Andreu Gomila

Desde espectáculos más pequeños a grandes producciones, de monólogos a musicales alucinantes... La cartelera de teatro de Barcelona es potente y ofrece shows para todo tipo de público. Si te preguntas cuáles son las mejores obras que se pueden ver en nuestros escenarios, hemos hecho una selección de las piezas que no hay que perderse de ninguna de las maneras: ¡y no te despistes demasiado, que te puedes quedar sin entradas! NO TE LO PIERDAS: Las mejores obras que se estrenan en Barcelona en diciembre y enero

Des d'espectacles més petits a grans produccions, de monòlegs a espatarrants musicals... La cartellera de teatre de Barcelona és potent i ofereix xous per a tota mena de públic. Si us pregunteu quines són les millors obres que es poden veure als nostres escenaris, hem fet una tria de les peces que no us heu de perdre de cap de les maneres: i no badeu gaire, que us podeu quedar sense entrades! NO T'HO PERDIS: Les obres de teatre del mes de desembre i gener a Barcelona  

Rincones paradisíacos de aguas color turquesa del Mediterráneo (de las Islas Baleares y la costa catalana y valenciana), paisajes vírgenes, enclaves desérticos, otros rocosos, escondidos y mágicos... Hay playas fantásticas para todos los gustos: desde los que prefieren las aguas tranquilas para disfrutarlas con los pequeños a las aguas bravas perfectas para practicar surf. En nuestra selección, seguro que encontráis la que más encaja con vuestros deseos de vacaciones.  NO TE LO PIERDAS: Los pueblos más bonitos de España

Los teatros de Barcelona no paran y cada mes renuevan la cartelera con grandes y pequeñas obras que hacen las delicias de los teatreros locales. Algunas ya hace algunos meses que rondan por nuestras salas -¡y no por eso dejan de ser muy recomendables!- pero hay otras que se han estrenado recientemente y que haría bien tener en cuenta. ¿Cuáles son los estrenos de teatro que no puedes perderte este mes? Hemos elegido algunas piezas que comienzan su travesía y que morirás por ver. Dramaturgia contemporánea, danza de la buena y la gran obra de teatro de todos los tiempos. ¡Mucha mierda y que empiece la función! NO TE LO PIERDAS: Obras de teatro recomendadas

Els teatres de Barcelona no paren i cada mes renoven la cartellera amb grans i petites obres que fan les delícies dels teatrers locals. Algunes ja fa alguns mesos que ronden per les nostres sales  -i no per això deixen de ser molt recomanables!- però n'hi ha d'altres que s'han estrenat fa poc i que faríeu bé de tenir en compte. Quines són les estrenes de teatre que no et pots perdre aquest mes? Hem triat deu peces que comencen la seva travessia i que maldaràs per veure-les. Dramatúrgia contemporània, dansa de la bona i alguna aposta de pes. Molta merda i que comenci la funció! NO T'HO PERDIS: Les obres de teatre recomanades

Now, this is the life. Spain is a thrilling country of iconic cities, incredible cultural heritage and mountains of wine, yet there is something about its beaches that takes the cake. We could spend hours wandering around Barcelona’s museums or exploring Granada’s epic architecture, but stick us on a beach with a good book and everything will be perfect in this chaotic world. The best beaches in Spain are the stuff of sunny dreams, with turquoise waters shimmering next to verdant landscapes and rocky backdrops. Spain’s beaches are a natural and national treasure. Everybody has a favourite, but you should check them all out to be sure. RECOMMENDED:🇪🇸 The best things to do in Spain😋 The best restaurants in Spain🛏 The best hotels in Spain

Con el cambio de año llega nuestra tradicional lista de los mejores libros de los últimos doce meses. Hemos leído de todo: mucha novela, sí, pero también poesía y ensayo. Y de todas las páginas devoradas, hemos elegido las que más nos han gustado. Seguro que hay más, pero estos son títulos imprescindibles, donde descubriréis a autores y autoras que quizás no conocíais, pero donde también encontraréis viejos conocidos. Unos y otros os tienen reservadas largas horas de goce junto a vuestra mesita de noche. Repasad toda la lista, porque aunque todos son magníficos regalos para esta Navidad, hacia el final encontraréis tres especialmente espléndidos a la hora de hacer feliz a alguien con buen gusto por el arte, el cine y la música. Y si con diecinueve títulos todavía no tenéis bastante, podéis recuperar las listas de mejores libros de 2021 y de mejores libros de 2020, seguro que más de uno os había pasado por alto y nunca es tarde para recuperar una buena historia. NO TE LO PIERDAS: Los libros recomendados para leer este mes

Amb el canvi d'any, arriba la nostra tradicional llista dels millors llibres dels últims dotze mesos. Hem llegit de tot: molta novel·la, sí, però també poesia i assaig. I de totes les pàgines que hem devorat, hem fet la tria de les que més ens han agradat. Segur que n'hi ha més, però aquests són títols imprescindibles, on descobrireu autors i autores que potser no coneixíeu, però on també trobareu vells i velles conegudes. Uns i altres us faran una companyia impagable a la tauleta de nit. Resseguiu tota la llista, perquè tot i que tots són magnífics regals per aquest Nadal, cap al final en trobareu tres que fan especialment patxoca si voleu fer feliç algú amb bon gust per l'art, el cinema i la música. I si amb dinou títols encara no en teniu prou, podeu recuperar les llistes de millors llibres del 2021 i de millors llibres del 2020, segur que més d'un us havia passat per alt i mai és tard per recuperar una bona història. Que vagi de gust. NO T'HO PERDIS: Els millors llibres del mes en català  

