[title]
Cap a la meitat de Sueño y silencio, ens trobem amb el punt d’inflexió: un enquadrament fix i allunyat segueix durant una bona estona la cerimònia d’enclotar un taüt dins d’un nínxol. Aquesta escena resumeix els principals mèrits i debilitats del quart llargmetratge del director català. Per una banda, es fa palesa l’aposta de Rosales per tractar un assumpte tan dramàtic com la mort des d’un distanciament pudorós, mentre intenta transmetre el pes del dolor amb la durada del pla. Però arriba un moment en què la suma d’estranyament i durada porta al desinterès, i aquesta opció de posada en escena queda reduïda a un mer formalisme que no s’ajusta als objectius.
Amb una mentalitat oberta, Jaime Rosales concep el cinema com un camp per experimentar lluny de l’encarcarament de certes inèrcies narratives. A Sueño y silencio ha preferit treballar amb intèrprets no professionals per fer més propera l’experiència quotidiana del patiment. Com altres decisions que pren el director, aquesta també li funciona a mitges: l’espontaneïtat induïda pot acabar resultant molt més artificiosa que la interpretació més sofisticada. Perquè treballar amb llibertat no vol dir fer-ho amb arbitrarietat. I al cinema de Rosales es confonen massa sovint ambdós conceptes.
Hom es pot qüestionar, per exemple, per què s’ha rodat el film en blanc i negre, sobretot si s’ambienta en escenaris que agraeixen tant el color com els del delta de l’Ebre. Que a la tristesa li escau més una gamma de grisos és una resposta tan lògica com simple. Però el que molesta és la incorporació, de sobte, d’unes escenes en color que no semblen respondre a cap altre motiu que fer que el públic es plantegi la consegüent pregunta: per què, ara, el color? Igualment resulta gratuïta l’aparició d’un artista convidat rubricant el film amb unes pinzellades que no hi aporten absolutament res.
En canvi, aconsegueix emocionar de debò a partir del conflicte que es crea entre les dues maneres de viure el dol de la parella protagonista: la mare que s’aferra a la il·lusió i el pare incapaç de recordar que busquen en un parc el consol impossible a la seva sofrença. –Eulàlia Iglesias
.