Andreu Gomila

Hemos buceado en la agenda cultural de Barcelona para traeros una elección de lo mejorito que podréis hacer este fin de semana en la ciudad. ¿Queréis saber qué hacer este viernes, sábado y domingo? Aquí tenéis actividades para todos los gustos y bolsillos (¡incluso gratis!). Disfrutad del tiempo libre con exposiciones, obras de teatro, mercados, fiestas, conciertos, actividades con los peques... Os espera un fin de semana increíble sin moveros de Barcelona. Pero si queréis hacer una mini escapada, podéis visitar alguno de los pueblos más bonitos que tenemos cerca de casa. NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes para hacer gratis en Barcelona

Desde espectáculos más pequeños a grandes producciones, de monólogos a musicales alucinantes... La cartelera de teatro de Barcelona es potente y ofrece shows para todo tipo de público. Si te preguntas cuáles son las mejores obras que se pueden ver en nuestros escenarios, hemos hecho una selección de las piezas que no hay que perderse de ninguna de las maneras: ¡y no te despistes demasiado, que te puedes quedar sin entradas! NO TE LO PIERDAS: Las mejores obras que se estrenan en Barcelona

Des d'espectacles més petits a grans produccions, de monòlegs a espatarrants musicals... La cartellera de teatre de Barcelona és potent i ofereix xous per a tota mena de públic. Si us pregunteu quines són les millors obres que es poden veure als nostres escenaris, hem fet una tria de les peces que no us heu de perdre de cap de les maneres: i no badeu gaire, que us podeu quedar sense entrades! NO T'HO PERDIS: Les estrenes de teatre del mes a Barcelona  

Què fer avui a Barcelona? Les coses per fer a Barcelona no descansen ni un dia. Cada setmana, trobareu centenars d'activitats increïbles per tots els racons de la ciutat, per no parlar dels plans a Barcelona que hi ha els caps de setmana. Cinema alternatiu, l'exposició imperdible, l'obra de teatre de la qual tothom parla, mercats, activitats familiars... Us oferim tota la informació per gaudir de Barcelona i de la seva enorme activitat cultural, avui i cada dia. No cal moderació, la podeu gaudir a l'engròs.  NO T'HO PERDIS: Les millors coses per fer gratis a Barcelona

¿Buscáis ideas para sacar todo el jugo a la ciudad? Estáis en la página correcta. Aquí os hemos seleccionado 10 planes que engloban lo mejor de todos los ámbitos y para todos los públicos. Música, arte, cine, planes de fin de semana y muchas cosas para hacer en la ciudad.  NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes gratis de Barcelona

Teniu ganes de gaudir de la ciutat? Esteu al lloc adient! Us hem fet una selecció de 10 plans de l'agenda de Barcelona d'aquesta setmana que engloben el millor de tots els àmbits i per a tots els públics: Teatre, cinema, música, art, coses per fer amb nens aquest cap de setmana a Barcelona i altres excuses per no parar de descobrir la ciutat! NO T'HO PERDIS: Els millors plans gratis de Barcelona

Us heu acabat el que estàveu llegint i ja sentiu les ganes de mossegar noves pàgines? Patiu per si no us omplen tant com el volum que us ha fet tan feliços durant incomptables hores abans d'anar a dormir? Només una altra gran història pot omplir el buit que ens deixa un llibre que ens ha robat hores i hores de son després de tancar-lo per l'última pàgina. Aquí us oferim solucions en forma de novetats imprescindibles majoritàriament en català, de manera que no us cal patir més. NO T'HO PERDIS: Aquests van ser els millors llibres del Sant Jordi 2023  

Por fin llega octubre y volvemos a recuperar una extraña la normalidad teatral, con las salas de Barcelona abiertas y con la posibilidad de llenar hasta el 70% del aforo. Y atención, que los teatros vuelven fuertes. Tenemos nuevos nombres para descubrir y algunas piezas recuperadas que no se pudieron estrenar la temporada pasada. Aquí va nuestra selección de las mejores obras de teatro para ver en octubre en Barcelona de forma segura.NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes para hacer en octubre en Barcelona

¿Te has terminado lo que estabas leyendo y ya tienes ganas de hincarle el diente a nuevas páginas? ¿Sufres por si no te llenan tanto como el volumen que tan feliz te ha hecho durante incontables horas antes de ir a la cama? ¿Te preguntas que libros hay que leer para no aburrirse nunca más? Solo otra gran historia puede llenar el vacío que nos deja un libro que nos ha robado horas y horas de sueño después de cerrarlo por la última página. Aquí te ofrecemos soluciones en forma de novedades imprescindibles, así que no tenéis que esperar a Sant Jordi ni a ningún otro día o feria del libro para tener entre manos lo mejor que se escribe y publica en estos momentos.  Quizás también te interesará saber cuáles son las nuevas librerías de Barcelona que debes conocer y cuáles las librerías más bonitas de Barcelona.  NO TE LO PIERDAS: Estos fueron los mejores libros del pasado Sant Jordi

Novel·les per a addictes a la bona literatura, llibres que faran que la tornada a la rutina després de l'estiu i les vacances sigui un regal ple de paraules. Al setembre i l'octubre seran a les millors llibreries de Barcelona les noves obres de Carlota Gurt, Mohamed Mbougar Sarr, Sergi Pàmies, Maria Climent, Ali Smith, Virginie Despentes i molts escriptors que prometen llargues estones de diversió, entreteniment, saviesa i cultura. Aquestes són les nostres apostes. NO T'HO PERDIS: Els llibres que has de llegir aquest mes

