Andreu Gomila

Què fer avui a Barcelona? Les coses per fer a Barcelona no descansen ni un dia. Cada setmana, trobareu centenars d'activitats increïbles per tots els racons de la ciutat, per no parlar dels plans a Barcelona que hi ha els caps de setmana. Cinema alternatiu, l'exposició imperdible, l'obra de teatre de la qual tothom parla, mercats, activitats familiars... Us oferim tota la informació per gaudir de Barcelona i de la seva enorme activitat cultural, avui i cada dia. No cal moderació, la podeu gaudir a l'engròs.  NO T'HO PERDIS: Les millors coses per fer gratis a Barcelona

¿Buscáis ideas para sacar todo el jugo a la ciudad? Estáis en la página correcta. Aquí os hemos seleccionado 10 planes que engloban lo mejor de todos los ámbitos y para todos los públicos. Música, arte, cine y muchas cosas para hacer en la ciudad. ¡De tantos planes tendréis la agenda de la semana llena! NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes gratis de Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Julio en Barcelona es ese momento del año en que la ciudad parece decir: “Venga, sal a la calle, que no te vas a aburrir”. El calor se lleva con cerveza fría, sombra bien elegida y un plan tras otro. El Festival Grec se adueña de teatros y rincones con teatro, danza y música (atención al escenario en Montjuïc), la Sala Montjuïc que este año lleva su cine al aire libre a las Tres Chimeneas de Sant Adrià y los conciertos grandes no se hacen esperar: Imagine Dragons en el Estadi Olímpic, Robbie Williams en el RCDE Stadium y Jennifer Lopez en el Sant Jordi. Todo suena a verano, y todo invita a vivir la ciudad un poco más hacia fuera, con ropa ligera y agenda llena. Pero no todo son grandes nombres. También están las fiestas del Raval, con comida, cultura y ritmos para todos los gustos; los mercados de verano como La Canya, en el Moll de la Fusta, con moda local y ambiente relajado; o los ciclos de música al atardecer en lugares como el jardín de la UB. Incluso las terrazas parecen ponerse más guapas en julio, con sesiones de DJ, vistas y mojitos que saben mejor con la puesta de sol. Si estás en Barcelona este mes, prepárate: aquí te dejamos una selección con algunos de los mejores planes para que aproveches julio como se merece. NO TE LO PIERDAS: Las mejores cosas para hacer gratis en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Juliol a Barcelona és aquell moment de l’any en què la ciutat sembla dir-te: “Va, surt al carrer, que avorrir-te no et passarà”. La calor es porta amb cervesa freda, ombra ben triada i un pla rere l’altre. El Festival Grec s’apodera de teatres i racons amb teatre, dansa i música (atenció a l’escenari de Montjuïc), la Sala Montjuïc que aquest any porta el seu cinema a la fresca a les Tres Xemeneies de Sant Adrià, i els grans concerts no es fan esperar: Imagine Dragons a l’Estadi Olímpic, Robbie Williams al RCDE Stadium i Jennifer Lopez al Palau Sant Jordi. Tot sona a estiu, i tot convida a viure la ciutat una mica més cap enfora, amb roba lleugera i l’agenda ben plena. Però no tot són grans noms. També hi ha les festes del Raval, amb menjar, cultura i ritmes per a tots els gustos; els mercats d’estiu com La Canya, al Moll de la Fusta, amb moda local i ambient relaxat; o els cicles de música al capvespre en llocs com el jardí de la UB. Fins i tot les terrasses semblen posar-se més guapes al juliol, amb sessions de DJ, vistes i mojitos que entren millor amb la posta de sol. Si ets a Barcelona aquest mes, prepara’t: aquí et deixem una selecció amb alguns dels millors plans perquè aprofitis el juliol com cal. NO T'HO PERDIS: Les millors coses que pots fer gratis a Barcelona

Hemos buceado en la agenda cultural de Barcelona para traeros una elección de lo mejorcito que podréis hacer este fin de semana en la ciudad. ¿Queréis saber qué hacer este viernes, sábado y domingo? Aquí tenéis actividades para todos los gustos y bolsillos (¡incluso gratis!). Disfrutad del tiempo libre con exposiciones, obras de teatro, mercados, fiestas, conciertos, actividades con los peques... Os espera un fin de semana increíble sin moveros de Barcelona. Pero si queréis hacer una mini escapada, podéis visitar alguno de los pueblos más bonitos que tenemos cerca de casa. NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes para hacer gratis en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Què fer a Barcelona aquest cap de setmana? Hem bussejat en l'agenda cultural de Barcelona i us portem una tria del milloret que podreu fer aquest divendres, dissabte i diumenge. Aquí teniu activitats per a tots els gustos i butxaques (fins i tot gratis!). Gaudiu del vostre temps lliure amb exposicions, obres de teatre, mercats, festes, concerts... Voleu saber què fer aquest cap de setmana amb nens? Us espera un cap de setmana increïble sense moure-us de Barcelona. I si voleu escampar la boira, podeu fer una visita als pobles més bonics a prop de casa nostra. NO T'HO PERDIS: Les millors coses gratis per fer a BarcelonaFes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Des d'espectacles més petits a grans produccions, de monòlegs a espatarrants musicals... La cartellera de teatre de Barcelona és potent i ofereix xous per a tota mena de públic. Si us pregunteu quines són les millors obres que es poden veure als nostres escenaris, hem fet una tria de les peces que no us heu de perdre de cap de les maneres: i no badeu gaire, que us podeu quedar sense entrades! NO T'HO PERDIS:  🎭 Els millors musicals i les millors obres de teatre infantil a Barcelona   🎤  Llocs de Barcelona on veure jam-sessions, 'open mics', comèdia i altres espectacles de petit format  Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Desde espectáculos más pequeños a grandes producciones, de monólogos a musicales alucinantes... La cartelera de teatro de Barcelona es potente y ofrece shows para todo tipo de público. Si te preguntas cuáles son las mejores obras que se pueden ver en nuestros escenarios, hemos hecho una selección de las piezas que no hay que perderse de ninguna de las maneras: ¡y no te despistes demasiado, que te puedes quedar sin entradas! NO TE LO PIERDAS: 🎭 Los mejores musicales y las mejores obras de teatro infantil en Barcelona  🎤 Lugares de Barcelona donde ver 'jam sessions', 'open mics', comedia y otros espectáculos de pequeño Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

