Andreu Gomila

Què fer avui a Barcelona? Les coses per fer a Barcelona no descansen ni un dia. Cada setmana, trobareu centenars d'activitats increïbles per tots els racons de la ciutat, per no parlar dels plans a Barcelona que hi ha els caps de setmana. Cinema alternatiu, l'exposició imperdible, l'obra de teatre de la qual tothom parla, mercats, activitats familiars... Us oferim tota la informació per gaudir de Barcelona i de la seva enorme activitat cultural, avui i cada dia. No cal moderació, la podeu gaudir a l'engròs.  AMB GANES DE SORTIR PERÒ NO VOLS GASTAR? Mira la nostra llista de coses per fer gratis a Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

¿Buscáis ideas para sacar todo el jugo a la ciudad? Estáis en la página correcta. Aquí os hemos seleccionado 10 planes que engloban lo mejor de todos los ámbitos y para todos los públicos. Música, arte, cine y muchas cosas para hacer en la ciudad. ¡De tantos planes tendréis la agenda de la semana llena! NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes gratis de Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Teniu ganes de gaudir de la ciutat? Esteu al lloc adient! Us hem fet una selecció de 10 plans de l'agenda de Barcelona d'aquesta setmana que engloben el millor de tots els àmbits i per a tots els públics: Teatre, cinema, música, art, coses per fer amb nens aquest cap de setmana a Barcelona i altres excuses per no parar de descobrir la ciutat! De tants plans tindreu l'agenda plena! NO T'HO PERDIS: Els millors plans gratis de Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Desde espectáculos más pequeños a grandes producciones, de monólogos a musicales alucinantes... La cartelera de teatro de Barcelona es potente y ofrece shows para todo tipo de público. Si te preguntas cuáles son las mejores obras que se pueden ver en nuestros escenarios, hemos hecho una selección de las piezas que no hay que perderse de ninguna de las maneras. Tampoco te pierdas los mejores musicales y las mejores obras de teatro infantil en Barcelona. El 21 de marzo, participa en Cap Butaca Buida, ¡la gran fiesta del teatro!  Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Des d'espectacles més petits a grans produccions, de monòlegs a espatarrants musicals... La cartellera de teatre de Barcelona és potent i ofereix xous per a tota mena de públic. Si us pregunteu quines són les millors obres que es poden veure als nostres escenaris, hem fet una tria de les peces que no us heu de perdre de cap de les maneres: i no badeu gaire, que us podeu quedar sense entrades! El 21 de març participa a Cap Butaca Buida, la gran festa del teatre de Catalunya Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Hemos buceado en la agenda cultural de Barcelona para traeros una elección de lo mejorcito que podréis hacer este fin de semana en la ciudad. ¿Queréis saber qué hacer este viernes, sábado y domingo? Aquí tenéis actividades para todos los gustos y bolsillos (¡incluso gratis!). Disfrutad del tiempo libre con exposiciones, obras de teatro, mercados, fiestas, conciertos, actividades con los peques... Os espera un fin de semana increíble sin moveros de Barcelona. Pero si queréis hacer una mini escapada, podéis visitar alguno de los pueblos más bonitos que tenemos cerca de casa. NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes para hacer gratis en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Què fer a Barcelona aquest cap de setmana? Hem bussejat en l'agenda cultural de Barcelona i us portem una tria del milloret que podreu fer aquest divendres, dissabte i diumenge. Aquí teniu activitats per a tots els gustos i butxaques (fins i tot gratis!). Gaudiu del vostre temps lliure amb exposicions, obres de teatre, mercats, festes, concerts... Voleu saber què fer aquest cap de setmana amb nens? Us espera un cap de setmana increïble sense moure-us de Barcelona. I si voleu escampar la boira, podeu fer una visita als pobles més bonics a prop de casa nostra. NO T'HO PERDIS: Les millors coses gratis per fer a BarcelonaFes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Le damos la bienvenida al mes de marzo. Con él llega la primavera y un montón de actividades maravillosas para exprimir al máximo la ciudad. Entre muchas otras cosas, tenemos planes al aire libre, nuevas e importantes exposiciones, estrenos de teatro, conciertos y películas para disfrutar en pantalla grande. Sean cuales sean vuestros gustos, seguro que encontraréis el plan ideal.      No te lo pierdas: Las mejores cosas para hacer este fin de semana Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Donem la benvinguda al mes de març, que ens porta la primavera i un munt d'activitats meravelloses per esprémer la ciutat al màxim. Entre moltes altres coses, tenim plans a l'aire lliure, noves i importants exposicions, estrenes de teatre, concerts i pel·lícules per gaudir en pantalla gran. Siguin quins siguin els vostres gustos, segur que trobareu un pla perfecte.   NO T'HO PERDIS:  El cap de setmana ideal a Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Apenas nos hemos dado cuenta y enero ya ha pasado. ¿Qué hacer en Barcelona en febrero? Es el mes más cortito del año, pero no el menos interesante. Lo encaramos con una gran ilusión, porque se celebran grandes eventos como Llum BCN y los actos y las puertas abiertas de Santa Eulàlia, así como nuevas exposiciones, obras de teatro, estrenos de cine y conciertos. Las actividades y eventos de Barcelona en febrero 2025 son espectaculares. ¡Vamos allá!  NO TE LO PIERDAS: Planes geniales y gratis para hacer en Barcelona

