Andreu Gomila

Desde espectáculos más pequeños a grandes producciones, de monólogos a musicales alucinantes... La cartelera de teatro de Barcelona es potente y ofrece shows para todo tipo de público. Si te preguntas cuáles son las mejores obras que se pueden ver en nuestros escenarios, hemos hecho una selección de las piezas que no hay que perderse de ninguna de las maneras: ¡y no te despistes demasiado, que te puedes quedar sin entradas! NO TE LO PIERDAS: Los mejores musicales y las mejores obras de teatro infantil en Barcelona

Des d'espectacles més petits a grans produccions, de monòlegs a espatarrants musicals... La cartellera de teatre de Barcelona és potent i ofereix xous per a tota mena de públic. Si us pregunteu quines són les millors obres que es poden veure als nostres escenaris, hem fet una tria de les peces que no us heu de perdre de cap de les maneres: i no badeu gaire, que us podeu quedar sense entrades! NO T'HO PERDIS: Els millors musicals i les millors obres de teatre infantil a Barcelona    

¿Buscáis ideas para sacar todo el jugo a la ciudad? Estáis en la página correcta. Aquí os hemos seleccionado 10 planes que engloban lo mejor de todos los ámbitos y para todos los públicos. Música, arte, cine, planes de fin de semana y muchas cosas para hacer en la ciudad.  NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes gratis de Barcelona

Teniu ganes de gaudir de la ciutat? Esteu al lloc adient! Us hem fet una selecció de 10 plans de l'agenda de Barcelona d'aquesta setmana que engloben el millor de tots els àmbits i per a tots els públics: Teatre, cinema, música, art, coses per fer amb nens aquest cap de setmana a Barcelona i altres excuses per no parar de descobrir la ciutat! NO T'HO PERDIS: Els millors plans gratis de Barcelona

Què fer avui a Barcelona? Les coses per fer a Barcelona no descansen ni un dia. Cada setmana, trobareu centenars d'activitats increïbles per tots els racons de la ciutat, per no parlar dels plans a Barcelona que hi ha els caps de setmana. Cinema alternatiu, l'exposició imperdible, l'obra de teatre de la qual tothom parla, mercats, activitats familiars... Us oferim tota la informació per gaudir de Barcelona i de la seva enorme activitat cultural, avui i cada dia. No cal moderació, la podeu gaudir a l'engròs.  NO T'HO PERDIS: Les millors coses per fer gratis a Barcelona

Hemos buceado en la agenda cultural de Barcelona para traeros una elección de lo mejorito que podréis hacer este fin de semana en la ciudad. ¿Queréis saber qué hacer este viernes, sábado y domingo? Aquí tenéis actividades para todos los gustos y bolsillos (¡incluso gratis!). Disfrutad del tiempo libre con exposiciones, obras de teatro, mercados, fiestas, conciertos, actividades con los peques... Os espera un fin de semana increíble sin moveros de Barcelona. Pero si queréis hacer una mini escapada, podéis visitar alguno de los pueblos más bonitos que tenemos cerca de casa. NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes para hacer gratis en Barcelona

Catalunya és plena de teatres que mantenen una programació interessant i que conserven un patrimoni arquitectònic que, sovint, va molt més enllà de les arts escèniques. Espais reconvertits o llocs que són fruit de l'esforç de les agrupacions locals per veure a casa grans espectacles. Perquè no només a Barcelona hi ha teatres i hi ha teatre de qualitat a tot Catalunya: Descobreix la teva nova sala favorita! NO T'HO PERDIS: Les obres de teatre recomanades de la cartellera de Barcelona

Llega una de las fechas más señaladas del año. Sant Jordi es una fiesta única en el mundo, por su singularidad y por la forma en que la gente se echa a la calle a celebrarla, aunque el día caiga en día laborable (este año cae en martes). Habrá rosas, por supuesto, pero los libros son los grandes protagonistas. Para que te vayas preparando, y si todavía no tienes claro cuál/es regalar/regalarte, te proponemos esta lista con algunas de las mejores novedades que hemos leído este año. NO TE LO PIERDAS: La guía más completa de Sant Jordi 2024 en Barcelona  

Arriba una de les dates més assenyalades de l'any. Sant Jordi és una festa única al món, per la seva singularitat i per la manera com la gent es llença al carrer a celebrar-la encara que la diada caigui en dia feiner (aquest any cau en dimarts). Hi haurà roses, esclar, però els llibres en són els grans protagonistes. Per anar-vos preparant, i si encara no teniu clar quin/s regalar/regalar-vos, us proposem aquesta llista amb algunes de les millors novetats que hem llegit aquest any.   NO T'HO PERDIS: Guia de Sant Jordi 2024 a Barcelona  

Cataluña está llena de teatros que mantienen una programación interesante y que conservan un patrimonio arquitectónico que, a menudo, va mucho más allá de las artes escénicas. Espacios reconvertidos o lugares que son fruto del esfuerzo de las agrupaciones locales para poder ver en casa grandes espectáculos. Porque no solo en Barcelona hay teatros y hay teatro de calidad en toda Cataluña: ¡Descubre tu nueva sala favorita del territorio! NO TE LO PIERDAS: Las obras de teatro recomendadas de la cartelera de Barcelona