La 49ª edición del Festival Grec, la primera con Leticia Martín como directora, presentará 90 espectáculos entre el 26 de junio y el 4 de agosto, lo que supone casi 160.000 entradas a la venta. Podremos descubrir nuevos nombres que están entusiasmando al público europeo, como Lisaboa Houbrechts, People Watching y Eline Arbo, volver a enamorarnos de Sidi Larbi Cherkaoui y William Kentridge, dos clásicos vivos. Y seguir la pista de Tiago Rodrigues, Carolina Bianchi y Milo Rau, entre muchos otros. Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido: https://www.timeout.es/barcelona/es/quienes-somos/directrices-editoriales-time-out NO TE LO PIERDAS: Las obras de teatro recomendadas de la cartelera de Barcelona

Teniu ganes de gaudir de la ciutat? Esteu al lloc adient! Us hem fet una selecció de 10 plans de l'agenda de Barcelona d'aquesta setmana que engloben el millor de tots els àmbits i per a tots els públics: Teatre, cinema, música, art, coses per fer amb nens aquest cap de setmana a Barcelona i altres excuses per no parar de descobrir la ciutat! De tants plans tindreu l'agenda plena! NO T'HO PERDIS: Els millors plans gratis de Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Què fer al juny a Barcelona? El juny és un gran mes. Comença l'estiu –i queda menys per a les vacances–, arriba la revetlla de Sant Joan, hi ha més activitats a l'aire lliure, i tenim més ganes de sortir de casa! Si us falten idees, aquí teniu un centenar entre exposicions, festivals, fires, festes i concerts i moltes són gratis! NO T'HO PERDES: Els millor plans del pròxim cap de setmana Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Junio es un gran mes. Empieza el verano –y queda menos para las vacaciones–, se celebra la verbena de San Juan, hay más actividades al aire libre y tenemos más ganas de salir de casa. Si os faltan ideas, aquí tenéis un centenar entre exposiciones, festivales, ferias, fiestas y conciertos, ¡y muchas de ellas son gratis! NO TE LO PIERDAS: Las mejores cosas para hacer el próximo fin de semana en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Los espectadores que en los últimos años hayan visto Minuit (Grec 2018) o el impactante Celui qui tombe (Grec 2023) no tendrán ninguna duda al afirmar que Yoann Bourgeois es uno de los grandes artistas de circo europeos de nuestro tiempo. Por su poética, por su trabajo físico, por su imaginario... Que estrene espectáculo en Barcelona, junto a su hermana Marie y la cantante Pomme, debería ser una gran noticia. Pero el resultado es otra cosa. Le petit cirque es, de hecho, una pieza musical en la que los hermanos Bourgeois ilustran el último disco de Pomme, Saisons. Bonito, sencillo, visualmente correcto, pero poco más. En escena, un gran giratorio, marca de la casa Bourgeois, domina el espacio, con un teatrillo en segundo plano y un cuarteto de cuerda encima. Pomme canta y narra el paso por la vida de una criatura, de la primavera al invierno, y su relación con la naturaleza a través de letras de gran ductilidad. Todo muy sencillo, bello, incluso. Hay imágenes poderosas, pero el movimiento es escaso, lento El espectáculo es precioso, sí, pero echamos en falta la energía de las piezas anteriores del artista francés y un discurso escénico que vaya un poco más allá. Hay imágenes poderosas, pero el movimiento es escaso, lento. Nada que ver con Celui qui tombe, por ejemplo, donde también había un giratorio, pero oscilante, no fijo, como en esta ocasión. Inaugurar el Grec con un espectáculo familiar tiene sus riesgos, sobre todo cuando se programa a las diez de la noche y tu público

Els espectadors que en els últims anys hagin vist Minuit (Grec 2018) o l'espaterrant Celui qui tombe (Grec 2023) no tindran cap dubte a l'hora d'afirmar que Yoann Bourgeois és un dels grans artistes de circ europeus del nostre temps. Per la seva poètica, pel treball físic, pel seu imaginari... Que estreni espectacle a Barcelona, amb la seva germana Marie i la cantant Pomme hauria de ser una gran notícia. Però el resultat és una altra cosa. Le petit cirque és, de fet, una peça musical en què els germans Bourgeois il·lustren l'últim disc de Pomme, Saisons. Bonic, senzill, visualment correcte, però poca cosa més. En escena, un gran giratori, marca de la casa de Bourgeois, domina l'espai, amb un teatret en segon pla i un quartet de corda a sobre. Pomme canta i narra el pas per la vida d'una criatura, de la primavera a l'hivern, i la seva relació amb la natura a través de lletres d'una gran ductilitat. Tot molt senzill, bell, fins i tot. Hi ha imatges poderoses, però el moviment és escàs, lent L'espectacle és preciós, sí, però trobem a faltar l'energia de les peces anteriors de l'artista francès i un discurs escènic que vagi una mica més enllà. Hi ha imatges poderoses, però el moviment és escàs, lent. Res a veure amb Celui qui tombe, per exemple, on també hi trobaven un giratori, però oscil·lant, no fix, com en aquesta ocasió. Inaugurar el Grec amb un espectacle familiar té els seus riscos, sobretot quan es programa a les deu de la nit i el teu públic potencial ja és al llit dormi

