[title]
Els que pensin en el Cronenberg dels inicis, l’aficionat a propagar malalties venèries per gratacels ballardians, segurament opinaran que ha perdut el que el feia tan transgressor, el culte a la transformació alliberadora del cos com a últim estadi d’una certa idea de transcendència. Ha perdut, no ho negarem, la sang i el fetge, els caps explotant i les vagines dentades, però el seu cinema s’ha anat depurant de toxines per quedar-se en l’essència, en una imatge despullada que vol destil·lar conceptes sense epítets.
'Un método peligroso' sembla una versió d’'Inseparables' (1988) dirigida per Manoel de Oliveira. Hi trobem el mateix interès per la dona com a element catàrtic que trenca un amor masculí, el caos femení que pertorba una manera d’entendre el món en la qual cos i ment només tenen una relació teòrica. La novetat és, doncs, una austeritat estètica esfereïdora, on l’estatisme dels plans tanca l’expressió corporal, l’oprimeix amb l’adoració per la paraula com a vehicle per comunicar el que està ocult i només pertany al regne invisible de la ment.
Cronenberg aconsegueix explicar els orígens de la psicoanàlisi a partir d’un triangle amorós que reserva a Jung i Freud (extraordinaris Fassbender i Mortensen) el paper de catets i a Sabina Spielrein el d’hipotenusa.
Cronenberg lliga la delicada descripció dels vincles que uneixen els tres personatges amb el nucli ardent de les seves preocupacions com a cineasta: la prolongació del cos en els meandres de la ment i viceversa, la necessitat de destruir els condicionants socials que insisteixen a separar-los per assolir la fusió definitiva, la llibertat de la carn i el pensament. Una llibertat que només Speilrein sembla disposada a aconseguir: Jung està massa preocupat per mantenir l’estatus i abraçar les tendències místiques i Freud és massa rígid per reinterpretar la seva posició com a guru del subconscient.
En la preciosa seqüència que tanca la pel·lícula, Cronenberg hi introdueix una nota melancòlica, que projecta la fallida relació amorosa de Spielrein i Jung cap al capítol més sagnant del segle XX, convertint Un método peligroso en una pel·lícula sobre el fracàs de la passió sotmesa als rigors de la història. –Sergi Sánchez.