Andreu Gomila

Què fer avui a Barcelona? Les coses per fer a Barcelona no descansen ni un dia. Cada setmana, trobareu centenars d'activitats increïbles per tots els racons de la ciutat, per no parlar dels plans a Barcelona que hi ha els caps de setmana. Cinema alternatiu, l'exposició imperdible, l'obra de teatre de la qual tothom parla, mercats, activitats familiars... Us oferim tota la informació per gaudir de Barcelona i de la seva enorme activitat cultural, avui i cada dia. No cal moderació, la podeu gaudir a l'engròs.  NO T'HO PERDIS: Les millors coses per fer gratis a Barcelona

L’estiu és, per a molts, el moment ideal per llegir bons llibres: hi ha més temps, menys urgències i una lentitud que convida a submergir-se en històries amb profunditat. Potser ha arribat l'hora de passar comptes amb els regals de Sant Jordi, però, si cerqueu novetats, aquest 2025 arriba amb una collita literària rica i diversa que apel·la tant al gaudi estètic com a la reflexió. Entre les novetats, destaca Sala Augusta seguit de Llengua materna, de Sebastià Alzamora, que proposa una poesia compromesa, amb veu crítica i plena de memòria. També El que vam veure, d’Omar El Akkad, una denúncia valenta sobre la indiferència global davant el patiment aliè, escrita amb una prosa neta i directa. La literatura d’aquest estiu no busca només entretenir: vol remoure, sacsejar, posar paraules a allò que sovint no sabem com dir. Hi ha una aposta clara per narratives que miren cap endins. La dolçor de viure, de Joan Todó, és un exercici de lirisme pausat i precís, que retrata la quotidianitat amb una melangia serena. Glòria de Castro, amb Els temples solemnes, s’endinsa en els silencis de la vida domèstica, en la por que s’amaga rere les rutines. També Margaret Atwood, amb Perdudes pel bosc, retorna amb contes que parlen de la vellesa, la culpa i la memòria amb una lucidesa implacable. I Miranda July sorprèn amb De quatre grapes, una autoficció plena d’humor fosc, que explora la identitat i el desig des de la vulnerabilitat.  Al costat de les novetats, les reedicions i traduccions aporten

¿Buscáis ideas para sacar todo el jugo a la ciudad? Estáis en la página correcta. Aquí os hemos seleccionado 10 planes que engloban lo mejor de todos los ámbitos y para todos los públicos. Música, arte, cine y muchas cosas para hacer en la ciudad. ¡De tantos planes tendréis la agenda de la semana llena! NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes gratis de Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Teniu ganes de gaudir de la ciutat? Esteu al lloc adient! Us hem fet una selecció de 10 plans de l'agenda de Barcelona d'aquesta setmana que engloben el millor de tots els àmbits i per a tots els públics: Teatre, cinema, música, art, coses per fer amb nens aquest cap de setmana a Barcelona i altres excuses per no parar de descobrir la ciutat! De tants plans tindreu l'agenda plena! NO T'HO PERDIS: Els millors plans gratis de Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Julio es ese momento del año en que Barcelona parece decir: “Venga, sal a la calle, que no te vas a aburrir”. El calor se lleva mejor con cerveza fría, una sombra bien elegida y un plan tras otro. El Festival Grec se adueña de salas y otros rincones con teatro, danza y música; la Sala Montjuïc que este año lleva su cine al aire libre a las Tres Chimeneas de Sant Adrià y hay grandes conciertos para todos los gustos: Aitana y Kendrick Lamar con SZA en el Estadi Olímpic, Robert Plant en el Liceu, y Jennifer Lopez y Carlos Santana en el Palau Sant Jordi. Todo suena a verano, y todo invita a vivir la ciudad un poco más hacia fuera, con ropa ligera y agenda llena. Pero no todo son grandes nombres. También están las fiestas del Raval, con comida, cultura y ritmos para todos los gustos; los mercados de verano como La Canya, en el Moll de la Fusta, con moda local y ambiente relajado; o los ciclos de música al atardecer en lugares como el jardín de la UB. Incluso las terrazas parecen ponerse más guapas en julio, con sesiones de DJ, vistas y mojitos que saben mejor con la puesta de sol. Si estás en Barcelona este mes, prepárate: aquí te dejamos una selección con algunos de los mejores planes para que aproveches julio como se merece. NO TE LO PIERDAS: Las mejores cosas para hacer gratis en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Què fer a Barcelona aquest cap de setmana? Hem bussejat en l'agenda cultural de Barcelona i us portem una tria del milloret que podreu fer aquest divendres, dissabte i diumenge. Aquí teniu activitats per a tots els gustos i butxaques (fins i tot gratis!). Gaudiu del vostre temps lliure amb exposicions, obres de teatre, mercats, festes, concerts... Voleu saber què fer aquest cap de setmana amb nens? Us espera un cap de setmana increïble sense moure-us de Barcelona. I si voleu escampar la boira, podeu fer una visita als pobles més bonics a prop de casa nostra. NO T'HO PERDIS: Les millors coses gratis per fer a BarcelonaFes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Hemos buceado en la agenda cultural de Barcelona para traeros una elección de lo mejorcito que podréis hacer este fin de semana en la ciudad. ¿Queréis saber qué hacer este viernes, sábado y domingo? Aquí tenéis actividades para todos los gustos y bolsillos (¡incluso gratis!). Disfrutad del tiempo libre con exposiciones, obras de teatro, mercados, fiestas, conciertos, actividades con los peques... Os espera un fin de semana increíble sin moveros de Barcelona. Pero si queréis hacer una mini escapada, podéis visitar alguno de los pueblos más bonitos que tenemos cerca de casa. NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes para hacer gratis en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Juliol és aquell moment de l'any en què Barcelona sembla dir-te: “Va, surt al carrer, que no t'avorriràs”. La calor es passa amb cervesa freda, una ombra ben triada i un pla rere l'altre. El Festival Grec s’apodera de sales i altres racons amb teatre, dansa i música (atenció a l’escenari de Montjuïc), la Sala Montjuïc que aquest any porta el seu cinema a la fresca a les Tres Xemeneies de Sant Adrià, i els grans concerts no es fan esperar: Aitana i Kendrick Lamar amb SZA a l'Estadi Olímpic, Robert Plant al Liceu, i Jennifer Lopez i Carlos Santana al Palau Sant Jordi. Tot sona a estiu, i tot convida a viure la ciutat una mica més cap enfora, amb roba lleugera i l’agenda ben plena. Però no tot són grans noms. També hi ha les festes del Raval, amb menjar, cultura i ritmes per a tots els gustos; els mercats d’estiu com La Canya, al Moll de la Fusta, amb moda local i ambient relaxat; o els cicles de música al capvespre en llocs com el jardí de la UB. Fins i tot les terrasses semblen posar-se més guapes al juliol, amb sessions de DJ, vistes i mojitos que entren millor amb la posta de sol. Si ets a Barcelona aquest mes, prepara’t: aquí et deixem una selecció amb alguns dels millors plans perquè aprofitis el juliol com cal. NO T'HO PERDIS: Les millors coses que pots fer gratis a Barcelona