Esta, como dicen los intérpretes de la obra, es una pieza en la que casi no pasa nada. Una función escrita por Albert Boronat y Maria Donoso y dirigida por Nelson Valente, en la que se cruzan historias que aparentemente no tienen nada que ver, un caballo que habla, los directores de dos periódicos de Buenos Aires en las antípodas ideológicas y un barco con exiliados republicanos que parte de la costa atlántica francesa con destino a Buenos Aires al principio de la Segunda Guerra Mundial, es decir, en el otoño de 1939. ¿No pasa nada? Pues no, pasan muchas cosas. Pero hay poca épica y una feliz coincidencia. Con eso basta para levantar un montaje teatral que, en poco más de una hora, nos interpela directamente, aunque hable de hechos ocurridos hace 86 años. Una obra magnífica sobre un fragmento de la historia y unos personajes que, en nuestro país, nadie recuerda Bajo la batuta de Valente, Laura María González, Lluís Marquès, Júlia Molins y Martí Salvat brillan en un espectáculo en el que los intérpretes nunca pierden la mirada del público. El director argentino es un maestro haciendo grandes cosas con casi nada. Solo necesita una buena canción y poner los acentos donde toca. Por su parte, Boronat y Donoso nos entregan un texto franco, honesto, que no pretende aleccionarnos demasiado (el mayor peligro cuando se trata de recuperar la memoria histórica) ni nos atiborra con datos. Aunque habría estado bien explicar por qué el Massilia, al llegar a Buenos Aires, no puede desembarca

Aquesta, com diuen els intèrprets de la peça, és una obra en què gairebé no passa res. Una funció escrita per Albert Boronat i Maria Donoso i dirigida per Nelson Valente, en la qual es creuen històries que aparentment no tenen res a veure, un cavall que parla, els directors de dos diaris de Buenos Aires als antípodes ideològicament i un vaixell amb exiliats republicans que surt de la costa atlàntica francesa amb destí Buenos Aires al principi de la Segona Guerra Mundial, és a dir, la tardor de 1939. No passa res? Doncs, no, passen moltes coses. Però hi ha poca èpica i una feliç coincidència. Amb això ja n'hi ha prou per aixecar un muntatge teatral que, en poc més d'una hora, ens interpel·la directament, encara que estigui parlant d'uns fets que van ocórrer fa 86 anys. Una obra magnífica sobre un bocí de la història i uns personatges que, a casa nostra, ningú no recorda Sota la batuta de Valente, Laura Marı́a González, Lluís Marquès, Júlia Molins i Martı́ Salvat brillen en un espectacle en què els intèrprets no perden mai la mirada del públic. El director argentí és un mestre fent grans coses amb gairebé no-res. Només li cal alguna cançó bona i posar els accents on toca. Al seu torn, Boronat i Donoso ens lliuren un text franc, honest, on no ens alliçonen gaire (el perill més gran quan es tracta de recuperar la memòria històrica) ni ens atipen amb dades. Tot i que hauria estar bé explicar per què el Massilia, quan arriba a Buenos Aires, no pot desembarcar el passatge, per què

El conflicto entre generaciones es el origen del teatro. Basta con remontarse a la Orestíada, avanzar hasta el Rey Lear y terminar, por ejemplo, en La herencia o Todos pájaros para tenerlo aún más claro. De una manera u otra, las relaciones entre padres e hijos, de sangre o de adopción, mueven tramas y pasiones. Ramon Madaula ha hecho suyo este gran tema en diversas obras, como Adossats o Els Brugarol, siempre desde la comedia. Y Loop es una obra diferente, afortunadamente muy lejos de estas dos. De entrada, no tengo claro que sea una comedia, sino más bien un drama en toda regla. Bueno, no esperéis ninguna trama como las de las obras citadas más arriba, pero es una función que demuestra, ya desde el título, que el choque generacional viene de lejos, que se repite sin parar a lo largo de décadas, siglos y milenios, que ya nacemos sabiendo que los progenitores nos fastidiarán y que nosotros haremos lo mismo con nuestra descendencia. Madaula lo lleva a escena con un montaje paralelo entre el presente, con un padre (él mismo) y una hija (Júlia Genís) que discuten, y el pasado, con el mismo padre convertido en hijo y la hija que se convierte en su abuela. El espectador decidirá quién gana. O quizás lo dejará en empate El punto de partida es de esos cruciales: la hija de 25 años se marcha un año a Tasmania con un chico al que conoce desde hace apenas un mes. El padre es escultor y podríamos decir que no ha alcanzado el éxito que anhelaba de joven. Ella hace tatuajes y necesita un

El conflicte entre generacions és l'origen del teatre. Basta recular a L'orestea, avançar fins a Rei Lear i acabar, per exemple, en L'herència o Tots ocells per tenir-ho encara més clar. D'una manera o altra, les relacions entre pares i fills, de sang o d'adopció, mou trames i passions. Ramon Madaula s'ha fet seu el gran tema en diverses obres, com Adossats o Els Brugarol, sempre des de la comèdia. I Loop és una obra diferent, força lluny, per sort, d'aquestes dues. D'entrada, no tinc clar que sigui una comèdia, sinó més aviat un drama amb totes les de la llei. Bé, no esperin cap trama com les de les obres citades més amunt, però és una funció que demostra, ja des del títol, que el xoc generacional ve de lluny, que es repeteix sense parar al llarg de dècades, segles i mil·lennis, que ja naixem sabent que els progenitors ens faran la punyeta i que nosaltres farem el mateix amb la nostra descendència. Madaula ho porta a escena amb un muntatge paral·lel entre el present, amb un pare (ell mateix) i una filla (Júlia Genís) que es discuteixen, i el passat, amb el mateix pare convertit en fill i la filla que esdevé la seva àvia. L'espectador decidirà qui guanya. O potser ho deixarà en empat El punt de partida és d'aquells crucials: la filla de 25 anys marxa un any a Tasmània amb un noi que fa tot just un mes que coneix. El pare és escultor i podríem dir que no ha assolit l'èxit que anhelava de jove. Ella fa tatuatges i necessita un canvi. Ell li dirà tot el que pensa i ella es defen

