[title]
Aquest no és el Linklater a qui estem acostumats, el que arrenca un tros de vida a cada pel·lícula com si fos un gerani i ens l’ofereix concentrat en dues hores i mitja de metratge, igual que si hagués fet un cub d’espinacs després d’haver segat tota l’herba dels Alps. A grans trets, perquè aquesta vegada, més que de vida, parla de mort. 'Bernie' sembla un capítol d’A dos metros bajo tierra' dirigit pel Herzog de 'My son, my son, what have you done?', una comèdia d’humor necròfil barrejat amb episodis de gerontofília i un protagonista que és un rosari de patologies. És, amb diferència, el més incòmode que li hem vist dirigir en 30 anys de carrera.
Podríem prendre’ns 'Bernie' com un retrat demencial de la seva terra pàtria, Texas, i sobretot de la ciutat de Carthage. La història ens parla de les seves vídues, senyorotes conservades en rendes i més rendes, que passen la tercera edat en unes mansions com mausoleus de l’Amèrica profunda, on els salons encatifats estan plens de trofeus de caça i taxidèrmia. Totes tenen el mateix heroi, en Bernie, un organitzador de funerals que canta a les misses de l’església evangelista i es dedica a consolar-les després d’haver sepultat els seus marits. És llefiscós i alhora ingenu, pervers i alhora tendre, com Joaquin Phoenix en un dels seus treballs sota les ordres de Paul Thomas Anderson. Aquí el quid de la qüestió.
Contra les cordes
Linklater no el jutja, però ens força a fer-ho, i això és de tenir molta mala bava. Bernie no sembla un playboy tipus William Holden a Sunset boulevard. No es fica al llit amb les ancianes perquè li omplin les butxaques. Simplement, les cuida i maquilla, i els treu els pèls de la barba amb pincetes com si fossin un cadàver farcit de cotó fluix per a la vetlla. Els veïns l’adoren, fins i tot després que cus a trets una octogenària i la fica en un congelador, entre bosses de pèsols i mitjanes. Un ciutadà abnegat i bon cristià. Un sonat galdós i sense escrúpols. Culpable o innocent? Linklater llença la pregunta en l’aire. I bona nit tingueu.