Andreu Gomila

Apenas nos hemos dado cuenta y enero ya ha pasado. ¿Qué hacer en Barcelona en febrero? Es el mes más cortito del año, pero no el menos interesante. Lo encaramos con una gran ilusión, porque se celebran grandes eventos como Llum BCN y los actos y las puertas abiertas de Santa Eulàlia, así como nuevas exposiciones, obras de teatro, estrenos de cine y conciertos. Las actividades y eventos de Barcelona en febrero 2025 son espectaculares. ¡Vamos allá!  NO TE LO PIERDAS: Planes geniales y gratis para hacer en Barcelona

Gairebé no ens n'hem adonat i el gener ja ha passat. Què fer a Barcelona al febrer? Ara toca encetar el febrer, el mes més curtet de l'any però no pas el menys interessant. L'encarem amb una gran il·lusió, perquè se celebren grans esdeveniments com el Llum BCN i els actes i les portes obertes per Santa Eulàlia, així com noves exposicions, obres de teatre, estrenes de cinema i concerts. Els esdeveniments i les activitats de Barcelona per aquest febrer 2025 són espectaculars. Som-hi!  NO T'HO PERDIS: Plans genials i gratis per fer a Barcelona

Donem la benvinguda al mes de març, que ens porta la primavera i un munt d'activitats meravelloses per esprémer la ciutat al màxim. Entre moltes altres coses, tenim plans a l'aire lliure, noves i importants exposicions, estrenes de teatre, concerts i pel·lícules per gaudir en pantalla gran. Siguin quins siguin els vostres gustos, segur que trobareu un pla perfecte.   NO T'HO PERDIS:  El cap de setmana ideal a Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Què fer avui a Barcelona? Les coses per fer a Barcelona no descansen ni un dia. Cada setmana, trobareu centenars d'activitats increïbles per tots els racons de la ciutat, per no parlar dels plans a Barcelona que hi ha els caps de setmana. Cinema alternatiu, l'exposició imperdible, l'obra de teatre de la qual tothom parla, mercats, activitats familiars... Us oferim tota la informació per gaudir de Barcelona i de la seva enorme activitat cultural, avui i cada dia. No cal moderació, la podeu gaudir a l'engròs.  AMB GANES DE SORTIR PERÒ NO VOLS GASTAR? Mira la nostra llista de coses per fer gratis a Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Què fer a Barcelona aquest cap de setmana? Hem bussejat en l'agenda cultural de Barcelona i us portem una tria del milloret que podreu fer aquest divendres, dissabte i diumenge. Aquí teniu activitats per a tots els gustos i butxaques (fins i tot gratis!). Gaudiu del vostre temps lliure amb exposicions, obres de teatre, mercats, festes, concerts... Voleu saber què fer aquest cap de setmana amb nens? Us espera un cap de setmana increïble sense moure-us de Barcelona. I si voleu escampar la boira, podeu fer una visita als pobles més bonics a prop de casa nostra. NO T'HO PERDIS: Les millors coses gratis per fer a BarcelonaFes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

¿Buscáis ideas para sacar todo el jugo a la ciudad? Estáis en la página correcta. Aquí os hemos seleccionado 10 planes que engloban lo mejor de todos los ámbitos y para todos los públicos. Música, arte, cine y muchas cosas para hacer en la ciudad. ¡De tantos planes tendréis la agenda de la semana llena! NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes gratis de Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Teniu ganes de gaudir de la ciutat? Esteu al lloc adient! Us hem fet una selecció de 10 plans de l'agenda de Barcelona d'aquesta setmana que engloben el millor de tots els àmbits i per a tots els públics: Teatre, cinema, música, art, coses per fer amb nens aquest cap de setmana a Barcelona i altres excuses per no parar de descobrir la ciutat! De tants plans tindreu l'agenda plena! NO T'HO PERDIS: Els millors plans gratis de Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Desde espectáculos más pequeños a grandes producciones, de monólogos a musicales alucinantes... La cartelera de teatro de Barcelona es potente y ofrece shows para todo tipo de público. Si te preguntas cuáles son las mejores obras que se pueden ver en nuestros escenarios, hemos hecho una selección de las piezas que no hay que perderse de ninguna de las maneras: ¡y no te despistes demasiado, que te puedes quedar sin entradas! NO TE LO PIERDAS: 🎭 Los mejores musicales y las mejores obras de teatro infantil en Barcelona  🎤 Lugares de Barcelona donde ver 'jam sessions', 'open mics', comedia y otros espectáculos de pequeño Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Des d'espectacles més petits a grans produccions, de monòlegs a espatarrants musicals... La cartellera de teatre de Barcelona és potent i ofereix xous per a tota mena de públic. Si us pregunteu quines són les millors obres que es poden veure als nostres escenaris, hem fet una tria de les peces que no us heu de perdre de cap de les maneres: i no badeu gaire, que us podeu quedar sense entrades! El 21 de març participa a Cap Butaca Buida, la gran festa del teatre de Catalunya Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Hemos buceado en la agenda cultural de Barcelona para traeros una elección de lo mejorcito que podréis hacer este fin de semana en la ciudad. ¿Queréis saber qué hacer este viernes, sábado y domingo? Aquí tenéis actividades para todos los gustos y bolsillos (¡incluso gratis!). Disfrutad del tiempo libre con exposiciones, obras de teatro, mercados, fiestas, conciertos, actividades con los peques... Os espera un fin de semana increíble sin moveros de Barcelona. Pero si queréis hacer una mini escapada, podéis visitar alguno de los pueblos más bonitos que tenemos cerca de casa. NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes para hacer gratis en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

La temporada estival està a punt de dir adéu. D'aquí a poc els guiris ja no seran tan nombrosos, s'acabaran les obres al carrer, els nens tornaran al col·le... Tot tornarà a la 'normalitat', si és que aquest terme existeix per al barceloní avesat a les sotragades del dia a dia. Oblidarem (fins a l'any que ve) els vermuts eterns a la terrasseta, les capbussades a la platja... Però no tot està perdut, amics i amigues, ja que encara queden alguns dies de sol!

