Andreu Gomila

La 49a edició del Festival Grec, la primera de Leticia Martín com a directora, presentarà 90 espectacles entre el 26 de juny i el 4 d'agost, cosa que significa gairebé 160.000 entrades a la venda. Podrem descobrir noms nous que estan entusiasmant el públic europeu, com Lisaboa Houbrechts, People Watching i Eline Arbo, tornar a estimar Sidi Larbi Cherkaoui i William Kentridge, dos clàssics vius. I seguir la pista de Tiago Rodrigues, Carolina Bianchi i Milo Rau, entre molts d'altres. Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut: https://www.timeout.cat/barcelona/ca/qui-som/directrius-editorials-time-out NO T'HO PERDIS: Les obres de teatre recomanades de la cartellera de Barcelona     

Què fer avui a Barcelona? Les coses per fer a Barcelona no descansen ni un dia. Cada setmana, trobareu centenars d'activitats increïbles per tots els racons de la ciutat, per no parlar dels plans a Barcelona que hi ha els caps de setmana. Cinema alternatiu, l'exposició imperdible, l'obra de teatre de la qual tothom parla, mercats, activitats familiars... Us oferim tota la informació per gaudir de Barcelona i de la seva enorme activitat cultural, avui i cada dia. No cal moderació, la podeu gaudir a l'engròs.  NO T'HO PERDIS: Les millors coses per fer gratis a Barcelona

Què fer al juny a Barcelona? El juny és un gran mes. Comença l'estiu –i queda menys per a les vacances–, arriba la revetlla de Sant Joan, hi ha més activitats a l'aire lliure, i tenim més ganes de sortir de casa! Si us falten idees, aquí teniu un centenar entre exposicions, festivals, fires, festes i concerts i moltes són gratis! NO T'HO PERDES: Els millor plans del pròxim cap de setmana Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Junio es un gran mes. Empieza el verano –y queda menos para las vacaciones–, se celebra la verbena de San Juan, hay más actividades al aire libre y tenemos más ganas de salir de casa. Si os faltan ideas, aquí tenéis un centenar entre exposiciones, festivales, ferias, fiestas y conciertos, ¡y muchas de ellas son gratis! NO TE LO PIERDAS: Las mejores cosas para hacer el próximo fin de semana en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Teniu ganes de gaudir de la ciutat? Esteu al lloc adient! Us hem fet una selecció de 10 plans de l'agenda de Barcelona d'aquesta setmana que engloben el millor de tots els àmbits i per a tots els públics: Teatre, cinema, música, art, coses per fer amb nens aquest cap de setmana a Barcelona i altres excuses per no parar de descobrir la ciutat! De tants plans tindreu l'agenda plena! NO T'HO PERDIS: Els millors plans gratis de Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Hemos buceado en la agenda cultural de Barcelona para traeros una elección de lo mejorcito que podréis hacer este fin de semana en la ciudad. ¿Queréis saber qué hacer este viernes, sábado y domingo? Aquí tenéis actividades para todos los gustos y bolsillos (¡incluso gratis!). Disfrutad del tiempo libre con exposiciones, obras de teatro, mercados, fiestas, conciertos, actividades con los peques... Os espera un fin de semana increíble sin moveros de Barcelona. Pero si queréis hacer una mini escapada, podéis visitar alguno de los pueblos más bonitos que tenemos cerca de casa. NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes para hacer gratis en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Què fer a Barcelona aquest cap de setmana? Hem bussejat en l'agenda cultural de Barcelona i us portem una tria del milloret que podreu fer aquest divendres, dissabte i diumenge. Aquí teniu activitats per a tots els gustos i butxaques (fins i tot gratis!). Gaudiu del vostre temps lliure amb exposicions, obres de teatre, mercats, festes, concerts... Voleu saber què fer aquest cap de setmana amb nens? Us espera un cap de setmana increïble sense moure-us de Barcelona. I si voleu escampar la boira, podeu fer una visita als pobles més bonics a prop de casa nostra. NO T'HO PERDIS: Les millors coses gratis per fer a BarcelonaFes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

¿Buscáis ideas para sacar todo el jugo a la ciudad? Estáis en la página correcta. Aquí os hemos seleccionado 10 planes que engloban lo mejor de todos los ámbitos y para todos los públicos. Música, arte, cine y muchas cosas para hacer en la ciudad. ¡De tantos planes tendréis la agenda de la semana llena! NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes gratis de Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Des d'espectacles més petits a grans produccions, de monòlegs a espatarrants musicals... La cartellera de teatre de Barcelona és potent i ofereix xous per a tota mena de públic. Si us pregunteu quines són les millors obres que es poden veure als nostres escenaris, hem fet una tria de les peces que no us heu de perdre de cap de les maneres: i no badeu gaire, que us podeu quedar sense entrades! NO T'HO PERDIS:  🎭 Els millors musicals i les millors obres de teatre infantil a Barcelona   🎤  Llocs de Barcelona on veure jam-sessions, 'open mics', comèdia i altres espectacles de petit format  Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Desde espectáculos más pequeños a grandes producciones, de monólogos a musicales alucinantes... La cartelera de teatro de Barcelona es potente y ofrece shows para todo tipo de público. Si te preguntas cuáles son las mejores obras que se pueden ver en nuestros escenarios, hemos hecho una selección de las piezas que no hay que perderse de ninguna de las maneras: ¡y no te despistes demasiado, que te puedes quedar sin entradas! NO TE LO PIERDAS: 🎭 Los mejores musicales y las mejores obras de teatro infantil en Barcelona  🎤 Lugares de Barcelona donde ver 'jam sessions', 'open mics', comedia y otros espectáculos de pequeño Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