Desde espectáculos más pequeños a grandes producciones, de monólogos a musicales alucinantes... La cartelera de teatro de Barcelona es potente y ofrece shows para todo tipo de público. Si te preguntas cuáles son las mejores obras que se pueden ver en nuestros escenarios, hemos hecho una selección de las piezas que no hay que perderse de ninguna de las maneras: ¡y no te despistes demasiado, que te puedes quedar sin entradas! NO TE LO PIERDAS: 🎭 Los mejores musicales y las mejores obras de teatro infantil en Barcelona  🎤 Lugares de Barcelona donde ver 'jam sessions', 'open mics', comedia y otros espectáculos de pequeño Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Des d'espectacles més petits a grans produccions, de monòlegs a espatarrants musicals... La cartellera de teatre de Barcelona és potent i ofereix xous per a tota mena de públic. Si us pregunteu quines són les millors obres que es poden veure als nostres escenaris, hem fet una tria de les peces que no us heu de perdre de cap de les maneres: i no badeu gaire, que us podeu quedar sense entrades! NO T'HO PERDIS:  🎭 Els millors musicals i les millors obres de teatre infantil a Barcelona   🎤  Llocs de Barcelona on veure jam-sessions, 'open mics', comèdia i altres espectacles de petit format  Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

La 49ª edición del Festival Grec, la primera con Leticia Martín como directora, presentará 90 espectáculos entre el 26 de junio y el 4 de agosto, lo que supone casi 160.000 entradas a la venta. Podremos descubrir nuevos nombres que están entusiasmando al público europeo, como Lisaboa Houbrechts, People Watching y Eline Arbo, volver a enamorarnos de Sidi Larbi Cherkaoui y William Kentridge, dos clásicos vivos. Y seguir la pista de Tiago Rodrigues, Carolina Bianchi y Milo Rau, entre muchos otros. Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido: https://www.timeout.es/barcelona/es/quienes-somos/directrices-editoriales-time-out NO TE LO PIERDAS: Las obras de teatro recomendadas de la cartelera de Barcelona

Què fer al juny a Barcelona? El juny és un gran mes. Comença l'estiu –i queda menys per a les vacances–, arriba la revetlla de Sant Joan, hi ha més activitats a l'aire lliure, i tenim més ganes de sortir de casa! Si us falten idees, aquí teniu un centenar entre exposicions, festivals, fires, festes i concerts i moltes són gratis! NO T'HO PERDES: Els millor plans del pròxim cap de setmana Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

El segundo capítulo de la trilogía Cadela força se titula The brotherhood. La autora y directora teatral brasileña Carolina Bianchi, junto con su compañía Cara de Cavalo, se adentra en la complejidad de los pactos del machismo, los posibles orígenes de la fraternidad y sus códigos, muchos de los cuales están inscritos en la violencia y perpetúan la violación y la violencia sexual como parte de su vocabulario. Bianchi enmarca esta investigación en torno al arte contemporáneo, especialmente en el contexto teatral. El objetivo está lejos de simplificar el tema: el espectáculo reconoce la admiración que esta cofradía puede provocarnos cuando se relaciona con la historia del arte, de modo que el texto se aproxima constantemente a la confusión entre la aversión y la fascinación por las dinámicas de poder masculino.Obra en portugués con subtítulos en catalán e inglés. Duración: 220 minutos (con un entreacto de 15 minutos)

El segon capítol de la trilogia Cadela força es titula La germandat. L'autora i directora teatral brasilera Carolina Bianchi, juntament amb la seva companyia Cara de Cavalo, s'endinsa en la complexitat dels pactes de masclisme, els possibles orígens de la fraternitat i els seus codis, molts dels quals estan inscrits en la violència i perpetuen la violació i la violència sexual com a part del seu vocabulari. Bianchi emmarca aquesta investigació sobre l'art contemporani, especialment el context teatral. L'objectiu està lluny de simplificar el tema: l'espectacle reconeix l'admiració que aquesta confraria ens pot provocar quan es relaciona amb la història de l'art, de manera que el text s'apropa constantment a la confusió entre aversió i fascinació per les dinàmiques de poder masculí. Obra en portuguès amb subítols en català i anglès. Durada: 220 minuts (amb entreacte de 15 minuts)

