Andreu Gomila

Hemos buceado en la agenda cultural de Barcelona para traeros una elección de lo mejorcito que podréis hacer este fin de semana en la ciudad. ¿Queréis saber qué hacer este viernes, sábado y domingo? Aquí tenéis actividades para todos los gustos y bolsillos (¡incluso gratis!). Disfrutad del tiempo libre con exposiciones, obras de teatro, mercados, fiestas, conciertos, actividades con los peques... Os espera un fin de semana increíble sin moveros de Barcelona. Pero si queréis hacer una mini escapada, podéis visitar alguno de los pueblos más bonitos que tenemos cerca de casa. NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes para hacer gratis en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Què fer avui a Barcelona? Les coses per fer a Barcelona no descansen ni un dia. Cada setmana, trobareu centenars d'activitats increïbles per tots els racons de la ciutat, per no parlar dels plans a Barcelona que hi ha els caps de setmana. Cinema alternatiu, l'exposició imperdible, l'obra de teatre de la qual tothom parla, mercats, activitats familiars... Us oferim tota la informació per gaudir de Barcelona i de la seva enorme activitat cultural, avui i cada dia. No cal moderació, la podeu gaudir a l'engròs.  AMB GANES DE SORTIR PERÒ NO VOLS GASTAR? Mira la nostra llista de coses per fer gratis a Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

¿Buscáis ideas para sacar todo el jugo a la ciudad? Estáis en la página correcta. Aquí os hemos seleccionado 10 planes que engloban lo mejor de todos los ámbitos y para todos los públicos. Música, arte, cine y muchas cosas para hacer en la ciudad. ¡De tantos planes tendréis la agenda de la semana llena! NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes gratis de Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Teniu ganes de gaudir de la ciutat? Esteu al lloc adient! Us hem fet una selecció de 10 plans de l'agenda de Barcelona d'aquesta setmana que engloben el millor de tots els àmbits i per a tots els públics: Teatre, cinema, música, art, coses per fer amb nens aquest cap de setmana a Barcelona i altres excuses per no parar de descobrir la ciutat! De tants plans tindreu l'agenda plena! NO T'HO PERDIS: Els millors plans gratis de Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Desde espectáculos más pequeños a grandes producciones, de monólogos a musicales alucinantes... La cartelera de teatro de Barcelona es potente y ofrece shows para todo tipo de público. Si te preguntas cuáles son las mejores obras que se pueden ver en nuestros escenarios, hemos hecho una selección de las piezas que no hay que perderse de ninguna de las maneras: ¡y no te despistes demasiado, que te puedes quedar sin entradas! NO TE LO PIERDAS: 🎭 Los mejores musicales y las mejores obras de teatro infantil en Barcelona  🎤 Lugares de Barcelona donde ver 'jam sessions', 'open mics', comedia y otros espectáculos de pequeño Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Des d'espectacles més petits a grans produccions, de monòlegs a espatarrants musicals... La cartellera de teatre de Barcelona és potent i ofereix xous per a tota mena de públic. Si us pregunteu quines són les millors obres que es poden veure als nostres escenaris, hem fet una tria de les peces que no us heu de perdre de cap de les maneres: i no badeu gaire, que us podeu quedar sense entrades! NO T'HO PERDIS:  🎭 Els millors musicals i les millors obres de teatre infantil a Barcelona   🎤  Llocs de Barcelona on veure jam-sessions, 'open mics', comèdia i altres espectacles de petit format  Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Un mes por estrenar, lleno de cosas nuevas y experiencias por vivir. Y también lleno de ocio y cultura que os recogemos aquí mismo. Tenéis exposiciones de las que todo el mundo hablará, festivales y ciclos de cine, actividades para hacer en familia, estrenos de teatro, conciertos.... Esta es la agenda cultural imprescinidble de nuestra ciudad. NO TE LO PIERDAS: 50 lugares para ir con niños. Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Què fer a Barcelona aquest cap de setmana? Hem bussejat en l'agenda cultural de Barcelona i us portem una tria del milloret que podreu fer aquest divendres, dissabte i diumenge. Aquí teniu activitats per a tots els gustos i butxaques (fins i tot gratis!). Gaudiu del vostre temps lliure amb exposicions, obres de teatre, mercats, festes, concerts... Voleu saber què fer aquest cap de setmana amb nens? Us espera un cap de setmana increïble sense moure-us de Barcelona. I si voleu escampar la boira, podeu fer una visita als pobles més bonics a prop de casa nostra. NO T'HO PERDIS: Les millors coses gratis per fer a BarcelonaFes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Un mes per estrenar, ple de coses noves i experiències per viure. I també farcidet d'oci i cultura que us recollim aquí mateix. Teniu exposicions de les quals tothom parlarà, obres de teatre i dansa, cicles i festivals de cinema, activitats per fer amb la canalla, concerts, exposicions. Aquesta és l'agenda cultural imprescindible de la nostra ciutat! NO T'HO PERDIS: Coses per fer gratis a Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

