Andreu Gomila

Desde espectáculos más pequeños a grandes producciones, de monólogos a musicales alucinantes... La cartelera de teatro de Barcelona es potente y ofrece shows para todo tipo de público. Si te preguntas cuáles son las mejores obras que se pueden ver en nuestros escenarios, hemos hecho una selección de las piezas que no hay que perderse de ninguna de las maneras. Tampoco te pierdas los mejores musicales y las mejores obras de teatro infantil en Barcelona. Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Des d'espectacles més petits a grans produccions, de monòlegs a espatarrants musicals... La cartellera de teatre de Barcelona és potent i ofereix xous per a tota mena de públic. Si us pregunteu quines són les millors obres que es poden veure als nostres escenaris, hem fet una tria de les peces que no us heu de perdre de cap de les maneres: i no badeu gaire, que us podeu quedar sense entrades! Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Hemos buceado en la agenda cultural de Barcelona para traeros una elección de lo mejorcito que podréis hacer este fin de semana en la ciudad. ¿Queréis saber qué hacer este viernes, sábado y domingo? Aquí tenéis actividades para todos los gustos y bolsillos (¡incluso gratis!). Disfrutad del tiempo libre con exposiciones, obras de teatro, mercados, fiestas, conciertos, actividades con los peques... Os espera un fin de semana increíble sin moveros de Barcelona. Pero si queréis hacer una mini escapada, podéis visitar alguno de los pueblos más bonitos que tenemos cerca de casa. NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes para hacer gratis en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Què fer a Barcelona aquest cap de setmana? Hem bussejat en l'agenda cultural de Barcelona i us portem una tria del milloret que podreu fer aquest divendres, dissabte i diumenge. Aquí teniu activitats per a tots els gustos i butxaques (fins i tot gratis!). Gaudiu del vostre temps lliure amb exposicions, obres de teatre, mercats, festes, concerts... Voleu saber què fer aquest cap de setmana amb nens? Us espera un cap de setmana increïble sense moure-us de Barcelona. I si voleu escampar la boira, podeu fer una visita als pobles més bonics a prop de casa nostra. NO T'HO PERDIS: Les millors coses gratis per fer a BarcelonaFes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Què fer avui a Barcelona? Les coses per fer a Barcelona no descansen ni un dia. Cada setmana, trobareu centenars d'activitats increïbles per tots els racons de la ciutat, per no parlar dels plans a Barcelona que hi ha els caps de setmana. Cinema alternatiu, l'exposició imperdible, l'obra de teatre de la qual tothom parla, mercats, activitats familiars... Us oferim tota la informació per gaudir de Barcelona i de la seva enorme activitat cultural, avui i cada dia. No cal moderació, la podeu gaudir a l'engròs.  AMB GANES DE SORTIR PERÒ NO VOLS GASTAR? Mira la nostra llista de coses per fer gratis a Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

¿Buscáis ideas para sacar todo el jugo a la ciudad? Estáis en la página correcta. Aquí os hemos seleccionado 10 planes que engloban lo mejor de todos los ámbitos y para todos los públicos. Música, arte, cine y muchas cosas para hacer en la ciudad. ¡De tantos planes tendréis la agenda de la semana llena! NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes gratis de Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Teniu ganes de gaudir de la ciutat? Esteu al lloc adient! Us hem fet una selecció de 10 plans de l'agenda de Barcelona d'aquesta setmana que engloben el millor de tots els àmbits i per a tots els públics: Teatre, cinema, música, art, coses per fer amb nens aquest cap de setmana a Barcelona i altres excuses per no parar de descobrir la ciutat! De tants plans tindreu l'agenda plena! NO T'HO PERDIS: Els millors plans gratis de Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

¿Mayo es vuestro mes preferido del año? ¿Sentís el verano cada vez más cerca? La programación cultural de la ciudad sigue en marcha y estos planes que os hemos seleccionado son buena muestra de ello. ¿Qué hacer en Barcelona en mayo? ¡Tomad nota y no os perdáis nada! NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes gratis en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Ya hemos entrado en la primavera y eso se nota en el clima y en las actividades que llenan Barcelona este mes de abril. Aquí tenéis una buena selección de cosas para hacer en la ciudad, mercados, exposiciones, las obras de teatro más esperadas, los conciertos del mes y más planes para todos los gustos. NO TE LO PIERDAS:  50 lugares para ir con niños en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Ja hem entrat a la primavera i es nota en el clima i en les activitats que omplen Barcelona aquest mes d'abril. Aquí teniu una bona tria entre coses per fer a la ciutat, mercats, exposicions, les obres de teatre més esperades, els concerts del mes i molts més plans per a tots els gustos.  NO T'HO PERDIS:  50 llocs perfectes per anar amb nens a Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

En su 50º aniversario, el festival Grec llenará este verano de clásicos del teatro y la danza europeos, como Rosas, Angélica Liddell, Calixto Bieito y Romeo Castellucci, y de nombres nuevos que no hemos visto nunca en Barcelona, como Florentina Holzinger, Ntando Cele y Jinyeob Lee. Hacemos un repaso de lo mejor de las artes escénicas del mundo que nos llegará a nuestra ciudad este mes de julio. Porque medio siglo de vida no se cumple cada año. Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido NO TE LO PIERDAS: Las obras de teatro recomendadas de la cartelera de Barcelona