Los espectadores que en los últimos años hayan visto Minuit (Grec 2018) o el impactante Celui qui tombe (Grec 2023) no tendrán ninguna duda al afirmar que Yoann Bourgeois es uno de los grandes artistas de circo europeos de nuestro tiempo. Por su poética, por su trabajo físico, por su imaginario... Que estrene espectáculo en Barcelona, junto a su hermana Marie y la cantante Pomme, debería ser una gran noticia. Pero el resultado es otra cosa. Le petit cirque es, de hecho, una pieza musical en la que los hermanos Bourgeois ilustran el último disco de Pomme, Saisons. Bonito, sencillo, visualmente correcto, pero poco más. En escena, un gran giratorio, marca de la casa Bourgeois, domina el espacio, con un teatrillo en segundo plano y un cuarteto de cuerda encima. Pomme canta y narra el paso por la vida de una criatura, de la primavera al invierno, y su relación con la naturaleza a través de letras de gran ductilidad. Todo muy sencillo, bello, incluso. Hay imágenes poderosas, pero el movimiento es escaso, lento El espectáculo es precioso, sí, pero echamos en falta la energía de las piezas anteriores del artista francés y un discurso escénico que vaya un poco más allá. Hay imágenes poderosas, pero el movimiento es escaso, lento. Nada que ver con Celui qui tombe, por ejemplo, donde también había un giratorio, pero oscilante, no fijo, como en esta ocasión. Inaugurar el Grec con un espectáculo familiar tiene sus riesgos, sobre todo cuando se programa a las diez de la noche y tu público

Els espectadors que en els últims anys hagin vist Minuit (Grec 2018) o l'espaterrant Celui qui tombe (Grec 2023) no tindran cap dubte a l'hora d'afirmar que Yoann Bourgeois és un dels grans artistes de circ europeus del nostre temps. Per la seva poètica, pel treball físic, pel seu imaginari... Que estreni espectacle a Barcelona, amb la seva germana Marie i la cantant Pomme hauria de ser una gran notícia. Però el resultat és una altra cosa. Le petit cirque és, de fet, una peça musical en què els germans Bourgeois il·lustren l'últim disc de Pomme, Saisons. Bonic, senzill, visualment correcte, però poca cosa més. En escena, un gran giratori, marca de la casa de Bourgeois, domina l'espai, amb un teatret en segon pla i un quartet de corda a sobre. Pomme canta i narra el pas per la vida d'una criatura, de la primavera a l'hivern, i la seva relació amb la natura a través de lletres d'una gran ductilitat. Tot molt senzill, bell, fins i tot. Hi ha imatges poderoses, però el moviment és escàs, lent L'espectacle és preciós, sí, però trobem a faltar l'energia de les peces anteriors de l'artista francès i un discurs escènic que vagi una mica més enllà. Hi ha imatges poderoses, però el moviment és escàs, lent. Res a veure amb Celui qui tombe, per exemple, on també hi trobaven un giratori, però oscil·lant, no fix, com en aquesta ocasió. Inaugurar el Grec amb un espectacle familiar té els seus riscos, sobretot quan es programa a les deu de la nit i el teu públic potencial ja és al llit dormi

Esta, como dicen los intérpretes de la obra, es una pieza en la que casi no pasa nada. Una función escrita por Albert Boronat y Maria Donoso y dirigida por Nelson Valente, en la que se cruzan historias que aparentemente no tienen nada que ver, un caballo que habla, los directores de dos periódicos de Buenos Aires en las antípodas ideológicas y un barco con exiliados republicanos que parte de la costa atlántica francesa con destino a Buenos Aires al principio de la Segunda Guerra Mundial, es decir, en el otoño de 1939. ¿No pasa nada? Pues no, pasan muchas cosas. Pero hay poca épica y una feliz coincidencia. Con eso basta para levantar un montaje teatral que, en poco más de una hora, nos interpela directamente, aunque hable de hechos ocurridos hace 86 años. Una obra magnífica sobre un fragmento de la historia y unos personajes que, en nuestro país, nadie recuerda Bajo la batuta de Valente, Laura María González, Lluís Marquès, Júlia Molins y Martí Salvat brillan en un espectáculo en el que los intérpretes nunca pierden la mirada del público. El director argentino es un maestro haciendo grandes cosas con casi nada. Solo necesita una buena canción y poner los acentos donde toca. Por su parte, Boronat y Donoso nos entregan un texto franco, honesto, que no pretende aleccionarnos demasiado (el mayor peligro cuando se trata de recuperar la memoria histórica) ni nos atiborra con datos. Aunque habría estado bien explicar por qué el Massilia, al llegar a Buenos Aires, no puede desembarca

Aquesta, com diuen els intèrprets de la peça, és una obra en què gairebé no passa res. Una funció escrita per Albert Boronat i Maria Donoso i dirigida per Nelson Valente, en la qual es creuen històries que aparentment no tenen res a veure, un cavall que parla, els directors de dos diaris de Buenos Aires als antípodes ideològicament i un vaixell amb exiliats republicans que surt de la costa atlàntica francesa amb destí Buenos Aires al principi de la Segona Guerra Mundial, és a dir, la tardor de 1939. No passa res? Doncs, no, passen moltes coses. Però hi ha poca èpica i una feliç coincidència. Amb això ja n'hi ha prou per aixecar un muntatge teatral que, en poc més d'una hora, ens interpel·la directament, encara que estigui parlant d'uns fets que van ocórrer fa 86 anys. Una obra magnífica sobre un bocí de la història i uns personatges que, a casa nostra, ningú no recorda Sota la batuta de Valente, Laura Marı́a González, Lluís Marquès, Júlia Molins i Martı́ Salvat brillen en un espectacle en què els intèrprets no perden mai la mirada del públic. El director argentí és un mestre fent grans coses amb gairebé no-res. Només li cal alguna cançó bona i posar els accents on toca. Al seu torn, Boronat i Donoso ens lliuren un text franc, honest, on no ens alliçonen gaire (el perill més gran quan es tracta de recuperar la memòria històrica) ni ens atipen amb dades. Tot i que hauria estar bé explicar per què el Massilia, quan arriba a Buenos Aires, no pot desembarcar el passatge, per què

