Coogler y Michael B. Jordan, director y actor fetiche que recuperaron la magia del primer Rocky en Creed, dan un salto adelante y sirven una obra de género(s) que trasciende el cine-espectáculo con audacia y ambición. Años 30, en el sur del Mississippi, entre campos de algodón que recuerdan que la esclavitud no quedaba tan lejos, dos hermanos gemelos vuelven a casa dispuestos a gastarse el dinero ganado en el Chicago de la prohibición en un bar donde ahogar las penas con whisky y escuchar música de la buena, abierto hasta que salga el sol. Con inesperados giros de guion, Los pecadores remata la capacidad de sorpresa con una escena musical que nos deja boquiabiertos: mientras suena I lied to you, las fronteras temporales se rompen y se realiza un recorrido en plano secuencia que va del blues de los años 30 a los DJ de hoy, pasando por percusionistas africanos o figuras del hip hop. Cine extraordinario disfrazado de horror sobrenatural que nos invita a disfrutar sin prejuicios hasta que los créditos terminen, y más allá. Esperad hasta el final, que hay (todavía más) sorpresas. Dir.: Ryan Coogler (EE. UU., 2025). 137 min.

Hamnet, i no Hamlet, adapta el llibre homònim de Maggie O'Farrell, i no l'obra immortal de William Shakespeare. Tot i que l'escriptor més famós de la història no és aliè al relat que s'explica, perquè n'és el protagonista. Hamnet, que no Hamlet, fabula sobre el suposat procés, tràgic i dolorós, pel qual l'autor i la seva dona Agnes van passar quan un dels seus fills va morir per culpa de la pesta. Va ser llavors quan, mentre Agnes s'enfonsava pel dolor, Shakespeare es va submergir en el desenvolupament de la seva obra més coneguda, aquesta vegada sí, Hamlet. Són motius per gaudir-la la bellesa de les imatges i el pols narratiu amarat d'emocions d'una Chloé Zhao que compta amb la complicitat a la producció d'Steven Spielberg, i la seva fabulosa parella protagonista, formada per Paul Mescal i una Jessie Buckley que centra el punt de vista d'un commovedor, i a estones devastador, relat d'amor i de mort. Una de les millors propostes cinematogràfiques de la temporada. Dir.: Chloé Zhao (Regne Unit, 2025). 119 min.

Cinema de terror i de gansters, blaxploitation pulp a ritme de blues. Vampirs i sensualitat, vudú i llei seca, sang i fetge, Ku Klux Klan i clubs clandestins. Dues, o tres o quatre pel·lícules en una. Ryan Coogler i Michael B. Jordan, director i actor fetitx que van recuperar la màgia del primer Rocky a Creed, fan un salt endavant i serveixen una obra de gènere(s) que trascendeix el cinema-espectacle amb audàcia i ambició.  Anys 30, al sud del Mississippi, entre camps de cotó que recorden que l'esclavatge no quedava tan lluny, dos germans bessons tornen a casa disposats a gastar-se els calers guanyats al Chicago de la prohibició en un bar on ofegar les penes amb whisky i sentir música de la bona, obert fins que surti el sol. Amb inesperats girs de guió, Los pecadores remata la capacitat de sorpresa amb una escena musical que ens fa caure de cul: mentre sona I lied to you, les fronteres temporals es trenquen, i es fa un recorregut en pla seqüència que va del blues dels anys 30 als DJ d'avui, passant per percussionistes africans o figures del hip hop. Cinema extraordinari disfressat d'horror sobrenatural que ens convida a gaudir sense prejudicis fins que els crèdits s'acaben, i més enllà. Espereu-vos fins al final, que hi ha (encara més) sorpreses. Dir.: Ryan Coogler (EUA, 2025). 137 min.