¿Mayo es vuestro mes preferido del año? ¿Sentís el verano cada vez más cerca? La programación cultural de la ciudad sigue en marcha y estos planes que os hemos seleccionado son buena muestra de ello. ¿Qué hacer en Barcelona en mayo? ¡Tomad nota y no os perdáis nada! NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes gratis en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Maig és el vostre mes preferit? Sentiu l'estiu cada vegada més a prop? La programació cultural de la ciutat segueix viva i aquests plans que us hem seleccionat en són una bona mostra. Què fer i què veure a Barcelona el maig? Preneu nota i no us perdeu res! NO T'HO PERDIS: Els millors concerts del 2025 Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

No solo la sangre une a Carol, Anna y Bonnie. Son abuela, hija y nieta, tres generaciones de mujeres marcadas por la desgracia, por tener algo dentro que les impide vivir, por poseer, como dice el poema de Anne Sexton, "un idioma propio". Las tres protagonizan Anatomia d'un suïcidi, una obra dura y compleja de la británica Alice Birch que, desde su estreno en Londres en 2018, se ha visto en medio continente europeo y ahora llega al TNC de la mano de Glòria Balañà. No es fácil llevarla a escena, porque, de hecho, se trata de tres piezas en una. La primera habla de Carol (Marta Ossó), una mujer que, al empezar la función, ha intentado cortarse las venas. Estamos en los años 70, es ama de casa y le gusta estar sola. Pero es como si no encontrara su lugar en el mundo. La segunda trata sobre Anna (Maria Ribera), hija de Carol, con serios problemas con las drogas, pero que finalmente parece haber encontrado un camino. La tercera nos presenta a Bonnie (Patrícia Bargalló), hija de Anna y nieta de Carol, una médica solitaria, lesbiana, que carga con todo un pasado de mujeres que se borraron del mundo por voluntad propia. Tienen, además, un elemento en común: la casa que compraron Carol y John (Eduardo Lloveras), donde ella intentó ser feliz, a la que Anna vuelve para intentarlo de nuevo, y de la que Bonnie no sabe cómo deshacerse. Las tres, al mismo tiempo, en el mismo hogar, se dirigirán al público en una función coreográfica, que tiene mucho de partitura musical, de agudos bien afin

No només la sang uneix la Carol, l'Anna i la Bonnie. Són àvia, filla i neta, tres generacions de dones marcades per la desgràcia, per tenir una cosa a dins que les impedeix viure, per posseir, com diu el poema d'Anne Sexton, "un idioma propi". Totes tres protagonitzen Anatomia d'un suïcidi, una obra dura, complexa, de la britànica Alice Brich que, des que es va estrenar a Londres el 2018, s'ha vist a mitja Europa i ara ens arriba al TNC de la mà de Glòria Balañà. No és fàcil portar-la a escena, perquè, de fet, es tracta de tres peces en una. La primera parla de la Carol (Marta Ossó), una dona que, quan comença la funció, ha intentat tallar-se les venes. Som als anys 70, és mestressa de casa i li agrada estar sola. Però és com si no trobés el seu lloc al món. La segona va sobre l'Anna (Maria Ribera), filla de la Carol, amb greus problemes amb les drogues, però que finalment sembla que ha trobat un camí. La tercera ens posa al davant la Bonnie (Patrícia Bargalló), filla de l'Anna, neta de la Carol, metge solitària, lesbiana, que carrega a sobre tot un passat de dones que van esborrar-se del món per voluntat pròpia. Tenen, a més, un element en comú: la casa que van comprar la Carol i en John (Eduardo Lloveras), allà on ella va intentar ser feliç, on l'Anna torna per provar-ho de nou i de la qual la Bonnie no sap com desfer-se'n. Totes tres, alhora, a la mateixa llar, es dirigiran al públic en una funció coreogràfica, que té molt de partitura musical, d'aguts ben afinats i greus

Cuando, en 1978, Lev Shprigelburd urge a su nieto a que lo coja todo, incluida su mujer embarazada, y se marche de Buenos Aires (y del continente) de inmediato, sabe lo que hace. 56 años antes, él ya tuvo que huir de un pogromo en Berditchev (Ucrania) durante su boda. Entonces escapaba por ser judío. Ahora, una dictadura criminal expulsa a los suyos. El nieto (Pau Escobar) acabará, sin quererlo, en Barcelona, igual que el abuelo (Marc Joy) desembarcó en Buenos Aires. Dos huidas que Julieta (Clara Segura) transformará literariamente en tres, en 2022, mientras espera en su casa a un familiar de Brasil, heredero del hermano de Lev, que no pudo entrar en Argentina en 1922. Victoria Szpunberg ha partido de su historia personal para construir, junto con Albert Pijuan, una obra extraordinaria sobre los efectos del odio en las personas. Primero, el feroz antisemitismo. Después, el cataclismo desatado por los militares, con miles de muertos y 30.000 desaparecidos. Ella arrastra un pasado similar, hija del poeta argentino Alberto Szpunberg, que se refugió en el Maresme aquel 1978 y a quien dedica un hermoso homenaje cuando Lev recita un poema suyo de juventud. Pero aquí, en La tercera fuga, la autora y directora toma cierta distancia y, como en El pes d'un cos, se sumerge en su biografía sin permanecer demasiado tiempo bajo el agua, siendo capaz de asomar la cabeza y ofrecer una mirada amplia sobre el exilio. No, Szpunberg no nació en un aeropuerto ni su padre miraba tranquilamente el

