[title]
Han passat 13 anys des que Juan Carlos Fresnadillo (Santa Cruz de Tenerife, 1967) va presentar el seu anterior llargmetratge, 'Intruders'. Era el tercer d'una carrera que no ha transcorregut mai per les vies habituals: quan el seu curtmetratge 'Esposados' (1996) va ser nominat a l'Oscar, era tota una raresa que el cinema espanyol arribés a la gran festa de Hollywood fora de la categoria de Pel·lícula de parla no anglesa. Ell ho va aconseguir, i de seguida va començar a sentir cants de sirena amb ofertes més enllà de les nostres fronteres.
Va trigar cinc anys a presentar el seu primer llarg, 'Intacto' (2001). Després es va apuntar al cinema de zombis amb '28 semanas después' (2007), seqüela de '28 días después' que era tan bona com l'original de Danny Boyle i Alex Garland. I, el 2011 va presentar 'Intruders'. Fresnadillo es va instal·lar a Los Angeles, va treballar en algunes sèries ('Falling water', 'Salvation') i es va barrejar en alguns projectes que no van fructificar, com un remake de 'Los inmortales' o una nova versió de 'Cementeri d'animals', de Stephen King.
La Millie va ser molt valenta perquè va acceptar el repte de tenir la càmera molt enganxada
“És curiós perquè la gent pensa que jo estava desaparegut, però en realitat he estat treballant com un boig. Me'n vaig anar a viure als Estats Units i em vaig ficar en l'aventura de fer televisió mentre preparava altres projectes que, per una raó o una altra, finalment van acabar per no sortir. Fins que fa cinc anys va aparèixer l'oportunitat de rodar 'Damsel'. I està sent molt emocionant començar a compartir-la amb el públic i tornar a estrenar una pel·lícula després de tant de temps”, ens confessa Fresnadillo.
La pel·lícula en qüestió, des d'avui 8 de març disponible a Netflix, ens presenta una trepidant i fosca aventura de supervivència amb dracs assassins, regnes màgics, i dones empoderades, que compta amb un repartiment estel·lar encapçalat per Millie Bobby Brown (l'Eleven de 'Stranger things'), Robin Wright i Angela Basset.
La pel·lícula comença avisant-nos que no veurem el conte de fades que qualsevol pot esperar... Tergiversar un concepte clàssic és l'única manera d'acostar-se a un públic jove?
Quan em vaig llegir el guió vaig sentir que, precisament, el més interessant era la capacitat de revisió i d'actualitat que tenia agafar un conte clàssic i capgirar-lo, i convertir la història en una cosa molt més moderna. Apropar-la a un públic jove tenia a veure amb fugir de certs estereotips en què sempre ens hem mogut, i amb comunicar una cosa molt més propera als nous valors culturals i socials que són els que habiten el nostre temps.
En aquest sentit, la damisel·la del títol té poc a veure amb aquests personatges femenins que esperen una figura masculina que les salvi. Ja se salven elles soletes...
Absolutament i a més crec que aquesta forma de buscar que la teva força interior és l'única cosa que et pot salvar en una situació tan extrema com la que viu la protagonista no només apel·la a la visió que tenim avui dia de la posició de la dona en el nostre temps. Crec que també ressonarà en tota mena de públic, perquè el viatge del personatge té a veure una mica amb una certa independència, amb una història de creixement i d'assumir ser un adult com un lloc complicat que al final val la pena. Tot el sacrifici i el patiment que ha de passar acaba valent la pena. I en el viatge de supervivència, veiem com la protagonista passa de ser gairebé una nena a convertir-se en una dona empoderada amb capacitat per enfrontar-se a qualsevol tipus de situació.
Com aconsegueix un director deixar empremta en un projecte tan gegantí, amb un tanc com Netflix i amb una protagonista que també és productora, i tan mediàtica, com Millie Bobby Brown?
