Eric Lacombe ens dóna l'esquena

El dibuixant de Lió exposa a la galeria ArteVistas

Fa uns anys, visitant la col·lecció permanent que solien tenir al temple de Mies van der Rohe de Berlín, un retrat d'Oskar Kokoschka em va fulminar amb la mirada, i us ben juro que va ser igual que si Júpiter hagués llançat el seu llamp. Tal com us ho explico. En sé ben poc de reaccions medul·lars, però no crec que tingués res a veure amb el mal tràngol que va passar Stendhal a la Basílica de la Santa Croce. A mi no em va confondre un excés de bellesa concentrada, sinó una sensació de terror asfixiant. Només l'havia experimentada una vegada, de petit, quan se'm va acudir de llegir 'L'enterrament prematur' de Poe a una hora intempestiva de la nit.

Avui he repetit vivència. Deu haver estat per la desconfiança que des que vaig veure 'El testament del Doctor Mabuse' em produeixen els homes que no donen la cara. Eric Lacombe té l'esquena ampla i el clatell rasurat. És gairebé tot el que us en puc dir. Quan tenia set o vuit anys li agradava dibuixar les cries de ratolí calbes que de sobte apareixien en un racó del jardí de casa els seus pares, i els ocells moribunds que anaven a expressar les últimes voluntats sota la seva finestra. Això m'explica. "Sempre m'he sentit atret pel color negre -diu-. El negre de la nit, el negre que s'imposa quan ens amaguem sota una manta, el negre dels llocs foscos... Em fa sentir segur".

Ell és a Lió, i jo a Barcelona. Li he demanat que m'enviés una fotografia seva, per saber quina fila feia, i m'ha respost amb la imatge que teniu aquí dalt. "No m'agrada sentir-me influenciat per la realitat del cos, d'un cap, d'uns ulls o d'una expressió -professa-. És millor quan t'imagines les coses". Fent una ullada al blog on penja les seves pintures he sentit el primer calfred: rostres leprosos, esquelètics, xacrats, amb la pell del revés, les galtes caigudes i les genives descobertes. "No crec que hi hagi res de criminal -es justifica-. Són coses que porto a dins, i que he de treure fora, com quan algú va al psicòleg i parla per sentir-se millor. Jo parlo d'aquesta manera". És com si ens ensenyés la seva ànima en estat pur.

Potser és això el que em va passar amb aquell quadre de Kokoschka. Més enllà d'aquella carn mig calcinada i els dos ulls negats hi havia un crit d'auxili que intentava sortir. No ho havia entès fins ara. És curiós com de vegades necessites una segona impressió forta per desfer el malefici de la primera. Li va passar a James Stewart, a 'Vertigen', quan al final va ser capaç d'abocar el cap al buit. I m'ha passat a mi, avui, revisant el catàleg de 'GA000', l'exposició que Lacombe inaugura aquesta setmana a la galeria ArteVistas. No responc de l'impacte que us pugui produir. Per a mi, ha estat una molt eficaç teràpia.

GA000
ArteVistas
Fins al 16 de juny

Comentaris

0 comments