Quan, el 1978, Lev Shprigelburd urgeix el seu net perquè ho agafi tot, també la dona embarassada, i se'n vagi de Buenos Aires (i del continent) de seguida, sap el que es fa. 56 anys enrere, ell ja va haver de fugir d'un pogrom a Berditxiv (Ucraïna) durant el seu casament. Aleshores, s'escapava perquè era jueu. Ara, una dictadura criminal foragita els seus. El net (Pau Escobar) acabarà sense voler a Barcelona, igual que l'avi (Marc Joy) va desembarcar a Buenos Aires. Dues fugues que la Julieta (Clara Segura) transformarà literàriament en tres, el 2022, mentre espera a casa seva un familiar del Brasil, hereu del germà de Lev, que no va poder entrar a l'Argentina el 1922. Victoria Szpunberg ha partit de la seva història personal per construir, amb Albert Pijuan, una obra extraordinària sobre els efectes de l'odi en les persones. Primer, l'antisemitisme ferotge. Després, el cataclisme escampat pels militars, amb milers de morts i 30.000 desapareguts. Ella arrossega un passat semblant, filla d'un poeta argentí, Alberto Szpunberg, que va refugiar-se al Maresme aquell 1978 i a qui li dedica un bell homenatge quan en Lev recita un poema seu de joventut. Però aquí, a La tercera fuga, l'autora i directora ha agafat una mica distància i, com a El pes d'un cos, es capbussa en la seva biografia sense bussejar gaire estona, sinó que és capaç de treure el cap i oferir una mirada àmplia sobre l'exili. No, Szpunberg no va néixer en un aeroport ni el seu pare mirava el mundial de futbol tranqu

El largo monólogo que interpreta Oriol Genís en los compases finales de Opereta imaginària no será, cuando termine la presente temporada, un simple momento delicioso que unos pocos han tenido la suerte de presenciar. Será mucho más. El actor ha tenido otros instantes de gloria en las últimas décadas (en Els jocs florals de Canprosa, en Vespres de la Beata Verge, etc.), pero este, cuando se dispone a contar el inicio de su novela y encadena una ristra de frases sueltas, cada una certificada por un personaje distinto, en una conversación hilarante, es para perder el juicio. Pero hay un antes: la historia de un grupo de actores y actrices, una cantante y un performer, que cuentan cosas que quizás no tienen mucho sentido, o que probablemente tienen mucho: reflexiones lanzadas al vuelo sobre la condición humana, relatos de batallas imposibles, canciones hilarantes sobre la conducción de automóviles, enamoramientos viscerales, narraciones sobre el tiempo meteorológico... La obra del suizo Valère Novarina es justamente lo que propone: una opereta (género ligero) que hace estallar en mil pedazos la imaginación teatral. Arribas tenía mil opciones al enfrentarse a la pieza y no se equivoca nunca ¿Se puede ir más allá? No lo sé. Lo que es seguro es que el director y traductor de la obra, Albert Arribas, ha levantado un montaje que tuvo una primera fase muy difícil al trasladar al catalán la filigrana verbal de Novarina, en una versión que es una obra nueva en sí misma. Y que después ha

El llarg monòleg que interpreta Oriol Genís a les acaballes d'Opereta imaginària no serà, quan acabi la present temporada, un simple moment deliciós que uns quants han tingut la sort de veure. Sinó que serà molt més. L'actor ha tingut altres instants de glòria en les últimes dècades (a Els jocs florals de Canprosa, a Vespres de la Beata Verge, etc.), però aquest, quan es disposa a explicar el principi de la seva novel·la i enfila un reguitzell de frases soltes, cadascuna certificada per un personatge diferent, en una conversa hilarant, és de perdre l'oremus. Però hi ha un abans, la història d'un grup d'actors i actrius, una cantant i un performer, que expliquen coses que potser no tenen gaire sentit, o segurament en tenen molt: reflexions llançades al vol sobre la condició humana, relats de batalles impossibles, cançons hilarants sobre la conducció d'automòbils, enamoraments viscerals, narracions sobre el temps meteorològic... L'obra del suís Valère Novarina és talment el que ens proposa, una opereta (gènere lleuger) que fa esclatar en mil bocins la imaginació teatral. Arribas tenia mil opcions a l'hora d'enfrontar-se a la peça i no s'equivoca mai Es pot anar més enllà? No ho sé. El que és segur és que el director i traductor de la peça, Albert Arribas, ha aixecat un muntatge que va tenir una primera fase molt dura a l'hora de traslladar al català la filigrana verbal de Novarina, en una versió que és una obra nova en ella mateixa. I que després ha hagut de portar a

En 2007, Joan Ollé estrenó en Temporada Alta (en 2008 haría temporada en el Lliure) uno de los mejores montajes de su carrera: Coral romput. Con Joan Anguera, Pere Arquillué, Montserrat Carulla y Eduard Farelo, entre otros, y Toti Soler a la guitarra, el espectáculo fue una maravilla para el oído y la vista. Arquillué quedó tan impactado por el material que pasó por sus manos —un relato en verso sobre la muerte de una hija— que desde entonces le rondaba la idea de tomar el largo poema de Vicent Andrés Estellés y montarlo por su cuenta. Y eso es lo que ha hecho, casi dos décadas más tarde, primero con el propio Soler y ahora con Carles Coronado a la guitarra. El reto no era fácil. La grabación, en 1979, de Coral romput por parte de Ovidi Montllor y Toti Soler marcó una época. Y todavía se puede recuperar online. Es una delicia. Escuchar a Ovidi, su fraseo, su dicción, la sonoridad de Soler, cómo acompaña y hace suyos los más de 1.200 alejandrinos del poeta de Burjassot. Pero aquello ocurrió hace casi medio siglo. Y que Arquillué haya cometido la osadía de enfrentarse a aquel material precioso para crear un homenaje a aquella gesta y a la vez un espectáculo que suena distinto, que lo imita y se aleja, es una noticia de primer orden. No es nada fácil enfrentarse a 'Coral romput' La cosa parece sencilla: un actor que lee y un guitarrista que toca. Pero no es nada fácil enfrentarse a Coral romput. Estellés ofrece toda una visión del mundo y el poema es un mundo en sí mismo. Escrit

