Andreu Gomila

Hemos buceado en la agenda cultural de Barcelona para traeros una elección de lo mejorcito que podréis hacer este fin de semana en la ciudad. ¿Queréis saber qué hacer este viernes, sábado y domingo? Aquí tenéis actividades para todos los gustos y bolsillos (¡incluso gratis!). Disfrutad del tiempo libre con exposiciones, obras de teatro, mercados, fiestas, conciertos, actividades con los peques... Os espera un fin de semana increíble sin moveros de Barcelona. Pero si queréis hacer una mini escapada, podéis visitar alguno de los pueblos más bonitos que tenemos cerca de casa. NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes para hacer gratis en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Què fer a Barcelona aquest cap de setmana? Hem bussejat en l'agenda cultural de Barcelona i us portem una tria del milloret que podreu fer aquest divendres, dissabte i diumenge. Aquí teniu activitats per a tots els gustos i butxaques (fins i tot gratis!). Gaudiu del vostre temps lliure amb exposicions, obres de teatre, mercats, festes, concerts... Voleu saber què fer aquest cap de setmana amb nens? Us espera un cap de setmana increïble sense moure-us de Barcelona. I si voleu escampar la boira, podeu fer una visita als pobles més bonics a prop de casa nostra. NO T'HO PERDIS: Les millors coses gratis per fer a BarcelonaFes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Què fer avui a Barcelona? Les coses per fer a Barcelona no descansen ni un dia. Cada setmana, trobareu centenars d'activitats increïbles per tots els racons de la ciutat, per no parlar dels plans a Barcelona que hi ha els caps de setmana. Cinema alternatiu, l'exposició imperdible, l'obra de teatre de la qual tothom parla, mercats, activitats familiars... Us oferim tota la informació per gaudir de Barcelona i de la seva enorme activitat cultural, avui i cada dia. No cal moderació, la podeu gaudir a l'engròs.  AMB GANES DE SORTIR PERÒ NO VOLS GASTAR? Mira la nostra llista de coses per fer gratis a Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Desde espectáculos más pequeños a grandes producciones, de monólogos a musicales alucinantes... La cartelera de teatro de Barcelona es potente y ofrece shows para todo tipo de público. Si te preguntas cuáles son las mejores obras que se pueden ver en nuestros escenarios, hemos hecho una selección de las piezas que no hay que perderse de ninguna de las maneras: ¡y no te despistes demasiado, que te puedes quedar sin entradas! NO TE LO PIERDAS: 🎭 Los mejores musicales y las mejores obras de teatro infantil en Barcelona  🎤 Lugares de Barcelona donde ver 'jam sessions', 'open mics', comedia y otros espectáculos de pequeño Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

¿Buscáis ideas para sacar todo el jugo a la ciudad? Estáis en la página correcta. Aquí os hemos seleccionado 10 planes que engloban lo mejor de todos los ámbitos y para todos los públicos. Música, arte, cine y muchas cosas para hacer en la ciudad. ¡De tantos planes tendréis la agenda de la semana llena! NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes gratis de Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Des d'espectacles més petits a grans produccions, de monòlegs a espatarrants musicals... La cartellera de teatre de Barcelona és potent i ofereix xous per a tota mena de públic. Si us pregunteu quines són les millors obres que es poden veure als nostres escenaris, hem fet una tria de les peces que no us heu de perdre de cap de les maneres: i no badeu gaire, que us podeu quedar sense entrades! NO T'HO PERDIS:  🎭 Els millors musicals i les millors obres de teatre infantil a Barcelona   🎤  Llocs de Barcelona on veure jam-sessions, 'open mics', comèdia i altres espectacles de petit format  Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Teniu ganes de gaudir de la ciutat? Esteu al lloc adient! Us hem fet una selecció de 10 plans de l'agenda de Barcelona d'aquesta setmana que engloben el millor de tots els àmbits i per a tots els públics: Teatre, cinema, música, art, coses per fer amb nens aquest cap de setmana a Barcelona i altres excuses per no parar de descobrir la ciutat! De tants plans tindreu l'agenda plena! NO T'HO PERDIS: Els millors plans gratis de Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Tenim plans per a cada dia i per a tots els gustos: teatre, estrenes de cinema, veure les exposicions imprescindibles, plans per fer en família... Si et quedes a Barcelona, et faltaran hores per fer totes les propostes interessants que hi ha a la ciutat. I compte, algunes són GRATIS (sí, impressionant). Busques més plans? Aquestes són les millors coses per fer a Barcelona aquest mes  

