Andreu Gomila

Què fer avui a Barcelona? Les coses per fer a Barcelona no descansen ni un dia. Cada setmana, trobareu centenars d'activitats increïbles per tots els racons de la ciutat, per no parlar dels plans a Barcelona que hi ha els caps de setmana. Cinema alternatiu, l'exposició imperdible, l'obra de teatre de la qual tothom parla, mercats, activitats familiars... Us oferim tota la informació per gaudir de Barcelona i de la seva enorme activitat cultural, avui i cada dia. No cal moderació, la podeu gaudir a l'engròs.  AMB GANES DE SORTIR PERÒ NO VOLS GASTAR? Mira la nostra llista de coses per fer gratis a Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Què fer a Barcelona aquest cap de setmana? Hem bussejat en l'agenda cultural de Barcelona i us portem una tria del milloret que podreu fer aquest divendres, dissabte i diumenge. Aquí teniu activitats per a tots els gustos i butxaques (fins i tot gratis!). Gaudiu del vostre temps lliure amb exposicions, obres de teatre, mercats, festes, concerts... Voleu saber què fer aquest cap de setmana amb nens? Us espera un cap de setmana increïble sense moure-us de Barcelona. I si voleu escampar la boira, podeu fer una visita als pobles més bonics a prop de casa nostra. NO T'HO PERDIS: Les millors coses gratis per fer a BarcelonaFes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Hemos buceado en la agenda cultural de Barcelona para traeros una elección de lo mejorcito que podréis hacer este fin de semana en la ciudad. ¿Queréis saber qué hacer este viernes, sábado y domingo? Aquí tenéis actividades para todos los gustos y bolsillos (¡incluso gratis!). Disfrutad del tiempo libre con exposiciones, obras de teatro, mercados, fiestas, conciertos, actividades con los peques... Os espera un fin de semana increíble sin moveros de Barcelona. Pero si queréis hacer una mini escapada, podéis visitar alguno de los pueblos más bonitos que tenemos cerca de casa. NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes para hacer gratis en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Desde espectáculos más pequeños a grandes producciones, de monólogos a musicales alucinantes... La cartelera de teatro de Barcelona es potente y ofrece shows para todo tipo de público. Si te preguntas cuáles son las mejores obras que se pueden ver en nuestros escenarios, hemos hecho una selección de las piezas que no hay que perderse de ninguna de las maneras: ¡y no te despistes demasiado, que te puedes quedar sin entradas! NO TE LO PIERDAS: 🎭 Los mejores musicales y las mejores obras de teatro infantil en Barcelona  🎤 Lugares de Barcelona donde ver 'jam sessions', 'open mics', comedia y otros espectáculos de pequeño Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Des d'espectacles més petits a grans produccions, de monòlegs a espatarrants musicals... La cartellera de teatre de Barcelona és potent i ofereix xous per a tota mena de públic. Si us pregunteu quines són les millors obres que es poden veure als nostres escenaris, hem fet una tria de les peces que no us heu de perdre de cap de les maneres: i no badeu gaire, que us podeu quedar sense entrades! NO T'HO PERDIS:  🎭 Els millors musicals i les millors obres de teatre infantil a Barcelona   🎤  Llocs de Barcelona on veure jam-sessions, 'open mics', comèdia i altres espectacles de petit format  Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

¿Buscáis ideas para sacar todo el jugo a la ciudad? Estáis en la página correcta. Aquí os hemos seleccionado 10 planes que engloban lo mejor de todos los ámbitos y para todos los públicos. Música, arte, cine y muchas cosas para hacer en la ciudad. ¡De tantos planes tendréis la agenda de la semana llena! NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes gratis de Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Teniu ganes de gaudir de la ciutat? Esteu al lloc adient! Us hem fet una selecció de 10 plans de l'agenda de Barcelona d'aquesta setmana que engloben el millor de tots els àmbits i per a tots els públics: Teatre, cinema, música, art, coses per fer amb nens aquest cap de setmana a Barcelona i altres excuses per no parar de descobrir la ciutat! De tants plans tindreu l'agenda plena! NO T'HO PERDIS: Els millors plans gratis de Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Heu notat els efectes de la tardor? Gaudiu de la nova estació, dels nous colors que aniran canviant la fisonomia de la ciutat i de toooots els grans plans que arriben a l'octubre a Barcelona. Voleu saber quines són les millors coses per fer a Barcelona durant els 30 dies vinents? En aquesta llista hi trobareu de tot, des de festivals, fins a concerts, estrenes de teatre i de cinema, gastronomia, exposicions i moltes activitats gratuïtes, perquè també es pot gaudir sense obrir el moneder. NO T'HO PERDIS: 50 coses per fer amb nens a Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

¿Has notado los efectos del otoño? Disfruta de la nueva estación, de los nuevos colores que irán cambiando la fisonomía de la ciudad y de toooodos los grandes planes que llegan en octubre a Barcelona. ¿Quieres saber cuáles son las mejores cosas para hacer en Barcelona durante los próximos 30 días? En esta lista encontrarás de todo, desde festivales, hasta conciertos, estrenos de teatro y de cine, gastronomía, exposiciones y también actividades gratis, porque también se puede disfrutar sin abrir el monedero. NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes del fin de semana. Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Tenim plans per a cada dia i per a tots els gustos: teatre, estrenes de cinema, veure les exposicions imprescindibles, plans per fer en família... Si et quedes a Barcelona, et faltaran hores per fer totes les propostes interessants que hi ha a la ciutat. I compte, algunes són GRATIS (sí, impressionant). Busques més plans? Aquestes són les millors coses per fer a Barcelona aquest mes  