¿Sois de los que cuando caen cuatro gotas se ponen a emular a Gene Kelly en 'Singin' in the rain'? ¿Os encantaría vivir entre los neones de Broadway? En caso de visitar Londres ¿no os perderíais por nada del mundo una visita a los teatros del West End? Tenemos buenas noticias para vosotros: Barcelona vuelve a ser una plaza fuerte de los musicales. De Dagoll Dagom a Nostromo Live, sin olvidarnos de las pequeñas compañías que cultivan el género, la cartelera siempre cuenta con espectáculos que hacen vibrar al público. ¡El 21 de marzo, participa en Cap Butaca Buida, la gran fiesta del teatro! Y no te pierdas la lista de las obras recomendadas que hay en la cartelera ahora mismo.

El viaje que nos propone la estadounidense Paula Vogel en Com vaig aprendre a conduir es de una potencia abrumadora, duro de ver y duro de asumir, porque lo que ocurre en esta familia de Maryland no es, ni mucho menos, extraño, ya que los datos cantan: la mayoría de los abusos sexuales a menores se producen dentro del núcleo familiar. El acoso que sufre Coseta (Mireia Aixalà) por parte de su tío Peck (Ivan Benet), desde finales de la infancia hasta la llegada a la mayoría de edad, es aterrador. Pero Vogel sabe plantearnos esta historia de terror con amplitud de miras, sin dejar cabos sueltos, a través de una mirada que, sobre todo, quiere entender. Estrenada en 1997 en los EE. UU., Com vaig aprendre a conduir fue una de las primeras obras que trataban este tema. Y la autora siempre ha dicho que lo que más le costó fue no mostrar a Peck como un simple monstruo de manual, sino también como una víctima, porque quería desesperadamente saber por qué llegó a donde llegó. Hacia el final de la función, Coseta se pregunta si él también fue víctima de un abuso cuando era pequeño. Porque también es habitual que los verdugos hayan pasado antes por el cadalso. Tanto Mireia Aixalà como Ivan Benet están extraordinarios La tarea que tenía Marilia Samper a la hora de levantar el montaje no era nada fácil. De entrada, necesitaba una pareja protagonista creíble, y lo cierto es que tanto Aixalà como Benet están extraordinarios. Ella manteniendo el nivel demostrado, por ejemplo, en Coralina, cerc

El viatge que ens proposa la nord-americana Paula Vogel a Com vaig aprendre a conduir és d'una potència abassegadora, dur de veure i dur d'assumir, perquè el que passa en aquesta família de Maryland no és, ni de bon tros, estrany, ja que les dades canten: la majoria d'abusos sexuals a menors es produeixen dins del nucli familiar. El setge que pateix Coseta (Mireia Aixalà) per part del seu oncle Peck (Ivan Benet), des de finals de la infantesa fins a l'arribada a la majoria d'edat, és esfereïdor. Però Vogel sap plantejar-nos aquesta història de terror amb amplitud de mires, sense deixar caps per lligar, a través d'una mirada que, sobretot, vol entendre. Estrenada el 1997 als EUA, Com vaig aprendre a conduir va ser una de les primeres obres que tractaven aquest tema. I l'autora sempre ha dit que el que més li va costar va ser no mostrar en Peck com un simple monstre de manual, sinó també com una víctima, perquè volia desesperadament saber per què va arribar a on va arribar. Cap al final de la funció, Coseta es demana si ell també va ser víctima, d'un abús, quan era petit. Perquè també és habitual que els botxins hagin passat abans pel cadafal. Tant Mireia Aixalà com Ivan Benet estan extraordinaris La tasca que tenia Marilia Samper a l'hora d'aixecar el muntatge no era gens fàcil. D'entrada, necessitava una parella protagonista creïble, i la veritat és que tant Aixalà com Benet estan extraordinaris. Ella mantenint el nivell demostrat, per exemple, a Coralina, propera i amatent,

Els ocells supuso un antes y un después para La Calòrica, sobre todo a nivel estético, porque por primera vez, entonces en la Beckett, pudieron levantar un montaje a la altura de sus posibilidades. Porque cuentan con unos actores y actrices magníficos, muy finos con la sátira, con la comedia descarada, un dramaturgo de primera y un director que aspira a las grandes ligas. Seis años más tarde, tras De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda, una inmersión en el conflicto climático y en su vida como compañía, y Le congrès ne marche pas, una fábula sobre los fundamentos capitalistas de nuestro mundo, vuelven a volar. Y lo hacen con una obra, La brama del cérvol, que, cuando crees que ya no puede ir más lejos, da otra vuelta de tuerca para alcanzar la cima, en el mismo Teatre Lliure, con Alberto (Aitor Galisteo-Rocher), un director de escena veterano, llorando desconsoladamente porque ha robado mucho, ha robado tanto. Las escenas que hablan del mundo teatral local, incluidos ellos mismos, desmontan mitos, refuerzan otros y hacen que tanto el recién llegado como el que lo conozca de cerca no puedan parar de reír. Joan Yago, el dramaturgo, nos ha metido en una montaña rusa donde su metralleta de gags dispara sin parar Antes del llanto han pasado muchas cosas. Joan Yago, el dramaturgo, nos ha metido en una montaña rusa sin valles donde su metralleta de gags dispara sin cesar mientras nos sumerge en un hotel del Pirineo con un grupo de profesionales de las artes escénicas q