El Grec 2024 volverá a llenar el mes de julio del mejor teatro, circo, danza y música de aquí y de todas partes. Será una 48.ª edición muy especial, la de la despedida de Cesc Casadesús como director artístico y, por tanto, también, su edición más personal. Habrá propuestas internacionales de primera línea, claro que sí, pero también con una gran representación del talento local que ha hecho camino todos estos años con el festival y que ahora se agrupa en torno a este fuego real y metafórico que protagoniza el cartel de este año. Inaugura el Grec Sílvia Pérez Cruz los días 26, 27 y 28 de junio con el espectáculo 'Circular' (que incluye un corazón formado por Damien Rice, Carmen Linares, Salvador Sobral, Rita Payés, Nico Roig, Carme Canela, Judit Neddermann, Juan Quintero, Carlos Denia y Celeste Alías, entre otros) y lo clausuran los Baró d'Evel con 'Qui som?' los días 25, 26 y 27 de julio. En medio hay decenas de espectáculos interesantísimos, de los que hemos elegido 17, por muchas razones, pero sobre todo porque son excepcionales. NO TE LO PIERDAS: Las obras de teatro recomendadas de la cartelera de Barcelona

El Grec 2024 tornarà a omplir el mes de juliol del millor teatre, circ, dansa i música d'aquí i d'arreu. Serà una 48a edició molt especial, la del comiat de Cesc Casadesús com a director artístic i, per tant, també, la seva edició més personal. Hi haurà propostes internacionals de primera línia, esclar que sí, però també amb una gran representació del talent local que ha anat fent camí tots aquests anys amb el festival i que ara s'agrupa al voltant d'aquest foc real i metafòric que protagonitza el cartell d'enguany. Inaugura el Grec Sílvia Pérez Cruz els dies 26, 27 i 28 de juny amb l'espectacle 'Circular' (que inclou un cor format per Damien Rice, Carmen Linares, Salvador Sobral, Rita Payés, Nico Roig, Carme Canela, Judit Neddermann, Juan Quintero, Carles Dénia i Celeste Alías, entre altres) i el clausuren els Baró d'Evel amb 'Qui som?' els dies 25, 26 i 27 de juliol. Entremig hi ha desenes d'espectacles interessantíssims, dels quals n'hem triat 17, per moltes raons, però sobretot perquè són excepcionals. NO T'HO PERDIS: Les obres de teatre recomanades de la cartellera de Barcelona     

Es curioso, el teatro. Puedes tener un texto contrastado por 25 siglos de tradición, dos de los mejores intérpretes del país, unas posibilidades despampanantes, y lograrlo solo a medias. Porque la 'Ifigènia' de Alícia Gorina en el Teatre Lliure es eso, un montaje que promete, que exclama belleza, que solicita una mirada atenta, pero que termina en un hacha que todos saben dónde está y quieren desenterrar, actores y actrices subiendo y bajando escaleras y un coro que canta los pies de página. El dramaturgo Albert Arribas ha fusionado las dos partes de la historia escrita por Eurípides en el siglo V a.C. 'Ifigenia en el Áulide' e 'Ifigenia entre los tauros', en una propuesta coherente, sintética, que se pone en marcha con el anuncio del sacrificio de la hija de Agamenón y Clitemnestra para que los barcos griegos puedan atacar a Troya para rescatar a Helena y termina con el reencuentro de Ifigenia con su hermano Orestes en territorio de los bárbaros, con el objetivo de regresar a Grecia. Nada que decir. El problema ocurre en medio, incluso antes, cuando el espectáculo comienza y tenemos un coro de cinco chicas que nos va ofreciendo información que no necesitamos, un cursillo acelerado de mitología griega. Cuando el espectáculo avanza, todo gana grosor, sonoridad Hasta que Clitemnestra (Emma Vilarasau) e Ifigenia (Marta Ossó) discuten en Agamenón (Pere Arquillué) su decisión de sacrificar a su hija, el espectáculo no levanta un poco el vuelo. Aquí saltan chispas. Tres intérpretes

És curiós, el teatre. Pots tenir un text contrastat per 25 segles de tradició, dos dels millors intèrprets del país, unes possibilitats espaterrants, i sortir-te'n només a mitges. Perquè la 'Ifigènia' d'Alícia Gorina al Teatre Lliure és això, un muntatge que promet, que exclama bellesa, que sol·licita una mirada atenta, però que acaba en una destral que tots saben on és i volen desenterrar, actors i actrius pujant i baixant escales i un cor que canta els peus de pàgina. El dramaturg Albert Arribas ha fusionat les dues parts de la història escrita per Eurípides al segle V aC, 'Ifigènia a l'Àulida' i 'Ifigènia entre els taures', en una proposta coherent, sintètica, que es posa en marxa amb l'anunci del sacrifici de la filla d'Agamèmnon i Clitemnestra perquè els vaixells grecs puguin atacar Troia per rescatar Helena i acaba amb el retrobament d'Ifigènia amb el seu germà Orestes en territori dels bàrbars, amb l'objectiu de tornar a Grècia. Res a dir. El problema passa entremig, fins i tot abans, quan l'espectacle comença i tenim un cor de cinc noies que ens va oferint informació que no ens cal, un curset accelerat de mitologia grega. Així que l'espectacle avança, tot guanya gruix, sonoritat Fins que Clitemnestra (Emma Vilarasau) i Ifigènia (Marta Ossó) discuteixen a Agamèmnon (Pere Arquillué) la seva decisió de sacrificar la filla, l'espectacle no aixeca una mica el vol. Aquí salten espurnes. Tres intèrprets irats, que es juguen la vida enmig d'un desert. Bravo. Però han passat t