Septiembre en Barcelona marca el inicio de una de las épocas más vibrantes del año. La ciudad recupera su pulso cotidiano, pero lo hace rodeada de fiestas, conciertos y propuestas culturales que la llenan de vida. Uno de los momentos más esperados es la Mercè, la gran celebración popular que transforma las calles con música, espectáculos y tradiciones que invitan a todos a salir y disfrutar del ambiente festivo. Más allá de la gran fiesta mayor, la agenda del mes ofrece una variedad de planes para todos los gustos. Los amantes de la lectura tienen su cita con la Setmana del Llibre en Català, que convierte la literatura en protagonista a través de presentaciones, encuentros con autores y actividades familiares. También destacan las festas majors de barri, donde la música en vivo, las comidas populares y el ambiente vecinal mantienen viva la esencia más auténtica de la ciudad. Y si lo que apetece es algo distinto, septiembre trae también mercados y festivales donde convergen diseño, gastronomía y cultura alternativa, como el Palo Market Fest o las jornadas de puertas abiertas en fábricas de creación artística, que permiten descubrir de cerca el trabajo de artistas locales. Incluso hay propuestas para viajar en el tiempo con festivales de recreación medieval en poblaciones cercanas. NO TE LO PIERDAS: 50 lugares para ir con niños Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Setembre a Barcelona marca l’inici d’una de les èpoques més vibrants de l’any. La ciutat recupera el seu pols quotidià, però ho fa envoltada de festes, concerts i propostes culturals que l’omplen de vida. Un dels moments més esperats és la Mercè, la gran celebració popular que transforma els carrers amb música, espectacles i tradicions que conviden tothom a sortir i gaudir de l’ambient festiu. Més enllà de la gran festa major, l’agenda del mes ofereix una varietat de plans per a tots els gustos. Els amants de la lectura tenen la seva cita amb la Setmana del Llibre en Català, que converteix la literatura en protagonista a través de presentacions, trobades amb autors i activitats familiars. També destaquen les festes majors de barri, on la música en directe, els àpats populars i l’ambient veïnal mantenen viva l’essència més autèntica de la ciutat. I si el que ve de gust és alguna cosa diferent, el setembre també porta mercats i festivals on convergeixen disseny, gastronomia i cultura alternativa, com el Palo Market Fest o les jornades de portes obertes en fàbriques de creació artística, que permeten descobrir de prop la feina dels artistes locals. Fins i tot hi ha propostes per viatjar en el temps amb festivals de recreació medieval en poblacions properes. Tot un ventall d’experiències que fan del setembre un mes per redescobrir Barcelona amb curiositat i ganes de participar. NO T'HO PERDIS: Coses per fer gratis a Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres

'Ànima' podía haberse desarrollado como todos los musicales de época, con príncipes azules, bellas durmientes, un sesgo de género maloliente y todo el azúcar que quisierais. Y, de hecho, el musical que ha estrenado el TNC, ambientado en los años 30 del siglo pasado, en EEUU, parece que tiene que ir por ahí. Porque tenemos a nuestra protagonista, Greta (Paula Malia), que se va de su pueblo para probar suerte en Hollywood, y dejar atrás la pobreza y una vida planificada. ¿La salvará un hombre caritativo? No, una historia creada en el 2024 no puede ser como 'Cantando bajo la lluvia'. Y eso que tenemos todo el universo Disney por delante, el del nacimiento del imperio, el de la creación de 'Blancanieves', el primer largometraje animado y en color de la historia. El sueño de Greta es trabajar para el gran Walter (Oriol Burés). No lo conseguirá a la primera, como ya podíamos esperar. El argumento, sin embargo, irá adquiriendo toques de comedia de enredos, más allá de la historia de formación y superación de una mujer que lo tiene todo en contra. E incluso reiremos. En esta complejidad se encuentra el punto a favor de 'Ànima'. Y una dirección escénica de Gara Roda que sabe sacarle jugo a un giratorio capaz de transformar la escena en pocos instantes. "Lo mejor de todo es que tenemos unos actores y actrices de primera" Blanca Bardagil ha escrito una muy buena trama a partir de la idea original de Burés. Y ella misma y Marc Gómez, unas canciones de primera con música de Adrià Barbosa.

Ànima podia haver-se desenvolupat com tots els musicals d'època, amb prínceps blaus, belles dorments, un biaix de gènere pudent i tot el sucre que vulguin. I, de fet, el musical que ha estrenat el TNC, ambientat als anys 30 del segle passat, als EUA, sembla que ha d'anar per aquí. Perquè tenim la nostra protagonista, la Greta (Paula Malia), que marxa del seu poble per provar sort a Hollywood, i deixar enrere la pobresa i una vida planificada. La salvarà un home caritatiu? No, una història creada el 2024 no pot ser com Cantant sota la pluja. I això que tenim tot l'univers Disney al davant, el del naixement de l'imperi, el de la creació de Blancaneu, el primer llargmetratge animat i en color de la història. El somni de la Greta és treballar per al gran Walter (Oriol Burés). No ho aconseguirà a la primera, com ja podíem esperar. L'argument, tanmateix, anirà agafant tocs de comèdia d'embolics, més enllà de la història de formació i superació d'una dona que ho té tot en contra. I fins i tot riurem. En aquesta complexitat hi ha el punt a favor d''Ànima'. I una direcció escènica de Gara Roda que sap treure suc a un giratori capaç de transformar l'escena en pocs instants. "El millor de tot plegat és que tenim uns actors i actrius de primera" Blanca Bardagil ha escrit una molt bona trama a partir de la idea original de Burés. I ella mateixa i Marc Gómez, unes cançons de primera amb música d'Adrià Barbosa. Amb Víctor G. Casademunt formen un quintet artístic bregat en mil batalles que h