Cuando sales del TNC después de ver Maria Magdalena, estás seguro de haber conocido a Míriam (Ariadna Gil), una investigadora que se divorcia y que lucha por la custodia de una de sus hijas, pero no sabes si puedes decir lo mismo de la figura que da título al espectáculo, el objeto de estudio de la catedrática. Porque más allá de unos cuantos cuadros y algunas preguntas lanzadas al vuelo, te vas como has entrado: entre una cierta ignorancia y cuatro sentencias cuyo fundamento pasa por lo mismo que critican: la fe. Te tienes que creer lo que te dicen. Y Marina Garcés nos ha enseñado que, ante todo, debemos ser incrédulos. El problema de Maria Magdalena es que, más allá del manifiesto y un despliegue de recursos visuales, musicales y escenográficos despampanante, no hay gran cosa. Sí, tenemos una tropa de actores y actrices de prestaciones desiguales, pero un argumento en el que lo que podría ser su línea secundaria (la intimidad de Míriam) acaba desplazando por completo a la principal (saber quién era realmente María Magdalena). Y la pregunta que te haces es: ¿por qué? Sobre todo, porque lo que podemos llegar a conocer de la catedrática tampoco la convierte en un personaje de altura. Y si su drama es una metáfora del calvario de María Magdalena, personal e histórico, no vemos el paralelismo por ninguna parte. Detrás, tiene al bailarín portugués Romeu Runa que se la mira, helado ante tanto talento El montaje tiene algún momento espléndido, como cuando Míriam Moukhles, que es un

El colectivo Las Huecas le ha cogido el gusto al fregolismo, al disfraz. En De l'amistat (Sala Beckett), su último espectáculo antes de Riure caníbal, jugaban con la alteridad de manera extraordinaria, hasta las últimas consecuencias. Ahora, en su salto al Teatre Lliure, van todavía más a fondo en las formas tratando de suplantar, de llevar a escena, a cuatro líderes de la extrema derecha europea: la italiana Giorgia Meloni, la alemana Alice Weidel, la española Isabel Díaz Ayuso y la francesa Marine Le Pen. Hablarán en inglés, no se llamarán nunca por su nombre, pero por las maneras, el acento y el discurso gestual será fácil identificarlas. La compañía de Júlia Barbany, Andrea Pellejero y Núria Corominas se enfrenta a la compleja cuestión de hablar de una tendencia política, a menudo protagonizada por mujeres, desde el feminismo. En un momento dado, Ayuso dice a sus compañeras: ¿os habéis fijado en que todas somos mujeres? Y recibe como respuesta: eso no tiene ninguna importancia, ahora. Y sí, es importante, porque Las Huecas no lo pasan por alto, porque, con Riure caníbal, buscan el cuerpo a cuerpo en la guerra cultural. Ningún autor o director hombre habría estado tan legitimado como ellas para mirar a las líderes de ultraderecha sin compasión Y porque ningún autor o director hombre habría estado tan legitimado como ellas para mirar a las líderes de ultraderecha sin compasión, para retratarlas como unas mujeres sin discurso ni luces, tan inútiles que no saben ni inflar un

Els ocells va suposar un abans i un després per a La Calòrica, sobretot a nivell estètic, perquè per primera vegada, aleshores a la Beckett, van poder aixecar un muntatge a l'altura de les seves possibilitats. Perquè tenen uns actors i actrius magnífics, molt fins amb la sàtira, amb la comèdia estripada, un dramaturg de primera i un director que aspira a les grans lligues. Sis anys més tard, després de De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda, una immersió en el conflicte climàtic i en la seva vida com a companyia, i Le congrès ne marche pas, una faula sobre els fonaments capitalistes del nostre món, tornen a volar. I ho fan amb una obra, La brama del cérvol, que, quan t'esperes que ja no la dirà més grossa, fa una altra clau de volta per assolir el cim, al mateix Teatre Lliure, amb l'Alberto (Aitor Galisteo-Rocher), un director d'escena veterà, plorant a llàgrima viva perquè ha robat molt, ha robat tant. Les escenes que parlen del món teatral local, ells inclosos, desfan mites, en reblen d'altres i fan que tant el nouvingut com el que el conegui una mica de prop no puguin parar de riure. Joan Yago, el dramaturg, ens ha ficat en una muntanya russa on la seva metralleta de gags dispara sense parar Abans del plor han passat moltes coses. Joan Yago, el dramaturg, ens ha ficat en una muntanya russa sense valls on la seva metralleta de gags dispara sense parar alhora que ens immergia en un hotel del Pirineu amb un grup de professionals de les arts escèniques que compa

