Era molt fàcil estavellar-se contra 'El día del Watusi', contra una novel·la que és un somni, un programa i una decepció, que està aixecada al voltant d'una gran mentida i que provoca calfreds tant d'esgarrifança com de goig en el lector. L'intent d'Iván Morales de fer-se-la seva i muntar-la ja hauria merescut uns quants elogis. Però el que ha aconseguit amb aquest equip d'intèrprets capitanejats per Enric Auquer no és d'aquest món, una funció catàrtica, que respecta la font sense deixar-se vèncer, per doblegar-la al llenguatge teatral tot fent servir tot el que teatre permet: vivència.
Morales ha construït una peça immersiva que trenca a cops de maça la quarta paret. Són una mica més de quatre hores, sí, però surts del teatre preguntant quan la tornen a fer. I, els que no coneixen la novel·la, la majoria d'espectadors, amb unes ganes terribles de paladejar-la. El mèrit de tot plegat rau en el punt de vista i una orquestra molt ben afinada.
El protagonista brilla, es juga la pell, sap que ha de saltar al buit, però té una bona colla de braços que l'atrapen
Auquer, el protagonista, Fernando Atieza, havia d'estar especialment fi. La resta, tanmateix, no podien desafinar. Ni Raquel Ferri quan fa d'Elsa, ni Xavi Sáez quan es fica en la pell del Ballesta, ni David Climent quan vol ser Celso, ni Bruna Cusí quan es fa dir Tina, ni Vicenta Ndongo quan és la mare d'en Fernando, ni Guillem Balart quan fa de Pepito El Yeyé... Llevat d'Auquer, tots van d'aquí cap allà, ara són aquest, ara l'altre. Tots disposen de moments memorables i tots han de portar la funció. El protagonista brilla, es juga la pell, sap que ha de saltar al buit, però té una bona colla de braços que l'atrapen abans de tocar terra.
Té set intèrprets extraordinaris i una gran història per explicar
La gran virtut d'aquest muntatge rau en l'extrema teatralitat de la proposta. Morales no necessita gairebé res per dirigir-la. Unes quantes cadires, instruments, micros i un moble desmuntable. Ni vídeo ni res. Té set intèrprets extraordinaris i una gran història per explicar. El gran desafiament era manejar el tempo de la funció. I, com Shakespeare a 'Hamlet', ho porta a terme a través dels diversos monòlegs que recorren la peça, d'una gran altura. I el punt de misteri que envolta la figura del Watusi. És el mateix que fa Francisco Casavella a la novel·la.
I no, no és el retrat de la Barcelona quinqui. 'El día del Watusi' ens mostra d'on venim, qui vam ser i qui som. O com es va pervertir i utilitzar aquella ciutat obrera. Ara ja no puc deixar de veure la W del Watusi en la gavina del PP. Ni pensar en Jacint Verdaguer quan se m'apareix Casavella. I és que els versos que cantaven els Surfing Sirles a 'Watusi 65' són el plany d'Atienza, de la vida: “Oh mon Déu, oh mon Déu, dau-me unes ales, / o preneu-me les ganes de volar”.
No et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix.
