Fa uns anys, vaig fer com qui mana a la redacció Time Out, però el que estava fent, realment, era aprendre. Ara hi escric de teatre i de literatura. A fora, soc pare de quatre ganàpies fantàstics i, de tant en tant, escric algun llibre... Res d'això és ficció.

Andreu Gomila

Andreu Gomila

Editor

Follow Andreu Gomila:

Articles (543)

5 coses per fer avui a Barcelona

5 coses per fer avui a Barcelona

Què fer avui a Barcelona? Les coses per fer a Barcelona no descansen ni un dia. Cada setmana, trobareu centenars d'activitats increïbles per tots els racons de la ciutat, per no parlar dels plans a Barcelona que hi ha els caps de setmana. Cinema alternatiu, l'exposició imperdible, l'obra de teatre de la qual tothom parla, mercats, activitats familiars... Us oferim tota la informació per gaudir de Barcelona i de la seva enorme activitat cultural, avui i cada dia. No cal moderació, la podeu gaudir a l'engròs.  NO T'HO PERDIS: Les millors coses per fer gratis a Barcelona
Les 17 obres que no et pots perdre del Grec 2025

Les 17 obres que no et pots perdre del Grec 2025

La 49a edició del Festival Grec, la primera de Leticia Martín com a directora, presentarà 90 espectacles entre el 26 de juny i el 4 d'agost, cosa que significa gairebé 160.000 entrades a la venda. Podrem descobrir noms nous que estan entusiasmant el públic europeu, com Lisaboa Houbrechts, People Watching i Eline Arbo, tornar a estimar Sidi Larbi Cherkaoui i William Kentridge, dos clàssics vius. I seguir la pista de Tiago Rodrigues, Carolina Bianchi i Milo Rau, entre molts d'altres. Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut: https://www.timeout.cat/barcelona/ca/qui-som/directrius-editorials-time-out NO T'HO PERDIS: Les obres de teatre recomanades de la cartellera de Barcelona     
Las 17 obras que no te puedes perder del Grec 2025

Las 17 obras que no te puedes perder del Grec 2025

La 49ª edición del Festival Grec, la primera con Leticia Martín como directora, presentará 90 espectáculos entre el 26 de junio y el 4 de agosto, lo que supone casi 160.000 entradas a la venta. Podremos descubrir nuevos nombres que están entusiasmando al público europeo, como Lisaboa Houbrechts, People Watching y Eline Arbo, volver a enamorarnos de Sidi Larbi Cherkaoui y William Kentridge, dos clásicos vivos. Y seguir la pista de Tiago Rodrigues, Carolina Bianchi y Milo Rau, entre muchos otros. Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido: https://www.timeout.es/barcelona/es/quienes-somos/directrices-editoriales-time-out NO TE LO PIERDAS: Las obras de teatro recomendadas de la cartelera de Barcelona
Cosas para hacer en Barcelona en mayo

Cosas para hacer en Barcelona en mayo

¿Mayo es vuestro mes preferido del año? ¿Sentís el verano cada vez más cerca? La programación cultural de la ciudad sigue en marcha y estos planes que os hemos seleccionado son buena muestra de ello. ¿Qué hacer en Barcelona en mayo? ¡Tomad nota y no os perdáis nada! NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes gratis en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido
Coses per fer a Barcelona al maig

Coses per fer a Barcelona al maig

Maig és el vostre mes preferit? Sentiu l'estiu cada vegada més a prop? La programació cultural de la ciutat segueix viva i aquests plans que us hem seleccionat en són una bona mostra. Què fer i què veure a Barcelona el maig? Preneu nota i no us perdeu res! NO T'HO PERDIS: Els millors concerts del 2025 Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.
Cosas para hacer en Barcelona este fin de semana

Cosas para hacer en Barcelona este fin de semana

Hemos buceado en la agenda cultural de Barcelona para traeros una elección de lo mejorcito que podréis hacer este fin de semana en la ciudad. ¿Queréis saber qué hacer este viernes, sábado y domingo? Aquí tenéis actividades para todos los gustos y bolsillos (¡incluso gratis!). Disfrutad del tiempo libre con exposiciones, obras de teatro, mercados, fiestas, conciertos, actividades con los peques... Os espera un fin de semana increíble sin moveros de Barcelona. Pero si queréis hacer una mini escapada, podéis visitar alguno de los pueblos más bonitos que tenemos cerca de casa. NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes para hacer gratis en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido
Què fer aquest cap de setmana a Barcelona

Què fer aquest cap de setmana a Barcelona

Què fer a Barcelona aquest cap de setmana? Hem bussejat en l'agenda cultural de Barcelona i us portem una tria del milloret que podreu fer aquest divendres, dissabte i diumenge. Aquí teniu activitats per a tots els gustos i butxaques (fins i tot gratis!). Gaudiu del vostre temps lliure amb exposicions, obres de teatre, mercats, festes, concerts... Voleu saber què fer aquest cap de setmana amb nens? Us espera un cap de setmana increïble sense moure-us de Barcelona. I si voleu escampar la boira, podeu fer una visita als pobles més bonics a prop de casa nostra. NO T'HO PERDIS: Les millors coses gratis per fer a BarcelonaFes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.
Las obras de teatro recomendadas de la cartelera de Barcelona

Las obras de teatro recomendadas de la cartelera de Barcelona

Desde espectáculos más pequeños a grandes producciones, de monólogos a musicales alucinantes... La cartelera de teatro de Barcelona es potente y ofrece shows para todo tipo de público. Si te preguntas cuáles son las mejores obras que se pueden ver en nuestros escenarios, hemos hecho una selección de las piezas que no hay que perderse de ninguna de las maneras: ¡y no te despistes demasiado, que te puedes quedar sin entradas! NO TE LO PIERDAS: 🎭 Los mejores musicales y las mejores obras de teatro infantil en Barcelona  🎤 Lugares de Barcelona donde ver 'jam sessions', 'open mics', comedia y otros espectáculos de pequeño Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido
Les obres de teatre recomanades de la cartellera de Barcelona