Arriba una de les dates més assenyalades de l'any. Sant Jordi és una festa única al món, per la seva singularitat i per la manera com la gent es llença al carrer a celebrar-la encara que la diada caigui en dia feiner (aquest any cau en dimecres). Hi haurà roses, esclar, però els llibres en són els grans protagonistes. Per anar-vos preparant, i si encara no teniu clar quin/s regalar/regalar-vos, us proposem aquesta llista amb algunes de les millors novetats que hem llegit aquest any.   NO T'HO PERDIS: Guia de Sant Jordi 2026 a Barcelona  

Convertir las tragedias tebanas de Sófocles (Edipo rey, Edipo en Colono y Antígona) en un montaje de dos horas y pico con personalidad, sin sobreentendidos, con dinamismo, sin que todo parezca demasiado rápido, como ha hecho Ferran Dordal es una proeza. El público no tiene la sensación de ver tres obras, sino una sola. El clásico ateniense ya las escribió siguiendo un hilo temporal, que comienza con el pueblo rogando para que Edipo libre a Tebas de la peste y termina con Creonte descubriendo los cuerpos muertos de Antígona y de su hijo Hemón. En medio, una gran historia. Carlota Subirós se ha apropiado de el paisaje desértico de las afueras de Atenas (Colono) para centrar su pieza. Un espacio inmenso, salpicado con cuatro matorrales, por donde hace circular a sus personajes durante la función. Solo en lo que podríamos considerar el primer acto, el que corresponde a Edipo rey, sucede ante el desierto, en lo que representa el palacio del soberano de Tebes, aunque ya nos lo deja ver a través de un gran ventanal. Subirós dirige a la decena larga de actores y actrices de manera convincente, con un corte clasicista que hacía tiempo que no le veíamos. Pero tiene un problema. Su presencia física en medio de un espacio grandilocuente es demoledora, pero le falta aquel punto de humanidad Con las tragedias, como ocurre con Shakespeare, es necesario disponer de los intérpretes adecuados. Puedes ser un grandísimo actor, pero no encajar con Edipo o Creonte, no saber quiénes son Antígona e

Convertir les tragèdies tebanes de Sòfocles (Èdip rei, Èdip a Colonos i Antígona) en un muntatge de dues hores i escaig amb personalitat, sense sobreentesos, amb dinamisme, sense que tot sembli massa ràpid, com ha fet Ferran Dordal és una proesa. El públic no té la sensació de veure tres obres, sinó una de sola. El clàssic atenenc ja les va escriure seguint un fil temporal, que comença amb el poble pregant perquè Èdip lliuri Tebes de la pesta i acaba amb Creont descobrint els cossos morts d'Antígona i del seu fill Hèmon. Enmig, una gran història. Carlota Subirós s'ha fet seu el paisatge desèrtic dels afores d'Atenes (Colonos) per centrar la seva peça. Un espai immens, esquitxat amb quatre matolls, per on fa circular els seus personatges durant la funció. Només al que podríem considerar el primer acte, el que correspon a Èdip rei, passa davant del desert, al que representa el palau del sobirà de Tebes, tot i que ja ens el deixa veure a través d'un gran finestral. Subirós dirigeix la desena llarga d'actors i actrius de manera convincent, amb un tall classicista que feia temps que no li vèiem. Però té un problema. La seva presència física enmig d'un espai grandiloqüent és demolidora, però li falta aquell punt d'humanitat Amb les tragèdies, com passa amb Shakespeare, cal disposar dels intèrprets adequats. Pots ser un grandíssim actor, però no encaixar amb Èdip o Creont, no saber qui són Antígona i Ismene. I si bé Subirós té al seu servei dues germanes extraordinàries (Yolanda i K

No hay duda de que Patrícia Bargalló se encuentra en un momento profesional espléndido. En Anatomia d'un suïcidi (TNC) hacía un papel muy complicado en una obra de un dramatismo excelso y salió con nota. En Dirty Crusty (Atrium) volvía defendiendo a una mujer compleja, con un trabajo físico importante. Y ahora, en Escenes d'una separació, se mete en la piel de una mujer bergmaniana con todo lo que eso significa, sobre todo a nivel psicológico. A su lado tiene a una Mar Pawlowsky que también juega en la misma liga. Escenes d'una separació es una versión contemporánea del clásico de Ingmar Bergman, condensada, con una relación lésbica en lugar de una pareja heterosexual, sin hijos de por medio. La película es un espejo. Y Joana (Bargalló) y Alba (Pawlowsky) vienen a ser la transposición de Johan y Marianne del film, él un psicoanalista de prestigio y ella una abogada. En El Maldà, una es cineasta y la otra es profesora. Una es expansiva, viaja; la otra es tímida, es más bien casera. Entre las dos, un tercer intérprete, Eric Balbàs, sirve de apoyo a las dos actrices, bien como psicólogo, bien como amigo. Este tránsito psicológico que atraviesan las dos amantes es lo más difícil y Bargalló y Pawloswky clavan a sus personajes Eva Pauné Martínez ha hecho una dramaturgia muy fina y ha logrado convertir el guión de la película en una obra de teatro que solo mira de reojo el guión de Bergman. Reduce de seis a cinco los episodios, elimina elementos muy de los 70 (amantes, etc.) e intr