Hay un momento de Non solum en el que de verdad te crees que en el escenario hay cerca de 90 personas que tienen la misma cara, la misma camisa y los mismos pantalones. Cada uno de ellos tiene sus particularidades. Hay uno que dice que es lampista, otro que trabaja en el catastro, otro que posee un ego magnífico, otro que es un fan incondicional del alioli... Y así hasta cerca de 90. La cuestión es que, en el teatro, solo hay un actor: Sergi López. Hace veinte años, López estrenó en Temporada Alta este espectáculo sobre un hombre que entra en una casa para trabajar a raíz de un ligue y, poco a poco, va abriendo la puerta a distintos hombres que van al mismo lugar que él sin saber por qué. Entonces, para muchos, era un actor de Vilanova i la Geltrú que había ganado un César de la academia francesa, que aparecía aquí y allá en películas de autor del norte de Europa, en alguna de aquí. Y poca cosa más. Los teatreros lo miraban un poco por encima del hombro. Unos años después pasó por el Nacional y puso en marcha una gira interminable de Non solum en tres lenguas (catalán, castellano y francés) que se frenó hace unos cinco años, quizás cansado de repetirse. El Non solum de hoy es una función más redonda, más equilibrada, que no lo apuesta todo a un gag Ahora, por suerte, ha vuelto con un espectáculo que es el mismo, pero que ha tenido la osadía de eliminar el fragmento más popular. Escrito con Jorge Picó, el Non solum de hoy es una función más redonda, más equilibrada, que no lo

Hi ha un moment de Non solum en què de veritat et creus que a l'escenari hi ha prop de 90 persones que tenen la mateixa cara, la mateixa camisa i els mateixos pantalons. Cadascun d'ells té les seves particularitats. N'hi ha un que diu que és lampista, l'altre que treballa al cadastre, un altre que posseeix un ego magnífic, l'altre que és un fan incondicional de l'allioli... I així fins a prop de 90. La qüestió és que, al teatre, només hi ha un actor: Sergi López. Fa vint anys, López va estrenar a Temporada Alta aquest espectacle sobre un home que entra en una casa per fer feina arran d'un flirt i, de mica en mica, va obrint la porta a diferents homes que van al mateix lloc que ell sense saber per què. Aleshores, per a molts, era un actor de Vilanova i la Geltrú que havia guanyat un Cèsar de l'acadèmia francesa, que apareixia aquí i allà en pel·lícules d'autor de nord enllà, en alguna d'aquí. I poca cosa més. Els teatrers se'l miraven una mica per sobre de l'espatlla. Uns anys després va passar pel Nacional i va engegar una gira interminable de Non solum en tres llengües (català, castellà i francès) i que va frenar fa devers cinc anys, potser cansat de repetir-se. El Non solum d'avui és una funció més rodona, més equilibrada, que no s'ho juga tot a un gag Ara, per sort, ha tornat amb un espectacle que és el mateix, però que ha tingut la gosadia d'eliminar el fragment més popular. Escrit amb Jorge Picó, el Non solum d'avui és una funció més rodona, més equilibrada, que no s'ho

Después de ver Mesures extraordinàries sería fácil trazar un triángulo entre la comedia negra de Yago Alonso y Carmen Marfà con Aquelles que no han de morir de Las Huecas y Ramon de Mar Monegal. Para empezar, porque con la primera comparte el espinoso tema de qué hacer cuando muere un familiar cercano, todo lo que cuesta enterrarlo y el negocio que hay detrás. Son dos obras muy distintas, pero hablan de lo mismo y llegan a conclusiones parecidas. Con la pieza de Monegal, la conexión es a través de Francesc Ferrer, que aquí se llama Toni y allí era Ramon, un hombre de mediana edad obligado a volver a casa de sus padres como un fracasado. El uno y el otro son muy parecidos, y Toni podría ser Ramon diez años después, con una hija adolescente a su cargo y un padre al que enterrar con poca liquidez en el banco. Alonso y Marfà estrenaron una especie de versión previa de Mesures extraordinàries en la sala Flyhard en 2022 con un título más directo: Instruccions per enterrar un pare. Y era la única de las obras del dúo que no había dado el salto al teatro comercial, a diferencia de Ovelles y La pell fina. Hace tres años, con Eduard Buch, Sara Diego y Teresa Vallicrosa en lugar de Ferrer, Mia Sala-Patau y Mercè Arànega, el montaje funcionaba muy bien como un trabajo indie, atrevido, una comedia negra que, como sus otras obras, tenía un fuerte componente generacional y social, con el foco puesto en la herencia y el cierto fracaso social de la generación que ronda los 40, que no ha conse

Després de veure Mesures extraordinàries seria fàcil traçar un triangle entre la comèdia negra de Yago Alonso i Carmen Marfà amb Aquelles que no han morir de Las Huecas i Ramon de Mar Monegal. D'entrada perquè amb la primera comparteix l'espinós tema de què fer quan es mor un familiar proper, tot el que costa enterrar-lo i el negoci que hi ha al darrere. Són dues obres molt diferents, però parlen del mateix i arriben a conclusions semblants. Amb la peça de Monegal, la connexió és via Francesc Ferrer, que aquí es diu Toni i allà era en Ramon, un home de mitjana edat obligat a tornar a casa dels pares com un fracassat. L'un i l'altre són molt semblants i en Toni podria ser en Ramon deu anys després, amb una filla adolescent al càrrec i un pare a qui enterrar amb poca liquiditat al banc. Alonso i Marfà van estrenar una mena de versió prèvia de Mesures extraordinàries a la sala Flyhard el 2022 amb un títol més directe, Instruccions per enterrar un pare. I era l'única de les obres del duet que no havia fet el salt al teatre comercial, a diferència d'Ovelles i La pell fina. Fa tres anys, amb Eduard Buch, Sara Diego i Teresa Vallicrosa en lloc de Ferrer, Mia Sala-Patau i Mercè Arànega, el muntatge funcionava molt bé com a treball indie, agosarat, una comèdia negra que, com les seves altres obres, tenia un fort component generacional i social, amb el focus posat en l'herència i el cert fracàs social de la generació que volta els 40, que no ha aconseguit viure millor que els seus par