La collita cultural del 2022 ha estat abundant i diversa. Aquest ha estat l'any del retorn dels esdeveniments multitudinaris, des de la maratoniana vigèsima edició del Primavera Sound 2022 a les festes de la Mercè, per posar-ne un parell d'exemples, hem gaudit en massa de nou per passar l'última pàgina de la covid, un llibre que ningú vol tornar a llegir, tot al contrari que les meravelles que han deixat sobre paper Ferran Garcia i Cristina Garcia Molina, entre molts altres. El 2022 la indústria cinematogràfica per fi estrenava superproduccions com 'Top Gun: Maverick' i 'Wakanda: Forever' que compartien cartellera amb delicadeses com 'Licorice Pizza' i 'Cow'. És també l'any d''Elvis', 'Nop' i 'Todo a la vez en todas partes', i la nova genialitat d'Albert Serra, 'Pacifiction', mentre Carla Simón ha fet història guanyant l'Os d'or a la Berlinale amb 'Alcarràs' i 'As bestas' de Rodrigo Sorogoyen lidera la cursa dels Goya amb 17 candidatures. En música, les bones notícies també es multiplicaven en forma de nou disc de Mishima i Rosalía, el retorn d'Antònia Font i la consagració de grups com La Ludwig Band. Aquest 2022 també ha vist la publicació de dos àlbums majúsculs, 'Renaissance' de Beyoncé i 'Midnights' de Taylor Swift. En les sèries, ha estat l'any de l'estrena de dues de les grans apostes de les plataformes, amb un resultat desigual: d'una banda, la reeixida 'La casa del dragón'; d'altra, la prescindible 'Los anillos del poder'. Hem vist també les segones temporades d''Eup

Este es un año que probablemente no recordaremos por las actividades que hemos hecho al aire libre, pero si nos tenemos que quedar dentro de casa, ¿qué mejor compañía que la de los libros? Aquí tenéis los mejores que hemos leído durante los últimos doce meses: hay novela, poesía y ensayo de aquí, de fuera y para todos los gustos. Además, la lista os dará ideas para regalar durante las fiestas. NO TE LO PIERDAS: 7 grandes libros que tienes que leer según los escritores

Us heu acabat el que estàveu llegint i ja sentiu les ganes de mossegar noves pàgines? Patiu per si no us omplen tant com el volum que us ha fet tan feliços durant incomptables hores abans d'anar a dormir? Només una altra gran història pot omplir el buit que ens deixa un llibre que ens ha robat hores i hores de son després de tancar-lo per l'última pàgina. Aquí us oferim solucions en forma de novetats imprescindibles en català, de manera que no us cal patir més. NO T'HO PERDIS: 📚 Noves llibreries de Barcelona que has de visitar 📚 Les llibreries més boniques de Barcelona 📚 Aquests van ser els 22 millors llibres de Sant Jordi 2022

¿Te has terminado lo que estabas leyendo y ya tienes ganas de hincarle el diente a nuevas páginas? ¿Sufres por si no te llenan tanto como el volumen que tan feliz te ha hecho durante incontables horas antes de ir a la cama? ¿Te preguntas que libros hay que leer para no aburrirse nunca más? Solo otra gran historia puede llenar el vacío que nos deja un libro que nos ha robado horas y horas de sueño después de cerrarlo por la última página. Aquí te ofrecemos soluciones en forma de novedades imprescindibles, así que no tenéis que esperar a Sant Jordi ni a ningún otro día o feria del libro para tener entre manos lo mejor que se escribe y publica en estos momentos. NO TE LO PIERDAS: 📚 Nuevas librerías de Barcelona que debes conocer 📚 Las librerías más bonitas de Barcelona 📚 Estos fueron los 22 mejores libros del pasado Sant Jordi  

Una mañana del lunes, el detective Julio Romero toma la misión de resolver el asesinato de un fotógrafo, el controvertido y genial Franz Ziegetribe. Hasta aquí, nada extraño. La cuestión es que es la propia víctima quien hace el encargo. Sabe que le matarán y le pide al detective que lo resuelva antes del jueves, día en el que debe inaugurar una exposición. Tiene tres días y muchas ganas. A Julio Romero le encanta su trabajo. Pablo Rosal da vida él solito a este monólogo trepidante, escrito por sí mismo. Ferran Dordal le dirige. Y como tercera pata tenemos a la fotógrafa Noemí Elias, cuyo trabajo ofrece una amplitud descomunal a una propuesta donde tenemos un actor que apenas se mueve de la marca. El texto es tan bueno, Rosal lo hace tan bien, que no hace falta más. Nos mantenemos pegados a la silla por el simple gusto de escuchar una gran historia, desde el momento en que vemos un cuerpo extendido en el suelo de un cuarto de hotel cutre. 'Asesinato de un fotógrafo' es y no es una parodia del género negro. Julio Romero se parece mucho a Pepe Carvalho. Y el resto de personajes son como clichés: el periodista 'old school' que bebe Gin Xoriguer, la pareja de galeristas estrafalarios, el recepcionista que no es tan inocente como parece, el ex del fotógrafo que de día se dedica a la política y que regenta un club por la noche... Todos serán sospechosos. Y todos tienen algún motivo por haber liquidado a Ziegetribe. Con su aire bondadoso, sin prisa, el detective Romero irá sacando e