La clau per no perdre's en un engranatge tan gran i tan complicat com aquest és tenir-ho tot molt ben preparat. La preproducció és fonamental. Es tracta de tenir moltes converses prèvies, de dissenyar cada detall amb molta precisió. Concretant en el treball amb Millie, va ser fonamental parlar molt i assajar abans de començar a rodar: vam poder acordar una visió del personatge, i jo crec que vaig poder transmetre-li la importància que l'espectador hi viatgés durant la pel·lícula. Crec que, en aquest sentit, la Millie va ser molt valenta perquè va acceptar el repte de tenir la càmera molt enganxada a ella, fins i tot en les escenes d'acció, cosa que implicava que hagués d'abordar gran part de la feina que solen fer els especialistes. Tota aquesta feina prèvia ajuda molt a aportar una visió. I també que tot aquest equip tan gran remi en una mateixa direcció.
Pot estar saltant, rient, completament distreta, i en sentir la veu d'acció s'enfoca d'una manera màgica
Què té la Millie per connectar tant amb el públic?
Pensa que Millie actua des dels 10 anys, i n'acaba de fer 20, de manera que ja té molta experiència en aquest tipus de produccions tan gegantines. És molt de temps treballant sense parar. Una de les coses més extraordinàries que vaig sentir amb ella, dirigint-la de forma tan propera, és la seva capacitat d'estar en el moment [fa petar els dits], aquesta mena de qualitat que tenen els grans actors: pot estar saltant, rient, completament distreta, i en sentir la veu d'acció s'enfoca d'una manera màgica. El personatge és allà, apareix, i és capaç de portar-lo a llocs dramàticament complexos en molt poc temps. Des del meu punt de vista, jo diria que és la millor actriu de la seva generació. Millie pot treballar en pel·lícules d'acció que impliquen un esforç físic molt gran i alhora és capaç de transmetre emocions subtils i complexes. Té un rang tan variat que realment la converteix en una personalitat espurnejant, de la qual no en pots apartar els ulls quan la veus en una pantalla.
I com es veu des de prop algú que gestiona tant poder i tanta atenció sent tan jove?
La reflexió que em porta és que ja és capaç de fer qualsevol cosa, i soc molt optimista respecte al futur que té al davant. Perquè crec que és una dona molt intel·ligent i tinc la impressió que escollirà els seus treballs i dirigirà la seva carrera d'una manera molt clara, cap als llocs que realment li interessen. Crec que malgrat la seva joventut s'ha encaminat cap a un lloc molt personal i molt singular, i realment crec que Millie Bobby Brown estarà aquí durant molt de temps.
Abans parlàvem dels 13 anys que han passat entre 'Intruders' i 'Damsel'. Amb aquests projectes que es van quedar pel camí, has tingut la sensació de temps perdut, de no haver pogut fer més cinema del que has fet?
Inevitablement, quan decideixes ficar-te a la indústria americana, descobreixes que funciona d'una manera radicalment diferent de la nostra. Hi ha molts projectes que es preparen alhora, però realment són pocs els que s'acaben fent realitat, i això forma part de l'ADN d'aquesta indústria. És una cosa que has d'assumir i acceptar quan entres en aquesta carrera, i és natural que passis per un projecte o altre frustrat abans d'acabar, com ha estat en el meu cas, amb una pel·lícula com 'Damsel'. Sabent que formava part d'una indústria molt volàtil i molt mòbil, realment no he sentit mai que hagi perdut el temps. Al contrari, totes les experiències que vaig tenir aquests anys em van servir per preparar-me, per aprendre molt sobre com abordar aquest tipus de projectes grans. I realment crec que, d'alguna manera, 'Damsel' és el resultat final d'aquell temps que vaig invertir als Estats Units.
Amb el teu curtmetratge 'Esposados' vas estar nominat a l'Oscar, en un moment, l'any 1996, en què no era tan comú que el cinema espanyol optés a l'estatueta. Què et passa pel cos recordant aquells temps?
Em passen diverses coses, sobretot davant d'imatges d'aquella època veig un 'pipiolo' que intentava fer pel·lícules i que va tenir un gran cop de fortuna en forma d'aquella nominació a l'Oscar. Però per sobre de tot, sento moltíssima satisfacció pel que va suposar allò. Al capdavall em va permetre treballar professionalment en aquesta indústria i seguir endavant. El més curiós és que, tot i que ha passat molt de temps, tinc la sensació de mantenir la mateixa curiositat que tenia fa 30 anys. Això no m'ha abandonat, i crec que és part del meu esperit viatger i del gust per continuar explicant històries que emocionin la gent.