Ferdinand Bruckner, a finales de los años 20 del siglo XX, ya sabía lo que le venía encima: el desencanto, la barbarie nazi. Primero escribió 'El mal de la juventud' y, poco después, 'Los criminales', una pieza muy moderna para su tiempo y que hoy nos llega con unas posibilidades técnicas que él ya debió imaginar. El primer acto, cuando nos mete en una escalera de vecinos, como Georges Perec en 'La vida, instrucciones de uso', es excepcional. Y cuando despliega todas las fechorías que se cometen, de piso en piso, de hogar en hogar, nos hipnotiza. Levantar 'Els criminals' requiere un prodigio, un gran teatro. Y el montaje que ha ideado Jordi Prat i Coll en el TNC es estéticamente imbatible, con, de entrada, el perfil de un edificio con diferentes viviendas donde los intérpretes desarrollan todas las microtramas de este rompecabezas. Necesita, sin embargo, cierta proximidad, cierta amplificación, un zoom cinematográfico, para que el espectador no se pierda. Algo que la función no tiene. Ver a Joan Carreras en mallot de presidiario al estilo hermanos Dalton no tiene precio El director añade, además, un tono de vodevil, de cabaret berlinés de primer tercio de siglo XX que se va haciendo más presente en cuanto la acción avanza. En el segundo acto, cuando todo el mundo pasa por los tribunales, levanta la cabeza. Y en el tercero, cuando los vecinos vuelven a casa y deben rendir cuentas, toma todo el protagonismo. Ver a Joan Carreras en mallot de presidiario estilo hermanos Dalton no

Ferdinand Bruckner, a finals dels anys 20 del segle XX, ja sabia el que li venia a sobre: el desencís, la barbàrie nazi. Primer va escriure 'El mal de la joventut' i, poc després, 'Els criminals', una peça molt moderna per al seu temps i que avui ens arriba amb unes possibilitats tècniques que ell ja devia imaginar. El primer acte, quan ens fica dins una escala de veïns, com Georges Perec a 'La vida, manual d'ús', és excepcional. I quan desplega totes les malifetes que s'hi cometen, de pis en pis, de llar en llar, ens hipnotitza. Aixecar 'Els criminals' requereix un prodigi, un gran teatre. I el muntatge que ha ideat Jordi Prat i Coll al TNC és estèticament imbatible, amb, d'entrada, el perfil d'un edifici amb diferents habitatges on els intèrprets desenvolupen totes les microtrames d'aquest trencaclosques. Li cal, tanmateix, certa proximitat, una certa amplificació, un zoom cinematogràfic, perquè l'espectador no es perdi. Una cosa que la funció no té. Veure Joan Carreras en mallot de presidiari estil germans Dalton no té preu El director hi afegeix, a més, un to de vodevil, de cabaret berlinès de primer terç de segle XX que va fent-se més present així que l'acció avança. Al segon acte, quan tothom passa pels tribunals, treu el cap. I al tercer, quan els veïns tornen a casa i han de retre comptes, agafa tot el protagonisme. Veure Joan Carreras en mallot de presidiari estil germans Dalton no té preu. I Maria Rodríguez Soto asseguda en primer pla fent una maionesa amb una mà de

Era muy fácil estrellarse contra 'El día del Watusi', contra una novela que es un sueño, un programa y una decepción, que está levantada en torno a una gran mentira y que provoca escalofríos tanto de estremecimiento como de gozo en el lector. El intento de Iván Morales de hacérsela suya y montarla ya habría merecido algunos elogios. Pero lo que ha conseguido con este equipo de intérpretes capitaneados por Enric Auquer no es de este mundo, una función catártica, que respeta la fuente sin dejarse vencer, para doblarla al lenguaje teatral utilizando todo lo que teatro permite: vivencia. Morales ha construido una pieza inmersiva que rompe a mazazos la cuarta pared. Son algo más de cuatro horas, sí, pero sales del teatro preguntando cuándo la vuelven a poner. Y, quienes no conocen la novela, la mayoría de espectadores, con unas ganas terribles de paladearla. El mérito de todo esto radica en el punto de vista y una orquesta muy bien afinada. El protagonista brilla, se juega la piel, sabe que debe saltar al vacío, pero tiene un buen grupo de brazos que le atrapan Auquer, el protagonista, Fernando Atieza, tenía que estar especialmente fino. El resto, sin embargo, no podían desafinar. Ni Raquel Ferri cuando hace de Elsa, ni Xavi Sáez cuando se mete en la piel del Ballesta, ni David Climent cuando quiere ser Celso, ni Bruna Cusí cuando se hace llamar Tina, ni Vicenta Ndongo cuando es la madre de Fernando, ni Guillem Balart cuando hace de Pepito El Yeyé... Salvo Auquer, todos van de aqu

Era molt fàcil estavellar-se contra 'El día del Watusi', contra una novel·la que és un somni, un programa i una decepció, que està aixecada al voltant d'una gran mentida i que provoca calfreds tant d'esgarrifança com de goig en el lector. L'intent d'Iván Morales de fer-se-la seva i muntar-la ja hauria merescut uns quants elogis. Però el que ha aconseguit amb aquest equip d'intèrprets capitanejats per Enric Auquer no és d'aquest món, una funció catàrtica, que respecta la font sense deixar-se vèncer, per doblegar-la al llenguatge teatral tot fent servir tot el que teatre permet: vivència. Morales ha construït una peça immersiva que trenca a cops de maça la quarta paret. Són una mica més de quatre hores, sí, però surts del teatre preguntant quan la tornen a fer. I, els que no coneixen la novel·la, la majoria d'espectadors, amb unes ganes terribles de paladejar-la. El mèrit de tot plegat rau en el punt de vista i una orquestra molt ben afinada. El protagonista brilla, es juga la pell, sap que ha de saltar al buit, però té una bona colla de braços que l'atrapen Auquer, el protagonista, Fernando Atieza, havia d'estar especialment fi. La resta, tanmateix, no podien desafinar. Ni Raquel Ferri quan fa d'Elsa, ni Xavi Sáez quan es fica en la pell del Ballesta, ni David Climent quan vol ser Celso, ni Bruna Cusí quan es fa dir Tina, ni Vicenta Ndongo quan és la mare d'en Fernando, ni Guillem Balart quan fa de Pepito El Yeyé... Llevat d'Auquer, tots van d'aquí cap allà, ara són aquest, ar