Un matí de dilluns, el detectiu Julio Romero entoma la missió de resoldre l'assassinat d'un fotògraf, el controvertit i genial Franz Ziegetribe. Fins aquí, res d'estrany. La qüestió és que és la mateixa víctima qui fa l'encàrrec. Sap que el mataran i li demana al detectiu que ho resolgui abans de dijous, dia en què ha d'inaugurar una exposició. Té tres dies i moltes ganes. A Julio Romero li encanta la seva feina. Pablo Rosal dona vida ell solet a aquest monòleg trepidant, escrit per ell mateix. Ferran Dordal el dirigeix. I com a tercera pota tenim la fotògrafa Noemí Elias, la feina de la qual ofereix una amplitud descomunal a una proposta on tenim un actor que gairebé no es mou de la marca. El text és tan bo, Rosal ho fa tan bé, que no cal res més. Ens mantenim clavats a la cadira pel simple gust d'escoltar una gran història, des del moment en què veiem un cos estès al terra d'una cambra d'hotel rònega. 'Asesinato de un fotógrafo' és i no és una paròdia del gènere negre. En Julio Romero s'assembla molt a Pepe Carvalho. I la resta de personatges són com clixés: el periodista 'old school' que beu Gin Xoriguer, la parella de galeristes estrafolaris, el recepcionista que no és tan innocent com sembla, l'ex del fotògraf que de dia es dedica a la política i que regenta un club a la nit... Tots seran sospitosos. I tots tenen algun motiu per haver liquidat Ziegetribe. Amb el seu aire bonhomiós, sense pressa, el detectiu Romero anirà traient l'entrellat de tot plegat. Mentrestant, far

Ya era hora de que alguien se atreviera a verter una mirada 'peligrosa' en el sacralizado texto de Àngel Guimerà 'Terra baixa'. Hemos sometido a presión a Shakespeare, Ibsen y De Filippo, y hemos visto que aguantaban el siglo XXI. Y después de la versión que Pablo Ley y Carme Portaceli han hecho del punto central del cánon teatral catalán contemporáneo podemos decir que está incólume, sin daño, que incluso le somete a una nueva lectura ideológica y se nos aparece nuevo y fresco, joven. Los clásicos, cuando lo son en serio, cambian de bando cuando es necesario. Lo que hace Ley es alargar la acción, mostrarnos qué pasa después de que Manelic (Borja Espinosa) pronuncie la mítica frase “¡He mort el llop!”, es decir, después de matar a Sebastià (Eduard Farelo) para convertir la obra en la investigación de un crimen. Para llevarlo a cabo necesita introducir a dos personajes nuevos, una periodista intrépida (Laura Conejero) y un investigador vil (Manel Sans) que, a lo largo del primer tercio del siglo XX arrojarán luz a la oscuridad. Gran idea. Porque, además, carga ideológicamente el texto como preludio del conflicto social que vivirá Cataluña en aquella época (pistolerismo, Semana Trágica, dictadura...) y hace que 'Terra baixa' deje de hablar de pureza para hacerlo de lucha de clases. No se trata ya del conflicto entre un chico inocente que representa las esencias contra la corrupción de la gente, sino de cómo se combate la esclavitud, la servidumbre, la pobreza. Portaceli dirige

Ja era hora que algú s'atrevís a abocar una mirada 'perillosa' al sacralitzat text d'Àngel Guimerà 'Terra baixa'. Hem sotmès a pressió Shakespeare, Ibsen i De Filippo, i hem vist que aguantaven el segle XXI. I després de la versió que Pablo Ley i Carme Portaceli han fet del punt central del cànon teatral català contemporani podem dir que està incòlume, sense dany, que fins i tot el sotmet a una nova lectura ideològica i se'ns apareix nou i fresc, jove. Els clàssics, quan ho són de debò, canvien de bàndol quan cal. El que fa Ley és allargar l'acció, mostrar-nos què passa després que en Manelic (Borja Espinosa) pronunciï la mítica frase “He mort el llop!”, és a dir, després de matar en Sebastià (Eduard Farelo). Per convertir l'obra en la investigació d'un crim. Per portar-ho a terme necessita introduir dos personatges nous, una periodista intrèpida (Laura Conejero) i un investigador vil (Manel Sans) que, al llarg del primer terç del segle XX posaran llum a la foscor. Gran idea. Perquè, a més, carrega ideològicament el text com a preludi del conflicte social que viurà Catalunya en aquella època (pistolerisme, Setmana Tràgica, dictadura...) i fa que 'Terra baixa' deixi de parlar de puresa per fer-ho de lluita de classes. No es tracta ja del conflicte entre un noi innocent que representa les essències contra la corrupció de la gent, sinó de com es combat l'esclavitud, la servitud, la pobresa. Portaceli dirigeix amb creativitat la peça. Posa l'accent en el post, ja que és conscient

Al final d''El pare', l'Andreu, en un moment de lucidesa, li diu a la seva cuidadora: “De vegades, tinc la sensació que vaig perdent les fulles”. Fa més d'una hora que estem veient, que estem sentint, com un home gran es va perdent en la foscor de la demència. I just aleshores, quan ja no sap ni qui és, deixa anar una metàfora prodigiosa que Josep Maria Pou entona com si fos realment així, un arbre que, enmig de l'hivern, s'adona que ha quedat despullat. L'obra de Florian Zeller és una peça d'orfebreria escènica i un os dur per a un intèrpret de l'edat de Pou. Suposa fer front al pitjor malson de la vellesa: la desaparició en vida. Però l'actor, més proper que mai, lluny dels tòtems shakespearians, dels grans homes que ha interpretat, baixa a l'infern, immaculat. Aquí, a 'El pare', és un pobre home que té al·lucinacions, que no sap on és i que vol demostrar, encara, la força i la independència que va tenir i que li han fugit. També sap ser-ho. 'El pare' és una obra només apta per a un grandíssim actor A prop seu hi té l'Anna, una Rosa Renom de traca que cuida el pare i que dubta, que l'estima, però que vol seguir vivint. I tot amb una posada en escena efectiva i senzilla de Josep Maria Mestres que entén molt bé la dicotomia entre els dos mons on viu l'Andreu, en una escena que va quedant-se sense cadires així com el protagonista va perdent el present. 'El pare' és una obra dura, sense concessions, només apta per a un grandíssim actor que estima el teatre i que fa que el públi