Les obres de teatre recomanades de la cartellera de Barcelona

Des d'espectacles més petits a grans produccions, de monòlegs a espatarrants musicals... La cartellera de teatre de Barcelona és potent i ofereix xous per a tota mena de públic. Si us pregunteu quines són les millors obres que es poden veure als nostres escenaris, hem fet una tria de les peces que no us heu de perdre de cap de les maneres: i no badeu gaire, que us podeu quedar sense entrades! NO T'HO PERDIS:  🎭 Els millors musicals i les millors obres de teatre infantil a Barcelona   🎤  Llocs de Barcelona on veure jam-sessions, 'open mics', comèdia i altres espectacles de petit format  Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.
Coses per fer a Barcelona aquesta setmana

Coses per fer a Barcelona aquesta setmana

Teniu ganes de gaudir de la ciutat? Esteu al lloc adient! Us hem fet una selecció de 10 plans de l'agenda de Barcelona d'aquesta setmana que engloben el millor de tots els àmbits i per a tots els públics: Teatre, cinema, música, art, coses per fer amb nens aquest cap de setmana a Barcelona i altres excuses per no parar de descobrir la ciutat! De tants plans tindreu l'agenda plena! NO T'HO PERDIS: Els millors plans gratis de Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.
Las mejores cosas para hacer esta semana en Barcelona

Las mejores cosas para hacer esta semana en Barcelona

¿Buscáis ideas para sacar todo el jugo a la ciudad? Estáis en la página correcta. Aquí os hemos seleccionado 10 planes que engloban lo mejor de todos los ámbitos y para todos los públicos. Música, arte, cine y muchas cosas para hacer en la ciudad. ¡De tantos planes tendréis la agenda de la semana llena! NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes gratis de Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido
Cosas para hacer en Barcelona en abril

Cosas para hacer en Barcelona en abril

Ya hemos entrado en la primavera y eso se nota en el clima y en las actividades que llenan Barcelona este mes de abril. Aquí tenéis una buena selección de cosas para hacer en la ciudad, mercados, exposiciones, las obras de teatro más esperadas, los conciertos del mes y más planes para todos los gustos. NO TE LO PIERDAS:  50 lugares para ir con niños en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Listings and reviews (490)

La cadena del fred

La cadena del fred

3 out of 5 stars
De fábulas sobre el capitalismo salvaje, sobre sus efectos destructivos en las personas y todo lo que ha supuesto para diversas generaciones de seres humanos, se han estrenado unas cuantas en nuestro país. Desde las magníficas Lehman Trilogy de Stefano Massini y El dragón de oro de Roland Schimmelpfennig, o El montaplatos de Harold Pinter y, sin ir más lejos, Temps salvatge de Josep Maria Miró o Del fandom al troleig de Berta Prieto. La cadena del fred juega en esa liga, lo cual no es nada insignificante, y podemos decir que guarda bastante relación con la pieza de Schimmelpfennig que dirigió Moisès Maicas. Pero Yaiza Berrocal le ha añadido un importante componente generacional y autobiográfico. Porque la protagonista de esta historia, Lola (Valèria Sorolla), intolerante a la lactosa y fanática de las patatas fritas ultracongeladas McCain, se parece bastante a la autora, según se puede leer en lo que se dice de ella en la web de la Sala Beckett. No sabemos si tuvo una madre (Montse Esteve) que hacía turnos dobles en una residencia de ancianos y un padre (Manel Sans), obrero de fábrica, exmilitante del PSUC y empedernido coleccionista. Pero esa es la familia que nos presenta Berrocal, una inmersión en una Cataluña progresista y obrera, cuyos hijos han preferido comprar acciones con el dinero de la universidad para mantener los absurdos sueños capitalistas de la infancia. Sorolla y Esteve protagonizan algunos momentos estelares, peleas, choques dialécticos y luchas generacional
La cadena del fred

La cadena del fred

3 out of 5 stars
De faules sobre el capitalisme salvatge, sobre els seus efectes destructius en la gent i tot el que ha comportat en diverses generacions d'humans, se n'han estrenat unes quantes a casa nostra. Des de les magnífiques Lehman Trilogy de Stefano Massini i El drac d'or de Roland Schimmelpfennig, o El muntaplats de Harold Pinter i, sense anar més lluny, Temps salvatge de Josep Maria Miró o Del fandom al troleig de Berta Prieto. La cadena del fred juga en aquesta lliga, cosa que no és gens intranscendent, i podem dir que té molt a veure amb la peça de Schimmelpfennig que va dirigir Moisès Maicas. Però Yaiza Berrocal hi ha afegit un component generacional i autobiogràfic important. Perquè la protagonista d'aquesta història, la Lola (Valèria Sorolla), intolerant a la lactosa i fanàtica de les patates fregides ultracongelades McCain, s'assembla força a l'autora, segons podem llegir al que es diu d'ella a la web de la Sala Beckett. No sabem si va tenir una mare (Montse Esteve) que feia torns dobles en un geriàtric i un pare (Manel Sans) peó de fàbrica, exmilitant del PSUC i empedreït col·leccionista. Però aquesta és la família que ens presenta Berrocal, una immersió en una Catalunya progressista i obrera, els fills de la qual han preferit comprar accions amb els diners de la universitat per mantenir els somnis capitalistes absurds de la infantesa. Sorolla i Esteve protagonitzen algun moment estel·lar, baralles, xocs dialèctics i lluites generacionals La cadena del fred és una obra que
Impossible

Impossible

4 out of 5 stars
El protagonista de esta historia es un hombre mayor, áspero, que vive solo en la montaña, tras pasar muchos años en prisión debido a su juventud de militancia armada. El compañero de lucha que lo traicionó ha aparecido muerto al pie de una montaña, y el exmilitante comunista es el principal sospechoso, ya que rondaba por allí a la misma hora y fue, precisamente, quien avisó a emergencias. Un juez instructor cree que nuestro protagonista se ha vengado. El hombre mayor es Lluís Soler y el magistrado es Bernat Quintana. Ambos protagonizarán un duelo de primera categoría durante el interrogatorio en el que Quintana intentará averiguar si, realmente, Soler ha asesinado al traidor. No tiene ninguna prueba y solo cuenta con su capacidad dialéctica para descubrir la verdad. Pero frente a él tiene a un hombre que desconfía del Estado, que no se arrepiente de su pasado y que no está dispuesto a ponerle nada fácil. Ni el hecho de estar detenido en prisión provisional hace que sus fuerzas disminuyan, ni que su intelecto flaquee. El texto de Erri de Luca es una filigrana verbal llena de matices Aquí, de hecho, la verdad es lo que menos importa, sino las motivaciones, los afectos, porque la relación entre el presunto asesino y la víctima fue fuerte, y el juez intentará sacar todos los ases que tiene en la manga para conseguir lo que él llama “verdad procesal”, es decir, un relato que haga posible o bien la liberación o bien la inculpación del sospechoso, lo que a menudo tiene poco que ver
Impossible