Un director de cinema que viu distanciat de les seves dues filles des del seu divorci, quan elles eren nenes. Ara, amb la mort de la mare, reapareix a les seves vides i arriba amb una proposta per a una d'elles, una actriu teatral que pateix atacs d'ansietat cada vegada que ha de sortir a l'escenari: que sigui la protagonista de la seva nova pel·lícula, un projecte per a Netflix amb evidents tocs autobiogràfics. Al voltant d'aquesta premissa, Valor sentimental proposa una intel·ligent i profunda disecció de la família i tot allò que la pot conformar: els traumes, els comptes pendents, les ferides obertes… En la història de Gustav i les seves filles hi ha espai per parlar del perdó, de la soledat, de les malalties mentals i del pes de l'herència. I amb l'ombra allargadíssima d'Ingmar Bergman, que és present en cadascun dels plans, de les decisions de guió i del mateix dibuix del protagonista masculí: és fàcil reconèixer trets de l'immortal director de Fanny i Alexander i El setè segell en la figura del personatge que interpreta Stellan Skarsgård. Ell és el director de cinema respectat i valorat, obsessiu i egocèntric, a estones cruel i sense filtres, emocionalment distant, que tracta de reconciliar-se amb les filles que va abandonar molts anys enrere. Després de La peor persona del mundo el cineasta norueg Joachim Trier repeteix amb una magnífica Renate Reinsve i afegint al repartiment a tot un descobriment com Inga Ibsdotter Lilleaas (elles interpreten les dues germanes), Tri

Entre el thriller polític esmolat i punyent i el poderós exercici de memòria històrica que retrata un Brasil en plena dictadura militar (el film es situa l'any 1977, en l'equador d'un règim que va durar entre 1964 i 1985), El agente secreto ressegueix la peripècia d'un professor que fuig del seu passat i de la persecució de les tropes gubernamentals mentre intenta tornar a Recife per retrobar-se amb el seu fill i començar una nova vida. El cineasta brasiler Kleber Mendonça Filho, habitual als festivals cinematogràfics gràcies a títols com Bacurau (2019) i Doña Clara (2016), proposa una carta d'amor al seu país i al cinema dels anys 70, i ens recorda de la importància de no oblidar la nostra història davant d'amenaces de repetir-la. Narrativament complexa, juganera amb els gèneres (hi trobem elements de drama familiar, de terror i, fins i tot, pinzellades de comèdia), visualment impactant, i amb un grapat de seqüències magníficament dibuixades, El agente secreto compta, a més a més, amb tota una exhibició interpretativa d'un Wagner Moura (el Pablo Escobar de la sèrie Narcos) que va guanyar el premi al Millor Actor al passat Festival de Canes. Magistral. Dir.: Kleber Mendonça Filho (Brasil, 2025). 158 min.

Que Paul Thomas Anderson estreni una pel·lícula sempre és notícia. Director de clàssics contemporanis com Boogie Nights (1997), Magnolia (1999) i Pozos de ambición (2007), ara torna a la literatura de Thomas Pynchon, a qui ja va adaptar a Puro vicio (2015), per traslladar a l'actualitat les pàgines de Vineland. Si l'escriptor situava la seva trama durant la presidència de Reagan, a meitat dels 80, per mostrar les conseqüències dels moviments radicals i contraculturals de l'Amèrica dels 60, Paul Thomas Anderson ha decidit trencar amb la seva tendència a fer cinema d'època. El cineasta sembla tenir clar que, a dia avui, moltes d'aquelles lluites haurien de seguir vigents.  Entre el thriller polític i l'aventura d'espies i persecucions, Una batalla tras otra suposa la primera trobada d'Anderson amb un Leonardo DiCaprio, que interpreta un revolucionari fracassat que ha acabat apartant l'idealisme i que intenta esborrar el seu passat, desaparèixer i mirar de viure de manera normal criant la seva filla. Sean Penn i Benicio Del Toro també formen part del repartiment d'un film que molt probablement serà a totes les gales de premis del proper any. Dir.: Paul Thomas Anderson (EUA, 2025). 170 min.

