Andreu Gomila

Què fer avui a Barcelona? Les coses per fer a Barcelona no descansen ni un dia. Cada setmana, trobareu centenars d'activitats increïbles per tots els racons de la ciutat, per no parlar dels plans a Barcelona que hi ha els caps de setmana. Cinema alternatiu, l'exposició imperdible, l'obra de teatre de la qual tothom parla, mercats, activitats familiars... Us oferim tota la informació per gaudir de Barcelona i de la seva enorme activitat cultural, avui i cada dia. No cal moderació, la podeu gaudir a l'engròs.  AMB GANES DE SORTIR PERÒ NO VOLS GASTAR? Mira la nostra llista de coses per fer gratis a Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Ja hem entrat a la primavera i es nota en el clima i en les activitats que omplen Barcelona aquest mes d'abril. Aquí teniu una bona tria entre coses per fer a la ciutat, mercats, exposicions, les obres de teatre més esperades, els concerts del mes i molts més plans per a tots els gustos.  NO T'HO PERDIS:  50 llocs perfectes per anar amb nens a Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Què fer a Barcelona aquest cap de setmana? Hem bussejat en l'agenda cultural de Barcelona i us portem una tria del milloret que podreu fer aquest divendres, dissabte i diumenge. Aquí teniu activitats per a tots els gustos i butxaques (fins i tot gratis!). Gaudiu del vostre temps lliure amb exposicions, obres de teatre, mercats, festes, concerts... Voleu saber què fer aquest cap de setmana amb nens? Us espera un cap de setmana increïble sense moure-us de Barcelona. I si voleu escampar la boira, podeu fer una visita als pobles més bonics a prop de casa nostra. NO T'HO PERDIS: Les millors coses gratis per fer a BarcelonaFes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Hemos buceado en la agenda cultural de Barcelona para traeros una elección de lo mejorcito que podréis hacer este fin de semana en la ciudad. ¿Queréis saber qué hacer este viernes, sábado y domingo? Aquí tenéis actividades para todos los gustos y bolsillos (¡incluso gratis!). Disfrutad del tiempo libre con exposiciones, obras de teatro, mercados, fiestas, conciertos, actividades con los peques... Os espera un fin de semana increíble sin moveros de Barcelona. Pero si queréis hacer una mini escapada, podéis visitar alguno de los pueblos más bonitos que tenemos cerca de casa. NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes para hacer gratis en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Teniu ganes de gaudir de la ciutat? Esteu al lloc adient! Us hem fet una selecció de 10 plans de l'agenda de Barcelona d'aquesta setmana que engloben el millor de tots els àmbits i per a tots els públics: Teatre, cinema, música, art, coses per fer amb nens aquest cap de setmana a Barcelona i altres excuses per no parar de descobrir la ciutat! De tants plans tindreu l'agenda plena! NO T'HO PERDIS: Els millors plans gratis de Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

¿Buscáis ideas para sacar todo el jugo a la ciudad? Estáis en la página correcta. Aquí os hemos seleccionado 10 planes que engloban lo mejor de todos los ámbitos y para todos los públicos. Música, arte, cine y muchas cosas para hacer en la ciudad. ¡De tantos planes tendréis la agenda de la semana llena! NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes gratis de Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Ya hemos entrado en la primavera y eso se nota en el clima y en las actividades que llenan Barcelona este mes de abril. Aquí tenéis una buena selección de cosas para hacer en la ciudad, mercados, exposiciones, las obras de teatro más esperadas, los conciertos del mes y más planes para todos los gustos. NO TE LO PIERDAS:  50 lugares para ir con niños en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Des d'espectacles més petits a grans produccions, de monòlegs a espatarrants musicals... La cartellera de teatre de Barcelona és potent i ofereix xous per a tota mena de públic. Si us pregunteu quines són les millors obres que es poden veure als nostres escenaris, hem fet una tria de les peces que no us heu de perdre de cap de les maneres: i no badeu gaire, que us podeu quedar sense entrades! Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Desde espectáculos más pequeños a grandes producciones, de monólogos a musicales alucinantes... La cartelera de teatro de Barcelona es potente y ofrece shows para todo tipo de público. Si te preguntas cuáles son las mejores obras que se pueden ver en nuestros escenarios, hemos hecho una selección de las piezas que no hay que perderse de ninguna de las maneras. Tampoco te pierdas los mejores musicales y las mejores obras de teatro infantil en Barcelona. Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Arriba una de les dates més assenyalades de l'any. Sant Jordi és una festa única al món, per la seva singularitat i per la manera com la gent es llença al carrer a celebrar-la encara que la diada caigui en dia feiner (aquest any cau en dimecres). Hi haurà roses, esclar, però els llibres en són els grans protagonistes. Per anar-vos preparant, i si encara no teniu clar quin/s regalar/regalar-vos, us proposem aquesta llista amb algunes de les millors novetats que hem llegit aquest any.   NO T'HO PERDIS: Guia de Sant Jordi 2026 a Barcelona  

Llega una de las fechas más señaladas del año. Sant Jordi es una fiesta única en el mundo, por su singularidad y por la forma en que la gente se echa a la calle a celebrarla, aunque el día caiga en día laborable (este año cae en miércoles). Habrá rosas, por supuesto, pero los libros son los grandes protagonistas. Para que te vayas preparando, y si todavía no tienes claro cuál/es regalar/regalarte, te proponemos esta lista con algunas de las mejores novedades que hemos leído este año. NO TE LO PIERDAS: La guía más completa de Sant Jordi 2026 en Barcelona  