Impossible

4 out of 5 stars
El protagonista d'aquesta història és un home gran, esquerp, que viu sol a la muntanya, després de passar molts anys a la presó per mor d'una joventut de militància armada. El company de lluita que el va trair ha aparegut mort a baix d'una muntanya i l'exmilitant comunista n'és el principal sospitós, ja que rondava per allà a la mateixa hora i va ser, precisament, qui va avisar les emergències. Un jutge instructor pensa que el nostre protagonista s'ha venjat. L'home gran és Lluís Soler i el magistrat és Bernat Quintana. Tots dos protagonitzaran un duel de primer ordre durant l'interrogatori en què Quintana intentarà esbrinar si, realment, Soler ha assassinat el traïdor. No posseeix cap prova i només compta amb la seva capacitat dialèctica per descobrir la veritat. Però davant té un home que desconfia de l'Estat, que no es penedeix del seu passat i que no està disposat a posar-li gens fàcil. Ni el fet d'estar tancat en presó provisional fa que les seves forces minvin, que el seu intel·lecte flaquegi. El text d'Erri de Luca és una filigrana verbal plena de matisos Aquí, de fet, la veritat és el que menys importa, sinó les motivacions, els afectes, perquè la relació entre presumpte assassí i víctima van ser fortes, i el jutge intentarà treure's tots els asos que guarda a la màniga per aconseguir el que ell anomena “veritat processal”, és a dir, un relat que faci possible o bé l'alliberament o bé la inculpació del sospitós, cosa que sovint té poc a veure amb la realitat. El text
Les coses excepcionals

Les coses excepcionals

4 out of 5 stars
Pau Roca, en la corta distancia, desprende un magnetismo muy fuerte. Sabe mirar al espectador a los ojos, esbozar una sonrisa y hacer que la persona que lo mira le devuelva el mismo gesto, aunque esté hablando de los intentos de suicidio de su madre. No es él, sino el personaje creado por Duncan Macmillan quien se expresa a través suyo, pero hay que tener una pasta especial para ponerse en según qué piel. Porque lo que se relata aquí, en Les coses excepcionals, es una auténtica tragedia vista a través de los ojos de un niño. Un niño que crece con una madre que no quiere vivir, mientras él hace todo lo que está en sus manos para demostrarle que hay cientos de razones para seguir aquí. Irá tejiendo una lista que, a lo largo de los años, entre otros intentos y otras depresiones, se irá haciendo más y más larga, y que constituirá el esqueleto de una obra espléndida que nos hará mirar la vida de otra manera. Porque el niño que pone en marcha la función nunca dejará de ser pequeño, nunca dejará de estar pendiente de su madre. Ya era así en 2018, cuando Roca estrenó la obra en el desaparecido Club Capitol: todo el mundo le tiende la mano El elemento que demuestra la singularidad de Les coses excepcionals lo encontramos en la implicación del público. Ya era así en 2018, cuando Roca estrenó la obra en el desaparecido Club Capitol: todo el mundo le tiende la mano. Y es que el actor necesita la participación de los espectadores para hacer avanzar la función. Necesita una veterinaria, un
Les coses excepcionals

Les coses excepcionals

4 out of 5 stars
Pau Roca, en la distància curta, desprèn un magnetisme molt fort. Sap mirar l'espectador als ulls, esbossar un riure i que la persona que el mira li correspongui amb el mateix gest, encara que estigui parlant dels intents de suïcidi de la seva mare. No és ell, sinó el personatge creat per Duncan Macmillan qui s'expressa a través seu, però cal ser d'una determinada pasta per posar-se en segons quina pell. Perquè el que ens relata aquí, a Les coses excepcionals, és una autèntica tragèdia vista a través dels ulls d'un nen. Un nen que creix amb una mare que no vol viure, mentre ell fa tot el que és a les seves mans per demostrar-li que hi ha centenars de raons per seguir aquí. Anirà teixint una llista que, al llarg dels anys, altres intents pel mig i altres depressions, s'anirà fent més i més llarga, cosa que constituirà l'esquelet d'una obra esplèndida que ens farà mirar la vida d'una altra manera. Perquè el nen que posa en marxa la funció mai no deixarà de ser petit, mai no deixarà d'estar pendent de la seva mare. Ja era així el 2018, quan Roca va estrenar l'obra al desaparegut Club Capitol: tothom li allarga la mà L'element que demostra la singularitat de Les coses excepcionals el trobem en la implicació del públic. Ja era així el 2018, quan Roca va estrenar l'obra al desaparegut Club Capitol: tothom li allarga la mà. I és que l'actor necessita la participació dels espectadors per fer avançar la funció. Li cal una veterinària, un pare, una psicòloga, una nòvia... I tothom s'
Dones de ràdio

Dones de ràdio

4 out of 5 stars
Lo que hace Cristina Clemente en Dones de ràdio es extremadamente complicado, al alcance de muy pocos autores: una comedia a partir de una situación trágica sin perder ni una pizca de sensibilidad por el camino. Sabe que no puede burlarse del cáncer de mama, ni del drama que atraviesan millones de mujeres. Pero puede crear una situación, unos mecanismos, que provoquen esa cosa tan extraña que es reír, o al menos esbozar una sonrisa, mientras lloras. Y todo esto es posible porque cuenta con un director que se toma muy en serio el teatro y que sabe olfatear los éxitos, que sabe subrayar frases y mover las piezas como un ajedrecista, incluso quien tiene la idea de colocar una gran roca en medio del escenario, sobre la cual girarán sus criaturas. Sergi Belbel, maestro de Clemente, ha asumido el texto como si se tratara de Yasmina Reza o de Neil Simon, como si fuera un clásico contemporáneo, cosa de la que no tengo ninguna duda que Dones de ràdio acabará siendo: con el tirón que tiene la autora en Europa y América Latina, ya deben de estar peleándose por adaptarla. Sergi Belbel ha asumido el texto como si fuera un clásico contemporáneo Además, cuenta con tres actrices que han asumido sus papeles siendo conscientes de que representan a todas esas mujeres que han sentido miedo, que han visto cómo se les caía el pelo, que han escondido (o no) la enfermedad, que se han sentido incomprendidas. Se meten en la piel de tres criaturas muy distintas. Rosa (Àngels Gonyalons) es una mujer mad
Dones de ràdio