Ha estat una de les grans sensacions del darrer Festival de Canes, i de fet es va endur el Premi del Jurat. No era la primera presència del cinema de Oliver Laxe en el palmarés del certamen, abans havia estat premiat per Todos vós sodes capitans (2010), Mimosas (2016) i O que arde (2019), però el guardó aconseguit enguany per l'explosiva Sirât és el primer participant en Secció Oficial. Els mèrits del cineasta són indiscutibles: la potència estètica del film va de la mà d'una història que barreja elements de road-movie amb un aire de western existencial rematat amb dues o tres escenes que deixen l'espectador amb el cul tort. La trama de Sirât ens presenta un home (extraordinari Sergi López) que, acompanyat del seu fill petit, arriba fins al desert de Mauritània, on s'hi celebra una rave. El protagonista busca la seva filla desapareguda mesos enrere, i les pistes l'han dut fins allà. No la troba d'entrada, però decideix seguir un grup de participants que condueixen els seus camions fins a una segona festa techno. I és en aquest trajecte on les vides de tots plegats es transformaran de maneres que no s'imaginen. La radicalitat de la proposta de Laxe i la seva capacitat hipnòtica, per les imatges i per la música que les acompanya, aconsegueixen que Sirât sigui una d'aquelles experiències que van més enllà de la sala de cinema, i donem fe que les imatges i les sorpreses que s'hi amaguen acompanyen el públic dies, setmanes, després del seu visionat. Una de les indiscutibles pel·lí

Deia Steve Martin que la millor comèdia no es planifica. Possiblement sigui una veritat a mitges, però del terreny de la improvisació, de reaccionar a les energies que sobrevolen en l'audiència, d'això en sap molt la Judit Martín. “M'agrada aquest vertigen, és el que em dona vidilla”, ens confessa quan li preguntem si l'anarquia és l'arma còmica que millor la defineix: “Tant de bo!”, afirma. Els mil i un personatges que li hem vist fer a l'Està passant i al Polònia de 3Cat, o que li hem escoltat al programa de Toni Clapés Versió RAC1 (amb la irresistible Vane al capdavant), demostren que la nostra entrevistada es troba molt a gust surfejant l'onada de l'imprevist. Tants anys fent impro en un escenari –continua vinculada a la companyia Impro Barcelona i, de tant en tant, apareix damunt l'escenari de l’Espai Texas–, o fent de pallassa per a un públic tan exigent i també tan agraït com els nens malalts ingressats a hospitals infantils, deixen petjada. En tot cas, si avui xerrem amb la Judit Martín és perquè ha fet el salt al cinema, i aquí no hi ha improvisacions que valguin. Si de cas, si el director hi confia, hi ha marge per a la composició lliure d'un personatge. Així ha passat amb Pizza Movies, la pel·lícula que protagonitza al costat de Berto Romero i sota les ordres de Carlo Padial. Una comèdia romàntica que no s'assembla a cap altra comèdia romàntica, i que neix d'un running gag casolà: la parella de Padial, Desirée de Fez –periodista cultural, crítica de cinema, program

Decía Steve Martin que la mejor comedia no se planifica. Posiblemente sea una verdad a medias, pero del terreno de la improvisación, de reaccionar a las energías que sobrevuelan en la audiencia, de eso sabe mucho Judit Martín. “Me gusta este vértigo, es lo que me da vidilla”, nos confiesa cuando le preguntamos si la anarquía es el arma cómica que mejor la define: “¡Ojalá!”, afirma. Los mil y un personajes que le hemos visto hacer en Està passant y en Polònia de 3Cat, o que le hemos escuchado en el programa de Toni Clapés Versió RAC1 (con la irresistible Vane al frente), demuestran que nuestra entrevistada se encuentra muy a gusto surfeando la ola de lo imprevisto. Tantos años haciendo impro en un escenario –continúa vinculada a la compañía Impro Barcelona y, de vez en cuando, aparece sobre el escenario del Espai Texas–, o haciendo de payasa para un público tan exigente y también tan agradecido como los niños enfermos ingresados en hospitales infantiles, dejan huella. En todo caso, si hoy charlamos con Judit Martín es porque ha dado el salto al cine, y aquí no hay improvisaciones que valgan. Si acaso, si el director confía en ello, hay margen para la composición libre de un personaje. Así ha pasado con Pizza Movies, la película que protagoniza junto a Berto Romero y bajo las órdenes de Carlo Padial. Una comedia romántica que no se parece a ninguna otra comedia romántica, y que nace de un running gag casero: la pareja de Padial, Desirée de Fez –periodista cultural, crítica de c

