Depero i la reconstrucció futurista de l'univers

  • Museus i institucions

Les avantguardes també es divertien. No tot era exploració, experimentació, ascesi plàstica o garbuixos incomprensibles. No senyor. Hi va haver artistes, com Fortunato Depero, que portaren la imaginació al poder i, una vegada allí, en lloc d’adorar-la, hi jugaren fins a excitar els sentits com si anessin farts de cafeïna, cocaïna i tot el que acabi en -ïna...

La major part de les avantguardes artístiques del segle XX tenen un origen literari. Aquest fou el cas del futurisme, un mot manllevat al poeta Gabriel Alomar per Marinetti i proclamat als quatre vents el febrer del 1909 a la portada del diari ‘Le Figaro’. El futurisme de Marinetti fou el darrer moviment romàntic. Un romanticisme que no estava per romanços. Pretenia assassinar el clar de lluna, cremar museus i desviar el curs dels rius per inundar biblioteques. El pes de l’acerbitat cultural impedia d’avançar a Itàlia. El motor niquelat d’un automòbil era més bonic que la Victoria de Samotràcia.

La pintura futurista es presenta a Paris el 1912. El 1913, un jove Depero coneixia els seus herois: Marinetti i els pintors Giaccomo Balla i Umberto Boccioni. El 1915, juntament amb Balla, publica el manifest ‘Ricostruzione futurista dell’universo’, on proposa destruir fronteres entre les diverses disciplines artístiques i portar el futurisme a tots els racons de la vida. Visca la imaginació al poder! I d’això va aquesta exposició. La primera de Depero en sol ibèric, però també la primera sobre futurisme...

I és que l’obra de Depero cobreix mitja exposició, l’altra mitja està ocupada per nombrosos manifestos i fotografies, documentació, alguna escultura i nombroses pintures dels mestres d’aquest moviment: Ardengo Soffici i Severini –els dos més ‘afrancesats’ de la colla–, Carlo Carra, Boccioni i Balla, a més de projectes arquitectònics de Sant’Elia i Mario Chiattone, i alguna peça menor de tercera fornada. Sorpresa magna que converteix aquesta exposició en imprescindible si no obligatòria.

De Depero veurem els seus millors quinze anys: del 1915 al 1930, quan torna d’una estada a Nova York. Pel camí, nombroses pintures coloristes, deconstructives però molt plàstiques, tan atractives per a un adult com per a un infant; figures per a espectacles teatrals, i una sèrie de treballs publicitaris superlatius, com la propaganda del vi Campari. Depero va saber convertir l’agressiu futurisme en alguna cosa tan deliciosa com una ampolla d’aperitiu roig.

LiveReviews|0
2 people listening