“¿Qué es la vida?”, le pregunta Fujiko a Tetsuo. Llevan seis años en una residencia para personas mayores y ella tiene Alzheimer. Se acaba de despertar y no ha reconocido a su marido como tal. Dice que todavía no se han casado, que es su prometido y pide a la dirección del centro que pongan un biombo entre las dos camas, por pudor. Él intenta seguirle la corriente, no desquiciarla ni contradecirla. Por eso, cuando le lanza la pregunta, él le pide que la conteste ella. "La vida es el amor", le dice Fujiko. Blai Bonet, en sus dietarios, dejó anotada una frase determinante: “En la tarde de la vida, seremos juzgados sobre el amor”. Y 'Lluna plena', la novela de Aki Shimazaki que Àlex Rigola ha adaptado al teatro, habla de ello. Porque Fujiko (Lluïsa Castell) y Tetsuo (Andreu Benito) han pasado toda la vida juntos, desde que les arreglaron la boda. Tuvieron dos hijos, sufrieron el trance de perder a una hija. Pero, ¿se han amado? Un cerezo gigante en flor domina el pequeño e íntimo Heartbreak Hotel La enfermedad pone al descubierto cosas que cada uno ignoraba del otro. Ella está totalmente desinhibida. Y él debe asumir sin alterarse todo lo que va descubriendo. En medio, la directora de la residencia (Miranda Gas) y otro interno (Pep Munné), y un gigantesco cerezo en flor que domina el pequeño e íntimo Heartbreak Hotel, añadiendo altura poética a todo lo que se dice a su alrededor. Este 'Lluna plena' me recuerda mucho al magnífico 'Vania' que montó Rigola con Ariadna Gil, Gonzalo

“Què és la vida?”, li pregunta la Fujiko al Tetsuo. Fa sis anys que són en una residència per a gent gran i ella té Alzheimer. S'acaba de despertar i no ha reconegut el seu marit com a tal. Diu que encara no s'han casat, que és el seu promès i demana a la direcció del centre que posin un biombo entre els dos llits, per pudor. Ell intenta seguir-li el corrent, no trasbalsar-la ni contradir-la. Per això, quan li llança la pregunta, ell li demana que la contesti ella. “La vida és l'amor”, li diu la Fujiko. Blai Bonet, als seus dietaris, va deixar anotada una frase determinant: “A l'horabaixa de la vida, serem jutjats sobre l'amor”. I 'Lluna plena', la novel·la d'Aki Shimazaki que Àlex Rigola ha adaptat al teatre, parla d'això. Perquè la Fujiko (Lluïsa Castell) i el Tetsuo (Andreu Benito) han passat tota la vida junts, des que els van arranjar el casament. Van tenir dos fills, van patir el tràngol de perdre una filla. Però, s'han estimat? Un cirerer gegant en flor domina el petit i íntim Heartbreak Hotel La malaltia posa al descobert coses que cadascú ignorava de l'altre. Ella està totalment desinhibida. I ell ha d'assumir sense alterar-se tot el que va descobrint. Enmig, la directora de la residència (Miranda Gas) i un altre intern (Pep Munné), i un cirerer gegant en flor que domina el petit i íntim Heartbreak Hotel, tot afegint altura poètica a tot el que es diu al seu voltant. Aquest 'Lluna plena' em recorda molt el magnífic 'Vania' que va muntar Rigola amb Ariadna Gil, Gonzal

Jordi Casanovas ha vuelto a demostrar que, cuando se trata de llevar un caso judicial al teatro, por extremo que sea, él sabe cómo hacerlo y, además, entregarnos una obra impecable. Hace cinco años, estrenó en el desaparecido Teatro Kamikaze de Madrid 'Jauría', un texto protagonizado por María Hervás y dirigido por Miguel del Arco que dejó al público boquiabierto por cómo trataba los hechos de 'La Manada', esa noche de San Fermín en Pamplona en la que una chica fue violada por cinco hombres. Casanovas no se inventó nada. Utilizó únicamente el material público del juicio, como ya hizo en 'Ruz-Bárcenas', el duelo entre el antiguo tesorero del PP y el juez que instruyó su caso. Ahora ha llegado al Romea el mismo montaje con un reparto totalmente distinto, capitaneado por Ángela Cervantes, que se mete en la piel de la víctima. No es fácil lo que hace. Debe dar credibilidad a una chica que los jueces, en primera instancia, solo creyeron a medias, pero que obligó al Congreso a cambiar el Código Penal. Y tiene que ser el cuerpo y la cara de una chica de la que, por suerte, no sabemos nada. No puede imitar, no puede hacer ver. Todo debe sacarlo de dentro. Y cómo lo hace. Esta es una obra que hay que ver Los chicos (Artur Busquets, Francesc Cuéllar, Quim Ávila, David Menéndez y Carlos Cuevas), en cambio, pueden hacerse pasar por aquellos cinco hombres que pensaron que no cometían ningún delito arrastrando a una chica a una portería para violarla, todos juntos, mientras se hacían fotos

