La piedra de la paciencia

Imagineu-vos un 'Cinco horas con Mario' a l’afganesa. Lògic que la condició de la dona en un país que nega els seus drets més bàsics es desplegui com un monòleg interior, que pren forma davant el cos inert d’un home que simbolitza la repressió, el masclisme, la humiliació. És l’únic moment, quan l’home calla a la força, en què la dona pot rememorar en solitud el seu aïllament, la seva insatisfacció sexual, els seus desitjos secrets. La interpretació de l’actriu iraniana Golshifteh Farahani resulta especialment convincent en la seva sensualitat oprimida, però la posada en escena del film és massa polida –massa europea– per no delatar les intencions didàctiques. L’entorn, la primera línia de guerra que ocupa la casa on es desenvolupa l’acció, perd importància massa aviat, i el perill i l’amenaça de les tradicions culturals afganeses acaben per ser un fora de camp en excés llunyà perquè no el sentim com una imposició sobre un discurs que, a hores d’ara, és tan necessari com obvi.