Novelas para adictos a la buena literatura, libros que harán que la vuelta a la rutina después del verano y las vacaciones sea un regalo lleno de palabras. En septiembre y octubre estarán en las mejores librerías de Barcelona las nuevas obras de Carlota Gurt, Mohamed Mbougar Sarr, Sergi Pàmies, Maria Climent, Ali Smith, Virginie Despentes y muchos otros autores y autoras que prometen largos ratos de diversión, entretenimiento, sabiduría y cultura. Estas son nuestras apuestas. NO TE LO PIERDAS: Librerías de Barcelona que debes conocer

Preparats per encetar la temporada teatral? El mes d'octubre és quan de veritat agafa embranzida i durant els pròxims mesos s'estrenen un munt d'espectacles que us recomanem amb totes les nostres forces. Per ajudar-vos a endinsar-vos en la frondositat de la cartellera us en presentem els veritables protagonistes. En sentireu a parlar! NO T'HO PERDIS: Les millors estrenes de teatre i dansa del mes

Cuando saltas al vacío, te pueden pasar dos cosas: o te rompes la crisma o caes de pie. Y 'Falaise', la obra más ambiciosa de los Baró d'Evel de Blaï Mateu y Camille Decourtye, es un arriesgadísimo mortal del que no sólo salen victoriosos, sino disparados a dimensiones desconocidas. Porque amplían el campo de 'Là', que ya era casi perfecta, y, a través de un grupo de ocho intérpretes, un caballo blanco precioso y catorce palomas, demuestran que sobre un escenario puede pasar cualquier cosa, que los límites los ponemos nosotros. Mateu y Decourtye nos sitúan en un paisaje postapocalíptico dominado por una gran fortaleza que irán agujereando durante toda la función. Veremos el beso más largo de la historia del teatro catalán, como los intérpretes se cuelgan y descuelgan de todas partes, como urden coreografías catárticas, como tiemblan imitando los zombis de 'Thriller', como llevan el absurdo hasta la risa, la belleza hasta el paroxismo. En un momento de la función, con Oriol Pla a la guitarra y Decourtye al bajo, tuve la sensación de estar delante de un montaje de la Needcompany de Jan Lauwers. En otro, pensé que si Pina Bausch levantara la cabeza y se pasara por Barcelona, ​​comprobaría que su danza-teatro ha sido capaz de evolucionar gracias a la introducción del circo en el binomio. Estoy seguro de que le encantaría y afirmaría que no hay nada en Europa como los Baró d'Evel. Porque saben bailar, saben cantar, saben hacer reír, saben saltar de tres metros, caer y volver a lan

Quan saltes al buit, et poden passar dues coses: o t'estampes o caus dret. I 'Falaise', l'obra més ambiciosa dels Baró d'Evel de Blaï Mateu i Camille Decourtye, és un arriscadíssim mortal del qual no només en surten victoriosos, sinó disparats a dimensions desconegudes. Perquè amplien el camp de 'Là', que ja era gairebé perfecta, i, a través d'un grup de vuit intèrprets, un cavall blanc preciós i catorze coloms, demostren que damunt un escenari pot passar qualsevol cosa, que els límits els posem nosaltres. Mateu i Decourtye ens situen en un paisatge postapocalíptic dominat per una gran fortalesa que aniran foradant durant tota la funció. Veurem el petó més llarg de la història del teatre català, com els intèrprets es pengen i despengen de tot arreu, com ordeixen coreografies catàrtiques, com tremolen imitant els zombis de 'Thriller', com porten l'absurd fins al riure, la bellesa fins al paroxisme. En un moment de la funció, amb Oriol Pla a la guitarra i Decourtye al baix, vaig tenir la sensació d'estar al davant d'un muntatge de la Needcompany de Jan Lauwers. En un altre, vaig pensar que si Pina Bausch aixequés el cap i es passés per Barcelona, comprovaria que la seva dansa-teatre ha estat capaç d'evolucionar gràcies a la introducció del circ en el binomi. Estic segur que li encantaria i afirmaria que no hi ha res a Europa com els Baró d'Evel. Perquè saben ballar, saben cantar, saben fer riure, saben saltar de tres metres, caure i tornar-se a llançar. Al final, tanmateix, sem

Cuando sales del TNC después de ver la portentosa adaptación que Carme Portaceli ha hecho de 'La madre de Frankenstein', te preguntas qué han hecho a lo largo del día sus dos protagonistas, Pablo Derqui y Blanca Portillo, porque, durante cuatro horas, encima del escenario de la Sala Gran, se desgastan físicamente como rara vez se ha visto. Sobre todo Portillo, que da vida a Doña Aurora Rodríguez Carballeira, una enferma mental paranoica, residente del sanatorio de Cienpozuelos (Madrid). Interpreta un personaje 'monstruoso' que pasa por muchas etapas y que vemos como en una película, pero en vivo y en directo. Con un simple gesto del cuerpo envejece veinte años, con el cambio en la modulación de la voz, rejuvenece diez. Es impresionante. Portaceli ha llevado a escena la fiel y teatral versión que Anna Maria Ricart ha ejecutado de una de las novelas más famosas de Almudena Grandes. Todo ocurre entre Madrid y Cienpozuelos. Estamos a mediados de los años 50 del siglo XX. Y tenemos un psiquiatra hijo de represaliado por el franquismo, Germán Velázquez (Derqui), que regresa a España desde Suiza para poner en práctica un fármaco revolucionario que mitiga la esquizofrenia. Mientras Portillo y Derqui dominan la escena, la función es hipnótica En el sanatorio, el médico chocará con Doña Aurora (Portillo) y toda la negrura del régimen dictatorial de la época, que se colaba por todas partes. Revivirá la niñez y la represión política, sexual y afectiva imperante. Encontrará momentos de li