Dones de ràdio

4 out of 5 stars
El que fa Cristina Clemente a Dones de ràdio és extremament complicat, a l'abast de molt pocs autors: una comèdia a partir d'una situació tràgica sense deixar-se pel camí ni una engruna de sensibilitat. Sap que no pot fotre-se'n, del càncer de mama, ni del drama que travessen milions de dones. Però pot crear una situació, uns mecanismes, que provoquin aquesta cosa tan estranya que és riure, o almenys esbossar un somriure, mentre plores. I tot això és possible perquè disposa d'un director que es pren molt seriosament això del teatre i que sap ensumar els èxits, que sap subratllar frases i fer moure les peces com un escaquista, fins i tot qui té la idea de col·locar un pedrot gegant al mig de l'escena, sobre el qual giraran les seves criatures. Sergi Belbel, mestre de Clemente, ha assumit el text com si es tractés de Yasmina Reza o de Neil Simon, com si fos un clàssic contemporani, cosa que no tinc cap dubte que Dones de ràdio acabarà sent: amb la tirada que té l'autora a Europa i Amèrica Llatina, ja es deuen estar barallant per adaptar-la. Sergi Belbel ha assumit el text com si fos un clàssic contemporani A més, disposa de tres actrius que han assumit els seus papers conscients que representen totes aquestes dones que han passat por, que han han vist com els queien els cabells, que han amagat (o no) la malaltia, que s'han sentit incompreses. Es posen en la pell de tres criatures ben diferents. La Rosa (Àngels Gonyalons) és una dona madura d'èxit, una reina, que diu ella, als a
Fantàstic Ramon

Fantàstic Ramon

3 out of 5 stars
Fantàstic Ramon es la historia de un pueblo inventado, Santa Aurora de la Pietat, donde ocurrirán cosas que parecen extrañas, pero que podemos ver continuamente si levantamos la vista o prestamos bien atención. La obra comienza con la llegada de dos extraños, una profesora altamente capacitada, Margarida (Vanessa Segura), y un muñeco de trapo que nace de Clara (Anna Moliner). Dos vidas que, a pesar de los intentos, serán incomprendidas y se cruzarán de manera inevitable. Es muy interesante la propuesta de Clàudia Cedó. Sobre todo, porque para contar la historia de un niño diferente al resto utiliza tres tipos de intérpretes: los convencionales, los que tienen diversidad funcional de su compañía Escenaris Especials y, finalmente, el muñeco de trapo. ¿Quién es el extraño?, nos viene a preguntar. Tiene toques de humor absurdo y, al mismo tiempo, plantea grandes temas Aquí, además, hay grandes ideas, como un locutor de radio sordomudo que se comunica con el público en lenguaje de signos (subtitulado) o la aparente normalidad con la que el pueblo acoge el nacimiento del muñeco. Aparte de una propuesta estética muy atractiva, como la escenografía de Max Glaenzel o las del titiritero Andreu Martínez, porque el hijo de Clara y Josep (Francesc Ferrer) irá creciendo. El problema aparece cuando, al final de las casi tres horas de montaje, no sabemos muy bien qué hemos visto: ¿Comedia? ¿Drama? Porque la obra tiene todos los ingredientes del drama, incluso de la historia de terror, pero n
Fantàstic Ramon

Fantàstic Ramon

3 out of 5 stars
Fantàstic Ramon és la història d'un poble inventat, Santa Aurora de la Pietat, on hi passaran coses que semblen estranyes, però que podem veure contínuament si alcem la vista o parem bé les orelles. L'obra arrenca amb l'arribada de dos estranys, una professora altament capacitada, la Margarida (Vanessa Segura), i un ninot de drap que neix de la Clara (Anna Moliner). Dues vides que, tot i els intents, seran incompreses i es creuaran de manera inevitable. És molt interessant la proposta de Clàudia Cedó. Sobretot, perquè per explicar la història d'un nen diferent de la resta utilitza tres tipus d'intèrprets: els convencionals, els que tenen diversitat funcional de la seva companyia Escenaris Especials i, finalment, el ninot de drap. Qui és l'estrany?, ens ve a preguntar. Té tocs d'humor absurd i, alhora, planteja grans temes Aquí, a més, hi ha grans idees, com un locutor de ràdio sord-mut que es comunica amb la platea en llenguatge de signes (subtitulat) o l'aparent normalitat amb què el poble acull el naixement del ninot. A banda d'una proposta estètica molt atractiva, com l'escenografia de Max Glaenzel o les del titellaire Andreu Martínez, perquè el fill de la Clara i el Josep (Francesc Ferrer) s'aniran fent gran. El problema apareix quan, al final de les gairebé tres hores de muntatge, no sabem ben bé què hem vist: comèdia? Drama? Perquè l'obra té tots els ingredients del drama, fins i tot de la història de terror, però no acaba de ser-ho. Hem vist una versió de Dogville? Una
Mort d'un comediant