El 2007, Joan Ollé va estrenar a Temporada Alta (el 2008 faria temporada al Lliure) un dels millors muntatges de la seva carrera: Coral romput. Amb Joan Anguera, Pere Arquillué, Montserrat Carulla i Eduard Farelo, entre d'altres, i Toti Soler a la guitarra, l'espectacle va ser una meravella per a l'oïda i la vista. Arquillué va quedar tan corprès pel material que va passar per les seves mans, un relat en vers sobre la mort d'una filla, que d'aleshores ençà li rondava pel cap agafar el llarg poema de Vicent Andrés Estellés i muntar-lo pel seu compte. I és el que ha fet, gairebé dues dècades més tard, primer amb el mateix Soler i ara amb Carles Coronado a la guitarra. El repte no era fàcil. L'enregistrament, el 1979, de Coral romput per part d'Ovidi Montllor i Toti Soler va marcar una època. I encara es pot recuperar online. És una delícia. Sentir Ovidi, el seu fraseig, la seva dicció, la sonoritat de Soler, com acompanya i es fa seus els més de 1200 alexandrins del poeta de Burjassot. Però allò va passar gairebé fa mig segle. I que Arquillué hagi comès la gosadia d'enfrontar-se a aquell material preciós per crear un homenatge a aquella gesta i alhora un espectacle que sona diferent, que l'imita i se n'allunya, és una notícia de primer ordre. No és gens fàcil enfrontar-se a 'Coral romput' La cosa sembla senzilla: un actor que llegeix i un guitarrista que toca. Però no és gens fàcil enfrontar-se a Coral romput. Estellés ofereix tota una visió del món i el poema és un món en ell

De fábulas sobre el capitalismo salvaje, sobre sus efectos destructivos en las personas y todo lo que ha supuesto para diversas generaciones de seres humanos, se han estrenado unas cuantas en nuestro país. Desde las magníficas Lehman Trilogy de Stefano Massini y El dragón de oro de Roland Schimmelpfennig, o El montaplatos de Harold Pinter y, sin ir más lejos, Temps salvatge de Josep Maria Miró o Del fandom al troleig de Berta Prieto. La cadena del fred juega en esa liga, lo cual no es nada insignificante, y podemos decir que guarda bastante relación con la pieza de Schimmelpfennig que dirigió Moisès Maicas. Pero Yaiza Berrocal le ha añadido un importante componente generacional y autobiográfico. Porque la protagonista de esta historia, Lola (Valèria Sorolla), intolerante a la lactosa y fanática de las patatas fritas ultracongeladas McCain, se parece bastante a la autora, según se puede leer en lo que se dice de ella en la web de la Sala Beckett. No sabemos si tuvo una madre (Montse Esteve) que hacía turnos dobles en una residencia de ancianos y un padre (Manel Sans), obrero de fábrica, exmilitante del PSUC y empedernido coleccionista. Pero esa es la familia que nos presenta Berrocal, una inmersión en una Cataluña progresista y obrera, cuyos hijos han preferido comprar acciones con el dinero de la universidad para mantener los absurdos sueños capitalistas de la infancia. Sorolla y Esteve protagonizan algunos momentos estelares, peleas, choques dialécticos y luchas generacional

De faules sobre el capitalisme salvatge, sobre els seus efectes destructius en la gent i tot el que ha comportat en diverses generacions d'humans, se n'han estrenat unes quantes a casa nostra. Des de les magnífiques Lehman Trilogy de Stefano Massini i El drac d'or de Roland Schimmelpfennig, o El muntaplats de Harold Pinter i, sense anar més lluny, Temps salvatge de Josep Maria Miró o Del fandom al troleig de Berta Prieto. La cadena del fred juga en aquesta lliga, cosa que no és gens intranscendent, i podem dir que té molt a veure amb la peça de Schimmelpfennig que va dirigir Moisès Maicas. Però Yaiza Berrocal hi ha afegit un component generacional i autobiogràfic important. Perquè la protagonista d'aquesta història, la Lola (Valèria Sorolla), intolerant a la lactosa i fanàtica de les patates fregides ultracongelades McCain, s'assembla força a l'autora, segons podem llegir al que es diu d'ella a la web de la Sala Beckett. No sabem si va tenir una mare (Montse Esteve) que feia torns dobles en un geriàtric i un pare (Manel Sans) peó de fàbrica, exmilitant del PSUC i empedreït col·leccionista. Però aquesta és la família que ens presenta Berrocal, una immersió en una Catalunya progressista i obrera, els fills de la qual han preferit comprar accions amb els diners de la universitat per mantenir els somnis capitalistes absurds de la infantesa. Sorolla i Esteve protagonitzen algun moment estel·lar, baralles, xocs dialèctics i lluites generacionals La cadena del fred és una obra que