¿Has notado los efectos del otoño? Disfruta de la nueva estación, de los nuevos colores que irán cambiando la fisonomía de la ciudad y de toooodos los grandes planes que llegan en octubre a Barcelona. ¿Quieres saber cuáles son las mejores cosas para hacer en Barcelona durante los próximos 30 días? En esta lista encontrarás de todo, desde festivales, hasta conciertos, estrenos de teatro y de cine, gastronomía, exposiciones y también actividades gratis, porque también se puede disfrutar sin abrir el monedero. NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes del fin de semana. Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Heu notat els efectes de la tardor? Gaudiu de la nova estació, dels nous colors que aniran canviant la fisonomia de la ciutat i de toooots els grans plans que arriben a l'octubre a Barcelona. Voleu saber quines són les millors coses per fer a Barcelona durant els 30 dies vinents? En aquesta llista hi trobareu de tot, des de festivals, fins a concerts, estrenes de teatre i de cinema, gastronomia, exposicions i moltes activitats gratuïtes, perquè també es pot gaudir sense obrir el moneder. NO T'HO PERDIS: 50 coses per fer amb nens a Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Tenim plans per a cada dia i per a tots els gustos: teatre, estrenes de cinema, veure les exposicions imprescindibles, plans per fer en família... Si et quedes a Barcelona, et faltaran hores per fer totes les propostes interessants que hi ha a la ciutat. I compte, algunes són GRATIS (sí, impressionant). Busques més plans? Aquestes són les millors coses per fer a Barcelona aquest mes  

La versión que ha hecho Miquel Mas Fiol del Cándido de Voltaire tiene muchas cosas que podríamos llamar “sobrantes”, como el estrangulamiento simulado de una niña de 5 años, la coreografía de Follow the leader o la entrevista de Santiago Abascal en El Hormiguero. Pero el conjunto es tan redondo, tan real, que se le pueden perdonar tres o cuatro excesos a un director que, con esta obra, inició la Trilogia de la condició millennial, que completó posteriormente con Les penes del jove Werther y Els miserables. Un fresco sobre su generación y sobre el mundo que le ha tocado vivir a través de tres clásicos incuestionables que Mas Fiol ha sabido reventar a su gusto. Càndid o l'optimisme nos habla, básicamente, de un actor, Lluís Oliver, que se presenta a un casting con la esperanza de que un director posmoderno lo contrate. Durante la hora y pico que dura la función, Oliver vivirá con el corazón en un puño, a la espera de la decisión. Mientras tanto, repasará su vida, qué le ha llevado hasta allí, conversará con su madre, dirá todo lo que piensa del mundo del teatro barcelonés, donde no se salva ni el apuntador. Un anticipo, sin embargo, de lo que vendrá después en las otras dos piezas de la trilogía. Dirá todo lo que piensa del mundo del teatro barcelonés, donde no se salva ni el apuntador Mas Fiol no es el primer director que se ríe de sí mismo, que hace que un actor le insulte, diga pestes de él o intente pegarle. Tampoco es el primero que observa con sarcasmo su entorno laboral.

La versió que ha fet Miquel Mas Fiol del Càndid de Voltaire té moltes coses que podríem anomenar "sobrants", com l'escanyament simulat d'una nena de 5 anys, la coreografia de Follow de leader o l'entrevista de Santiago Abascal a El hormiguero. Però el conjunt és tan rodó, tan real, que li podem passar per alt tres o quatre coses a un director que, amb aquesta obra, va encetar la Trilogia de la condició millennial, que va rematar posteriorment amb Les penes del jove Werther i Els miserables. Un fresc sobre la seva generació i sobre el món que li ha tocat viure a través de tres clàssics incontestables que Mas Fiol ha sabut rebentar a gust. Càndid o l'optimisme ens parla, bàsicament, d'un actor, Lluís Oliver, que es presenta a un càsting amb l'esperança que un director postmodern el contracti. Durant l'hora i escaig de funció, Oliver viurà amb l'ai al cor, a l'espera de la decisió. Mentrestant, repassarà la seva vida, què l'ha portat fins aquí, conversarà amb la seva mare, dirà tot el que pensa del món del teatre barceloní, on no se salva ni l'apuntador. Un tast, tanmateix, del que vindrà després, a les altres dues peces de la trilogia. Dirà tot el que pensa del món del teatre barceloní, on no se salva ni l'apuntador Mas Fiol no és el primer director que se'n riu d'ell mateix, que fa que un actor l'insulti, en digui pestes, intenti estomacar-lo. Tampoc no és el primer que observa amb sarcasme el seu entorn laboral. Però la gràcia és que ho fa amb les eines que critica: postdrama

Lo que hacen la periodista queer Helena Mir (Anna Tamayo) y la coach Lorena Miguel (Roser Batalla), encerradas a la fuerza en una casa por culpa de una tormenta bíblica y obligadas a discutir sus diferencias, es lo que deberían hacer todos los bandos rivales de nuestra época. Porque, seguramente, cuando la lluvia amaine, no habrán cambiado de opinión, pero al menos serán capaces de entender al otro, lo cual es siempre el primer paso para alcanzar un entendimiento. El argumento de La confusió es muy sencillo. Una mujer joven irrumpe en la consulta de una coach veterana, especialista en "acompañar" procesos de transición. Primero no le dice quién es y se hace pasar por una paciente. Sin embargo, la profesional de los cambios no tardará en descubrir el engaño y la echará de casa. En el exterior, sin embargo, cae un fuerte aguacero y ambas han recibido un aviso de protección civil que pide a la población no salir de casa. Lorena está muy angustiada y Helena la ayuda a relajarse. Tienen tiempo para charlar. El núcleo de la discusión que inician tiene que ver con la homosexualidad, con ciertos "privilegios" de los que gozan, con la discriminación positiva y con la supuesta infelicidad de los miembros del colectivo LGBTIQ+. La cuestión es que Lorena piensa algunas de estas cosas e incluso ha ayudado a algunos gays a dejar de serlo. La batalla está servida. ¿Mantendría los privilegios? Esta siempre es la gran pregunta La función tiene algún momento brillante, como cuando Helena hace

