Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach

  • Teatre

Fer del procés de creació d’un espectacle no és nou i sempre comporta el risc de barrejar encerts i errors. Sobre tot quan es treballa des de la més absoluta llibertat i sense filtres externs com han fet Nao Albet i Marcel Borràs en l’obra que tanca, creiem que definitivament, el projecte T6 de dramatúrgia contemporània i que, sorpresa, serveix perquè el fins a fi de temporada director del TNC, Sergi Belbel, es procuri una acomiadament públic com a “actor” sense cap dubte original i atrevit.

Darrere d’Atraco, paliza y muerte en Agbanäsbach hi ha una gran feina dramatúrgica, per bé que no estigui del tot encertada, i el rerefons d’una reflexió sobre el teatre  a on hi caben enunciats pseudofilosòfics, canvis en el punt de vista de l’espectador, un joc permanent sobre el temps escènic i fins i tot l’autocrítica dels creadors de la història.

El punt de sortida, amb olor  d’argument de pel·lícula de gàngsters sèrie B, és l’encàrrec que reben Albet i Borràs, amics i autors teatrals a la realitat i a  la ficció d’escriure una obra sobre l’atracament a una banc per part d’un mafioset amb el rostre de Belbel.  L’atracament com a ficció o realitat és el fil conductor d’una sèrie d’escenes d’irregular interès bolcades a l’escenari amb poca cura en les transicions i, en conseqüència, en el tempo propi de la creació. El joc, en general, es imaginatiu i té un gran començament, però peca de reiteratiu.   Laia Costa és la revelació de l’espectacle i el seu personatge exhibeix prou misteri i encant com per fixar-nos en aquesta gamberrada plena d’energia adolescent.