Jordi Casanovas ha tornat a demostrar que, quan es tracta de portar un cas judicial al teatre, per extrem que sigui, ell sap com fer-ho i, a més, lliurar-nos una obra impecable. Fa cinc anys, va estrenar al desaparegut Teatro Kamikaze de Madrid 'Jauría', un text protagonitzat per María Hervás i dirigit per Miguel del Arco que va deixar el públic bocabadat per com tractava els fets de 'La Manada', aquella nit de Sant Fermí a Pamplona en què una noia va ser violada per cinc homes. Casanovas no es va inventar res. Va utilitzar únicament el material públic del judici, com ja va fer a 'Ruz-Bárcenas', el duel entre l'antic tresorer del Partit Popular i el jutge que va instruir el seu cas. Ara ha arribat al Romea el mateix muntatge amb un repartiment totalment diferent, capitanejat per Ángela Cervantes, que es fica en la pell de la víctima. No és gens fàcil el que fa. Ha de donar credibilitat a una noia que els jutges, en primera instància, només es van creure a mitges, però que va obligar el Congrés a canviar el Codi Penal. I ha de ser el cos i la cara d'una noia de qui, per sort, no en sabem res. No pot imitar, no pot fer veure. Tot ho ha de treure de dins. I de quina manera ho fa. Aquesta és una obra que s'ha de veure Els nois (Artur Busquets, Francesc Cuéllar, Quim Àvila, David Menéndez i Carlos Cuevas), en canvi, poden fer-se passar per aquells cinc homes que van pensar que no cometien cap delicte arrossegant una noia a una porteria per violar-la, tots junts, mentre es feien fo

'Màquina Hamlet', o 'La màquina Hamlet', como han decidido titularla en la Sala Atrium, es la cima del teatro posdramático del último cuarto del siglo XX. Una obra de solo nueve páginas en la que Heiner Müller destiló todo el conocimiento que había adquirido del texto clásico de Shakespeare después de cerca de treinta años de estudio, y de obsesión, aparte de verter en ella su biografía. Un ejercicio de depuración duro y espinoso que lo deja todo en manos del director de escena, obligado a interpretar cada una de las palabras del dramaturgo alemán, todas decisivas, ninguna arbitraria. Marc Chornet ha decidido situarla en una habitación de hotel y contar con solo dos intérpretes (Xavier Torra Xuriguera y Anna Pérez Moya), y apostarlo todo al diseño de sonido, algo que ya hizo Bob Wilson en una de las más icónicas puestas en escena de la pieza, en los años 80. De ahí que ofrezca auriculares a los espectadores, que no recibirán instrucciones ni nada parecido, sino que los utilizarán para sumergirse más profundamente en la pieza. La elección del director de los dos únicos intérpretes, un actor y una actriz, en un lugar ajeno es brillante porque, al fin y al cabo, son Hamlet y Ofelia lo que nos importa. Müller cita a otros personajes de la tragedia, pero también Electra o Raskólnikov de 'Crimen y castigo'. El dueto es una buena elección, con un actor hierático, sobrepasado, y una actriz que lleva al terreno físico la interpretación. Cada movimiento, cada gesto, cada palabra, están

'Màquina Hamlet', o 'La màquina Hamlet', com han decidit titular-la a la Sala Atrium, és el cim del teatre postdramàtic de l'últim quart del segle XX. Una obra de només nou pàgines en què Heiner Müller va destil·lar tot el coneixement que havia adquirit del text clàssic de Shakespeare després de prop de trenta anys d'estudi, i d'obsessió, a banda d'abocar-hi la seva biografia. Un exercici de depuració dur i espinós que ho deixa tot en mans del director d'escena, obligat a interpretar cadascuna de les paraules del dramaturg alemany, decisives totes, cap d'arbitrària. Marc Chornet ha decidit situar-la en una habitació d'hotel i comptar amb només dos intèrprets (Xavier Torra Xuriguera i Anna Pérez Moya), i apostar-ho tot al disseny de so, una cosa que ja va fer Bob Wilson en una de les més icòniques posades en escena de la peça, als anys 80. D'aquí que ofereixi auriculars als espectadors, que no rebran instruccions ni res de semblant, sinó que els faran servir per immergir-se més profundament en la peça. La tria del director dels dos únics intèrprets, un actor i una actriu, en un lloc aliè és brillant perquè, al cap i a la fi, són Hamlet i Ofèlia el que ens importa. Müller cita altres personatges de la tragèdia, però també Electra o en Raskolnikov de 'Crim i càstig'. El duet és una bona tria, amb un actor hieràtic, sobrepassat, i una actriu que porta al terreny físic la interpretació. Cada moviment, cada gest, cada paraula, estan carregats de simbolisme Cada moviment, cada gest,

'Ocaso y fascinación' (Random House) es la cuarta novela de Eva Baltasar, la primera tras su exitoso 'Tríptico', una de cuyas novelas, 'Boulder', la llevó a ser finalista, el pasado año, del prestigioso International Booker Prize británico. La autora vuelve a colocar a una mujer sola como protagonista, pero la lleva por dos caminos diferentes, separados por la conjunción copulativa del título. ¿Por qué ese personaje que cae al pozo, se levanta y después queda fascinada por una mujer que apenas conoce?'Ocaso' es la historia del ocaso de una civilización y también la historia personal de la protagonista. Una vez que esta mujer, al final de 'Ocaso', se ve despojada de todo por segunda vez vuelve la mirada hacia un lado, pero lo hace desde la espiritualidad, desde un sitio muy delirante. Necesita dar un sentido a su vida y lo encuentra creando un templo en su casa. Idea una figura a la que adorar, una virgen, una diosa. ¿Por qué la conviertes en mujer de la limpieza?A diferencia de las protagonistas del 'Tríptico', en la que yo necesitaba encontrar una voz que me llevara hacia algún lado y no sabía hacia dónde me llevaría, no sabía quién sería la mujer que estaría detrás de esa voz. Aquí, en 'Ocaso y fascinación', sí sabía que esta mujer iba a ser una mujer de la limpieza. Porque yo fui mujer de la limpieza. Cuando estudiaba en la universidad hacía un trabajo muy precario de camarera en una cadena de cafeterías, cuyos horarios nunca se acababan, un sueldo miserable y unos jefes q