El que fan la periodista queer Helena Mir (Anna Tamayo) i la coach Lorena Miguel (Roser Batalla), tancades a la força en una casa per mor d'una tempesta bíblica i obligades a discutir les seves diferències, és el que haurien de portar a terme tots els bàndols rivals de la nostra època. Perquè, segurament, quan la pluja amaini, no hauran canviat d'opinió, però almenys seran capaços d'entendre l'altre, cosa que és sempre el primer pas per assolir una entesa. L'argument de La confusió és molt senzill. Una dona jove irromp en la consulta d'una coach veterana, especialista a "acompanyar" processos de transició. Primer, no li diu qui és i es fa passar per una pacient. Tanmateix, la professional dels canvis no trigarà a descobrir l'engany i la farà fora de casa. A l'exterior, però, cau un gran aiguat i totes dues han rebut un avís de protecció civil que demana la població de no sortir de casa. La Lorena està molt angoixada i l'Helena l'ajuda a relaxar-se. Tenen temps per xerrar. El nucli de la discussió que engeguen té a veure amb l'homosexualitat, dels certs "privilegis" de què gaudeixen, de la discriminació positiva i de la presumpta infelicitat dels membres del col·lectiu LGBTIQ+. La qüestió és que la Lorena pensa algunes coses d'aquestes i fins i tot ha ajudat alguns gais a deixar de ser-ho. La batalla està servida. Mantindria els privilegis? Aquesta sempre és la gran pregunta La funció té algun moment brillant, com quan l'Helena fa imaginar la Lorena què faria si hagués de torn

No son muchos los actores de nuestro país que puedan ponerse en la piel de Carmichael, un psicópata hosco e imprevisible, que perdió la mano hace 27 años y que, desde entonces, no ha dejado de buscarla. Pol López, con peluca y voz estrafalaria, con los pies bien plantados en el suelo, entra y sale de la habitación de hotel del pueblo de Ohio donde ha acabado en busca de la añorada extremidad. Dentro, tendrá a dos matones locales, Toby (Soribah Ceesay) y Marilyn (Mia Sala-Patau), que dicen que la han encontrado, y al recepcionista estrambótico del establecimiento, Mervyn (Albert Prat), ansioso por vivir una gran aventura. La dificultad de la función reside en que tenemos una acción tensa en presente, la relación de los cuatro personajes, y lo que estos cuentan de su pasado. Hay mucha historia narrada, que no vemos, y que tendremos que imaginarnos en las condiciones en que nos la cuentan, con, por ejemplo, Toby y Marilyn esposados a un radiador y un bidón de gasolina a punto de explotar mientras Mervyn recuerda sus días de instituto. En Estados Unidos, la crítica fue severa con la opción del autor La mà (o A Beheading in Spokane, algo así como Una decapitación en Spokane) es una obra que nos resulta familiar. Aunque sea la primera que el británico-irlandés Martin McDonagh situó en Estados Unidos, arrastra muchos de los elementos que ya tenían La reina de la bellesa de Leenane o La calavera de Connemara, ambas vistas en Barcelona en la última década; es decir, un entorno rural,

No són gaires els actors de casa nostra que puguin posar-se en la pell de Carmichael, un psicòpata sorrut i imprevisible, que va perdre la mà fa 27 anys i que, d'aleshores ençà, no ha parat de buscar-la. Pol López, amb perruca i veu estrafeta, amb els peus ben plantats a terra, entra i surt de l'habitació d'hotel del poble d'Ohio on ha anat a parar a la recerca de l'enyorada extremitat. A dins, hi tindrà dos pinxos locals, el Toby (Soribah Ceesay) i la Marilyn (Mia Sala-Patau), que diuen que l'han trobada, i el recepcionista estrambòtic de l'establiment, en Mervyn (Albert Prat), delerós de viure una gran aventura. La dificultat de la funció passa perquè tenim una acció tensa en present, la relació dels quatre personatges, i el que aquests expliquen del seu passat. Hi ha molta història narrada, que no veiem, i que haurem d'imaginar-nos en les condicions en què ens l'expliquen, amb, per exemple, en Toby i la Marilyn emmanillats a un radiador i un bidó de benzina a punt d'explotar mentre en Mervyn recorda els seus dies d'institut. Als Estats Units, la crítica va ser severa amb l'opció de l'autor La mà (o A beheading in Spokane, alguna cosa així com Una decapitació a Spokane) és una obra que ens sona. Tot i ser la primera que el britànic-irlandès Martin McDonagh va situar als Estats Units, arrossega molts dels elements que ja tenien La reina de la bellesa de Leenane o La calavera de Connemara, totes dues vistes a Barcelona en l'última dècada, és a dir, un entorn rural, baixos fon

Macabéa es de esos personajes literarios que, una vez pasas por su lado, no puedes olvidar nunca. Aparentemente atolondrada, habitante del presente, pero con un pasado funesto, sobrevive con una sonrisa en la boca y unas enormes ganas de vivir. Salió de la cabeza de Clarice Lispector para hacernos sufrir sin malicia. Y para ofrecer al mundo del teatro, ahora que todo el mundo adapta novelas, una historia que ya tardaba en subir a un escenario. Está claro que ha tenido que ser una directora y dramaturga joven, Diana Dibau, la encargada de cometer la osadía de salirse del carril central para regalarnos el montaje de una pequeña novela extraordinaria, en la que juega de manera teatral con las herramientas que Lispector utiliza literariamente para ganarse al lector mientras le habla de tú a tú. Para hacerlo posible, Dibau necesitaba una buena Macabéa y Anna Claramonte interpreta a la perfección a esta chica que quiere salir del pozo pero no sabe por dónde empezar, y que podría ser prima de la Winnie de Beckett. Nos mira y sonríe, y ninguna fatalidad parece ser lo suficientemente grande para eliminar sus ganas de salir adelante. Su choque es cósmico y, llevado al teatro, bastante cómico La compañía debutante La Impostora cuenta con recursos limitados para explorar el universo de Lispector, pero lo que aquí importa es que Macabéa y Olímpico (Pau Rosell), su déspota y fugaz novio, funcionen. Su choque es cósmico y, llevado al teatro, bastante cómico. Él quiere mostrar constantemente