Quan surts del TNC després de veure la portentosa adaptació que Carme Portaceli ha fet de 'La madre de Frankenstein', et preguntes què han fet al llarg del dia els seus dos protagonistes, Pablo Derqui i Blanca Portillo, perquè, durant quatre hores, dalt de l'escenari de la Sala Gran, es desgasten físicament una cosa vista poques vegades. Sobretot Portillo, que dona vida a Doña Aurora Rodríguez Carballeira, una malalta mental paranoica, resident del sanatori de Cienpozuelos (Madrid). Fa un personatge 'monstruós' que passa per moltes etapes i que veiem com en una pel·lícula, però en viu i en directe. Amb un simple gest del cos envelleix vint anys, amb el canvi en la modulació de la veu, en rejoveneix deu. És impressionant. Portaceli ha portat a escena la fidel i teatral versió que Anna Maria Ricart ha executat d'una de les novel·les més famoses d'Almudena Grandes. Tot passa entre Madrid i Cienpozuelos. Som a mitjans dels anys 50 del segle XX. I tenim un psiquiatre fill de represaliat pel franquisme, en Germán Velázquez (Derqui), que torna a Espanya des de Suïssa per posar en pràctica un fàrmac revolucionari que mitiga l'esquizofrènia. Mentre Portillo i Derqui dominen l'escena, la funció és hipnòtica Al sanatori, el metge toparà amb Doña Aurora (Portillo) i tota la negror del règim dictatorial de l'època, que s'escolava per tot arreu. Reviurà la infantesa i la repressió política, sexual i afectiva imperant. Trobarà moments de llibertat, però mai prou clars per posar una mica de

Una nit de torrentada, tres amics de la infantesa es troben al magatzem d'un d'ells perquè ha passat alguna cosa. En Llorenç (Ernest Villegas) ha trucat urgentment l'Hèctor (Norbert Martínez) i en Xevi (Iván Benet) i els ha demanat de veure's. El que han de fer no pot passar d'aquesta nit. Així comença 'Els ossos de l'irlandès', una comèdia negra de Víctor Borràs que ens manté clavats a la cadira durant una hora i mitja. I no és tant pel que explica com pel magnetisme d'aquests tres personatges i d'aquests tres grans actors que Xavier Ricart ha posat en solfa. Tant se val que la història que ha escrit Borràs s'assembli a tantes altres d'irlandeses, de Connor McPherson, Brian Friel o Martin McDonagh, sobretot a 'La calavera de Connemara', amb homes que beuen com a cosacs i tenen algun cadàver a l'armari. Perquè la fluïdesa de tot el que succeeix a l'Akadèmia, la proximitat de l'acció i com de bé es destrena i trena el relat fan que, quan acaba, vulguem saber moltes més coses dels seus personatges. I això vol dir que estem davant d'una molt bona peça teatral. Riem, però 'Els ossos de l'irlandès' és una autèntica tragèdia Què haurà fet en Llorenç de la seva vida, per què li agrada tant visitar el club de la Nuri? Com li haurà anat la comercialització de la cervesa artesana al Xavi? Com serà el nou magatzem de l'Hèctor? Quina relació va tenir en Xavi amb la dona de l'Hèctor, la Sandra esmentada durant tota la funció? Borràs, però, no té pietat amb cap d'ells, ni amb el cregut d'e

De nombre Filumena Marturano, es encarnada por una Clara Segura pletórica que demuestra, una vez más, que sabe ser la dueña de la tragicomedia, la actriz todoterreno capaz de hacernos reír y emocionarnos al mismo tiempo, casi en un nanosegundo, que sabe ocupar la escena con la mirada y arrastrarnos hacia su personaje como si fuéramos vecinos de escalera y nos la encontráramos, día sí, día también, en la tienda de la esquina.Oriol Broggi necesitaba esta obra como un vaso de agua un mediodía tórrido de agosto. Necesitaba el travieso Eduardo de Filippo y esta mujer que finge morirse porque su hombre, en Domenico, un caradura que la tuvo como amiga unos años, dé el paso y se case con ella. Pero él, un espléndido Enrico Ianniello, descubre el engaño y se dispone a ponerle fin. Broggi necesitaba volver al teatro popular napolitano, a la alegría de vivir que desprenden los personajes de De Filippo, el verbo mordaz, fácil y distendido.De Filippo permite tantas lecturas como directores hay en el mundo. Es como Shakespeare y Chéjov. Como los más grandes, es enemigo de las medias tintas. Y Broggi nos lo sirve casi sin filtros, sin retórica suplementaria. Deja que los actores lo hagan suyo y que brillen los secundarios. Sin Marissa Josa y Eduard Muntada la comedia perdería consistencia... Al terminar, solamente podemos pensar: gracias por haber existido, Eduardo. ■