Hoy en día es complicado escribir una comedia romántica que no nos dé la sensación de que ya la hemos visto. Se han hecho tantas, en el teatro y en el cine, con Hollywood como la meca de un género que ha llenado de referentes a varias generaciones de seres humanos. Kramig no pretende ser muy diferente: tenemos a Toni (Biel Duran) y Laia (Anna Moliner), que se conocen por Tinder, se entienden, comienzan una vida en común y les pasan cosas. Son muy distintos, hasta el punto de parecer arquetipos. Él es supersticioso, desganado y habla ocho veces al día con su madre. A ella le encantan los peluches de Ikea, es antinormativa, pero quiere casarse sí o sí. Marta Buchaca ha escrito y dirigido una obra muy de su universo, donde nada es lo que parece y sobrevuela un cierto tono oscuro. Así que ya podemos anticipar que la vida de Laia y Toni no transcurrirá plácidamente hasta que tengan su primer hijo. La autora ha construido la pieza sin seguir un hilo lineal, sino que la función avanza y retrocede continuamente. Pero el presente también es un artificio, porque nos tiene reservada una sorpresa. Este también es un elemento arquetípico de la comedia romántica contemporánea: el plot twist, el giro de guion que echa litros de vinagre en el aceite, aunque sin perder nunca la sonrisa. Moliner y Duran tienen química, algo imprescindible en cualquier comedia romántica Si la obra funciona, si es divertida, si consigue que el público salga contento de la sala, es porque Moliner y Duran tienen q

És complicat, avui dia, escriure una comèdia romàntica i que no ens sembli que ja l'hem vista. Se n'han fet tantes, al teatre i al cinema, amb Hollywood com a meca d'un gènere que ha omplert de referents diverses generacions d'éssers humans. Kramig no busca ser gaire diferent: tenim en Toni (Biel Duran) i la Laia (Anna Moliner) que es troben via Tinder, s'entenen, engeguen una vida en comú i els passen coses. Són molt diferents, fins al punt de l'arquetip. Ell és supersticiós, desmenjat i parla vuit vegades al dia amb la seva mare. A ella li encanten els peluixos de l'Ikea, és antinormativa, però vol casar-se tant sí com no. Marta Buchaca ha escrit i dirigit una obra que té molt del seu món, on res no és el que sembla i hi plana un cert punt fosc. Aleshores, ja ens podem esperar que la vida de la Laia i en Toni no transcorrerà de manera plàcida fins que tinguin el primer fill. L'autora ha construït la peça sense seguir un fil lineal, sinó que la funció avança i recula contínuament. Però el present també és un artifici perquè ens té una sorpresa guardada. També això és un element arquetípic de la comèdia romàntica contemporània, el plot twist, el gir de guió que aboca tones de vinagre a l'oli, tot i que sense deixar de perdre mai el somriure. Moliner i Duran tenen química, cosa imprescindible en qualsevol comèdia romàntica Si l'obra funciona, si és divertida, si fa que el públic marxi content de la sala, és perquè Moliner i Duran tenen química, cosa imprescindible en qualsevol

Si La tempestat que ha dirigit Oriol Broggi és una gran funció és pels versos traduïts per Jaume Coll Mariné, el Pròsper de Lluís Soler, l'Ariel de Babou Cham i la Miranda de Clara de Ramon. Perquè sense aquests quatre elements, el muntatge podria ser més aviat anecdòtic o, simplement, un retrocés en el temps, ja que ens transporta a l'època en què el director barceloní aixecava Hamlet a la Biblioteca de Catalunya i ens meravellava: la profunditat, el lirisme, la pulcritud. No hi ha res que no hàgim vist. I tot segueix funcionant. Les cròniques del segle XVII situen The tempest (La tempesta o La tempestat, com vostès vulguin) com l'última obra que va escriure Shakespeare, el 1611, cinc anys abans de la seva mort. És una peça canònica en cinc actes, que es belluga entre l'obra romàntica i la tragicomèdia, escrita en un 80% en pentàmetre iàmbic, on no mor ningú. I molts l'han vista com el testament del Bard, encarnat en la figura de Pròsper, el duc de Milà desterrat que troba refugi en una illa, amb la seva filla Miranda, on pot desplegar la seva màgia gràcies a un esperit, Ariel, mentre subjuga l'indígena Caliban. Tot, però, comença amb un naufragi, el d'un vaixell on viatgen els antics enemics de Pròsper, especialment el germà que li va prendre el ducat, i el seu aliat, el rei de Nàpols. L'exiliat els para un parany per aconseguir ser rescabalat i, alhora, fer feliç la seva filla. Fins aquí, l'argument, el que tots sabem de La tempestat. Foto: La Perla 29'La tempestat' Un A