Con Qui va matar el meu pare, Édouard Louis quiso ajustar cuentas con su progenitor, uno de tantos hombres que no supo entender a su hijo, y con los políticos que lo abandonaron al margen de la vida. Es un libro breve, conmovedor, punzante, pero al mismo tiempo algo deslavazado, que pone nombres y apellidos a ministros, jefes de gobierno y presidentes que hicieron la vida más difícil a su padre, mientras el autor repasa su infancia. Su virtud es la audacia. Como narración en primera persona, tiene todo para convertirse en monólogo teatral. No en vano, el propio Louis lo protagonizó en 2023 en Temporada Alta, bajo la dirección de Thomas Ostermeier. Ivo van Hove también lo ha dirigido, con el gran Hans Kesting, que parecía más padre que hijo, pero que también lo clavaba. Pau Roca se ha atrevido ahora aquí (hay más de una docena de montajes del texto en Europa) y, estéticamente, se acerca más a Van Hove que a Ostermeier: tiene un punto onírico, de pesadilla en flashback, dentro de un espacio nada naturalista, con unas paredes y un suelo apetece tocar. Louis, en el fondo, habla del cuerpo, del cuerpo maltratado, del cuerpo abusado, y Roca convierte la sala en un cuerpo de terciopelo que pide cuidado y que atrae manos y miradas. Un homenaje a alguien que le hizo pasar una infancia horrible Roca tiene la suerte de contar con un actor mayúsculo, Dafnis Balduz, que en escena sabe muy bien lo que tiene entre manos. Toda la función es, de hecho, una carta al padre clásica, con un intér

Amb Qui va matar el meu pare Édouard Louis va voler passar comptes amb el seu progenitor, un de tants homes que no va saber entendre el seu fill, i amb els polítics que van abandonar-lo a la cuneta de la vida. És un llibre breu, colpidor, punyent, però alhora una mica desmanyotat, que posa noms i cognoms a ministres, caps de govern i presidents que van fer-li la vida més difícil al pare, mentre l'autor repassa la seva infantesa. La seva virtut és la gosadia. Com a narració en primera persona, ho té per convertir-se en monòleg teatral. No debades, el mateix Louis el va protagonitzar el 2023 a Temporada Alta, amb direcció de Thomas Ostermeier. Ivo van Hove també l'ha dirigit, amb el gran Hans Kesting, que tenia més cara de pare que de fill, però també ho clavava. Pau Roca s'hi ha atrevit ara a casa nostra (hi ha una dotzena llarga de muntatges del text a Europa) i, estèticament, s'acosta més a Van Hove que a Ostermeier: té un punt oníric, de malson en flashback, dins un espai gens naturalista, amb unes parets i un terra que fan toquera. Louis, en el fons, parla del cos, del cos masegat, del cos maltractat, i Roca converteix la sala en un cos de vellut que demana cura i que atrau mans i mirades. Un homenatge a algú que li va fer passar una infantesa horrible Roca té la sort de comptar amb un actor majúscul, Dafnis Balduz, que, en escena, sap molt bé el pa que s'hi dona. Tota la funció és, de fet, una carta al pare clàssica, amb un intèrpret a qui tenim en present i que haurà de

El desarrollo de la 'Trilogia del lament' ha sido una de las experiencias teatrales más estimulantes de la última década y media en este país, especialmente porque hemos visto cómo un autor, actor y director, Jordi Oriol, iba desplegando todo su potencial escénico y textual. Utilizó las tramas shakespearianas ('Hamlet', 'La tempestad' y 'Macbeth') como excusa para exhibirse. Con cada nueva propuesta, iba un poco más allá. ¿Cómo debemos asumir, entonces, 'Reiterat rei tarat', obra creada a partir de 'Rey Lear'? De entrada, es una pieza aparte, una especie de añadido a la 'Trilogia', en la misma línea que las anteriores, pero Oriol no se dirige y no es el protagonista. Cuenta, respectivamente, con Nao Albet y Lua Amat. Ella, vestida como Cordelia, la hija pequeña de Lear, la querida y obligada a exiliarse en Francia, asume el reto de transmitir la historia. Oriol aparece en escena como monarca a mitad de función, en los últimos momentos de la obra original, ya loco y despojado de los honores reales. Siempre a merced de Cordelia, lo que también distancia 'Reiterat rei tarat' de la 'Trilogia': él no marca el paso, sino ella. Una pequeña joya que invita a padres con hijos adolescentes a adentrarse en un teatro de altísima calidad Oriol se centra en el poder de la palabra, en cómo Cordelia se rebela contra la autoridad paterna precisamente en el momento en que decide hacer uso de ella. Entonces, descubrirá qué es el oprobio y tomará conciencia de la muerte, del valor de la vida. Es

The Phantom of the Opera, seguramente el éxito más rotundo de Andrew Lloyd Webber, es un musical de gran exigencia vocal y musical. No puede interpretarlo cualquier cantante y/o actor. Y de ahí que debamos aplaudir la producción que ha llegado al Tivoli, porque no solo Daniel Diges y Ana San Martín son unos fantásticos Fantasma y Christine Daaé, sino que el resto del reparto sabe estar a la altura de una partitura que es casi operística, con un Miquel Tejada que dirige con mucha solvencia la orquesta. La historia ya la conocen (lleva 40 años ininterrumpidos en la cartelera londinense, tiene versiones cinematográficas...), pero habla de un teatro parisino, en el siglo XIX, poseído por una especie de “fantasma”, que no es sino un genio frustrado, desfigurado, que se enamora de una corista, Christine, y que hará todo lo posible para que sea ella quien estrene su obra maestra. Una versión menos edulcorada de La bella y la bestia. Una música electrizante que hoy suena tan bien como entonces La clave de todo ello se encuentra en una música electrizante, hija de los años 80, que hoy suena tan bien como entonces. El órgano de la apertura es emblemático y marca la pauta de toda la pieza. Ya nos indica, desde el principio, que viviremos una historia gótica, esotérica, trágica. Pero Webber fue lo suficientemente listo para incluir ciertos apuntes cómicos, en medio de tanto drama, a través de los personajes secundarios, como los nuevos propietarios de la Opéra Populaire o los cantantes d