Mort d'un comediant

4 out of 5 stars
La analogía entre Muerte de un viajante de Arthur Miller y este Mort d'un comediant de Guillem Clua es clara. Basta con echar un vistazo al título. Pero, más allá de eso y del uso que hace el dramaturgo barcelonés del clásico del norteamericano, tienen poco que ver, aunque Clua haya puesto en Llorenç Cardona (Jordi Bosch) un puñado de personajes masculinos célebres, incluido Willy Loman, por los que transita a lo largo de la obra. Si al principio es un Agamenón tiránico, luego se convierte en un Lear desconcertado, después en un Enrique IV loco, para acabar en la piel de un Próspero que quiere volver a casa. Todo comienza con un cuidador, Adri (Francesc Marginet), que es contratado por la sobrina de Llorenç, Miranda (Mercè Pons), para vigilar de cerca a su tío. No parece una tarea fácil. El enfermo es un hombre mayor, senil, que fue un gran actor. Casi la única condición que Miranda (un guiño a La tempestad) le impone al cuidador es que no hable nunca de Muerte de un viajante. Ocurre que Adri nunca ha pisado un patio de butacas, lo que anima a la vieja gloria a inyectarle el veneno del teatro, como diría Rodolf Sirera. Jordi Bosch interpreta a un Llorenç Cardona sublime Hasta el último acto, casi, Mort d'un comediant es un gran homenaje a este gran arte. Oiremos a Sófocles, Shakespeare, Chéjov, Ibsen, Calderón, grandes fragmentos de Cyrano de Bergerac, Macbeth, Casa de muñecas, Tío Vania, Hamlet, Antígona... Para los amantes de los clásicos, esta es una función para enmarcar.
Weltschmerz (títol provisional)

Weltschmerz (títol provisional)

4 out of 5 stars
Cuando entras al teatro de la Fundació Joan Brossa, te encuentras con una partida de petanca. Tres hombres y una mujer están jugando. Seguramente, el gran público no los conoce, pero son una especie de dream team de la creación contemporánea barcelonesa: Clara Aguilar (músico, diseñadora de sonido, miembro de los VV.AA., colaboradora habitual de Marcos Morau), Marc Salicrú (escenógrafo, diseñador de sonido y luz, miembro de los VV.AA., artista independiente), Albert Pérez Hidalgo (fundador de Atresbandes, actor de El Conde de Torrefiel) y Ferran Dordal (dramaturgo, Agrupación Señor Serrano, La Ruta 40), autor y director de este Weltschmerz (títol provisional), una propuesta que desprende la fina ironía característica de Dordal. ¿El objetivo? Describir el espíritu de su tiempo, algo que es un reto extremadamente complejo. A través de diferentes vías, Dordal nos irá explicando la historia de esta pieza de encabezado dudoso que hace referencia al concepto romántico del dolor del mundo, es decir, a la pesadez existencial que deben soportar aquellos que intentan sumergirse en el alma humana. Todo gira en torno al mismo título, a cómo llega a él, a cómo lo enfrenta, mientras vive: parejas, vecinas, trabajos, la escritura, el consumo de energía mundial... Mientras tanto, los cuatro amigos juegan a la petanca y de vez en cuando cogen el micrófono para contarnos la historia, para sustituir una voz en off y la proyección del texto en una pantalla. La mirada de Dordal desprende un cier

News (286)

Irene Pujadas y Fer Rivas: "Nuestras experiencias íntimas son profundamente políticas"

Irene Pujadas y Fer Rivas: "Nuestras experiencias íntimas son profundamente políticas"

Fer Rivas e Irene Pujadas han publicado su primera novela este 2025. Son jóvenes, audaces y ya tienen un camino recorrido. Rivas ha publicado Jo era un noi (Angle), un relato introspectivo sobre su adolescencia traumática, que coincidió con la muerte de su padre, el despertar sexual y las contradicciones de género. Pujadas, que ganó el premio Documenta 2020 con el libro de relatos Els desperfectes (L'Altra), debuta en la novela con La intrusa (L'Altra), un viaje físico hacia su interior que hace estallar las costuras de la imaginación. ¿Por qué habéis escrito una novela? Irene Pujadas: En mi caso, por una cuestión un poco accidental. Yo tenía muy clara la idea: quería hacer una novela de aventuras, que fuera un viaje por varias regiones. Y eso tenía la forma de novela, no podía ser un cuento. Así que la idea dictó la forma. Fer Rivas: Yo venía del teatro y me di cuenta de que para explicar lo que quería explicar necesitaba extenderme mucho más y profundizar. La oportunidad que me ofrecía el artefacto cultural del libro no me la permitía el teatro. Lo tuve clarísimo cuando me puse a escribir: aquí hay demasiada información y es demasiado complejo para comprimirlo todo en una obra. ¿Las dos novelas son efecto de una crisis? F.R.: En mi caso, sí. Es decir, parto de un momento de absoluta crisis por no entender cómo gestionar mi vida con una cuestión de género, un duelo que no pude hacer en su momento y que estaba enquistado. Estoy huyendo, y cuanto más huyo, más me doy cuenta de
Irene Pujadas i Fer Rivas: "Les nostres experiències íntimes són profundament polítiques"

Irene Pujadas i Fer Rivas: "Les nostres experiències íntimes són profundament polítiques"

Fer Rivas i Irene Pujadas han tret la seva primera novel·la aquest 2025. Són joves, agosarades i ja tenen un camí al darrere. Rivas ha publicat Jo era un noi (Angle), un relat introspectiu sobre la seva adolescència traumàtica, que va coincidir amb la mort del seu pare, el despertar sexual i les contradiccions de gènere. Pujadas, que va guanyar el premi Documenta 2020 amb el llibre de relats Els desperfectes (L'Altra), debuta amb la novel·la gràcies a La intrusa (L'Altra), un viatge físic cap al seu interior que fa esclatar les costures de la imaginació. Per què heu escrit una novel·la? Irene Pujadas: En el meu cas, per una qüestió una mica accidental. Jo, el que tenia molt clar, era la idea: volia fer una novel·la d'aventures, que fos un viatge per diverses regions. I això tenia la forma de novel·la, no podia ser un conte. Per tant, la idea va dictar la forma. Fer Rivas: Jo venia del teatre i em vaig adonar que per explicar el que volia explicar necessitava allargar-me molt més i aprofundir-hi. L'oportunitat que m'oferia l'artefacte cultural del llibre no m'ho permetia el teatre. Ho vaig tenir claríssim quan em vaig posar a escriure: aquí hi ha massa informació i és massa complex per comprimir-ho tot en una obra. Les dues novel·les són efecte d'una crisi? F.R.: En el meu cas, sí. És a dir, parteixo d'un moment d'absoluta crisi de no entendre com vehicular la meva vida amb una qüestió de gènere, un dol que no vaig poder fer en el seu moment i que estava enquistat. Estic fugin
Claudia Cedó y Andrea Álvarez: "Tenemos ganas de expresar una rabia"

