[title]
Hi ha, al cinema brasiler i al llatinoamericà, una tendència a explicar històries no exactament socials, però que reflecteixen les contradiccions d’una societat molt classista i molt racista. És un cinema sense estridències, sense grans denúncies, però molt eficaç i que posa en evidència un món on les desigualtats són molt grans. 'Casa grande', òpera prima de Fellipe Barbosa, pertany a aquest corrent. El film ens situa des del començament en el territori dels que creuen tenir-ho tot. Una gran casa amb piscina, jardí i molts llums que es van apagant a poc a poc, com es va apagant la fortuna i l’aparença d’aquesta família rica, en bancarrota econòmica i moral. Jean, el fill gran, és el fil conductor d’aquest desastre. Si la pel·lícula comença una nit a una gran mansió, sembla lògic que acabi un matí en una favela. Entremig, la història de Jean, el seu pare Hugo, la seva mare Sonia i un fer-se adult en un món que mai no tornarà a ser el d’abans.