El desenvolupament de la 'Trilogia del lament' ha estat una de les experiències teatrals més engrescadores de l'última dècada i mitja en aquest país, especialment perquè hem vist com un autor, actor i director, Jordi Oriol, anava desplegant tot el seu potencial escènic i textual. Va utilitzar les trames shakespearianes ('Hamlet', 'La tempesta' i 'Macbeth') com a coartada per exhibir-se. A cada nova proposta, anava una mica més enllà. Com hem d'assumir, doncs, 'Reiterat rei tarat', obra creada a partir del 'Rei Lear'? D'entrada, és una peça a part, una mena d'addenda a la 'Trilogia', en la mateixa línia de les anteriors, però Oriol no es dirigeix i no és el protagonista. Compta, respectivament, amb Nao Albet i Lua Amat. Ella, vestida com a Cordèlia, la filla petita de Lear, l'estimada i obligada a exiliar-se a França, assumeix el repte de transmetre la història. Oriol apareix en escena com a monarca a mitja funció, a les acaballes de l'obra original, ja boig i desposseït dels honors reials. Sempre a mercè de Cordèlia, cosa que també allunya 'Reiterat rei tarat' de la 'Trilogia': ell no marca el pas, sinó ella. Una petita joia que convida a pares amb fills adolescents a endinsar-se en un teatre d'altíssima qualitat Oriol se centra en el poder de la paraula, en com Cordèlia es rebel·la contra l'autoritat paterna precisament en el moment en què decideix fer-ne ús. Aleshores, descobrirà què és l'oprobi i tindrà consciència de la mort, del valor de la vida. És el camí de l'adolescè

Cuando L'amor venia amb taxi baja el telón, cuando la compañía ha encontrado una solución a una de las tramas de la obra, cuando la función está en lo más alto, a pesar de llevar casi dos horas y media en el teatro, nos asalta una chispa de tristeza, porque nos habríamos quedado una hora más contemplando un espectáculo redondo, divertido, riguroso, musicalmente delicioso, y con unas interpretaciones de aúpa. Habríamos querido preguntar a la compañía de la parroquia de Nuestra Señora de la Luz qué obra harán el año que viene, si piensan ensayar los martes, como siempre, quién hará de protagonista, si el tramoyista tendrá, finalmente, un papel, qué ha pasado con los que se iban a ir a Sevilla. Como en las mejores obras, estos personajes pasarán a formar parte de nuestras vidas. La Cubana ha conseguido crear un icono a través de un mecanismo que llevan explotando muchos años, que no es otro que hablar de teatro desde un escenario. Llevan 40 años dedicándose a esto. Y lo llevan a cabo, además, ejecutando un homenaje brillante a toda la gente tocada por el veneno del teatro, todos los aficionados que, semana tras semana, se reúnen para montar una obra que representarán un día. Eso es L'amor venia amb taxi, la inmersión en una compañía amateur que, tras hacer Els pastorets, decide enfrentarse al último éxito de Rafael Anglada, la pieza que da título al montaje. Tenemos homenajes a Bella Dorita, a Capri, a los Santpere Seguiremos sus ensayos mes a mes, de enero a septiembre, nueve e

Quan L'amor venia amb taxi abaixa el teló, quan la companyia ha trobat una solució a una de les trames de l'obra, quan la funció està ben amunt, tot i portar gairebé dues hores i mitja al teatre, una espurna de tristesa se'ns apareix, perquè ens hauríem estat una hora més contemplant un espectacle rodó, divertit, rigorós, musicalment deliciós, i amb unes interpretacions de traca. Hauríem volgut demanar a la companyia de la parròquia de la Nostra Senyora de la Llum quina obra fan l'any que ve, si pensen assajar els dimarts, com sempre, qui farà de protagonista, si el tramoista tindrà, finalment, un paper, què ha passat amb els que havien de marxar a Sevilla. Com en les millors obres, aquests personatges passaran a formar part de les nostres vides. La Cubana ha aconseguit crear una icona a través d'un mecanisme que fa molts anys que exploten, que no és altra cosa que parlar de teatre des d'un escenari. Fa 40 anys que es dediquen a això. I ho porten a terme, a més, executant un homenatge brillant a tota la gent tocada pel verí del teatre, tots els aficionats que, setmana rere setmana, es reuneixen per muntar una obra que representaran un dia. Això és L'amor venia amb taxi, la immersió en una companyia amateur que, després de fer Els pastorets, decideix fer front a l'últim èxit de Rafael Anglada, la peça que dona títol al muntatge. Tenim homenatges a la Bella Dorita, a Capri, als Santpere Seguirem els seus assajos mes a mes, de gener a setembre, nou escenes que la tropa intercala