'Ocàs i fascinació' (Club Editor) és la quarta novel·la d'Eva Baltasar, la primera després del seu reeixit 'Tríptic', una de les novel·les del qual, 'Boulder', la va portar a ser finalista, l'any passat, del prestigiós International Booker Prize britànic. L'autora torna a col·locar una dona sola com a protagonista, però la fa anar per dos camins diferents, separats per la conjunció copulativa del títol. Per què aquest personatge que cau al pou, s'aixeca i després queda fascinada per una dona que gairebé no coneix?'Ocàs' és la història de l'ocàs d'una civilització i també la història personal de la protagonista. Un cop que aquesta dona, al final d''Ocàs', es veu desposseïda de tot per segona vegada gira la mirada cap a una banda, però ho fa des de l'espiritualitat, des d'un lloc molt delirant. Necessita donar un sentit a la seva vida i el troba creant un temple a casa seva. Idea una figura a qui adorar, una verge, una deessa. Per què la converteixes en dona de fer feines?A diferència de les protagonistes del 'Tríptic', en què jo necessitava trobar una veu que em portés cap a alguna banda i no sabia cap a on em portaria, no sabia qui seria la dona que hi hauria darrere d'aquella veu. Aquí, a 'Ocàs i fascinació', sí que sabia que aquesta dona seria una dona de fer feines. Perquè jo vaig ser dona de fer feines. Quan estudiava a la universitat feia una feina molt precària de cambrera en una cadena de cafeteries, amb uns horaris que no s'acabaven mai, un sou miserable i uns caps qu

Triar el seient en un teatre no sempre és fàcil quan es desplega davant nostre el pati de butaques. Per això i perquè un servidor fa anys i panys que trepitja les platees de la ciutat, us presentem una llista dels millors seients del principals teatres de Barcelona. Recordeu que el millor seient sempre és el lloc on es dirigeix l'obra, la fila on hi ha la taula del director durant els assajos. Així que, davant del dubte, sempre podeu preguntar on ha dirigit l'obra el director d'escena. Us posem les files. Evidentment, trieu sempre les butaques centrals. Quan es tracta d'espai petits, com El Maldà, el Tantarantana o la Sala Flyhard, seieu on vulgueu. I quan veieu que l'espectacle és a tres bandes, escolliu la grada central. Si és a quatre bandes, tant se val on seieu. La Villarroel – fila 8 (grada A), si voleu tenir més espai a les cames; o fila 4 (grada A), si això últim no us importa. Comprar Ticket Teatre Lliure: Montjuïc - fila 7, és la fila del passadís, cosa que vol dir que podreu estirar les cames a plaer. Comprar Ticket Espai Lliure – fila 4 (grada A), aquí la grada A és vital, ja que és la central. Comprar Ticket Teatre Lliure: Gràcia – fila 2 (grada A), quan l'escenari és central; o fila 5, quan l'espai és a la italiana, és a dir, quan l'escenari és frontal. Comprar Ticket Mercat de les Flors – fila 6, aquí heu d'anar alerta a no fer la becaina, ja que el Mercat té les butaques més còmodes de Barcelona, de llarg. Comprar Ticket Sala Beckett (sala de baix) – fila 6TNC

Elegir la silla en un teatro no es siempre fácil cuando se despliega ante nosotros el patio de butacas. Por eso, y porque un servidor hace años y años que pisa las plateas de la ciudad, os presentamos una lista de los mejores asientos de los principales teatros de Barcelona. Recordad que el mejor asiento siempre es el lugar donde se dirige la obra, la fila donde está la mesa del director durante los ensayos. Así que, ante la duda, siempre se puede preguntar donde ha dirigido la obra el director de escena. Os ponemos las filas. Evidentemente, elegid siempre las butacas centrales. Cuando se trata de espacios pequeños, como El Maldà, el Tantarantana y la Sala Flyhard, sentaos donde os apetezca. Y cuando veáis que el espectáculo es a tres bandas, elegid la grada central. Si es a cuatro bandas, no importa donde os sentéis. La Villarroel - fila 8 (grada A), si queréis tener más espacio para estirar las piernas; o fila 4 (grada A), si esto último no os importa. Comprar ticket Teatre Lliure: Montjuïc - fila 7, es la fila del pasillo, lo que significa que podréis estirar las piernas a placer. Comprar ticket Espai Lliure - fila 4 (grada A), aquí la grada A es vital, ya que es la central. Comprar ticket Teatre Lliure: Gracia - fila 2 (grada A), cuando el escenario es central; o fila 5, cuando el espacio es a la italiana, es decir, cuando el escenario es frontal. Comprar ticket Mercat de les Flors - fila 6, aquí debéis tener cuidado de no echar la siesta, ya que el Mercat tiene las butac

'El día del Watusi', por fin, llega al Teatre Lliure. Su director y adaptador, Iván Morales, lleva años con el proyecto de la versión de la novela de Francisco Casavella bajo el brazo. Ha luchado contra viento y marea para hacerla posible y cuenta con un reparto, capitaneado por Enric Auquer, que es Fernando Atienza, el protagonista total, y acompañado por un grupo de actores y actrices de primera: Guillem Balart, David Climent , Bruna Cusí, Raquel Ferri, Vicenta N'Dongo y Xavi Sáez. Auquer y Cusí nos cuentan esta maravillosa aventura. ¿Habíais leído la novela antes de que Iván Morales os enrolara en este proyecto? Enric Auquer: Sabía que había existido Casavella y que existía 'El día del Watusi', porque tenía amigos que le habían leído. Pero yo no, no lo había hecho, ni conocía su universo. No sabía de la épica del personaje. Bruna Cusí: Yo no sabía nada. Cuando Iván empezó a hablar de ello, había gente que me decía: sí, está muy bien este libro. Fue abrir una nueva puerta. ¿A dónde conducía esta puerta? B.C.: A una Barcelona... uf.E.A.: Yo me he quedado muy sorprendido, muy alucinado. Estoy aprendiendo mucho, a unos niveles... Me interesa mucho lo que explica y cómo lo explica. Es muy complejo. He tenido que detenerme en muchos momentos. No he podido leerlo del tirón. A veces me he enfadado con él. Pero otros he visto una mente privilegiada que hace un retrato muy esmerado y muy personal sobre la Transición. Creo que lo he entendido más interpretándolo que leyéndolo. De qué