No hi ha dubte que Patrícia Bargalló es troba en un moment professional esplèndid. A Anatomia d'un suïcidi (TNC) feia un paper molt complicat en una obra d'un dramatisme excels i se'n va sortir amb nota. A Dirty Crusty (Atrium) hi tornava defensant una dona complexa, amb un treball físic important. I ara, a Escenes d'una separació, es fica en la pell d'una dona bergmaniana amb tot el que això significa, sobretot a nivell psicològic. Al costat té una Mar Pawlowsky que també juga a la mateixa lliga. Escenes d'una separació és una versió contemporània del clàssic d'Ingmar Bergman, condensada, amb una relació lèsbica en lloc d'una parella heterosexual, sense fills pel mig. La pel·lícula és un mirall. I la Joana (Bargalló) i l'Alba (Pawlowsky) venen a ser la transposició del Johan i la Marianne del film, ell un psicoanalista de prestigi i ella una advocada. Al Maldà, l'una és cineasta i l'altra és professora. L'una és expansiva, viatja, l'altra és tímida, és més aviat casolana. Entre les dues, un tercer intèrpret, Eric Balbàs, serveix de suport a les dues actrius, bé com a psicòleg, bé com a amic. Aquest trànsit psicològic que travessen les dues amants és el més difícil i Bargalló i Pawloswky claven els seus personatges Eva Pauné Martínez ha fet una dramatúrgia molt fina i ha aconseguit convertir el guió de la pel·lícula en una obra de teatre que només mira de reüll el guió de Bergman. Redueix de sis a cinc els episodis, elimina elements molt dels 70 (amants, etc.) i introdueix e

Lo que pasa estos días en el Lliure es una excepción que debería convertirse en norma, como sucede en muchos rincones de Europa y como sucedía en el mismo Lliure en épocas pretéritas: el estreno de una ópera contemporánea. Con música de Fernando Velázquez, la orquesta del Gran Teatre del Liceu y libreto y dirección de Nao Albet y Marcel Borràs, Els estunmen demuestra que la ópera no es, en absoluto, un género museístico, muerto, que ya no puede aportar nada a la contemporaneidad. Es como si Albet y Borràs hubieran cogido la última escena de Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach (TNC, 2013) y nos hubieran traído hasta aquí, a un viaje hacia las cloacas de la masculinidad a la que le cantan las exequias. Todo empieza con un chico provocando una masacre. Acto seguido, sus padres, Evangelina y Klaus, asisten al lugar de los hechos y se presentan como víctimas. ¿Por qué su hijo ha llevado a cabo un hecho tan atroz? Entonces, la madre (Núria Lloansi) inicia una investigación: quiere saber las razones que llevaron al chico a cometer la barbarie. La estética del espectáculo, entre el actioner y el cómic de Marvel, es de las más trabajadas de lo que hemos visto en mucho tiempo En escena, Evangelina topará con una serie de hombres, actores, cantantes y stunts, los especialistas de las películas. Y, claro, con Albet y Borràs, narradores e ideólogos, también percusionistas, fabricantes de efectos especiales, actores ocasionales... Incluso secan el suelo. Su puesta en escena es de prime

El que passa aquests dies al Lliure és una excepció que hauria de convertir-se en norma, com succeeix a molts racons d'Europa i com succeïa al mateix Lliure en èpoques pretèrites: l'estrena d'una òpera contemporània. Amb música de Fernando Velázquez, l'orquestra del Gran Teatre del Liceu i llibret i direcció de Nao Albet i Marcel Borràs, Els estunmen demostra que l'òpera no és, en absolut, un gènere museístic, mort, que ja no pot aportar res a la contemporaneïtat. És com si Albet i Borràs haguessin agafat l'última escena d'Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach (TNC, 2013) i ens haguessin portat fins a aquí, a un viatge cap a les clavegueres de la masculinitat a la qual li canten les absoltes. Tot comença amb un noi provocant una massacre. Acte seguit, els seus pares, l'Evangelina i en Klaus, assisteixen al lloc dels fets i es presenten com a víctimes. Per què el seu fill ha portat a terme un fet tan atroç? Aleshores, la mare (Núria Lloansi) enceta una investigació: vol saber les raons que van portar el noi a cometre la barbàrie. L'estètica de l'espectacle, entre l'actioner i el còmic de Marvel, és de les més treballades del que hem vist en molt de temps En escena, l'Evangelina toparà amb un reguitzell d'homes, actors, cantants i stunts, els especialistes de les pel·lícules. I, és clar, amb Albet i Borràs, narradors i ideòlegs, també percussionistes, fabricadors d'efectes especials, actors ocasionals... Fins i tot eixuguen el terra. La seva posada en escena és de primera. De

No era fácil llevar Permagel a escena con una forma que fuese teatral. Victoria Szpunberg y Albert Pijuan podrían haber tirado por el camino más corto y hacer como la autora, Eva Baltasar, y empezar por el preludio del final y seguir la prosa hasta el capítulo de cierre. Pero afortunadamente se han complicado la vida y han deshecho la novela para rehacerla, para darle la vuelta, con añadidos de presentación de los personajes y una línea temporal clara. Para, en definitiva, transformar un artefacto literario en un artefacto teatral. Maria Rodríguez Soto asume el reto de encarnar a esta mujer a punto de cumplir los 40, lesbiana, solitaria, con instintos suicidas, tía, hermana e hija. Tampoco es nada sencillo meterse en esta piel, dentro de este mundo, y salir victoriosa. ¿Cómo se interpreta a alguien que quiere matarse, que no soporta a la familia, que no encaja, pero que adora a la sobrina? ¿Cómo se mantiene la mirada, la respiración, cuando te pintas una raya en el brazo por donde querrías que pasara la cuchilla de afeitar? ¿Cuando escarneces a madre y hermana? No estaría de más que otros teatros recogieran el guante y se pusieran a ello de una santa vez Puedes caer en la parodia, en la oscuridad. Puedes pretender estar haciendo el 4.48 Psicosis de Sarah Kane. Pero Permagel es otra cosa. Entre espesas nubes de tiniebla, se adentra un rayo de luz. Y Rodríguez Soto sabe atraparlo. Szpunberg, como directora, tenía delante otro desafío mayúsculo: un monólogo con el público a dos