El protagonista de esta historia es un hombre mayor, áspero, que vive solo en la montaña, tras pasar muchos años en prisión debido a su juventud de militancia armada. El compañero de lucha que lo traicionó ha aparecido muerto al pie de una montaña, y el exmilitante comunista es el principal sospechoso, ya que rondaba por allí a la misma hora y fue, precisamente, quien avisó a emergencias. Un juez instructor cree que nuestro protagonista se ha vengado. El hombre mayor es Lluís Soler y el magistrado es Bernat Quintana. Ambos protagonizarán un duelo de primera categoría durante el interrogatorio en el que Quintana intentará averiguar si, realmente, Soler ha asesinado al traidor. No tiene ninguna prueba y solo cuenta con su capacidad dialéctica para descubrir la verdad. Pero frente a él tiene a un hombre que desconfía del Estado, que no se arrepiente de su pasado y que no está dispuesto a ponerle nada fácil. Ni el hecho de estar detenido en prisión provisional hace que sus fuerzas disminuyan, ni que su intelecto flaquee. El texto de Erri de Luca es una filigrana verbal llena de matices Aquí, de hecho, la verdad es lo que menos importa, sino las motivaciones, los afectos, porque la relación entre el presunto asesino y la víctima fue fuerte, y el juez intentará sacar todos los ases que tiene en la manga para conseguir lo que él llama “verdad procesal”, es decir, un relato que haga posible o bien la liberación o bien la inculpación del sospechoso, lo que a menudo tiene poco que ver

El protagonista d'aquesta història és un home gran, esquerp, que viu sol a la muntanya, després de passar molts anys a la presó per mor d'una joventut de militància armada. El company de lluita que el va trair ha aparegut mort a baix d'una muntanya i l'exmilitant comunista n'és el principal sospitós, ja que rondava per allà a la mateixa hora i va ser, precisament, qui va avisar les emergències. Un jutge instructor pensa que el nostre protagonista s'ha venjat. L'home gran és Lluís Soler i el magistrat és Bernat Quintana. Tots dos protagonitzaran un duel de primer ordre durant l'interrogatori en què Quintana intentarà esbrinar si, realment, Soler ha assassinat el traïdor. No posseeix cap prova i només compta amb la seva capacitat dialèctica per descobrir la veritat. Però davant té un home que desconfia de l'Estat, que no es penedeix del seu passat i que no està disposat a posar-li gens fàcil. Ni el fet d'estar tancat en presó provisional fa que les seves forces minvin, que el seu intel·lecte flaquegi. El text d'Erri de Luca és una filigrana verbal plena de matisos Aquí, de fet, la veritat és el que menys importa, sinó les motivacions, els afectes, perquè la relació entre presumpte assassí i víctima van ser fortes, i el jutge intentarà treure's tots els asos que guarda a la màniga per aconseguir el que ell anomena “veritat processal”, és a dir, un relat que faci possible o bé l'alliberament o bé la inculpació del sospitós, cosa que sovint té poc a veure amb la realitat. El text

Amb Òscar Muñoz i Joan Arqué, Roger Coma protagonitza la comèdia de Jordi Casanovas que s'estrena a La Villarroel, Un menú tancat, una obra sobre com els homes han entomat els feminismes. Ell és l'Eduard, treballa en un banc i, amb el Mateu (Muñoz), ha acceptat la invitació de l'Oriol (Arqué), xef amb dues estrelles Michelin, per fer un àpat especial al seu restaurant. L'obra és de Casanovas, la dirigeix Llàtzer Garcia i comparteixes escenari amb dos actors. Devia fer temps que no et trobaves amb un equip tan masculí, oi?És curiós que siguem tots homes. Perquè justament la proposta va sobre el feminisme des de l'òptica masculina. Tot l'equip hem intentat buscar on era l'esquerda de les nostres masculinitats històriques. Abans era normal treballar només amb homes però d'uns anys ençà, no. Aquí es posa justament el focus en què siguin homes parlant d'homes per visibilitzar, sobretot, aquests comportaments que ens han inculcat, com atàvics, la durícia aquesta que hi ha a la masculinitat. Tot l'equip hem intentat buscar on era l'esquerda de les nostres masculinitats històriques I a tu, com a Roger Coma, què t'ha remogut? T'ha colpit?Els temes que toca són molt transversals, com els homes busquen noves maneres de funcionar, nous mecanismes més soft de relacionar-se amb el món. Com a actors, hem posat en qüestió aquest comportament. No puc dir que m'hagi remogut, però sí que he trobat molt interessant posar sobre la taula aquests punts. Fas el personatge més dur, el més ancorat en

Fer Rivas e Irene Pujadas han publicado su primera novela este 2025. Son jóvenes, audaces y ya tienen un camino recorrido. Rivas ha publicado Jo era un noi (Angle), un relato introspectivo sobre su adolescencia traumática, que coincidió con la muerte de su padre, el despertar sexual y las contradicciones de género. Pujadas, que ganó el premio Documenta 2020 con el libro de relatos Els desperfectes (L'Altra), debuta en la novela con La intrusa (L'Altra), un viaje físico hacia su interior que hace estallar las costuras de la imaginación. ¿Por qué habéis escrito una novela? Irene Pujadas: En mi caso, por una cuestión un poco accidental. Yo tenía muy clara la idea: quería hacer una novela de aventuras, que fuera un viaje por varias regiones. Y eso tenía la forma de novela, no podía ser un cuento. Así que la idea dictó la forma. Fer Rivas: Yo venía del teatro y me di cuenta de que para explicar lo que quería explicar necesitaba extenderme mucho más y profundizar. La oportunidad que me ofrecía el artefacto cultural del libro no me la permitía el teatro. Lo tuve clarísimo cuando me puse a escribir: aquí hay demasiada información y es demasiado complejo para comprimirlo todo en una obra. ¿Las dos novelas son efecto de una crisis? F.R.: En mi caso, sí. Es decir, parto de un momento de absoluta crisis por no entender cómo gestionar mi vida con una cuestión de género, un duelo que no pude hacer en su momento y que estaba enquistado. Estoy huyendo, y cuanto más huyo, más me doy cuenta de