'El día del Watusi', per fi, arriba al Teatre Lliure. El seu director i adaptador, Iván Morales, porta anys amb el projecte de la versió de la novel·la de Francisco Casavella sota el braç. Ha lluitat contra vent i marea per fer-la possible i compta amb un repartiment, capitanejat per Enric Auquer, que és en Fernando Atienza, el protagonista total, i acompanyat per un estol d'actors i actrius de primera: Guillem Balart, David Climent, Bruna Cusí, Raquel Ferri, Vicenta N’Dongo i Xavi Sáez. Auquer i Cusí ens expliquen aquesta aventura meravellosa. Havíeu llegit la novel·la abans que Iván Morales us enrolés en aquest projecte?Enric Auquer: Sabia que havia existit Casavella i que existia 'El día del Watusi', perquè tenia amics que l'havien llegit. Però jo no, no ho havia fet, ni coneixia el seu univers. No sabia de l'èpica del personatge.Bruna Cusí: Jo no en sabia res. Quan l'Iván me'n va començar a parlar, hi havia gent que em deia: sí, està molt bé aquest llibre. Va ser obrir una porta nova. A on conduïa aquesta porta?B.C.: A una Barcelona... uf.E.A.: Jo m'he quedat molt sorprès, molt al·lucinat. Estic aprenent molt, a uns nivells... M'interessa molt el que explica i com ho explica. És molt complex. He hagut d'aturar-me en molts moments. No l'he pogut llegir de tira. De vegades, m'he enfadat amb ell. Però d'altres, he vist una ment privilegiada que fa un retrat molt acurat i molt personal sobre la Transició. Crec que l'he entès més interpretant-lo que llegint-lo. De què va i què

Quan Júlia Barbany, Esmeralda Colette, Núria Corominas i Andrea Pellejero es van conèixer pels passadissos de l'Institut del Teatre no anaven ni a la mateixa classe. Eren unes 'outsiders', recorda Barbany. La qüestió és que es van fer amigues, van gravar un 'teaser' d'un espectacle inexistent mig de broma i que després el van haver de fer. Fins que el 2021 arribaria 'Aquelles que no han de morir' (Antic Teatre), el seu segon espectacle, que es convertiria, per a molts, en la peça revelació de l'any i faria que tots els caçadors de talents del país giressin el focus cap a aquesta companyia que lluita per la supervivència amb humor, bons espectacles i unes ganes terribles de divertir-se i fer passar una estona de primera l'espectador.   Foto: Col·lectiu Las HuecasAquellas que no deben morir D'aquí que l'estrena de 'De l'amistat' a la Sala Beckett sigui tot un esdeveniment. A més, no enganyen ningú. Perquè si voleu saber de què va, basta llegir el títol. Per ser més precisos: va d'una sèrie de noies que es coneixen i són amigues. “Va d'unes amigues que treballen juntes i fan teatre”, matisa Barbany. Van decantar-se per l'autoreferencialitat perquè de seguida van veure que si buscaven referents fàcils, s'abocaven a la ingenuïtat d'E.T. i elles volien anar cap a un altre lloc. “Podem ser amigues de debò? O el sistema només ens deixa que en tastem un bocí, de l'amistat? Hem d'acabar amb la companyia per ser amigues de veritat?”, es pregunta Barbany, que espera que l'espectador es

Cuando Julia Barbany, Esmeralda Colette, Núria Corominas y Andrea Pellejero se conocieron por los pasillos del Institut del Teatre no iban ni a la misma clase. Eran unas 'outsiders', recuerda Barbany. La cuestión es que se hicieron amigas, grabaron un teaser de un espectáculo inexistente medio en broma y que después tuvieron que hacerlo. Hasta que en 2021 llegaría 'Aquellas que no deben morir' (Antic Teatre), su segundo espectáculo, que se convertiría, para muchos, en la pieza revelación del año y haría que todos los cazadores de talentos del país giraran el foco hacia esta compañía que lucha por la supervivencia con humor, buenos espectáculos y unas ganas terribles de divertirse y hacer pasar un rato de primera al espectador. Foto: Col·lectiu Las HuecasAquellas que no deben morir De ahí que el estreno de 'De l'amistat' en la Sala Beckett sea todo un acontecimiento. Además, no engañan a nadie. Porque si quieres saber de qué va, basta leer el título. Para ser más precisos: va de una serie de chicas que se conocen y son amigas. "Va de unas amigas que trabajan juntas y hacen teatro", matiza Barbany. Se decantaron por la autorreferencialidad porque enseguida vieron que si buscaban referentes fáciles, se abocaban a la ingenuidad de E.T. y ellas querían ir hacia otro sitio. “¿Podemos ser amigas en serio? ¿O el sistema solo nos deja que probemos un pedacito de la amistad? ¿Debemos acabar con la compañía para ser amigas de verdad?”, se pregunta Barbany, que espera que el espectador