Una película sobre jóvenes hecha por jóvenes. Así se presenta Dies d'estiu i de pluja, o la más que notable carta de presentación del Col·lectiu Espurnes, un grupo de jóvenes cineastas surgidos de la Universitat Pompeu Fabra que se estrena el 15 de mayo. A nosotros nos ha encantado. 1 - Porque es un cuento de verano Biel, Abril y Gerard son amigos. Pero, como pasa en la vida de manera inevitable, algo parece haberlos distanciado. Les hace mucha ilusión su reencuentro para pasar unos días de verano en un pueblito del Pirineo de Huesca. Pero, entre excursiones, baños en el río, alguna fiesta y algún jo mai-mai, la comunicación parece no fluir como antes. Los tres guardan secretos, y los tres quieren reconectar, explicar qué les inquieta, pero parecen incapaces de conseguirlo. 2 - Para dar voz a los jóvenes. Explica Eva Picazo, protagonista y coguionista de Dies d'estiu i de pluja, que la película surge de una pulsión y de una carencia: "Queríamos hablar de lo que nos atormentaba, de nuestras dudas. Lo que me encontraba es que esto les pasa a muchos jóvenes pero no lo veía reflejado en el mundo audiovisual”. Y es que el cine no suele representar con rigor las inquietudes y vulnerabilidades, los conflictos emocionales, la esencia de las relaciones y las dudas existenciales, de toda una generación. Y, cuando lo hace, se pasa por el filtro de adultos que quizá no logran conectar del todo. El equipo creativo de este relato pone manos a la obra y habla sin intermediarios de aquello

Una pel·lícula sobre joves feta per joves. Així es presenta Dies d'estiu i de pluja, o la més que notable carta de presentació del Col·lectiu Espurnes, un grup de joves cineastes sorgits de la Universitat Pompeu Fabra que s'estrena el 15 de maig. A nosaltres ens ha encantat. 1 - Perquè és un conte d'estiu En Biel, l'Abril i en Gerard són amics. Però, com passa a la vida de manera inevitable, alguna cosa sembla haver-los distanciat. Els fa molta il·lusió el seu retrobament per pasar uns dies d'estiu a un poblet del Pirineu d'Osca. Però, entre excursions, banys al riu, alguna festa i algun jo mai-mai, la comunicació sembla no fluir com abans. Tots tres guarden secrets, i tots tres volen reconnectar, explicar què els amoïna, però semblen incapaços d'aconseguir-ho. 2 - Per donar veu als joves. Explica Eva Picazo, protagonista i coguionista de Dies d'estiu i de pluja, que la pel·lícula sorgeix d'una pulsió i d'una manca: "Volíem parlar del que ens turmentava, dels nostres dubtes. El que em trobava és que això passa a molts joves però no ho veia reflectit en el món audiovisual”. I és que el cinema no acostuma a representar amb rigor les inquietuds i vulnerabilitats, els conflictes emocionals, l'essència de les relacions i els dubtes existencials, de tota una generació. I, quan ho fa, es passa pel filtre d'adults que potser no aconsegueixen connectar-hi del tot. L'equip creatiu d'aquest relat posen fil a l'agulla i parlen sense intermediaris d'allò que coneixen de primera mà. 3 - P