Gairebé no ens n'hem adonat i el gener ja ha passat. Què fer a Barcelona al febrer? Ara toca encetar el febrer, el mes més curtet de l'any però no pas el menys interessant. L'encarem amb una gran il·lusió, perquè se celebren grans esdeveniments com el Llum BCN i els actes i les portes obertes per Santa Eulàlia, així com noves exposicions, obres de teatre, estrenes de cinema i concerts. Els esdeveniments i les activitats de Barcelona per aquest febrer 2025 són espectaculars. Som-hi!  NO T'HO PERDIS: Plans genials i gratis per fer a Barcelona

La temporada estival està a punt de dir adéu. D'aquí a poc els guiris ja no seran tan nombrosos, s'acabaran les obres al carrer, els nens tornaran al col·le... Tot tornarà a la 'normalitat', si és que aquest terme existeix per al barceloní avesat a les sotragades del dia a dia. Oblidarem (fins a l'any que ve) els vermuts eterns a la terrasseta, les capbussades a la platja... Però no tot està perdut, amics i amigues, ja que encara queden alguns dies de sol!

Carlo Goldoni escribió en el siglo XVIII la Trilogia della villeggiatura con la intención de reírse de los veraneantes, de los burgueses y nobles venecianos que dejaban su casa en verano para trasladarse a otro lugar y tirar, literalmente, la casa por la ventana. Había quienes se lo podían permitir. Pero había otros que no. Y la compañía Els Pirates ha cogido el clásico, ha dejado en cuatro intérpretes una obra que pide doce personajes, la ha desnudado de toda escenografía, ha vestido a los actores y a las actrices de manera bastante decente y ha reescrito levemente el texto para llevar la comedia hasta nuestros días. Lo mejor es cómo la compañía asume el desafío que supone que los intérpretes tengan que hacerse suyos dos o tres personajes. Porque se puede romper la cuarta pared tirando pintura a la platea o, simplemente, dirigiéndose a ella, diciendo la verdad, porque la magia aparece, pero puede ser una magia barata de teatro de proximidad, igualmente maravillosa. Magia, al fin y al cabo. Els Pirates cuenta con cuatro intérpretes de categoría Y todo esto es posible porque Els Pirates cuenta con cuatro intérpretes de categoría. Núria Cuyàs, Ricard Farré, Laura Pau y Arnau Puig no fallan ni una. Y todo gracias a un ritmo y una puesta en escena milimétrica de Adrià Aubert, que sabe hacernos entrar en muchos espacios diferentes sin casi nada, dos aparatos móviles y una iluminación sugerente. Hay que mencionar también la dramaturgia del propio Aubert y de Carla Coll, capaces de

Carlo Goldoni va escriure al segle XVIII la Trilogia della villeggiatura amb la intenció de riure's dels estiuejants, dels burgesos i nobles venecians que deixaven casa seva a l'estiu per traslladar-se a un altre lloc i llençar, literalment, la casa per la finestra. N'hi havia que s'ho podien permetre. Però n'hi havia d'altres que no. I la companyia Els Pirates ha agafat el clàssic, ha deixat en quatre intèrprets una obra que demana dotze personatges, l'ha despullada de tota escenografia, ha vestit els actors i les actrius de manera força decent i ha reescrit lleument el text per portar la comèdia fins als nostres dies. El millor és com la companyia assumeix el desafiament que suposa que els intèrprets hagin de fer-se seus dos o tres personatges. Perquè es pot trencar la quarta paret llençant pintura a la platea o, simplement, adreçant-s'hi, dient la veritat, perquè la màgia apareix, però pot ser una màgia barata de teatre de proximitat, igualment meravellosa. Màgia, al cap i a la fi. Els Pirates compta amb quatre intèrprets de categoria I tot això és possible perquè Els Pirates compta amb quatre intèrprets de categoria. Núria Cuyàs, Ricard Farré, Laura Pau i Arnau Puig no en fallen ni una. I tot gràcies a un ritme i una posada en escena mil·limètrica d'Adrià Aubert, que espais sap fer-nos entrar en molts diferents sense gairebé res, dos aparells mòbils i una il·luminació suggerent. Cal fer esment també de la dramatúrgia del mateix Aubert i de Carla Coll, capaços de mantenir

Con Les bàrbares, Lucía Carballal pretendía colocar un micrófono oculto en medio de una conversación entre su madre y sus amigas para saber qué pensaban realmente del feminismo y de la vida que habían vivido. Y consiguió un retrato extraordinario sobre la generación de mujeres que se encuentran en los sesenta (y más allá) a través de tres personajes muy diferentes, unidos por la amistad y Bàrbara, una arquitecta de 40 años víctima del cáncer, sobrina de una de ellas y confidente de las otras. Las tres, Carmen (Cristina Plazas), Susi (María Pujalte) y Encarna (Francesca Piñón), se encuentran en un hotel con decoración de otra época por petición expresa, última voluntad, de Bàrbara. En el escenario, las acompaña una cantante, Berta Gratacós, que entonará melodías de su juventud. La idea es que hablen sobre sus vidas, sobre las renuncias que han hecho y, sobre todo, que vuelvan a encontrarse. Son tres mujeres que tienen poco en común: una es arquitecta y no ha tenido hijos, otra es ama de casa rica con dos hijos y la última es una mujer trabajadora que ha tenido tres hijos. Tres universos y una sola coincidencia: son mujeres. Además, son (o fueron) muy amigas. No hay muchas obras en las que las protagonistas sean tres mujeres de 60 años La idea inicial apunta al drama y, si se inclina hacia la comedia, es gracias al saber hacer de tres actrices de primer nivel que saben jugar con la situación y las palabras. Que Pujalte hable en castellano y Plazas y Piñón en catalán no es un pr