La Macabéa és d'aquells personatges literaris que, un cop passes pel seu costat, no els pots oblidar mai. Aparentment tòtila, habitant del present, però amb un passat funest, sobreviu amb un somriure a la boca i unes ganes terribles de viure. Va sortir del cap de Clarice Lispector per fer-nos patir sense malícia. I per oferir al món del teatre, ara que tothom adapta novel·les, una història que ja trigava a pujar a un escenari. És clar, ha hagut de ser una directora i dramaturga jove, Diana Dibau, l'encarregada de cometre la gosadia de sortir del carril central per regalar-nos el muntatge d'una petita novel·la extraordinària, en el qual juga de manera teatral amb les eines que Lispector utilitza literàriament per ficar-se el lector a la butxaca mentre li parla de tu a tu. Per fer-ho possible, Dibau necessitava una bona Macabéa i Anna Claramonte interpreta a la perfecció aquesta noia que vol sortir del pou però no sap per on començar, i que podria ser cosina de la Winnie de Beckett. Ens mira i somriu, i cap fatalitat sembla ser prou gran per eliminar les seves ganes de tirar endavant. La seva topada és còsmica i, portada al teatre, força còmica La companyia debutant La Impostora compta amb uns recursos limitats per explorar l'univers de Lispector, però el que aquí importa és que la Macabéa i l'Olímpico (Pau Rosell), el seu dèspota i fugaç xicot, funcionin. La seva topada és còsmica i, portada al teatre, força còmica. Ell vol mostrar tothora la seva superioritat masculina, però

'Ànima' podía haberse desarrollado como todos los musicales de época, con príncipes azules, bellas durmientes, un sesgo de género maloliente y todo el azúcar que quisierais. Y, de hecho, el musical que ha estrenado el TNC, ambientado en los años 30 del siglo pasado, en EEUU, parece que tiene que ir por ahí. Porque tenemos a nuestra protagonista, Greta (Paula Malia), que se va de su pueblo para probar suerte en Hollywood, y dejar atrás la pobreza y una vida planificada. ¿La salvará un hombre caritativo? No, una historia creada en el 2024 no puede ser como 'Cantando bajo la lluvia'. Y eso que tenemos todo el universo Disney por delante, el del nacimiento del imperio, el de la creación de 'Blancanieves', el primer largometraje animado y en color de la historia. El sueño de Greta es trabajar para el gran Walter (Oriol Burés). No lo conseguirá a la primera, como ya podíamos esperar. El argumento, sin embargo, irá adquiriendo toques de comedia de enredos, más allá de la historia de formación y superación de una mujer que lo tiene todo en contra. E incluso reiremos. En esta complejidad se encuentra el punto a favor de 'Ànima'. Y una dirección escénica de Gara Roda que sabe sacarle jugo a un giratorio capaz de transformar la escena en pocos instantes. "Lo mejor de todo es que tenemos unos actores y actrices de primera" Blanca Bardagil ha escrito una muy buena trama a partir de la idea original de Burés. Y ella misma y Marc Gómez, unas canciones de primera con música de Adrià Barbosa.

Ànima podia haver-se desenvolupat com tots els musicals d'època, amb prínceps blaus, belles dorments, un biaix de gènere pudent i tot el sucre que vulguin. I, de fet, el musical que ha estrenat el TNC, ambientat als anys 30 del segle passat, als EUA, sembla que ha d'anar per aquí. Perquè tenim la nostra protagonista, la Greta (Paula Malia), que marxa del seu poble per provar sort a Hollywood, i deixar enrere la pobresa i una vida planificada. La salvarà un home caritatiu? No, una història creada el 2024 no pot ser com Cantant sota la pluja. I això que tenim tot l'univers Disney al davant, el del naixement de l'imperi, el de la creació de Blancaneu, el primer llargmetratge animat i en color de la història. El somni de la Greta és treballar per al gran Walter (Oriol Burés). No ho aconseguirà a la primera, com ja podíem esperar. L'argument, tanmateix, anirà agafant tocs de comèdia d'embolics, més enllà de la història de formació i superació d'una dona que ho té tot en contra. I fins i tot riurem. En aquesta complexitat hi ha el punt a favor d''Ànima'. I una direcció escènica de Gara Roda que sap treure suc a un giratori capaç de transformar l'escena en pocs instants. "El millor de tot plegat és que tenim uns actors i actrius de primera" Blanca Bardagil ha escrit una molt bona trama a partir de la idea original de Burés. I ella mateixa i Marc Gómez, unes cançons de primera amb música d'Adrià Barbosa. Amb Víctor G. Casademunt formen un quintet artístic bregat en mil batalles que h