Maig és el vostre mes preferit? Sentiu l'estiu cada vegada més a prop? La programació cultural de la ciutat segueix viva i aquests plans que us hem seleccionat en són una bona mostra. Què fer i què veure a Barcelona el maig? Preneu nota i no us perdeu res! NO T'HO PERDIS: Els millors concerts del 2025 Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

No era fàcil portar Permagel a escena amb una forma que fos teatral. Victoria Szpunberg i Albert Pijuan podrien haver tirat pel dret i fer com l'autora, Eva Baltasar, i començar pel preludi del final i resseguir la prosa fins al capítol de tancament. Però sortosament s'han complicat la vida i han desfet la novel·la per refer-la, per capgirar-la, amb afegits de presentació dels personatges i una línia temporal clara. Per, en definitiva, transformar un artefacte literari en un artefacte teatral. Maria Rodríguez Soto entoma el repte d'encarnar aquesta dona a punt de fer els 40, lesbiana, solitària, amb instints suïcides, tieta, germana i filla. Tampoc no és gaire senzill ficar-se en aquesta pell, dins aquest món, i sortir-ne victoriosa. Com s'interpreta algú que vol matar-se, que no suporta la família, que no encaixa, però que adora la neboda? Com es manté la mirada, la respiració, quan et pintes una ratlla al braç per on voldries que hi anés la fulla d'afaitar? Quan escarneixes mare i germana? No estaria de més que altres teatres recollissin el guant i s'hi posessin d'una santa vegada Pots caure en la paròdia, en la foscor. Pots pretendre estar fent el 4.48 Psicosis de Sarah Kane. Però Permagel és una altra cosa. Entre espessos núvols de tenebra, s'hi endinsa un raig de llum. I Rodríguez Soto sap atrapar-lo. Szpunberg, com a directora, tenia al davant un altre desafiament majúscul: un monòleg amb el públic a dues bandes. Aquesta disposició és molt agradable quan hi ha diversos

No era fácil llevar Permagel a escena con una forma que fuese teatral. Victoria Szpunberg y Albert Pijuan podrían haber tirado por el camino más corto y hacer como la autora, Eva Baltasar, y empezar por el preludio del final y seguir la prosa hasta el capítulo de cierre. Pero afortunadamente se han complicado la vida y han deshecho la novela para rehacerla, para darle la vuelta, con añadidos de presentación de los personajes y una línea temporal clara. Para, en definitiva, transformar un artefacto literario en un artefacto teatral. Maria Rodríguez Soto asume el reto de encarnar a esta mujer a punto de cumplir los 40, lesbiana, solitaria, con instintos suicidas, tía, hermana e hija. Tampoco es nada sencillo meterse en esta piel, dentro de este mundo, y salir victoriosa. ¿Cómo se interpreta a alguien que quiere matarse, que no soporta a la familia, que no encaja, pero que adora a la sobrina? ¿Cómo se mantiene la mirada, la respiración, cuando te pintas una raya en el brazo por donde querrías que pasara la cuchilla de afeitar? ¿Cuando escarneces a madre y hermana? No estaría de más que otros teatros recogieran el guante y se pusieran a ello de una santa vez Puedes caer en la parodia, en la oscuridad. Puedes pretender estar haciendo el 4.48 Psicosis de Sarah Kane. Pero Permagel es otra cosa. Entre espesas nubes de tiniebla, se adentra un rayo de luz. Y Rodríguez Soto sabe atraparlo. Szpunberg, como directora, tenía delante otro desafío mayúsculo: un monólogo con el público a dos

Els sopars, al teatre, els carrega el diable. Col·locar en escena unes quantes parelles al voltant d'una taula és sinònim de comèdia, de confessions i de gresca assegurada. I, en aquest sentit, Perfectes desconeguts no és gaire diferent a alguns dels clàssics, teatrals o cinematogràfics, dels últims temps, com El sopar dels idiotes, The party o Els veïns de dalt. El tema sempre és què provoca que l'àpat descarrili. I aquí Paolo Genovese va decidir fer que els seus comensals, amics des de fa dues dècades, acceptessin la juguesca d'abandonar els mòbils a taula i compartir tot el que els arribés mentre sopaven. Som a casa de la Mònica (Marta Bayarri) i en Ferran (Eduard Farelo) la nit d'un gran eclipsi de lluna. Els primers a arribar són en Toni (Albert Prat) i la Carlota (Vanessa Segura), seguits de l'Edu (Cristian Valencia) i l'Alba (Júlia Molins). En Pep (Biel Duran), el divorciat del grup, ve sol. Tots són professionals liberals, tret de l'Edu, que porta un taxi, i tots representen un cert estereotip: la mare atabalada, el pare despreocupat, la taciturna, el bon jan, la divertida... Tots, també, tenen algun secret. I el joc del telèfon, proposat per l'Alba, els posa nerviosos: alguns accepten de seguida, confiats, d'altres s'hi resisteixen, sospitosos. Els intercanvis són ràpids, fluids, el moviment és continu David Selvas dirigeix una funció que passa gola avall com les copes de vi que beu la Carlota. Els intercanvis són ràpids, fluids, el moviment és continu. No estan ni