El conflicto entre generaciones es el origen del teatro. Basta con remontarse a la Orestíada, avanzar hasta el Rey Lear y terminar, por ejemplo, en La herencia o Todos pájaros para tenerlo aún más claro. De una manera u otra, las relaciones entre padres e hijos, de sangre o de adopción, mueven tramas y pasiones. Ramon Madaula ha hecho suyo este gran tema en diversas obras, como Adossats o Els Brugarol, siempre desde la comedia. Y Loop es una obra diferente, afortunadamente muy lejos de estas dos. De entrada, no tengo claro que sea una comedia, sino más bien un drama en toda regla. Bueno, no esperéis ninguna trama como las de las obras citadas más arriba, pero es una función que demuestra, ya desde el título, que el choque generacional viene de lejos, que se repite sin parar a lo largo de décadas, siglos y milenios, que ya nacemos sabiendo que los progenitores nos fastidiarán y que nosotros haremos lo mismo con nuestra descendencia. Madaula lo lleva a escena con un montaje paralelo entre el presente, con un padre (él mismo) y una hija (Júlia Genís) que discuten, y el pasado, con el mismo padre convertido en hijo y la hija que se convierte en su abuela. El espectador decidirá quién gana. O quizás lo dejará en empate El punto de partida es de esos cruciales: la hija de 25 años se marcha un año a Tasmania con un chico al que conoce desde hace apenas un mes. El padre es escultor y podríamos decir que no ha alcanzado el éxito que anhelaba de joven. Ella hace tatuajes y necesita un

El conflicte entre generacions és l'origen del teatre. Basta recular a L'orestea, avançar fins a Rei Lear i acabar, per exemple, en L'herència o Tots ocells per tenir-ho encara més clar. D'una manera o altra, les relacions entre pares i fills, de sang o d'adopció, mou trames i passions. Ramon Madaula s'ha fet seu el gran tema en diverses obres, com Adossats o Els Brugarol, sempre des de la comèdia. I Loop és una obra diferent, força lluny, per sort, d'aquestes dues. D'entrada, no tinc clar que sigui una comèdia, sinó més aviat un drama amb totes les de la llei. Bé, no esperin cap trama com les de les obres citades més amunt, però és una funció que demostra, ja des del títol, que el xoc generacional ve de lluny, que es repeteix sense parar al llarg de dècades, segles i mil·lennis, que ja naixem sabent que els progenitors ens faran la punyeta i que nosaltres farem el mateix amb la nostra descendència. Madaula ho porta a escena amb un muntatge paral·lel entre el present, amb un pare (ell mateix) i una filla (Júlia Genís) que es discuteixen, i el passat, amb el mateix pare convertit en fill i la filla que esdevé la seva àvia. L'espectador decidirà qui guanya. O potser ho deixarà en empat El punt de partida és d'aquells crucials: la filla de 25 anys marxa un any a Tasmània amb un noi que fa tot just un mes que coneix. El pare és escultor i podríem dir que no ha assolit l'èxit que anhelava de jove. Ella fa tatuatges i necessita un canvi. Ell li dirà tot el que pensa i ella es defen

Hay un momento de Non solum en el que de verdad te crees que en el escenario hay cerca de 90 personas que tienen la misma cara, la misma camisa y los mismos pantalones. Cada uno de ellos tiene sus particularidades. Hay uno que dice que es lampista, otro que trabaja en el catastro, otro que posee un ego magnífico, otro que es un fan incondicional del alioli... Y así hasta cerca de 90. La cuestión es que, en el teatro, solo hay un actor: Sergi López. Hace veinte años, López estrenó en Temporada Alta este espectáculo sobre un hombre que entra en una casa para trabajar a raíz de un ligue y, poco a poco, va abriendo la puerta a distintos hombres que van al mismo lugar que él sin saber por qué. Entonces, para muchos, era un actor de Vilanova i la Geltrú que había ganado un César de la academia francesa, que aparecía aquí y allá en películas de autor del norte de Europa, en alguna de aquí. Y poca cosa más. Los teatreros lo miraban un poco por encima del hombro. Unos años después pasó por el Nacional y puso en marcha una gira interminable de Non solum en tres lenguas (catalán, castellano y francés) que se frenó hace unos cinco años, quizás cansado de repetirse. El Non solum de hoy es una función más redonda, más equilibrada, que no lo apuesta todo a un gag Ahora, por suerte, ha vuelto con un espectáculo que es el mismo, pero que ha tenido la osadía de eliminar el fragmento más popular. Escrito con Jorge Picó, el Non solum de hoy es una función más redonda, más equilibrada, que no lo

