[title]
A ‘Happy family’, Gabriele Salvatores planteja una situació pirandelliana, on uns personatges agafen forma fora de la ficció i demanen explicacions a l’autor que manipula les seves vides com un demiürg insensible. La intenció de Salvatores no és, però, convertir en materia dramàtica els procesos creatius d’un artista, sinó simplement disfressar una comèdia romàntica i familiar més aviat vulgar i deslluïda amb un detall mínimament enginyós. Sota l’anècdota metacinematogràfica, ‘Happy family’ narra la trobada entre dues famílies oposades (una pertanyent a l’alta burgesia i l’altra de clase treballadora) arran de la sorprenent decisió de casar-se que prenen els seus fills adolescents.
La composició de certes imatges i la presentació dels excèntrics personatges semblen emmirallar-se en el cinema de Wes Anderson, un maridatge poc afortunat amb el to extravertit que vol tenir el film, i que respon a una única raó: la desorientació i falta d’idees de Salvatores, un cineasta en caiguda lliure des del ja llunyà èxit de ‘Mediterraneo’.