Las cenas, en el teatro, las carga el diablo. Colocar en escena a unas cuantas parejas alrededor de una mesa es sinónimo de comedia, de confesiones y de juerga asegurada. Y, en este sentido, Perfectes desconeguts no es muy diferente a algunos de los clásicos, teatrales o cinematográficos, de los últimos tiempos, como El sopar dels idiotes, The party o Els veïns de dalt. El tema siempre es qué provoca que la comida descarrile. Y aquí Paolo Genovese decidió hacer que sus comensales, amigos desde hace dos décadas, aceptaran la apuesta de abandonar los móviles en la mesa y compartir todo lo que les llegara mientras cenaban. Estamos en casa de Mònica (Marta Bayarri) y Ferran (Eduard Farelo) la noche de un gran eclipse de luna. Los primeros en llegar son Toni (Albert Prat) y Carlota (Vanessa Segura), seguidos de Edu (Cristian Valencia) y Alba (Júlia Molins). Pep (Biel Duran), el divorciado del grupo, viene solo. Todos son profesionales liberales, excepto Edu, que conduce un taxi, y todos representan un cierto estereotipo: la madre agobiada, el padre despreocupado, la taciturna, el buenazo, la divertida... Todos, también, tienen algún secreto. Y el juego del teléfono, propuesto por Alba, les pone nerviosos: algunos aceptan enseguida, confiados, otros se resisten, sospechosos. Los intercambios son rápidos, fluidos, el movimiento es continuo David Selvas dirige una función que entra sola, como las copas de vino que bebe Carlota. Los intercambios son rápidos, fluidos, el movimiento e

El filòsof Gilles Deleuze i el pintor Nicolas de Staël només tenen aparentment una cosa en comú: la seva mort. Tots dos es van llençar per la finestra, amb 40 anys de diferència. I el boxador mataroní Fred Galiana? I la vedet Juanita de Tánger? Un any després de la mort de Deleuze, el 1996, dos estudiants de filosofia són a París intentant analitzar L'abecedari de Deleuze, la sèrie d'entrevistes que el filòsof va deixar com a llegat, però mentre en Jan (Joan Sentís) s'hi obsessiona, la Maria (Míriam Moukhles) es desanima i surt del cau acadèmic. Ell troba el nexe entre el pintor i el filòsof: la seva filla (Cris Martínez). I ella topa amb una altra veritat: un quadern on hi hauria l'origen de tots els contes. I el que sembla una obra de tesi es converteix en un cabaret filosòfic on Moukhles es transforma en la perfecta vedet. Si a Nodi: de gossos i malditos (2024), Moukhles i Sentís van fer una brillant recerca històrica en la subcultura barcelonina dels anys 70 i 80, amb Pau Riba i Pau Malvido com a referents, a Abecedari busquen altres coses. De totes les lletres de Deleuze, n'hi ha una en què hi cauen sovint: la C, de Cultura. Per al filòsof, la cultura no és coneixement sinó trobada, amb coses i no amb persones. I aquí tant l'entusiasta com la decebuda seguiran camins diferents per arribar al mateix lloc. Però l'important, teatralment parlant, serà el camí, perquè no sempre per anar d'A a C has de passar per B. Moukhles emergeix com l'actriu superdotada que és: canta, imi

El filósofo Gilles Deleuze y el pintor Nicolas de Staël solo tienen aparentemente una cosa en común: su muerte. Ambos se lanzaron por la ventana, con 40 años de diferencia. ¿Y el boxeador mataronense Fred Galiana? ¿Y la vedete Juanita de Tánger? Un año después de la muerte de Deleuze, en 1996, dos estudiantes de filosofía están en París intentando analizar el Abecedario de Deleuze, la serie de entrevistas que el filósofo dejó como legado, pero mientras Jan (Joan Sentís) se obsesiona con ello, Maria (Míriam Moukhles) se desanima y sale de la madriguera académica. Él encuentra el nexo entre el pintor y el filósofo: su hija (Cris Martínez). Y ella topa con otra verdad: un cuaderno donde estaría el origen de todos los cuentos. Y lo que parece una obra de tesis se convierte en un cabaret filosófico donde Moukhles se transforma en la perfecta vedete. Si en Nodi: de gossos i malditos (2024), Moukhles i Sentís hicieron una brillante investigación histórica en la subcultura barcelonesa de los años 70 y 80, con Pau Riba y Pau Malvido como referentes, en Abecedari buscan otras cosas. De todas las letras de Deleuze, hay una en la que caen a menudo: la C, de Cultura. Para el filósofo, la cultura no es conocimiento sino encuentro, con cosas y no con personas. Y aquí tanto el entusiasta como la decepcionada seguirán caminos diferentes para llegar al mismo lugar. Pero lo importante, teatralmente hablando, será el camino, porque no siempre para ir de A a C tienes que pasar por B. Moukhles eme

L'excessiva frontalitat, l'escassa teatralitat i un cert hieratisme són alguns dels riscos als quals s'enfronten els directors d'escena quan decideixen adaptar textos narratius, però a Retorn a Haifa es nota que Àlex Rigola no és la primera vegada que ho fa i que té entre mans un material preciós que ha sabut desxifrar com només ho aconsegueix algú que estima molt la seva feina i els actors i les actrius que treballen amb ell. La història original escrita per l'escriptor i activista palestí Gassam Kanafani ens narra el viatge de Cisjordània a Haifa d'una parella que, vint anys enrere, va haver de deixar la ciutat portuària davant de l'arribada del victoriós exèrcit israelià, just quan es fundava l'Estat d'Israel, el 1948. En Saïd (Jordi Figueras) i la Safia (Chantal Aimée) aprofiten l'obertura de fronteres de 1967 per tornar a casa seva, a la llar que els hi van prendre. Què hi trobaran? Qui hi trobaran? Fa vint anys, a banda de tota una vida, també van abandonar el seu nadó de cinc mesos, en Khaldun. I no n'han sabut res des d'aleshores. El relat és escruixidor. D'entrada, la Safia i en Saïd ens expliquen la història pròpia, com s'acosten a Haifa, què va suposar per a ells la Nakba, l'expulsió dels palestins, els dubtes que tenen sobre el viatge, i mica en mica van entrant en matèria. Narren altres experiències que coneixen. I Ariadna Gil i Carles Roig ajuden Figueras i Aimée a donar cos al muntatge. Ariadna Gil assumeix el paper menys galdós i ho fa d'una manera extraordin