Quan surts del TNC després de veure Maria Magdalena, estàs segur que has conegut la Míriam (Ariadna Gil), una investigadora que es divorcia i que lluita per la custòdia d'una de les seves filles, però no saps si pots dir el mateix de la figura que dona títol a l'espectacle, l'objecte d'estudi de la catedràtica. Perquè més enllà d'uns quants quadres i algunes preguntes llançades al vol, marxes tal com has entrat, entre una certa ignorància i quatre sentències el fonament de les quals passa pel mateix que critiquen: la fe. T'has de creure el que et diuen. I Marina Garcés ens ha ensenyat que, abans que res, hem de ser incrèduls. El problema de Maria Magdalena és que, més enllà del manifest, i un desplegament de recursos visuals, musicals i escenogràfics espaterrant, no hi ha gaire res. Sí, tenim una tropa d'actors i actrius de prestacions desiguals, però un argument en què el que podria ser la seva línia secundària (la intimitat de la Míriam) acaba desplaçant del tot la principal (saber qui era realment Maria Magdalena). I la pregunta que et fas és: per què? Sobretot, perquè el que podem arribar conèixer de la catedràtica tampoc no la converteix en un personatge d'altura. I si el seu drama és una metàfora del calvari de Maria Magdalena, personal i històric, no veiem el paral·lelisme enlloc. Darrere, té el ballarí portuguès Romeu Runa que se la mira, glaçat davant de tant de talent El muntatge té algun moment esplèndid, com quan Míriam Moukhles, que és una de les filles de la Mí

El col·lectiu Las Huecas li ha agafat el gust al fregolisme, a la disfressa. A De l'amistat (Sala Beckett) el seu últim espectacle abans de Riure caníbal, jugaven amb l'alteritat de manera extraordinària, fins a les últimes conseqüències. Ara, en el seu salt al Teatre Lliure, van encara més a fons en les formes mirant de suplantar, de portar a escena, quatre líders de l'extrema dreta europea: la italiana Giorgia Meloni, l'alemanya Alice Weidel, l'espanyola Isabel Díaz Ayuso i la francesa Marine Le Pen. Parlaran en anglès, no es diran mai pel seu nom, però per les maneres, l'accent i el discurs gestual serà fàcil identificar-les. La companyia de Júlia Barbany, Andrea Pellejero i Núria Corominas s'enfronta a la complexa qüestió de parlar d'una tendència política, sovint protagonitzada per dones, des del feminisme. En un moment donat, Ayuso diu a les seves companyes: us heu fixat que totes som dones? I rep com a resposta: això no té cap mena d'importància, ara. I sí, és important, perquè Las Huecas no ho passen per alt, perquè, amb Riure caníbal, busquen el cos a cos en la guerra cultural. Cap autor o director home hauria estat tan legitimitat com elles per mirar les líders d'ultradreta sense compassió I perquè cap autor o director home hauria estat tan legitimitat com elles per mirar les líders d'ultradreta sense compassió, per retratar-les com unes dones sense discurs ni llums, tan inútils que no saben ni inflar un globus, que ni tan sols s'estan de mentir i tergiversar tot el

La duda siempre es un gran aliado cuando te metes en jardines espinosos. Y no está muy de moda, sobre todo cuando hablamos de una manera de hacer teatro directa, política, que pretende despertar conciencias, donde casi nunca hay grises. En Tallar-se el peu amb una motoserra, Bàrbara Mestanza duda cuando nos plantea el caso del intento de suicidio de un director de escena acusado de haber abusado o violado a trece mujeres. Ella es Mae, la periodista que destapó el caso. La acompañan en escena la subdirectora del diario, Glòria (Rosa Boladeras), y la hija del director (Júlia Molins). Ambas harán que Mae dude, primero porque cometió algún error en su investigación. Y segundo porque quizá fue víctima, también, de un caso análogo. Mestanza también ha escrito y dirigido una obra que es un punto de inflexión. Sobre todo porque ha querido levantar una ficción basada en hechos reales, lejos de la autoficción que ha marcado su trayectoria como creadora, con puntos punzantes y reveladores como Sucia. La directora y dramaturga ha querido resumir en dos horas muchos de los casos que han salpicado la escena catalana en los últimos tiempos y es imposible no vislumbrar en Ricard Roig, el acusado, trazas de la acusación contra Joan Ollé: la muerte repentina (Ollé murió de un ataque al corazón), el manifiesto de los 300 profesionales que lo defendían, etc. Pero este es solo un punto de partida, una inspiración. La obra demuestra que la "verdad" es un concepto tan amplio como imposible En escen

El dubte sempre és un gran aliat quan et fiques en jardins espinosos. I no està gaire de moda, sobretot quan parlem d'una manera de fer teatre directa, política, que pretén despertar consciències, on gairebé bé mai hi ha grisos. A Tallar-se el peu amb una motoserra, Bàrbara Mestanza dubta quan ens planteja el cas de l'intent de suïcidi d'un director d'escena acusat d'haver abusat o violat de tretze dones. Ella és la Mae, la periodista que va destapar el cas. L'acompanyen en escena la subdirectora del diari, la Glòria (Rosa Boladeras), i la filla del director (Júlia Molins). Totes dues faran que la Mae dubti, primer perquè va cometre algun error en la seva investigació. I segon perquè potser va ser víctima, també, d'un cas anàleg. Mestanza també ha escrit i dirigit una obra que és un punt d'inflexió. Sobretot perquè ha volgut aixecar una ficció basada en fets reals, lluny de l'autoficció que ha marcat la seva trajectòria com a creadora, amb punts punyents i reveladors com Sucia. La directora i dramaturga ha volgut resumir en dues hores molts dels casos que han esquitxat l'escena catalana en els últims temps i és impossible no albirar en Ricard Roig, l'acusat, traces de l'acusació contra Joan Ollé: la mort sobtada (Ollé va morir d'un atac de cor), el manifest dels 300 professionals que el defensaven, etc. Però aquest és només un punt de partida, una inspiració. L'obra demostra que la "veritat" és un concepte tan ampli com impossible En escena, Mestanza es belluga per un espai