Septiembre en Barcelona marca el inicio de una de las épocas más vibrantes del año. La ciudad recupera su pulso cotidiano, pero lo hace rodeada de fiestas, conciertos y propuestas culturales que la llenan de vida. Uno de los momentos más esperados es la Mercè, la gran celebración popular que transforma las calles con música, espectáculos y tradiciones que invitan a todos a salir y disfrutar del ambiente festivo. Más allá de la gran fiesta mayor, la agenda del mes ofrece una variedad de planes para todos los gustos. Los amantes de la lectura tienen su cita con la Setmana del Llibre en Català, que convierte la literatura en protagonista a través de presentaciones, encuentros con autores y actividades familiares. También destacan las festas majors de barri, donde la música en vivo, las comidas populares y el ambiente vecinal mantienen viva la esencia más auténtica de la ciudad. Y si lo que apetece es algo distinto, septiembre trae también mercados y festivales donde convergen diseño, gastronomía y cultura alternativa, como el Palo Market Fest o las jornadas de puertas abiertas en fábricas de creación artística, que permiten descubrir de cerca el trabajo de artistas locales. Incluso hay propuestas para viajar en el tiempo con festivales de recreación medieval en poblaciones cercanas. NO TE LO PIERDAS: 50 lugares para ir con niños Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Setembre a Barcelona marca l’inici d’una de les èpoques més vibrants de l’any. La ciutat recupera el seu pols quotidià, però ho fa envoltada de festes, concerts i propostes culturals que l’omplen de vida. Un dels moments més esperats és la Mercè, la gran celebració popular que transforma els carrers amb música, espectacles i tradicions que conviden tothom a sortir i gaudir de l’ambient festiu. Més enllà de la gran festa major, l’agenda del mes ofereix una varietat de plans per a tots els gustos. Els amants de la lectura tenen la seva cita amb la Setmana del Llibre en Català, que converteix la literatura en protagonista a través de presentacions, trobades amb autors i activitats familiars. També destaquen les festes majors de barri, on la música en directe, els àpats populars i l’ambient veïnal mantenen viva l’essència més autèntica de la ciutat. I si el que ve de gust és alguna cosa diferent, el setembre també porta mercats i festivals on convergeixen disseny, gastronomia i cultura alternativa, com el Palo Market Fest o les jornades de portes obertes en fàbriques de creació artística, que permeten descobrir de prop la feina dels artistes locals. Fins i tot hi ha propostes per viatjar en el temps amb festivals de recreació medieval en poblacions properes. Tot un ventall d’experiències que fan del setembre un mes per redescobrir Barcelona amb curiositat i ganes de participar. NO T'HO PERDIS: Coses per fer gratis a Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres

Quedar-se a Barcelona durant l’agost no ha de ser sinònim de calor sufocant i carrers plens de turistes. De fet, per a aquells que decideixen passar l'estiu a la ciutat, abunden els plans pensats per gaudir sense necessitat de fugir. Des de capbussades a piscines municipals com la de Montjuïc fins a tallers i activitats familiars en centres culturals, la ciutat ofereix alternatives per a tots els públics. A més, és el moment ideal per redescobrir espais que durant l’any passen desapercebuts: xiringuitos amb encant, terrasses tranquil·les al capvespre i mercats d’estiu on l’artesania i la gastronomia local van de bracet. L’agost, lluny de ser un mes mort, és una invitació a reconnectar amb Barcelona des d’una altra mirada. Un dels grans atractius per als barcelonins són les festes de barri, que mantenen viva l’essència comunitària de la ciutat. La Festa Major de Gràcia (del 15 al 21 d’agost) és un clàssic ineludible, amb carrers guarnits pels veïns, concerts gratuïts, vermuts populars i correfocs. Tot just acaba, comença la Festa Major de Sants, que ofereix un ambient similar però amb identitat pròpia. Aquests esdeveniments, més que atraccions turístiques, són celebracions del teixit veïnal i una oportunitat per trobar-se amb la gent del barri en un entorn festiu. També destaca la programació de cinema a l’aire lliure com el Cinema Lliure a la Platja, propostes ideals per a nits fresques sense sortir de la ciutat. A més, l’agost permet gaudir d’una Barcelona més calmada, on fi

Quedarse en Barcelona durante agosto no tiene por qué ser sinónimo de calor sofocante y calles llenas de turistas. De hecho, para quienes deciden pasar el mes en la ciudad, abundan los planes pensados para disfrutar sin necesidad de escapar. Desde chapuzones en piscinas municipales como la de Montjuïc hasta talleres y actividades familiares en centros culturales, la ciudad ofrece alternativas para todos los públicos. Además, es el momento ideal para redescubrir espacios que durante el año pasan desapercibidos: chiringuitos con encanto, terrazas tranquilas al atardecer, y mercados de verano donde la artesanía y la gastronomía local se dan la mano. Agosto, lejos de ser un mes muerto, es una invitación a reconectar con Barcelona desde otra mirada. Uno de los grandes atractivos para los barceloneses son las fiestas de barrio, que mantienen viva la esencia comunitaria de la ciudad. La Festa Major de Gràcia (del 15 al 21 de agosto) es un clásico ineludible, con calles decoradas por los vecinos, conciertos gratuitos, vermuts populares y correfocs. Apenas acaba, comienza la Festa Major de Sants, que ofrece un ambiente similar pero con identidad propia. Estos eventos, más que atracciones turísticas, son celebraciones del tejido vecinal y una oportunidad para encontrarse con la gente del barrio en un entorno festivo. También destaca la programación de cine al aire libre como el Cinema Lliure a la Platja, propuestas ideales para noches frescas sin salir de la ciudad. Además, agosto perm

Dirección y creación: Agnés Mateus y Quim Tarrida. En los últimos tres años, 327 mujeres han muerto víctimas de la violencia de género en el estado. Dos cada semana. Esto, no es un dato más, sino un hecho repugnante. Y acá es hacia donde se dirige el chocante, divertido (sí, aunque parezca mentira), segundo espectáculo de Agnès Mateus como creadora escénica. Hacia una cifra final que explica todo lo que nos ha mostrado durante una hora y poco frenética en que ella sola desmonta y se ríe de todos los tópicos en torno a la mujer. Una risa que es mordaz, combinada con puñetazos en la mandíbula. Mateus repasa los insultos dirigidos a las mujeres, los mitos Disney donde ella siempre se casa, las heroínas de la historia con el apellido del marido. Y sí, también se disfraza de polla para saber qué es ser hombre. Aquí nos partimos de risa. Pero acto seguido se pone delante de una pared de madera, dispuesta a que un lanzador de cuchillos le agujeree el pecho. Sabemos que estamos en un teatro y que esta noche no morirá. Pero y si... Brillante metáfora de cómo es ser mujer hoy en día.