La excesiva frontalidad, la escasa teatralidad y un cierto hieratismo son algunos de los riesgos a los que se enfrentan los directores de escena cuando deciden adaptar textos narrativos, pero en Retorn a Haifa se nota que Àlex Rigola no es la primera vez que lo hace y que tiene entre manos un material precioso que ha sabido descifrar como solo lo logra alguien que ama mucho su trabajo y a los actores y las actrices que trabajan con él. La historia original escrita por el escritor y activista palestino Gassam Kanafani nos narra el viaje de Cisjordania a Haifa de una pareja que, veinte años atrás, tuvo que dejar la ciudad portuaria ante la llegada del victorioso ejército israelí, justo cuando se fundaba el Estado de Israel, en 1948. Saïd (Jordi Figueras) y Safia (Chantal Aimée) aprovechan la apertura de fronteras de 1967 para volver a su casa, al hogar que les arrebataron. ¿Qué encontrarán? ¿A quién encontrarán? Hace veinte años, aparte de toda una vida, también abandonaron a su bebé de cinco meses, Khaldun. Y no han sabido nada de él desde entonces. El relato es sobrecogedor. De entrada, Safia y Saïd nos cuentan su propia historia, cómo se acercan a Haifa, qué supuso para ellos la Nakba, la expulsión de los palestinos, las dudas que tienen sobre el viaje, y poco a poco van entrando en materia. Narran otras experiencias que conocen. Y Ariadna Gil y Carles Roig ayudan a Figueras y Aimée a dar cuerpo al montaje. Ariadna Gil asume el papel menos agradecido y lo hace de una manera

No hi ha dubte que Joel Joan és un actor súper dotat, segurament un dels millors de la seva generació. I això es pot veure perfectament en aquesta versió de L'oncle Vània que representa al Romea, ell solet, sense necessitat de ningú més, en un one-man-show memorable. Omple l'espai d'una manera que pocs actors poden presumir de poder fer. Però el repte que tenia al davant era una mica gran, sobretot perquè té al davant diversos elements que juguen en contra seva. D'entrada, té entre mans una obra de Txékhov que deu ser el text teatral més representat a Barcelona durant el que portem de segle XXI. L'hem vist de moltes i variades maneres. I una cosa que podria anar al seu favor, que el públic potencial conegui de memòria la història, torpedina moments que se suposen de gran intensitat, que ell sol només iguala durant la discussió central, quan el professor Serebriàkov anuncia que ha decidit vendre la casa, cosa que provoca la revolta de Vània. Fa vuit personatges però no aconsegueix que ens arrapem a cap. Es pot fer riure amb l'obra de Txékhov? Es pot fer el que es vulgui Que durant tota la funció Joan porti els personatges cap a l'estereotip, amb gestos, veuetes, etc., tampoc no ajuda gaire, sobretot perquè, quan la intensitat dramàtica puja, no ens el creiem. Ni Lluís Homar fent Terra baixa, amb la qual fa uns anys va portar a terme un experiment semblant, interpretant tots els papers de l'obra de Guimerà, ni Pere Arquillué a El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest

No hay duda de que Joel Joan es un actor súper dotado, seguramente uno de los mejores de su generación. Y esto se puede ver perfectamente en esta versión de L'oncle Vània que representa en el Romea, él solito, sin necesidad de nadie más, en un one-man-show memorable. Llena el espacio de una manera de la que pocos actores pueden presumir de poder hacer. Pero el reto que tenía por delante era algo grande, sobre todo porque tiene ante sí diversos elementos que juegan en su contra. De entrada, tiene entre manos una obra de Txékhov que debe de ser el texto teatral más representado en Barcelona durante lo que llevamos de siglo XXI. Lo hemos visto de muchas y variadas maneras. Y algo que podría ir a su favor, que el público potencial conozca de memoria la historia, torpedea momentos que se suponen de gran intensidad, que él solo únicamente iguala durante la discusión central, cuando el profesor Serebriàkov anuncia que ha decidido vender la casa, cosa que provoca la revuelta de Vània. Interpreta ocho personajes pero no consigue que nos aferremos a ninguno. ¿Se puede hacer reír con la obra de Txékhov? Se puede hacer lo que se quiera Que durante toda la función Joan lleve a los personajes hacia el estereotipo, con gestos, vocecillas, etc., tampoco ayuda demasiado, sobre todo porque, cuando la intensidad dramática sube, no nos lo creemos. Ni Lluís Homar haciendo Terra baixa, con la cual hace unos años llevó a cabo un experimento parecido, interpretando todos los papeles de la obra de G