De nom Filumena Marturano, és encarnada per una Clara Segura pletòrica que demostra, un cop més, que sap ser mestressa i senyora de la tragicomèdia, l’actriu totterreny capaç de fer-nos riure i emocionar-nos alhora, gairebé en un nanosegon, que sap ocupar l’escena amb la mirada i arrossegar-nos cap al seu personatge com si fóssim veïns d’escala i ens la topéssim, dia sí, dia també, a la botiga de la cantonada.Oriol Broggi necessitava aquesta obra com un got d’aigua un migdia tòrrid d’agost. Necessitava l’entremaliat Eduardo de Filippo i aquesta dona que fingeix morir-se perquè el seu home, en Domenico, un calavera granadet que la va tenir d’amistançada una colla d’anys, faci el pas i s’hi casi. Però ell, un esplèndid Enrico Ianniello, descobreix l’ensarronada i es disposa a posar-hi fi. A Broggi li calia tornar al teatre popular napolità, a l’alegria de viure que desprenen els personatges de De Filippo, al verb mordaç, fàcil i distès.De Filippo permet tantes lectures com directors hi ha al món. És com Shakespeare i Txékhov. Com els més grans, és enemic de les mitges tintes. I Broggi ens el serveix gairebé sense filtres, sense retòrica suplementària. Deixa que els actors se’l facin seu i que brillin els secundaris. Sense Marissa Josa i Eduard Muntada la comèdia perdria consistència... En acabar, només podem pensar: gràcies per haver existit, Eduardo. ■

Digerir la ausencia de alguien que ha sido importante es de las cosas más difíciles de la vida, porque, al final, los que quedan deben salir adelante con el recuerdo y con la certeza de que los muertos no resucitan. Este es un tema que no es nuevo para Llàtzer García, pero hasta ahora no había hecho frente con la profundidad y la potencia de 'Al final, las visions', una pieza que nos sitúa en el campo, cerca de Girona, donde una pareja joven, Sara y Adri (Elena Tarrats y Joan Marmaneu), se acaba de instalar en una casa, vecina de otra donde vive Àlex (Joan Carreras). La obra comienza con el monólogo de Marc (Xavi Sáez), quien nos cuenta que ha tenido un sueño que se repite cada noche. Sueña con ellos. Pero en los primeros compases no saben ni quién es el personaje que acaba de hacernos una confesión ni de quién está hablando. Pronto encontraremos a Sara que intenta iniciar una conversación con Àlex, pero ya se ve que él no quiere hablar demasiado. Los vecinos se van conociendo, cenan juntos y, una noche de insomnio, ella le ve casi desnudo, parado frente a su casa, contemplando la ventana de la habitación donde duermen. Llàtzer García juega con la tensión dramática de forma magistral Está claro que ocurre algo, que hay un misterio, unos hechos y unos comportamientos inexplicables. García juega con la tensión dramática de forma magistral. Nos irá revelando la historia pasada que nos haga entender el presente poco a poco. Hasta que llega Marc con una mecha corta para encenderlo

Pair l'absència d'algú que ha estat important és de les coses més difícils de la vida, perquè, al final, els que queden han de tirar endavant amb el record i amb la certesa que els morts no ressusciten. Aquest és un tema que no és nou per a Llàtzer Garcia, però fins ara no hi havia fet front amb la profunditat i la potència d''Al final, les visions', una peça que ens situa al camp, a prop de Girona, on una parella jove, la Sara i l'Adri (Elena Tarrats i Joan Marmaneu), s'acaba d'instal·lar en una casa, veïna d'una altra on hi viu l'Àlex (Joan Carreras). L'obra comença amb el monòleg d'en Marc (Xavi Sáez), que ens explica que ha tingut un somni que es repeteix cada nit. Somia amb ells. Però als primers compassos no saben ni qui és el personatge que ens acaba de fer una confessió ni de qui està parlant. Aviat trobarem la Sara que intenta encetar una conversa amb l'Àlex, però ja es veu que ell no vol parlar gaire. Els veïns es van coneixent, sopen plegats i, una nit d'insomni, ella el veu gairebé nu, palplantat davant de casa seva, contemplant la finestra de l'habitació on dormen. Llàtzer Garcia juga amb la tensió dramàtica de manera magistral Queda clar que passa alguna cosa, que hi ha un misteri, uns fets i uns comportaments inexplicables. Garcia juga amb la tensió dramàtica de manera magistral. Ens anirà revelant la història passada que ens faci entendre el present a poc a poc. Fins que arriba en Marc amb una metxa curta per encendre-ho tot i accelerar l'acció. La clau de tot

"Las medias tintas son la muerte del teatro", dice Andreu Benito cuando 'L'home de teatre' está todavía arrancando. Él es un actor tiránico, que ha hecho parada y fonda en un sitio pequeño, que no está a la altura de su grandeza. Acaba de actuar en sitios importantes. Le acompañan esposa e hijos, a los que despreciará hasta sus últimas consecuencias. El protagonista de esta obra de Thomas Bernhard es un hombre tragado por la soberbia. Pero que, entre despropósito y despropósito, dice algo que no está muy lejos de la realidad, en la Austria de 1984, cuando se puso de largo el texto, y en la Cataluña de 2023. La elección de Àlex Rigola de esta pieza célebre de Bernhard para estrenar oficialmente su Heartbreak Hotel no es casual. No está para medias tintas, el director barcelonés. Y 'L'home de teatre' le sirve para plantear una especie de manifiesto sobre cómo debe ser el teatro, según su punto de vista: cercano, sincero, directo. Benito, apoyado en la pared, sin apenas moverse, es un Bruscon extraordinario. Rigola plantea una especie de manifiesto sobre cómo debe ser el teatro En 2022, en la Biblioteca de Catalunya, el actor daba vida en 'Orgull' a un hombre devastado por una historia personal compleja, sentado en un sillón y siguiendo las palabras de Dostoievski. Aquí, apenas necesita levantar la barbilla y ser un texto que lo atraviesa como si fuera suyo. No se llama Bruscon, sino Andreu Benito, y esto hace que todo nos resuene más cerca, aparte de poner a prueba el intérpret

