El futuro

L'inici d''El futuro', el segon llargmetratge de Miranda July després de 'Tu i jo i tots els altres', convidaria, a priori, a abandonar la sala immediatament. El film s'introdueix amb un primer pla de les potetes d'un gat, una de les quals està enguixada, mentre una veu impostada de felí, la de la mateixa directora, comença a explicar la seva tràgica història. El gat en qüestió serveix de macguffin per situar-nos en la relació d'una parella de trenta i pocs anys que, angoixats davant la imminent maduresa, decideixen adoptar l'animal abandonat.
Endinsats ja en la història, descobrim una obra que va més enllà de propostes similars del cinema independent nord-americà. July aconsegueix transmetre el sentiment de fragilitat i indefensió davant del pas inexorable del temps amb una sensibilitat extrema. Fins i tot acaben resultant gratificants aquests recursos poètics que no tenen por d'acostar-se al ridícul. Perquè July acaba abocant-nos al vertigen davant l'abisme del futur. –Eulàlia Iglesias.