Amb Les bàrbares, Lucía Carballal pretenia col·locar un micro ocult enmig d'una conversa entre la seva mare i les seves amigues per saber què en pensaven, realment, del feminisme i de la vida que havien viscut. I va aconseguir un fresc extraordinari sobre la generació de dones que es troben en la seixantena (i en amunt) a través de tres personatges molt diferents, als quals els uneix l'amistat i la Bàrbara, una arquitecta de 40 anys víctima del càncer, neboda d'una d'elles i confident de les altres. Les tres, la Carmen (Cristina Plazas), la Susi (María Pujalte) i l'Encarna (Francesca Piñón), es troben en un hotel amb decoració d'una altra època per petició expressa, última voluntat, de la Bàrbara. A l'escenari, les acompanya una cantant, Berta Gratacós, que entonarà melodies de la seva joventut. La idea és que parlin de les seves vides, de les renúncies que han fet i, sobretot, que tornin a trobar-se. Són tres dones que tenen poc a veure: l'una és arquitecta i no ha tingut fills, l'altra és una mestressa de casa rica amb dos fills i la que queda és una dona treballadora que ha parit tres infants. Tres universos i una sola coincidència: són dones. A més, són (o van ser) molt amigues. No hi ha gaires obres on les protagonistes siguin tres dones de 60 anys La idea inicial apunta a drama i si es va decantant cap a la comèdia és gràcies al saber fer de tres actrius de primer nivell que saben jugar amb la situació i les paraules. Que Pujalte parli en castellà i Plazas i Piñón en ca

Cuando entras al teatro de la Fundació Joan Brossa, te encuentras con una partida de petanca. Tres hombres y una mujer están jugando. Seguramente, el gran público no los conoce, pero son una especie de dream team de la creación contemporánea barcelonesa: Clara Aguilar (músico, diseñadora de sonido, miembro de los VV.AA., colaboradora habitual de Marcos Morau), Marc Salicrú (escenógrafo, diseñador de sonido y luz, miembro de los VV.AA., artista independiente), Albert Pérez Hidalgo (fundador de Atresbandes, actor de El Conde de Torrefiel) y Ferran Dordal (dramaturgo, Agrupación Señor Serrano, La Ruta 40), autor y director de este Weltschmerz (títol provisional), una propuesta que desprende la fina ironía característica de Dordal. ¿El objetivo? Describir el espíritu de su tiempo, algo que es un reto extremadamente complejo. A través de diferentes vías, Dordal nos irá explicando la historia de esta pieza de encabezado dudoso que hace referencia al concepto romántico del dolor del mundo, es decir, a la pesadez existencial que deben soportar aquellos que intentan sumergirse en el alma humana. Todo gira en torno al mismo título, a cómo llega a él, a cómo lo enfrenta, mientras vive: parejas, vecinas, trabajos, la escritura, el consumo de energía mundial... Mientras tanto, los cuatro amigos juegan a la petanca y de vez en cuando cogen el micrófono para contarnos la historia, para sustituir una voz en off y la proyección del texto en una pantalla. La mirada de Dordal desprende un cier

Quan entres al teatre de la Fundació Joan Brossa, topes amb una partida de petanca. Tres homes i una dona hi juguen. Segurament, el gran públic no els coneix, però són una mena de dream team de la creació contemporània barcelonina: Clara Aguilar (músic, dissenyadora de so, membre dels VV.AA., col·laboradora habitual de Marcos Morau), Marc Salicrú (escenògraf, dissenyador de so i de llum, membre dels VV.AA., artista independent), Albert Pérez Hidalgo (fundador d'Atresbandes, actor d'El Conde de Torrefiel) i Ferran Dordal (dramaturg, Agrupación Señor Serrano, La Ruta 40), autor i director d'aquest 'Weltschmerz (títol provisional)', una proposta que desprèn la fina ironia característica de Dordal. L'objectiu? Descriure l'esperit del seu temps, cosa que és un repte extremament complex. A través de diferents vies, Dordal ens anirà explicant la història d'aquesta peça d'encapçalament dubitatiu que fa referència al concepte romàntic del dolor del món, és a dir, a la pesantor existencial que han de suportar els que pretenen immergir-se en l'ànima humana. Tot gira al voltant del mateix títol, a com hi arriba, a com s'hi enfronta, alhora que viu: parelles, veïnes, feines, l'escriptura, el consum d'energia mundial... Mentrestant, els quatre amics juguen a la petanca i de tant en tant agafen el micro per narrar-nos la història, per rellevar una veu en off i la projecció del text en una pantalla. La mirada de Dordal desprèn un cert escepticisme El desafiament és gran i la resposta de Dord

La aparición de un viejo conocido en una casa que llega para provocar un cataclismo de proporciones diversas es uno de los motores recurrentes del teatro, desde Oncle Vània a Göteborg. Y Lucy Kirkwood utiliza el mismo cebo en Els fills para hacernos zambullir en una obra de gran alcance ideológico y moral sobre la responsabilidad de las generaciones más mayores respecto a las que vienen detrás. Todo lo que plantea es tan vigente que da pavor y no hay nada sobrante en esta obra. Todo empieza con la llegada de la Rose (Emma Vilarasau) al hogar de la Hazel (Mercè Arànega) y Robin (Jordi Boixaderas). Los tres son físicos, se conocen de toda la vida, pero hace cerca de 40 años que no se ven. No sabremos el motivo de la visita de la vieja amiga hasta el final y será importante. El mundo de la función es un lugar que acaba de sufrir un accidente nuclear y, por lo tanto, podríamos decir que estamos ante una pieza de cariz apocalíptico, de una apocalipsis concreta, incluso cotidiana. Pero Kirkwood es suficientemente hábil para presentarnos tres personajes séniores (están jubilados), con cartas escondidas y una relación íntima para mojar pan. Kirkwood nos sirve el drama sin aspavientos, poco a poco En muchos sentidos, Els fills es de manual, como El barquer, por poner un ejemplo. Hay un conflicto interior (la relación entre los personajes) y uno exterior (el accidente) que se pelean por ocupar el primer lugar. El desafío de la autora es que se den la mano. Y aquí la dificultad es no ca

