Kyla (Fredor)

Recomanat

Autor: Lars Norén. Traducció i direcció: Adrian Devant. Amb: Adrià Diaz, Sergio Freijo, Marc Naya, Junyi Sun.

Lars Norén (Estocolm, 1944) és un del autors més estrenats a Europa en els últims anys i d’ell podem recordar el monòleg '20 de novembre' que Mar Ulldemolins ens va regalar a la Sala Atrium fa uns mesos. Norén es un escriptor lúcid i compromès que enfoca la realitat social amb perícia de cirurgià. Aquest 'Kyla' és un cop de puny a l’estómac. Ens parla del creixement dels moviments d’ultradreta i el discurs xenòfob en l’actualitat. Els tres joves que és reuneixen en un bosc de Suècia per beure unes cerveses són neonazis confessos i orgullosos. Tan estúpids i ignorants com tots els de la seva classe. Tres perfils diferenciats per  ben poc que mostren amb un realisme brutal la cara més fosca de l’ésser humà. Llop entre llops.

Norén mostra una cosa que potser hem llegit als diaris. Però com són aquests eixelebrats? Un text que se’n presenta sense cap edulcoració en un espai buit que posa tota la responsabilitat en la interpretació. I francament els tres joves actors (Adrià Diaz, Sergio Freijo i Marc Naya) ens deixen petrificats per la veritat que hi ha en la seva actuació molt ben dirigida per Adrian Devant.

Quan la violència latent esclata un nus se’ns posa al coll. Una violència tan realista que espanta. Llàstima d’alguns entrebancs i d’una vocalització poc clara en alguns moments. Problemes que, pensem, poden solucionar-se amb el rodatge i que no treuen que estem davant d’una molt bona funció que ens deixarà  colpits. Menys mal que al final, quan l’obra s’acaba,  els quatre, els tres neonazis i l’asiàtic (Junyi Sun), s’abracen. Tant de bo aconseguim que això sigui el més natural del món.

Average User Rating

4 / 5

Rating Breakdown

  • 5 star:0
  • 4 star:1
  • 3 star:0
  • 2 star:0
  • 1 star:0
LiveReviews|1
1 person listening
Piticlino G

Hoy he ido a ver la obra Kyla. Éramos pocos en el público pero han conseguido engancharnos. La obra mantiene una gran intensidad desde el principio. Brillantes y absolutamente a tono la interpretación de los cuatro (sólo he echado de menos ver algo de flaqueza ante el estereotipo de neonazi). Cosas que se echan de menos y que no están a la altura de la interpretación: el espacio sonoro, que no acaba de dar atmósfera y la escenografía/iluminación (supongo por falta de presupuesto y la precariedad de los teatros en los que se mueven las jóvenes compañías). 

Si tuvieran más fuerza en la parte plástica, sería un espectáculo cinco estrellas.