Tradició i modernitat, gosadia i renovació, amb aquests dos díptics de substantius podríem definir les millors obres de teatre i la dansa que veurem el 2024. Entre el nou espectacle de Baró d'Evel, que ens arribarà a l'estiu, després d'haver tornat amb el meravellós 'Falaise' a finals del 2023, i les peces més ambicioses de la ballarina i coreògrafa Núria Guiu ('Cyberexorcisme', Mercat de les Flors, gener) i la companyia Las Huecas ('De l'amistat', Sala Beckett, gener), tindrem l'ambiciosa posada en escena d'Iván Morales de la novel·la de Francisco Casavella 'El día del Watusi' (Teatre Lliure, abril) i el retorn de Wajdi Mouawad en mans d'Oriol Broggi, amb 'Tots ocells' (Biblioteca de Catalunya, juny). Però si hi ha un espectacle que molta gent espera amb ànsia és el retorn de 'Mar i cel', segurament el musical més estimat de Dagoll Dagom que, en el seu 50è aniversari, s'acomiaden dels escenaris amb una posada en escena totalment renovada. Serà a la primavera al Teatre Victòria i tindrà un equip artístic totalment nou. Quarta última oportunitat de veure un musical que es va estrenar el 1988. La temporada acabarà amb el setè i últim Grec de Francesc Casadesús i començarà la que ve, al setembre, amb Julio Manrique a la cadira de la direcció del Teatre Lliure. Uns temps de canvi que haurem de veure què ens porten de nou. Abans, haurem pogut gaudir de l'últim peça dels Peeping Tom al TNC ('S 62°58’, W 60°39’', juny), 'El zoo de vidre' a la Biblioteca de Catalunya (abril), el debu

Tradición y modernidad, osadía y renovación, con estos dos dípticos de sustantivos podríamos definir el teatro y la danza que nos espera en 2024. Entre el nuevo espectáculo de Baró d'Evel, que nos llegará en verano, después de haber vuelto con el maravilloso 'Falaise' a finales de 2023, y las piezas más ambiciosas de la bailarina y coreógrafa Núria Guiu ('Cyberexorcisme', Mercat de les Flors, enero) y la compañía Las Huecas ('De la amistad', Sala Beckett, enero), tendremos la ambiciosa puesta en escena de Iván Morales de la novela de Francisco Casavella 'El día del Watusi' (Teatre Lliure, abril) y el regreso de Wajdi Mouawad en manos de Oriol Broggi, con 'Tots ocells' (Biblioteca de Catalunya, junio). Pero si hay un espectáculo que mucha gente espera con ansia es el regreso de 'Mar i cel', seguramente el musical más querido de Dagoll Dagom que, en su 50 aniversario, se despide de los escenarios con una puesta en escena totalmente renovada. Será en primavera en el Teatre Victòria y tendrá un equipo artístico totalmente nuevo. Cuarta última oportunidad de ver a un musical que se estrenó en 1988. La temporada acabará con el séptimo y último Grec de Francesc Casadesús y empezará la próxima, en septiembre, con Julio Manrique en la silla de la dirección del Teatre Lliure. Unos tiempos de cambio que deberemos ver qué nos traen de nuevo. Antes, habremos podido disfrutar de la última pieza de los Peeping Tom en el TNC ('S 62°58', W 60°39'', junio), 'El zoo de vidre' en la Biblioteca d

La final de la UEFA Champions League de futbol no s'ha celebrat encara, però la polèmica ja està servida. Enguany serà l'1 de juny al Wanda Metropolitano de Madrid i, abans que sapiguem qui s'enfrontarà (Barça, Liverpool, Tottheham o Ajax), fins i tot abans que sapiguem qui en serà l'àrbitre, la Confederación de Artistas Trabajadores del Espectáculo ( ConArte) ha emès un comunicat en què denuncia que l'organisme europeu de futbol pretén 'contractar' 200 ballarins gratis. Sí, ho han llegit bé: gratis. L’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC), com a membre de ConArte, s'ha adherit a la denúncia. Tot ve de l'aparició al web estatal danza.es d'una audició en la qual la productora SoldOUT convocava un càsting per triar 200 "voluntaris artistes, majors de 16 anys, amb període d'assajos entre el 15 de maig i l'1 de juny; assajos que tenen la finalitat d'acompanyar "un artista musical de fama mundial i un coreògraf de reconegut prestigi internacional durant la Cerimònia". Davant d'aquest fet, AADPC i Conarte han denunciat davant la Inspecció de Treball "l'alarmant proliferació d'aquestes males pràctiques; atemptant aquesta última a la dignitat i als drets de les i els artistes escènics". I per això diuen:  "Volem que la Cerimònia d'Obertura per a la Final de la UEFA Champions League, el gran esdeveniment del futbol professional europeu, sigui un exemple de bones pràctiques per al sector de l'entreteniment i des de les institucions esportives es respectin l

Fa molts anys que parlem de les noves (i no tan noves) companyies, del context advers que s'han trobat, del menysteniment de cert establishment teatral per donar-les entrades, suport, recursos. I La Calòrica, que ara fa deu anys, ha estat sempre un exemple: com és que amb premis de la Crítica, Max, Butaques, al sarró, no han aconseguit fer el gran salt? Amb 'Els ocells', que és en cartell ara a la Beckett, han estripat la baralla. Perquè han demostrat que les grans infraestructures, els grans padrins, ja no calen quan es tracta d'oferir la millor obra de la temporada. Almenys, una de les dues o tres més bones. 'Els ocells' és gairebé una peça perfecta. Perfecta per als nostres dies: no oblidem que el teatre sempre parla en present. La posada en escena d'Israel Solà és digna d'un Stravinsky, pel tempo que dona a la funció, que fa que els 90 minuts que dura passin volant, per l'excel·lent direcció d'uns actors (Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López i Marc Rius) que saben què han de fer en tot moment, que canvien de rol amb una plasticitat encomanadissa, que miren al públic amb decisió per menjar-se'l. L'escena del dinar dels coloms és, per exemple, del millor que he vist mai en teatre, una obra dins l'obra. I què hem de dir del text? Joan Yago, el dramaturg de la tropa, em deia que per fer 'Els ocells' havien canviat d'estratègia i havien fet un procés de creació col·lectiva que ell, després, havia endreçat. L'excusa era agafar l'obra clàssica d'Aristófanes a partir