“Les mitges tintes són la mort del teatre”, diu Andreu Benito quan 'L'home de teatre' està encara arrencant. Ell és un actor tirànic, que ha fet parada i fonda en un lloc petit, que no està a l'altura de la seva grandesa. Ve d'actuar a llocs importants. L'acompanyen esposa i fills, als quals menysprearà fins a les últimes conseqüències. El protagonista d'aquesta obra de Thomas Bernhard és un home engolit per la supèrbia. Però que, entre estirabot i estirabot, en diu alguna que no es troba gaire lluny de la realitat, a l'Àustria de 1984, quan es va posar de llarg el text, i a la Catalunya de 2023. La tria d'Àlex Rigola d'aquesta peça cèlebre de Bernhard per estrenar oficialment el seu Heartbreak Hotel no és casual. No està per mitges tintes, el director barceloní. I 'L'home de teatre' li serveix per plantejar una mena de manifest sobre com ha de ser el teatre, segons el seu punt de vista: proper, sincer, directe. Benito, repenjat a la paret, gairebé sense bellugar-se, és un Bruscon extraordinari. Rigola planteja una mena de manifest sobre com ha de ser el teatre El 2022, a la Biblioteca de Catalunya, l'actor donava vida a 'Orgull' a un home devastat per una història personal complexa, assegut en una butaca i seguint les paraules de Dostoievski. Aquí, tot just li cal alçar la barbeta i ser un text que el travessa com si fos seu. No es diu Bruscon, sinó Andreu Benito, i això fa que tot ens ressoni més a prop, a banda de posar a prova l'intèrpret i el joc de la interpretació. Rig

¿Qué responsabilidad tienen los idealistas nacidos a finales de los años 40 y los años 50 del siglo pasado en el mundo que estamos sufriendo hoy? ¿Qué han hecho mal sus hijos, venidos al mundo en los años 70, por no haber sido capaces de cambiar nada? Estas son las preguntas previas que nos plantea Mike Barlett en 'Love, love, love', una obra que comienza en 1967, el día en que la pareja protagonista se conoce, se detiene en 1990 y termina en 2011, con los hijos ya rozando los 40 años. Y podemos decir que el autor inglés no tiene compasión ni por los 'boomers' ni por la Generación X. Y la clave de todo la encontramos en el último acto, cuando Rosie (Clara de Ramon) vuelve a casa para pedir algo a los padres, Ken y Sandra (David Selvas y Laia Marull). Ella reclama, les dice que no ha tenido las mismas oportunidades que ellos, que ha hecho en la vida lo que le han dicho y ahora necesita que le ayuden. Padre y madre le preguntan: ¿por qué nos hiciste caso? Ante el egoísmo de unos, la docilidad de otros. Selvas y Marull hacen un ejercicio de fregolismo generacional excelente Julio Manrique dirige una obra hecha a medida, con unos Selvas y Marull que saben disfrutar de sus papeles, que son jóvenes, maduros y viejos en un ejercicio de fregolismo generacional excelente. Se lo pasan pipa y saben transmitirlo al público, que también disfruta de la función, con una banda sonora que interpela, sobre todo, a la Generación X, de Stone Roses a Pulp. 'Love, love, love' no es nada que no hay

Elegir la silla en un teatro no es siempre fácil cuando se despliega ante nosotros el patio de butacas. Por eso, y porque un servidor hace años y años que pisa las plateas de la ciudad, os presentamos una lista de los mejores asientos de los principales teatros de Barcelona. Recordad que el mejor asiento siempre es el lugar donde se dirige la obra, la fila donde está la mesa del director durante los ensayos. Así que, ante la duda, siempre se puede preguntar donde ha dirigido la obra el director de escena. Os ponemos las filas. Evidentemente, elegid siempre las butacas centrales. Cuando se trata de espacios pequeños, como El Maldà, el Tantarantana y la Sala Flyhard, sentaos donde os apetezca. Y cuando veáis que el espectáculo es a tres bandas, elegid la grada central. Si es a cuatro bandas, no importa donde os sentéis. La Villarroel - fila 8 (grada A), si queréis tener más espacio para estirar las piernas; o fila 4 (grada A), si esto último no os importa. Comprar ticket Teatre Lliure: Montjuïc - fila 7, es la fila del pasillo, lo que significa que podréis estirar las piernas a placer. Comprar ticket Espai Lliure - fila 4 (grada A), aquí la grada A es vital, ya que es la central. Comprar ticket Teatre Lliure: Gracia - fila 2 (grada A), cuando el escenario es central; o fila 5, cuando el espacio es a la italiana, es decir, cuando el escenario es frontal. Comprar ticket Mercat de les Flors - fila 6, aquí debéis tener cuidado de no echar la siesta, ya que el Mercat tiene las butac

