Fa més de tres anys que David Guapo omple el Capitol i la resta de sales per on gira amb l’espectacle Que no nos frunjan la fiesta, amb el qual s’ha projectat per tot el país com el monologuista de masses del moment. David Guapo encarna la història del noi amb gràcia que mai no ha volgut, conscientment, convertir el seu do en un ofici, però que quan s’hi posa arrasa amb un públic que s’enamora perdudament de la gràcia natural que té, fins i tot quan no obre la boca. Sota aquesta naturalitat hi ha un control tan subtil del moviment, de les pauses i de l’atenció del públic que explica el perquè de tres anys en escena amb la platea a vessar.
Que no nos frunjan la fiesta ha mutat de dalt a baix en tots aquests anys de rodatge, i la segona part no és gaire més que un canvi de nom de cara al públic, per declarar que el que van veure i el que veuran no és el mateix. I no ho és.
La tàctica desorientadora
Els seus monòlegs es divideixen en tres àmbits que es barregen a tota velocitat. El primer és el més clàssic, el que juga a la identificació de les peripècies –sobretot de parella– del monologuista amb el públic i que sempre comencen amb un “a vosaltres no us passa que...?” seguit d’una desfilada de tòpics del que esperen de la vida els homes i les dones, espècies de planetes diferents que tot i així no poden viure els uns sense els altres. En aquest sentit, juga la innocència com pocs, com si aquesta fos la primera vegada que verbalitzés un seguit d’idees simples i gens reveladores que dites per ell són innocents i, per tant, còmiques.
Però aquesta part, la més pesada per com hi insisteix, dóna pas a petits esclats de lucidesa en què, de sobte, sí que llança, amb el mateix posat lleuger, una incongruència tan grossa que fa que el cervell del públic pateixi curtcircuits generals. Aquests trencaments ben tirats són el més brillant de tot l’espectacle.
L’última part, també servida en talls, és la seva faceta de cantautor. Abans de ser monologuista, David Guapo va ser músic, sobretot músic de bar, i ara aplica la tècnica a l’humor fins al punt de cantar un reggaeton català i acústic per tancar l’espectacle.