Con Qui va matar el meu pare, Édouard Louis quiso ajustar cuentas con su progenitor, uno de tantos hombres que no supo entender a su hijo, y con los políticos que lo abandonaron al margen de la vida. Es un libro breve, conmovedor, punzante, pero al mismo tiempo algo deslavazado, que pone nombres y apellidos a ministros, jefes de gobierno y presidentes que hicieron la vida más difícil a su padre, mientras el autor repasa su infancia. Su virtud es la audacia. Como narración en primera persona, tiene todo para convertirse en monólogo teatral. No en vano, el propio Louis lo protagonizó en 2023 en Temporada Alta, bajo la dirección de Thomas Ostermeier. Ivo van Hove también lo ha dirigido, con el gran Hans Kesting, que parecía más padre que hijo, pero que también lo clavaba. Pau Roca se ha atrevido ahora aquí (hay más de una docena de montajes del texto en Europa) y, estéticamente, se acerca más a Van Hove que a Ostermeier: tiene un punto onírico, de pesadilla en flashback, dentro de un espacio nada naturalista, con unas paredes y un suelo apetece tocar. Louis, en el fondo, habla del cuerpo, del cuerpo maltratado, del cuerpo abusado, y Roca convierte la sala en un cuerpo de terciopelo que pide cuidado y que atrae manos y miradas. Un homenaje a alguien que le hizo pasar una infancia horrible Roca tiene la suerte de contar con un actor mayúsculo, Dafnis Balduz, que en escena sabe muy bien lo que tiene entre manos. Toda la función es, de hecho, una carta al padre clásica, con un intér

Amb Qui va matar el meu pare Édouard Louis va voler passar comptes amb el seu progenitor, un de tants homes que no va saber entendre el seu fill, i amb els polítics que van abandonar-lo a la cuneta de la vida. És un llibre breu, colpidor, punyent, però alhora una mica desmanyotat, que posa noms i cognoms a ministres, caps de govern i presidents que van fer-li la vida més difícil al pare, mentre l'autor repassa la seva infantesa. La seva virtut és la gosadia. Com a narració en primera persona, ho té per convertir-se en monòleg teatral. No debades, el mateix Louis el va protagonitzar el 2023 a Temporada Alta, amb direcció de Thomas Ostermeier. Ivo van Hove també l'ha dirigit, amb el gran Hans Kesting, que tenia més cara de pare que de fill, però també ho clavava. Pau Roca s'hi ha atrevit ara a casa nostra (hi ha una dotzena llarga de muntatges del text a Europa) i, estèticament, s'acosta més a Van Hove que a Ostermeier: té un punt oníric, de malson en flashback, dins un espai gens naturalista, amb unes parets i un terra que fan toquera. Louis, en el fons, parla del cos, del cos masegat, del cos maltractat, i Roca converteix la sala en un cos de vellut que demana cura i que atrau mans i mirades. Un homenatge a algú que li va fer passar una infantesa horrible Roca té la sort de comptar amb un actor majúscul, Dafnis Balduz, que, en escena, sap molt bé el pa que s'hi dona. Tota la funció és, de fet, una carta al pare clàssica, amb un intèrpret a qui tenim en present i que haurà de

Con Una dona de la teva edat (Proa), Gemma Ruiz Palà se sumerge de lleno en la vida de una mujer de 60 años que atraviesa la menopausia, tiene a sus hijos lejos y un marido patoso. Para emprender este viaje se acompaña de Kate, una escenógrafa estadounidense que viaja a la Bienal de Venecia para exponer por primera vez fuera de EE. UU. su obra escultórica. Es la cuarta novela de Ruiz, que con la anterior, Les nostres mares, ganó el premio Sant Jordi 2022. Tu Kate dice muchas palabrotas... Imaginé a una de esas estadounidenses que siempre tienen el fuck y el holy shit en la boca, y cosas peores. “Hostia santa”, dice Kate. Creo que es muy de las series. Ves series y dicen muchas palabrotas. Yo también digo muchas. Quizás es herencia de mi abuelo, que me decía: “Hostia, dices muchas”. No lo puedo evitar. ¿Kate y Rob, la pareja protagonista, son un arquetipo? Un poco. Quería representar esa relación de poder que tanto se ha glorificado en las pantallas: ese gran hombre, ese intelectual, y su mujer que también hace algunas-cosas-de-artista. Minimizar la función artística de la mujer cuando ambos lo son. ¿Para qué te ha servido este arquetipo? Me ha servido para plantear las relaciones intergeneracionales que hemos dado por legítimas y las que se han criminalizado, porque ella es la mayor y él el joven. Aceptamos sin cuestionar que mujeres muy jóvenes se interesen por hombres mucho mayores. Incluso cuando es el argumento de una película, ni siquiera la edad es un tema. En cambio, a

Amb Una dona de la teva edat (Proa), Gemma Ruiz Palà es capbussa de ple en una dona de 60 anys que passa per la menopausa, té els fills lluny i un marit ganàpia. Per emprendre aquest viatge s'acompanya de la Kate, una escenògrafa nord-americana que viatja a la Biennal de Venècia per exposar, per primera vegada fora dels EUA, la seva obra escultòrica. És la quarta novel·la de Ruiz, que amb l'anterior, Les nostres mares, va guanyar el premi Sant Jordi 2022. La teva Kate diu moltes paraulotes...Vaig imaginar-me una d'aquestes nord-americanes que tenen sempre el fuck i el holy shit sempre a la boca, i coses pitjors. Hòstia santa, diu la Kate. Crec que és molt de les sèries. Tu veus les sèries i diuen moltes paraulotes. Jo també en dic moltes. Potser és herència del meu avi, que em deia: "Hòstia, en dius moltes". No ho puc evitar. La Kate i el Rob, la parella protagonista, són un arquetip?Una mica. Volia representar aquesta relació de poder que s'ha honorat tant a les pantalles: aquest gran home, aquest intel·lectual, i la seva dona que també fa algunes-coses-d'artista. Minimitzar la funció artística de la dona quan tots dos ho són. Per a què t'ha servit aquest arquetip?M'ha servit per plantejar les relacions intergeneracionals que hem donat per legítimes i les que s'han criminalitzat perquè ella és la gran i ell és el jove. Ens empassem acríticament que dones molt joves estiguin interessades en homes molt grans. Fins i tot quan és l'argument d'una pel·lícula, ni tan sols l'edat é