Tras su muerte, a los 41 años, el hermano de Bernard-Marie Koltès consiguió reunir buena parte de su correspondencia con la familia, lo que dio lugar a un libro voluminoso y que, en gran medida, es una especie de diario del gran dramaturgo francés. La directora Ester Villamor cargaba con estas cartas cuando su hermano estaba muriendo. No abrió el volumen hasta que pasó lo peor. Le hicieron tanta compañía, le provocaron tal consuelo, que decidió hacer una selección y llevarlas a escena para compartir toda la humanidad que encontró en ellas. El resultado es un delicado monólogo de Albert Ausellé, que tiene la difícil misión de ponerse en la piel de un mito, autoexigente, muy crítico, pero que a la vez destila amor por todos los poros de su cuerpo. Un autor de obras tan importantes para el teatro contemporáneo como En la soledad de los campos de algodón o Roberto Zucco, piezas que nunca nos cansaremos de leer y que requerirían una edición en catalán inmediata. No era fácil resumir en una hora y cuarto más de 500 páginas de correspondencia No era fácil resumir en una hora y cuarto más de 500 páginas de correspondencia. Ausellé recorre la vida de Koltès desde sus inicios en el mundo del teatro, cuando creía que no tenía futuro, hasta sus últimos días, consumido por el sida. Allí podemos ver a un hombre íntegro, muy preocupado por su entorno inmediato (las cartas a la madre son deliciosas) y por la injusticia. La directora y Berta Giraut han tejido una dramaturgia impecable, porque

Després de la seva mort, als 41 anys, el germà de Bernard-Marie Koltès va aconseguir aplegar bona part de la seva correspondència amb la seva família, cosa que va produir un llibre voluminós i que, en bona mesura, és una mena de dietari del gran dramaturg francès. La directora Ester Villamor va carregar aquestes cartes quan el seu germà s'estava morint. No va obrir el volum fins que va passar el pitjor. Li van fer tanta companyia, li van provocar tal consol, que va decidir fer-ne una tria i portar-les a escena per compartir tota la humanitat que va trobar-hi. El resultat és un monòleg delicat d'Albert Ausellé, que té la difícil missió de posar-se en la pell d'un mite, autoexigent, molt crític, però que alhora vessa amor per tots els porus del seu cos. Un autor d'obres tan importants per al teatre contemporani com En la solitud dels camps de cotó o Roberto Zucco, peces que no ens cansarem de llegir mai i que requeririen una edició en català immediata. No era fàcil resumir en una hora i quart més de 500 pàgines de correspondència Ausellé es passeja per la vida de Koltès des dels seus inicis en el món del teatre, quan creia que no tenia futur, fins als seus últims dies, rosegat per la sida. Hi podem veure un home íntegre, molt preocupat pel seu entorn immediat (les cartes a la mare són delicioses) i per la injustícia. La directora i Berta Giraut han ordit una dramatúrgia impol·luta, perquè no era fàcil resumir en una hora i quart més de 500 pàgines de correspondència. Villamor c

De entrada, hay que dejar clara una cosa: trasladar La mort i la primavera a otro lenguaje que vaya más allá de la página escrita, lejos de la casi perfección de cada frase, cada adjetivo, cada palabra, no es un trabajo titánico, sino imposible. Sumergirse en la novela inacabada de Mercè Rodoreda es una experiencia única, inolvidable. ¿Es posible, entonces, llevarla a escena, al directo de una función? Sí, claro, porque en teatro o en danza, se puede hacer todo y se puede hacer muy bien. Marcos Morau, a quien no le asustan los retos, se ha sumergido de lleno y ha levantado una pieza de aspiración monumental. Durante el primer tercio de la función, Morau, sus siete bailarines y la cantante Maria Arnal nos dejan boquiabiertos. El coreógrafo tiene un dominio del espacio, de la artesanía teatral, que deja sin aliento: exhibe al mismo tiempo paisajes desnutridos y revela rincones exuberantes, hurga en cajones vacíos y sabe descender al sótano de las pesadillas. Y cuenta con un equipo de primera, desde la escenografía de Max Glaenzel hasta la iluminación de Bernat Jansà. Tenemos un escenario gigante, un órgano y un par de cachivaches más. No necesita nada más Morau para sumergirnos en ese universo violento, de pueblo cerrado y bestial, donde se mata a placer y nada deja huella, nada humano deja rastro. Caen cadáveres del cielo, suenan tambores ancestrales, un cochecito recoge muertos y se baila con esqueletos en la penumbra La mort i la primavera es la historia de un pueblo desolad

Jo, Meg, Beth y Amy son hermanas, adolescentes y han sido adoctrinadas para quedar bien, para cumplir los deseos de los hombres y no causar problemas. Ese podría ser el resumen de Mujercitas (Little Women), la novela que Louisa May Alcott publicó a mediados del siglo XIX y que, como recuerda Lucia del Greco, la directora que la llevará al Lliure de Gràcia, fue el único libro que el franquismo permitía leer a las mujeres. Un volumen que hoy podría ser la biblia de las tradwives y que Del Greco ha subvertido por completo. Para hacerlo posible, cuenta, entre otros, con cuatro jóvenes actrices deslumbrantes (Elisabet Casanovas, Míriam Moukhles, Paula Jornet y Blanca Valletbó) que encarnan a las hermanas March y que además son artistas totales: cantan, tocan instrumentos y actúan. Todas ellas nos acompañan en este viaje inmersivo hacia Little women. Lucia Del Greco (directora y dramaturga) Foto: Ivan GiménezLucia Del Greco Little Women es el segundo texto narrativo que Del Greco lleva a escena en poco tiempo, después de Pura pasión (Akadèmia). Y para entender la razón hay que remontarse a unos textos que le envió su padre, psicoanalista experto en niños y adolescentes. En ellos encontró referencias a la aceleración del tiempo que viven los adolescentes, algo que expresan a través de la violencia y la negación de la muerte. Todo, siempre, bajo la mirada de los adultos. Entonces pensó en la adaptación cinematográfica que Greta Gerwig hizo de Mujercitas y fue a la fuente original,

