Un trozo invisible de este mundo

Recomanat
Javier Naval

De: Juan Diego Botto. Dir: Sergio Peris-Mencheta. Amb: Juan Diego Botto i Astrid Jones.

Quin gran actor! Quina capacitat per adreçar-se a tots i cadascun dels espectadors, que tots són un amb el mateix número enganxat al pit, com si només els parlés a ells. I quin compromís! Quanta veritat! A una interpretació que neix del cor, l’ànima, de la convicció, de la rebel·lia, de la impotència, de la reflexió.

Juan Diego Botto ha posat en aquest espectacle molt de si mateix per mostrar un retrat del món, de la història del seu país natal, l’Argentina, del drama de la immigració africana enllaçant cinc monòlegs en els quals parla directament als espectadors. Es podria dir que l’autor i director no descobreix res de nou, res que no ens arribi amb la fredor objectiva d’un telenotícies o d’una pàgina de diari (amb fotografia morbosa inclosa) o d’una entrevista, però aquest món invisible del qual parla és el revers de la moneda, la cara fosca de la lluna d’un sistema contra el qual no sembla haver cap mena de revolta possible, cap mena de solució perquè les declaracions internacionals dels drets humans, perquè les bones paraules dels polítics, els fòrums internacionals, siguin alguna cosa més que un aparador humanista per tranquil·litzar consciències, panxes satisfetes que col·laboren amb alguna ONG.

Fabulós el primer dels textos. Un empleat d’immigració. Només un empleat. Tots els espectadors som immigrants amb el mateix número. S’adreça a un. Exhibeix el cinisme més insultant, més tremend i més humorístic que es pugui imaginar. El món és com és perquè Déu el va fer així. Cadascú està en el seu lloc. I cadascú ha de seguir en el seu lloc perquè el sistema funcioni. Un discurs d’extrema dreta però intel·ligent, manipulador, falsament conciliador, amable. Terrible. Igualment colpidor el del delator de la dictadura Argentina.

L’acompanya l’actriu Astrid Jones amb la història verídica d’una dona negra immigrant al voltant de la qual s’està instruint un procés criminal, ja que va morir per una presumpta falta d’atenció al centre d’acollida d’immigrants. Àfrica. El somni europeu. La decepció. La solitud. Un text carregat de dramatisme ofert sense sensibleria, un relat esfereïdor que es fa ressò de la història de tants i tants altres. Els invisibles. Els desapareguts que va dir Manu Chao. Queda clar que si Déu existeix, l’haurien de despataxar.

Posada en escena impecable de Sergio Pérez-Mencheta que, òbviament, s’aguanta sobre el carisma de l’actor i la bona interpretació de l’actriu i amb alguns efectes de llum, efectistes però adequats. Una funció imprescindible de bon teatre. Teatre polític per recordar que aquest és el món real i no el que mostren els anuncis de televisió. 

Average User Rating

5 / 5

Rating Breakdown

  • 5 star:1
  • 4 star:0
  • 3 star:0
  • 2 star:0
  • 1 star:0
LiveReviews|1
1 person listening
Morganne

Hi vaig anar la setmana passada, i vaig quedar tan impressionada per l'actuació (i els textos) de Botto que no puc fer altra cosa que recomanar-la, ANEU-HI! Perquè no és solament teatre polític, és gran teatre con un gran actor. Juan Diego Botto està més que immens, és L'Actor.