'Hedda Gabler' no es 'Tío Vania' e Ibsen no es Chéjov, aunque noruego y ruso sean los padres del teatro burgués y, en buena parte, del teatro contemporáneo. En la segunda, el conflicto emocional de los personajes es más directo y claro, con dos bandos, mientras que en la primera es más expansivo, más multipolar y de consecuencias más aterradoras. Por tanto, Àlex Rigola tenía delante un reto mayúsculo a la hora de bajar la pieza de Ibsen a la intimidad de su caja de madera y depurar las emociones, cuyos intérpretes se mueven lo mínimo y donde el más leve movimiento hace que la función coja otro cariz.Con Chéjov, además, tenía entre manos una obra coral. En 'Hedda Gabler' tiene una obra que avanza al ritmo de la protagonista. Disponer de Nausicaa Bonnín para interpretar este papel es lo que convierte este montaje de cámara en una gran obra. Desde el minuto uno, cuando su marido (Joan Solé) la presenta, ponemos los ojos encima y ya no podemos quitarlos. Ocupa la centralidad total de la escena durante casi toda la función. E incluso cuando la obra decanta hacia un lado, el director nos lleva hacia ella como cuando le hace coger la pistola. Bonnín nos hipnotiza. Y, en parte, consigue que dejemos de mirar a Pol López, Marc Rodríguez y a Miranda Gas, que, no en vano, saben llevarnos a ella, porque la volvemos a mirar si es que la hemos perdido alguna vez de vista.El montaje no es tan excepcional como ese 'Vania', pero es igualmente magnífico. No se trata de la poética de las formas,

'Hedda Gabler' no és 'Oncle Vània' i Ibsen no és Txékhov, encara que noruec i rus siguin els pares del teatre burgès i, en bona part, del teatre contemporani. A la segona, el conflicte emocional dels personatges és més directe i clar, amb dos bàndols, mentre que a la primera és més expansiu, més multipolar i de conseqüències més aterridores. Per tant, Àlex Rigola tenia al davant un repte majúscul a l'hora de baixar la peça d'Ibsen a la intimitat de la seva capsa de fusta i depurar les emocions, amb uns intèrprets que es belluguen el mínim i a on el més lleu moviment fa que la funció agafi un altre caire. Amb Txékhov, a més, tenia entre mans una obra coral. A 'Hedda Geblar' té una obra que avança al ritme de la protagonista. Disposar de Nausicaa Bonnín per fer aquest paper és el que converteix aquest muntatge de cambra en una gran obra. Des del minut u, quan el seu marit (Joan Solé) la presenta, que hi posem els ulls a sobre i ja no els hi podem treure. Ocupa la centralitat total de l'escena durant gairebé tota la funció. I fins i tot quan es decanta cap a un costat, el director ens hi porta quan li fa agafar pistola. Bonnín ens hipnotitza. I, en part, fa que deixem de mirar Pol López, Marc Rodríguez i Miranda Gas, que, no en va, saben portar-nos a ella, perquè la tornem a mirar si és que l'hem perdut mai de vista. El muntatge no és tan excepcional com aquell 'Vania', però és igualment magnífic. No es tracta de la poètica de les formes, dels moviments, dels gestos, sinó una co

Que uno de los grandes éxitos de la pasada temporada del TNC pase la Navidad en el Borràs es casi un acontecimiento histórico, un salto adelante importante de una compañía que lleva más de una década ganando adeptos paso a paso a un modo de hacer teatro que tiene el centro de gravedad en la farsa y cuyos intérpretes extraordinarios saben hacerlo todo. 'De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda' es un autohomenaje de La Calòrica, que nos habla del negacionismo climático, sí, pero también de una tropa que a finales de 2019 alquila un local en L'Hospitalet y, al poco de estar ahí, se ven obligados a establecer un combate a muerte contra la porquería. Dos planes muy bien digeridos por el director, Israel Solà, que se mezclan a través de diálogos ágiles escritos por Joan Yago y que son ya marca de la casa. Los calóricos Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius y Júlia Truyol tienen aquí la ayuda de una auténtica diva, Mònica López, que les sirve para volar aún más arriba. Y para hacernos entender que cualquier cosa que nos ocurre hoy en día es fruto de dos factores: de lo que hemos hecho y de lo que hacemos, del poco cuidado con el que hemos tratado nuestro entorno y de las decisiones que tomemos en la actualidad. Si todo esto, que parece tan pesado, nos es servido de manera cómica y personal, como lo hace La Calórica, nos vamos a casa con la sensación no solo de haber disfrutado de un gran espectáculo teatral, sino también con ojos nuevos respecto a

Que un dels grans èxits de la temporada passada del TNC passi el Nadal al Borràs és gairebé un esdeveniment històric, un salt endavant important d'una companyia que fa més d'una dècada que, pas a pas, ha guanyat adeptes a una manera de fer teatre que té el centre de gravetat en la farsa i amb uns intèrprets extraordinaris que saben fer-ho tot. 'De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda' és un autohomenatge de La Calòrica, que ens parla del negacionisme climàtic, sí, però també d'una tropa que a finals de 2019 lloguen un local a L'Hospitalet i, al poc de ser-hi, es veuen obligats a establir un combat a mort contra la porqueria. Dos plans molt ben digerits pel director, Israel Solà, que es barregen a través de diàlegs àgils escrits per Joan Yago i que ja són marca de la casa. Els calòrics Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius i Júlia Truyol tenen aquí l'ajuda de tota una diva, Mònica López, que els serveix per volar encara més amunt. I per fer-nos entendre que qualsevol cosa que ens passa avui dia és fruit de dues coses: del que hem fet i del que fem, de la poca cura amb què hem tractat el nostre entorn i de les decisions que prenguem en l'actualitat. Si tot això, que sembla tan feixuc, ens és servit de manera còmica i personal, com ho fa La Calòrica, marxem a casa amb la sensació no només d'haver gaudit d'un gran espectacle teatral, sinó també amb ulls nous respecte a tot els que ens diuen els que neguen que nedem dins la merda.