Triar el seient en un teatre no sempre és fàcil quan es desplega davant nostre el pati de butaques. Per això i perquè un servidor fa anys i panys que trepitja les platees de la ciutat, us presentem una llista dels millors seients del principals teatres de Barcelona. Recordeu que el millor seient sempre és el lloc on es dirigeix l'obra, la fila on hi ha la taula del director durant els assajos. Així que, davant del dubte, sempre podeu preguntar on ha dirigit l'obra el director d'escena. Us posem les files. Evidentment, trieu sempre les butaques centrals. Quan es tracta d'espai petits, com El Maldà, el Tantarantana o la Sala Flyhard, seieu on vulgueu. I quan veieu que l'espectacle és a tres bandes, escolliu la grada central. Si és a quatre bandes, tant se val on seieu. La Villarroel – fila 8 (grada A), si voleu tenir més espai a les cames; o fila 4 (grada A), si això últim no us importa. Comprar Ticket Teatre Lliure: Montjuïc - fila 7, és la fila del passadís, cosa que vol dir que podreu estirar les cames a plaer. Comprar Ticket Espai Lliure – fila 4 (grada A), aquí la grada A és vital, ja que és la central. Comprar Ticket Teatre Lliure: Gràcia – fila 2 (grada A), quan l'escenari és central; o fila 5, quan l'espai és a la italiana, és a dir, quan l'escenari és frontal. Comprar Ticket Mercat de les Flors – fila 6, aquí heu d'anar alerta a no fer la becaina, ja que el Mercat té les butaques més còmodes de Barcelona, de llarg. Comprar Ticket Sala Beckett (sala de baix) – fila 6TNC

La final de la UEFA Champions League de futbol no s'ha celebrat encara, però la polèmica ja està servida. Enguany serà l'1 de juny al Wanda Metropolitano de Madrid i, abans que sapiguem qui s'enfrontarà (Barça, Liverpool, Tottheham o Ajax), fins i tot abans que sapiguem qui en serà l'àrbitre, la Confederación de Artistas Trabajadores del Espectáculo ( ConArte) ha emès un comunicat en què denuncia que l'organisme europeu de futbol pretén 'contractar' 200 ballarins gratis. Sí, ho han llegit bé: gratis. L’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC), com a membre de ConArte, s'ha adherit a la denúncia. Tot ve de l'aparició al web estatal danza.es d'una audició en la qual la productora SoldOUT convocava un càsting per triar 200 "voluntaris artistes, majors de 16 anys, amb període d'assajos entre el 15 de maig i l'1 de juny; assajos que tenen la finalitat d'acompanyar "un artista musical de fama mundial i un coreògraf de reconegut prestigi internacional durant la Cerimònia". Davant d'aquest fet, AADPC i Conarte han denunciat davant la Inspecció de Treball "l'alarmant proliferació d'aquestes males pràctiques; atemptant aquesta última a la dignitat i als drets de les i els artistes escènics". I per això diuen:  "Volem que la Cerimònia d'Obertura per a la Final de la UEFA Champions League, el gran esdeveniment del futbol professional europeu, sigui un exemple de bones pràctiques per al sector de l'entreteniment i des de les institucions esportives es respectin l

Fa molts anys que parlem de les noves (i no tan noves) companyies, del context advers que s'han trobat, del menysteniment de cert establishment teatral per donar-les entrades, suport, recursos. I La Calòrica, que ara fa deu anys, ha estat sempre un exemple: com és que amb premis de la Crítica, Max, Butaques, al sarró, no han aconseguit fer el gran salt? Amb 'Els ocells', que és en cartell ara a la Beckett, han estripat la baralla. Perquè han demostrat que les grans infraestructures, els grans padrins, ja no calen quan es tracta d'oferir la millor obra de la temporada. Almenys, una de les dues o tres més bones. 'Els ocells' és gairebé una peça perfecta. Perfecta per als nostres dies: no oblidem que el teatre sempre parla en present. La posada en escena d'Israel Solà és digna d'un Stravinsky, pel tempo que dona a la funció, que fa que els 90 minuts que dura passin volant, per l'excel·lent direcció d'uns actors (Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López i Marc Rius) que saben què han de fer en tot moment, que canvien de rol amb una plasticitat encomanadissa, que miren al públic amb decisió per menjar-se'l. L'escena del dinar dels coloms és, per exemple, del millor que he vist mai en teatre, una obra dins l'obra. I què hem de dir del text? Joan Yago, el dramaturg de la tropa, em deia que per fer 'Els ocells' havien canviat d'estratègia i havien fet un procés de creació col·lectiva que ell, després, havia endreçat. L'excusa era agafar l'obra clàssica d'Aristófanes a partir

L'editorial Blackie Books ha llançat una proposta ideal per a tots aquells que sempre han volgut ser escriptors i no han trobat el temps per fer-ho. Es diu 'Relats confinats' i està obert a tothom "amb la intenció de mantenir-nos connectats, creatius i entretinguts", diuen. Per això proposen als lectors que es converteixin en escriptors i els enviïn els seus relats curts, escrits a casa però l'acció dels quals ha de passar íntegrament fora de casa. Els relats es poden escriure en català, gallec, èuscar i castellà, i no hi ha data de recepció límit (com a mínim de moment). Hi ha més condicions: els relats no han superar les 200 paraules, s'ha d'indicar el títol, l'autor/a i la ciutat des d'on s'ha escrit. Un equip d'experts els llegiran, els valoraran i els compartiran a les xarxes. L'e-mail de recepció és: casa@blackiebooks.org. El segell barceloní, casa de Miqui Otero, Sempé, Ben Brooks, Carlo Padial, David Sedaris, Gloria Fuertes, Gianni Rodari, James Rhodes i companyia, recorda aquell estiu de 1816, en què es van escriure, a Ginebra, 'Frankenstein', una primera versió de Dràcula i moltes històries més. Va ser l'estiu en què va entrar en erupció el volcà Tambora, a Indonèsia, tot creant un núvol de pols que va cobrir la Terra en ple estiu. NO T'HO PERDIS: Llibres gratis