L'aparició d'un vell conegut a una casa que arriba per provocar un terrabastall de proporcions diverses és un dels motors recurrents del teatre, des d'Oncle Vània a Göteborg. I Lucy Kirkwood utilitza el mateix esquer a Els fills per fer-nos capbussar en una obra de gran abast ideològic i moral sobre la responsabilitat de les generacions més grans respecte a les que venen darrere. Tot el que planteja és tan vigent que fa feredat i no hi ha res sobrer, en aquesta obra. Aquí, doncs, tot comença amb l'arribada de la Rose (Emma Vilarasau) a la llar de la Hazel (Mercè Arànega) i en Robin (Jordi Boixaderas). Tots tres són físics, es coneixen de tota la vida, però fa prop de 40 anys que no es veuen. No sabrem el motiu de la visita de la vella amiga fins al final i serà important. El món de la funció és un lloc que acaba de patir un accident nuclear i, per tant, podríem dir que estem davant d'una peça de caire apocalíptic, d'una apocalipsi concreta, fins i tot quotidiana. Però Kirkwood és prou hàbil per presentar-nos tres personatges sèniors (estan jubilats), amb cartes amagades i una relació íntima per sucar-hi pa. Kirkwood ens serveix el drama sense escarafalls, a poc a poc En molts sentits, Els fills és de manual, com El barquer, per posar un exemple. Hi ha un conflicte interior (la relació entre els personatges) i un d'exterior (l'accident) que es barallen per ocupar el primer lloc. El desafiament de l'autora és que es donin la mà. I aquí la dificultat és no caure en el pamflet, n

Al final del segundo acto de El barquer, la tía Maggie (Anna Güell), dice: "Si una cosa he aprendido, en esta vida, es que el amor no es nada más que dolor". Justo en aquel momento parece una frase fuera de lugar, una ida de olla de una mujer mayor que no está en sus cabales, que vive del pasado y que no está muy atenta al drama que se está cocinando ante ella, cuando hace nada que los Carney han conocido finalmente qué le pasó a Seamus hace diez años. Pero cierra el acto porque es una premonición, nos está diciendo, en el estilo mágico y metafórico de Jez Butterworth, qué pasará después, cuando el conflicto político y el conflicto íntimo que viven los Carney converjan. Seamus es el hermano de Quinn (Roger Casamajor) y el marido de Caitlin (Mima Riera), militante del IRA desaparecido hace una década y que, en buena medida, ha marcado la vida de la familia Carney durante estos años. Su esposa y su hijo se trasladaron a casa de Quinn y Mary (Marta Marco) y, esperando, hemos pasado de 1971 a 1981, mientras el conflicto norirlandés crecía y se llegaba a las huelgas de hambre de prisioneros de la banda armada que acabaron muriendo. Julio Manrique sabe muy bien lo que se hace con una compañía tan amplia Butterworth nos cuenta todo esto a través de una obra maestra que tiene un aire de tragedia griega sin dejar de ser nunca muy contemporánea, porque el drama familiar de los Carney no es del siglo V a.C., sino muy actual. La complejidad de la obra es máxima, con el añadido de que req

Al final del segon acte d'El barquer, la tia Maggie (Anna Güell), diu: "Si una cosa he après, en aquesta vida, és que l'amor no és res més que dolor". Just en aquell moment sembla una frase fora de lloc, una anada d'olla d'una dona gran que no hi toca, que viu del passat i que no està gaire atenta al drama que s'està cuinant al seu davant, quan fa no res que els Carney han conegut finalment què li va passar al Seamus fa deu anys. Però tanca l'acte perquè és una premonició, ens està dient, en l'estil màgic i metafòric de Jez Butterworth, què passarà després, quan el conflicte polític i el conflicte íntim que viuen els Carney convergiran. En Seamus és el germà d'en Quinn (Roger Casamajor) i el marit de la Caitlin (Mima Riera), militant de l'IRA desaparegut fa una dècada i que, en bona mesura, ha marcat la vida de la família Carney durant aquests anys. La seva esposa i el seu fill van traslladar-se a casa d'en Quinn i la Mary (Marta Marco) i, esperant, hem passat de 1971 a 1981, mentre el conflicte nord-irlandès creixia i s'arribava a les vagues de fam de presoners de la banda armada que van acabar morint. Julio Manrique sap molt bé el que es fa amb una companyia tan àmplia Butterworth ens explica tot això a través d'una obra mestra que té un aire de tragèdia grega sense deixar de ser mai molt contemporània, perquè el drama familiar dels Carney no és del segle V aC, sinó ben actual. La complexitat de l'obra és màxima, amb l'afegit que requereix una vintena d'intèrprets de tres g