La Jo, la Meg, la Beth i l'Amy són germanes, adolescents i han estat adoctrinades per quedar bé, per fer reals els desigs dels homes i no crear problemes. Aquest podria ser el resum de Donetes, o Little women, la novel·la que Louisa May Alcott va publicar a mitjans del segle XIX i que, com ens recorda Lucia Del Greco, la dona que la portarà al Lliure de Gràcia, era l'únic llibre que el franquisme permetia llegir a les dones. Un volum que podria ser, avui, la bíblia de les tradwives i que Del Greco ha subvertit totalment. Per fer-ho possible té al seu servei, entre d'altres, quatre actrius joves espaterrants (Elisabet Casanovas, Míriam Moukhles, Paula Jornet i Blanca Valletbó) que donaran vida a les germanes March i que són, a més, unes artistes totals que canten, toquen i actuen. Totes cinc ens acompanyen en aquest viatge immersiu cap a Little women.   Lucia Del Greco (directora i dramaturga) Foto: Ivan GiménezLucia Del Greco Little women és el segon text narratiu que Del Greco porta a escena en poc temps, després de Pura passió (Akadèmia). I per buscar-ne la raó hem d'anar a uns textos que li va enviar el seu pare, psicoanalista expert en nens i adolescents. Allà s'hi va trobar referències a l'acceleració del temps que viuen els adolescents, cosa que expressen a través de la violència i la negació de la mort. Tot, sempre, sota la mirada dels adults. Aleshores, va pensar en l'adaptació cinematogràfica que va fer Greta Gerwig de Donetes i va anar a la font original, una nove

Convertirse en un villano de manual a los 80 años, después de haber encarnado al protagonista de la lacerante El pare de Florian Zeller, es algo al alcance de muy pocos actores. Y más aún cuando se trata de dar vida a un hombre, Roald Dahl, que en el imaginario de muchísima gente es aquel autor que les hizo vivir una infancia espléndida a través de sus cuentos estrambóticos y abrumadores. Pero no todos los escritores tienen que ser bellísimas personas. Y Josep Maria Pou lleva más de 50 años subiéndose a los escenarios para regalarnos personajes memorables. Gegant nos transporta a principios de los años 80 y nos sitúa en la casa de Dahl en Buckinghamshire, cuando está terminando Las brujas y justo en el momento en que estalla una polémica tras un artículo en el que compara a los israelíes con los nazis. En escena están su esposa Liccy (Victòria Pagès), su editor inglés Tom Maschler (Pep Planas) y la jefa de ventas de su editorial norteamericana Jessie Stone (Clàudia Benito), todos decididos, en mayor o menor grado, a convencerlo para que pida disculpas, lo que transformará la obra en una batalla dialéctica de primer nivel. Y que tanto Pou como Benito, Pagès y Planas saben resolver de manera brillante. Foto: David Ruano'Gegant' Pou encarna maravillosamente la figura de la vieja gloria terca, que se deja halagar, que lanza dardos constantemente y que no admite réplicas. Lo tratan con guantes de seda. Pero Stone, más joven, no puede evitar decirle al gran hombre lo que piensa.

Convertir-te en un dolent de manual quan ja tens 80 anys després d'encarnar el protagonista de la lacerant El pare de Florian Zeller és una cosa a l'abast de molt pocs actors. I més quan es tracta de donar vida a un home, Roald Dahl, que és en l'imaginari de moltíssima gent com aquell autor que els va fer passar una infantesa esplèndida a través dels seus contes estrambòtics i abassegadors. Però no tots els escriptors han de ser bellíssimes persones. I Josep Maria Pou fa més de 50 anys que puja als escenaris per regalar-nos personatges memorables. Gegant ens fa recular a primers dels anys 80 i ens col·loca a la casa de Dahl a Buckinghamshire quan està enllestint Les bruixes i just en el moment en què ha esclatat una polèmica arran d'un article en què compara els israelians amb els nazis. En escena, hi tenim la seva dona Liccy (Victòria Pagès), el seu editor anglès Tom Maschler (Pep Planas) i la cap de vendes de la seva editorial nord-americana Jessie Stone (Clàudia Benito), tots decidits, en major o menor grau, a convèncer-lo perquè demani disculpes, la qual cosa transformarà l'obra en una batalla dialèctica de primer nivell. I que tant Pou com Benito, Pagès i Planas saben resoldre de manera brillant. Foto: David Ruano'Gegant' Pou encarna de meravella la figura de la vella glòria tossuda, que es deixa afalagar, que llença dards tota l'estona i que no admet rèpliques. El tracten amb cotonets. Però Stone, més jove, no pot estar-se de dir-li al gran home el que pensa. I serà c

Substituir Oriol Pla no és gens fàcil, sobretot si es tracta d'un paper que ja és gairebé icònic en el teatre català de l'última dècada, el del jove de 23 anys, Carlo Giuliani, que va morir a Gènova el 20 de juliol de 2001 pels trets d'un policia. Un personatge i una història que Pla va passejar per tot arreu i que es va fer seus. La papereta que té Pau Bondiez, doncs, és delicada. Lali Álvarez, l'autora i directora del text, ha optat per un perfil d'actor diferent. Bondiez no té els trets melancòlics de Pla. És més fort, desprèn una altra energia. Així i tot, la funció conserva aquell esperit que va convertir Ragazzo en un fenomen, i en això Bondiez hi té alguna cosa a dir. Reclama tota l'estona que el mirem als ulls i aquí sap arrossegar-nos cap a la seva història, aquests tres dies de juliol de fatídica memòria que Álvarez reconstrueix fins a l'escena en què el protagonista és abatut. Álvarez segueix els desitjos de Giuliani de no convertir-lo en una estàtua, ni tan sols en un màrtir Que Pla no hi sigui, per tant, és un mal menor i conseqüència lògica del pas del temps. Si Álvarez volia mantenir viu el muntatge, tard o d'hora un altre actor de vint-i-pocs anys havia de substituir-lo. A banda d'això, la directora ha executat pocs canvis. Manté les cançons icòniques de Zoo, com Corbelles. Tot un encert. Foto: Alba Gibert'Ragazzo' La funció manté la mateixa pegada ideològica. Especialment perquè recupera un jove que havíem oblidat, un idealista, poeta, somiador, que va ser