Fer Rivas i Irene Pujadas han tret la seva primera novel·la aquest 2025. Són joves, agosarades i ja tenen un camí al darrere. Rivas ha publicat Jo era un noi (Angle), un relat introspectiu sobre la seva adolescència traumàtica, que va coincidir amb la mort del seu pare, el despertar sexual i les contradiccions de gènere. Pujadas, que va guanyar el premi Documenta 2020 amb el llibre de relats Els desperfectes (L'Altra), debuta amb la novel·la gràcies a La intrusa (L'Altra), un viatge físic cap al seu interior que fa esclatar les costures de la imaginació. Per què heu escrit una novel·la? Irene Pujadas: En el meu cas, per una qüestió una mica accidental. Jo, el que tenia molt clar, era la idea: volia fer una novel·la d'aventures, que fos un viatge per diverses regions. I això tenia la forma de novel·la, no podia ser un conte. Per tant, la idea va dictar la forma. Fer Rivas: Jo venia del teatre i em vaig adonar que per explicar el que volia explicar necessitava allargar-me molt més i aprofundir-hi. L'oportunitat que m'oferia l'artefacte cultural del llibre no m'ho permetia el teatre. Ho vaig tenir claríssim quan em vaig posar a escriure: aquí hi ha massa informació i és massa complex per comprimir-ho tot en una obra. Les dues novel·les són efecte d'una crisi? F.R.: En el meu cas, sí. És a dir, parteixo d'un moment d'absoluta crisi de no entendre com vehicular la meva vida amb una qüestió de gènere, un dol que no vaig poder fer en el seu moment i que estava enquistat. Estic fugin

Escenaris Especials es, probablemente, una de las cosas más importantes que le ha ocurrido a este país a nivel teatral en la última década. Hace veinte años, Clàudia Cedó, dramaturga y psicóloga, inició este proyecto en Banyoles, y ha florecido en los últimos tiempos. Trabaja el teatro con personas con discapacidad, autismo, trastornos mentales o en deshabituación de tóxicos, para luchar contra los estigmas de este colectivo. Mare de sucre (TNC, 2021) fue una gran sorpresa. Ahora, en el Lliure, doblan la apuesta con Fantàstic Ramon, una obra en la que los Escenaris Especials suben al escenario junto a Anna Moliner, Kathy Sey, Francesc Ferrer, Xicu Masó y Vanessa Segura. Aquí el making-of. Hablamos con Cedó y Andrea Álvarez, la protagonista de Mare de sucre, que acaba de ganar el premio a la mejor actriz en el Festival de Cine de Rivas (Madrid) por su papel en el cortometraje nacido de esa obra, De sucre. Clàudia, ¿cuál ha sido el proceso de escritura de Fantàstic Ramon?Clàudia Cedó: Ha sido un proceso largo; ya llevamos años en esto. El primer taller de la obra fue en 2017. Después perdí al niño, vino Una gossa en un descampat [2019, donde contó la pérdida de su hijo por muerte perinatal], Mare de sucre y todo, y se quedó como detenido. Pero me dieron la beca Leonardo de la Fundación BBVA y con ella la he escrito. Entonces, he podido incluso pagar educadores sociales para hacer sesiones con ellos.¿Ha sido la suma de muchas cosas?C.C.: Por un lado, tenía ganas de hablar de la

Escenaris Especials és, segurament, una de les coses més importants que li ha passat a aquest país a nivell teatral en l'última dècada. Fa vint anys que Clàudia Cedó, dramaturga i psicòloga, va obrir aquest projecte a Banyoles, i ha florit en els últims temps. Treballa el teatre amb persones amb discapacitat, autisme, trastorns mentals o en deshabituació de tòxics, per lluitar contra els estigmes d'aquest col·lectiu. 'Mare de sucre' (TNC, 2021) va ser una sorpresa majúscula. Ara, al Lliure, doblen l'aposta amb 'Fantàstic Ramon', una obra on els Escenaris Especials pugen a escena amb Anna Moliner, Kathy Sey, Francesc Ferrer, Xicu Masó i Vanessa Segura. Aquí el making-of. En parlem amb Cedó i Andrea Álvarez, la protagonista de 'Mare de sucre' que acaba de guanyar el premi a la millor actriu al Festival de Cine de Rivas (Madrid) pel seu paper al curtmetratge nascut d'aquella obra, 'De sucre'.Clàudia, quin ha estat el procés d'escriptura de 'Fantàstic Ramon'? Clàudia Cedó: Ha estat un procés llarg: ja portem anys en això. El primer taller de l'obra va ser el 2017. Després vaig perdre el nen, va venir 'Una gossa en un descampat' [2019, on explicava la pèrdua del seu fill de mort perinatal], 'Mare de sucre' i tot, i va quedar com parat. Però em van donar la beca Leonardo de la Fundació BBVA i amb ella l'he escrit. Llavors, he pogut fins i tot pagar educadors socials per fer sessions amb ells. Ha estat la suma de moltes coses? C.C.: D'una banda, tenia ganes de parlar de l'alteritat

