Insomnia

'Insomnia'. Nom magnètic. Si el desamor és mil vegades més creatiu que l’amor, l’insomni deu il·luminar, per força, més criatures que un enfilall de roncs. Això és el que deu pensar Neus Miró, comissària de la mostra homònima a la fundació homònima que corona la muntanya judaica de Barcino Nova. O si més no, que es tracta d’un títol prou bonic per a una exposició prou complexa per explicar a les fosques. La tesi: l’exploració del mitjà cinematogràfic, des de l’àmbit exclusiu de l’art, per part d’una sèrie d’artistes internacionals, a partir dels anys 60. I per què no a partir de la invenció del cinema?, es pot preguntar algú. Us imagineu aquella colla de joves creadors davant un invent amb tantes possibilitats? Expressionistes, dadaistes, surrealistes, constructivistes... Per posar un exemple, Un chien andalou realitzat per dos joves inexperts el 1929! Però si els joves de les primeres avantguardes pretenien portar un nou estat d’esperit a l’art, sovint sota la forma d’antiart, els joves de finals de la dècada dels 60, en plena expansió de la societat de consum, van prendre l’actitud mateixa com a obra d’art. I d’això és del que tracta aquesta exposició, d’actituds. La tria de set artistes pot semblar una mica arbitrària. Potser curta, per culpa d’una crisi econòmica que no perdona estructures que donàvem –de manera gratuïta– per consolidades. Però és coherent en la seva estructura –i aquí, podeu substituir “coherent” per “espartana”. L’exposició es divideix en tres àmbits. El primer aborda la relació entre fotografia i cinema. No oblidem que el cinema no és més que un seguit de fotografies ordenades de manera cronològica. I que tot plegat va néixer d’una aposta amb el fotògraf Muybridge per saber si els cavalls aixecaven totes quatre potes alhora durant les curses... Hollis Frampton juga amb aquests conceptes afeginthi sentit de l’humor. Més sorprenent és el treball de Lis Rhodes, una espaiosa instal·lació on dos projectors enfrontats es disparen imatges geomètriques. A l’espai intermedi, gairebé fantasmal, hi ha lloc per a la performance. Dan Graham mostra la maqueta d’un edifici apte per a les projeccions, i Stan VanDerBeek imagina nous espais d’exhibició “total”. I tanquen dues peces de Ben Rivers i Stan Douglas que subverteixen la narrativa convencional.