Hi ha un moment de Non solum en què de veritat et creus que a l'escenari hi ha prop de 90 persones que tenen la mateixa cara, la mateixa camisa i els mateixos pantalons. Cadascun d'ells té les seves particularitats. N'hi ha un que diu que és lampista, l'altre que treballa al cadastre, un altre que posseeix un ego magnífic, l'altre que és un fan incondicional de l'allioli... I així fins a prop de 90. La qüestió és que, al teatre, només hi ha un actor: Sergi López. Fa vint anys, López va estrenar a Temporada Alta aquest espectacle sobre un home que entra en una casa per fer feina arran d'un flirt i, de mica en mica, va obrint la porta a diferents homes que van al mateix lloc que ell sense saber per què. Aleshores, per a molts, era un actor de Vilanova i la Geltrú que havia guanyat un Cèsar de l'acadèmia francesa, que apareixia aquí i allà en pel·lícules d'autor de nord enllà, en alguna d'aquí. I poca cosa més. Els teatrers se'l miraven una mica per sobre de l'espatlla. Uns anys després va passar pel Nacional i va engegar una gira interminable de Non solum en tres llengües (català, castellà i francès) i que va frenar fa devers cinc anys, potser cansat de repetir-se. El Non solum d'avui és una funció més rodona, més equilibrada, que no s'ho juga tot a un gag Ara, per sort, ha tornat amb un espectacle que és el mateix, però que ha tingut la gosadia d'eliminar el fragment més popular. Escrit amb Jorge Picó, el Non solum d'avui és una funció més rodona, més equilibrada, que no s'ho

Después de ver Mesures extraordinàries sería fácil trazar un triángulo entre la comedia negra de Yago Alonso y Carmen Marfà con Aquelles que no han de morir de Las Huecas y Ramon de Mar Monegal. Para empezar, porque con la primera comparte el espinoso tema de qué hacer cuando muere un familiar cercano, todo lo que cuesta enterrarlo y el negocio que hay detrás. Son dos obras muy distintas, pero hablan de lo mismo y llegan a conclusiones parecidas. Con la pieza de Monegal, la conexión es a través de Francesc Ferrer, que aquí se llama Toni y allí era Ramon, un hombre de mediana edad obligado a volver a casa de sus padres como un fracasado. El uno y el otro son muy parecidos, y Toni podría ser Ramon diez años después, con una hija adolescente a su cargo y un padre al que enterrar con poca liquidez en el banco. Alonso y Marfà estrenaron una especie de versión previa de Mesures extraordinàries en la sala Flyhard en 2022 con un título más directo: Instruccions per enterrar un pare. Y era la única de las obras del dúo que no había dado el salto al teatro comercial, a diferencia de Ovelles y La pell fina. Hace tres años, con Eduard Buch, Sara Diego y Teresa Vallicrosa en lugar de Ferrer, Mia Sala-Patau y Mercè Arànega, el montaje funcionaba muy bien como un trabajo indie, atrevido, una comedia negra que, como sus otras obras, tenía un fuerte componente generacional y social, con el foco puesto en la herencia y el cierto fracaso social de la generación que ronda los 40, que no ha conse

Després de veure Mesures extraordinàries seria fàcil traçar un triangle entre la comèdia negra de Yago Alonso i Carmen Marfà amb Aquelles que no han morir de Las Huecas i Ramon de Mar Monegal. D'entrada perquè amb la primera comparteix l'espinós tema de què fer quan es mor un familiar proper, tot el que costa enterrar-lo i el negoci que hi ha al darrere. Són dues obres molt diferents, però parlen del mateix i arriben a conclusions semblants. Amb la peça de Monegal, la connexió és via Francesc Ferrer, que aquí es diu Toni i allà era en Ramon, un home de mitjana edat obligat a tornar a casa dels pares com un fracassat. L'un i l'altre són molt semblants i en Toni podria ser en Ramon deu anys després, amb una filla adolescent al càrrec i un pare a qui enterrar amb poca liquiditat al banc. Alonso i Marfà van estrenar una mena de versió prèvia de Mesures extraordinàries a la sala Flyhard el 2022 amb un títol més directe, Instruccions per enterrar un pare. I era l'única de les obres del duet que no havia fet el salt al teatre comercial, a diferència d'Ovelles i La pell fina. Fa tres anys, amb Eduard Buch, Sara Diego i Teresa Vallicrosa en lloc de Ferrer, Mia Sala-Patau i Mercè Arànega, el muntatge funcionava molt bé com a treball indie, agosarat, una comèdia negra que, com les seves altres obres, tenia un fort component generacional i social, amb el focus posat en l'herència i el cert fracàs social de la generació que volta els 40, que no ha aconseguit viure millor que els seus par

Marina Garcés porta moltes setmanes entre els més venuts gràcies a La passió dels estranys (Galàxia Gutenberg), un assaig sobre l'amistat que trenca tòpics i obre moltes portes al món contemporani. Garcés consolida la seva veu com una autora molt atenta als fenòmens sociològics del nostre temps, amb llibres fonamentals com Fora de classe. Textos de filosofia de guerrilla, Nova il·lustració radical i Ciutat princesa. Què és un amic o una amiga?Si seguíssim el títol del llibre et podria respondre molt ràpidament dient que un amic és aquell estrany al qual no només obrim la nostra vida sinó que ens hi vinculem de tal manera que ens transforma. I ho fem d'una manera que no construeix cap mena d'institució. Dius que l'amistat entre dones és un tabú i que, al llarg de la història, ha estat sospitosa. Per què?L'ideal clàssic de l'amistat que hem heretat, d'Aristòtil, Ciceró i companyia, encara que no els coneguem, és un ideal construït sobre la idea que l'amistat veritable, aquella amistat que realment és perfecta, pura, té lloc a l'espai públic, en un espai de transparència, de relació amb els altres a partir del que som fora de casa. I és un ideal construït a partir de la relació entre mascles. Són els que estan alliberats de les servituds de la vida íntima, la vida domèstica, la vida del treball. Queden fora d'aquest ideal d'amistat les classes subalternes, els esclaus i els que estan subjectes a d'altres per sostenir les seves vides. L'amistat és per als que no es necessiten ent