Todo el mundo conoce la historia de Rodríguez, ese músico estadounidense caído en desgracia que un documental, 'Searching for Sugar Man', sacó del anonimato. Pero quizá nadie sabe quién fue Camil Clot, un hombre que presuntamente se hizo un nombre en el underground barcelonés del cambio del siglo pasado y que el dramaturgo Marc de la Varga ha decidido recuperar a través de una obra documental en la que él mismo, transfigurado en el actor Pau Vinyals, tira de los hilos de su vida. 'Em dic Josep' es el resultado de la investigación y de su artificio. A Vinyals le acompañan Mont Plans y Daniel Higiénico, una actriz soberbia (no nos cansaremos de repetirlo) y un músico que conoció el ambiente del que nos habla el dramaturgo. Los tres consiguen que una obra que ya de por sí tiene mucho valor, suba muchos escalones en la escala artística. "¿Qué significa la locura? ¿Qué significa ser un genio?" Porque no se trata solo de descubrir quién fue Camil Clot y quién es ese Josep del título, supuesto hermano del músico, sino que hay muchas más cosas en esta función. Tenemos, de entrada, el retrato de una Barcelona que se estaba transformando hasta convertirse en el actual parque temático, la de los años 90 y primeros del siglo XXI. También hay un interesante juego teatral, ya que la pieza comienza con el dramaturgo buscando de qué hablar, descubriendo la personalidad de Clot y adentrándose en su vida a través de las visitas continuadas a su madre y su hermano. Al mismo tiempo, tendremos el

Dicen que la gente normal, cuando sube a un tren, prefiere ir en el sentido de la marcha, mientras que el buen historiador se sienta a contramarcha, lo que sería aplicable a cualquier arte. Lo fácil es ser complaciente, cargar las tintas contra los más jóvenes o los más viejos, los de aquí o los de allá, mirar hacia adelante y contentarse con el paisaje. Lo complicado y arriesgado es observar tu entorno cercano y ser capaz de emitir un veredicto desgarrador, irreverente, mordaz, sin verter toneladas de basura en contra de nadie, salvo contra ti mismo. Y eso, entre otras muchas cosas, es el nuevo espectáculo de Berta Prieto, una artista nacida a finales del siglo XX que ha decidido que si tiene una pistola en sus manos, debe dispararla. El argumento es fácil: el ascenso y caída de una escritora que fue un mito, que a su vez es utilizada por otros artistas como fuente de inspiración. La tendremos a ella de pequeña, de joven y cuando se despide después de haber decidido que es mucho mejor ser tonta que utilizar el cerebro. Y también disfrutaremos de la directora de cine que, más tarde, rueda la vida de su heroína. Tiene escenas memorables, diálogos delirantes y una resolución de traca Sí, 'Del fandom al troleig' es un espectáculo generacional, y es un muy buen montaje teatral. Prieto tiene a su servicio a cuatro actrices de su quinta (Belén Barenys, Roser Dresaire, Irene Moray y Laura Roig), más una quinta de una generación posterior (Judit Martín) que ofrece experiencia y un co

Después de ver Mesures extraordinàries sería fácil trazar un triángulo entre la comedia negra de Yago Alonso y Carmen Marfà con Aquelles que no han de morir de Las Huecas y Ramon de Mar Monegal. Para empezar, porque con la primera comparte el espinoso tema de qué hacer cuando muere un familiar cercano, todo lo que cuesta enterrarlo y el negocio que hay detrás. Son dos obras muy distintas, pero hablan de lo mismo y llegan a conclusiones parecidas. Con la pieza de Monegal, la conexión es a través de Francesc Ferrer, que aquí se llama Toni y allí era Ramon, un hombre de mediana edad obligado a volver a casa de sus padres como un fracasado. El uno y el otro son muy parecidos, y Toni podría ser Ramon diez años después, con una hija adolescente a su cargo y un padre al que enterrar con poca liquidez en el banco. Alonso y Marfà estrenaron una especie de versión previa de Mesures extraordinàries en la sala Flyhard en 2022 con un título más directo: Instruccions per enterrar un pare. Y era la única de las obras del dúo que no había dado el salto al teatro comercial, a diferencia de Ovelles y La pell fina. Hace tres años, con Eduard Buch, Sara Diego y Teresa Vallicrosa en lugar de Ferrer, Mia Sala-Patau y Mercè Arànega, el montaje funcionaba muy bien como un trabajo indie, atrevido, una comedia negra que, como sus otras obras, tenía un fuerte componente generacional y social, con el foco puesto en la herencia y el cierto fracaso social de la generación que ronda los 40, que no ha conse

Que a Las Huecas les gusta plantearse grandes temas ya lo sabíamos. Que les gusta disfrazarse, también. Pero que llegarían a clonarse para levantar su tercer espectáculo, no. Tampoco serían capaces de disparar a sangre, sin contemplaciones, contra todas y cada una de ellas mismas, hasta el punto de poner en duda su existencia como colectivo. El talento de Andrea Pellejero, Julia Barbany, Esmeralda Colette y Núria Corominas no tiene límites, al menos a nivel creativo. 'De l'amistat' no engaña. Va de eso. Cuatro artistas con nombre y apellido analizan si son amigas de verdad. Se conocieron antes de formar a un colectivo, pero siempre han trabajado juntas. ¿Es auténtica esta fraternidad?, se preguntan. Detrás, parece que no hay más que la experiencia personal. Pero hay mucha tela extra y, sobre todo, una nueva crítica al sistema. ¿Es la amistad lo único que queda libre de toda normativización? Las Huecas son una bomba 'Aquellas que no deben morir' (Antic Teatre, 2022) fue un descubrimiento soberbio, una pieza sobre el negocio de la muerte, documental y performática, que nos puso Las Huecas en el radar. Desde entonces han trabajado en 'De l'amistat' a través de distintos caminos que hemos podido ver en otros espacios y festivales antes de llegar a la Sala Beckett. Un laboratorio continuo que ha terminado siendo el recurso escénico que han utilizado para exhibir el punto final. Si exceptuamos la coreografía que hace de intermedio entre un deslumbrante inicio y un final apoteósico,