El viaje que nos propone la estadounidense Paula Vogel en Com vaig aprendre a conduir es de una potencia abrumadora, duro de ver y duro de asumir, porque lo que ocurre en esta familia de Maryland no es, ni mucho menos, extraño, ya que los datos cantan: la mayoría de los abusos sexuales a menores se producen dentro del núcleo familiar. El acoso que sufre Coseta (Mireia Aixalà) por parte de su tío Peck (Ivan Benet), desde finales de la infancia hasta la llegada a la mayoría de edad, es aterrador. Pero Vogel sabe plantearnos esta historia de terror con amplitud de miras, sin dejar cabos sueltos, a través de una mirada que, sobre todo, quiere entender. Estrenada en 1997 en los EE. UU., Com vaig aprendre a conduir fue una de las primeras obras que trataban este tema. Y la autora siempre ha dicho que lo que más le costó fue no mostrar a Peck como un simple monstruo de manual, sino también como una víctima, porque quería desesperadamente saber por qué llegó a donde llegó. Hacia el final de la función, Coseta se pregunta si él también fue víctima de un abuso cuando era pequeño. Porque también es habitual que los verdugos hayan pasado antes por el cadalso. Tanto Mireia Aixalà como Ivan Benet están extraordinarios La tarea que tenía Marilia Samper a la hora de levantar el montaje no era nada fácil. De entrada, necesitaba una pareja protagonista creíble, y lo cierto es que tanto Aixalà como Benet están extraordinarios. Ella manteniendo el nivel demostrado, por ejemplo, en Coralina, cerc

El viatge que ens proposa la nord-americana Paula Vogel a Com vaig aprendre a conduir és d'una potència abassegadora, dur de veure i dur d'assumir, perquè el que passa en aquesta família de Maryland no és, ni de bon tros, estrany, ja que les dades canten: la majoria d'abusos sexuals a menors es produeixen dins del nucli familiar. El setge que pateix Coseta (Mireia Aixalà) per part del seu oncle Peck (Ivan Benet), des de finals de la infantesa fins a l'arribada a la majoria d'edat, és esfereïdor. Però Vogel sap plantejar-nos aquesta història de terror amb amplitud de mires, sense deixar caps per lligar, a través d'una mirada que, sobretot, vol entendre. Estrenada el 1997 als EUA, Com vaig aprendre a conduir va ser una de les primeres obres que tractaven aquest tema. I l'autora sempre ha dit que el que més li va costar va ser no mostrar en Peck com un simple monstre de manual, sinó també com una víctima, perquè volia desesperadament saber per què va arribar a on va arribar. Cap al final de la funció, Coseta es demana si ell també va ser víctima, d'un abús, quan era petit. Perquè també és habitual que els botxins hagin passat abans pel cadafal. Tant Mireia Aixalà com Ivan Benet estan extraordinaris La tasca que tenia Marilia Samper a l'hora d'aixecar el muntatge no era gens fàcil. D'entrada, necessitava una parella protagonista creïble, i la veritat és que tant Aixalà com Benet estan extraordinaris. Ella mantenint el nivell demostrat, per exemple, a Coralina, propera i amatent,

Joel Joan fue el gran héroe de la temporada pasada, poniendo más de 100.000 espectadores en el Condal para ver la segunda parte de Escape room. Ahora da un giro total de guion a través de una versión muy especial del Tío Vania de Chéjov que Simon Stephens ha reescrito para un único actor. Estará en el Romea cuatro únicas semanas, del 24 de febrero al 22 de marzo, y es, según dice el mismo Joan, el desafío más grande que ha asumido nunca como intérprete. ¿Por qué Vània ahora, en este momento? Vamos a remolque de la inventiva inglesa. Vània es un proyecto que nace de Simon Stephens, el dramaturgo, que la reescribió y sintetizó para que la protagonizara Andrew Scott. Fue un superéxito porque el invento es muy curioso: un solo tipo haciendo una obra de ocho personajes. No es exactamente un monólogo, sino una obra de teatro hecha por un solo hombre. Y Vània, sin duda, tiene una serie de valores universales que todavía son muy vigentes. Pero me parece que lo que aporta de nuevo esta versión de Vània es el juego teatral que propone al espectador y que los ingleses lo hicieron tan y tan bien... Entonces viene Joel Joan, en Barcelona, y seguramente lo estropea, como me pasó con Frankenstein. El personaje del tío Vània es alguien torturado, explotado, gruñón... Simon Stephens ambientó este drama rural en Irlanda y nosotros lo hemos ambientado en Catalunya. Lo hablamos con él. Tuve el placer de conocerle. Lo que quería, nos dijo, era acercar la historia de Vània en el tiempo y en el esp

Joel Joan va ser el gran heroi de la temporada passada, posant més de 100.000 espectadors al Condal per veure la segona part d'Escape room. Ara fa un canvi total de guió a través d'una versió molt especial de l'Oncle Vània de Txékhov que Simon Stephens ha reescrit per a un únic actor. Serà al Romea quatre úniques setmanes, del 24 de febrer al 22 de març, i és, segons diu el mateix Joan, el desafiament més gran que ha assumit mai com a intèrpret. Per què Vània ara, en aquest moment? Anem a remolc de la inventiva anglesa. Vània és un projecte que neix del Simon Stephens, el dramaturg, que la va reescriure i sintetitzar perquè la protagonitzés l'Andrew Scott. Va ser un superèxit perquè l'invent és molt curiós: un sol paio fent una obra de vuit personatges. No és ben bé un monòleg, sinó una obra de teatre feta per un sol home. I Vània, sens dubte, té una sèrie de valors universals que encara són molt vigents. Però em sembla que el que aporta de nou aquesta versió de Vània és el joc teatral que proposa a l'espectador i que els anglesos ho van fer tan i tan bé... Llavors ve el Joel Joan, a Barcelona, i segurament ho esguerra, com em va passar amb Frankenstein. El personatge de l'oncle Vània és algú torturat, explotat, rondinaire... Simon Stephens va ambientar aquest drama rural a Irlanda i nosaltres l'hem ambientat a Catalunya. Ho vam parlar amb ell. Vaig tenir el plaer de conèixe'l. El que volia, ens va dir, era apropar la història de Vània en el temps i en l'espai a l'espectador.

