Babadook

El millor que es pot dir de 'The Babadook' és que fa por. Molta por. I no perquè sigui un equivalent en imatges del tren de la bruixa, ni perquè reinventi el gènere de sang i fetge, ni perquè jugui a fet i amagar condemnant la nostra imaginació al fora de camp. Jennifer Kent se sap de memòria el llibre d’estil del cine de terror, i tot i així, la pel·lícula, que pot recordar 'Malson a Elm Street' o 'Candyman' o 'Terror a Amityville', mai no resulta derivativa, com animada per una força interior totalment nova, que és, sens dubte, el que la converteix en una experiència d’horror tan pura.

El primer que crida l’atenció són els personatges, que no poden resultar més ambigus, una infermera que va perdre el seu marit el dia en què es va convertir en mare i un nen que posaria nerviós el mateix Damien. Kent s’apropa a ells perquè l’espectador no tingui on agafar-se: mai no saps per qui sentir empatia, si per la mare condemnada a una solitud esfereïdora, atrapada per un dol i turmentada per un nen que tothom rebutja, o si pel fill, potser víctima d’una maternitat disfuncional, hiperprotectora i histèrica.

Aquesta ambigüitat es trasllada a la naturalesa d’aquest Home del Sac que, des d’un llibre infantil que sembla dibuixat pel Goya més sinistre, s’apropia de cada racó de la llar grisa, tètrica, d’aquesta família monoparental. No saps si el Babadook del títol és la projecció dels desitjos reprimits i la pulsió de mort d’una dona traumatitzada –en la millor tradició freudiana, una malaltissa explosió de sexualitat femenina, filtrada per la precisa i agressiva posada en escena d’una deixebla del millor Polanski– o és un fantasma 'comme il faut', una ombra sorgida dels inferns de les faules atàviques.