Direcció i creació: Agnès Mateus i Quim Tarrida. En els últims tres anys, 327 dones han mort víctimes de la violència de gènere a l'estat. Dues cada setmana. Aquesta, no és una dada més, sinó un fet repugnant. I cap aquí és cap a on es dirigeix el xocant, divertit (sí, encara que sembli mentida), segon espectacle d'Agnès Mateus com a creadora escènica. Cap a una xifra final que explica tot el que ens ha mostrat durant una hora i escaig frenètica en què ella sola desmunta i se'n riu de tots els tòpics al voltant de la dona. Un riure que és mordaç, combinat amb cops de puny a la mandíbula. Mateus repassa els insults adreçats a les dones, els mites Disney on ella sempre es casa, les heroïnes de la història amb el cognom del marit. I sí, també es disfressa de titola per saber què és ser home. Aquí ens esclatem de riure. Però acte seguit es posa davant d'una paret de fusta, disposada a què un llançador de ganivets li foradi el pit. Sabem que som en un teatre i que aquesta nit no morirà. Però i si... Brillant metàfora de com és ser dona avui dia.

Que a Las Huecas els agrada plantejar-se grans temes ja ho sabíem. Que els agrada disfressar-se, també. Però que arribarien a clonar-se per aixecar el seu tercer espectacle, no. Tampoc que serien capaces de disparar a sang, sense contemplacions, contra totes i cadascuna d'elles mateixes, fins al punt de posar en dubte la seva existència com a col·lectiu. El talent d'Andrea Pellejero, Júlia Barbany, Esmeralda Colette i Núria Corominas no té límits, almenys a nivell creatiu. 'De l'amistat' no enganya. Va d'això. Quatre artistes amb nom i cognom analitzen si són amigues de debò. Es van conèixer abans de formar un col·lectiu, però sempre han treballat plegades. És autèntica, aquesta fraternitat?, es pregunten. Al darrere, sembla que no hi ha res més que l'experiència personal. Però hi ha molta teca extra i, sobretot, una nova crítica al sistema. És l'amistat l'únic que queda lliure de tota normativització? Las Huecas són una bomba 'Aquelles que no han de morir' (Antic Teatre, 2022) va ser un descobriment superb, una peça sobre el negoci de la mort, documental i performàtica, que ens va posar Las Huecas al radar. D'aleshores ençà han treballat en 'De l'amistat' a través de diferents camins que hem pogut tastar a altres espais i festivals abans d'arribar a la Sala Beckett. Un laboratori continu que ha acabat sent el recurs escènic que han utilitzat per exhibir el punt final. Si exceptuem la coreografia que fa d'intermedi entre un inici enlluernador i un final apoteòsic, la peça és

Tothom coneix la història de Rodríguez, aquell músic nord-americà caigut en desgràcia que un documental, 'Searching for Sugar Man', va treure de l'anonimat. Però potser ningú no sap qui va ser Camil Clot, un home que presumptament es va fer un nom en l'underground barceloní del tombant del segle passat i que el dramaturg Marc de la Varga ha decidit recuperar a través d'una obra documental en què ell mateix, transfigurat en l'actor Pau Vinyals, estira els fils de la seva vida. 'Em dic Josep' és el resultat de la investigació i del seu artifici. A Vinyals l'acompanyen Mont Plans i Daniel Higiénico, una actriu superba (no ens cansarem de repetir-ho) i un músic que va conèixer l'ambient del qual ens parla el dramaturg. Tots tres aconsegueixen que una obra que ja per ella mateixa té molt valor, pugi molts graons en l'escala artística. "Què vol dir la bogeria? Què significa ser un geni?" Perquè no es tracta només de descobrir qui va ser Camil Clot i qui és aquest Josep del títol, suposat germà del músic, sinó que hi ha moltes més coses en aquesta funció. Tenim, d'entrada, el retrat d'una Barcelona que s'estava transformant fins a esdevenir el parc temàtic actual, la dels anys 90 i primers del segle XXI. També hi ha un interessant joc teatral, ja que la peça comença amb el dramaturg buscant de què parlar, descobrint la personalitat de Clot i endinsant-se en la seva vida a través de les visites continuades a sa mare i el seu germà. Alhora, tindrem el procés d'assaig de l'obra que ane

Diuen que la gent normal, quan puja a un tren, prefereix anar en el sentit de la marxa, mentre que el bon historiador s'asseu a contramarxa, cosa que seria aplicable a qualsevol art. El fàcil és ser complaent, carregar les tintes contra els més joves o els més vells, els d'aquí o els d'allà, mirar endavant i acontentar-se amb el paisatge. El complicat i arriscat és observar el teu entorn proper i ser capaç d'emetre un veredicte punyent, irreverent, mordaç, sense abocar tones de porqueria en contra de ningú llevat de contra tu mateix. I això, entre moltes altres coses, és el nou espectacle de Berta Prieto, una artista nascuda a finals del segle XX que ha decidit que si té una pistola a les mans, l'ha de disparar. L'argument és fàcil: l'ascens i caiguda d'una escriptora que va ser un mite, que alhora és utilitzada per altres artistes com a font d'inspiració. La tindrem a ella de petita, de jove i quan s'acomiada després d'haver decidit que és molt millor ser beneita que utilitzar el cervell. I també gaudirem de la directora de cinema que, més tard, roda la vida de la seva heroïna. Té escenes memorables, diàlegs delirants i una resolució de traca Sí, 'Del fandom al troleig' és un espectacle generacional, i és un molt bon muntatge teatral. Prieto té al seu servei quatre actrius de la seva quinta (Belén Barenys, Roser Dresaire, Irene Moray i Laura Roig), més una cinquena d'una generació posterior (Judit Martín) que ofereix experiència i un contrapunt boig a la proposta. Totes elle