Después de Jane Eyre y Anna Karénina, la directora Carme Portaceli y la actriz Ariadna Gil vuelven a trabajar juntas. Lo hacen con Maria Magdalena, una obra de Michael de Cock que estrenan en el TNC y que se sumerge en una figura mítica que vivió en los tiempos de Jesús. Gil es Miriam, una profesora que viaja a Barcelona para dar una conferencia sobre María Magdalena y, cuando sube al taxi en el aeropuerto, el conductor le dice que es Jesús. ¿Qué os ha llevado a repetir? Carme Portaceli: A mí, porque me encanta Ariadna. Tiene una verdad inmensa y me interesa también su mente. Cuando estudia, estudia de una manera profunda, entrando mucho en los personajes, en las personas en cuestión. Cuando estudia a Tolstói, estudia a Tolstói y sabe muy bien por qué escribe Anna Karénina. O por qué después la rechazó por completo. Tiene una manera de entrar en los temas que me interesa. No solo aporta la inteligencia emocional, sino un nivel de investigación que nos hace crecer. Hace un trabajo como actriz donde ves cómo avanza, día tras día, para realizar un trabajo completo, como Wagner entendía el teatro. Ella avanza de una manera plena. Me aporta muchas cosas. Además, es una bellísima persona. Y en estos años de mi vida, es algo que valoro. Ariadna Gil: De alguna manera, hay una parte artística que para mí es básica. Es la tercera vez que coincidimos con Carme. Siempre me propone unas obras, unos personajes y unos temas que sé que me harán dar pasos de gigante en mi oficio. Me coloca e

Després de Jane Eyre i Anna Karénina, la directora Carme Portaceli i l'actriu Ariadna Gil tornen a treballar plegades. Ho fan amb Maria Magdalena, una obra de Michael de Cock que estrenen al TNC i que es capbussa en una figura mítica que va viure en el temps de Jesús. Gil és la Miriam, una professora que viatja a Barcelona per fer una conferència sobre Maria Magdalena i, quan entra al taxi a l'aeroport, el conductor li diu que és Jesús. Què us ha portat a repetir? Carme Portaceli: A mi, perquè m'encanta l'Ariadna. Té una veritat immensa i m'interessa també la seva ment. Quan estudia, estudia d'una manera profunda, entrant molt en els personatges, en les persones en qüestió. Quan estudia Tolstoi, estudia Tolstoi i sap molt bé per què escriu Anna Karénina. O per què després va rebutjar-la completament. Té una manera d'entrar en els temes que m'interessa. No només aporta la intel·ligència emocional, sinó un nivell d'investigació que ens fa créixer. Fa una feina com a actriu on veus com avança, dia rere dia, per fer una feina completa, com Wagner entenia el teatre. Ella avança d'una manera plena. M'aporta moltes coses. A més, és una bellíssima persona. I en aquests anys de la meva vida és una cosa que valoro. Ariadna Gil: D'alguna manera, hi ha una part artística, que per a mi és bàsica. És el tercer cop que coincidim amb la Carme. Sempre em proposa unes obres, uns personatges i uns temes que sé que em faran fer passes de gegant en el meu ofici. Em col·loca en llocs que a mi, d'e

Barcelona se prepara para un 2026 dramáticamente excepcional, con una cartelera que combina el talento local más puntero con grandes éxitos internacionales y una fecha clave para celebrar la gran jornada de las artes escénicas: el sábado 22 de marzo tendrá lugar la tercera edición de Cap Butaca Buida. Desde la dureza ritual de Angélica Liddell hasta la esperada ópera contemporánea de Nao Albet y Marcel Borràs, la ciudad será el escenario de propuestas que sacuden la conciencia. Directores como Julio Manrique, Àlex Rigola y Oriol Broggi llevarán a escena adaptaciones de cumbres literarias y dramas bélicos, mientras que actrices de la talla de Clara Segura, Maria Rodríguez Soto y Sílvia Abril pondrán voz a reflexiones sobre el patriarcado, la memoria histórica y la identidad. Preparad la agenda de teatro: os presentamos las 16 citas imprescindibles en nuestros salas en 2006. 1. Seppuku. El funeral de Mishima Festival Grec. Julio Foto: Temporada AltaSeppuku. La mort de Mishima (Angélica Liddell) El día que se pusieron a la venta las entradas del último espectáculo de Angélica Liddell, los espectadores de Temporada Alta las agotaron en poco más de veinte minutos. Y eso que las funciones en el Teatre de Salt eran a las 5.45 de la madrugada. Liddell despierta pasiones y tiene una legión de seguidores que no estaban dispuestos a perderse el estreno de la pieza final de su trilogía sobre la muerte. En Vudú (Blixen) escenificó su funeral; en Dämon, el de Ingmar Bergman. Ahora se enf