No era fàcil portar Permagel a escena amb una forma que fos teatral. Victoria Szpunberg i Albert Pijuan podrien haver tirat pel dret i fer com l'autora, Eva Baltasar, i començar pel preludi del final i resseguir la prosa fins al capítol de tancament. Però sortosament s'han complicat la vida i han desfet la novel·la per refer-la, per capgirar-la, amb afegits de presentació dels personatges i una línia temporal clara. Per, en definitiva, transformar un artefacte literari en un artefacte teatral. Maria Rodríguez Soto entoma el repte d'encarnar aquesta dona a punt de fer els 40, lesbiana, solitària, amb instints suïcides, tieta, germana i filla. Tampoc no és gaire senzill ficar-se en aquesta pell, dins aquest món, i sortir-ne victoriosa. Com s'interpreta algú que vol matar-se, que no suporta la família, que no encaixa, però que adora la neboda? Com es manté la mirada, la respiració, quan et pintes una ratlla al braç per on voldries que hi anés la fulla d'afaitar? Quan escarneixes mare i germana? No estaria de més que altres teatres recollissin el guant i s'hi posessin d'una santa vegada Pots caure en la paròdia, en la foscor. Pots pretendre estar fent el 4.48 Psicosis de Sarah Kane. Però Permagel és una altra cosa. Entre espessos núvols de tenebra, s'hi endinsa un raig de llum. I Rodríguez Soto sap atrapar-lo. Szpunberg, com a directora, tenia al davant un altre desafiament majúscul: un monòleg amb el públic a dues bandes. Aquesta disposició és molt agradable quan hi ha diversos

Las cenas, en el teatro, las carga el diablo. Colocar en escena a unas cuantas parejas alrededor de una mesa es sinónimo de comedia, de confesiones y de juerga asegurada. Y, en este sentido, Perfectes desconeguts no es muy diferente a algunos de los clásicos, teatrales o cinematográficos, de los últimos tiempos, como El sopar dels idiotes, The party o Els veïns de dalt. El tema siempre es qué provoca que la comida descarrile. Y aquí Paolo Genovese decidió hacer que sus comensales, amigos desde hace dos décadas, aceptaran la apuesta de abandonar los móviles en la mesa y compartir todo lo que les llegara mientras cenaban. Estamos en casa de Mònica (Marta Bayarri) y Ferran (Eduard Farelo) la noche de un gran eclipse de luna. Los primeros en llegar son Toni (Albert Prat) y Carlota (Vanessa Segura), seguidos de Edu (Cristian Valencia) y Alba (Júlia Molins). Pep (Biel Duran), el divorciado del grupo, viene solo. Todos son profesionales liberales, excepto Edu, que conduce un taxi, y todos representan un cierto estereotipo: la madre agobiada, el padre despreocupado, la taciturna, el buenazo, la divertida... Todos, también, tienen algún secreto. Y el juego del teléfono, propuesto por Alba, les pone nerviosos: algunos aceptan enseguida, confiados, otros se resisten, sospechosos. Los intercambios son rápidos, fluidos, el movimiento es continuo David Selvas dirige una función que entra sola, como las copas de vino que bebe Carlota. Los intercambios son rápidos, fluidos, el movimiento e

Els sopars, al teatre, els carrega el diable. Col·locar en escena unes quantes parelles al voltant d'una taula és sinònim de comèdia, de confessions i de gresca assegurada. I, en aquest sentit, Perfectes desconeguts no és gaire diferent a alguns dels clàssics, teatrals o cinematogràfics, dels últims temps, com El sopar dels idiotes, The party o Els veïns de dalt. El tema sempre és què provoca que l'àpat descarrili. I aquí Paolo Genovese va decidir fer que els seus comensals, amics des de fa dues dècades, acceptessin la juguesca d'abandonar els mòbils a taula i compartir tot el que els arribés mentre sopaven. Som a casa de la Mònica (Marta Bayarri) i en Ferran (Eduard Farelo) la nit d'un gran eclipsi de lluna. Els primers a arribar són en Toni (Albert Prat) i la Carlota (Vanessa Segura), seguits de l'Edu (Cristian Valencia) i l'Alba (Júlia Molins). En Pep (Biel Duran), el divorciat del grup, ve sol. Tots són professionals liberals, tret de l'Edu, que porta un taxi, i tots representen un cert estereotip: la mare atabalada, el pare despreocupat, la taciturna, el bon jan, la divertida... Tots, també, tenen algun secret. I el joc del telèfon, proposat per l'Alba, els posa nerviosos: alguns accepten de seguida, confiats, d'altres s'hi resisteixen, sospitosos. Els intercanvis són ràpids, fluids, el moviment és continu David Selvas dirigeix una funció que passa gola avall com les copes de vi que beu la Carlota. Els intercanvis són ràpids, fluids, el moviment és continu. No estan ni