Si La tempestat que ha dirigido Oriol Broggi es una gran función, es por los versos traducidos por Jaume Coll Mariné, el Próspero de Lluís Soler, el Ariel de Babou Cham y la Miranda de Clara de Ramon. Porque sin estos cuatro elementos, el montaje podría ser más bien anecdótico o, simplemente, un retroceso en el tiempo, ya que nos transporta a la época en que el director barcelonés levantaba Hamlet en la Biblioteca de Catalunya y nos maravillaba: la profundidad, el lirismo, la pulcritud. No hay nada que no hayamos visto. Y todo sigue funcionando. Las crónicas del siglo XVII sitúan The tempest como la última obra que escribió Shakespeare, en 1611, cinco años antes de su muerte. Es una pieza canónica en cinco actos, que se mueve entre la obra romántica y la tragicomedia, escrita en un 80% en pentámetro yámbico, donde no muere nadie. Y muchos la han visto como el testamento del Bardo, encarnado en la figura de Próspero, el duque de Milán desterrado que encuentra refugio en una isla, con su hija Miranda, donde puede desplegar su magia gracias a un espíritu, Ariel, mientras subyuga al indígena Caliban. Todo, sin embargo, comienza con un naufragio, el de un barco en el que viajan los antiguos enemigos de Próspero, especialmente el hermano que le arrebató el ducado, y su aliado, el rey de Nápoles. El exiliado les tiende una trampa para lograr ser restituido y, al mismo tiempo, hacer feliz a su hija. Hasta aquí, el argumento, lo que todos sabemos de La tempestat. Foto: La Perla 29'La

Uno de los grandes descubrimientos del último año en el campo de la interpretación es Fermí Delfa. Su papel de Pau Riba en Nodi: de gossos i malditos fue descomunal. Lo volvimos a encontrar en las versiones de Electra de Alícia Gorina en el Lliure. Y ahora nos topamos con su talento en la Beckett. Qué bien canta, cómo se mueve… Y está muy bien acompañado por un reparto tan extraño como fascinante, formado por Sandra Pujol, Teresa Vallicrosa, Ester Cort y Roger Torns. El director, Israel Solà, hizo bien el trabajo desde el principio. Y se nota en el resultado. La obra de Helena Tornero nos coloca a cuatro guionistas (Pujol, Delfa, Torns y Cort) ideando una historia de amor. Cort, la escritora, le prometió a su madre (Vallicrosa) que de una vez por todas escribiría algo romántico. Se esfuerza, pero su experiencia le dice que las toneladas de azúcar y los finales felices de Hollywood están lejos de la realidad. Sin embargo, veremos un interesante tira y afloja entre las cinco criaturas de esta función. Veremos cómo la “historia de amor” se desarrolla. Cómo la autora empuja escenas hacia adelante y hacia atrás, cómo rectifica, cómo se enfrenta a los tabúes y los clichés. Cómo reivindica su papel como mujer. Simplemente, brillante. Foto: Sala Beckett'Tu em vas prometre una història d'amor' Un elenco con un talento especial Hace un par de décadas se decidió que lo mejor era que los autores catalanes dirigieran ellos mismos sus obras. Y así ha sido, sobre todo en el teatro público

Un dels grans descobriments de l'últim any en el camp de la interpretació és Fermí Delfa. El seu paper de Pau Riba a Nodi: de gossos i malditos va ser descomunal. El vam tornar a trobar a les versions d'Electra d'Alícia Gorina al Lliure. I ara topem amb el seu talent a la Beckett. Que bé que canta, com es mou... I està molt ben acompanyat per un càsting tan estrany com fascinant, format per Sandra Pujol, Teresa Vallicrosa, Ester Cort i Roger Torns. El director, Israel Solà, va fer bé la feina d'entrada. I es nota en el resultat. L'obra d'Helena Tornero ens col·loca quatre guionistes (Pujol, Delfa, Torns i Cort) ideant una història d'amor. Cort, l'escriptora, li va prometre a la seva mare (Vallicrosa) que d'una vegada per totes escriuria alguna cosa romàntica. S'hi esforça, però la seva experiència li diu que les tones de sucre i happy ends de Hollywood són lluny de la realitat. Tanmateix, veurem una interessant estira-i-arronsa entre les cinc criatures d'aquesta funció. Veurem com la "història d'amor" es desenvolupa. Com l'autora tira escenes endavant i endarrere, com rectifica, com s'enfronta als tabús i als clixés. Com fa valdre el seu paper de dona. Simplement, brillant. Foto: Sala Beckett'Tu em vas prometre una història d'amor'   Un elenc amb un talent especial Fa un parell de dècades es va decidir que el millor era que els autors catalans es dirigissin ells mateixos les seves obres. I així ha estat, sobretot al teatre públic o a l'off, no al privat. Tornero, segurament

Amb Òscar Muñoz i Joan Arqué, Roger Coma protagonitza la comèdia de Jordi Casanovas que s'estrena a La Villarroel, Un menú tancat, una obra sobre com els homes han entomat els feminismes. Ell és l'Eduard, treballa en un banc i, amb el Mateu (Muñoz), ha acceptat la invitació de l'Oriol (Arqué), xef amb dues estrelles Michelin, per fer un àpat especial al seu restaurant. L'obra és de Casanovas, la dirigeix Llàtzer Garcia i comparteixes escenari amb dos actors. Devia fer temps que no et trobaves amb un equip tan masculí, oi?És curiós que siguem tots homes. Perquè justament la proposta va sobre el feminisme des de l'òptica masculina. Tot l'equip hem intentat buscar on era l'esquerda de les nostres masculinitats històriques. Abans era normal treballar només amb homes però d'uns anys ençà, no. Aquí es posa justament el focus en què siguin homes parlant d'homes per visibilitzar, sobretot, aquests comportaments que ens han inculcat, com atàvics, la durícia aquesta que hi ha a la masculinitat. Tot l'equip hem intentat buscar on era l'esquerda de les nostres masculinitats històriques I a tu, com a Roger Coma, què t'ha remogut? T'ha colpit?Els temes que toca són molt transversals, com els homes busquen noves maneres de funcionar, nous mecanismes més soft de relacionar-se amb el món. Com a actors, hem posat en qüestió aquest comportament. No puc dir que m'hagi remogut, però sí que he trobat molt interessant posar sobre la taula aquests punts. Fas el personatge més dur, el més ancorat en