En casa de Lola (Mamen Duch) y Gerard (Albert Ribalta) hay, teóricamente, dos locas, dos mujeres, Llum (Carme Pla) y la Oltra (Marta Pérez), que acaban de salir de un psiquiátrico. También están Bibiana (Àgata Roca) y Miquel (Jordi Rico). Pero, al acabar la función, no sabemos muy bien si alguno de los seis personajes se encuentra bien de verdad. Hay unos cuantos deprimidos, un par de alcohólicos y otro que lo mide todo con dinero. Las que han pasado por el frenopático parecen las más cuerdas, aunque una cuente historias increíbles y la otra esté como ausente. Nelson Valente es un maestro a la hora de retratar familias estrambóticas, pasadas de rosca, que, una vez se reúnen, parecen estar dispuestas a detonar una bomba en cualquier momento. Las T de Teatre debieron querer esto después del cierto experimento que supuso La dona fantasma, donde también contaron con un autor y director argentino, Mariano Tenconi, a la batuta. En Avui no ploraré, Roca, Duch, Pla y Pérez, con Rico y Ribalta, dos colaboradores habituales, explotan su lado más extremo en una comedia muy televisiva, de intervenciones cortas, con un giratorio que, en su intento de mostrar al instante diferentes espacios, quizá llega a marear un poco. Tanto las cuatro T de Teatre como Ribalta y Rico demuestran que son grandes actores y actrices Cada intérprete se ocupa de un rol muy definido, no solo en cuanto a comportamiento, sino también político. Pero el problema radica, no en los estereotipos que nos plantea Valent

A casa de la Lola (Mamen Duch) i en Gerard (Albert Ribalta) hi ha, teòricament, dues boges, dues dones, la Llum (Carme Pla) i l'Oltra (Marta Pérez), que acaben de sortir d'un psiquiàtric. També hi són la Bibiana (Àgata Roca) i en Miquel (Jordi Rico). Però, en acabar la funció, no sabem ben bé si algú dels sis personatges es troba bé de debò. N'hi ha uns quants de deprimits, un parell d'alcohòlics i un altre que ho mesura tot amb diners. Les que han passat pel frenopàtic semblen les més senceres, encara que una expliqui sopars de duro i l'altra estigui com absent. Nelson Valente és un mestre a l'hora de retratar famílies estrambòtiques, passades de voltes, que, un cop es reuneixen, semblen estar disposades a detonar una bomba en qualsevol moment. Les T de Teatre devien voler això després del cert experiment que va suposar La dona fantasma, on també van comptar amb un autor i director argentí, Mariano Tenconi, a la batuta. A Avui no ploraré, Roca, Duch, Pla i Pérez, amb Rico i Ribalta, dos col·laboradors habituals, exploten el seu cantó més extrem en una comèdia molt televisiva, d'intervencions curtes, amb un rotatori que, en el seu intent de mostrar a l'instant diferents espais, potser arriba a marejar una mica. Tant les quatre T de Teatre com Ribalta i Rico demostren que són grans actors i actrius  Cada intèrpret s'ocupa d'un rol molt definit, no només pel que fa a comportament, sinó també polític. Però el problema rau, no en els estereotips que ens planteja Valente, sinó en

Después de Jane Eyre y Anna Karénina, la directora Carme Portaceli y la actriz Ariadna Gil vuelven a trabajar juntas. Lo hacen con Maria Magdalena, una obra de Michael de Cock que estrenan en el TNC y que se sumerge en una figura mítica que vivió en los tiempos de Jesús. Gil es Miriam, una profesora que viaja a Barcelona para dar una conferencia sobre María Magdalena y, cuando sube al taxi en el aeropuerto, el conductor le dice que es Jesús. ¿Qué os ha llevado a repetir? Carme Portaceli: A mí, porque me encanta Ariadna. Tiene una verdad inmensa y me interesa también su mente. Cuando estudia, estudia de una manera profunda, entrando mucho en los personajes, en las personas en cuestión. Cuando estudia a Tolstói, estudia a Tolstói y sabe muy bien por qué escribe Anna Karénina. O por qué después la rechazó por completo. Tiene una manera de entrar en los temas que me interesa. No solo aporta la inteligencia emocional, sino un nivel de investigación que nos hace crecer. Hace un trabajo como actriz donde ves cómo avanza, día tras día, para realizar un trabajo completo, como Wagner entendía el teatro. Ella avanza de una manera plena. Me aporta muchas cosas. Además, es una bellísima persona. Y en estos años de mi vida, es algo que valoro. Ariadna Gil: De alguna manera, hay una parte artística que para mí es básica. Es la tercera vez que coincidimos con Carme. Siempre me propone unas obras, unos personajes y unos temas que sé que me harán dar pasos de gigante en mi oficio. Me coloca e

Després de Jane Eyre i Anna Karénina, la directora Carme Portaceli i l'actriu Ariadna Gil tornen a treballar plegades. Ho fan amb Maria Magdalena, una obra de Michael de Cock que estrenen al TNC i que es capbussa en una figura mítica que va viure en el temps de Jesús. Gil és la Miriam, una professora que viatja a Barcelona per fer una conferència sobre Maria Magdalena i, quan entra al taxi a l'aeroport, el conductor li diu que és Jesús. Què us ha portat a repetir? Carme Portaceli: A mi, perquè m'encanta l'Ariadna. Té una veritat immensa i m'interessa també la seva ment. Quan estudia, estudia d'una manera profunda, entrant molt en els personatges, en les persones en qüestió. Quan estudia Tolstoi, estudia Tolstoi i sap molt bé per què escriu Anna Karénina. O per què després va rebutjar-la completament. Té una manera d'entrar en els temes que m'interessa. No només aporta la intel·ligència emocional, sinó un nivell d'investigació que ens fa créixer. Fa una feina com a actriu on veus com avança, dia rere dia, per fer una feina completa, com Wagner entenia el teatre. Ella avança d'una manera plena. M'aporta moltes coses. A més, és una bellíssima persona. I en aquests anys de la meva vida és una cosa que valoro. Ariadna Gil: D'alguna manera, hi ha una part artística, que per a mi és bàsica. És el tercer cop que coincidim amb la Carme. Sempre em proposa unes obres, uns personatges i uns temes que sé que em faran fer passes de gegant en el meu ofici. Em col·loca en llocs que a mi, d'e