La Jo, la Meg, la Beth i l'Amy són germanes, adolescents i han estat adoctrinades per quedar bé, per fer reals els desigs dels homes i no crear problemes. Aquest podria ser el resum de Donetes, o Little women, la novel·la que Louisa May Alcott va publicar a mitjans del segle XIX i que, com ens recorda Lucia Del Greco, la dona que la portarà al Lliure de Gràcia, era l'únic llibre que el franquisme permetia llegir a les dones. Un volum que podria ser, avui, la bíblia de les tradwives i que Del Greco ha subvertit totalment. Per fer-ho possible té al seu servei, entre d'altres, quatre actrius joves espaterrants (Elisabet Casanovas, Míriam Moukhles, Paula Jornet i Blanca Valletbó) que donaran vida a les germanes March i que són, a més, unes artistes totals que canten, toquen i actuen. Totes cinc ens acompanyen en aquest viatge immersiu cap a Little women.   Lucia Del Greco (directora i dramaturga) Foto: Ivan GiménezLucia Del Greco Little women és el segon text narratiu que Del Greco porta a escena en poc temps, després de Pura passió (Akadèmia). I per buscar-ne la raó hem d'anar a uns textos que li va enviar el seu pare, psicoanalista expert en nens i adolescents. Allà s'hi va trobar referències a l'acceleració del temps que viuen els adolescents, cosa que expressen a través de la violència i la negació de la mort. Tot, sempre, sota la mirada dels adults. Aleshores, va pensar en l'adaptació cinematogràfica que va fer Greta Gerwig de Donetes i va anar a la font original, una nove

Jo, Meg, Beth y Amy son hermanas, adolescentes y han sido adoctrinadas para quedar bien, para cumplir los deseos de los hombres y no causar problemas. Ese podría ser el resumen de Mujercitas (Little Women), la novela que Louisa May Alcott publicó a mediados del siglo XIX y que, como recuerda Lucia del Greco, la directora que la llevará al Lliure de Gràcia, fue el único libro que el franquismo permitía leer a las mujeres. Un volumen que hoy podría ser la biblia de las tradwives y que Del Greco ha subvertido por completo. Para hacerlo posible, cuenta, entre otros, con cuatro jóvenes actrices deslumbrantes (Elisabet Casanovas, Míriam Moukhles, Paula Jornet y Blanca Valletbó) que encarnan a las hermanas March y que además son artistas totales: cantan, tocan instrumentos y actúan. Todas ellas nos acompañan en este viaje inmersivo hacia Little women. Lucia Del Greco (directora y dramaturga) Foto: Ivan GiménezLucia Del Greco Little Women es el segundo texto narrativo que Del Greco lleva a escena en poco tiempo, después de Pura pasión (Akadèmia). Y para entender la razón hay que remontarse a unos textos que le envió su padre, psicoanalista experto en niños y adolescentes. En ellos encontró referencias a la aceleración del tiempo que viven los adolescentes, algo que expresan a través de la violencia y la negación de la muerte. Todo, siempre, bajo la mirada de los adultos. Entonces pensó en la adaptación cinematográfica que Greta Gerwig hizo de Mujercitas y fue a la fuente original,

Convertirse en un villano de manual a los 80 años, después de haber encarnado al protagonista de la lacerante El pare de Florian Zeller, es algo al alcance de muy pocos actores. Y más aún cuando se trata de dar vida a un hombre, Roald Dahl, que en el imaginario de muchísima gente es aquel autor que les hizo vivir una infancia espléndida a través de sus cuentos estrambóticos y abrumadores. Pero no todos los escritores tienen que ser bellísimas personas. Y Josep Maria Pou lleva más de 50 años subiéndose a los escenarios para regalarnos personajes memorables. Gegant nos transporta a principios de los años 80 y nos sitúa en la casa de Dahl en Buckinghamshire, cuando está terminando Las brujas y justo en el momento en que estalla una polémica tras un artículo en el que compara a los israelíes con los nazis. En escena están su esposa Liccy (Victòria Pagès), su editor inglés Tom Maschler (Pep Planas) y la jefa de ventas de su editorial norteamericana Jessie Stone (Clàudia Benito), todos decididos, en mayor o menor grado, a convencerlo para que pida disculpas, lo que transformará la obra en una batalla dialéctica de primer nivel. Y que tanto Pou como Benito, Pagès y Planas saben resolver de manera brillante. Foto: David Ruano'Gegant' Pou encarna maravillosamente la figura de la vieja gloria terca, que se deja halagar, que lanza dardos constantemente y que no admite réplicas. Lo tratan con guantes de seda. Pero Stone, más joven, no puede evitar decirle al gran hombre lo que piensa.