Fer Rivas e Irene Pujadas han publicado su primera novela este 2025. Son jóvenes, audaces y ya tienen un camino recorrido. Rivas ha publicado Jo era un noi (Angle), un relato introspectivo sobre su adolescencia traumática, que coincidió con la muerte de su padre, el despertar sexual y las contradicciones de género. Pujadas, que ganó el premio Documenta 2020 con el libro de relatos Els desperfectes (L'Altra), debuta en la novela con La intrusa (L'Altra), un viaje físico hacia su interior que hace estallar las costuras de la imaginación. ¿Por qué habéis escrito una novela? Irene Pujadas: En mi caso, por una cuestión un poco accidental. Yo tenía muy clara la idea: quería hacer una novela de aventuras, que fuera un viaje por varias regiones. Y eso tenía la forma de novela, no podía ser un cuento. Así que la idea dictó la forma. Fer Rivas: Yo venía del teatro y me di cuenta de que para explicar lo que quería explicar necesitaba extenderme mucho más y profundizar. La oportunidad que me ofrecía el artefacto cultural del libro no me la permitía el teatro. Lo tuve clarísimo cuando me puse a escribir: aquí hay demasiada información y es demasiado complejo para comprimirlo todo en una obra. ¿Las dos novelas son efecto de una crisis? F.R.: En mi caso, sí. Es decir, parto de un momento de absoluta crisis por no entender cómo gestionar mi vida con una cuestión de género, un duelo que no pude hacer en su momento y que estaba enquistado. Estoy huyendo, y cuanto más huyo, más me doy cuenta de

Fer Rivas i Irene Pujadas han tret la seva primera novel·la aquest 2025. Són joves, agosarades i ja tenen un camí al darrere. Rivas ha publicat Jo era un noi (Angle), un relat introspectiu sobre la seva adolescència traumàtica, que va coincidir amb la mort del seu pare, el despertar sexual i les contradiccions de gènere. Pujadas, que va guanyar el premi Documenta 2020 amb el llibre de relats Els desperfectes (L'Altra), debuta amb la novel·la gràcies a La intrusa (L'Altra), un viatge físic cap al seu interior que fa esclatar les costures de la imaginació. Per què heu escrit una novel·la? Irene Pujadas: En el meu cas, per una qüestió una mica accidental. Jo, el que tenia molt clar, era la idea: volia fer una novel·la d'aventures, que fos un viatge per diverses regions. I això tenia la forma de novel·la, no podia ser un conte. Per tant, la idea va dictar la forma. Fer Rivas: Jo venia del teatre i em vaig adonar que per explicar el que volia explicar necessitava allargar-me molt més i aprofundir-hi. L'oportunitat que m'oferia l'artefacte cultural del llibre no m'ho permetia el teatre. Ho vaig tenir claríssim quan em vaig posar a escriure: aquí hi ha massa informació i és massa complex per comprimir-ho tot en una obra. Les dues novel·les són efecte d'una crisi? F.R.: En el meu cas, sí. És a dir, parteixo d'un moment d'absoluta crisi de no entendre com vehicular la meva vida amb una qüestió de gènere, un dol que no vaig poder fer en el seu moment i que estava enquistat. Estic fugin

Escenaris Especials es, probablemente, una de las cosas más importantes que le ha ocurrido a este país a nivel teatral en la última década. Hace veinte años, Clàudia Cedó, dramaturga y psicóloga, inició este proyecto en Banyoles, y ha florecido en los últimos tiempos. Trabaja el teatro con personas con discapacidad, autismo, trastornos mentales o en deshabituación de tóxicos, para luchar contra los estigmas de este colectivo. Mare de sucre (TNC, 2021) fue una gran sorpresa. Ahora, en el Lliure, doblan la apuesta con Fantàstic Ramon, una obra en la que los Escenaris Especials suben al escenario junto a Anna Moliner, Kathy Sey, Francesc Ferrer, Xicu Masó y Vanessa Segura. Aquí el making-of. Hablamos con Cedó y Andrea Álvarez, la protagonista de Mare de sucre, que acaba de ganar el premio a la mejor actriz en el Festival de Cine de Rivas (Madrid) por su papel en el cortometraje nacido de esa obra, De sucre. Clàudia, ¿cuál ha sido el proceso de escritura de Fantàstic Ramon?Clàudia Cedó: Ha sido un proceso largo; ya llevamos años en esto. El primer taller de la obra fue en 2017. Después perdí al niño, vino Una gossa en un descampat [2019, donde contó la pérdida de su hijo por muerte perinatal], Mare de sucre y todo, y se quedó como detenido. Pero me dieron la beca Leonardo de la Fundación BBVA y con ella la he escrito. Entonces, he podido incluso pagar educadores sociales para hacer sesiones con ellos.¿Ha sido la suma de muchas cosas?C.C.: Por un lado, tenía ganas de hablar de la