En un momento de la mañana que compartimos paseando por el barrio del Raval, bromeamos con la cantinela de "actriz del momento" que, hace apenas un par de años, parecía inseparable de su nombre. “¿Quizá el momento se está haciendo demasiado largo, no?”, responde entre carcajadas. Ya te has instalado en el lugar donde estás, Maria, esto ya no es puntual, ni ninguna moda. “¡Ojalá! Es verdad que estoy currando mucho, pero quizá después vendrá una racha peor y no trabajaré tanto. O quizá sigo así, no lo sé... Todo esto también me ha llegado con suficiente bagaje como para ser previsora, y para ser consciente de que la vida no siempre te sonríe. Está muy bien que me haya llegado en un momento de seguridad y de conciencia plena”, remata la actriz. La reflexión viene a cuento porque, en los últimos años, Maria Rodríguez Soto (Barcelona, 1986) se ha convertido en una de las actrices más solicitadas del país. Aquella carrera de hormiguita que vivió un punto de inflexión cuando protagonizó Els dies que vindran (Carlos Marques–Marcet, 2019), explotó definitivamente con los premios por Mamífera (Liliana Torres, 2024) y con el éxito arrollador de Casa en flames (Dani de la Orden, 2024), de la que pronto rodará una segunda parte. Si antes era un rostro conocido por los teatreros de Cataluña, el salto mediático ha sido más que evidente. Hace unos meses la veíamos en Frontera (Judith Colell, 2025) y, en el momento de protagonizar la portada de Time Out de este mes, coinciden la serie Ravalej

En un moment del matí que compartim passejant pel barri del Raval, fem broma amb la cantarella 'd'actriu del moment' que, fa tot just un parell d'anys, semblava inseparable del seu nom. “Potser el moment s'està fent massa llarg, oi?”, respon enmig d'una riallada. Ja t'has instal·lat al lloc on ets, Maria, això ja no és puntual, ni cap moda. “Tant de bo! És veritat que estic currant molt, però potser després vindrà una ratxa pitjor i no treballaré tant. O potser segueixo així, no ho sé... Tot això també m'ha arribat amb prou bagatge com per ser previsora, i per ser conscient que la vida no sempre et somriu. Està molt bé que m'hagi arribat en un moment de seguretat i de consciència plena”, rebla l'actriu. La reflexió ve a tomb perquè, en els darrers anys, Maria Rodríguez Soto (Barcelona, 1986) s'ha convertit en una de les actrius més sol·licitades del país. Aquella carrera de formigueta que va viure un punt d'inflexió quan va protagonitzar Els dies que vindran (Carlos Marques-Marcet, 2019), va explotar definitivament amb els premis per Mamífera (Liliana Torres, 2024) i amb l'èxit espaterrant de Casa en flames (Dani de la Orden, 2024), de la qual aviat en rodarà una segona part. Si abans era un rostre conegut pels teatrerus de Catalunya, el salt mediàtic ha estat més que evident. Fa uns mesos la vèiem a Frontera (Judith Colell, 2025) i, en el moment de protagonitzar la portada de Time Out d'aquest mes, coincideixen la sèrie Ravalejar amb les funcions de Permagel, l'adaptació tea

Què és violència i qui n'és víctima? És la justícia justa quan ha de gestionar situacions de conflicte familiar amb menors implicats? Se'ls escolta, se'ls té realment presents? De quina manera afecta una separació dels progenitors en la construcció de la identitat d'una adolescent? A La buena hija, el periple que porta una jove a prendre consciència de la veritable cara d'un pare violent, la cineasta Júlia de Paz Solvas no pretén tant donar respostes com fer-nos reflexionar com a individus i com a societat. Amb l'imprescindible complicitat de la seva coguionista Núria Dunjó, la directora ens explica la història de la Carmela (quin debut el de Kiara Arancibia; els seus ulls i els seus silencis són un prodigi d'expressivitat), una noia de 12 anys que, al principi de la pel·lícula, no acaba d'entendre per què no pot seguir veient el seu pare (magnífic Julián Villagrán) amb plena normalitat, sense la mediació de les treballadores socials d'un punt de trobada destinat a garantir els drets dels menors en situacions d'alta conflictivitat familiar. A poc a poc, la protagonista anirà descobrint les capes menys visibles d'un home a qui ha idealitzat. D'alguna manera, La buena hija és, també, un cant a la sororitat: en el viatge de la Carmela resulta fonamental el suport silenciós d'una mare a qui d'entrada culpa per la situació que viu i d'una àvia que evoca experiències probablement ja viscudes: tres generacions que juntes, ballant la cúmbia de Los hijos del sol, són més fortes. Despr