Sustituir a Oriol Pla no es nada fácil, sobre todo si se trata de un papel que ya es casi icónico en el teatro catalán de la última década, el del joven de 23 años, Carlo Giuliani, que murió en Génova el 20 de julio de 2001 por los disparos de un policía. Un personaje y una historia que Pla llevó por todas partes y que hizo suyos. La papeleta que tiene Pau Bondiez, pues, es delicada. Lali Álvarez, la autora y directora del texto, ha optado por un perfil de actor diferente. Bondiez no tiene los rasgos melancólicos de Pla. Es más fuerte, desprende otra energía. Aun así, la función conserva aquel espíritu que convirtió 'Ragazzo' en un fenómeno, y en eso Bondiez tiene algo que decir. Reclama todo el tiempo que lo miremos a los ojos y ahí sabe arrastrarnos hacia su historia, esos tres días de julio de fatídica memoria que Álvarez reconstruye hasta la escena en la que el protagonista es abatido. Álvarez sigue los deseos de Giuliani de no convertirlo en una estatua, ni siquiera en un mártir. Que Pla no esté, por lo tanto, es un mal menor y consecuencia lógica del paso del tiempo. Si Álvarez quería mantener vivo el montaje, tarde o temprano otro actor de veintipocos años tenía que sustituirlo. Además de eso, la directora ha ejecutado pocos cambios. Mantiene las canciones icónicas de Zoo, como 'Corbelles'. Un acierto. Foto: Alba Gibert'Ragazzo' La función mantiene la misma pegada ideológica. Especialmente porque recupera a un joven que habíamos olvidado, un idealista, poeta, soñador

Si La tempestat que ha dirigido Oriol Broggi es una gran función, es por los versos traducidos por Jaume Coll Mariné, el Próspero de Lluís Soler, el Ariel de Babou Cham y la Miranda de Clara de Ramon. Porque sin estos cuatro elementos, el montaje podría ser más bien anecdótico o, simplemente, un retroceso en el tiempo, ya que nos transporta a la época en que el director barcelonés levantaba Hamlet en la Biblioteca de Catalunya y nos maravillaba: la profundidad, el lirismo, la pulcritud. No hay nada que no hayamos visto. Y todo sigue funcionando. Las crónicas del siglo XVII sitúan The tempest como la última obra que escribió Shakespeare, en 1611, cinco años antes de su muerte. Es una pieza canónica en cinco actos, que se mueve entre la obra romántica y la tragicomedia, escrita en un 80% en pentámetro yámbico, donde no muere nadie. Y muchos la han visto como el testamento del Bardo, encarnado en la figura de Próspero, el duque de Milán desterrado que encuentra refugio en una isla, con su hija Miranda, donde puede desplegar su magia gracias a un espíritu, Ariel, mientras subyuga al indígena Caliban. Todo, sin embargo, comienza con un naufragio, el de un barco en el que viajan los antiguos enemigos de Próspero, especialmente el hermano que le arrebató el ducado, y su aliado, el rey de Nápoles. El exiliado les tiende una trampa para lograr ser restituido y, al mismo tiempo, hacer feliz a su hija. Hasta aquí, el argumento, lo que todos sabemos de La tempestat. Foto: La Perla 29'La

Si La tempestat que ha dirigit Oriol Broggi és una gran funció és pels versos traduïts per Jaume Coll Mariné, el Pròsper de Lluís Soler, l'Ariel de Babou Cham i la Miranda de Clara de Ramon. Perquè sense aquests quatre elements, el muntatge podria ser més aviat anecdòtic o, simplement, un retrocés en el temps, ja que ens transporta a l'època en què el director barceloní aixecava Hamlet a la Biblioteca de Catalunya i ens meravellava: la profunditat, el lirisme, la pulcritud. No hi ha res que no hàgim vist. I tot segueix funcionant. Les cròniques del segle XVII situen The tempest (La tempesta o La tempestat, com vostès vulguin) com l'última obra que va escriure Shakespeare, el 1611, cinc anys abans de la seva mort. És una peça canònica en cinc actes, que es belluga entre l'obra romàntica i la tragicomèdia, escrita en un 80% en pentàmetre iàmbic, on no mor ningú. I molts l'han vista com el testament del Bard, encarnat en la figura de Pròsper, el duc de Milà desterrat que troba refugi en una illa, amb la seva filla Miranda, on pot desplegar la seva màgia gràcies a un esperit, Ariel, mentre subjuga l'indígena Caliban. Tot, però, comença amb un naufragi, el d'un vaixell on viatgen els antics enemics de Pròsper, especialment el germà que li va prendre el ducat, i el seu aliat, el rei de Nàpols. L'exiliat els para un parany per aconseguir ser rescabalat i, alhora, fer feliç la seva filla. Fins aquí, l'argument, el que tots sabem de La tempestat. Foto: La Perla 29'La tempestat' Un A

