7 días en La Habana

La diferència entre el conjunt d’episodis que componen '7 días en La Habana' i aquells que formaven part de 'Paris, je t’aime' o 'New York, I love you' és la mateixa que separa la carta d’amor de la targeta postal. No és que aquelles dues pel·lícules fossin cap meravella, però com a mínim no queien d’una manera tan estrepitosa en l’estereotip, en aquest cas de la música, les mulates exuberants, el contrast entre les dificultats econòmiques i el sentit dionisíac de la vida. Per molt que ho intentin evitar, gairebé tots es deixen portar d’una o altra manera per una idea despectiva i racista: allò és un altre món, una bombolla que no podem entendre i que, com a molt, ens pot proporcionar una experiència diferent. L’únic que ho encerta és Suleiman, en el seu paper d’observador impassible que no entén res però que tampoc no jutja ni mitifica. Al contrari de l’episodi de Medem, una joia del 'kitsch' contemporani. –Carlos Losilla.