En la mítica 'Rock'n'roll' que dirigió Àlex Rigola en el Lliure hace una década, Tom Stoppard nos contaba el derrumbe del Telón de Acero a través de la música, con un personaje, Jan, fan de la banda de rock checa Plastic People of the Universe, que explicaba su rol, humilde, en la disidencia. Un personaje menor, de los que no aparecen en los libros de historia, pero que son tan o más importantes que los grandes hombres y mujeres que mueven el tiempo. En 'El més bonic que podem fer', Jan Vilanova va un paso más allá. Porque no ha tenido que inventarse ningún personaje, sino que ha ido a buscar a su abuela.¿Quién fue Carmen Urondo Ezcurrechea? De entrada, una gran abuela. Pero fue también uno de los niños que el régimen agonizante de la República envió a la URSS durante la Guerra Civil. Fue profesora, tuvo sentado en su regazo al que sería el director de cine Andrei Konchalovsky (gran premio del jurado en Cannes 1979 por 'Siberiade') y, sobre todo, fue la esposa del histórico dirigente comunista español Fernando Claudín, lo que la obligó a vivir en la clandestinidad durante décadas.Esta obra de los Sixto Paz, que dirige e interpreta a Pau Roca, con el apoyo de Montse Colomé, es un homenaje a Carmen, pero también a toda una generación que sufrió el exilio, el aislamiento y la vergüenza. Una especie de autobiografía escénica de Vilanova que Roca pilota con el know-how que ya demostró en 'Les coses excepcionals'. Un espectáculo íntimo, cercano, que nos conecta con lo que somos y l

Al mític 'Rock'n'roll' que va dirigir Àlex Rigola al Lliure fa una dècada, Tom Stoppard ens explicava l'esfondrament del Teló d'Acer a través de la música, amb un personatge, en Jan, fan de la banda de rock txeca Plastic People of the Universe, que explicava el seu rol, humil, en la dissidència. Un personatge menor, dels que no surten als llibres d'història, però que són tant o més importants que els grans homes i dones que mouen el temps. A 'El més bonic que podem fer', Jan Vilanova fila encara més prim. Perquè no ha hagut d'inventar-se cap personatge, sinó que ha anat a cercar la seva àvia. Qui va ser Carmen Urondo Ezcurrechea? D'entrada, una gran àvia. Però també va ser un dels nens que el règim agonitzant de la República va enviar a l'URSS durant la Guerra Civil. Va ser professora, va tenir assegut a la falda el que seria el director de cinema Andrei Konchalovsky (gran premi del jurat a Cannes 1979 per 'Siberiade') i, sobretot, va ser l'esposa de l'històric dirigent comunista espanyol Fernando Claudín, cosa que la va obligar a viure en la clandestinitat durant dècades. Aquesta obra dels Sixto Paz, que dirigeix i interpreta Pau Roca, amb el suport de Montse Colomé, és un homenatge a la Carmen, però també a tota una generació que va patir l'exili, l'aïllament i la vergonya. Una mena d'autobiografia escènica de Vilanova que Roca pilota amb el saber fer que ja va demostrar a 'Les coses excepcionals'. Un espectacle íntim, proper, que ens connecta amb el que som i el que vam se

Lorca, el hombre, es una metáfora triste de lo que es España. Nacido en 1898 y asesinado en 1936, entre la gran derrota colonial y la guerra más cruel. El autor es, seguramente, el mejor y más influyente del siglo XX al sur de los Pirineos y es el único de su estirpe en Europa, la de los genios, de la que debemos estar orgulloso, cuyos huesos permanecen todavía enterrados en una cuneta. Acercarse a su figura, a lo que fue, siempre es problemático. Y Juan Diego Botto lo sabía.Pero después de ver 'Una noche sin luna' podemos afirmar que nunca nadie, al menos en lo que llevamos de siglo XXI, se había aproximado al Lorca hombre con el tacto, la soltura, el conocimiento y el saber estar del actor. Porque esta obra es una lección de interpretación bestial, de cómo un ser humano se transforma en otro y nos deja boquiabiertos desde el minuto 1 al minuto 105, a esa hora y tres cuartos en que Botto camina hacia Lorca y Lorca pasa a la piel de Botto y de cada uno de los espectadores.Con una dirección finísima de Sergio Peris-Mencheta y una maravillosa escenografía de Curt Allen Wilmer, Botto dice y es el poeta. Repasa su vida adulta, recita poemas y pronuncia discursos, recupera anécdotas y amores. Más allá de los hechos, sin embargo, existe el amor al teatro, a la representación, a una radicalidad vital y artística que en España es sinónimo de muerte o exilio. “¡Hay que destruir el teatro o vivir en el teatro! No vale silbar desde las ventanas”, dice uno de los personajes de 'El públic