El 2012, quan El principi d'Arquimedes es va estrenar a la Sala Beckett, l'obra de Josep Maria Miró va rebre l'elogi de la crítica, però, tot i instal·lar-se al cap de pocs mesos a La Villarroel, podem dir que va passar sense pena ni glòria. En canvi, a Buenos Aires va arribar a estar tres temporades seguides a la cartellera. A Brasil, fins i tot, se'n va fer una pel·lícula. I va ser l'enlairament d'un dramaturg català que, gràcies a aquesta obra, traduïda a setze idiomes, va posicionar-se com un dels grans autors europeus del nostre temps. Més d'una dècada després, l'Espai Texas ha recuperat, per fi, una peça que ha envellit molt bé, fins al punt de demostrar que és un clàssic del teatre contemporani en la nostra llengua. Fa tretze anys, va ser el mateix Miró qui va dirigir El principi d'Arquimedes a la Beckett. Al Texas, la batuta és a les mans del jove Leonardo V. Granados, capaç de dotar d'un tint expressionista un text que juga tota l'estona amb el punt de vista. L'escenari a dues bandes juga a favor seu i sap portar els intèrprets cap a posicions més fermes. El nou final fa que l'espectador marxi del teatre amb un nus a la panxa L'obra ens explica el cas d'un monitor de natació, en Jordi (Marc Tarrida), que, per calmar un nen que té por a l'aigua, l'abraça i li fa petó. Alguns pares ho veuen i fan saltar les alarmes. Fa pocs dies s'ha descobert un cas d'abús a un esplai proper i tothom està alerta. La grandesa del text rau en què Miró instal·la el dubte raonable a travé

El segundo capítulo de la trilogía Cadela força se titula The brotherhood. La autora y directora teatral brasileña Carolina Bianchi, junto con su compañía Cara de Cavalo, se adentra en la complejidad de los pactos del machismo, los posibles orígenes de la fraternidad y sus códigos, muchos de los cuales están inscritos en la violencia y perpetúan la violación y la violencia sexual como parte de su vocabulario. Bianchi enmarca esta investigación en torno al arte contemporáneo, especialmente en el contexto teatral. El objetivo está lejos de simplificar el tema: el espectáculo reconoce la admiración que esta cofradía puede provocarnos cuando se relaciona con la historia del arte, de modo que el texto se aproxima constantemente a la confusión entre la aversión y la fascinación por las dinámicas de poder masculino.Obra en portugués con subtítulos en catalán e inglés. Duración: 220 minutos (con un entreacto de 15 minutos)

El segon capítol de la trilogia Cadela força es titula La germandat. L'autora i directora teatral brasilera Carolina Bianchi, juntament amb la seva companyia Cara de Cavalo, s'endinsa en la complexitat dels pactes de masclisme, els possibles orígens de la fraternitat i els seus codis, molts dels quals estan inscrits en la violència i perpetuen la violació i la violència sexual com a part del seu vocabulari. Bianchi emmarca aquesta investigació sobre l'art contemporani, especialment el context teatral. L'objectiu està lluny de simplificar el tema: l'espectacle reconeix l'admiració que aquesta confraria ens pot provocar quan es relaciona amb la història de l'art, de manera que el text s'apropa constantment a la confusió entre aversió i fascinació per les dinàmiques de poder masculí. Obra en portuguès amb subítols en català i anglès. Durada: 220 minuts (amb entreacte de 15 minuts)

Substituir Oriol Pla no és gens fàcil, sobretot si es tracta d'un paper que ja és gairebé icònic en el teatre català de l'última dècada, el del jove de 23 anys, Carlo Giuliani, que va morir a Gènova el 20 de juliol de 2001 pels trets d'un policia. Un personatge i una història que Pla va passejar per tot arreu i que es va fer seus. La papereta que té Pau Bondiez, doncs, és delicada. Lali Álvarez, l'autora i directora del text, ha optat per un perfil d'actor diferent. Bondiez no té els trets melancòlics de Pla. És més fort, desprèn una altra energia. Així i tot, la funció conserva aquell esperit que va convertir Ragazzo en un fenomen, i en això Bondiez hi té alguna cosa a dir. Reclama tota l'estona que el mirem als ulls i aquí sap arrossegar-nos cap a la seva història, aquests tres dies de juliol de fatídica memòria que Álvarez reconstrueix fins a l'escena en què el protagonista és abatut. Álvarez segueix els desitjos de Giuliani de no convertir-lo en una estàtua, ni tan sols en un màrtir Que Pla no hi sigui, per tant, és un mal menor i conseqüència lògica del pas del temps. Si Álvarez volia mantenir viu el muntatge, tard o d'hora un altre actor de vint-i-pocs anys havia de substituir-lo. A banda d'això, la directora ha executat pocs canvis. Manté les cançons icòniques de Zoo, com Corbelles. Tot un encert. Foto: Alba Gibert'Ragazzo' La funció manté la mateixa pegada ideològica. Especialment perquè recupera un jove que havíem oblidat, un idealista, poeta, somiador, que va ser