La editorial Blackie Books ha lanzado una propuesta ideal para todos aquellos que siempre han querido ser escritores y no han encontrado el tiempo para hacerlo. Se llama 'Relatos confinados' y está abierto a todo el mundo "con la intención de mantenernos conectados, creativos y entretenidos", dicen. Por ello proponen a los lectores que se conviertan en escritores y les envíen sus relatos cortos, escritos en casa pero cuya acción debe pasar íntegramente fuera de casa. Los relatos se pueden escribir en catalán, gallego, euskera y castellano, y no hay fecha de recepción límite (como mínimo de momento). Hay más condiciones: los relatos no han superar las 200 palabras, se indicará el título, el autor/a y la ciudad desde donde se ha escrito. Un equipo de expertos los leerán, los valorarán y los compartirán en las redes. El e-mail de recepción es: casa@blackiebooks.org. El sello barcelonés, casa de Miqui Otero, Sempé, Ben Brooks, Carlo Padial, David Sedaris, Gloria Fuertes, Gianni Rodari, James Rhodes y compañía, recuerda aquel verano de 1816, en que se escribieron, en Ginebra, 'Frankenstein', una primera versión de Drácula y muchas historias más. Fue el verano en que entró en erupción el volcán Tambora, en Indonesia, creando una nube de polvo que cubrió la Tierra en pleno verano. NO TE LO PIERDAS: Libros gratis

El festival Grec se alargará durante todo el mes de agosto para hacer posible reprogramar todas las obras de teatro que se han tenido que cancelar por el confinamiento. Esta es una de las medidas presentadas por el Ayuntamiento de Barcelona para hacer frente a la situación de emergencia que vive el país a causa del coronavirus. Esto hará posible que todas las obras que se tenían que haber estrenado la semana pasada y esta, así como las que no lleguen a escena durante los próximos días, hasta que termine el confinamiento, tengan un lugar durante el mes de agosto. Un ejemplo claro es la Quinzena Metropolitana de Dansa, que debía recibir el disparo de salida el pasado sábado, y que ha quedado suspendida en su totalidad. "No será fácil encajarlo todo en las programaciones de julio, por eso, este año, y de manera excepcional, la programación del Grec se prolongará durante el mes de agosto, ofreciendo así un margen más amplio para las reprogramaciones de espectáculos", dicen desde el festival. "Con la conciencia clara que la situación que vivimos es temporal y que, una vez superada la prueba que supone del confinamiento domiciliario, será una vez más el momento de reencontrarse y disfrutar de los espectáculos públicos de una manera segura, la organización del festival ultima estos días una programación llena de grandes y pequeñas perlas que contribuya a reconfortar a la ciudadanía después de estas semanas", añaden. Estamos hablando, al final, de una cuarentena de espectáculos. Las

El festival Grec s'allargarà durant tot el mes d'agost per fer possible reprogramar totes les obres de teatre que s'han hagut de cancel·lar pel confinament. Aquesta és una de les mesures presentades per l'Ajuntament de Barcelona per fer front a la situació d'emergència que viu el país per mor del coronavirus. Això farà possible que totes les obres que s'havien d'estrenar la setmana passada i aquesta, així com les que no arribin a escena durant els propers dies, fins que acabi el confinament, tinguin un lloc durant el mes d'agost. Un exemple clar és la Quinzena Metropolitana de Dansa, que havia de rebre el tret de sortida dissabte passat, i que ha quedat suspesa en la seva totalitat. "No serà fàcil encabir-ho tot en la programació de juliol, d'aquí que enguany, i de manera excepcional, la programació del Grec s'allargarà al mes d'agost, oferint així un marge més ampli per a les reprogramacions d'espectacles", expliquen des del festival. "Amb la consciència clara que la situació que vivim és temporal i que, després que haguem superat la prova que suposa del confinament domiciliari, serà un cop més el moment de retrobar-se i gaudir dels espectacles públics d'una manera segura, l'organització del festival ultima aquests dies una programació plena de grans i petites perles que han de contribuir a reconfortar la ciutadania després d'aquestes setmanes", afegeix. Estem parlant, al final, d'una quarentena d'espectacles. Les companyies, els artistes i els teatres decidiran si cancel·le

Al mal tiempo, buena cara. Y una montaña de libros para leer. Ahora que no podemos visitar las mejores librerías de Barcelona, ​​donde nos gustaría quedar confinados, tenemos la opción de atacar aquella montaña de libros que nos acecha cada día implorando clemencia. Quizás pescaremos la gran novela de Sant Jordi. Quizás tendremos material para entretenernos en las redes sociales un buen rato. Quizás haremos el descubrimiento de nuestra vida. Lo que es seguro es que la ficción nos ayudará a alejarnos de nosotros mismos, de este mundo tangible y de las cuatro paredes donde vemos pasar las horas. Así que el reto es: cada día, un libro. 18/03/2020'Lanny', de Max Porter - Trad. de (Literatura Random House, 2020)     Lanny es un niño especial. Vive con sus padres en un pueblo cerca de Londres: él no está nunca; ella escribe novela negra y está siempre. Son los Lloyd. Tienen un vecino artista, Pete, que comparte muchos ratocs con Lanny, le enseña a dibujar, se lo lleva a la capital. Lanny, además, tiene una especie de amigo imaginario, Papamort Orobancaci. O quizás es una pesadilla. Estos son los ingredientes de la historia de Max Porter, que no sirve de manera tradicional, sino a trozos, que el lector deberá juntar a su cabeza. ¿Lo consigue? El escenario es una especie de Dogville, localidad podrida. Y los personajes, como lo diría, son tan arquetípicos que nos suena haberlos visto antes en cualquier ficción de sobremesa de niños que se pierden y todo el mundo es sospechoso. Que