Elegir la silla en un teatro no es siempre fácil cuando se despliega ante nosotros el patio de butacas. Por eso, y porque un servidor hace años y años que pisa las plateas de la ciudad, os presentamos una lista de los mejores asientos de los principales teatros de Barcelona. Recordad que el mejor asiento siempre es el lugar donde se dirige la obra, la fila donde está la mesa del director durante los ensayos. Así que, ante la duda, siempre se puede preguntar donde ha dirigido la obra el director de escena. Os ponemos las filas. Evidentemente, elegid siempre las butacas centrales. Cuando se trata de espacios pequeños, como El Maldà, el Tantarantana y la Sala Flyhard, sentaos donde os apetezca. Y cuando veáis que el espectáculo es a tres bandas, elegid la grada central. Si es a cuatro bandas, no importa donde os sentéis. La Villarroel - fila 8 (grada A), si queréis tener más espacio para estirar las piernas; o fila 4 (grada A), si esto último no os importa.Teatre Lliure: Montjuïc - fila 7, es la fila del pasillo, lo que significa que podréis estirar las piernas a placer.Espai Lliure - fila 4 (grada A), aquí la grada A es vital, ya que es la central.Teatre Lliure: Gracia - fila 2 (grada A), cuando el escenario es central; o fila 5, cuando el espacio es a la italiana, es decir, cuando el escenario es frontal.Mercat de les Flors - fila 6, aquí debéis tener cuidado de no echar la siesta, ya que el Mercat tiene las butacas más cómodas de Barcelona, ​​de largo.Sala Beckett (Sala de Ba

Triar el seient en un teatre no sempre és fàcil quan es desplega davant nostre el pati de butaques. Per això i perquè un servidor fa anys i panys que trepitja les platees de la ciutat, us presentem una llista dels millors seients del principals teatres de Barcelona. Recordeu que el millor seient sempre és el lloc on es dirigeix l'obra, la fila on hi ha la taula del director durant els assajos. Així que, davant del dubte, sempre podeu preguntar on ha dirigit l'obra el director d'escena. Us posem les files. Evidentment, trieu sempre les butaques centrals. Quan es tracta d'espai petits, com El Maldà, el Tantarantana o la Sala Flyhard, seieu on vulgueu. I quan veieu que l'espectacle és a tres bandes, escolliu la grada central. Si és a quatre bandes, tant se val on seieu. La Villarroel – fila 8 (grada A), si voleu tenir més espai a les cames; o fila 4 (grada A), si això últim no us importa.Teatre Lliure: Montjuïc - fila 7, és la fila del passadís, cosa que vol dir que podreu estirar les cames a plaer.Espai Lliure – fila 4 (grada A), aquí la grada A és vital, ja que és la central.Teatre Lliure: Gràcia – fila 2 (grada A), quan l'escenari és central; o fila 5, quan l'espai és a la italiana, és a dir, quan l'escenari és frontal.Mercat de les Flors – fila 6, aquí heu d'anar alerta a no fer la becaina, ja que el Mercat té les butaques més còmodes de Barcelona, de llarg.Sala Beckett (sala de baix) – fila 6TNC (sala Gran) – fila 14, és la del passadís, per si voleu evitar l'estretor gener

La final de la UEFA Champions League de futbol no s'ha celebrat encara, però la polèmica ja està servida. Enguany serà l'1 de juny al Wanda Metropolitano de Madrid i, abans que sapiguem qui s'enfrontarà (Barça, Liverpool, Tottheham o Ajax), fins i tot abans que sapiguem qui en serà l'àrbitre, la Confederación de Artistas Trabajadores del Espectáculo ( ConArte) ha emès un comunicat en què denuncia que l'organisme europeu de futbol pretén 'contractar' 200 ballarins gratis. Sí, ho han llegit bé: gratis. L’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC), com a membre de ConArte, s'ha adherit a la denúncia. Tot ve de l'aparició al web estatal danza.es d'una audició en la qual la productora SoldOUT convocava un càsting per triar 200 "voluntaris artistes, majors de 16 anys, amb període d'assajos entre el 15 de maig i l'1 de juny; assajos que tenen la finalitat d'acompanyar "un artista musical de fama mundial i un coreògraf de reconegut prestigi internacional durant la Cerimònia". Davant d'aquest fet, AADPC i Conarte han denunciat davant la Inspecció de Treball "l'alarmant proliferació d'aquestes males pràctiques; atemptant aquesta última a la dignitat i als drets de les i els artistes escènics". I per això diuen:  "Volem que la Cerimònia d'Obertura per a la Final de la UEFA Champions League, el gran esdeveniment del futbol professional europeu, sigui un exemple de bones pràctiques per al sector de l'entreteniment i des de les institucions esportives es respectin l

Fa molts anys que parlem de les noves (i no tan noves) companyies, del context advers que s'han trobat, del menysteniment de cert establishment teatral per donar-les entrades, suport, recursos. I La Calòrica, que ara fa deu anys, ha estat sempre un exemple: com és que amb premis de la Crítica, Max, Butaques, al sarró, no han aconseguit fer el gran salt? Amb 'Els ocells', que és en cartell ara a la Beckett, han estripat la baralla. Perquè han demostrat que les grans infraestructures, els grans padrins, ja no calen quan es tracta d'oferir la millor obra de la temporada. Almenys, una de les dues o tres més bones. 'Els ocells' és gairebé una peça perfecta. Perfecta per als nostres dies: no oblidem que el teatre sempre parla en present. La posada en escena d'Israel Solà és digna d'un Stravinsky, pel tempo que dona a la funció, que fa que els 90 minuts que dura passin volant, per l'excel·lent direcció d'uns actors (Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López i Marc Rius) que saben què han de fer en tot moment, que canvien de rol amb una plasticitat encomanadissa, que miren al públic amb decisió per menjar-se'l. L'escena del dinar dels coloms és, per exemple, del millor que he vist mai en teatre, una obra dins l'obra. I què hem de dir del text? Joan Yago, el dramaturg de la tropa, em deia que per fer 'Els ocells' havien canviat d'estratègia i havien fet un procés de creació col·lectiva que ell, després, havia endreçat. L'excusa era agafar l'obra clàssica d'Aristófanes a partir