La nit de les tríbades, de Per Olov Enquist, és un dels muntatges mítics del primer Lliure, el de Fabià Puigserver. Ens situa a Copenhaguen durant l'assaig d'una obra de teatre, La més forta, amb la presència de l'autor, August Strindberg, i la seva esposa, l'actriu Siri von Essen, de qui s'està separant. Enmig dels dos, hi ha Marie-Caroline David, l'altra actriu del muntatge, lesbiana reconeguda i amb una història comuna amb la parella. Mentre intenten aixecar l'obra, Strindberg mostrarà la seva pitjor cara: masclista, dèspota, el que avui diríem un abusador de manual. Oriol Broggi ha decidit repassar un text que no es representava des que Lluís Pasqual el va recuperar la temporada 1999-2000, i ho ha fet en escenari nou per a La Perla 29, el Teatre de Sarrià, un espai preciós que s'ajusta com l'anell al dit a la seva proposta, amb un tempo diferent del d'aquell Lliure amb Anna Lizaran, Quim Lecina i Muntsa Alcañiz. No tenim ni una Maria-Carolina desfermada, ni un August fora de si, ni una Siri amb ganes de gresca. Respectivament, Cristina Arenas, Joan Marmaneu i Clara Mir estan molt més continguts. Ningú no alça la veu: la guerra és psicològica, verbal, precisa.  La peça d'Enquist no ha perdut un gram d'actualitat El repartiment del Teatre de Sarrià el completa Jordi Llovet, en el paper de Viggo Shiwe, un fervent admirador de Strindberg que tastarà en carn pròpia la seva mala bava i la manca d'escrúpols. El més sorprenent de tot plegat és que la peça d'Enquist no ha perdut u

La nit de les tríbades, de Per Olov Enquist, és uno de los montajes míticos del primer Lliure, el de Fabià Puigserver. Nos sitúa en Copenhague durante el ensayo de una obra de teatro, La més forta, con la presencia del autor, August Strindberg, y su esposa, la actriz Siri von Essen, de quien se está separando. En medio de los dos, está Marie-Caroline David, la otra actriz del montaje, lesbiana reconocida y con una historia común con la pareja. Mientras intentan levantar la obra, Strindberg mostrará su peor cara: machista, déspota, lo que hoy diríamos un abusador de manual. Oriol Broggi ha decidido repasar un texto que no se representaba desde que Lluís Pasqual lo recuperó la temporada 1999-2000, y lo ha hecho en un escenario nuevo para La Perla 29, el Teatre de Sarrià, un espacio precioso que se ajusta como anillo al dedo a su propuesta, con un tempo diferente al de aquel Lliure con Anna Lizaran, Quim Lecina y Muntsa Alcañiz. No tenemos ni una Maria-Carolina desatada, ni un August fuera de sí, ni una Siri con ganas de juerga. Respectivamente, Cristina Arenas, Joan Marmaneu y Clara Mir están mucho más contenidos. Nadie alza la voz: la guerra es psicológica, verbal, precisa.  La pieza de Enquist no ha perdido un gramo de actualidad El reparto del Teatre de Sarrià lo completa Jordi Llovet, en el papel de Viggo Shiwe, un ferviente admirador de Strindberg que probará en carne propia su mala leche y la falta de escrúpulos. Lo más sorprendente de todo es que la pieza de Enquist no h

Eva Baltasar, Victoria Szpunberg y Maria Rodríguez Soto son las tres estrellas de Permagel que podemos ver hasta el 28 de junio en el Texas. La primera es la autora de la novela, un éxito tanto en casa como fuera. La segunda es quien la ha adaptado al teatro y la dirige. Y Rodríguez Soto es quien le dará vida. El proyecto de llevar Permagel al teatro es uno de los más estimulantes de la temporada. Las tres hablan de ello, más allá del teatro, sobre la obra de Baltasar.  Victoria, siempre has dicho que aceptaste este proyecto con la condición de disponer de Maria Rodríguez Soto como actriz. ¿Por qué? Victoria Szpunberg: Es una actriz que me gusta muchísimo. Trabajamos juntas en una de mis primeras obras. Y, cuando Anna Rosa Cisquella me hizo el encargo de adaptar Permagel y empezamos a trabajarla con Albert Pijuan, tuvimos claro que era un monólogo y que dependeríamos de una actriz. Eso es mucha responsabilidad porque se trata de una actriz que tiene que sostener un texto que mezcla muchos tipos de discursos: el relato, el drama, la ironía, la distancia... Necesitaba una actriz muy inteligente, muy técnica para poder hacer todo esto y con mucha fuerza... Vi La casa en flames con mi hija y justo me habían hecho la propuesta, y justo cuando apareció Maria en la película, dije: sí, y lo haré con ella. Y tú, Maria, cuando te propusieron esta obra, ¿qué pensaste? Maria Rodríguez Soto: Aún no había leído la novela, pero había oído hablar muchísimo de ella. Me llamó primero Victoria

Eva Baltasar, Victoria Szpunberg i Maria Rodríguez Soto són les tres estrelles del Permagel que podem veure fins al 28 de juny al Texas. La primera és l'autora de la novel·la, un èxit tant a casa com a fora. La segona és qui l'ha adaptat al teatre i la dirigeix. I Rodríguez Soto és qui li donarà vida. El projecte de portar Permagel al teatre és un dels més engrescadors de la temporada. Totes tres en parlen, més enllà del teatre, de l'obra de Baltasar.  Victoria, sempre has dit que vas acceptar aquest projecte a condició de disposar de Maria Rodríguez Soto com a actriu. Per què? Victoria Szpunberg: És una actriu que m'agrada moltíssim. Vam treballar juntes en una de les meves primeres obres. I, quan l'Anna Rosa Cisquella em va fer l'encàrrec d'adaptar Permagel i la vam començar a treballar amb l'Albert Pijuan, vam tenir clar que era un monòleg i que dependríem d'una actriu. Això és molta responsabilitat perquè es tracta d'una actriu que ha de sostenir un text que barreja molts tipus de discursos: el relat, el drama, la ironia, la distància... Necessitava una actriu molt intel·ligent, molt tècnica per poder fer tot això i amb molta força... Vaig veure La casa en flames amb la meva filla i just m'havien fet la proposta, i just quan va aparèixer la Maria a la pel·lícula, vaig dir: sí, i ho faré amb ella. I a tu, Maria, quan et van proposar aquesta obra, què vas pensar? Maria Rodríguez Soto: Encara no havia llegit la novel·la, però n'havia sentit a parlar moltíssim. Em va trucar p