Ella sospira quan li diuen que és una enciclopèdia del teatre. Però el cert és que Àngels Gonyalons porta més de quatre dècades damunt dels escenaris i les ha vist de tots colors. Va marxar a Madrid, es va 'retirar' a Menorca, va muntar una escola a Barcelona... Ara la tenim a La Villarroel amb 'Dones de ràdio', acompanyada de Sara Epígul i Sara Diego, una obra de Cristina Clemente que dirigeix Sergi Belbel. Tres generacions d'actrius per parlar d'un tema tabú. La primera frase de l'obra és del teu personatge, la Rosa, i diu així: “Soc profundament antimonàrquica. Però soc una reina”. Quin inici, no?El meu personatge és una persona que se sap valuosa, que té unes qualitats. Relativitza, perquè té una edat, però, vaja, diu que està molt bé. Té molta seguretat. No és prepotent i això era delicat a l'hora de fer-ho perquè no havia de quedar prepotent, sinó natural. Això és el que li passa: ho té tot. Tinc talent, soc valenta, mano bé. Dirigeix un equip, treballa a la ràdio. El que passa és que... passa el que passa. I, com que ho té tot sota control, de cop es troba vulnerable perquè li apareix un bony al pit. Quantes Rosa, Àgata i Carol has conegut a la teva vida?Més de les que voldria, pel que fa a la malaltia, al càncer de mama. Les que he conegut se n'han sortit. O les han salvat. En el present, conec dones que les he tornat a veure i, de cop, porten el cap rapat a l'u. Què ha passat? Recidiva. Foto: BitòDònes de ràdio Com has interioritzat aquests casos per fer de Rosa?M

Ella suspira cuando le dicen que es una enciclopedia del teatro. Pero lo cierto es que Àngels Gonyalons lleva más de cuatro décadas sobre los escenarios y las ha visto de todos los colores. Se marchó a Madrid, se "retiró" a Menorca, montó una escuela en Barcelona... Ahora la tenemos en La Villarroel con Dones de ràdio, acompañada de Sara Espígul y Sara Diego, una obra de Cristina Clemente dirigida por Sergi Belbel. Tres generaciones de actrices para hablar de un tema tabú. La primera frase de la obra es de tu personaje, Rosa, y dice así: “Soy profundamente antimonárquica. Pero soy una reina”. ¡Vaya inicio! Mi personaje es una persona que sabe que vale, que tiene ciertas cualidades. Lo relativiza porque tiene una edad, pero, vaya, dice que está muy bien. Tiene mucha seguridad. No es prepotente, y eso era delicado a la hora de interpretarlo porque no tenía que parecer arrogante, sino natural. Eso es lo que le pasa: lo tiene todo. Tengo talento, soy valiente, sé mandar. Dirige un equipo, trabaja en la radio. Pero entonces… pasa lo que pasa. Y, como lo tiene todo bajo control, de repente se encuentra vulnerable porque le aparece un bulto en el pecho. ¿Cuántas Rosa, Ágata y Carol has conocido en tu vida? Más de las que me gustaría, en cuanto a la enfermedad, al cáncer de mama. Las que he conocido han salido adelante. O las han salvado. En el presente, conozco mujeres a las que he vuelto a ver y, de repente, llevan la cabeza rapada al uno. ¿Qué ha pasado? Recidiva. Foto: BitòDònes

Carlos Cuevas y Albert Salazar son Toby Darling y Eric Glass, una pareja de jóvenes gais en el Nueva York de la segunda década del siglo XXI. Son los protagonistas de L'herència, una obra monumental de Matthew López que llega por primera vez a España en el Teatre Lliure. La dirige Josep Maria Mestres y nos servirá para muchas cosas. Para empezar, para ver el debut de Cuevas en el Lliure. Y también para seguir una historia política y social, pero a la vez muy teatral, que supone un auténtico tour de force de seis horas de teatro de primer nivel. Al principio de L'herència, el personaje de Morgan dice que esta será una obra sobre la amistad, el amor y la pérdida. ¿Es así? Albert Salazar: Sí, en parte, sí. Habla de eso y de muchas más cosas. Porque en seis horas... Es un buen resumen: amistad, amor y pérdida. Y añadiría: lo que significamos los unos para los otros y cómo las decisiones que tomamos en el presente sobre los demás tienen un efecto en el futuro. Carlos Cuevas: Es una obra que también entiende el amor como un acto de relevo y que busca no olvidar de dónde venimos, quién nos ha permitido llegar hasta aquí. Nos plantea: de acuerdo, nosotros tenemos todos estos privilegios, pero ¿de dónde vienen estos privilegios? ¿Quién ha luchado para que los tengamos? ¿Quién ha perdido la vida para que los tengamos? Y qué les debemos a esas personas. Es una obra que, de alguna manera, traza un hilo hacia atrás, hacia generaciones anteriores. ¿De qué herencia habla? C.C.: Toby y Eric

Carlos Cuevas i Albert Salazar són Toby Darling i Eric Glass, una parella de joves gais a la Nova York de la segona dècada del segle XXI. Són els protagonistes de 'L'herència', una obra monumental de Matthew López que arriba per primer cop a l'Estat espanyol al Teatre Lliure. La dirigeix Josep Maria Mestres i ens servirà per a moltes coses. D'entrada, per veure l'estrena de Cuevas al Lliure. I per seguir una història política i social, però també molt teatral, que és un autèntic 'tour de force' de sis hores de teatre de primer nivell. Al principi de 'L'herència', el personatge de Morgan diu que això serà una obra sobre l'amistat, l'amor i la pèrdua. És així?Albert Salazar: Sí, en part, sí. Parla d'això i de moltes més coses. Perquè en sis hores... És un bon resum: amistat, amor i pèrdua. I afegiria: el que signifiquem els uns pels altres i com les decisions que prenem en el present sobre els altres tenen un efecte en el futur.Carlos Cuevas: És una obra que també entén l'amor com un acte de relleu i que pretén no oblidar d'on venim, qui ens ha permès arribar fins aquí. Ens planteja: d'acord, nosaltres tenim tots aquests privilegis, però d'on venen aquests privilegis? Qui ha lluitat perquè nosaltres els tinguem? Qui ha perdut la vida perquè els tinguem? I què els hi devem a aquesta gent. És una obra que, d'alguna manera, traça un fil cap enrere, cap a generacions anteriors. De quina herència parla?C.C.: El Toby i l'Eric són dues persones d'esquerres. L'un és dramaturg, l'altre