Convertir-te en un dolent de manual quan ja tens 80 anys després d'encarnar el protagonista de la lacerant El pare de Florian Zeller és una cosa a l'abast de molt pocs actors. I més quan es tracta de donar vida a un home, Roald Dahl, que és en l'imaginari de moltíssima gent com aquell autor que els va fer passar una infantesa esplèndida a través dels seus contes estrambòtics i abassegadors. Però no tots els escriptors han de ser bellíssimes persones. I Josep Maria Pou fa més de 50 anys que puja als escenaris per regalar-nos personatges memorables. Gegant ens fa recular a primers dels anys 80 i ens col·loca a la casa de Dahl a Buckinghamshire quan està enllestint Les bruixes i just en el moment en què ha esclatat una polèmica arran d'un article en què compara els israelians amb els nazis. En escena, hi tenim la seva dona Liccy (Victòria Pagès), el seu editor anglès Tom Maschler (Pep Planas) i la cap de vendes de la seva editorial nord-americana Jessie Stone (Clàudia Benito), tots decidits, en major o menor grau, a convèncer-lo perquè demani disculpes, la qual cosa transformarà l'obra en una batalla dialèctica de primer nivell. I que tant Pou com Benito, Pagès i Planas saben resoldre de manera brillant. Foto: David Ruano'Gegant' Pou encarna de meravella la figura de la vella glòria tossuda, que es deixa afalagar, que llença dards tota l'estona i que no admet rèpliques. El tracten amb cotonets. Però Stone, més jove, no pot estar-se de dir-li al gran home el que pensa. I serà c

Substituir Oriol Pla no és gens fàcil, sobretot si es tracta d'un paper que ja és gairebé icònic en el teatre català de l'última dècada, el del jove de 23 anys, Carlo Giuliani, que va morir a Gènova el 20 de juliol de 2001 pels trets d'un policia. Un personatge i una història que Pla va passejar per tot arreu i que es va fer seus. La papereta que té Pau Bondiez, doncs, és delicada. Lali Álvarez, l'autora i directora del text, ha optat per un perfil d'actor diferent. Bondiez no té els trets melancòlics de Pla. És més fort, desprèn una altra energia. Així i tot, la funció conserva aquell esperit que va convertir Ragazzo en un fenomen, i en això Bondiez hi té alguna cosa a dir. Reclama tota l'estona que el mirem als ulls i aquí sap arrossegar-nos cap a la seva història, aquests tres dies de juliol de fatídica memòria que Álvarez reconstrueix fins a l'escena en què el protagonista és abatut. Álvarez segueix els desitjos de Giuliani de no convertir-lo en una estàtua, ni tan sols en un màrtir Que Pla no hi sigui, per tant, és un mal menor i conseqüència lògica del pas del temps. Si Álvarez volia mantenir viu el muntatge, tard o d'hora un altre actor de vint-i-pocs anys havia de substituir-lo. A banda d'això, la directora ha executat pocs canvis. Manté les cançons icòniques de Zoo, com Corbelles. Tot un encert. Foto: Alba Gibert'Ragazzo' La funció manté la mateixa pegada ideològica. Especialment perquè recupera un jove que havíem oblidat, un idealista, poeta, somiador, que va ser

Sustituir a Oriol Pla no es nada fácil, sobre todo si se trata de un papel que ya es casi icónico en el teatro catalán de la última década, el del joven de 23 años, Carlo Giuliani, que murió en Génova el 20 de julio de 2001 por los disparos de un policía. Un personaje y una historia que Pla llevó por todas partes y que hizo suyos. La papeleta que tiene Pau Bondiez, pues, es delicada. Lali Álvarez, la autora y directora del texto, ha optado por un perfil de actor diferente. Bondiez no tiene los rasgos melancólicos de Pla. Es más fuerte, desprende otra energía. Aun así, la función conserva aquel espíritu que convirtió 'Ragazzo' en un fenómeno, y en eso Bondiez tiene algo que decir. Reclama todo el tiempo que lo miremos a los ojos y ahí sabe arrastrarnos hacia su historia, esos tres días de julio de fatídica memoria que Álvarez reconstruye hasta la escena en la que el protagonista es abatido. Álvarez sigue los deseos de Giuliani de no convertirlo en una estatua, ni siquiera en un mártir. Que Pla no esté, por lo tanto, es un mal menor y consecuencia lógica del paso del tiempo. Si Álvarez quería mantener vivo el montaje, tarde o temprano otro actor de veintipocos años tenía que sustituirlo. Además de eso, la directora ha ejecutado pocos cambios. Mantiene las canciones icónicas de Zoo, como 'Corbelles'. Un acierto. Foto: Alba Gibert'Ragazzo' La función mantiene la misma pegada ideológica. Especialmente porque recupera a un joven que habíamos olvidado, un idealista, poeta, soñador

Si La tempestat que ha dirigido Oriol Broggi es una gran función, es por los versos traducidos por Jaume Coll Mariné, el Próspero de Lluís Soler, el Ariel de Babou Cham y la Miranda de Clara de Ramon. Porque sin estos cuatro elementos, el montaje podría ser más bien anecdótico o, simplemente, un retroceso en el tiempo, ya que nos transporta a la época en que el director barcelonés levantaba Hamlet en la Biblioteca de Catalunya y nos maravillaba: la profundidad, el lirismo, la pulcritud. No hay nada que no hayamos visto. Y todo sigue funcionando. Las crónicas del siglo XVII sitúan The tempest como la última obra que escribió Shakespeare, en 1611, cinco años antes de su muerte. Es una pieza canónica en cinco actos, que se mueve entre la obra romántica y la tragicomedia, escrita en un 80% en pentámetro yámbico, donde no muere nadie. Y muchos la han visto como el testamento del Bardo, encarnado en la figura de Próspero, el duque de Milán desterrado que encuentra refugio en una isla, con su hija Miranda, donde puede desplegar su magia gracias a un espíritu, Ariel, mientras subyuga al indígena Caliban. Todo, sin embargo, comienza con un naufragio, el de un barco en el que viajan los antiguos enemigos de Próspero, especialmente el hermano que le arrebató el ducado, y su aliado, el rey de Nápoles. El exiliado les tiende una trampa para lograr ser restituido y, al mismo tiempo, hacer feliz a su hija. Hasta aquí, el argumento, lo que todos sabemos de La tempestat. Foto: La Perla 29'La