El filósofo Gilles Deleuze y el pintor Nicolas de Staël solo tienen aparentemente una cosa en común: su muerte. Ambos se lanzaron por la ventana, con 40 años de diferencia. ¿Y el boxeador mataronense Fred Galiana? ¿Y la vedete Juanita de Tánger? Un año después de la muerte de Deleuze, en 1996, dos estudiantes de filosofía están en París intentando analizar el Abecedario de Deleuze, la serie de entrevistas que el filósofo dejó como legado, pero mientras Jan (Joan Sentís) se obsesiona con ello, Maria (Míriam Moukhles) se desanima y sale de la madriguera académica. Él encuentra el nexo entre el pintor y el filósofo: su hija (Cris Martínez). Y ella topa con otra verdad: un cuaderno donde estaría el origen de todos los cuentos. Y lo que parece una obra de tesis se convierte en un cabaret filosófico donde Moukhles se transforma en la perfecta vedete. Si en Nodi: de gossos i malditos (2024), Moukhles i Sentís hicieron una brillante investigación histórica en la subcultura barcelonesa de los años 70 y 80, con Pau Riba y Pau Malvido como referentes, en Abecedari buscan otras cosas. De todas las letras de Deleuze, hay una en la que caen a menudo: la C, de Cultura. Para el filósofo, la cultura no es conocimiento sino encuentro, con cosas y no con personas. Y aquí tanto el entusiasta como la decepcionada seguirán caminos diferentes para llegar al mismo lugar. Pero lo importante, teatralmente hablando, será el camino, porque no siempre para ir de A a C tienes que pasar por B. Moukhles eme

El filòsof Gilles Deleuze i el pintor Nicolas de Staël només tenen aparentment una cosa en comú: la seva mort. Tots dos es van llençar per la finestra, amb 40 anys de diferència. I el boxador mataroní Fred Galiana? I la vedet Juanita de Tánger? Un any després de la mort de Deleuze, el 1996, dos estudiants de filosofia són a París intentant analitzar L'abecedari de Deleuze, la sèrie d'entrevistes que el filòsof va deixar com a llegat, però mentre en Jan (Joan Sentís) s'hi obsessiona, la Maria (Míriam Moukhles) es desanima i surt del cau acadèmic. Ell troba el nexe entre el pintor i el filòsof: la seva filla (Cris Martínez). I ella topa amb una altra veritat: un quadern on hi hauria l'origen de tots els contes. I el que sembla una obra de tesi es converteix en un cabaret filosòfic on Moukhles es transforma en la perfecta vedet. Si a Nodi: de gossos i malditos (2024), Moukhles i Sentís van fer una brillant recerca històrica en la subcultura barcelonina dels anys 70 i 80, amb Pau Riba i Pau Malvido com a referents, a Abecedari busquen altres coses. De totes les lletres de Deleuze, n'hi ha una en què hi cauen sovint: la C, de Cultura. Per al filòsof, la cultura no és coneixement sinó trobada, amb coses i no amb persones. I aquí tant l'entusiasta com la decebuda seguiran camins diferents per arribar al mateix lloc. Però l'important, teatralment parlant, serà el camí, perquè no sempre per anar d'A a C has de passar per B. Moukhles emergeix com l'actriu superdotada que és: canta, imi

Eva Baltasar, Victoria Szpunberg y Maria Rodríguez Soto son las tres estrellas de Permagel que podemos ver hasta el 28 de junio en el Texas. La primera es la autora de la novela, un éxito tanto en casa como fuera. La segunda es quien la ha adaptado al teatro y la dirige. Y Rodríguez Soto es quien le dará vida. El proyecto de llevar Permagel al teatro es uno de los más estimulantes de la temporada. Las tres hablan de ello, más allá del teatro, sobre la obra de Baltasar.  Victoria, siempre has dicho que aceptaste este proyecto con la condición de disponer de Maria Rodríguez Soto como actriz. ¿Por qué? Victoria Szpunberg: Es una actriz que me gusta muchísimo. Trabajamos juntas en una de mis primeras obras. Y, cuando Anna Rosa Cisquella me hizo el encargo de adaptar Permagel y empezamos a trabajarla con Albert Pijuan, tuvimos claro que era un monólogo y que dependeríamos de una actriz. Eso es mucha responsabilidad porque se trata de una actriz que tiene que sostener un texto que mezcla muchos tipos de discursos: el relato, el drama, la ironía, la distancia... Necesitaba una actriz muy inteligente, muy técnica para poder hacer todo esto y con mucha fuerza... Vi La casa en flames con mi hija y justo me habían hecho la propuesta, y justo cuando apareció Maria en la película, dije: sí, y lo haré con ella. Y tú, Maria, cuando te propusieron esta obra, ¿qué pensaste? Maria Rodríguez Soto: Aún no había leído la novela, pero había oído hablar muchísimo de ella. Me llamó primero Victoria

Eva Baltasar, Victoria Szpunberg i Maria Rodríguez Soto són les tres estrelles del Permagel que podem veure fins al 28 de juny al Texas. La primera és l'autora de la novel·la, un èxit tant a casa com a fora. La segona és qui l'ha adaptat al teatre i la dirigeix. I Rodríguez Soto és qui li donarà vida. El projecte de portar Permagel al teatre és un dels més engrescadors de la temporada. Totes tres en parlen, més enllà del teatre, de l'obra de Baltasar.  Victoria, sempre has dit que vas acceptar aquest projecte a condició de disposar de Maria Rodríguez Soto com a actriu. Per què? Victoria Szpunberg: És una actriu que m'agrada moltíssim. Vam treballar juntes en una de les meves primeres obres. I, quan l'Anna Rosa Cisquella em va fer l'encàrrec d'adaptar Permagel i la vam començar a treballar amb l'Albert Pijuan, vam tenir clar que era un monòleg i que dependríem d'una actriu. Això és molta responsabilitat perquè es tracta d'una actriu que ha de sostenir un text que barreja molts tipus de discursos: el relat, el drama, la ironia, la distància... Necessitava una actriu molt intel·ligent, molt tècnica per poder fer tot això i amb molta força... Vaig veure La casa en flames amb la meva filla i just m'havien fet la proposta, i just quan va aparèixer la Maria a la pel·lícula, vaig dir: sí, i ho faré amb ella. I a tu, Maria, quan et van proposar aquesta obra, què vas pensar? Maria Rodríguez Soto: Encara no havia llegit la novel·la, però n'havia sentit a parlar moltíssim. Em va trucar p