Claudia Cedó y Andrea Álvarez: "Tenemos ganas de expresar una rabia"

Escenaris Especials es, probablemente, una de las cosas más importantes que le ha ocurrido a este país a nivel teatral en la última década. Hace veinte años, Clàudia Cedó, dramaturga y psicóloga, inició este proyecto en Banyoles, y ha florecido en los últimos tiempos. Trabaja el teatro con personas con discapacidad, autismo, trastornos mentales o en deshabituación de tóxicos, para luchar contra los estigmas de este colectivo. Mare de sucre (TNC, 2021) fue una gran sorpresa. Ahora, en el Lliure, doblan la apuesta con Fantàstic Ramon, una obra en la que los Escenaris Especials suben al escenario junto a Anna Moliner, Kathy Sey, Francesc Ferrer, Xicu Masó y Vanessa Segura. Aquí el making-of. Hablamos con Cedó y Andrea Álvarez, la protagonista de Mare de sucre, que acaba de ganar el premio a la mejor actriz en el Festival de Cine de Rivas (Madrid) por su papel en el cortometraje nacido de esa obra, De sucre. Clàudia, ¿cuál ha sido el proceso de escritura de Fantàstic Ramon?Clàudia Cedó: Ha sido un proceso largo; ya llevamos años en esto. El primer taller de la obra fue en 2017. Después perdí al niño, vino Una gossa en un descampat [2019, donde contó la pérdida de su hijo por muerte perinatal], Mare de sucre y todo, y se quedó como detenido. Pero me dieron la beca Leonardo de la Fundación BBVA y con ella la he escrito. Entonces, he podido incluso pagar educadores sociales para hacer sesiones con ellos.¿Ha sido la suma de muchas cosas?C.C.: Por un lado, tenía ganas de hablar de la
Clàudia Cedó i Andrea Álvarez: “Tenim ganes d'expressar una ràbia”

Clàudia Cedó i Andrea Álvarez: “Tenim ganes d'expressar una ràbia”

Escenaris Especials és, segurament, una de les coses més importants que li ha passat a aquest país a nivell teatral en l'última dècada. Fa vint anys que Clàudia Cedó, dramaturga i psicòloga, va obrir aquest projecte a Banyoles, i ha florit en els últims temps. Treballa el teatre amb persones amb discapacitat, autisme, trastorns mentals o en deshabituació de tòxics, per lluitar contra els estigmes d'aquest col·lectiu. 'Mare de sucre' (TNC, 2021) va ser una sorpresa majúscula. Ara, al Lliure, doblen l'aposta amb 'Fantàstic Ramon', una obra on els Escenaris Especials pugen a escena amb Anna Moliner, Kathy Sey, Francesc Ferrer, Xicu Masó i Vanessa Segura. Aquí el making-of. En parlem amb Cedó i Andrea Álvarez, la protagonista de 'Mare de sucre' que acaba de guanyar el premi a la millor actriu al Festival de Cine de Rivas (Madrid) pel seu paper al curtmetratge nascut d'aquella obra, 'De sucre'.Clàudia, quin ha estat el procés d'escriptura de 'Fantàstic Ramon'? Clàudia Cedó: Ha estat un procés llarg: ja portem anys en això. El primer taller de l'obra va ser el 2017. Després vaig perdre el nen, va venir 'Una gossa en un descampat' [2019, on explicava la pèrdua del seu fill de mort perinatal], 'Mare de sucre' i tot, i va quedar com parat. Però em van donar la beca Leonardo de la Fundació BBVA i amb ella l'he escrit. Llavors, he pogut fins i tot pagar educadors socials per fer sessions amb ells. Ha estat la suma de moltes coses? C.C.: D'una banda, tenia ganes de parlar de l'alteritat
Àngels Gonyalons: “L'Emma Vilarasau ens va fer un gran favor amb el seu discurs als Gaudí ”

Àngels Gonyalons: “L'Emma Vilarasau ens va fer un gran favor amb el seu discurs als Gaudí ”

Ella sospira quan li diuen que és una enciclopèdia del teatre. Però el cert és que Àngels Gonyalons porta més de quatre dècades damunt dels escenaris i les ha vist de tots colors. Va marxar a Madrid, es va 'retirar' a Menorca, va muntar una escola a Barcelona... Ara la tenim a La Villarroel amb 'Dones de ràdio', acompanyada de Sara Epígul i Sara Diego, una obra de Cristina Clemente que dirigeix Sergi Belbel. Tres generacions d'actrius per parlar d'un tema tabú. La primera frase de l'obra és del teu personatge, la Rosa, i diu així: “Soc profundament antimonàrquica. Però soc una reina”. Quin inici, no?El meu personatge és una persona que se sap valuosa, que té unes qualitats. Relativitza, perquè té una edat, però, vaja, diu que està molt bé. Té molta seguretat. No és prepotent i això era delicat a l'hora de fer-ho perquè no havia de quedar prepotent, sinó natural. Això és el que li passa: ho té tot. Tinc talent, soc valenta, mano bé. Dirigeix un equip, treballa a la ràdio. El que passa és que... passa el que passa. I, com que ho té tot sota control, de cop es troba vulnerable perquè li apareix un bony al pit. Quantes Rosa, Àgata i Carol has conegut a la teva vida?Més de les que voldria, pel que fa a la malaltia, al càncer de mama. Les que he conegut se n'han sortit. O les han salvat. En el present, conec dones que les he tornat a veure i, de cop, porten el cap rapat a l'u. Què ha passat? Recidiva. Foto: BitòDònes de ràdio Com has interioritzat aquests casos per fer de Rosa?M
Àngels Gonyalons: "Emma Vilarasau nos hizo un gran favor con su discurso en los Gaudí"

Àngels Gonyalons: "Emma Vilarasau nos hizo un gran favor con su discurso en los Gaudí"