Escenaris Especials és, segurament, una de les coses més importants que li ha passat a aquest país a nivell teatral en l'última dècada. Fa vint anys que Clàudia Cedó, dramaturga i psicòloga, va obrir aquest projecte a Banyoles, i ha florit en els últims temps. Treballa el teatre amb persones amb discapacitat, autisme, trastorns mentals o en deshabituació de tòxics, per lluitar contra els estigmes d'aquest col·lectiu. 'Mare de sucre' (TNC, 2021) va ser una sorpresa majúscula. Ara, al Lliure, doblen l'aposta amb 'Fantàstic Ramon', una obra on els Escenaris Especials pugen a escena amb Anna Moliner, Kathy Sey, Francesc Ferrer, Xicu Masó i Vanessa Segura. Aquí el making-of. En parlem amb Cedó i Andrea Álvarez, la protagonista de 'Mare de sucre' que acaba de guanyar el premi a la millor actriu al Festival de Cine de Rivas (Madrid) pel seu paper al curtmetratge nascut d'aquella obra, 'De sucre'.Clàudia, quin ha estat el procés d'escriptura de 'Fantàstic Ramon'? Clàudia Cedó: Ha estat un procés llarg: ja portem anys en això. El primer taller de l'obra va ser el 2017. Després vaig perdre el nen, va venir 'Una gossa en un descampat' [2019, on explicava la pèrdua del seu fill de mort perinatal], 'Mare de sucre' i tot, i va quedar com parat. Però em van donar la beca Leonardo de la Fundació BBVA i amb ella l'he escrit. Llavors, he pogut fins i tot pagar educadors socials per fer sessions amb ells. Ha estat la suma de moltes coses? C.C.: D'una banda, tenia ganes de parlar de l'alteritat

Ella sospira quan li diuen que és una enciclopèdia del teatre. Però el cert és que Àngels Gonyalons porta més de quatre dècades damunt dels escenaris i les ha vist de tots colors. Va marxar a Madrid, es va 'retirar' a Menorca, va muntar una escola a Barcelona... Ara la tenim a La Villarroel amb 'Dones de ràdio', acompanyada de Sara Epígul i Sara Diego, una obra de Cristina Clemente que dirigeix Sergi Belbel. Tres generacions d'actrius per parlar d'un tema tabú. La primera frase de l'obra és del teu personatge, la Rosa, i diu així: “Soc profundament antimonàrquica. Però soc una reina”. Quin inici, no?El meu personatge és una persona que se sap valuosa, que té unes qualitats. Relativitza, perquè té una edat, però, vaja, diu que està molt bé. Té molta seguretat. No és prepotent i això era delicat a l'hora de fer-ho perquè no havia de quedar prepotent, sinó natural. Això és el que li passa: ho té tot. Tinc talent, soc valenta, mano bé. Dirigeix un equip, treballa a la ràdio. El que passa és que... passa el que passa. I, com que ho té tot sota control, de cop es troba vulnerable perquè li apareix un bony al pit. Quantes Rosa, Àgata i Carol has conegut a la teva vida?Més de les que voldria, pel que fa a la malaltia, al càncer de mama. Les que he conegut se n'han sortit. O les han salvat. En el present, conec dones que les he tornat a veure i, de cop, porten el cap rapat a l'u. Què ha passat? Recidiva. Foto: BitòDònes de ràdio Com has interioritzat aquests casos per fer de Rosa?M

Ella suspira cuando le dicen que es una enciclopedia del teatro. Pero lo cierto es que Àngels Gonyalons lleva más de cuatro décadas sobre los escenarios y las ha visto de todos los colores. Se marchó a Madrid, se "retiró" a Menorca, montó una escuela en Barcelona... Ahora la tenemos en La Villarroel con Dones de ràdio, acompañada de Sara Espígul y Sara Diego, una obra de Cristina Clemente dirigida por Sergi Belbel. Tres generaciones de actrices para hablar de un tema tabú. La primera frase de la obra es de tu personaje, Rosa, y dice así: “Soy profundamente antimonárquica. Pero soy una reina”. ¡Vaya inicio! Mi personaje es una persona que sabe que vale, que tiene ciertas cualidades. Lo relativiza porque tiene una edad, pero, vaya, dice que está muy bien. Tiene mucha seguridad. No es prepotente, y eso era delicado a la hora de interpretarlo porque no tenía que parecer arrogante, sino natural. Eso es lo que le pasa: lo tiene todo. Tengo talento, soy valiente, sé mandar. Dirige un equipo, trabaja en la radio. Pero entonces… pasa lo que pasa. Y, como lo tiene todo bajo control, de repente se encuentra vulnerable porque le aparece un bulto en el pecho. ¿Cuántas Rosa, Ágata y Carol has conocido en tu vida? Más de las que me gustaría, en cuanto a la enfermedad, al cáncer de mama. Las que he conocido han salido adelante. O las han salvado. En el presente, conozco mujeres a las que he vuelto a ver y, de repente, llevan la cabeza rapada al uno. ¿Qué ha pasado? Recidiva. Foto: BitòDònes

Carlos Cuevas y Albert Salazar son Toby Darling y Eric Glass, una pareja de jóvenes gais en el Nueva York de la segunda década del siglo XXI. Son los protagonistas de L'herència, una obra monumental de Matthew López que llega por primera vez a España en el Teatre Lliure. La dirige Josep Maria Mestres y nos servirá para muchas cosas. Para empezar, para ver el debut de Cuevas en el Lliure. Y también para seguir una historia política y social, pero a la vez muy teatral, que supone un auténtico tour de force de seis horas de teatro de primer nivel. Al principio de L'herència, el personaje de Morgan dice que esta será una obra sobre la amistad, el amor y la pérdida. ¿Es así? Albert Salazar: Sí, en parte, sí. Habla de eso y de muchas más cosas. Porque en seis horas... Es un buen resumen: amistad, amor y pérdida. Y añadiría: lo que significamos los unos para los otros y cómo las decisiones que tomamos en el presente sobre los demás tienen un efecto en el futuro. Carlos Cuevas: Es una obra que también entiende el amor como un acto de relevo y que busca no olvidar de dónde venimos, quién nos ha permitido llegar hasta aquí. Nos plantea: de acuerdo, nosotros tenemos todos estos privilegios, pero ¿de dónde vienen estos privilegios? ¿Quién ha luchado para que los tengamos? ¿Quién ha perdido la vida para que los tengamos? Y qué les debemos a esas personas. Es una obra que, de alguna manera, traza un hilo hacia atrás, hacia generaciones anteriores. ¿De qué herencia habla? C.C.: Toby y Eric