Sustituir a Oriol Pla no es nada fácil, sobre todo si se trata de un papel que ya es casi icónico en el teatro catalán de la última década, el del joven de 23 años, Carlo Giuliani, que murió en Génova el 20 de julio de 2001 por los disparos de un policía. Un personaje y una historia que Pla llevó por todas partes y que hizo suyos. La papeleta que tiene Pau Bondiez, pues, es delicada. Lali Álvarez, la autora y directora del texto, ha optado por un perfil de actor diferente. Bondiez no tiene los rasgos melancólicos de Pla. Es más fuerte, desprende otra energía. Aun así, la función conserva aquel espíritu que convirtió 'Ragazzo' en un fenómeno, y en eso Bondiez tiene algo que decir. Reclama todo el tiempo que lo miremos a los ojos y ahí sabe arrastrarnos hacia su historia, esos tres días de julio de fatídica memoria que Álvarez reconstruye hasta la escena en la que el protagonista es abatido. Álvarez sigue los deseos de Giuliani de no convertirlo en una estatua, ni siquiera en un mártir. Que Pla no esté, por lo tanto, es un mal menor y consecuencia lógica del paso del tiempo. Si Álvarez quería mantener vivo el montaje, tarde o temprano otro actor de veintipocos años tenía que sustituirlo. Además de eso, la directora ha ejecutado pocos cambios. Mantiene las canciones icónicas de Zoo, como 'Corbelles'. Un acierto. Foto: Alba Gibert'Ragazzo' La función mantiene la misma pegada ideológica. Especialmente porque recupera a un joven que habíamos olvidado, un idealista, poeta, soñador

Si La tempestat que ha dirigido Oriol Broggi es una gran función, es por los versos traducidos por Jaume Coll Mariné, el Próspero de Lluís Soler, el Ariel de Babou Cham y la Miranda de Clara de Ramon. Porque sin estos cuatro elementos, el montaje podría ser más bien anecdótico o, simplemente, un retroceso en el tiempo, ya que nos transporta a la época en que el director barcelonés levantaba Hamlet en la Biblioteca de Catalunya y nos maravillaba: la profundidad, el lirismo, la pulcritud. No hay nada que no hayamos visto. Y todo sigue funcionando. Las crónicas del siglo XVII sitúan The tempest como la última obra que escribió Shakespeare, en 1611, cinco años antes de su muerte. Es una pieza canónica en cinco actos, que se mueve entre la obra romántica y la tragicomedia, escrita en un 80% en pentámetro yámbico, donde no muere nadie. Y muchos la han visto como el testamento del Bardo, encarnado en la figura de Próspero, el duque de Milán desterrado que encuentra refugio en una isla, con su hija Miranda, donde puede desplegar su magia gracias a un espíritu, Ariel, mientras subyuga al indígena Caliban. Todo, sin embargo, comienza con un naufragio, el de un barco en el que viajan los antiguos enemigos de Próspero, especialmente el hermano que le arrebató el ducado, y su aliado, el rey de Nápoles. El exiliado les tiende una trampa para lograr ser restituido y, al mismo tiempo, hacer feliz a su hija. Hasta aquí, el argumento, lo que todos sabemos de La tempestat. Foto: La Perla 29'La

Si La tempestat que ha dirigit Oriol Broggi és una gran funció és pels versos traduïts per Jaume Coll Mariné, el Pròsper de Lluís Soler, l'Ariel de Babou Cham i la Miranda de Clara de Ramon. Perquè sense aquests quatre elements, el muntatge podria ser més aviat anecdòtic o, simplement, un retrocés en el temps, ja que ens transporta a l'època en què el director barceloní aixecava Hamlet a la Biblioteca de Catalunya i ens meravellava: la profunditat, el lirisme, la pulcritud. No hi ha res que no hàgim vist. I tot segueix funcionant. Les cròniques del segle XVII situen The tempest (La tempesta o La tempestat, com vostès vulguin) com l'última obra que va escriure Shakespeare, el 1611, cinc anys abans de la seva mort. És una peça canònica en cinc actes, que es belluga entre l'obra romàntica i la tragicomèdia, escrita en un 80% en pentàmetre iàmbic, on no mor ningú. I molts l'han vista com el testament del Bard, encarnat en la figura de Pròsper, el duc de Milà desterrat que troba refugi en una illa, amb la seva filla Miranda, on pot desplegar la seva màgia gràcies a un esperit, Ariel, mentre subjuga l'indígena Caliban. Tot, però, comença amb un naufragi, el d'un vaixell on viatgen els antics enemics de Pròsper, especialment el germà que li va prendre el ducat, i el seu aliat, el rei de Nàpols. L'exiliat els para un parany per aconseguir ser rescabalat i, alhora, fer feliç la seva filla. Fins aquí, l'argument, el que tots sabem de La tempestat. Foto: La Perla 29'La tempestat' Un A

La historia reciente del teatro catalán contemporáneo tiene personajes memorables, como Clara G. de L'imperatiu categòric, Ivana de Temps salvatge, Àlex de Smiley, Beré de Sé de un lugar o Júlia de Una gossa en un descampat. El Pere de Grand Canyon juega en esa liga, en la de las figuras emblemáticas nacidas de la ficción que han subido a los escenarios. Un hombre en declive, maduro, que parece haber tirado la toalla, que ya no es lo que era, pero que la vida hace reaccionar a tiempo. En La Villarroel, en la piel de Joan Carreras. Tras el éxito de Amèrica, una hipnótica historia de burgueses catalanes a quienes el pasado esclavista les pasa factura, Sergi Pompermayer ha decidido continuar su aventura americana desde otro ángulo, desde abajo, desde un pueblo catalán de mala muerte donde un hombre, Pere, sueña con pisar el Gran Cañón del Colorado. Es una historia crepuscular, con un aire de Sam Shepard: una prostituta que hace de confidente, un joven facha que se ha drogado demasiado, el dueño de un bar que mira a todos por encima del hombro, la mujer de Pere, Angie, que tira del carro, y su hija, Ruby, que busca vías de escape. Y, claro, Pere. Foto: La Villarroel'Grand Canyon' Grand Canyon nos sitúa en un entorno rural tóxico y dentro de una familia, la de Pere, Angie y Ruby, que vive una situación difícil: él tiene poco trabajo o ninguno, y han recibido una citación judicial porque acusan a Ruby, cantante incipiente, de terrorismo. Ha escrito una canción contra la monarquía

