Matterhorn

¿És la bogeria símptoma de lucidesa? Això es pregunta Diederik Ebbinge mentre intenta punxar els ciments ètics de la Dinamarca protestant de l’'ora et labora', més recta que un pal d'escombra. Aquí entra en joc en Theo, un sonat que porta faldilla de quadres, jersei de punt, i que només s'expressa amb sorolls animals, llunyana deriva d'aquell il·luminat de l''Ordet' de Dreyer que se n'anava a predicar la seva doctrina marginal entre els llençols estesos dels camps de Jutlàndia. Aquell que es descobria savi i poderós enmig d'un fanatisme insuportable.

El plantejament de 'Matterhorn' és prou marcià. Però Ebbinge acaba caient en la seva pròpia trampa. Pretén ser transgressor i afilat, però sembla que només busqui la redempció dels seus personatges. Pretén ser estripat però acaba esborrant la severitat calvinista amb una altra lliçó de comportament. I la pel·lícula es converteix en una història que encadena pares i fills retrobats, enemics perdonats, egoistes que es fan caritatius i fantasmes sense assumptes pendents. Tots els extrems morals acaben jugant les mateixes cartes.