L'aranya no solo nos permite recuperar un magnífico texto de Àngel Guimerà en el TNC que el director, Jordi Prat i Coll, ha llevado a su terreno, sino que también nos da la oportunidad de disfrutar en un mismo escenario a dos actrices fundamentales de la escena contemporánea: Mima Riera y Paula Malia. Riera es la protagonista, Rosa, la tendera. Y Malia interpreta a Isabel, un personaje secundario pero con mucho peso. Aunque ambas coincidieron en la serie Valeria (Netflix), nunca antes habían participado juntas en una obra de teatro. Más allá de Valeria, no habéis trabajado mucho juntas, ¿verdad? Paula Malia: Hemos coincidido en proyectos, pero no hemos tenido escenas juntas. Mima Riera: Nunca nos mezclan. Estuvimos en Valeria, donde ella es una de las protagonistas de la serie y yo tengo un personaje en la tercera y cuarta temporada, pero casi ni nos cruzamos. P.M.: Y aquí tampoco nos cruzamos mucho. M.R.: Tenemos una escena. ¡Y además, Isabel intentará quitarle el marido a Rosa! M.R.: Ya ves... La verdad es que me lo pone difícil, la tía. ¿Cuál ha sido el reto de interpretar una obra de Guimerà? M.R.: Hace muchos años hice Terra baixa, como casi todo el mundo, creo. Para mí, esta obra, L'aranya, es muy especial porque el primer papel que interpreté siendo consciente de que quería ser actriz fue el de Nuri en Terra baixa, cuando tenía 13 años. El deseo de ser actriz nació en este teatro, además: en una función de Magda Puyo en la Sala Tallers. Después, fui al grupo teatral de

'L'aranya' no només ens permet recuperar un text magnífic d'Àngel Guimerà al TNC que el director, Jordi Prat i Coll, ha portat al seu terreny, sinó que ens permet gaudir a sobre d'un mateix escenari de dues actrius fonamentals de l'escena contemporània: Mima Riera i Paula Malia. Riera és la protagonista, la Rosa, la botiguera. I Malia és la Isabel, una secundària amb molt de pes. Si bé totes dues han coincidit a la sèrie Valeria (Netflix), mai no havien participat juntes en una obra de teatre. Més enllà de Valeria, no heu treballat gaire juntes, oi?Paula Malia: Hem coincidit en projectes, però no hem tingut escenes juntes.Mima Riera: Mai ens barregen. Hem estat fent Valeria, on ella és una de les protagonistes de la sèrie i jo tinc un personatge a la tercera i a la quarta temporada, però quasi ni ens creuem.P.M.: I aquí tampoc no ens creuem gaire.M.R.: Tenim una escena. I, a més, la Isabel intentarà fotre-li el marit a la Rosa!M.R.: Ja veus... La veritat és que m'ho posa difícil, la tia. Quin ha estat el repte de fer un Guimerà?M.R.: Jo vaig fer 'Terra baixa' fa molts anys, com quasi tothom, penso. Per a mi, aquesta funció de 'L'aranya és molt especial perquè el primer paper que vaig fer amb consciència que volia ser actriu va ser la Nuri de 'Terra baixa', quan tenia 13 anys. El desig de ser actriu neix en aquest teatre, a més a més: una funció de Magda Puyo a la Sala Tallers. Llavors, me'n vaig a l'agrupació teatral de Sentfores a fer la Nuri de Terra baixa. Tornar a Guimerà

A finales de enero, el Mercat de les Flors vivirá una auténtica fiesta en torno a la memoria del cuerpo. Vuelve 'Supermedium', la excelente pieza de Núria Guiu e Ingri Fiksdal que ha ganado tres premios Butaca y en la que Mabel Olea, premio Time Out Barcelona a mejor artista emergente, participa junto a 8 bailarinas más. Son dos generaciones de bailarinas, de coreógrafas, que se han encontrado en la sala de ensayo y que tienen muchas cosas que contar. La propia Olea, junto con Clara Tena y Aina Lanas, realizará una conferencia performativa previa a las funciones de 'Supermedium'. Allí hablarán sobre su cuerpo, su trabajo y su futuro. Núria, ¿por qué fichaste a Mabel Olea para 'Supermedium'? Núria Guiu: Vino a la audición y se convirtió en insustituible. A veces, en una audición cuesta mucho encontrar a la persona adecuada y vas viendo perfiles, gente que puede aportarte cosas nuevas. Y Mabel nos daba una información, tiene un registro físico, una presencia, y la verdad es que se convirtió en insustituible. Foto: Ivan GiménezMabel Olea i Núria Guiu Y tú, Mabel, ¿qué ha aprendido tu cuerpo bailando 'Supermedium'? Mabel Olea: He descubierto muchos archivos, sobre todo ahora que hemos tenido que preparar las conferencias que haremos en enero. Mientras las preparábamos, he visto archivos, movimientos, referentes de las otras compañeras que yo desconocía. Lo mejor del grupo es que hay generaciones diferentes, lo que me ha permitido adentrarme en referentes que no tenía registrado