Al mal temps, bona cara. I una pila de llibres per llegir. Ara que no podem visitar les millors llibreries de Barcelona, a on ens agradaria quedar confinats, tenim l'opció d'atacar aquella muntanya de llibres que ens sotja cada dia implorant clemència. Potser pescarem la gran novel·la de Sant Jordi. Potser tindrem material per entretenir-nos a les xarxes socials una bona estona. Potser farem el descobriment de la nostra vida. El que és segur és que la ficció ens ajudarà a allunyar-nos de nosaltres mateixos, d'aquest món tangible i de les quatre parets on veiem passar les hores. Així que el repte és: cada dia, un llibre. 18/03/2020'Lanny', de Max Porter - Trad. de Víctor Obiols (Rata, 2020)     En Lanny és un nen especial. Viu amb els seus pares en un poble al costat de Londres: ell no hi és mai; ella escriu novel·la negra i hi és sempre. Són els Lloyd. Tenen un veí artista, en Pete, que està molt del Lanny, li ensenya a dibuixar, passa estones amb ell, se l'emporta a la capital. En Lanny, a més, té una mena d'amic imaginari, en Papamort Orobancaci. O potser és un malson. Aquests són els ingredients de la història de Max Porter, que no serveix de manera tradicional, sinó a trossos, que el lector haurà d'ajuntar al seu cap. Ho aconsegueix? L'escenari és una mena de Dogville, localitat podrida. I els personatges, com ho diria, són tan arquetípics que ens sona haver-los vist abans a qualsevol ficció de sobretaula de nens que es perden i tothom és sospitós. Que Max Porter ens of

'El médico', un dels grans èxits del teatre musical madrileny que arriba a l'abril al Tivoli, busca nens i nenes d'entre 8 i 13 anys per formar part de l'espectacle. En les proves, que es duran a terme a l'Escola Aules de Barcelona el 9 de febrer, es busquen infants amb bon nivell de cant i que puguin interpretar personatges en escena. Així mateix, es valoraran habilitats acrobàtiques i coneixements de malabars. La normativa exigeix que hi hagi almenys tres nens per personatge. A Madrid, fins a tretze nens han participat de l'espectacle. I a la funció hi ha tres personatges que són petits, un dels quals és el protagonista (Rob). Tots els nens i nenes aspirants han de presentar una cançó lliure on mostrin el seu nivell vocal i un dels temes del musical disponibles per descarregar-se a la web (www.elmedicomusical.com/audiciones). Després de les proves de cant es realitzarà una prova d'interpretació. Els interessats han d'enviar una foto recent i un àudio en mp3, amb una cançó per demostrar el nivell de cant, a l'adreça: audiciones@versuscreative.es. La productora es posarà en contacte amb els seleccionats perquè acudeixin a les audicions. A Madrid, 250.000 persones han vist 'El médico', un musical original amb dramatúrgia de Félix Amador i música d'Iván Macías a partir del 'best-seller' de Noah Gordon. Entre el repartiment, destaquen Daniel Diges i Gerónimo Rauch (s'alternen en el paper de Rob) i Ana Sanmartín, coneguda a casa nostra per haver format part dels musicals de Dagol

El 3 de juliol passat, el Grup Balañá va comunicar que tancava el Club Capitol de manera temporal arran dels desperfectes causats per una inundació produïda al veí Hotel Continental. I ja avisaven que, per "la magnitud dels danys", no preveien obrir de nou en breu. La qüestió és que van passant les setmanes i el Capitol continua tancat. Aquest matí, a més, l'associació Amics de la Rambla ens ha posat en alerta en expressar "la seva preocupació per la pèrdua que suposaria el tancament d’un dels establiments culturals més emblemàtics del passeig i el seu possible canvi d’activat". Diferents fonts asseguren que Balañá està estudiant no obrir el teatre, ja que els danys són tan grans que no els surt a compte. El Club Capitol, amb dues sales, funciona com a teatre des de 1990. Es va inaugurar, però, com a cinema el 1926. Antoni Clavé hi feia uns cartelles espectaculars anunciat les pel·lícules. I el públic el va batejar com a 'Can Pistoles'. Als anys 90 i primers del 2000 va ser el teatre de Pepe Rubianes, cosa que va fer que els propietaris, després de la seva mort, li posessin el seu nom a una sala del teatre. "La possible pèrdua d’una activitat cultural a La Rambla –diu Amics de la Rambla–, sumada a la pèrdua d’un establiment emblemàtic per la seva història i valor sentimental per diferents generacions de barcelonins, suposa una terrible notícia que La Rambla, que Barcelona, no es pot permetre". I per això reclamen "al govern municipal i també a tots els partits presents a l’Aj