Barcelona se prepara para un 2026 dramáticamente excepcional, con una cartelera que combina el talento local más puntero con grandes éxitos internacionales y una fecha clave para celebrar la gran jornada de las artes escénicas: el sábado 22 de marzo tendrá lugar la tercera edición de Cap Butaca Buida. Desde la dureza ritual de Angélica Liddell hasta la esperada ópera contemporánea de Nao Albet y Marcel Borràs, la ciudad será el escenario de propuestas que sacuden la conciencia. Directores como Julio Manrique, Àlex Rigola y Oriol Broggi llevarán a escena adaptaciones de cumbres literarias y dramas bélicos, mientras que actrices de la talla de Clara Segura, Maria Rodríguez Soto y Sílvia Abril pondrán voz a reflexiones sobre el patriarcado, la memoria histórica y la identidad. Preparad la agenda de teatro: os presentamos las 16 citas imprescindibles en nuestros salas en 2006. 1. Seppuku. El funeral de Mishima Festival Grec. Julio Foto: Temporada AltaSeppuku. La mort de Mishima (Angélica Liddell) El día que se pusieron a la venta las entradas del último espectáculo de Angélica Liddell, los espectadores de Temporada Alta las agotaron en poco más de veinte minutos. Y eso que las funciones en el Teatre de Salt eran a las 5.45 de la madrugada. Liddell despierta pasiones y tiene una legión de seguidores que no estaban dispuestos a perderse el estreno de la pieza final de su trilogía sobre la muerte. En Vudú (Blixen) escenificó su funeral; en Dämon, el de Ingmar Bergman. Ahora se enf

Barcelona es prepara per a un 2026 dramàticament excepcional, amb una cartellera que combina el talent local més punter amb grans èxits internacionals i una data clau per celebrar la gran diada de les arts escèniques: dissabte 22 de març tindrà lloc la tercera edició de Cap Butaca Buida.  Des de la duresa ritual d'Angélica Liddell fins a l'esperada òpera contemporània de Nao Albet i Marcel Borràs, la ciutat serà l'escenari de propostes que sacsegen la consciència. Directors com Julio Manrique, Àlex Rigola i Oriol Broggi portaran a escena adaptacions de cims literaris i drames bèl·lics, mentre que actrius de la talla de Clara Segura, Maria Rodríguez Soto i Sílvia Abril posaran veu a reflexions sobre el patriarcat, la memòria històrica i la identitat.  Prepareu l'agenda de teatre: us presentem les 16 cites imprescindibles a les nostres sales el 2026.   1. Seppuku. El funeral de Mishima Festival Grec. Juliol Foto: Temporada AltaSeppuku. La mort de Mishima (Angélica Liddell) El dia que es van posar a la venda les entrades de l'últim espectacle d'Angélica Liddell, els espectadors de Temporada Alta les van exhaurir en poc més de vint minuts. I això que les funcions al Teatre de Salt eren a les 5.45 de la matinada. Liddell desperta passions i té una munió de seguidors que no estaven disposats a perdre's l'estrena de la peça final de la seva trilogia sobre la mort. A Vudú (Blixen) va escenificar el seu funeral; a Dämon, el d'Ingmar Bergman. Ara s'enfronta al de Yukio Mishima en un

En Peyu i Albert Pla han decidit agafar tot un clàssic del teatre com el Hamlet de Shakespeare per ficar-lo en una habitació d'hospital. S'estaran moltes setmanes al Coliseum –del 23 de desembre fins a l'1 de març– amb la intenció de fer riure el públic barceloní. Humorista i músic fa anys que es coneixen i han coincidit al programa de 3Cat Natura sàvia, on també sortia Quimi Portet. La seva experiència teatral és llarga i dilatada. Hamlet, per a vosaltres, és una comèdia?Peyu: L'espectacle que hem fet nosaltres és una comèdia. Són dos personatges que interpretem l'Albert Pla i jo. Dos paios antagònics, ben diferents, que de cop i volta es troben compartint habitació d'hospital. Quin tipus d'hospital és?Albert Pla: A mi em van dir que era un hospital del seguru i que jo tindria una habitació individual, però m'han posat amb un paio que es veu que no ha pagat, que es veu clarament que ve de la seguretat social. I jo no ho acabo d'entendre, perquè si ja hem de començar així al Coliseum. Perquè també em van dir que estaria sol i ara no només he de compartir habitació d'hospital, sinó que també he de compartir escenari.P: L'obra reflecteix una mica els hospitals actuals. La mútua, cada vegada més, s'assembla a l'hospital de la Seguretat Social. Jo vaig demanar hora al dermatòleg al setembre i em van donar hora el 27 de gener!A.P. Però del 28, no?P: No, del 26.A.P.: Però això no són ni sis mesos! On heu deixat el Quimi Portet?P: Ens l'hem deixat. No li deies tu? En Quimi, que és u