¿Qué es violencia y quién es su víctima? ¿Es la justicia justa cuando tiene que gestionar situaciones de conflicto familiar con menores implicados? ¿Se les escucha, se les tiene realmente presentes? ¿De qué manera afecta una separación de los progenitores en la construcción de la identidad de una adolescente? En La buena hija, el periplo que lleva a una joven a tomar conciencia de la verdadera cara de un padre violento, la cineasta Júlia de Paz Solvas no pretende tanto dar respuestas como hacernos reflexionar como individuos y como sociedad. Con la imprescindible complicidad de su coguionista Núria Dunjó, la directora nos cuenta la historia de Carmela (qué debut el de Kiara Arancibia; sus ojos y sus silencios son un prodigio de expresividad), una chica de 12 años que, al principio de la película, no termina de entender por qué no puede seguir viendo a su padre (magnífico Julián Villagrán) con plena normalidad, sin la mediación de las trabajadoras sociales de un punto de encuentro destinado a garantizar los derechos de los menores en situaciones de alta conflictividad familiar. Poco a poco, la protagonista irá descubriendo las capas menos visibles de un hombre al que ha idealizado. De alguna manera, La buena hija es, también, un canto a la sororidad: en el viaje de Carmela resulta fundamental el apoyo silencioso de una madre a la que de entrada culpa por la situación que vive y de una abuela que evoca experiencias probablemente ya vividas: tres generaciones que juntas, bailand

"Ostras, Bruna, estás en todas partes", nos cuenta que escucha a menudo. Y es comprensible que esta sea la sensación de los amigos, conocidos y saludados de Bruna Cusí (Barcelona, 1986). Aún no hace dos meses que levantaba un premio Gaudí por su interpretación en Frontera, e inmediatamente después estrenaba Balandrau, viento salvaje, un fenómeno de público que ha llevado al cine a 150.000 catalanes. Otro dato más: hace pocas semanas presentaba hasta tres largometrajes en un mismo festival, el de Málaga. Así que convendremos en que los amigos, conocidos y saludados de Bruna tienen algo de razón. Pero solo un poco, porque si algo caracteriza el oficio de la protagonista son los altibajos, y el contraste entre los momentos de máxima exposición y los de recogimiento y reflexión. De eso hablaremos en esta charla que mantenemos en la redacción de Time Out, la misma semana que presenta Pizza movies en el Festival D'A y que llega a las salas Un altre home, el segundo largometraje de David Moragas. El film arranca cuando, en el piso de enfrente de donde viven Eudald y Marc, la pareja protagonista, se instala un nuevo vecino, 'el otro hombre' del título. Este hecho, aparentemente trivial, se convertirá en el clic que dispara un trastorno casi existencial para Marc. Y, en medio de la inevitable crisis de una pareja que parecía muy sólida, aparece ella, Bruna. En Un altre home eres la tercera en discordia, o la cuarta si contamos al vecino que aparece como un inesperado terremoto en la,