Joel Joan fue el gran héroe de la temporada pasada, poniendo más de 100.000 espectadores en el Condal para ver la segunda parte de Escape room. Ahora da un giro total de guion a través de una versión muy especial del Tío Vania de Chéjov que Simon Stephens ha reescrito para un único actor. Estará en el Romea cuatro únicas semanas, del 24 de febrero al 22 de marzo, y es, según dice el mismo Joan, el desafío más grande que ha asumido nunca como intérprete. ¿Por qué Vània ahora, en este momento? Vamos a remolque de la inventiva inglesa. Vània es un proyecto que nace de Simon Stephens, el dramaturgo, que la reescribió y sintetizó para que la protagonizara Andrew Scott. Fue un superéxito porque el invento es muy curioso: un solo tipo haciendo una obra de ocho personajes. No es exactamente un monólogo, sino una obra de teatro hecha por un solo hombre. Y Vània, sin duda, tiene una serie de valores universales que todavía son muy vigentes. Pero me parece que lo que aporta de nuevo esta versión de Vània es el juego teatral que propone al espectador y que los ingleses lo hicieron tan y tan bien... Entonces viene Joel Joan, en Barcelona, y seguramente lo estropea, como me pasó con Frankenstein. El personaje del tío Vània es alguien torturado, explotado, gruñón... Simon Stephens ambientó este drama rural en Irlanda y nosotros lo hemos ambientado en Catalunya. Lo hablamos con él. Tuve el placer de conocerle. Lo que quería, nos dijo, era acercar la historia de Vània en el tiempo y en el esp

Joel Joan va ser el gran heroi de la temporada passada, posant més de 100.000 espectadors al Condal per veure la segona part d'Escape room. Ara fa un canvi total de guió a través d'una versió molt especial de l'Oncle Vània de Txékhov que Simon Stephens ha reescrit per a un únic actor. Serà al Romea quatre úniques setmanes, del 24 de febrer al 22 de març, i és, segons diu el mateix Joan, el desafiament més gran que ha assumit mai com a intèrpret. Per què Vània ara, en aquest moment? Anem a remolc de la inventiva anglesa. Vània és un projecte que neix del Simon Stephens, el dramaturg, que la va reescriure i sintetitzar perquè la protagonitzés l'Andrew Scott. Va ser un superèxit perquè l'invent és molt curiós: un sol paio fent una obra de vuit personatges. No és ben bé un monòleg, sinó una obra de teatre feta per un sol home. I Vània, sens dubte, té una sèrie de valors universals que encara són molt vigents. Però em sembla que el que aporta de nou aquesta versió de Vània és el joc teatral que proposa a l'espectador i que els anglesos ho van fer tan i tan bé... Llavors ve el Joel Joan, a Barcelona, i segurament ho esguerra, com em va passar amb Frankenstein. El personatge de l'oncle Vània és algú torturat, explotat, rondinaire... Simon Stephens va ambientar aquest drama rural a Irlanda i nosaltres l'hem ambientat a Catalunya. Ho vam parlar amb ell. Vaig tenir el plaer de conèixe'l. El que volia, ens va dir, era apropar la història de Vània en el temps i en l'espai a l'espectador.

Después de Jane Eyre y Anna Karénina, la directora Carme Portaceli y la actriz Ariadna Gil vuelven a trabajar juntas. Lo hacen con Maria Magdalena, una obra de Michael de Cock que estrenan en el TNC y que se sumerge en una figura mítica que vivió en los tiempos de Jesús. Gil es Miriam, una profesora que viaja a Barcelona para dar una conferencia sobre María Magdalena y, cuando sube al taxi en el aeropuerto, el conductor le dice que es Jesús. ¿Qué os ha llevado a repetir? Carme Portaceli: A mí, porque me encanta Ariadna. Tiene una verdad inmensa y me interesa también su mente. Cuando estudia, estudia de una manera profunda, entrando mucho en los personajes, en las personas en cuestión. Cuando estudia a Tolstói, estudia a Tolstói y sabe muy bien por qué escribe Anna Karénina. O por qué después la rechazó por completo. Tiene una manera de entrar en los temas que me interesa. No solo aporta la inteligencia emocional, sino un nivel de investigación que nos hace crecer. Hace un trabajo como actriz donde ves cómo avanza, día tras día, para realizar un trabajo completo, como Wagner entendía el teatro. Ella avanza de una manera plena. Me aporta muchas cosas. Además, es una bellísima persona. Y en estos años de mi vida, es algo que valoro. Ariadna Gil: De alguna manera, hay una parte artística que para mí es básica. Es la tercera vez que coincidimos con Carme. Siempre me propone unas obras, unos personajes y unos temas que sé que me harán dar pasos de gigante en mi oficio. Me coloca e