Joel Joan fue el gran héroe de la temporada pasada, poniendo más de 100.000 espectadores en el Condal para ver la segunda parte de Escape room. Ahora da un giro total de guion a través de una versión muy especial del Tío Vania de Chéjov que Simon Stephens ha reescrito para un único actor. Estará en el Romea cuatro únicas semanas, del 24 de febrero al 22 de marzo, y es, según dice el mismo Joan, el desafío más grande que ha asumido nunca como intérprete. ¿Por qué Vània ahora, en este momento? Vamos a remolque de la inventiva inglesa. Vània es un proyecto que nace de Simon Stephens, el dramaturgo, que la reescribió y sintetizó para que la protagonizara Andrew Scott. Fue un superéxito porque el invento es muy curioso: un solo tipo haciendo una obra de ocho personajes. No es exactamente un monólogo, sino una obra de teatro hecha por un solo hombre. Y Vània, sin duda, tiene una serie de valores universales que todavía son muy vigentes. Pero me parece que lo que aporta de nuevo esta versión de Vània es el juego teatral que propone al espectador y que los ingleses lo hicieron tan y tan bien... Entonces viene Joel Joan, en Barcelona, y seguramente lo estropea, como me pasó con Frankenstein. El personaje del tío Vània es alguien torturado, explotado, gruñón... Simon Stephens ambientó este drama rural en Irlanda y nosotros lo hemos ambientado en Catalunya. Lo hablamos con él. Tuve el placer de conocerle. Lo que quería, nos dijo, era acercar la historia de Vània en el tiempo y en el esp

Joel Joan va ser el gran heroi de la temporada passada, posant més de 100.000 espectadors al Condal per veure la segona part d'Escape room. Ara fa un canvi total de guió a través d'una versió molt especial de l'Oncle Vània de Txékhov que Simon Stephens ha reescrit per a un únic actor. Serà al Romea quatre úniques setmanes, del 24 de febrer al 22 de març, i és, segons diu el mateix Joan, el desafiament més gran que ha assumit mai com a intèrpret. Per què Vània ara, en aquest moment? Anem a remolc de la inventiva anglesa. Vània és un projecte que neix del Simon Stephens, el dramaturg, que la va reescriure i sintetitzar perquè la protagonitzés l'Andrew Scott. Va ser un superèxit perquè l'invent és molt curiós: un sol paio fent una obra de vuit personatges. No és ben bé un monòleg, sinó una obra de teatre feta per un sol home. I Vània, sens dubte, té una sèrie de valors universals que encara són molt vigents. Però em sembla que el que aporta de nou aquesta versió de Vània és el joc teatral que proposa a l'espectador i que els anglesos ho van fer tan i tan bé... Llavors ve el Joel Joan, a Barcelona, i segurament ho esguerra, com em va passar amb Frankenstein. El personatge de l'oncle Vània és algú torturat, explotat, rondinaire... Simon Stephens va ambientar aquest drama rural a Irlanda i nosaltres l'hem ambientat a Catalunya. Ho vam parlar amb ell. Vaig tenir el plaer de conèixe'l. El que volia, ens va dir, era apropar la història de Vània en el temps i en l'espai a l'espectador.

Después de Jane Eyre y Anna Karénina, la directora Carme Portaceli y la actriz Ariadna Gil vuelven a trabajar juntas. Lo hacen con Maria Magdalena, una obra de Michael de Cock que estrenan en el TNC y que se sumerge en una figura mítica que vivió en los tiempos de Jesús. Gil es Miriam, una profesora que viaja a Barcelona para dar una conferencia sobre María Magdalena y, cuando sube al taxi en el aeropuerto, el conductor le dice que es Jesús. ¿Qué os ha llevado a repetir? Carme Portaceli: A mí, porque me encanta Ariadna. Tiene una verdad inmensa y me interesa también su mente. Cuando estudia, estudia de una manera profunda, entrando mucho en los personajes, en las personas en cuestión. Cuando estudia a Tolstói, estudia a Tolstói y sabe muy bien por qué escribe Anna Karénina. O por qué después la rechazó por completo. Tiene una manera de entrar en los temas que me interesa. No solo aporta la inteligencia emocional, sino un nivel de investigación que nos hace crecer. Hace un trabajo como actriz donde ves cómo avanza, día tras día, para realizar un trabajo completo, como Wagner entendía el teatro. Ella avanza de una manera plena. Me aporta muchas cosas. Además, es una bellísima persona. Y en estos años de mi vida, es algo que valoro. Ariadna Gil: De alguna manera, hay una parte artística que para mí es básica. Es la tercera vez que coincidimos con Carme. Siempre me propone unas obras, unos personajes y unos temas que sé que me harán dar pasos de gigante en mi oficio. Me coloca e

