Gloria

Quan comença a sonar la cançó d’Umberto Tozzi (“campo de sonrisas, agua en el desierto, corazón abierto...”), la Gloria de Sebastián Lelio sap que se la mereix, que algú la va escriure pensant en ella. És difícil desenganxar la veritat de la pel·lícula, que evita la condescendència i la compassió fent que la seva heroïna s’aixequi de terra cada vegada que la fan caure (o ensopega a voluntat), de la veritat de la interpretació de Paulina García, que s’entrega a la causa perduda d’aquest cor trencadís com si li anés la vida. Ni aquesta exceŀlent actriu ni el seu director tenen por de tocar temes tabús –la sexualitat a l’edat madura– ni tampoc de mostrar la vulnerabilitat d’una dona que no vol renunciar als seus afectes, que necessita desfer-se de la seva solitud de totes totes i que sua sang abans no entén que és un esperit lliure, i que només si ho accepta serà tan feliç com la Gloria de Tozzi. 'Gloria' és un 'crowdpleaser'? Sens dubte, i ho porta amb molta honra.