Després de Jane Eyre i Anna Karénina, la directora Carme Portaceli i l'actriu Ariadna Gil tornen a treballar plegades. Ho fan amb Maria Magdalena, una obra de Michael de Cock que estrenen al TNC i que es capbussa en una figura mítica que va viure en el temps de Jesús. Gil és la Miriam, una professora que viatja a Barcelona per fer una conferència sobre Maria Magdalena i, quan entra al taxi a l'aeroport, el conductor li diu que és Jesús. Què us ha portat a repetir? Carme Portaceli: A mi, perquè m'encanta l'Ariadna. Té una veritat immensa i m'interessa també la seva ment. Quan estudia, estudia d'una manera profunda, entrant molt en els personatges, en les persones en qüestió. Quan estudia Tolstoi, estudia Tolstoi i sap molt bé per què escriu Anna Karénina. O per què després va rebutjar-la completament. Té una manera d'entrar en els temes que m'interessa. No només aporta la intel·ligència emocional, sinó un nivell d'investigació que ens fa créixer. Fa una feina com a actriu on veus com avança, dia rere dia, per fer una feina completa, com Wagner entenia el teatre. Ella avança d'una manera plena. M'aporta moltes coses. A més, és una bellíssima persona. I en aquests anys de la meva vida és una cosa que valoro. Ariadna Gil: D'alguna manera, hi ha una part artística, que per a mi és bàsica. És el tercer cop que coincidim amb la Carme. Sempre em proposa unes obres, uns personatges i uns temes que sé que em faran fer passes de gegant en el meu ofici. Em col·loca en llocs que a mi, d'e

Barcelona se prepara para un 2026 dramáticamente excepcional, con una cartelera que combina el talento local más puntero con grandes éxitos internacionales y una fecha clave para celebrar la gran jornada de las artes escénicas: el sábado 22 de marzo tendrá lugar la tercera edición de Cap Butaca Buida. Desde la dureza ritual de Angélica Liddell hasta la esperada ópera contemporánea de Nao Albet y Marcel Borràs, la ciudad será el escenario de propuestas que sacuden la conciencia. Directores como Julio Manrique, Àlex Rigola y Oriol Broggi llevarán a escena adaptaciones de cumbres literarias y dramas bélicos, mientras que actrices de la talla de Clara Segura, Maria Rodríguez Soto y Sílvia Abril pondrán voz a reflexiones sobre el patriarcado, la memoria histórica y la identidad. Preparad la agenda de teatro: os presentamos las 16 citas imprescindibles en nuestros salas en 2006. 1. Seppuku. El funeral de Mishima Festival Grec. Julio Foto: Temporada AltaSeppuku. La mort de Mishima (Angélica Liddell) El día que se pusieron a la venta las entradas del último espectáculo de Angélica Liddell, los espectadores de Temporada Alta las agotaron en poco más de veinte minutos. Y eso que las funciones en el Teatre de Salt eran a las 5.45 de la madrugada. Liddell despierta pasiones y tiene una legión de seguidores que no estaban dispuestos a perderse el estreno de la pieza final de su trilogía sobre la muerte. En Vudú (Blixen) escenificó su funeral; en Dämon, el de Ingmar Bergman. Ahora se enf

Barcelona es prepara per a un 2026 dramàticament excepcional, amb una cartellera que combina el talent local més punter amb grans èxits internacionals i una data clau per celebrar la gran diada de les arts escèniques: dissabte 22 de març tindrà lloc la tercera edició de Cap Butaca Buida.  Des de la duresa ritual d'Angélica Liddell fins a l'esperada òpera contemporània de Nao Albet i Marcel Borràs, la ciutat serà l'escenari de propostes que sacsegen la consciència. Directors com Julio Manrique, Àlex Rigola i Oriol Broggi portaran a escena adaptacions de cims literaris i drames bèl·lics, mentre que actrius de la talla de Clara Segura, Maria Rodríguez Soto i Sílvia Abril posaran veu a reflexions sobre el patriarcat, la memòria històrica i la identitat.  Prepareu l'agenda de teatre: us presentem les 16 cites imprescindibles a les nostres sales el 2026.   1. Seppuku. El funeral de Mishima Festival Grec. Juliol Foto: Temporada AltaSeppuku. La mort de Mishima (Angélica Liddell) El dia que es van posar a la venda les entrades de l'últim espectacle d'Angélica Liddell, els espectadors de Temporada Alta les van exhaurir en poc més de vint minuts. I això que les funcions al Teatre de Salt eren a les 5.45 de la matinada. Liddell desperta passions i té una munió de seguidors que no estaven disposats a perdre's l'estrena de la peça final de la seva trilogia sobre la mort. A Vudú (Blixen) va escenificar el seu funeral; a Dämon, el d'Ingmar Bergman. Ara s'enfronta al de Yukio Mishima en un

En Peyu i Albert Pla han decidit agafar tot un clàssic del teatre com el Hamlet de Shakespeare per ficar-lo en una habitació d'hospital. S'estaran moltes setmanes al Coliseum –del 23 de desembre fins a l'1 de març– amb la intenció de fer riure el públic barceloní. Humorista i músic fa anys que es coneixen i han coincidit al programa de 3Cat Natura sàvia, on també sortia Quimi Portet. La seva experiència teatral és llarga i dilatada. Hamlet, per a vosaltres, és una comèdia?Peyu: L'espectacle que hem fet nosaltres és una comèdia. Són dos personatges que interpretem l'Albert Pla i jo. Dos paios antagònics, ben diferents, que de cop i volta es troben compartint habitació d'hospital. Quin tipus d'hospital és?Albert Pla: A mi em van dir que era un hospital del seguru i que jo tindria una habitació individual, però m'han posat amb un paio que es veu que no ha pagat, que es veu clarament que ve de la seguretat social. I jo no ho acabo d'entendre, perquè si ja hem de començar així al Coliseum. Perquè també em van dir que estaria sol i ara no només he de compartir habitació d'hospital, sinó que també he de compartir escenari.P: L'obra reflecteix una mica els hospitals actuals. La mútua, cada vegada més, s'assembla a l'hospital de la Seguretat Social. Jo vaig demanar hora al dermatòleg al setembre i em van donar hora el 27 de gener!A.P. Però del 28, no?P: No, del 26.A.P.: Però això no són ni sis mesos! On heu deixat el Quimi Portet?P: Ens l'hem deixat. No li deies tu? En Quimi, que és u