La història recent del teatre català contemporani té personatges memorables, com la Clara G. de L'imperatiu categòric, la Ivana de Temps salvatge, l'Àlex de Smiley, la Beré de Sé de un lugar o la Júlia d'Una gossa en un descampat. El Pere de Grand Canyon juga en aquest lliga, en la de les figures emblemàtiques nascudes de la ficció que han pujat als escenaris. Un home en declivi, madur, que sembla que ha llençat la tovallola, que no és el que era, però que la vida fa reaccionar a temps. A La Villarroel, en la pell de Joan Carreras. Després de l'èxit d'Amèrica, una hipnòtica història de burgesos catalans als quals el passat esclavista els passa factura, Sergi Pompermayer ha decidit seguir la seva aventura americana des d'un altre cantó, des de baix, des d'un poble català de mala mort on un home, en Pere, somia a trepitjar el Gran Canyó de Colorado. És una història crepuscular, amb un aire de Sam Shepard: una prostituta que fa de confessora, un nano fatxa que s'ha drogat massa, l'amo d'un bar que mira tothom per sobre de l'espatlla, la dona d'en Pere, l'Angie, que estira el carro i la seva filla, la Ruby, que busca vies de sortida. I, és clar, en Pere. Foto: La Villarroel'Grand Canyon' Grand Canyon ens col·loca en un entorn rural tòxic i dins una família, la del Pere, l'Angie i la Ruby, que viuen una situació difícil: ell té poca feina o gens, i han rebut una citació judicial perquè acusen la Ruby, cantant incipient, de terrorisme. Ha escrit una cançó contra la monarquia. T

La majordoma es una historia turbia, con una mujer que huye, un hombre tétrico que se queda solo, un cura que hace de las suyas y un suicidio. Es la segunda parte del Tríptic de l'Epifania que Josep Maria Miró inició con El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc, en el que Pere Arquillué encarnaba a siete personajes en una historia que comenzaba con un cadáver en el suelo y un asesinato. Ahora es el turno de Rosa Renom, la mayordoma, que regresa a casa 27 años después de huir para restregarle a su exmarido que sí, que está mucho mejor que antes, a diferencia de él, demacrado, de respiración fatigosa y ruidosa. La función también arranca con un cuerpo en el suelo, el de ella, tras sufrir la agresión de uno de los “amigos” de su esposo. "Renom maneja la función a su antojo" El texto de Miró es laberíntico. Empieza en el presente y retrocede casi tres décadas para detallar la marcha de la protagonista, avanzando en flashback hasta nuestros días. No se lo pone fácil a Renom. Y al mismo tiempo le levanta un monumento teatral para que esta grandísima actriz pueda demostrar ante todos la calidad de sus herramientas. Es un personaje injertado de su personalidad y de todos los personajes que ha hecho antes. Tiene que enfadarse, disfrutar de la cólera, narrar y ser capaz de acercar al público a una historia oscura en la que ella parece ser la única superviviente. En muchos sentidos, felizmente superviviente. Renom maneja la función a su antojo. Se eleva cuando describe sus

La majordoma és una història tèrbola, amb una dona que fuig, un home tètric que es queda sol, un capellà que fa de les seves i un suïcidi. És la segona part del Tríptic de l'Epifania que Josep Maria Miró va encetar amb El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc, en el qual Pere Arquillué encarnava set personatges en una història que començava amb cos a terra i un assassinat. Ara és el torn de Rosa Renom, la majordoma, que torna a casa 27 anys després de fugir per refregar-li al seu exmarit que sí, que està molt millor que abans, a diferència d'ell, demacrat, de respiració feixuga i sorollosa. La funció també es posa en marxa amb un cos a terra, el d'ella, després de patir l'agressió d'un dels "amics" del seu espòs. "Renom maneja la funció al seu gust" El text de Miró és laberíntic. Comença en el present i recula gairebé tres dècades per detallar la marxa de la protagonista, per anar avançant en flashback fins als nostres dies. No li posa fàcil a Renom. I alhora li aixeca un monument teatral perquè aquesta grandíssima actriu pugui demostrar davant de tothom la qualitat de les seves eines. És un personatge empeltat de la seva personalitat i de tots els personatges que ha fet abans. S'ha d'enrabiar, ha de fruir de la còlera, ha de narrar i ha de ser capaç d'acostar el públic a una història fosca en la qual ella sembla ser l'única supervivent. En molts sentits, feliçment supervivent. Renom maneja la funció al seu gust. La fa enlairar quan descriu els seus anys al ser