L'editorial Blackie Books ha llançat una proposta ideal per a tots aquells que sempre han volgut ser escriptors i no han trobat el temps per fer-ho. Es diu 'Relats confinats' i està obert a tothom "amb la intenció de mantenir-nos connectats, creatius i entretinguts", diuen. Per això proposen als lectors que es converteixin en escriptors i els enviïn els seus relats curts, escrits a casa però l'acció dels quals ha de passar íntegrament fora de casa. Els relats es poden escriure en català, gallec, èuscar i castellà, i no hi ha data de recepció límit (com a mínim de moment). Hi ha més condicions: els relats no han superar les 200 paraules, s'ha d'indicar el títol, l'autor/a i la ciutat des d'on s'ha escrit. Un equip d'experts els llegiran, els valoraran i els compartiran a les xarxes. L'e-mail de recepció és: casa@blackiebooks.org. El segell barceloní, casa de Miqui Otero, Sempé, Ben Brooks, Carlo Padial, David Sedaris, Gloria Fuertes, Gianni Rodari, James Rhodes i companyia, recorda aquell estiu de 1816, en què es van escriure, a Ginebra, 'Frankenstein', una primera versió de Dràcula i moltes històries més. Va ser l'estiu en què va entrar en erupció el volcà Tambora, a Indonèsia, tot creant un núvol de pols que va cobrir la Terra en ple estiu. NO T'HO PERDIS: Llibres gratis

La editorial Blackie Books ha lanzado una propuesta ideal para todos aquellos que siempre han querido ser escritores y no han encontrado el tiempo para hacerlo. Se llama 'Relatos confinados' y está abierto a todo el mundo "con la intención de mantenernos conectados, creativos y entretenidos", dicen. Por ello proponen a los lectores que se conviertan en escritores y les envíen sus relatos cortos, escritos en casa pero cuya acción debe pasar íntegramente fuera de casa. Los relatos se pueden escribir en catalán, gallego, euskera y castellano, y no hay fecha de recepción límite (como mínimo de momento). Hay más condiciones: los relatos no han superar las 200 palabras, se indicará el título, el autor/a y la ciudad desde donde se ha escrito. Un equipo de expertos los leerán, los valorarán y los compartirán en las redes. El e-mail de recepción es: casa@blackiebooks.org. El sello barcelonés, casa de Miqui Otero, Sempé, Ben Brooks, Carlo Padial, David Sedaris, Gloria Fuertes, Gianni Rodari, James Rhodes y compañía, recuerda aquel verano de 1816, en que se escribieron, en Ginebra, 'Frankenstein', una primera versión de Drácula y muchas historias más. Fue el verano en que entró en erupción el volcán Tambora, en Indonesia, creando una nube de polvo que cubrió la Tierra en pleno verano. NO TE LO PIERDAS: Libros gratis

El festival Grec se alargará durante todo el mes de agosto para hacer posible reprogramar todas las obras de teatro que se han tenido que cancelar por el confinamiento. Esta es una de las medidas presentadas por el Ayuntamiento de Barcelona para hacer frente a la situación de emergencia que vive el país a causa del coronavirus. Esto hará posible que todas las obras que se tenían que haber estrenado la semana pasada y esta, así como las que no lleguen a escena durante los próximos días, hasta que termine el confinamiento, tengan un lugar durante el mes de agosto. Un ejemplo claro es la Quinzena Metropolitana de Dansa, que debía recibir el disparo de salida el pasado sábado, y que ha quedado suspendida en su totalidad. "No será fácil encajarlo todo en las programaciones de julio, por eso, este año, y de manera excepcional, la programación del Grec se prolongará durante el mes de agosto, ofreciendo así un margen más amplio para las reprogramaciones de espectáculos", dicen desde el festival. "Con la conciencia clara que la situación que vivimos es temporal y que, una vez superada la prueba que supone del confinamiento domiciliario, será una vez más el momento de reencontrarse y disfrutar de los espectáculos públicos de una manera segura, la organización del festival ultima estos días una programación llena de grandes y pequeñas perlas que contribuya a reconfortar a la ciudadanía después de estas semanas", añaden. Estamos hablando, al final, de una cuarentena de espectáculos. Las

El festival Grec s'allargarà durant tot el mes d'agost per fer possible reprogramar totes les obres de teatre que s'han hagut de cancel·lar pel confinament. Aquesta és una de les mesures presentades per l'Ajuntament de Barcelona per fer front a la situació d'emergència que viu el país per mor del coronavirus. Això farà possible que totes les obres que s'havien d'estrenar la setmana passada i aquesta, així com les que no arribin a escena durant els propers dies, fins que acabi el confinament, tinguin un lloc durant el mes d'agost. Un exemple clar és la Quinzena Metropolitana de Dansa, que havia de rebre el tret de sortida dissabte passat, i que ha quedat suspesa en la seva totalitat. "No serà fàcil encabir-ho tot en la programació de juliol, d'aquí que enguany, i de manera excepcional, la programació del Grec s'allargarà al mes d'agost, oferint així un marge més ampli per a les reprogramacions d'espectacles", expliquen des del festival. "Amb la consciència clara que la situació que vivim és temporal i que, després que haguem superat la prova que suposa del confinament domiciliari, serà un cop més el moment de retrobar-se i gaudir dels espectacles públics d'una manera segura, l'organització del festival ultima aquests dies una programació plena de grans i petites perles que han de contribuir a reconfortar la ciutadania després d'aquestes setmanes", afegeix. Estem parlant, al final, d'una quarentena d'espectacles. Les companyies, els artistes i els teatres decidiran si cancel·le

