Clavé 100 anys

Des del 1996 que no veiem una antològica d’Antoni Clavé tan completa. Va ser a la Pedrera, comissariada per Daniel Giralt-Miracle. I ara, sota el mateix guiatge esteŀlar, assistim al fenomen Clavé disset anys després de l’antològica, vuit després de la mort de l’artista o, si ho preferiu, a tot just un segle del seu naixement.

Clavé es un autodidacta accidentat. Accidentat com tota la seva generació, atropellada per una incivil guerra que l’obligà a fer el soldat i a marxar a l’exili. A Barcelona, havia viscut un fenomen invers: artistes estrangers com la pintora georgiana Olga Sacharoff, refugiada durant la Primera Guerra Mundial, havien ensenyat a joves com Grau Sala i Antoni Clavé el valor subversiu de la ingenuïtat. Així ho veiem en uns dibuixos dels anys 30 que obren l’exposició. La mostra està estructurada en temes, dèries que van assaltar Clavé amb ordre estrictament cronològic. El 1944 coneix Picasso, amb qui conservarà amistat la resta de la seva vida. Picasso l’impacta, ho veiem en una sèrie de teles de tema femení d’aquesta dècada.

Clavé també es dedica a les edicions de bibliòfil i als decorats de teatre. Calia guanyar-se les garrofes. Samuel Goldwyn el va convidar als EUA per dissenyar els decorats del film Hans Christian Andersen, però decidí, després d’un somni premonitori, d’anar-hi en vaixell i tren, amb el consegüent retard i despeses extres de producció... Als 50 va fer una de les troballes iconogràfiques més significatives: els guerrers. Es tracta de personatges que van perdent connotacions figuratives i s’endinsen en l’abstracció, en l’art brut i la gestualitat, alhora que incorporen nous materials i procediments manllevats –especialment del mon del gravat– per conferir apariaments heterodoxos. És el Clavé que consolida la seva personalitat artística i triomfa arreu, incloent-hi Barcelona, on defuig instal·lar-se.

Un art tan brut sembla tenir poc en comú amb la cultura japonesa, però es en aquest país asiàtic on és més ben considerat. Al Japó hi ha una rica tradició gravadora i els seus insòlits quadres, amb l’empremta del tòrcul i l’amor per les textures del paper, no deixen indiferent. Alhora, introdueix traces inspirades en grafits que ha descobert a les parets de Nova York. L’estètica no defuig l’espiritualitat, però la cerca entre grumolls de matèria, en l’evidencia d’allò quotidià, en la humilitat de l’ofici per be que, en termes oficials, calgui dir-ne art.

LiveReviews|0
1 person listening