Si La tempestat que ha dirigit Oriol Broggi és una gran funció és pels versos traduïts per Jaume Coll Mariné, el Pròsper de Lluís Soler, l'Ariel de Babou Cham i la Miranda de Clara de Ramon. Perquè sense aquests quatre elements, el muntatge podria ser més aviat anecdòtic o, simplement, un retrocés en el temps, ja que ens transporta a l'època en què el director barceloní aixecava Hamlet a la Biblioteca de Catalunya i ens meravellava: la profunditat, el lirisme, la pulcritud. No hi ha res que no hàgim vist. I tot segueix funcionant. Les cròniques del segle XVII situen The tempest (La tempesta o La tempestat, com vostès vulguin) com l'última obra que va escriure Shakespeare, el 1611, cinc anys abans de la seva mort. És una peça canònica en cinc actes, que es belluga entre l'obra romàntica i la tragicomèdia, escrita en un 80% en pentàmetre iàmbic, on no mor ningú. I molts l'han vista com el testament del Bard, encarnat en la figura de Pròsper, el duc de Milà desterrat que troba refugi en una illa, amb la seva filla Miranda, on pot desplegar la seva màgia gràcies a un esperit, Ariel, mentre subjuga l'indígena Caliban. Tot, però, comença amb un naufragi, el d'un vaixell on viatgen els antics enemics de Pròsper, especialment el germà que li va prendre el ducat, i el seu aliat, el rei de Nàpols. L'exiliat els para un parany per aconseguir ser rescabalat i, alhora, fer feliç la seva filla. Fins aquí, l'argument, el que tots sabem de La tempestat. Foto: La Perla 29'La tempestat' Un A

La historia reciente del teatro catalán contemporáneo tiene personajes memorables, como Clara G. de L'imperatiu categòric, Ivana de Temps salvatge, Àlex de Smiley, Beré de Sé de un lugar o Júlia de Una gossa en un descampat. El Pere de Grand Canyon juega en esa liga, en la de las figuras emblemáticas nacidas de la ficción que han subido a los escenarios. Un hombre en declive, maduro, que parece haber tirado la toalla, que ya no es lo que era, pero que la vida hace reaccionar a tiempo. En La Villarroel, en la piel de Joan Carreras. Tras el éxito de Amèrica, una hipnótica historia de burgueses catalanes a quienes el pasado esclavista les pasa factura, Sergi Pompermayer ha decidido continuar su aventura americana desde otro ángulo, desde abajo, desde un pueblo catalán de mala muerte donde un hombre, Pere, sueña con pisar el Gran Cañón del Colorado. Es una historia crepuscular, con un aire de Sam Shepard: una prostituta que hace de confidente, un joven facha que se ha drogado demasiado, el dueño de un bar que mira a todos por encima del hombro, la mujer de Pere, Angie, que tira del carro, y su hija, Ruby, que busca vías de escape. Y, claro, Pere. Foto: La Villarroel'Grand Canyon' Grand Canyon nos sitúa en un entorno rural tóxico y dentro de una familia, la de Pere, Angie y Ruby, que vive una situación difícil: él tiene poco trabajo o ninguno, y han recibido una citación judicial porque acusan a Ruby, cantante incipiente, de terrorismo. Ha escrito una canción contra la monarquía

La història recent del teatre català contemporani té personatges memorables, com la Clara G. de L'imperatiu categòric, la Ivana de Temps salvatge, l'Àlex de Smiley, la Beré de Sé de un lugar o la Júlia d'Una gossa en un descampat. El Pere de Grand Canyon juga en aquest lliga, en la de les figures emblemàtiques nascudes de la ficció que han pujat als escenaris. Un home en declivi, madur, que sembla que ha llençat la tovallola, que no és el que era, però que la vida fa reaccionar a temps. A La Villarroel, en la pell de Joan Carreras. Després de l'èxit d'Amèrica, una hipnòtica història de burgesos catalans als quals el passat esclavista els passa factura, Sergi Pompermayer ha decidit seguir la seva aventura americana des d'un altre cantó, des de baix, des d'un poble català de mala mort on un home, en Pere, somia a trepitjar el Gran Canyó de Colorado. És una història crepuscular, amb un aire de Sam Shepard: una prostituta que fa de confessora, un nano fatxa que s'ha drogat massa, l'amo d'un bar que mira tothom per sobre de l'espatlla, la dona d'en Pere, l'Angie, que estira el carro i la seva filla, la Ruby, que busca vies de sortida. I, és clar, en Pere. Foto: La Villarroel'Grand Canyon' Grand Canyon ens col·loca en un entorn rural tòxic i dins una família, la del Pere, l'Angie i la Ruby, que viuen una situació difícil: ell té poca feina o gens, i han rebut una citació judicial perquè acusen la Ruby, cantant incipient, de terrorisme. Ha escrit una cançó contra la monarquia. T