Al mal tiempo, buena cara. Y una montaña de libros para leer. Ahora que no podemos visitar las mejores librerías de Barcelona, ​​donde nos gustaría quedar confinados, tenemos la opción de atacar aquella montaña de libros que nos acecha cada día implorando clemencia. Quizás pescaremos la gran novela de Sant Jordi. Quizás tendremos material para entretenernos en las redes sociales un buen rato. Quizás haremos el descubrimiento de nuestra vida. Lo que es seguro es que la ficción nos ayudará a alejarnos de nosotros mismos, de este mundo tangible y de las cuatro paredes donde vemos pasar las horas. Así que el reto es: cada día, un libro. 18/03/2020'Lanny', de Max Porter - Trad. de (Literatura Random House, 2020)     Lanny es un niño especial. Vive con sus padres en un pueblo cerca de Londres: él no está nunca; ella escribe novela negra y está siempre. Son los Lloyd. Tienen un vecino artista, Pete, que comparte muchos ratocs con Lanny, le enseña a dibujar, se lo lleva a la capital. Lanny, además, tiene una especie de amigo imaginario, Papamort Orobancaci. O quizás es una pesadilla. Estos son los ingredientes de la historia de Max Porter, que no sirve de manera tradicional, sino a trozos, que el lector deberá juntar a su cabeza. ¿Lo consigue? El escenario es una especie de Dogville, localidad podrida. Y los personajes, como lo diría, son tan arquetípicos que nos suena haberlos visto antes en cualquier ficción de sobremesa de niños que se pierden y todo el mundo es sospechoso. Que

Al mal temps, bona cara. I una pila de llibres per llegir. Ara que no podem visitar les millors llibreries de Barcelona, a on ens agradaria quedar confinats, tenim l'opció d'atacar aquella muntanya de llibres que ens sotja cada dia implorant clemència. Potser pescarem la gran novel·la de Sant Jordi. Potser tindrem material per entretenir-nos a les xarxes socials una bona estona. Potser farem el descobriment de la nostra vida. El que és segur és que la ficció ens ajudarà a allunyar-nos de nosaltres mateixos, d'aquest món tangible i de les quatre parets on veiem passar les hores. Així que el repte és: cada dia, un llibre. 18/03/2020'Lanny', de Max Porter - Trad. de Víctor Obiols (Rata, 2020)     En Lanny és un nen especial. Viu amb els seus pares en un poble al costat de Londres: ell no hi és mai; ella escriu novel·la negra i hi és sempre. Són els Lloyd. Tenen un veí artista, en Pete, que està molt del Lanny, li ensenya a dibuixar, passa estones amb ell, se l'emporta a la capital. En Lanny, a més, té una mena d'amic imaginari, en Papamort Orobancaci. O potser és un malson. Aquests són els ingredients de la història de Max Porter, que no serveix de manera tradicional, sinó a trossos, que el lector haurà d'ajuntar al seu cap. Ho aconsegueix? L'escenari és una mena de Dogville, localitat podrida. I els personatges, com ho diria, són tan arquetípics que ens sona haver-los vist abans a qualsevol ficció de sobretaula de nens que es perden i tothom és sospitós. Que Max Porter ens of

'El médico', un dels grans èxits del teatre musical madrileny que arriba a l'abril al Tivoli, busca nens i nenes d'entre 8 i 13 anys per formar part de l'espectacle. En les proves, que es duran a terme a l'Escola Aules de Barcelona el 9 de febrer, es busquen infants amb bon nivell de cant i que puguin interpretar personatges en escena. Així mateix, es valoraran habilitats acrobàtiques i coneixements de malabars. La normativa exigeix que hi hagi almenys tres nens per personatge. A Madrid, fins a tretze nens han participat de l'espectacle. I a la funció hi ha tres personatges que són petits, un dels quals és el protagonista (Rob). Tots els nens i nenes aspirants han de presentar una cançó lliure on mostrin el seu nivell vocal i un dels temes del musical disponibles per descarregar-se a la web (www.elmedicomusical.com/audiciones). Després de les proves de cant es realitzarà una prova d'interpretació. Els interessats han d'enviar una foto recent i un àudio en mp3, amb una cançó per demostrar el nivell de cant, a l'adreça: audiciones@versuscreative.es. La productora es posarà en contacte amb els seleccionats perquè acudeixin a les audicions. A Madrid, 250.000 persones han vist 'El médico', un musical original amb dramatúrgia de Félix Amador i música d'Iván Macías a partir del 'best-seller' de Noah Gordon. Entre el repartiment, destaquen Daniel Diges i Gerónimo Rauch (s'alternen en el paper de Rob) i Ana Sanmartín, coneguda a casa nostra per haver format part dels musicals de Dagol

El 3 de juliol passat, el Grup Balañá va comunicar que tancava el Club Capitol de manera temporal arran dels desperfectes causats per una inundació produïda al veí Hotel Continental. I ja avisaven que, per "la magnitud dels danys", no preveien obrir de nou en breu. La qüestió és que van passant les setmanes i el Capitol continua tancat. Aquest matí, a més, l'associació Amics de la Rambla ens ha posat en alerta en expressar "la seva preocupació per la pèrdua que suposaria el tancament d’un dels establiments culturals més emblemàtics del passeig i el seu possible canvi d’activat". Diferents fonts asseguren que Balañá està estudiant no obrir el teatre, ja que els danys són tan grans que no els surt a compte. El Club Capitol, amb dues sales, funciona com a teatre des de 1990. Es va inaugurar, però, com a cinema el 1926. Antoni Clavé hi feia uns cartelles espectaculars anunciat les pel·lícules. I el públic el va batejar com a 'Can Pistoles'. Als anys 90 i primers del 2000 va ser el teatre de Pepe Rubianes, cosa que va fer que els propietaris, després de la seva mort, li posessin el seu nom a una sala del teatre. "La possible pèrdua d’una activitat cultural a La Rambla –diu Amics de la Rambla–, sumada a la pèrdua d’un establiment emblemàtic per la seva història i valor sentimental per diferents generacions de barcelonins, suposa una terrible notícia que La Rambla, que Barcelona, no es pot permetre". I per això reclamen "al govern municipal i també a tots els partits presents a l’Aj