Nova versió de 'Possessió Infernal'

Li busquem la gràcia al ‘remake’ de terror per acabar els dies d’eucaristia

La paraula remake no és sinònim de fiasco, però cal reconèixer que ha fet els seus esforços per merèixer tal títol. Potser un dels films més graciosos de la història és aquella execrable adaptació amb pit, cuixa i mascarpone que Paul Schrader va fer de 'La dona pantera' de Tourneur l'any 82. Pel simple morbo de filmar les carns felines de Natassja Kinski dalt del llit de John Heard -el pare de Kevin McCallister a 'Sol a casa'- es va carregar el misteri de l'original, aquella sensual i subtil manera de fer por. A canvi, va deixar-nos un efecte alarmant: quan Malcolm McDowell passava de bèstia a home li quedava el cos empastifat d'unes llenques viscoses, potser de pernil dolç, tan curioses com repulsives.

No voldria obrir una suada discussió sobre drets, propietats i morals, ni jutjar quin nivell d'originalitat requereix dedicar- se al cinema. Però amb l'estrena del remake de 'Possessió infernal' em ve de gust riure una mica, sense insolència. Perquè aquesta disciplina té un art trash de fireta que em té fascinat. Quan després del suïcidi de Tony Scott l'agost passat els de la Paramount van cancel·lar la producció de 'Top gun 2', les llàgrimes van ser escasses. Sobretot, les dels que hi posaven diners. De seguida van trobar una alternativa molt més rentable: 'Top gun' 3D, seguint l'exemple de 'Titanic', que l'any passat es va endur una monstruosa morterada de calés. Pel que es veu, una cosa i l'altra eren bastant intercanviables.

Tenim grans promeses en perspectiva, com la nova 'Carrie', que aquí s'espera a mitjans d'octubre. Chloë Grace Moretz substitueix aquella Sissy Spacek que l'any 76 va ser lapidada amb compreses a les dutxes d'un gimnàs escolar. De moment, les imatges de promo fan una lleugera ferum de Kristen Stewart a 'Crepuscle'. Brian De Palma ens va ensenyar que es poden fer infinites marranades amb una palangana plena de sang de porc, però em temo que en aquest cas serà més aviat un pot de Titanlux. Un altre títol en solfa és 'The creature from the black lagoon', clàssic del cine de terror dels 50 que serà actualitzat per les prodigioses mans de Dave Kajganich, guionista de l'enèsima versió de 'La invasió dels lladres de cossos'.

Val a dir que al marge d'aquests exemples -alineats a d'altres casos com Peter Jackson i el seu King Kong on ice- el fenomen a l'alça són els remakes de pel·lícules dels 80, liderats per Van Heijningen i Gillespie, i les seves respectives adaptacions de 'La cosa' de John Carpenter i 'Fright night' de Tom Holland. Són els fills dels anys 60, que van ser nens al llarg de tota la dècada dels 70 i que en l'adolescència tardana, aquell moment en què un és més susceptible als estímuls d'impacte major, van despertar una obsessiva adoració per Wes Craven, Sigourney Weaver i els ewoks. Eren els temps de 'Hill street blues' i Duran Duran. Aquests nanos es van fer grans, es van buscar uns bons padrins -o els padrins els van anar a buscar a ells- i així hem arribat fins aquí.

Això del remake no segueix cap lògica particular. N'hi ha de nefastos, com el 'Karate kid' de Harald Zwart, amb Jaden Smith de petit cinturó negre, i de brillants, com el 'True grit' que els Coen van recuperar de Henry Hathaway. N'hi ha d'absurds, com aquella còpia pla per pla de 'Psicosi' que ens va fer Van Sant amb tan mal criteri, i de sorprenents, com el 'Nosferatu' de Herzog. Per norma general, totes tenen un regust simpàtic, una autoconsciència paròdica i un punt apassionada que fa que fins i tot la seva inconsistència resulti entranyable. Són com els personatges del 'Mister Lonely' d'Harmony Korine, males còpies de Michael Jackson, Marilyn i Abraham Lincoln que es reunien en un castell encantat, retirat de tot, on podien viure feliços en la seva imperfecció. Jo, aquí, els concedeixo una treva.

Info pràctica

Posesión infernal

Sovint els remakes de clàssics del terror dels 70 i 80 –excepte, esclar, els perpetrats per Alexandre Ajà– dessequen l’original, li extreuen l’ambarí sentit de l’humor, procuren assassinar-lo per servir-lo amb l’asèpsia, no exempta de banys sanguinolents, del producte manufacturat en sèrie. La impertinència de la Possessió infernal que Sam Raimi va rodar als 20 anys, amb una colla d’amics i una vitalitat a prova de pregàries satàniques, desapareix del mapa en el debut en el llarg de l’uruguaià Fede Álvarez. La serietat del to, que posa èmfasi en el drama familiar i la fi de l’amistat, sobreexplica el que no necessitava explicacions en l’original, insolent com pocs. El que es perd en sentit lúdic es guanya en sentit tràgic, i el que es perd en vòmits de colors i al·lusions als cartoons de Tex Avery es guanya en cutters i automutilacions. Tothom content, oi?

Llegir-ne més

Comentaris

0 comments