Ella suspira cuando le dicen que es una enciclopedia del teatro. Pero lo cierto es que Àngels Gonyalons lleva más de cuatro décadas sobre los escenarios y las ha visto de todos los colores. Se marchó a Madrid, se "retiró" a Menorca, montó una escuela en Barcelona... Ahora la tenemos en La Villarroel con Dones de ràdio, acompañada de Sara Espígul y Sara Diego, una obra de Cristina Clemente dirigida por Sergi Belbel. Tres generaciones de actrices para hablar de un tema tabú. La primera frase de la obra es de tu personaje, Rosa, y dice así: “Soy profundamente antimonárquica. Pero soy una reina”. ¡Vaya inicio! Mi personaje es una persona que sabe que vale, que tiene ciertas cualidades. Lo relativiza porque tiene una edad, pero, vaya, dice que está muy bien. Tiene mucha seguridad. No es prepotente, y eso era delicado a la hora de interpretarlo porque no tenía que parecer arrogante, sino natural. Eso es lo que le pasa: lo tiene todo. Tengo talento, soy valiente, sé mandar. Dirige un equipo, trabaja en la radio. Pero entonces… pasa lo que pasa. Y, como lo tiene todo bajo control, de repente se encuentra vulnerable porque le aparece un bulto en el pecho. ¿Cuántas Rosa, Ágata y Carol has conocido en tu vida? Más de las que me gustaría, en cuanto a la enfermedad, al cáncer de mama. Las que he conocido han salido adelante. O las han salvado. En el presente, conozco mujeres a las que he vuelto a ver y, de repente, llevan la cabeza rapada al uno. ¿Qué ha pasado? Recidiva. Foto: BitòDònes
Carlos Cuevas y Albert Salazar: “Si sabemos de dónde venimos, podremos avanzar; si no, moriremos en el camino”

Carlos Cuevas y Albert Salazar: “Si sabemos de dónde venimos, podremos avanzar; si no, moriremos en el camino”

Carlos Cuevas y Albert Salazar son Toby Darling y Eric Glass, una pareja de jóvenes gais en el Nueva York de la segunda década del siglo XXI. Son los protagonistas de L'herència, una obra monumental de Matthew López que llega por primera vez a España en el Teatre Lliure. La dirige Josep Maria Mestres y nos servirá para muchas cosas. Para empezar, para ver el debut de Cuevas en el Lliure. Y también para seguir una historia política y social, pero a la vez muy teatral, que supone un auténtico tour de force de seis horas de teatro de primer nivel. Al principio de L'herència, el personaje de Morgan dice que esta será una obra sobre la amistad, el amor y la pérdida. ¿Es así? Albert Salazar: Sí, en parte, sí. Habla de eso y de muchas más cosas. Porque en seis horas... Es un buen resumen: amistad, amor y pérdida. Y añadiría: lo que significamos los unos para los otros y cómo las decisiones que tomamos en el presente sobre los demás tienen un efecto en el futuro. Carlos Cuevas: Es una obra que también entiende el amor como un acto de relevo y que busca no olvidar de dónde venimos, quién nos ha permitido llegar hasta aquí. Nos plantea: de acuerdo, nosotros tenemos todos estos privilegios, pero ¿de dónde vienen estos privilegios? ¿Quién ha luchado para que los tengamos? ¿Quién ha perdido la vida para que los tengamos? Y qué les debemos a esas personas. Es una obra que, de alguna manera, traza un hilo hacia atrás, hacia generaciones anteriores. ¿De qué herencia habla? C.C.: Toby y Eric
Carlos Cuevas i Albert Salazar: “Si sabem d'on venim, podrem avançar; si no, morirem pel camí”

Carlos Cuevas i Albert Salazar: “Si sabem d'on venim, podrem avançar; si no, morirem pel camí”

Carlos Cuevas i Albert Salazar són Toby Darling i Eric Glass, una parella de joves gais a la Nova York de la segona dècada del segle XXI. Són els protagonistes de 'L'herència', una obra monumental de Matthew López que arriba per primer cop a l'Estat espanyol al Teatre Lliure. La dirigeix Josep Maria Mestres i ens servirà per a moltes coses. D'entrada, per veure l'estrena de Cuevas al Lliure. I per seguir una història política i social, però també molt teatral, que és un autèntic 'tour de force' de sis hores de teatre de primer nivell. Al principi de 'L'herència', el personatge de Morgan diu que això serà una obra sobre l'amistat, l'amor i la pèrdua. És així?Albert Salazar: Sí, en part, sí. Parla d'això i de moltes més coses. Perquè en sis hores... És un bon resum: amistat, amor i pèrdua. I afegiria: el que signifiquem els uns pels altres i com les decisions que prenem en el present sobre els altres tenen un efecte en el futur.Carlos Cuevas: És una obra que també entén l'amor com un acte de relleu i que pretén no oblidar d'on venim, qui ens ha permès arribar fins aquí. Ens planteja: d'acord, nosaltres tenim tots aquests privilegis, però d'on venen aquests privilegis? Qui ha lluitat perquè nosaltres els tinguem? Qui ha perdut la vida perquè els tinguem? I què els hi devem a aquesta gent. És una obra que, d'alguna manera, traça un fil cap enrere, cap a generacions anteriors. De quina herència parla?C.C.: El Toby i l'Eric són dues persones d'esquerres. L'un és dramaturg, l'altre
Mima Riera y Paula Malia: “Estamos muy acostumbrados a valorar lo que viene de fuera, y a veces conocemos poco lo que tenemos en casa”

Mima Riera y Paula Malia: “Estamos muy acostumbrados a valorar lo que viene de fuera, y a veces conocemos poco lo que tenemos en casa”

L'aranya no solo nos permite recuperar un magnífico texto de Àngel Guimerà en el TNC que el director, Jordi Prat i Coll, ha llevado a su terreno, sino que también nos da la oportunidad de disfrutar en un mismo escenario a dos actrices fundamentales de la escena contemporánea: Mima Riera y Paula Malia. Riera es la protagonista, Rosa, la tendera. Y Malia interpreta a Isabel, un personaje secundario pero con mucho peso. Aunque ambas coincidieron en la serie Valeria (Netflix), nunca antes habían participado juntas en una obra de teatro. Más allá de Valeria, no habéis trabajado mucho juntas, ¿verdad? Paula Malia: Hemos coincidido en proyectos, pero no hemos tenido escenas juntas. Mima Riera: Nunca nos mezclan. Estuvimos en Valeria, donde ella es una de las protagonistas de la serie y yo tengo un personaje en la tercera y cuarta temporada, pero casi ni nos cruzamos. P.M.: Y aquí tampoco nos cruzamos mucho. M.R.: Tenemos una escena. ¡Y además, Isabel intentará quitarle el marido a Rosa! M.R.: Ya ves... La verdad es que me lo pone difícil, la tía. ¿Cuál ha sido el reto de interpretar una obra de Guimerà? M.R.: Hace muchos años hice Terra baixa, como casi todo el mundo, creo. Para mí, esta obra, L'aranya, es muy especial porque el primer papel que interpreté siendo consciente de que quería ser actriz fue el de Nuri en Terra baixa, cuando tenía 13 años. El deseo de ser actriz nació en este teatro, además: en una función de Magda Puyo en la Sala Tallers. Después, fui al grupo teatral de
Mima Riera i Paula Malia: “Estem molt acostumats a valorar el que ve de fora, i de vegades coneixem poc el que tenim a casa”

