[title]
Cap dubte: per molt que passi el temps i per molt que hagués desaparegut de l'escena durant uns anys, Meg Ryan continua sent molt més que una actriu. Sovint diuen d'ella que és una icona de la comèdia romàntica, però podríem afirmar que, quan algú protagonitza una escena tan reconeixible com la de l'orgasme de 'Quan en Harry va trobar la Sally', la condició de llegenda transcendeix gèneres. Ara visita Barcelona amb motiu de l'estrena, en el marc del BCN Film Fest, de la primera pel·lícula que protagonitza en vuit anys.
A 'Lo que sucede después', que Ryan també ha dirigit i escrit, i on forma parella amb David Duchovny (l'etern agent Mulder d''Expediente X'), se'ns explica la història del retrobament d'una parella que va trencar 25 anys enrere i que no s'ha tornat a veure des de llavors. Atrapats per una tempesta en un aeroport, esperant que els vols cancel·lats tornin a enlairar-se, els dos protagonistes aprofitaran per posar sobre la taula uns quants retrets, fer memòria i mirar de tancar velles ferides. És veritat que la pel·lícula fa servir les eines d'aquella mateixa comèdia romàntica que l'actriu va ajudar a convertir en un dels gèneres favorits de mig planeta, però també vol subvertir missatges i finals feliços. De fet, a 'Lo que sucede después' hi ha comèdia i hi ha elements romàntics, però podríem afirmar que realment no és una 'rom-com' tal com ens la podríem imaginar.
En un moment de 'Lo que sucede después', els protagonistes fan broma amb les seves edats. És necessari reivindicar-se quan es passa dels 50?
Sí, es així. D'alguna manera, la perspectiva de la pel·lícula és la de dos persones que han navegat tota una vida separats. En la seva joventut no es van entendre i, amb la retrobada, miren enrere i tracten de comprendre què és el que va passar. Normalment, les comèdies romàntiques miren cap al futur, però aquesta pel·lícula mira enrere. Certament no hi ha gaire pel·lícules que parlin de gent de més de 50 o 60 anys. I un dels aspectes que em semblen més interessants de 'Lo que sucede después' és que molts homes d'aquesta edat, que probablement d'entrada no tenien gaire ganes de veure una pel·lícula com aquesta, l'han acabat apreciant i s'han identificat amb el personatge de David Duchovny, i amb la seva ansietat. Crec que a l'obra de teatre original en què es basa el film, el personatge tenia angines, però l'hem modernitzat amb una patologia que encaixa molt més en els nostres dies. D'alguna forma, és un home que no sap ben bé quin lloc ha d'ocupar socialment. I em sembla que en aquest punt els homes s'hi poden identificar moltíssim. Ella també té penes. Al cap i a la fi, parlem de dues persones que es van trencar el cor en el passat, i que, després de passar per diverses oportunitats perdudes, ara sí que tenen l'ocasió de desembolicar tots aquells malentesos de fa més de vint-i-cinc anys.
Dediques la pel·lícula a l'escriptora Nora Ephron. Què va significar per tu?
Vam fer quatre pel·lícules juntes, i van ser experiències úniques, increïbles. Va formar part de la meva vida. Hi havia una energia molt especial, molt única, en ella. Sento molt d'agraïment cap a la Nora, no només pel que van significar a la meva carrera pel·lícules com 'Quan en Harry va trobar la Sally' i 'Alguna cosa per recordar'. També per la seva influència com amiga i com a mentora.
Creus que el món és molt menys romàntic, i molt més cínic, respecte als anys 90? Llavors, les comèdies romàntiques triomfaven en taquilla, i ara només passa amb casos excepcionals...
No ho sé, és veritat que les coses canvien. L'optimisme és molt diferent, i el cinisme... crec que el cinisme és una postura massa fàcil. En l'univers d'aquesta pel·lícula, els dos protagonistes defensen coses com la seva connexió, el perdó i la comprensió. En això no hi ha cinisme. I crec que en un món cínic et pots sentir molt vulnerable. Sé que no estic contestant a la pregunta, però sí que puc dir que estic molt orgullosa de no haver fet una pel·lícula cínica.
Vas treballar amb Nora Ephron, però també amb Jane Campion i Diane Keaton. Participar en els seus projectes era una decisió conscient pel fet que fossin, justament, dones? I això va influir d'alguna manera en el fet que tu també t'atrevissis a dirigir?