Barcelona es prepara per a un 2026 dramàticament excepcional, amb una cartellera que combina el talent local més punter amb grans èxits internacionals i una data clau per celebrar la gran diada de les arts escèniques: dissabte 22 de març tindrà lloc la tercera edició de Cap Butaca Buida.  Des de la duresa ritual d'Angélica Liddell fins a l'esperada òpera contemporània de Nao Albet i Marcel Borràs, la ciutat serà l'escenari de propostes que sacsegen la consciència. Directors com Julio Manrique, Àlex Rigola i Oriol Broggi portaran a escena adaptacions de cims literaris i drames bèl·lics, mentre que actrius de la talla de Clara Segura, Maria Rodríguez Soto i Sílvia Abril posaran veu a reflexions sobre el patriarcat, la memòria històrica i la identitat.  Prepareu l'agenda de teatre: us presentem les 16 cites imprescindibles a les nostres sales el 2026.   1. Seppuku. El funeral de Mishima Festival Grec. Juliol Foto: Temporada AltaSeppuku. La mort de Mishima (Angélica Liddell) El dia que es van posar a la venda les entrades de l'últim espectacle d'Angélica Liddell, els espectadors de Temporada Alta les van exhaurir en poc més de vint minuts. I això que les funcions al Teatre de Salt eren a les 5.45 de la matinada. Liddell desperta passions i té una munió de seguidors que no estaven disposats a perdre's l'estrena de la peça final de la seva trilogia sobre la mort. A Vudú (Blixen) va escenificar el seu funeral; a Dämon, el d'Ingmar Bergman. Ara s'enfronta al de Yukio Mishima en un

En Peyu i Albert Pla han decidit agafar tot un clàssic del teatre com el Hamlet de Shakespeare per ficar-lo en una habitació d'hospital. S'estaran moltes setmanes al Coliseum –del 23 de desembre fins a l'1 de març– amb la intenció de fer riure el públic barceloní. Humorista i músic fa anys que es coneixen i han coincidit al programa de 3Cat Natura sàvia, on també sortia Quimi Portet. La seva experiència teatral és llarga i dilatada. Hamlet, per a vosaltres, és una comèdia?Peyu: L'espectacle que hem fet nosaltres és una comèdia. Són dos personatges que interpretem l'Albert Pla i jo. Dos paios antagònics, ben diferents, que de cop i volta es troben compartint habitació d'hospital. Quin tipus d'hospital és?Albert Pla: A mi em van dir que era un hospital del seguru i que jo tindria una habitació individual, però m'han posat amb un paio que es veu que no ha pagat, que es veu clarament que ve de la seguretat social. I jo no ho acabo d'entendre, perquè si ja hem de començar així al Coliseum. Perquè també em van dir que estaria sol i ara no només he de compartir habitació d'hospital, sinó que també he de compartir escenari.P: L'obra reflecteix una mica els hospitals actuals. La mútua, cada vegada més, s'assembla a l'hospital de la Seguretat Social. Jo vaig demanar hora al dermatòleg al setembre i em van donar hora el 27 de gener!A.P. Però del 28, no?P: No, del 26.A.P.: Però això no són ni sis mesos! On heu deixat el Quimi Portet?P: Ens l'hem deixat. No li deies tu? En Quimi, que és u

Sustituir a Oriol Pla no es nada fácil, sobre todo si se trata de un papel que ya es casi icónico en el teatro catalán de la última década, el del joven de 23 años, Carlo Giuliani, que murió en Génova el 20 de julio de 2001 por los disparos de un policía. Un personaje y una historia que Pla llevó por todas partes y que hizo suyos. La papeleta que tiene Pau Bondiez, pues, es delicada. Lali Álvarez, la autora y directora del texto, ha optado por un perfil de actor diferente. Bondiez no tiene los rasgos melancólicos de Pla. Es más fuerte, desprende otra energía. Aun así, la función conserva aquel espíritu que convirtió 'Ragazzo' en un fenómeno, y en eso Bondiez tiene algo que decir. Reclama todo el tiempo que lo miremos a los ojos y ahí sabe arrastrarnos hacia su historia, esos tres días de julio de fatídica memoria que Álvarez reconstruye hasta la escena en la que el protagonista es abatido. Álvarez sigue los deseos de Giuliani de no convertirlo en una estatua, ni siquiera en un mártir. Que Pla no esté, por lo tanto, es un mal menor y consecuencia lógica del paso del tiempo. Si Álvarez quería mantener vivo el montaje, tarde o temprano otro actor de veintipocos años tenía que sustituirlo. Además de eso, la directora ha ejecutado pocos cambios. Mantiene las canciones icónicas de Zoo, como 'Corbelles'. Un acierto. Foto: Alba Gibert'Ragazzo' La función mantiene la misma pegada ideológica. Especialmente porque recupera a un joven que habíamos olvidado, un idealista, poeta, soñador

Substituir Oriol Pla no és gens fàcil, sobretot si es tracta d'un paper que ja és gairebé icònic en el teatre català de l'última dècada, el del jove de 23 anys, Carlo Giuliani, que va morir a Gènova el 20 de juliol de 2001 pels trets d'un policia. Un personatge i una història que Pla va passejar per tot arreu i que es va fer seus. La papereta que té Pau Bondiez, doncs, és delicada. Lali Álvarez, l'autora i directora del text, ha optat per un perfil d'actor diferent. Bondiez no té els trets melancòlics de Pla. És més fort, desprèn una altra energia. Així i tot, la funció conserva aquell esperit que va convertir Ragazzo en un fenomen, i en això Bondiez hi té alguna cosa a dir. Reclama tota l'estona que el mirem als ulls i aquí sap arrossegar-nos cap a la seva història, aquests tres dies de juliol de fatídica memòria que Álvarez reconstrueix fins a l'escena en què el protagonista és abatut. Álvarez segueix els desitjos de Giuliani de no convertir-lo en una estàtua, ni tan sols en un màrtir Que Pla no hi sigui, per tant, és un mal menor i conseqüència lògica del pas del temps. Si Álvarez volia mantenir viu el muntatge, tard o d'hora un altre actor de vint-i-pocs anys havia de substituir-lo. A banda d'això, la directora ha executat pocs canvis. Manté les cançons icòniques de Zoo, com Corbelles. Tot un encert. Foto: Alba Gibert'Ragazzo' La funció manté la mateixa pegada ideològica. Especialment perquè recupera un jove que havíem oblidat, un idealista, poeta, somiador, que va ser