Mima Riera i Paula Malia: “Estem molt acostumats a valorar el que ve de fora, i de vegades coneixem poc el que tenim a casa”

'L'aranya' no només ens permet recuperar un text magnífic d'Àngel Guimerà al TNC que el director, Jordi Prat i Coll, ha portat al seu terreny, sinó que ens permet gaudir a sobre d'un mateix escenari de dues actrius fonamentals de l'escena contemporània: Mima Riera i Paula Malia. Riera és la protagonista, la Rosa, la botiguera. I Malia és la Isabel, una secundària amb molt de pes. Si bé totes dues han coincidit a la sèrie Valeria (Netflix), mai no havien participat juntes en una obra de teatre. Més enllà de Valeria, no heu treballat gaire juntes, oi?Paula Malia: Hem coincidit en projectes, però no hem tingut escenes juntes.Mima Riera: Mai ens barregen. Hem estat fent Valeria, on ella és una de les protagonistes de la sèrie i jo tinc un personatge a la tercera i a la quarta temporada, però quasi ni ens creuem.P.M.: I aquí tampoc no ens creuem gaire.M.R.: Tenim una escena. I, a més, la Isabel intentarà fotre-li el marit a la Rosa!M.R.: Ja veus... La veritat és que m'ho posa difícil, la tia. Quin ha estat el repte de fer un Guimerà?M.R.: Jo vaig fer 'Terra baixa' fa molts anys, com quasi tothom, penso. Per a mi, aquesta funció de 'L'aranya és molt especial perquè el primer paper que vaig fer amb consciència que volia ser actriu va ser la Nuri de 'Terra baixa', quan tenia 13 anys. El desig de ser actriu neix en aquest teatre, a més a més: una funció de Magda Puyo a la Sala Tallers. Llavors, me'n vaig a l'agrupació teatral de Sentfores a fer la Nuri de Terra baixa. Tornar a Guimerà
Núria Guiu y Mabel Olea: “¿Para quién no es su herramienta de trabajo el cuerpo?”

Núria Guiu y Mabel Olea: “¿Para quién no es su herramienta de trabajo el cuerpo?”

A finales de enero, el Mercat de les Flors vivirá una auténtica fiesta en torno a la memoria del cuerpo. Vuelve 'Supermedium', la excelente pieza de Núria Guiu e Ingri Fiksdal que ha ganado tres premios Butaca y en la que Mabel Olea, premio Time Out Barcelona a mejor artista emergente, participa junto a 8 bailarinas más. Son dos generaciones de bailarinas, de coreógrafas, que se han encontrado en la sala de ensayo y que tienen muchas cosas que contar. La propia Olea, junto con Clara Tena y Aina Lanas, realizará una conferencia performativa previa a las funciones de 'Supermedium'. Allí hablarán sobre su cuerpo, su trabajo y su futuro. Núria, ¿por qué fichaste a Mabel Olea para 'Supermedium'? Núria Guiu: Vino a la audición y se convirtió en insustituible. A veces, en una audición cuesta mucho encontrar a la persona adecuada y vas viendo perfiles, gente que puede aportarte cosas nuevas. Y Mabel nos daba una información, tiene un registro físico, una presencia, y la verdad es que se convirtió en insustituible. Foto: Ivan GiménezMabel Olea i Núria Guiu Y tú, Mabel, ¿qué ha aprendido tu cuerpo bailando 'Supermedium'? Mabel Olea: He descubierto muchos archivos, sobre todo ahora que hemos tenido que preparar las conferencias que haremos en enero. Mientras las preparábamos, he visto archivos, movimientos, referentes de las otras compañeras que yo desconocía. Lo mejor del grupo es que hay generaciones diferentes, lo que me ha permitido adentrarme en referentes que no tenía registrado
Núria Guiu i Mabel Olea: “Per a qui no és la seva eina de treball, el cos?

Núria Guiu i Mabel Olea: “Per a qui no és la seva eina de treball, el cos?

A finals de gener, el Mercat de les Flors viurà una autèntica festa al voltant de la memòria del cos. Torna 'Supermedium', l'excel·lent peça de Núria Guiu i Ingri Fiksdal que ha guanyat tres premis Butaca i en què Mabel Olea, premi Time Out Barcelona a millor artista emergent, hi participa juntament amb 8 ballarines més. Són dues generacions de ballarines, de coreògrafes, que s'han trobat a la sala d'assaig i que tenen moltes coses a explicar. Olea mateix, amb Clara Tena i Aina Lanas, farà una conferència performativa prèvia a les funcions de 'Supermedium'. Aquí, parlen del seu cos, de la seva feina i del seu futur. Núria, per què vas fitxar Mabel Olea per a 'Supermedium'?Núria Guiu: Va venir a l'audició i es va convertir en insubstituïble. De vegades, en una audició et costa molt trobar gent i vas veient perfils, gent que et pot aportar coses noves. I la Mabel ens donava una informació, té un registre físic, una presència i la veritat és que es va convertir en insubstituïble. I tu, Mabel, que ha après el teu cos ballant 'Supermedium'?Mabel Olea: He descobert molts arxius, sobretot ara que hem hagut de preparar les conferències que farem al gener. Quan les estàvem preparant, he vist arxius, moviments, referents de les altres companyes que jo desconeixia. El millor del grup és que hi ha generacions diferents, cosa que m'ha permès endinsar-me en referents que no tenia registrats. Això ha estat molt xulo: aquest intercanvi físic que enriqueix molt la peça. Foto: Ivan GiménezMab