Sustituir a Oriol Pla no es nada fácil, sobre todo si se trata de un papel que ya es casi icónico en el teatro catalán de la última década, el del joven de 23 años, Carlo Giuliani, que murió en Génova el 20 de julio de 2001 por los disparos de un policía. Un personaje y una historia que Pla llevó por todas partes y que hizo suyos. La papeleta que tiene Pau Bondiez, pues, es delicada. Lali Álvarez, la autora y directora del texto, ha optado por un perfil de actor diferente. Bondiez no tiene los rasgos melancólicos de Pla. Es más fuerte, desprende otra energía. Aun así, la función conserva aquel espíritu que convirtió 'Ragazzo' en un fenómeno, y en eso Bondiez tiene algo que decir. Reclama todo el tiempo que lo miremos a los ojos y ahí sabe arrastrarnos hacia su historia, esos tres días de julio de fatídica memoria que Álvarez reconstruye hasta la escena en la que el protagonista es abatido. Álvarez sigue los deseos de Giuliani de no convertirlo en una estatua, ni siquiera en un mártir. Que Pla no esté, por lo tanto, es un mal menor y consecuencia lógica del paso del tiempo. Si Álvarez quería mantener vivo el montaje, tarde o temprano otro actor de veintipocos años tenía que sustituirlo. Además de eso, la directora ha ejecutado pocos cambios. Mantiene las canciones icónicas de Zoo, como 'Corbelles'. Un acierto. Foto: Alba Gibert'Ragazzo' La función mantiene la misma pegada ideológica. Especialmente porque recupera a un joven que habíamos olvidado, un idealista, poeta, soñador

Substituir Oriol Pla no és gens fàcil, sobretot si es tracta d'un paper que ja és gairebé icònic en el teatre català de l'última dècada, el del jove de 23 anys, Carlo Giuliani, que va morir a Gènova el 20 de juliol de 2001 pels trets d'un policia. Un personatge i una història que Pla va passejar per tot arreu i que es va fer seus. La papereta que té Pau Bondiez, doncs, és delicada. Lali Álvarez, l'autora i directora del text, ha optat per un perfil d'actor diferent. Bondiez no té els trets melancòlics de Pla. És més fort, desprèn una altra energia. Així i tot, la funció conserva aquell esperit que va convertir Ragazzo en un fenomen, i en això Bondiez hi té alguna cosa a dir. Reclama tota l'estona que el mirem als ulls i aquí sap arrossegar-nos cap a la seva història, aquests tres dies de juliol de fatídica memòria que Álvarez reconstrueix fins a l'escena en què el protagonista és abatut. Álvarez segueix els desitjos de Giuliani de no convertir-lo en una estàtua, ni tan sols en un màrtir Que Pla no hi sigui, per tant, és un mal menor i conseqüència lògica del pas del temps. Si Álvarez volia mantenir viu el muntatge, tard o d'hora un altre actor de vint-i-pocs anys havia de substituir-lo. A banda d'això, la directora ha executat pocs canvis. Manté les cançons icòniques de Zoo, com Corbelles. Tot un encert. Foto: Alba Gibert'Ragazzo' La funció manté la mateixa pegada ideològica. Especialment perquè recupera un jove que havíem oblidat, un idealista, poeta, somiador, que va ser

Desde que hizo L’illa deserta de Marc Artigau en La Villarroel el verano de 2023, Miki Esparbé no pisa un teatro de Barcelona. El invierno pasado estrenó Los nuestros, de Lucía Carballal, en el Centro Dramático Nacional, y ahora llega al TNC. Esparbé se ha sumergido en la cultura judía sefardita para sacar adelante su papel, Pablo, un hombre que vive en Londres y que está algo desconectado de la familia. Pero se ha muerto la abuela y se reúnen todos para celebrar el Avelut, una ceremonia de luto. La función que harás en el TNC es en castellano. ¿Cómo te sientes? Es raro, seguramente, porque siempre que he actuado en el Nacional ha sido en catalán. Por otro lado, me hace mucha ilusión que en Barcelona puedan conocer una obra de una autora que para mí es una de las dramaturgas y directoras más importantes de la dramaturgia contemporánea en Madrid. Ojalá haya, el día de mañana, obras de la dramaturgia catalana contemporánea que puedan ir a Madrid y se puedan hacer en catalán. Sería la bomba, la verdad. ¿Eres un actor fiel? Es la segunda obra de Carballal en la que actúas. Confío mucho cuando conecto con equipos, ya sean teatrales o de rodaje. Con Lucía tengo esta conexión como de hermana. Como buena directora, es de esas personas que puede ver más allá de ti. Te puede proponer cosas que tú ni siquiera te habías imaginado o ni te habías proyectado. Es una gran directora de actores y me parece una mente privilegiada. Cuando acabe el 2025, habrás estrenado media docena de proyecto