Sustituir a Oriol Pla no es nada fácil, sobre todo si se trata de un papel que ya es casi icónico en el teatro catalán de la última década, el del joven de 23 años, Carlo Giuliani, que murió en Génova el 20 de julio de 2001 por los disparos de un policía. Un personaje y una historia que Pla llevó por todas partes y que hizo suyos. La papeleta que tiene Pau Bondiez, pues, es delicada. Lali Álvarez, la autora y directora del texto, ha optado por un perfil de actor diferente. Bondiez no tiene los rasgos melancólicos de Pla. Es más fuerte, desprende otra energía. Aun así, la función conserva aquel espíritu que convirtió 'Ragazzo' en un fenómeno, y en eso Bondiez tiene algo que decir. Reclama todo el tiempo que lo miremos a los ojos y ahí sabe arrastrarnos hacia su historia, esos tres días de julio de fatídica memoria que Álvarez reconstruye hasta la escena en la que el protagonista es abatido. Álvarez sigue los deseos de Giuliani de no convertirlo en una estatua, ni siquiera en un mártir. Que Pla no esté, por lo tanto, es un mal menor y consecuencia lógica del paso del tiempo. Si Álvarez quería mantener vivo el montaje, tarde o temprano otro actor de veintipocos años tenía que sustituirlo. Además de eso, la directora ha ejecutado pocos cambios. Mantiene las canciones icónicas de Zoo, como 'Corbelles'. Un acierto. Foto: Alba Gibert'Ragazzo' La función mantiene la misma pegada ideológica. Especialmente porque recupera a un joven que habíamos olvidado, un idealista, poeta, soñador

Substituir Oriol Pla no és gens fàcil, sobretot si es tracta d'un paper que ja és gairebé icònic en el teatre català de l'última dècada, el del jove de 23 anys, Carlo Giuliani, que va morir a Gènova el 20 de juliol de 2001 pels trets d'un policia. Un personatge i una història que Pla va passejar per tot arreu i que es va fer seus. La papereta que té Pau Bondiez, doncs, és delicada. Lali Álvarez, l'autora i directora del text, ha optat per un perfil d'actor diferent. Bondiez no té els trets melancòlics de Pla. És més fort, desprèn una altra energia. Així i tot, la funció conserva aquell esperit que va convertir Ragazzo en un fenomen, i en això Bondiez hi té alguna cosa a dir. Reclama tota l'estona que el mirem als ulls i aquí sap arrossegar-nos cap a la seva història, aquests tres dies de juliol de fatídica memòria que Álvarez reconstrueix fins a l'escena en què el protagonista és abatut. Álvarez segueix els desitjos de Giuliani de no convertir-lo en una estàtua, ni tan sols en un màrtir Que Pla no hi sigui, per tant, és un mal menor i conseqüència lògica del pas del temps. Si Álvarez volia mantenir viu el muntatge, tard o d'hora un altre actor de vint-i-pocs anys havia de substituir-lo. A banda d'això, la directora ha executat pocs canvis. Manté les cançons icòniques de Zoo, com Corbelles. Tot un encert. Foto: Alba Gibert'Ragazzo' La funció manté la mateixa pegada ideològica. Especialment perquè recupera un jove que havíem oblidat, un idealista, poeta, somiador, que va ser

Desde que hizo L’illa deserta de Marc Artigau en La Villarroel el verano de 2023, Miki Esparbé no pisa un teatro de Barcelona. El invierno pasado estrenó Los nuestros, de Lucía Carballal, en el Centro Dramático Nacional, y ahora llega al TNC. Esparbé se ha sumergido en la cultura judía sefardita para sacar adelante su papel, Pablo, un hombre que vive en Londres y que está algo desconectado de la familia. Pero se ha muerto la abuela y se reúnen todos para celebrar el Avelut, una ceremonia de luto. La función que harás en el TNC es en castellano. ¿Cómo te sientes? Es raro, seguramente, porque siempre que he actuado en el Nacional ha sido en catalán. Por otro lado, me hace mucha ilusión que en Barcelona puedan conocer una obra de una autora que para mí es una de las dramaturgas y directoras más importantes de la dramaturgia contemporánea en Madrid. Ojalá haya, el día de mañana, obras de la dramaturgia catalana contemporánea que puedan ir a Madrid y se puedan hacer en catalán. Sería la bomba, la verdad. ¿Eres un actor fiel? Es la segunda obra de Carballal en la que actúas. Confío mucho cuando conecto con equipos, ya sean teatrales o de rodaje. Con Lucía tengo esta conexión como de hermana. Como buena directora, es de esas personas que puede ver más allá de ti. Te puede proponer cosas que tú ni siquiera te habías imaginado o ni te habías proyectado. Es una gran directora de actores y me parece una mente privilegiada. Cuando acabe el 2025, habrás estrenado media docena de proyecto

Des que va fer L'illa deserta de Marc Artigau a La Villarroel l'estiu del 2023, que Miki Esparbé no trepitja un teatre de Barcelona. L'hivern passat va estrenar Los nuestros, de Lucía Carballal, al Centro Dramático Nacional, i ara arriba al TNC. Esparbé s'ha immergit en la cultura jueva sefardita per tirar endavant el seu paper, el Pablo, un home que viu a Londres i que està una mica desconnectat de la família. Però s'ha mort l'àvia i es reuneixen tots per celebrar l'Avelut, una cerimònia de dol.La funció que faràs al TNC és en castellà. Com et sents? És rar, segurament, perquè sempre que he actuat al Nacional ha estat en català. D'altra banda, em fa molta il·lusió que a Barcelona puguin conèixer una obra d'una autora que per a mi és una de les dramaturgues i directores més importants de la dramatúrgia contemporània a Madrid. Tant de bo hi hagi, el dia de demà, obres de la dramatúrgia catalana contemporània que puguin anar a Madrid i es puguin fer en català. Seria un gran què, la veritat. Ets un actor fidel? És la segona obra de Carballal on actues. Confio molt quan connecto amb equips, ja siguin teatrals o de rodatge. Amb la Lucía tinc aquesta connexió com de germana. Com a bona directora, és d'aquestes persones que pot veure més enllà de tu. Et pot proposar coses que tu ni tan sols t'havies imaginat o ni t'hi havies projectat. És una gran directora d'actors i em sembla una ment privilegiada. Quan acabi el 2025, hauràs estrenat mitja dotzena de projectes audiovisuals