Després de Jane Eyre i Anna Karénina, la directora Carme Portaceli i l'actriu Ariadna Gil tornen a treballar plegades. Ho fan amb Maria Magdalena, una obra de Michael de Cock que estrenen al TNC i que es capbussa en una figura mítica que va viure en el temps de Jesús. Gil és la Miriam, una professora que viatja a Barcelona per fer una conferència sobre Maria Magdalena i, quan entra al taxi a l'aeroport, el conductor li diu que és Jesús. Què us ha portat a repetir? Carme Portaceli: A mi, perquè m'encanta l'Ariadna. Té una veritat immensa i m'interessa també la seva ment. Quan estudia, estudia d'una manera profunda, entrant molt en els personatges, en les persones en qüestió. Quan estudia Tolstoi, estudia Tolstoi i sap molt bé per què escriu Anna Karénina. O per què després va rebutjar-la completament. Té una manera d'entrar en els temes que m'interessa. No només aporta la intel·ligència emocional, sinó un nivell d'investigació que ens fa créixer. Fa una feina com a actriu on veus com avança, dia rere dia, per fer una feina completa, com Wagner entenia el teatre. Ella avança d'una manera plena. M'aporta moltes coses. A més, és una bellíssima persona. I en aquests anys de la meva vida és una cosa que valoro. Ariadna Gil: D'alguna manera, hi ha una part artística, que per a mi és bàsica. És el tercer cop que coincidim amb la Carme. Sempre em proposa unes obres, uns personatges i uns temes que sé que em faran fer passes de gegant en el meu ofici. Em col·loca en llocs que a mi, d'e

Barcelona se prepara para un 2026 dramáticamente excepcional, con una cartelera que combina el talento local más puntero con grandes éxitos internacionales y una fecha clave para celebrar la gran jornada de las artes escénicas: el sábado 22 de marzo tendrá lugar la tercera edición de Cap Butaca Buida. Desde la dureza ritual de Angélica Liddell hasta la esperada ópera contemporánea de Nao Albet y Marcel Borràs, la ciudad será el escenario de propuestas que sacuden la conciencia. Directores como Julio Manrique, Àlex Rigola y Oriol Broggi llevarán a escena adaptaciones de cumbres literarias y dramas bélicos, mientras que actrices de la talla de Clara Segura, Maria Rodríguez Soto y Sílvia Abril pondrán voz a reflexiones sobre el patriarcado, la memoria histórica y la identidad. Preparad la agenda de teatro: os presentamos las 16 citas imprescindibles en nuestros salas en 2006. 1. Seppuku. El funeral de Mishima Festival Grec. Julio Foto: Temporada AltaSeppuku. La mort de Mishima (Angélica Liddell) El día que se pusieron a la venta las entradas del último espectáculo de Angélica Liddell, los espectadores de Temporada Alta las agotaron en poco más de veinte minutos. Y eso que las funciones en el Teatre de Salt eran a las 5.45 de la madrugada. Liddell despierta pasiones y tiene una legión de seguidores que no estaban dispuestos a perderse el estreno de la pieza final de su trilogía sobre la muerte. En Vudú (Blixen) escenificó su funeral; en Dämon, el de Ingmar Bergman. Ahora se enf

Barcelona es prepara per a un 2026 dramàticament excepcional, amb una cartellera que combina el talent local més punter amb grans èxits internacionals i una data clau per celebrar la gran diada de les arts escèniques: dissabte 22 de març tindrà lloc la tercera edició de Cap Butaca Buida.  Des de la duresa ritual d'Angélica Liddell fins a l'esperada òpera contemporània de Nao Albet i Marcel Borràs, la ciutat serà l'escenari de propostes que sacsegen la consciència. Directors com Julio Manrique, Àlex Rigola i Oriol Broggi portaran a escena adaptacions de cims literaris i drames bèl·lics, mentre que actrius de la talla de Clara Segura, Maria Rodríguez Soto i Sílvia Abril posaran veu a reflexions sobre el patriarcat, la memòria històrica i la identitat.  Prepareu l'agenda de teatre: us presentem les 16 cites imprescindibles a les nostres sales el 2026.   1. Seppuku. El funeral de Mishima Festival Grec. Juliol Foto: Temporada AltaSeppuku. La mort de Mishima (Angélica Liddell) El dia que es van posar a la venda les entrades de l'últim espectacle d'Angélica Liddell, els espectadors de Temporada Alta les van exhaurir en poc més de vint minuts. I això que les funcions al Teatre de Salt eren a les 5.45 de la matinada. Liddell desperta passions i té una munió de seguidors que no estaven disposats a perdre's l'estrena de la peça final de la seva trilogia sobre la mort. A Vudú (Blixen) va escenificar el seu funeral; a Dämon, el d'Ingmar Bergman. Ara s'enfronta al de Yukio Mishima en un

En Peyu i Albert Pla han decidit agafar tot un clàssic del teatre com el Hamlet de Shakespeare per ficar-lo en una habitació d'hospital. S'estaran moltes setmanes al Coliseum –del 23 de desembre fins a l'1 de març– amb la intenció de fer riure el públic barceloní. Humorista i músic fa anys que es coneixen i han coincidit al programa de 3Cat Natura sàvia, on també sortia Quimi Portet. La seva experiència teatral és llarga i dilatada. Hamlet, per a vosaltres, és una comèdia?Peyu: L'espectacle que hem fet nosaltres és una comèdia. Són dos personatges que interpretem l'Albert Pla i jo. Dos paios antagònics, ben diferents, que de cop i volta es troben compartint habitació d'hospital. Quin tipus d'hospital és?Albert Pla: A mi em van dir que era un hospital del seguru i que jo tindria una habitació individual, però m'han posat amb un paio que es veu que no ha pagat, que es veu clarament que ve de la seguretat social. I jo no ho acabo d'entendre, perquè si ja hem de començar així al Coliseum. Perquè també em van dir que estaria sol i ara no només he de compartir habitació d'hospital, sinó que també he de compartir escenari.P: L'obra reflecteix una mica els hospitals actuals. La mútua, cada vegada més, s'assembla a l'hospital de la Seguretat Social. Jo vaig demanar hora al dermatòleg al setembre i em van donar hora el 27 de gener!A.P. Però del 28, no?P: No, del 26.A.P.: Però això no són ni sis mesos! On heu deixat el Quimi Portet?P: Ens l'hem deixat. No li deies tu? En Quimi, que és u