De l'estiu passat ençà, Joan Carreras no para. Fa un any era al Festival d'Avinyó amb Història d'un senglar, va passar la tardor i l'hivern amb Tots ocells, i la primavera amb Cor dels amants. L'estiu serà per a Grand Canyon, a La Villarroel, una obra de Sergi Pompermayer que dirigeix Pere Arquillué i que torna a reunir Carreras amb Mireia Aixalà, que ja van ser parella a Amèrica, un èxit rotund del mateix autor de fa dues temporades. Repeteixes amb Aixalà i Pompermayer. Què hi ha d'Amèrica a Grand Canyon?Hi som Aixalà i jo, però hi ha molt Pompermayer. Es veu molt en l'escriptura. És meravellós quan veus els autors que són bons quan deixen el seu segell. I Grand Canyon està molt impregnat d'Amèrica en l'escriptura. Hi ha textures que recorden Amèrica, i aquest encreuament entre Amèrica i Catalunya, però la temperatura és molt diferent. No tenen res a veure. Això és el que el fa gran com a autor. Perquè són dues històries que podrien simultaniejar-se en el record, amb el ressò americà. Però són paisatges diferents, llocs diferents, personatges radicalment diferents. Si en el cas d'Amèrica, la Mireia i jo érem una parella ultrapija de la burgesia catalana, aquí som una parella on joc soc paleta i ella treballa de caixera d'un súper. Manteniu la química?Absoluta. Conec la Mireia des que estudiàvem a l'Institut del Teatre. I d'això fa molts anys. Al segle passat. Ens hem anat trobant i la química es manté. Qui és en Pere, el teu personatge?En Pere és un personatge fantàstic, que

Hay muchos hilos que conectan El monstre con El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, posiblemente la obra de la última etapa de Josep Maria Miró que más éxitos le ha dado. En la pieza que estrenó Pere Arquillué, teníamos el relato de un crimen en un pueblo aislado, cerrado. Había una carretera secundaria, disputas locales no resueltas y un enigma. Aquí, en El monstre, tenemos una localidad similar y otra vía poco transitada, pero en lugar de escribir un monólogo, el dramaturgo ha concebido un montaje, que también dirige, para tres actores. Uno es Santi (Albert Prat) y la otra es Berta (Àurea Márquez), una pareja irregular. En medio está, precisamente, el monstre (Joan Negrié). Pero en el teatro de Miró nada es tan sencillo. De entrada, la escritura es rica y milimétrica. Juega intensamente con el simbolismo, quizá más que nunca, y con el género, porque El monstre bien podría ser una obra de terror psicológico, que el director acentúa con la banda sonora y una iluminación en claroscuro. Todo hace que permanezcas clavado en la butaca, expectante, siguiendo al detalle las intervenciones de los intérpretes. Foto: Albert Rue / Sala BeckettEl monstre Y si digo que apuesta fuerte por el simbolismo es porque, para empezar, quien nos da entrada a la función es un animal, un zorro disfrazado de perro. La bestia, que tiene el cuerpo y la voz de Negrié, nos sitúa, nos dice quiénes son Santi y Berta, y Adrià, el hijo de ella, que no veremos, pero que estará presente. La

Hi ha molts fils que connecten El monstre amb El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, possiblement l'obra de l'última etapa de Josep Maria Miró que més èxits li ha donat. A la peça que va estrenar Pere Arquillué, hi teníem el relat d'un crim en un poble aïllat, tancat. Hi havia una carretera secundària, disputes locals no resoltes i un enigma. Aquí, a El monstre tenim una localitat semblant i una altra via poc transitada, però en lloc d'escriure un monòleg el dramaturg ha concebut un muntatge, que també dirigeix, per a tres actors. L'un és en Santi (Albert Prat) i l'altra és la Berta (Àurea Márquez), una parella irregular. Enmig, hi tenim, precisament, el monstre (Joan Negrié). Però en el teatre de Miró no tot és tan senzill. D'entrada, l'escriptura és rica i mil·limètrica. Juga fort amb el simbolisme, potser més que mai, i amb el gènere, perquè El monstre bé podria ser una obra de terror psicològic, que el director accentua amb la banda sonora i una il·luminació en clarobscur. Tot fa que et mantinguis clavat a la cadira, expectant, seguint fil per randa les intervencions dels intèrprets. Foto: Albert Rue / Sala BeckettEl monstre I si dic que aposta fort pel simbolisme és perquè, per començar, qui ens dona entrada a la funció és un animal, una guilla disfressada de gos. La bèstia, que té el cos i la veu de Negrié, ens posa en situació, ens diu qui són en Santi i la Berta, i l'Adrià, el fill d'ella que no veurem, però que hi serà. La història de tots dos és f

Com la Javiera, la protagonista de La próxima vez que te vea, te mato (Anagrama), Paulina Flores (Santiago de Xile, 1988) fa gairebé cinc anys que viu a Barcelona. Va venir a la ciutat per fer un màster i encara hi resisteix. La seva última novel·la, divertidíssima, narra les peripècies d’una jove xilena que arriba a la capital catalana durant la pandèmia de la covid, s’enamora, viu mil aventures i s’obsessiona amb la mort. Per què vas venir a Barcelona, a aquest poble amb metro, com diu un dels teus personatges? Només coneixia Barcelona literàriament. Sabia de Barcelona per Bolaño, per Genet, pel conte de la Mariana Enríquez. Vaig venir a estudiar un màster d’escriptura creativa amb una beca. I m’hi vaig quedar perquè, entre altres coses, no he conegut cap altra ciutat on els llibres siguin tan importants. Crec que Buenos Aires i Barcelona són els dos llocs del món on he vist tanta gent boja pels llibres. Per a una persona com jo és el millor lloc. En l’era postpandèmica, la ciutat està plena d’orfenats, molta gent sense pares, i ens ha quedat molt afecte. I la platja, és clar. Per a un escriptor xilè, la petjada de Roberto Bolaño és forta? És forta. No m’ho prenc amb massa solemnitat. M’agrada molt com escriu i això em permet que la seva petjada sigui ferma, però no auràtica. No com una fotocòpia, sinó com una empremta real, un registre. De fet, abans de començar a escriure la novel·la vaig tornar a llegir La pista de hielo, que és una novel·la de suspens, negra, de detecti