Con Una dona de la teva edat (Proa), Gemma Ruiz Palà se sumerge de lleno en la vida de una mujer de 60 años que atraviesa la menopausia, tiene a sus hijos lejos y un marido patoso. Para emprender este viaje se acompaña de Kate, una escenógrafa estadounidense que viaja a la Bienal de Venecia para exponer por primera vez fuera de EE. UU. su obra escultórica. Es la cuarta novela de Ruiz, que con la anterior, Les nostres mares, ganó el premio Sant Jordi 2022. Tu Kate dice muchas palabrotas... Imaginé a una de esas estadounidenses que siempre tienen el fuck y el holy shit en la boca, y cosas peores. “Hostia santa”, dice Kate. Creo que es muy de las series. Ves series y dicen muchas palabrotas. Yo también digo muchas. Quizás es herencia de mi abuelo, que me decía: “Hostia, dices muchas”. No lo puedo evitar. ¿Kate y Rob, la pareja protagonista, son un arquetipo? Un poco. Quería representar esa relación de poder que tanto se ha glorificado en las pantallas: ese gran hombre, ese intelectual, y su mujer que también hace algunas-cosas-de-artista. Minimizar la función artística de la mujer cuando ambos lo son. ¿Para qué te ha servido este arquetipo? Me ha servido para plantear las relaciones intergeneracionales que hemos dado por legítimas y las que se han criminalizado, porque ella es la mayor y él el joven. Aceptamos sin cuestionar que mujeres muy jóvenes se interesen por hombres mucho mayores. Incluso cuando es el argumento de una película, ni siquiera la edad es un tema. En cambio, a

Amb Una dona de la teva edat (Proa), Gemma Ruiz Palà es capbussa de ple en una dona de 60 anys que passa per la menopausa, té els fills lluny i un marit ganàpia. Per emprendre aquest viatge s'acompanya de la Kate, una escenògrafa nord-americana que viatja a la Biennal de Venècia per exposar, per primera vegada fora dels EUA, la seva obra escultòrica. És la quarta novel·la de Ruiz, que amb l'anterior, Les nostres mares, va guanyar el premi Sant Jordi 2022. La teva Kate diu moltes paraulotes...Vaig imaginar-me una d'aquestes nord-americanes que tenen sempre el fuck i el holy shit sempre a la boca, i coses pitjors. Hòstia santa, diu la Kate. Crec que és molt de les sèries. Tu veus les sèries i diuen moltes paraulotes. Jo també en dic moltes. Potser és herència del meu avi, que em deia: "Hòstia, en dius moltes". No ho puc evitar. La Kate i el Rob, la parella protagonista, són un arquetip?Una mica. Volia representar aquesta relació de poder que s'ha honorat tant a les pantalles: aquest gran home, aquest intel·lectual, i la seva dona que també fa algunes-coses-d'artista. Minimitzar la funció artística de la dona quan tots dos ho són. Per a què t'ha servit aquest arquetip?M'ha servit per plantejar les relacions intergeneracionals que hem donat per legítimes i les que s'han criminalitzat perquè ella és la gran i ell és el jove. Ens empassem acríticament que dones molt joves estiguin interessades en homes molt grans. Fins i tot quan és l'argument d'una pel·lícula, ni tan sols l'edat é

La Jo, la Meg, la Beth i l'Amy són germanes, adolescents i han estat adoctrinades per quedar bé, per fer reals els desigs dels homes i no crear problemes. Aquest podria ser el resum de Donetes, o Little women, la novel·la que Louisa May Alcott va publicar a mitjans del segle XIX i que, com ens recorda Lucia Del Greco, la dona que la portarà al Lliure de Gràcia, era l'únic llibre que el franquisme permetia llegir a les dones. Un volum que podria ser, avui, la bíblia de les tradwives i que Del Greco ha subvertit totalment. Per fer-ho possible té al seu servei, entre d'altres, quatre actrius joves espaterrants (Elisabet Casanovas, Míriam Moukhles, Paula Jornet i Blanca Valletbó) que donaran vida a les germanes March i que són, a més, unes artistes totals que canten, toquen i actuen. Totes cinc ens acompanyen en aquest viatge immersiu cap a Little women.   Lucia Del Greco (directora i dramaturga) Foto: Ivan GiménezLucia Del Greco Little women és el segon text narratiu que Del Greco porta a escena en poc temps, després de Pura passió (Akadèmia). I per buscar-ne la raó hem d'anar a uns textos que li va enviar el seu pare, psicoanalista expert en nens i adolescents. Allà s'hi va trobar referències a l'acceleració del temps que viuen els adolescents, cosa que expressen a través de la violència i la negació de la mort. Tot, sempre, sota la mirada dels adults. Aleshores, va pensar en l'adaptació cinematogràfica que va fer Greta Gerwig de Donetes i va anar a la font original, una nove