“Ostres, Bruna, ets a tot arreu”, ens diu que escolta sovint. I és comprensible que aquesta sigui la sensació dels amics, coneguts i saludats de la Bruna Cusí (Barcelona, 1986). Encara no fa dos mesos que aixecava un premi Gaudí per la seva interpretació a Frontera, i immediatament després estrenava Balandrau, vent salvatge, un fenomen de públic que ha portat al cinema 150.000 catalans. Encara una altra dada: fa poques setmanes presentava fins a tres llargmetratges en un mateix festival, el de Màlaga. Així que convindrem que els amics, coneguts i saludats de la Bruna tenen una mica de raó. Però només una mica, perquè si alguna cosa caracteritza l'ofici de la protagonista són els alts i baixos, i el contrast entre els moments de màxima exposició i els de recolliment i reflexió. D'això parlarem en aquesta xerrada que mantenim a la redacció de Time Out, la mateixa setmana que presenta Pizza movies al Festival D'A i que arriba a les sales Un altre home, el segon llargmetratge de David Moragas. El film arrenca quan, al pis del davant d'on viuen l'Eudald i el Marc, la parella protagonista, s'hi instal·la un nou veí, l'altre home del títol. Aquest fet, aparentment trivial, es convertirà en el clic que dispara un trasbals quasi existencial per al Marc. I, enmig de la inevitable crisi d'una parella que semblava ben sòlida, apareix ella, la Bruna. A Un altre home ets la tercera en discòrdia, o la quarta si comptem el veí que apareix com un inesperat terratrèmol en la, fins llavors plàc

¡Qué año el de Álvaro Cervantes! Desde la presentación de Sorda en el Festival de Berlín de 2025, los premios en el Festival de Málaga (compartidos con el de su hermana, Ángela, por La furia), el impacto de su estreno, las llegadas a las salas de cine de Desayuna conmigo y de Ramón y Ramón, y, ahora, el premio como mejor actor secundario, categoría en la que también está nominado a los Goya. “No había vivido un año como este”, reconoce el actor. La rueda no se detiene, y el año Cervantes continúa con una nueva película que promete tener, también, un largo recorrido. Es Balandrau, infierno helado, o la traducción en imágenes de una tragedia que golpeó a la sociedad catalana hace ya veinte años. Era el 30 de diciembre de 2000 cuando un grupo de amigos aficionados a la montaña decidió subir los poco más de 2.500 metros del Balandrau, en el Ripollès. En pocos minutos, un violento ventisquero transformó un día de sol y cielo azul en una pesadilla, con unas temperaturas que descendieron 30 grados y vientos que superaron los 140 km/h. Solo hubo un superviviente, Josep Maria Vilà, a quien, en la película, interpreta Álvaro Cervantes. Dirigida por Fernando Trullols, Balandrau, infierno helado cuenta también con intérpretes como Marc Martínez, Bruna Cusí, Anna Moliner, Eduardo Lloveras y Pep Ambrós. 'Balandrau' es uno de esos proyectos que exigen una responsabilidad añadida con los supervivientes y las familias de las víctimas. El trabajo se tiene que hacer muy bien hecho... Totalmen

Quin any, el de l'Álvaro Cervantes! Des de la presentació de Sorda al Festival de Berlín de 2025, els premis al Festival de Màlaga (compartits amb el de la seva germana, l'Ángela, per La furia), l'impacte de la seva estrena, les arribades a les sales d'Esmorza amb mi i de Ramón y Ramón, i, ara, el premi com a millor actor secundari, categoria en què també està nominat als Goya. “No havia viscut un any com aquest”, reconeix l'actor. La roda no s'atura, i l'any Cervantes continua amb una nova pel·lícula que promet tenir, també, un llarg recorregut. És Balandrau, vent salvatge, o la traducció en imatges d'una tragèdia que va colpejar la societat catalana ara fa vint anys. Era el 30 de desembre del 2000 quan un grup d'amics aficionats a la muntanya va decidir pujar els poc més de 2.500 metres del Balandrau, al Ripollès. En pocs minuts, un violent torb va transformar un dia de sol i cel blau en un malson, amb unes temperatures que van descendir 30 graus i vents que van superar els 140 km/h. Només hi va haver un supervivent, en Josep Maria Vilà, a qui, a la pel·lícula, interpreta l'Álvaro Cervantes. Dirigida per Fernando Trullols, Balandrau, vent salvatge compta també amb intèrprets com Marc Martínez, Bruna Cusí, Anna Moliner, Eduardo Lloveras i Pep Ambrós. 'Balandrau' és un d'aquells projectes que demanen una responsabilitat afegida amb els supervivents i les famílies de les víctimes. La feina s'ha de fer molt ben feta... Totalment, la responsabilitat és màxima, en el sentit que