Desde que hizo L’illa deserta de Marc Artigau en La Villarroel el verano de 2023, Miki Esparbé no pisa un teatro de Barcelona. El invierno pasado estrenó Los nuestros, de Lucía Carballal, en el Centro Dramático Nacional, y ahora llega al TNC. Esparbé se ha sumergido en la cultura judía sefardita para sacar adelante su papel, Pablo, un hombre que vive en Londres y que está algo desconectado de la familia. Pero se ha muerto la abuela y se reúnen todos para celebrar el Avelut, una ceremonia de luto. La función que harás en el TNC es en castellano. ¿Cómo te sientes? Es raro, seguramente, porque siempre que he actuado en el Nacional ha sido en catalán. Por otro lado, me hace mucha ilusión que en Barcelona puedan conocer una obra de una autora que para mí es una de las dramaturgas y directoras más importantes de la dramaturgia contemporánea en Madrid. Ojalá haya, el día de mañana, obras de la dramaturgia catalana contemporánea que puedan ir a Madrid y se puedan hacer en catalán. Sería la bomba, la verdad. ¿Eres un actor fiel? Es la segunda obra de Carballal en la que actúas. Confío mucho cuando conecto con equipos, ya sean teatrales o de rodaje. Con Lucía tengo esta conexión como de hermana. Como buena directora, es de esas personas que puede ver más allá de ti. Te puede proponer cosas que tú ni siquiera te habías imaginado o ni te habías proyectado. Es una gran directora de actores y me parece una mente privilegiada. Cuando acabe el 2025, habrás estrenado media docena de proyecto

Des que va fer L'illa deserta de Marc Artigau a La Villarroel l'estiu del 2023, que Miki Esparbé no trepitja un teatre de Barcelona. L'hivern passat va estrenar Los nuestros, de Lucía Carballal, al Centro Dramático Nacional, i ara arriba al TNC. Esparbé s'ha immergit en la cultura jueva sefardita per tirar endavant el seu paper, el Pablo, un home que viu a Londres i que està una mica desconnectat de la família. Però s'ha mort l'àvia i es reuneixen tots per celebrar l'Avelut, una cerimònia de dol.La funció que faràs al TNC és en castellà. Com et sents? És rar, segurament, perquè sempre que he actuat al Nacional ha estat en català. D'altra banda, em fa molta il·lusió que a Barcelona puguin conèixer una obra d'una autora que per a mi és una de les dramaturgues i directores més importants de la dramatúrgia contemporània a Madrid. Tant de bo hi hagi, el dia de demà, obres de la dramatúrgia catalana contemporània que puguin anar a Madrid i es puguin fer en català. Seria un gran què, la veritat. Ets un actor fidel? És la segona obra de Carballal on actues. Confio molt quan connecto amb equips, ja siguin teatrals o de rodatge. Amb la Lucía tinc aquesta connexió com de germana. Com a bona directora, és d'aquestes persones que pot veure més enllà de tu. Et pot proposar coses que tu ni tan sols t'havies imaginat o ni t'hi havies projectat. És una gran directora d'actors i em sembla una ment privilegiada. Quan acabi el 2025, hauràs estrenat mitja dotzena de projectes audiovisuals

Con Una dona de la teva edat (Proa), Gemma Ruiz Palà se sumerge de lleno en la vida de una mujer de 60 años que atraviesa la menopausia, tiene a sus hijos lejos y un marido patoso. Para emprender este viaje se acompaña de Kate, una escenógrafa estadounidense que viaja a la Bienal de Venecia para exponer por primera vez fuera de EE. UU. su obra escultórica. Es la cuarta novela de Ruiz, que con la anterior, Les nostres mares, ganó el premio Sant Jordi 2022. Tu Kate dice muchas palabrotas... Imaginé a una de esas estadounidenses que siempre tienen el fuck y el holy shit en la boca, y cosas peores. “Hostia santa”, dice Kate. Creo que es muy de las series. Ves series y dicen muchas palabrotas. Yo también digo muchas. Quizás es herencia de mi abuelo, que me decía: “Hostia, dices muchas”. No lo puedo evitar. ¿Kate y Rob, la pareja protagonista, son un arquetipo? Un poco. Quería representar esa relación de poder que tanto se ha glorificado en las pantallas: ese gran hombre, ese intelectual, y su mujer que también hace algunas-cosas-de-artista. Minimizar la función artística de la mujer cuando ambos lo son. ¿Para qué te ha servido este arquetipo? Me ha servido para plantear las relaciones intergeneracionales que hemos dado por legítimas y las que se han criminalizado, porque ella es la mayor y él el joven. Aceptamos sin cuestionar que mujeres muy jóvenes se interesen por hombres mucho mayores. Incluso cuando es el argumento de una película, ni siquiera la edad es un tema. En cambio, a