Sustituir a Oriol Pla no es nada fácil, sobre todo si se trata de un papel que ya es casi icónico en el teatro catalán de la última década, el del joven de 23 años, Carlo Giuliani, que murió en Génova el 20 de julio de 2001 por los disparos de un policía. Un personaje y una historia que Pla llevó por todas partes y que hizo suyos. La papeleta que tiene Pau Bondiez, pues, es delicada. Lali Álvarez, la autora y directora del texto, ha optado por un perfil de actor diferente. Bondiez no tiene los rasgos melancólicos de Pla. Es más fuerte, desprende otra energía. Aun así, la función conserva aquel espíritu que convirtió 'Ragazzo' en un fenómeno, y en eso Bondiez tiene algo que decir. Reclama todo el tiempo que lo miremos a los ojos y ahí sabe arrastrarnos hacia su historia, esos tres días de julio de fatídica memoria que Álvarez reconstruye hasta la escena en la que el protagonista es abatido. Álvarez sigue los deseos de Giuliani de no convertirlo en una estatua, ni siquiera en un mártir. Que Pla no esté, por lo tanto, es un mal menor y consecuencia lógica del paso del tiempo. Si Álvarez quería mantener vivo el montaje, tarde o temprano otro actor de veintipocos años tenía que sustituirlo. Además de eso, la directora ha ejecutado pocos cambios. Mantiene las canciones icónicas de Zoo, como 'Corbelles'. Un acierto. Foto: Alba Gibert'Ragazzo' La función mantiene la misma pegada ideológica. Especialmente porque recupera a un joven que habíamos olvidado, un idealista, poeta, soñador

Substituir Oriol Pla no és gens fàcil, sobretot si es tracta d'un paper que ja és gairebé icònic en el teatre català de l'última dècada, el del jove de 23 anys, Carlo Giuliani, que va morir a Gènova el 20 de juliol de 2001 pels trets d'un policia. Un personatge i una història que Pla va passejar per tot arreu i que es va fer seus. La papereta que té Pau Bondiez, doncs, és delicada. Lali Álvarez, l'autora i directora del text, ha optat per un perfil d'actor diferent. Bondiez no té els trets melancòlics de Pla. És més fort, desprèn una altra energia. Així i tot, la funció conserva aquell esperit que va convertir Ragazzo en un fenomen, i en això Bondiez hi té alguna cosa a dir. Reclama tota l'estona que el mirem als ulls i aquí sap arrossegar-nos cap a la seva història, aquests tres dies de juliol de fatídica memòria que Álvarez reconstrueix fins a l'escena en què el protagonista és abatut. Álvarez segueix els desitjos de Giuliani de no convertir-lo en una estàtua, ni tan sols en un màrtir Que Pla no hi sigui, per tant, és un mal menor i conseqüència lògica del pas del temps. Si Álvarez volia mantenir viu el muntatge, tard o d'hora un altre actor de vint-i-pocs anys havia de substituir-lo. A banda d'això, la directora ha executat pocs canvis. Manté les cançons icòniques de Zoo, com Corbelles. Tot un encert. Foto: Alba Gibert'Ragazzo' La funció manté la mateixa pegada ideològica. Especialment perquè recupera un jove que havíem oblidat, un idealista, poeta, somiador, que va ser

Desde que hizo L’illa deserta de Marc Artigau en La Villarroel el verano de 2023, Miki Esparbé no pisa un teatro de Barcelona. El invierno pasado estrenó Los nuestros, de Lucía Carballal, en el Centro Dramático Nacional, y ahora llega al TNC. Esparbé se ha sumergido en la cultura judía sefardita para sacar adelante su papel, Pablo, un hombre que vive en Londres y que está algo desconectado de la familia. Pero se ha muerto la abuela y se reúnen todos para celebrar el Avelut, una ceremonia de luto. La función que harás en el TNC es en castellano. ¿Cómo te sientes? Es raro, seguramente, porque siempre que he actuado en el Nacional ha sido en catalán. Por otro lado, me hace mucha ilusión que en Barcelona puedan conocer una obra de una autora que para mí es una de las dramaturgas y directoras más importantes de la dramaturgia contemporánea en Madrid. Ojalá haya, el día de mañana, obras de la dramaturgia catalana contemporánea que puedan ir a Madrid y se puedan hacer en catalán. Sería la bomba, la verdad. ¿Eres un actor fiel? Es la segunda obra de Carballal en la que actúas. Confío mucho cuando conecto con equipos, ya sean teatrales o de rodaje. Con Lucía tengo esta conexión como de hermana. Como buena directora, es de esas personas que puede ver más allá de ti. Te puede proponer cosas que tú ni siquiera te habías imaginado o ni te habías proyectado. Es una gran directora de actores y me parece una mente privilegiada. Cuando acabe el 2025, habrás estrenado media docena de proyecto