Convertirse en un villano de manual a los 80 años, después de haber encarnado al protagonista de la lacerante El pare de Florian Zeller, es algo al alcance de muy pocos actores. Y más aún cuando se trata de dar vida a un hombre, Roald Dahl, que en el imaginario de muchísima gente es aquel autor que les hizo vivir una infancia espléndida a través de sus cuentos estrambóticos y abrumadores. Pero no todos los escritores tienen que ser bellísimas personas. Y Josep Maria Pou lleva más de 50 años subiéndose a los escenarios para regalarnos personajes memorables. Gegant nos transporta a principios de los años 80 y nos sitúa en la casa de Dahl en Buckinghamshire, cuando está terminando Las brujas y justo en el momento en que estalla una polémica tras un artículo en el que compara a los israelíes con los nazis. En escena están su esposa Liccy (Victòria Pagès), su editor inglés Tom Maschler (Pep Planas) y la jefa de ventas de su editorial norteamericana Jessie Stone (Clàudia Benito), todos decididos, en mayor o menor grado, a convencerlo para que pida disculpas, lo que transformará la obra en una batalla dialéctica de primer nivel. Y que tanto Pou como Benito, Pagès y Planas saben resolver de manera brillante. Foto: David Ruano'Gegant' Pou encarna maravillosamente la figura de la vieja gloria terca, que se deja halagar, que lanza dardos constantemente y que no admite réplicas. Lo tratan con guantes de seda. Pero Stone, más joven, no puede evitar decirle al gran hombre lo que piensa.

Convertir-te en un dolent de manual quan ja tens 80 anys després d'encarnar el protagonista de la lacerant El pare de Florian Zeller és una cosa a l'abast de molt pocs actors. I més quan es tracta de donar vida a un home, Roald Dahl, que és en l'imaginari de moltíssima gent com aquell autor que els va fer passar una infantesa esplèndida a través dels seus contes estrambòtics i abassegadors. Però no tots els escriptors han de ser bellíssimes persones. I Josep Maria Pou fa més de 50 anys que puja als escenaris per regalar-nos personatges memorables. Gegant ens fa recular a primers dels anys 80 i ens col·loca a la casa de Dahl a Buckinghamshire quan està enllestint Les bruixes i just en el moment en què ha esclatat una polèmica arran d'un article en què compara els israelians amb els nazis. En escena, hi tenim la seva dona Liccy (Victòria Pagès), el seu editor anglès Tom Maschler (Pep Planas) i la cap de vendes de la seva editorial nord-americana Jessie Stone (Clàudia Benito), tots decidits, en major o menor grau, a convèncer-lo perquè demani disculpes, la qual cosa transformarà l'obra en una batalla dialèctica de primer nivell. I que tant Pou com Benito, Pagès i Planas saben resoldre de manera brillant. Foto: David Ruano'Gegant' Pou encarna de meravella la figura de la vella glòria tossuda, que es deixa afalagar, que llença dards tota l'estona i que no admet rèpliques. El tracten amb cotonets. Però Stone, més jove, no pot estar-se de dir-li al gran home el que pensa. I serà c

Marina Garcés lleva muchas semanas entre los más vendidos gracias a La pasión de los extraños (Galaxia Gutenberg), un ensayo sobre la amistad que rompe tópicos y abre muchas puertas al mundo contemporáneo. Garcés consolida su voz como una autora muy atenta a los fenómenos sociológicos de nuestro tiempo, con libros fundamentales como Fuera de clase. Textos de filosofía de guerrilla, Nueva ilustración radical y Ciudad princesa. ¿Y qué espacio ocupa la mujer aquí? La mujer, históricamente, está relegada al espacio de la necesidad (cuidados, reproducción, hogar) y, por tanto, depende del hombre, por un lado, y de las estructuras sociales, por otro. Entonces, ¿qué hacen las mujeres siendo amigas? ¿Qué es ese lugar oscuro? Porque sucede tras las cortinas, en el espacio doméstico, allí donde las mujeres se encuentran solas. Tienen, además, elementos de resistencia, de contrapoder, de apoyo mutuo, de intimidad erótico-sexual entre mujeres. Es un espacio incontrolable que el ideal masculino de la amistad siempre ha intentado desmontar y, de alguna manera, atravesar. ¿En este contexto, es posible la amistad entre hombres y mujeres más allá del matrimonio? Este es el otro gran tabú, que hoy quizá pensamos que está más o menos superado. Históricamente, es evidente que hemos avanzado mucho y existen amistades fantásticas entre hombres y mujeres. Pero también guarda la sombra de una sospecha. Pienso que es una sospecha desde la mirada masculina sobre la amistad, no solo sobre las relacione

Marina Garcés porta moltes setmanes entre els més venuts gràcies a La passió dels estranys (Galàxia Gutenberg), un assaig sobre l'amistat que trenca tòpics i obre moltes portes al món contemporani. Garcés consolida la seva veu com una autora molt atenta als fenòmens sociològics del nostre temps, amb llibres fonamentals com Fora de classe. Textos de filosofia de guerrilla, Nova il·lustració radical i Ciutat princesa. Què és un amic o una amiga?Si seguíssim el títol del llibre et podria respondre molt ràpidament dient que un amic és aquell estrany al qual no només obrim la nostra vida sinó que ens hi vinculem de tal manera que ens transforma. I ho fem d'una manera que no construeix cap mena d'institució. Dius que l'amistat entre dones és un tabú i que, al llarg de la història, ha estat sospitosa. Per què?L'ideal clàssic de l'amistat que hem heretat, d'Aristòtil, Ciceró i companyia, encara que no els coneguem, és un ideal construït sobre la idea que l'amistat veritable, aquella amistat que realment és perfecta, pura, té lloc a l'espai públic, en un espai de transparència, de relació amb els altres a partir del que som fora de casa. I és un ideal construït a partir de la relació entre mascles. Són els que estan alliberats de les servituds de la vida íntima, la vida domèstica, la vida del treball. Queden fora d'aquest ideal d'amistat les classes subalternes, els esclaus i els que estan subjectes a d'altres per sostenir les seves vides. L'amistat és per als que no es necessiten ent