Ruta de la poesia a Barcelona

La cultura balear té una catapulta al Raval que ja forma part del teixit social del barri. És l’Espai Mallorca, un petit local gestionat per una associació sense ànim de lucre, amb una terrassa a un racó zen de la plaça Vicenç Martorell. Presentacions, exposicions, debats, concerts, tallers, classes de fandango i de ball de bot… L’Espai Mallorca és una centrifugadora d’activitats culturals creades per la part balear de la cultura catalana i mediterrània amb l'objectiu de promoure-la i difondre-la.

El seu nom ho diu i ho és: (H)original. Aquest obrador de recitacions i noves actituds literàries, que és escenari de recitals de poemes i presentacions de llibres, actualment està ubicat al barri de Sants, al Bar La Deskomunal. Tot i això, des del 2001 ha programat recitals de poesia i activitats culturals cada nit de dimecres: primer al restaurant que li va donar nom, ja tancat, i després dins el bar La Rubia. Per a molts barcelonins i barcelonines és considerat una manifestació de referència de l'escena poètica i cultural a la ciutat. 

Allò va ser un veritable big bang dins de la cultura catalana: la tertúlia d’en Borralleras de l’Ateneu Barcelonès, l’any 1922, era freqüentada, entre d’altres, per personatges crucials com Josep Pla, Francesc Pujols o Josep Maria de Sagarra. Crítiques, silencis, displicència, emprenyades... Aquella colla de joves escriptors es van foguejar els uns als altres, esperonant-se i atacant-se segons qui i com, amb una intuïció, un entusiasme i una ambició literària que poques generacions anteriors o posteriors igualarien.

L’any 1970 l’ancià Josep Carner, (Barcelona, 1884-Brussel·les, 1970), víctima d’un alzheimer devastador, torna a la seva estimada ciutat després d’un llarg i dolorós exili. Baixa la Rambla despistat i força perdut, sense saber gaire bé on es troba. Tot d’una s’atura davant del Liceu i es queda admirant-lo. Al cap d’uns moments, diu: “Aquesta deu ser una gran ciutat”. Sense pretendre-ho ni adonar-se’n, Carner, el príncep dels poetes, representa de manera tràgica la darrera escena de la pel·lícula El planeta dels simis.

El franquisme no s’acabava mai i els joves empenyien per viure en una Catalunya acolorida i no en blanc i negre. La poesia era una arma de combat i havia de ser dita, publicada, llegida, proclamada. ¿El lloc més adequat? Una sala de boxa, el Gran Price. L’any 1970 s’hi va celebrar el I Festival de Poesia Catalana, amb una llista de poetes que tomba: Joan Colomines, Agustí Bartra, Feliu Formosa, Joan Oliver, Salvador Espriu, Jordi Teixidor, Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Josep Palau i Fabre, Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Jordi Sarsanedas...

Expliquen uns quants estudiants de Lletres que escrivien versos als 80 que algun cop s’havien atrevit a donar-los a llegir a Jaime Gil de Biedma (Barcelona 1929-1990) per demanar-ne consell. Gil de Biedma els citava al bar London i els esperava en una taula del fons amb un got de whisky al davant. La cara del poeta ja provecte es feia poema quan l’alumne que li arribava amb els fulls a la mà no corresponia precisament a la idea d’un efebus.

Al pis de dalt del restaurant Pitarra es trobaven els joves peluts del grup dels Llibres del Mall: Ramon Balasch, el trepa d’en Xavier Bru de Sala, la malaguanyada Maria Mercè Marçal, Vicenç Altaió, Josep-Ramon Bach, Miquel de Palol... La col·lecció de poesia va néixer el 1973 gràcies a les aportacions econòmiques de Joan Miró, Antoni Tàpies i el doctor Obiols i es va acabar el 1986 després d’haver publicat desenes de títols i haver marcat una clara tendència a favor de l’experimentalisme i la postmodernitat en la poesia catalana.