Sister

Amb tan sols dues pel·lícules, la francesa Ursula Meier ha demostrat una sensibilitat molt especial a l’hora d’apropar-se als seus personatges i, sobretot, de situar-los en un espai físic concret. A Home, ¿dulce hogar? la família protagonista estava condicionada pels canvis estructurals de casa seva; a Sister s’estableix des del principi una diferència entre dos nivells d’altura.
A dalt, on hi ha l’estació d’esquí reservada a les classes acomodades, lloc per a l’oci elitista, i a baix, on viuen els dos personatges principals, una jove i el seu germà petit, en un ambient hostil sense encís, on es respira la terrible realitat, allunyada del miratge de l’opulència. Dos éssers expulsats del paradís, dos desclassats que viuen al marge d’un sistema que només els ofereix les sobres. Misèria social i desconsol moral que la directora va radiografiant a través de la mirada inquisitiva del petit Simon, que ha d’aprendre per força a valdre’s per ell mateix.
Tots dos germans d’alguna manera intenten accedir a aquest món que els ha vetat l’entrada. En Simon, adossant- se a una família per observar de prop aquest amor maternal que mai no ha sentit, i la Louise (Léa Seydoux), descarregant la seva ràbia a través de la beguda i el sexe. Tots dos somien vides millors, però finalment estan abocats a baixar als seus particulars inferns. La directora va component, de manera tan subtil com dolorosa, la relació entre tots dos, d’amor-odi, en la qual se subverteixen els papers i en Simon acaba sent l’únic responsable del petit nucli familiar, mentre que la Louise es mostra incapaç d’evolucionar.
Però si per alguna cosa destaca Sister és pel memorable retrat infantil que compon. Un dels més tristos i desoladors del cinema recent, i que conté imatges d’un sentiment de solitud i orfandat realment escruixidores. Una mirada duríssima a l’univers de la infantesa ferida, a l’esquinçament que provoca la indefensió d’un nen que ha de créixer sense referents i ràpid. Delinqüència juvenil, robatori i tripijoc de material en aquest paratge ostentós on tothom sembla feliç. Res a veure amb l’apartament on ells viuen, mal il·luminat (atenció a la fotografia d’Agnès Godard), on es pot sentir el fred entrant per les escletxes. Naturalisme filmat amb molta delicadesa i capacitat d’observació dels petits detalls.