Mai he pensat que aquesta fos una feina que no pogués fer a causa del meu gènere. I suposo que en això hi té molt a veure haver treballat amb aquestes directores, en un moment en què no n'hi havia tantes dones explicant les seves històries. Quan dirigeixes una pel·lícula has d'abraçar el 'multitasking', has de simultaniejar moltes coses. A 'Lo que sucede después' també he estat guionista i actriu, i ho he pogut fer en un bon entorn. Amb aquesta pel·lícula he pogut dir el què volia dir, i estic molt agraïda per això.
Fa la sensació que Hollywood et va cancel·lar després de rodar una pel·lícula tan valenta com 'En carn viva', de Jane Campion. Hi va haver un abans i un després. Creus que la indústria pressiona molt més a les dones que mostren el seu compromís amb temes com el feminisme?
Hi ha moltes coses a dir respecte a això... Parlem de formes d'expressió artística mercantilitzades, i aquests dos termes són antagònics, moltes vegades s'anul·len mútuament. Hauria guanyat més diners si la pel·lícula no hagués despertat les reaccions que va despertar? No hauria estat fantàstic que una pel·lícula tan crítica fos un èxit comercial? Jo mai vaig pensar que se'm cancel·lés, i vaig estar molt agraïda d'estar a prop de Jane Campion i de formar part de la seva visió artística i de la seva manera d'explicar històries. Tots els que vam fer 'En carn viva' pensàvem en la indústria com un restaurant que només serveix un plat, i si no t'agrada, no vinguis. Però crec que vam fer una pel·lícula valenta i em va encantar participar-hi. Després em vaig trobar amb coses com una entrevista a Anglaterra, que es va fer molt viral, no recordo el nom del periodista [va ser amb Michael Parkinson, a la BBC], però a la Universitat de Colúmbia es posa d'exemple de com no s'ha de fer una entrevista. I jo en soc la protagonista! [riu] És absurd haver d'estar en situacions com aquesta i haver de respondre preguntes tan decebedores. Però jo no m'espanto, no se m'intimida fàcilment... En tot cas, treballar amb gent tan creativa, i que parla des del cor, com la Nora, la Diane i la Jane, són experiències que només m'han aportat com a artista. Prefereixo fer pel·lícules com les seves, encara que després hagués de patir entrevistes com les d'aquell paio.
Li vaig dir a una amiga que avui parlaria amb tu i em va respondre: “Digues-li que l'estimo molt”. Com es gestiona significar tant per tanta gent i ser considerada una icona?
Si et soc sincera, no ha afectat gaire la meva vida. I és una mica estrany, perquè pots trobar-te amb desconeguts i sempre veus que la meva fama em precedeix. De vegades, quan ets actriu i ets rossa, et subestimen encara que siguis una persona que diu el que pensa. En part estic molt agraïda de missatges com el de la teva amiga, o que algú em pugui considerar una icona, però, d'altra banda, i lligant-ho amb la reflexió sobre el cinisme que fèiem abans, em passa el mateix que passa amb aquesta pel·lícula: hi ha moments de tristor i de melancolia; hi ha tanta profunditat en la part més lluminosa com en la part més fosca.
En el món tan accelerat en el qual vivim, no ens vindria a tots molt bé el fet de quedar-nos atrapats en un aeroport com el de la pel·lícula, i tenir temps de fer balanç i tancar ferides?
En un aeroport màgic com el de la pel·lícula, i tant [riu]. Crec que sempre és bo passar un temps aïllat, en silenci, i tenir l'oportunitat de reconciliar-te amb tu mateix.
Has tingut una enorme química amb actors com Tom Hanks i Billy Crystal. De quina manera ha influït a l'hora de dirigir David Duchovny i aconseguir, també, tenir-hi tan bona sintonia?
En David no necessitava cap mena de direcció. Ha estat molt divertit treballar amb ell. Com a directora, has de ser algú molt organitzat, i et passes el rodatge pensant en el temps que tens, així que és un luxe tenir un còmplice tan relaxat com en David, saber que és un soci fantàstic, que sempre et sorprèn, i que és tan precís com actor. Tot t'ho fa molt fàcil.
Als protagonistes de la pel·lícula els costa reconèixer en què han errat, quins aspectes de la seva vida no han sortit com s'imaginaven. Hi ha tota una reflexió sobre el fracàs...
Quan arribes als 60 anys, tots hem viscut alts i baixos, èxits i fracassos vitals, i t'acabes adonant que, tot sovint, fracassar és molt útil. No sé si volia fer cap reflexió sobre això, però sí que és cert que volia mostrar dos personatges que, en un moment donat, se senten compromesos i vulnerables amb les seves respectives relacions amb les seves filles. No és accidental que visquin una sèrie de situacions i de pèrdues que han d'entendre per avançar. I això lliga amb la idea de ser conscient dels teus propis fracassos per convertir-los en alguna cosa productiva.