Como Javiera, la protagonista de La próxima vez que te vea, te mato (Anagrama), Paulina Flores (Santiago de Chile, 1988) hace casi cinco años que vive en Barcelona. Vino a la ciudad para estudiar un máster y todavía resiste. Su última novela, divertidísima, narra las vicisitudes de una joven chilena que se planta en la capital de Cataluña durante la pandemia de covid, se enamora, vive mil aventuras y se obsesiona con la muerte. ¿Por qué viniste a Barcelona, a este pueblo con metro, como dice uno de tus personajes? Solo conocía Barcelona literariamente. Sabía de Barcelona por Bolaño, por Genet, por el cuento de Mariana Enríquez. Vine a estudiar con una beca un máster de escritura creativa. Y me quedé porque, entre otras cosas, no he conocido otra ciudad donde los libros sean tan importantes. Creo que Buenos Aires y Barcelona son los dos lugares del mundo donde he visto tanta gente loca por los libros. Para una persona como yo es el mejor lugar. Postpandémicamente, la ciudad está llena de huérfanos, mucha gente sin los padres, y nos quedó mucho afecto. Y la playa, claro. Para un escritor chileno, ¿la huella de Roberto Bolaño es fuerte? Es fuerte. No me lo tomo con mucha solemnidad. Me gusta mucho como escribe y eso me permite que su huella sea firme, pero no aureática. No como una fotocopia, sino como una huella de verdad, un registro. De hecho, antes de empezar a escribir la novela volví a releer La pista de hielo, que es una novela de suspenso, negra, de detectives a lo Bolañ

Si La tempestat que ha dirigit Oriol Broggi és una gran funció és pels versos traduïts per Jaume Coll Mariné, el Pròsper de Lluís Soler, l'Ariel de Babou Cham i la Miranda de Clara de Ramon. Perquè sense aquests quatre elements, el muntatge podria ser més aviat anecdòtic o, simplement, un retrocés en el temps, ja que ens transporta a l'època en què el director barceloní aixecava Hamlet a la Biblioteca de Catalunya i ens meravellava: la profunditat, el lirisme, la pulcritud. No hi ha res que no hàgim vist. I tot segueix funcionant. Les cròniques del segle XVII situen The tempest (La tempesta o La tempestat, com vostès vulguin) com l'última obra que va escriure Shakespeare, el 1611, cinc anys abans de la seva mort. És una peça canònica en cinc actes, que es belluga entre l'obra romàntica i la tragicomèdia, escrita en un 80% en pentàmetre iàmbic, on no mor ningú. I molts l'han vista com el testament del Bard, encarnat en la figura de Pròsper, el duc de Milà desterrat que troba refugi en una illa, amb la seva filla Miranda, on pot desplegar la seva màgia gràcies a un esperit, Ariel, mentre subjuga l'indígena Caliban. Tot, però, comença amb un naufragi, el d'un vaixell on viatgen els antics enemics de Pròsper, especialment el germà que li va prendre el ducat, i el seu aliat, el rei de Nàpols. L'exiliat els para un parany per aconseguir ser rescabalat i, alhora, fer feliç la seva filla. Fins aquí, l'argument, el que tots sabem de La tempestat. Foto: La Perla 29'La tempestat' Un A

Si La tempestat que ha dirigido Oriol Broggi es una gran función, es por los versos traducidos por Jaume Coll Mariné, el Próspero de Lluís Soler, el Ariel de Babou Cham y la Miranda de Clara de Ramon. Porque sin estos cuatro elementos, el montaje podría ser más bien anecdótico o, simplemente, un retroceso en el tiempo, ya que nos transporta a la época en que el director barcelonés levantaba Hamlet en la Biblioteca de Catalunya y nos maravillaba: la profundidad, el lirismo, la pulcritud. No hay nada que no hayamos visto. Y todo sigue funcionando. Las crónicas del siglo XVII sitúan The tempest como la última obra que escribió Shakespeare, en 1611, cinco años antes de su muerte. Es una pieza canónica en cinco actos, que se mueve entre la obra romántica y la tragicomedia, escrita en un 80% en pentámetro yámbico, donde no muere nadie. Y muchos la han visto como el testamento del Bardo, encarnado en la figura de Próspero, el duque de Milán desterrado que encuentra refugio en una isla, con su hija Miranda, donde puede desplegar su magia gracias a un espíritu, Ariel, mientras subyuga al indígena Caliban. Todo, sin embargo, comienza con un naufragio, el de un barco en el que viajan los antiguos enemigos de Próspero, especialmente el hermano que le arrebató el ducado, y su aliado, el rey de Nápoles. El exiliado les tiende una trampa para lograr ser restituido y, al mismo tiempo, hacer feliz a su hija. Hasta aquí, el argumento, lo que todos sabemos de La tempestat. Foto: La Perla 29'La