La historia reciente del teatro catalán contemporáneo tiene personajes memorables, como Clara G. de L'imperatiu categòric, Ivana de Temps salvatge, Àlex de Smiley, Beré de Sé de un lugar o Júlia de Una gossa en un descampat. El Pere de Grand Canyon juega en esa liga, en la de las figuras emblemáticas nacidas de la ficción que han subido a los escenarios. Un hombre en declive, maduro, que parece haber tirado la toalla, que ya no es lo que era, pero que la vida hace reaccionar a tiempo. En La Villarroel, en la piel de Joan Carreras. Tras el éxito de Amèrica, una hipnótica historia de burgueses catalanes a quienes el pasado esclavista les pasa factura, Sergi Pompermayer ha decidido continuar su aventura americana desde otro ángulo, desde abajo, desde un pueblo catalán de mala muerte donde un hombre, Pere, sueña con pisar el Gran Cañón del Colorado. Es una historia crepuscular, con un aire de Sam Shepard: una prostituta que hace de confidente, un joven facha que se ha drogado demasiado, el dueño de un bar que mira a todos por encima del hombro, la mujer de Pere, Angie, que tira del carro, y su hija, Ruby, que busca vías de escape. Y, claro, Pere. Foto: La Villarroel'Grand Canyon' Grand Canyon nos sitúa en un entorno rural tóxico y dentro de una familia, la de Pere, Angie y Ruby, que vive una situación difícil: él tiene poco trabajo o ninguno, y han recibido una citación judicial porque acusan a Ruby, cantante incipiente, de terrorismo. Ha escrito una canción contra la monarquía

La història recent del teatre català contemporani té personatges memorables, com la Clara G. de L'imperatiu categòric, la Ivana de Temps salvatge, l'Àlex de Smiley, la Beré de Sé de un lugar o la Júlia d'Una gossa en un descampat. El Pere de Grand Canyon juga en aquest lliga, en la de les figures emblemàtiques nascudes de la ficció que han pujat als escenaris. Un home en declivi, madur, que sembla que ha llençat la tovallola, que no és el que era, però que la vida fa reaccionar a temps. A La Villarroel, en la pell de Joan Carreras. Després de l'èxit d'Amèrica, una hipnòtica història de burgesos catalans als quals el passat esclavista els passa factura, Sergi Pompermayer ha decidit seguir la seva aventura americana des d'un altre cantó, des de baix, des d'un poble català de mala mort on un home, en Pere, somia a trepitjar el Gran Canyó de Colorado. És una història crepuscular, amb un aire de Sam Shepard: una prostituta que fa de confessora, un nano fatxa que s'ha drogat massa, l'amo d'un bar que mira tothom per sobre de l'espatlla, la dona d'en Pere, l'Angie, que estira el carro i la seva filla, la Ruby, que busca vies de sortida. I, és clar, en Pere. Foto: La Villarroel'Grand Canyon' Grand Canyon ens col·loca en un entorn rural tòxic i dins una família, la del Pere, l'Angie i la Ruby, que viuen una situació difícil: ell té poca feina o gens, i han rebut una citació judicial perquè acusen la Ruby, cantant incipient, de terrorisme. Ha escrit una cançó contra la monarquia. T

La majordoma es una historia turbia, con una mujer que huye, un hombre tétrico que se queda solo, un cura que hace de las suyas y un suicidio. Es la segunda parte del Tríptic de l'Epifania que Josep Maria Miró inició con El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc, en el que Pere Arquillué encarnaba a siete personajes en una historia que comenzaba con un cadáver en el suelo y un asesinato. Ahora es el turno de Rosa Renom, la mayordoma, que regresa a casa 27 años después de huir para restregarle a su exmarido que sí, que está mucho mejor que antes, a diferencia de él, demacrado, de respiración fatigosa y ruidosa. La función también arranca con un cuerpo en el suelo, el de ella, tras sufrir la agresión de uno de los “amigos” de su esposo. "Renom maneja la función a su antojo" El texto de Miró es laberíntico. Empieza en el presente y retrocede casi tres décadas para detallar la marcha de la protagonista, avanzando en flashback hasta nuestros días. No se lo pone fácil a Renom. Y al mismo tiempo le levanta un monumento teatral para que esta grandísima actriz pueda demostrar ante todos la calidad de sus herramientas. Es un personaje injertado de su personalidad y de todos los personajes que ha hecho antes. Tiene que enfadarse, disfrutar de la cólera, narrar y ser capaz de acercar al público a una historia oscura en la que ella parece ser la única superviviente. En muchos sentidos, felizmente superviviente. Renom maneja la función a su antojo. Se eleva cuando describe sus

La majordoma és una història tèrbola, amb una dona que fuig, un home tètric que es queda sol, un capellà que fa de les seves i un suïcidi. És la segona part del Tríptic de l'Epifania que Josep Maria Miró va encetar amb El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc, en el qual Pere Arquillué encarnava set personatges en una història que començava amb cos a terra i un assassinat. Ara és el torn de Rosa Renom, la majordoma, que torna a casa 27 anys després de fugir per refregar-li al seu exmarit que sí, que està molt millor que abans, a diferència d'ell, demacrat, de respiració feixuga i sorollosa. La funció també es posa en marxa amb un cos a terra, el d'ella, després de patir l'agressió d'un dels "amics" del seu espòs. "Renom maneja la funció al seu gust" El text de Miró és laberíntic. Comença en el present i recula gairebé tres dècades per detallar la marxa de la protagonista, per anar avançant en flashback fins als nostres dies. No li posa fàcil a Renom. I alhora li aixeca un monument teatral perquè aquesta grandíssima actriu pugui demostrar davant de tothom la qualitat de les seves eines. És un personatge empeltat de la seva personalitat i de tots els personatges que ha fet abans. S'ha d'enrabiar, ha de fruir de la còlera, ha de narrar i ha de ser capaç d'acostar el públic a una història fosca en la qual ella sembla ser l'única supervivent. En molts sentits, feliçment supervivent. Renom maneja la funció al seu gust. La fa enlairar quan descriu els seus anys al ser