El postre de la alegría

Fa cara de ser una mal ventilada barreja entre l’atmosfera enrarida de la rulot on Bryan Cranston feia trapelleries als primers capítols de Breaking bad i la cuina de les velles fetilleres d’'Arsènic per compassió'. Aquí teniu la sinopsi: una septuagenària mig descapitalitzada s’inventa un negoci de pastissos d’haixix amb les companyes de brisca i acaba muntada en el dòlar. Irreverent? Molt de lluny. Ni el pols trepidant de Gilligan ni l’humor negre de Capra han arribat a temps de fer quallar la truita. De comèdies que aspiren a trencar-nos els esquemes se n’han fet sempre, i cal alguna cosa més que una idea inversemblant per rascar el deliri. Però això al bon gust francès dels últims anys se li escapaunamica.Totalagràcia que pot tenir la imatge d’una anciana 'dumpster diver' que acaba fent de narcotraficant se’n va pel forat de la pica quan la pel·lícula s’entrega a la filosofia del 'cupcake', a aquesta mena de conte de fades ple de lliçons de bona conducta sense mitja gota de mala llet. Hauríem d’anar acceptant que en aquest món també hi ha mala gent.