Uno de los grandes descubrimientos del último año en el campo de la interpretación es Fermí Delfa. Su papel de Pau Riba en Nodi: de gossos i malditos fue descomunal. Lo volvimos a encontrar en las versiones de Electra de Alícia Gorina en el Lliure. Y ahora nos topamos con su talento en la Beckett. Qué bien canta, cómo se mueve… Y está muy bien acompañado por un reparto tan extraño como fascinante, formado por Sandra Pujol, Teresa Vallicrosa, Ester Cort y Roger Torns. El director, Israel Solà, hizo bien el trabajo desde el principio. Y se nota en el resultado. La obra de Helena Tornero nos coloca a cuatro guionistas (Pujol, Delfa, Torns y Cort) ideando una historia de amor. Cort, la escritora, le prometió a su madre (Vallicrosa) que de una vez por todas escribiría algo romántico. Se esfuerza, pero su experiencia le dice que las toneladas de azúcar y los finales felices de Hollywood están lejos de la realidad. Sin embargo, veremos un interesante tira y afloja entre las cinco criaturas de esta función. Veremos cómo la “historia de amor” se desarrolla. Cómo la autora empuja escenas hacia adelante y hacia atrás, cómo rectifica, cómo se enfrenta a los tabúes y los clichés. Cómo reivindica su papel como mujer. Simplemente, brillante. Foto: Sala Beckett'Tu em vas prometre una història d'amor' Un elenco con un talento especial Hace un par de décadas se decidió que lo mejor era que los autores catalanes dirigieran ellos mismos sus obras. Y así ha sido, sobre todo en el teatro público

Un dels grans descobriments de l'últim any en el camp de la interpretació és Fermí Delfa. El seu paper de Pau Riba a Nodi: de gossos i malditos va ser descomunal. El vam tornar a trobar a les versions d'Electra d'Alícia Gorina al Lliure. I ara topem amb el seu talent a la Beckett. Que bé que canta, com es mou... I està molt ben acompanyat per un càsting tan estrany com fascinant, format per Sandra Pujol, Teresa Vallicrosa, Ester Cort i Roger Torns. El director, Israel Solà, va fer bé la feina d'entrada. I es nota en el resultat. L'obra d'Helena Tornero ens col·loca quatre guionistes (Pujol, Delfa, Torns i Cort) ideant una història d'amor. Cort, l'escriptora, li va prometre a la seva mare (Vallicrosa) que d'una vegada per totes escriuria alguna cosa romàntica. S'hi esforça, però la seva experiència li diu que les tones de sucre i happy ends de Hollywood són lluny de la realitat. Tanmateix, veurem una interessant estira-i-arronsa entre les cinc criatures d'aquesta funció. Veurem com la "història d'amor" es desenvolupa. Com l'autora tira escenes endavant i endarrere, com rectifica, com s'enfronta als tabús i als clixés. Com fa valdre el seu paper de dona. Simplement, brillant. Foto: Sala Beckett'Tu em vas prometre una història d'amor'   Un elenc amb un talent especial Fa un parell de dècades es va decidir que el millor era que els autors catalans es dirigissin ells mateixos les seves obres. I així ha estat, sobretot al teatre públic o a l'off, no al privat. Tornero, segurament

Amb Òscar Muñoz i Joan Arqué, Roger Coma protagonitza la comèdia de Jordi Casanovas que s'estrena a La Villarroel, Un menú tancat, una obra sobre com els homes han entomat els feminismes. Ell és l'Eduard, treballa en un banc i, amb el Mateu (Muñoz), ha acceptat la invitació de l'Oriol (Arqué), xef amb dues estrelles Michelin, per fer un àpat especial al seu restaurant. L'obra és de Casanovas, la dirigeix Llàtzer Garcia i comparteixes escenari amb dos actors. Devia fer temps que no et trobaves amb un equip tan masculí, oi?És curiós que siguem tots homes. Perquè justament la proposta va sobre el feminisme des de l'òptica masculina. Tot l'equip hem intentat buscar on era l'esquerda de les nostres masculinitats històriques. Abans era normal treballar només amb homes però d'uns anys ençà, no. Aquí es posa justament el focus en què siguin homes parlant d'homes per visibilitzar, sobretot, aquests comportaments que ens han inculcat, com atàvics, la durícia aquesta que hi ha a la masculinitat. Tot l'equip hem intentat buscar on era l'esquerda de les nostres masculinitats històriques I a tu, com a Roger Coma, què t'ha remogut? T'ha colpit?Els temes que toca són molt transversals, com els homes busquen noves maneres de funcionar, nous mecanismes més soft de relacionar-se amb el món. Com a actors, hem posat en qüestió aquest comportament. No puc dir que m'hagi remogut, però sí que he trobat molt interessant posar sobre la taula aquests punts. Fas el personatge més dur, el més ancorat en

Fer Rivas e Irene Pujadas han publicado su primera novela este 2025. Son jóvenes, audaces y ya tienen un camino recorrido. Rivas ha publicado Jo era un noi (Angle), un relato introspectivo sobre su adolescencia traumática, que coincidió con la muerte de su padre, el despertar sexual y las contradicciones de género. Pujadas, que ganó el premio Documenta 2020 con el libro de relatos Els desperfectes (L'Altra), debuta en la novela con La intrusa (L'Altra), un viaje físico hacia su interior que hace estallar las costuras de la imaginación. ¿Por qué habéis escrito una novela? Irene Pujadas: En mi caso, por una cuestión un poco accidental. Yo tenía muy clara la idea: quería hacer una novela de aventuras, que fuera un viaje por varias regiones. Y eso tenía la forma de novela, no podía ser un cuento. Así que la idea dictó la forma. Fer Rivas: Yo venía del teatro y me di cuenta de que para explicar lo que quería explicar necesitaba extenderme mucho más y profundizar. La oportunidad que me ofrecía el artefacto cultural del libro no me la permitía el teatro. Lo tuve clarísimo cuando me puse a escribir: aquí hay demasiada información y es demasiado complejo para comprimirlo todo en una obra. ¿Las dos novelas son efecto de una crisis? F.R.: En mi caso, sí. Es decir, parto de un momento de absoluta crisis por no entender cómo gestionar mi vida con una cuestión de género, un duelo que no pude hacer en su momento y que estaba enquistado. Estoy huyendo, y cuanto más huyo, más me doy cuenta de